L’establishment polític català ha embogit, després de mostrar, en primera instància, una actitud de commiseració, d’aquelles que semblen que t’han de perdonar la vida, respecte del moviment independentista sense representació en el Parlament de Catalunya, ara, quan les proves fefaents innegligibles de que el Poble Català és viu, i amb una vitalitat més que saludable, ara, i no abans, alguns parlen de articular una resposta que ens habiliti en un “nou camí”, d’altres ens parlen de recuperar l’estatut que va sortir referendat pel Poble Català. Però la realitat és molt un altre cosa, perquè si escoltes amb atenció el “que” diuen, no et queda cap altre remei, que acceptar que l’únic que els preocupa és que “canviï tot per tal que tot segueixi igual”, aquesta apercepció es veu reforçada per les declaracions forassenyades dels actors més “bona gent”, que mostren la seva candidesa de manera oberta i candorosa. Veiem-ho.
Primer de tot, ens cal veure “que tenim”, a on estem. De moment tenim un malat molt recuperat, SOM vius.
Cal recordar, però, que fa temps que no es parlava de la reivindicació Identitària del Poble Català, i no se’n parlava, entre d’altres coses, perquè fer-ho podia ser motiu de excomunicació, ser considerat “marginal”, venia a ser com ara parlar d’un “cadàver”, i sembla de mal gust, màxim quan se li assigna un paper que molts “actors” amb clares aspiracions a “galants”, ho reclamen per a si mateixos per altaveus públics a tothora. El paper preponderant era per a la “multiculturalitat”, i la Catalanitat no hi tenia res a dir en tot aquest procés de construcció d’artifici demogràfic al servei d’un pla i d’uns interessos polítics inconfessables.
Sortosa i feliçment, el Poble Català som vius.
Està prou bé, però més enllà d’això, què?
SOM, però per a la nostre desgracia, som un Poble esclau, perquè malgrat es digui que SOM una Nació, això no te efecte, i per tant NO ho som. I això no te efecte no perquè la Constitución Española ho digui, o perquè ho digui el TC, això NO te efecte perquè la nostre classe política mai ha actuat com si fossin els dirigents d’una Nació.
Benvolguts lectors, el declarar “Som una Nació”, no ens converteix en una Nació.
En el decurs de la meva estada en aquest Bloc, he anat tocant i desgranant el tema “Nació”, tot just en l’anterior articulet deia: “…, no és una qüestió reactiva, condicionada, és només un exercici determinat a acceptar les responsabilitats que ens son pròpies, no hi ha en el món cap Nació que faci el “ploramiques” perquè un estat el menysté i el tracta malament.”
En altres anteriors com a “De La Nació”, “La Nació és sens dubte, una UNITAT de resposta al món, en tan que és ben capaç de conjugar el “nosaltres”, un “nosaltres” substantiu derivat d’unes mateixes habilitats relacionals, cognitives, lingüístiques i culturals, una conjugació que ens aplega en un espai diferenciat del que ens procuren els interessos particulars, personals o de classe, perquè, més enllà de que pugui representar un ideal alienador per alguns, i un corriment de terres desestabilitzador d’un estadi de privilegis per altres, La Nació és l’apel·lació d’un Poble en un sentit incondicionat, que manté oberta la dimensió de les pretensions de validesa que transcendeixen els espais socials i els temps històrics, com ho son també els drets humans individuals, en tan que apel·lació en aquest mateix sentit de incondicionat.
Amics, cap partit polític amb representació al Parlament, cap, ha tingut un capteniment Nacional, repeteixo, cap. Vull dir, emperò, que l’etapa primera del Pujolisme, sí va procurar una via que hagués sintonitzat més endavant amb aquest capteniment Nacional, que des de aquestes humils ratlles reclamo enèrgicament.
Prou prosòdia camaleònica.
Bé, però que diuen els partits Parlamentaris?
El PSC, diuen que no son Sobiranistes, i que volen “tot l’estatut”.
