La setmana passada escrivia Unitat i independència. En aquell breu article us parlava d’un sopar. El vàrem celebrar dijous a l’Hotel Catalonia Berna. Algunes coses no van ser com jo creia que serien i altres si. El resultat em va complaure. La part negativa és que l’assistència va ultrapassar la capacitat, vàrem poder seure 203 persones, però alguns van marxar. Em sap greu.

Atesos els nostres mitjans, molt bé gràcies a la gran feina dels companys Agustí Esparducer, Robert Bonet i Ramon Munné.

E-noticies va fer un magnífic seguiment (Èxit del sopar “per la unitat independentista”, “Catalunya és una colònia”, Un exalcalde del PSC demana la independència, amb diferents vídeos, crec que 12). Gràcies Xavier Rius.

Finalment, Joan Laporta, ens havia dit que hi seria, no va poder ser al sopar. Van considerar que abans de presentar públicament Democràcia Catalana no era prudent assistir-hi. A més, cal tenir present la complicada setmana, de tots coneguda, de Democràcia Catalana en les seves negociacions amb Reagrupament. Amb tot també hi va haver representació del seu equip.

A l’acte, en un clima d’unitat, vam intervenir, en aquest ordre: jo mateix (Suma Independència), Carles Mora (Reagrupament), Josep Manel Ximenis (CUP), Jose Maria Minguell (Conferència Nacional Sobiranista), Santiago Espot (Catalunya Acció / Força Catalunya) i Joan Blanch (en representació del “consell de savis” de la Conferència Nacional Sobiranista). Els parlaments, curts, unitat, amb pocs matisos diferencials.

Molt important el fet que tots parléssim un llenguatge coincident en els objectius. Com sempre dubtes, en algunes intervencions al final del sopar, de com fer-ho. En això cal ser optimistes. El dia 14, Moisès Broggi. Heribert Barrera. Oriol Domènec, Agustí Bassols i Joan Blanch i en el seu nom Josep Maria Minguell, ens convoquen a les entitats independentistes a una reunió per tal de cercar els mecanismes per tenir una candidatura independentista única per a les properes eleccions. Això ho hem d’aconseguir aquest mateix mes. No cal que tinguem la llista elaborada, però si els acords de quins i com. Jo crec que cada vegada es va agafant més consciència, per part de tots, que si no sumem ningú no entra al Parlament, per famós que sigui o per molts dies que faci que estigui fent camí. I si entra serà testimonial. Tenir una representació independentista semblant, en nombre de diputats, a la de Ciudadanos no m’interessa gens ni mica.

Hem de seguir aquests propers dies treballant dur, no és fàcil però cada vegada els actors s’estan adonant de la seva feblesa si no se sumen a un projecte comú. I un projecte comú no és una llista d’un grup espurnejada amb algunes persones alienes. No, no és això. Cada dia més companys m’ho diuen i m’ha animen a seguir per aquest camí

Nosaltres, Suma Independència(apunteu-vos), no ens mogut de la nostra posició. No volem pactes “menors”, volem la gran coalició i per això també ens abocarem en la Conferència Nacional Sobiranista.

Ens cal un Parlament independentista i ple de persones valentes. Només cal mirar quin és l’escenari que ens espera. Avui tothom s’haurà pogut adonar de l’insult que el Tribunal Constitucional ha fet al nostre país. Els socialistes ens voldran convèncer que això és cosa del PP, però no, els socialistes són còmplices i culpables d’aquesta situació, el més semblant a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes. Si haguessin volgut un estat federal, el tindríem.

Potser ara alguns més s’adonaran que voler convèncer a Espanya i de voler pactar un Estatut era una imbecil·litat. Potser alguns haurien de fer un acte de contrició democràtica i marxar a casa, retirar-se de la política d’una vegada. En política quan un fa l’imbècil se’n va a casa. Haurien de deixar pas a persones dels seus partits que saben que per guanyar, que vol dir tenir un país lliure, cal arriscar. Qui no arrisca no passa de la mediocritat. Assolir el poder en un poble conquerit no és res més que mediocritat anestesiant. Jo estic fart de polítics que ens volen anestesiats.

Potser ara alguns més veuran que Espanya ens vol encotillats, dependents i ben espanyols. Potser alguns més sabran que un objectiu és degradar la nostra llengua, sotmetre la nostra nació, etc. Quin fàstic!

En aquest context ens calen polítics generosos, intel·ligents i valents. Capaços de dir que aquesta sentència no la pensem acatar i que marxem. Disposats a ser, si cal presos polítics i esperar que l’Europa civilitzada els rescati. L’enfrontament existirà. Potser alguns hauran de veure que això no és una qüestió de seients al Parlament, es tracta d’una altra cosa més seriosa i compromesa. No és un joc, es tracta d’una renúncia compromesa, que haurà de ser col·lectiva perquè que la millor manera d’atacar el problema és “tots a una” La rebel·lió pacífica d’un poble encapçalada pels seus polítics.

Ara amics meus, cal veure quines són les persones intel·ligents, generoses i valentes disposades a la lluita, perquè caldrà donar la cara. Hi són, en conec unes quantes, però cal lligar-les al projecte comú i que molts que es creuen tocats pel dit de Déu, que només fan que posar entrebancs, acceptin que les coses ha de ser així. No hi ha altre camí.

Si tingués el do de decidir, en dos dies tindria la llista i de ben segur que no seria per treure’n profit personal.

Ja ho sabeu: Si sumem, guanyem!