Si no son Sobiranistes, òbviament no poden dir que SON una Nació, perquè declarar que SOM una Nació, vol dir implícitament que SOM Sobirans, sinó, haurien d’explicitar que SOM una Nació subjugada al Poder d’algú altra. És a dir que quan el PSC diu que SOM una Nació menteix, bé, aquí sorgeix efecte el subterfugi del “Federalisme”, però, la “negociació” d’una de les parts amb l’Estat és una fal·làcia insultant, perquè en qualsevol cas, seria una graciosa “concessió”de l’Estat en vers la part, la qual cosa determina un rang de superioritat d’una de les parts, o més ben dit, del TOT (l’Estat espanyol) respecte de la part que vol negociar aquesta nova relació en clau d’igualtat, que és la mateixa raó que fa que l’Estat Espanyol mai “negociarà” ni estatut ni res de res amb una de les parts, perquè això seria reconèixer implícitament que Catalunya te un rang equiparable al Estat Espanyol.
En definitiva, el PSC son uns espanyolistes que reclamen, això sí, una miqueta més d’engrunes a l’amo i senyor per tal de fer-se valdre davant el Ramat. I això és així, en tot cas, perquè ells ho volen així, son espanyolistes, però tenen la gosadia i la barra de “postular-se” com a Catalanistes, i és que els Mots i els Fets estan pervertits de fa ja massa temps. Ser “catalanistes” pel que sembla, és el pinso que satisfà uns ideals del Ramat, que el propi Ramat considera inabastables, que és la manera d’accedir al Poder que fa d’alguns Catalans uns espanyolistes irredempts.
Quina Santíssima barra que gasten, s’autoproclamen els paladins de la democràcia, desprès de haver presentat 62 esmenes el dia després d’haver aprovat i celebrat el seu propi redactat estatutari al Parlament de Catalunya. Tenen la Santíssima barra, de dir que la voluntat del Poble Català ha de ser respectat, però quan el “Congreso de los Diputados” li va passar el ribot, van callar com putes. Ara, com han fracassat, s’afanyen a representar la comèdia del “poli bo i el poli dolent”, els dolents son òbviament el PP, ens volen fer creure que hi ha dues espanyes, “seguim creient”, diuen.
En les actuals circumstàncies, dir que el “catalanisme” és pot realitzar com a una part d’Espanya, és un robatori, el mot “catalanisme” avui, és prosòdia camaleònica, al servei d’una demagògia que perpetra un robatori a la mateixa Història. “Catalanisme” és “voluntat de ser”, però no diu que, Nació és SOM en actualització, en ple exercici.
Els socialistes després del 10-J, es van afanyar a aparèixer en els mitjans de comunicació, per dir tonteries com que els dolents son els PP, però en cap cas vaig sentir dir a la senyora Tura res de res del “dret a decidir”. Tot pura comèdia.
ERC, nois i noies, del dissabte ençà, que els he llegit a la premsa i els ha escoltat a la radio, de quatre declaracions que els he sentit o llegit, tres han estat encapçalades, gairebé, per una “jaculatòria” que és un insult, és a dir que aquesta gent, abans de parlar de res que m’interessi m’insulta, em maltracta, em vexa en les meves capacitats que m’habiliten com a ésser humà i em distingeixen d’un pitecantropus, en Carod i en Ridao, declaren que l’estatut ha estat retallat tres vegades, menteixen, i ja cansa, que vagin a prendre el pèl a sa mare, que vist lo vist, potser sí que els ha transmès algun gen regressiu.
El que primer el va retallar és el president del SEU govern, que ho és gràcies a ells. Mentir de forma compulsiva i malaltissa, i amés pretendre ser els salvadors de la Pàtria, em fa fàstic, m’és del tot repulsiu. I ara, parlem del que volen fer o diuen que volen fer.
En Carod, no aporta res de nou, res de res, al marge d’alguna obvietat com que arribat el cas haurem de veure quina part dels actius i passius del estat espanyol assumim com a propis en esdevenir un Estat Sobirà.
En l’articulet titulat “Houston, Houston,…” deia: Senyor Carod, una pregunta retòrica: “ que creu que faria un vicepresident de Noruega o de Japó, en rebre en el seu aeroport un avió ple de subsaharians sense papers, facturats per l’estat espanyol?”, muntarien un pollastre internacional que sortiria en totes les portades dels diaris arreu del món, està clar, però, que els noruecs i japonesos son uns mindundis imbècils, oi?, mancats de senderi que manlleven el futur als seus compatriotes.
ERC ens ven que fan “estat”, quin morro, l’únic acte d’estat Català que els reconec és la llei del “cinema”, més enllà d’això, tots els seus “actes d’estat” ho son en favor del estat Espanyol, perquè la “pluja fina” els exigeix seguir el corrent als espanyolistes amb la “promesa velada” de que algun dia, en algun moment, els seus “socios” espanyolistes, prendran en consideració el seu argumentari en defensa d’un Estat Català. ERC, de la mà dels seus dirigents, han caigut en un infantilisme immadur, que els inhabilita per governar i/o gestionar cap iniciativa de caràcter polític.
Una altre cosa “graciosa”, és com respon a la pregunta: “ com s’explica que l’independentisme creixi i la intenció de vot a ERC minvi?”, aleshores amb aquell to de sobrat perdonavides, diu si fa o ni fa, “és clar que la independència d’un país ha de ser protagonitzada per gent de tot l’arc ideològic de manera transversal”. Però això no explica el perquè l’any 2.003, en una primera posada en valor de la voluntat independentista a les urnes, que va dipositar en “confiança” prop de 700 mil vots en les SEVES mans, d’ERC, ells, ERC perdessin aquesta confiança.
“Catalunya serà social o no serà”, deia el guru Carod, i s’ho creia, tant així que van procurar arrossegar el vot independentista com a actiu per tal de ser instrumentalitzat no per fer la Independència, sinó per a construir un model de societat multicultural igualitarista de nou, com si a Catalunya no existís cap identitat ètnica cultural de vell antuvi, res, una taula rassa. Això son fets, que es contradiuen amb les seves darreres declaracions a RAC1.
I segueixen, “mantenella i no enmendalla”. ERC, si vol de veritat la Independència, ha de fer i cercar sense aturador, la Coalició que la farà possible, altrament, ens enganyen, perquè el que pretenen i persegueixen és treure’n un rèdit particular de partit. Aquesta “recomanació” és extensiva a qualsevol força independentista.
No sé que ho fa, que el meu olfacte d’indi rastrejador, em duu davant un escenari de “pitecantropus pagats de si mateixos, amb unes pulsions egocèntriques insadollables”.
CiU, caram, aquests s’han articulat en clau de “pujolisme”, que com ja he dit, en les primeres etapes va donar uns fruits prou bons. Etapa complida, però més enllà res de res.
Les seves premisses articuladores ja no poden donar resposta als reptes de Futur que tenim els Catalans, reptes de Futur que son plantejats avui, que s’han d’encarar avui i de manera diligent, perquè això de “fer país” està prou bé, quan se’n te un, però aquest NO és el cas. Per tant i en conseqüència, avui, l’única manera que tenim els catalans de fer País, és realitzant un acte Nacional, de Nació, que és proclamar la nostre SOBIRANIA, sense esperar , sense estar condicionats per una o altre reacció, si nosaltres decidim, primer ens hem de declarar SOBIRANS.
En el mateix articulet “Houston, Houston …”, deia: De CiU, que dir?, incapaços de fer oposició ideològica als preceptes de la Nova Fe Redemtora Igualitarista, obtindran la generalitat pel mèrit del Tripartit, perquè el fiasco monumental que han generat no s’aguanta per enlloc, ni ideològicament, ni socialment, ni econòmicament. CiU, subsumits en el no res, esperen treure rèdit electoral de no ser ni carn ni peix, però ara això ja no si val, perquè ja no els queden pastanagues, el concert econòmic és inviable, lamentablement.
És a dir, que quan es veien al govern, més arribat com a fruita madura que per mèrits propis, ara, s’han de declarar públicament respecte de si estan disposats o no a executar un mandat en termes, no de declarar que SOM una Nació, sinó en termes d’executar un acte inequívoc de Sobirania que és la premissa sense la qual tot queda en una enganyifa barroera.
Tot plegat, no fa altre cosa que duu aigua al meu molí, perquè fa ja temps que dic que CiU ha de fracassar per tal de processar canvis evolutius d’adaptació a la realitat Nacional.
És curiós i significatiu, que tots aquests demanessin i imploressin que l’alt Tribunal Espanyol no es pronunciés abans de les eleccions “regionals”. És mostra suficient, que corrobora el fet que NO han actuat ni gosen actuar en clau Nacional, de Nació, en conseqüència han estat treballant per a la suposada nació Espanyola, és a dir, per a l’Estat Espanyol.
Dels altres partits amb representació parlamentaria només em paga la pena, comentar que el PP sí ha actuat i actua en clau Nacionalista Espanyola. És l’únic partit amb coherència interna.
ARA, dit això, hem de veure també, que diu la “societat civil subvencionada de bona fe”, i també cal no oblidar “l’establishment mediàtic”.
- Muriel Casals va demanar a les formacions polítiques que es posin d’acord per anar juntes a Madrid: “És inevitable que hi hagi un front comú”, va comentar la principal representant d’Òmnium, que considera que la resposta ha de ser conjunta, perquè “no hi ha diferències gaire grans entre els partits pel que fa a la defensa del catalanisme”.
Per tot el dit anteriorment podem entendre, crec, que el mot “catalanisme” ha esdevingut un pseudo-eufemisme, un eufemisme a la baixa, una mena de sinònim que substitueix “La Pàtria”, així, “catalanisme” és una mena d’apel·lació a la Nació, a la Nació subjugada al Poder i servei d’altres interessos, aliens del tot a La Pàtria, a la Nació Catalana.
Com deia al final del primer paràgraf, aquest és un capteniment candorós que fa un entreguisme als que renuncien de bon antuvi a ser i exercir com una Nació reeixida i veritable.
Ja ho veieu, tot i amb bona voluntat, fem espanyolisme, tot això és una clara aposta per a NO SER.
- “l’establishment mediàtic”, és el que embolcalla i presenta aquesta renúncia com a un èxit sense precedents. A tall d’exemple, suscintament. “El pitjor que podria passar a Catalunya és que es tranqués la cohesió social i que es posés en perill la convivència” (Lluís Foix-Avui dimecres, 14 de Juliol del 2.010).
Aquest, com altres telepredicadors, fan campanya per aquest “catalanisme” espanyolista.
Aquest home, pressuposa, dona per fet i per bo, que els Catalans hem de viure a casa nostre segons ens dictin els interessos espanyols, que hem d’aprendre i usar el castellà tant si ens va bé com si no, que hem de contribuir a les arques del estat en la mesura que els espanyols decideixin, que no tenim res a dir en la presa de decisions respecte de les infraestructures, que no tenim res a dir respecte del flux immigratori, ni en la relació amb Europa, i, que tot això, amés, per si fos poca cosa, no representa ni ha de representar cap greuge al Poble Català, Poble Català que ha d’entomar tot això i més, sense que signifiqui cap perill per a la cohesió social i la convivència, Poble que ha de sacrificar-se, i immolar-se en l’altar de la “estabilitat política”, perquè si no ho fem, serem amés, culpables del fracàs de la convivència i la cohesió social.
Aquest home, com altres telepredicadors son uns lladregots xantatgistes al servei de l’establishment espanyolista. El que ens ofereixen tan amablement tots aquests telepredicadors, que creieu-me, son legió, és el NO SER.
Per tant i en conseqüència de tot l’establishment, polític i mediàtic, l’única cosa que en podem esperar, amb matisos, és una “unitat”, potser més implícita que explícita, al entorn del “catalanisme”, o de la Nació poètica, declamativa, demagògica, i sobre tot subjugada i cada dia més aliena, que és el contingut real, avui, del mot “catalanisme”, que és l’aposta del NO SER.
Ara bé, la via del SER, exigeix que aquest afirmació sigui exercitada fora de tota dubte, perquè aquí, en aquest punt i ara, el ser o no ser una nació, no és una qüestió de “creure’s-ho” o no, és una qüestió de viure-ho plenament, vigílicament, i això en el cas de la Nació Catalana, només pot ser actualitzat i abastat, donades les circumstàncies, des de una UNITAT Independentista, fugint de qualsevol compulsió reaccionaria respecte del estat Espanyol, l’únic problema per ser una Nació son els molts Catalans que son espanyolistes, conscient o inconscientment com és el cas de tants “catalanistes”.
La situació ens exigeix la generositat necessària per tal de fer pinya per SER, perquè sinó, aquells que diuen que SOM, però no diuen que som espanyols, se’ns menjaran amb patates.
UNITAT INDEPENDENTISTA, al entorn de la Conferència Nacional Sobiranista, és el que ens cal, menys, és renúncia.
Soc Independentista, no soc “catalanista”, perquè la renuncia és una alienació coercitiva en contra la vida.
Sumem-nos i guanyem-nos la Nació i la Llibertat.
SOM i serem, Visca La Pàtria.
Cordialment Vallfosca.
Bon dia i bona hora,
com s’hi va a INDEPENDÈNCIA, i la nena respon a la senyora que no sap el camí:
tot dret que la via és oberta.
No hem de seguir les oscil·lacions dels sis partits de què gaudim al Parlament, que saben que van en direcció contrària a la nostra.
Cap crítica, cap energia útil ha de ser absorbida per aquest sistema destinat a la demarcació espanyola, que els permet la presència a terra nostra. Facin com facin, diguin què diguin, ni cas.
No declaren la independència. I què volíeu? Que la declarin? No pot ser, no forma part de la seva proposta a la població catalana honrada; tenen altres idees al cap, a la panxaplena i a la butxaca. I no fa res, ja se sabia, i més que se’n sabrà.
Quan no escolten què diem, la solució és ben senzilla: nosaltres, la gent del país que surt amb il·lusió i empenta a les avingudes de ciutat, prenem la iniciativa, la que ens interessa, i declarem la GUERRA DE CATALUNYA, sota aquest nom i el seu significat de vida i felicitat, hem d’anar endavant. És una guerra per la llibertat, com han fet tots els que l’han obtingut. No hi ha canvi sense combat.
Una guerra sense armes ni morts, ni tancs ni canons, que no tenim; una guerra amb mots i raons, protagonitzada per altres partits o plataformes electorals que diuen que faran allò que la llei de la natura ens dóna, la llibertat de fer a la terra catalana allò que ens passi pel cap, a com ara la creació de la REPÚBLICA DE CATALUNYA.
Com fer-ho? Més que senzill, una guerra és una guerra, i l’enemic ha de ser foragitat del país, és a dir, d’antuvi, del Parlament; aquest és l’objectiu únic i primer. Si ens n’anem en una altra direcció, multiplicant els objectius, se’ns aigualirà la idea, se’ns dissoldrà l’energia assolida, -quina manifestació més potent- com la sal en una safa d’aigua. Que cal parlar de més detalls, doncs parlem-ne, però la idea que tot ho mou és la INDEPENDÈNCIA unilateral.
No hem d’esperar-los, si volen que vinguin. No hem de demanar una unitat forçada dels qui demanen la independència, això ja s’ho resoldran com puguin. Ara per ara tenim unes quantes opcions i no podem fer de nens petits, dient que només votarem aquells que diguin que faran exactament allò que ens demana el cap i el cos.
Deixem de banda els comportaments que restin i donem suport, a les eleccions, a qualsevol de les tres o quatre opcions que, sens dubte, proclamaran la independència al Parlament. Alguna ens farà una mica el pes, oi?
Reagrupament, CUP… Ja s’ho faran, que sols també saben pensar-hi. Si els convé que vagin units; que no, doncs no…
Què us diré? Que hem de treure del Parlament, per la porta de la derrota i la vergonya els partits que hi ha ara. Que no podem fer-los fora del tot; doncs, bé, ja veurem si encara hi són “Citizens” i el PP. Fins on podem arribar? A tenir 66 actes de diputades valentes i tranquil·les que saben què faran?
Doncs, perfecte. Ni un bri d’aire, ni un got d’aigua, ni una pàgina de text, ni un moment d’atenció, ni una hora de TV3, a qui ni ens ha escoltat ni ens escoltarà. Que vinguin darrere nostre si volen i, si no, que desembarquin al Guadiana.
HEM DE FER CARA I FETS D’EMPRENYADES, SOBRETOT LES DONES QUE TENEN I TINDRAN FILLES I FILLS CATALANS, QUE HAN DE SER LLIURES TAN AVIAT COM SIGUI POSSIBLE I, TOT SEGUIT, RESOLDRE’NS EL FUTUR DE LA TERRA ON VIVIM I VIUREM.
SOM-HI!
Que no us sembla bé una guerra d’aquest estil? I, doncs, quina és la proposta? Anar al darrere del carro a veure què ens cau? Això no és ser gent de pau, això és somiar com un nadó inexpert.
Moltes mercès però no; la independència és una decisió contundent i no hi ha temps a perdre raonant amb els contraris. O guanyen ells, com de fa segles, o guanyem nosaltres, com d’ara endavant.
Que no ho guanyem tot, doncs ja veurem com queda la cosa. Ara bé, la idea ha de ser ben senzilla: lluitar com si fos la darrera batalla, oblidant les pressions de l’ENEMIC, QUE MAI NO SERÀ AMISTÓS, SINÓ TRAïDOR I MALFACTOR.
Que amb les eleccions no s’acabarà el combat, ja se sap, tothom amb un dit de seny ho sap. Forçarem una pròrroga. Que tampoc? Anirem als xuts directes. Que tampoc? Doncs ja serem, si més no, al 2015. Però ells tindran un problema i no hi haurà Houston que els empari.
Qui pot ser tan innocent de creure que se n’aniran del panorama polític català sense combatre’ns a mort, sense convertir-nos en un element folclòric destinat al turisme, com fan al Rosselló o a València o a Mallorques?
Salut, República de Catalunya, una llarga vida lliure i a reveure.
Benvolgut Josep Llorenç i Blat, és cert que ells no abandonaran aquesta “Guerra” sense intentar-ho tot, de moment tenen la paella pel mànec.
En la guerra com en l’amor tot s’hi val, i no ens basta ser més i estar carregats de raó, no n’hi ha prou, tot i que si seguim “creixent” a aquest ritme … tan de bo, però hem de fer una passa més enllà, en el Parlament, aleshores la cosa canvia, i per fer això ens cal UNITAT, ens cal un centre manifest, referencial, que sigui fort.
Gràcies per les teves paraules, i Visca La Pàtria.
Cordialment Vallfosca.
Amic Vallfosca,
Un article sòlid i contundent, no s’hi pot afegir res mes. Xapeau.
Visca la Pàtria
Joan P. Gràcies company, m’agrada que em llegeixis i que et complagui la lectura.
Suposo que molta gent em llegeix, que no en comentin gaire res no sé com prendre’m-ho, sincerament, potser aquestes percepcions fan forat, i per això no hi ha gaires respostes habilitades, no son percepcions “standards” i no accepten comentaris “standards”.
En general veig el “discurs polític” molt pobre, un TC sentència que “La Terra és Plana”, i els “líders” es dediquen a fer el “ploramiques”, però cap argumentació reeixida, cap capacitat de deixar les coses clares públicament, cap capacitat de desenvolupar “doctrina” veritable, la ignorància campa per tot, trist, trist que els que son al capdavant tinguin un coneixement tan minso, que s’hagin d’empassar que la Terra sigui Plana, tots sabem que és rodona però no ho sabem justificar amb arguments reeixits, com m’agradaria que s’haguessin d’empassar la seva ignorància prepotent, com enyoro la ”justícia”.
Però, jo crec en la gent, en les persones, i en els processos socials qualificadors, referits a la consciència.
Junts avancem, junts som inparables, tot i que a vegades amb sembli que predico en un desert.
Handi besarkada bat!!!! I Visca La Pàtria.
Amic Vallfosca, el problema és originalment simple. La política coneguda combrega fidelment amb la norma de sant Isidre, principalment. Es fica en una capelleta del s. XVIII presidida per un mega emblema borbònic per adorar-lo íntimament amb gran i devota discreció, tot fent-nos creure que la capelleta és un parlament. Salta la norma, i el sant, o el seu deixeble, es postrarà humilment davant vós.
||*||
Quan acabin les eleccións, i veiem com queda l’arc parlamentari, amb les seves majories i minories, et recordarè aquest artícle, on insultes i desprecíen a els poden treballar mes per la independència de Catalunya. M’he empassat tot l’article, i només veig desqualificacións a tort i a dret. Ho sento, peró no tots els partits, ni tots els polítics son iguals. També he notat que per molt que diguis improperis de tots, n’hi hà un que semble que no et cau tant malament, de manera que ja sabem de quin peu calçes. Pot ser que tu, et presentis, guanyis les eleccións i aconsagueixis la independència. Prova-ho, a veure si pots. En part estic d’acord en el que dius, peró en resum m’ha fet fàstic. Bona nit.
Manel Picó, i tan, ja ho havia comentat alguna vegada, España és un “règim” doctrinal, amb una doctrina fal•laç i espúria.
Aquests règims tenen alguns problemes intrínsecs insalvables.
Estan allunats dels “estandards “ que d’ençà a la segona meitat del segle XX, prevalen a les democràcies liberals del món occidental, tant a nivell de idea de Justícia com a nivell de filosofia social.
El “nou ordre”, va substituir un model de justícia emanant del model de Poder i de Dominació, per a un model de “cooperació”, on el principi de “imparcialitat” és molt important. Aquest principi vol dir que les parts han de convenir els seus compromisos de futur des de un estadi “previ” de igualtat en llibertat. Veiem aquí com en gestar la Constitución Española, aquesta premissa se la varen passar per l’arc del Triomf.
A nivell de filosofia social, que fa al concepte de “veritat”, aquesta es formula configurada en nínxols de comunicació, d’aquí la filosofia del llenguatge i analítica. Si es considera un Estat com a un nínxol de comunicació, és manifestament contradictori el fet que una de les parts, no tingui veu, o que aquesta no tingui valor. Això està absolutament fora del món occidental al que pertanyem, al menys els Catalans, i només respon a intencions fosques d’aquells que pretenen exercir el “ordeno i mando”, imperialistes i genocides emplaçats en un règim anterior a qualsevol idea reeixida de democràcia.
Cal dir-ho, i cal emplaçar-los, a que exposin públicament els arguments justificatius que avalarien les seves tesis referides a la postulació de “una sola Nación, que es la Española”.
Salutacions cordials i visca La Pàtria.
Adèu españa, em sembla bé que em recordis aquest articulet i el que et sembli.
La meva opinió d’aquests que tu dius que “poden” (et deus referir a unes capacitats potencials, aquestes mateixes que han decebut a mig milió de catalans), no és gaire bona, la veritat, haig de reconèixer però,que les seves bases han fet sovint molt bona feina, crec que és de justícia reconèixer-ho.
Estic d’acord en que no tots son iguals, però crec sincerament, que cap ha tingut un capteniment Nacional. Els arguments que desplego així ho volen indicar, si no ho he aconseguit, és culpa meva, ho sento, o és senzillament que no estem d’acord.
Pel que fa als meus gustos, ho sento, però em sembla que no ho has entès, i de peu calço el 41/42.
Home, les respostes que obtinc no son gaire estimulants, així és que no em presentaré.
Hi ha coses que ens causen uns efectes compulsius, no podem fer-hi més. Tanmateix, he tractat d’explicar i argumentar el “perquè” de les meves fòbies, tu no ho has fet, pot ser que les teves motivacions siguin encara més irracionals que les meves, tan mateix gràcies per a les teves paraules.
Bon dia,
sóc curt i català, ja m’ho deia el meu mestre d’espanyol, però no entenc perquè a “Adéu espana” li fa fàstic què dieu.
A mi, em sembla massa bé i tot, el que diu ell, que li fa fàstic, el que diu en F. Xavier Garcia i Pujol, que li fan fàstic tots i això del peu que calça, i el que diu la resta de personal. Perquè tothom pot parlar i dir, oi?
Llegir què diu altri poc implica a qui ho llegeix. Moltes mercès a tothom per dir la seva.
Català i curt, com sóc, falsa modèstia en diuen però adjectius certs segurament perquè encara no visc en una terra lliure d’un estat independent, vull que algú em digui quina passa haig de fer, que vull bellugar-me. M’alegrarà d’allò més que, tothom que li vingui de gust tingui acta de diputat, només però si escriu com ho fa la gent d’aquest bloc.
Si sé quina passa fer, la faré, que no tinc temps a perdre; ja m’hi veig al tanatori i tothom dient quina llàstima, s’ha mort amb el carnet d’espanyol.
Salut, República de Catalunya i llarga vida feliç i lliure i a reveure.
Josep Llorenç i Blat, gràcies altre vegada.
Entenc que hi hagi persones que pensin que les meves crítiques els situa en el tràngol d’haver de passar dels qui estimen, no és això, només els demanaria ser una miqueta més exigents i anar una miqueta més enllà.
Alliberar-nos del jou espanyol ens exigirà fer força tots a una, estic dispost a aplegar-me amb qui m’agrada i em qui no m’agrada, només demano el mateix, Catalunya primer, les filies i fòbies no hi haurien de cabre en aquesta lluita, perquè això ens debilita i l’enemic en treu profit.
Salut i República Catalana.
Salutacions cordials.