sóc curt i català, ja m’ho deia el meu mestre d’espanyol, però no entenc perquè a “Adéu espana” li fa fàstic què dieu.

A mi, em sembla massa bé i tot, el que diu ell, que li fa fàstic, el que diu en F. Xavier Garcia i Pujol, que li fan fàstic tots i això del peu que calça, i el que diu la resta de personal. Perquè tothom pot parlar i dir, oi?

Llegir què diu altri poc implica a qui ho llegeix. Moltes mercès a tothom per dir la seva.

Català i curt, com sóc, falsa modèstia en diuen però adjectius certs segurament perquè encara no visc en una terra lliure d’un estat independent, vull que algú em digui quina passa haig de fer, que vull bellugar-me. M’alegrarà d’allò més que, tothom que li vingui de gust tingui acta de diputat, només però si escriu com ho fa la gent d’aquest bloc.

Si sé quina passa fer, la faré, que no tinc temps a perdre; ja m’hi veig al tanatori i tothom dient quina llàstima, s’ha mort amb el carnet d’espanyol.

Salut, República de Catalunya i llarga vida feliç i lliure i a reveure.

Salutacions cordials i visca La Pàtria.

Suposo que molta gent em llegeix, que no en comentin gaire res no sé com prendre’m-ho, sincerament, potser aquestes percepcions fan forat, i per això no hi ha gaires respostes habilitades, no son percepcions “standards” i no accepten comentaris “standards”.

En general veig el “discurs polític” molt pobre, un TC sentència que “La Terra és Plana”, i els “líders” es dediquen a fer el “ploramiques”, però cap argumentació reeixida, cap capacitat de deixar les coses clares públicament, cap capacitat de desenvolupar “doctrina” veritable, la ignorància campa per tot, trist, trist que els que son al capdavant tinguin un coneixement tan minso, que s’hagin d’empassar que la Terra sigui Plana, tots sabem que és rodona però no ho sabem justificar amb arguments reeixits, com m’agradaria que s’haguessin d’empassar la seva ignorància prepotent, com enyoro la ”justícia”.

Però, jo crec en la gent, en les persones, i en els processos socials qualificadors, referits a la consciència.

Junts avancem, junts som inparables, tot i que a vegades amb sembli que predico en un desert.

Handi besarkada bat!!!! I Visca La Pàtria.

Un article sòlid i contundent, no s’hi pot afegir res mes. Xapeau.

Visca la Pàtria

Gràcies per les teves paraules, i Visca La Pàtria.
Cordialment Vallfosca.

com s’hi va a INDEPENDÈNCIA, i la nena respon a la senyora que no sap el camí:
tot dret que la via és oberta.

No hem de seguir les oscil·lacions dels sis partits de què gaudim al Parlament, que saben que van en direcció contrària a la nostra.

Cap crítica, cap energia útil ha de ser absorbida per aquest sistema destinat a la demarcació espanyola, que els permet la presència a terra nostra. Facin com facin, diguin què diguin, ni cas.

No declaren la independència. I què volíeu? Que la declarin? No pot ser, no forma part de la seva proposta a la població catalana honrada; tenen altres idees al cap, a la panxaplena i a la butxaca. I no fa res, ja se sabia, i més que se’n sabrà.

Quan no escolten què diem, la solució és ben senzilla: nosaltres, la gent del país que surt amb il·lusió i empenta a les avingudes de ciutat, prenem la iniciativa, la que ens interessa, i declarem la GUERRA DE CATALUNYA, sota aquest nom i el seu significat de vida i felicitat, hem d’anar endavant. És una guerra per la llibertat, com han fet tots els que l’han obtingut. No hi ha canvi sense combat.

Una guerra sense armes ni morts, ni tancs ni canons, que no tenim; una guerra amb mots i raons, protagonitzada per altres partits o plataformes electorals que diuen que faran allò que la llei de la natura ens dóna, la llibertat de fer a la terra catalana allò que ens passi pel cap, a com ara la creació de la REPÚBLICA DE CATALUNYA.

Com fer-ho? Més que senzill, una guerra és una guerra, i l’enemic ha de ser foragitat del país, és a dir, d’antuvi, del Parlament; aquest és l’objectiu únic i primer. Si ens n’anem en una altra direcció, multiplicant els objectius, se’ns aigualirà la idea, se’ns dissoldrà l’energia assolida, -quina manifestació més potent- com la sal en una safa d’aigua. Que cal parlar de més detalls, doncs parlem-ne, però la idea que tot ho mou és la INDEPENDÈNCIA unilateral.

No hem d’esperar-los, si volen que vinguin. No hem de demanar una unitat forçada dels qui demanen la independència, això ja s’ho resoldran com puguin. Ara per ara tenim unes quantes opcions i no podem fer de nens petits, dient que només votarem aquells que diguin que faran exactament allò que ens demana el cap i el cos.

Deixem de banda els comportaments que restin i donem suport, a les eleccions, a qualsevol de les tres o quatre opcions que, sens dubte, proclamaran la independència al Parlament. Alguna ens farà una mica el pes, oi?

Reagrupament, CUP… Ja s’ho faran, que sols també saben pensar-hi. Si els convé que vagin units; que no, doncs no…

Què us diré? Que hem de treure del Parlament, per la porta de la derrota i la vergonya els partits que hi ha ara. Que no podem fer-los fora del tot; doncs, bé, ja veurem si encara hi són “Citizens” i el PP. Fins on podem arribar? A tenir 66 actes de diputades valentes i tranquil·les que saben què faran?

Doncs, perfecte. Ni un bri d’aire, ni un got d’aigua, ni una pàgina de text, ni un moment d’atenció, ni una hora de TV3, a qui ni ens ha escoltat ni ens escoltarà. Que vinguin darrere nostre si volen i, si no, que desembarquin al Guadiana.

HEM DE FER CARA I FETS D’EMPRENYADES, SOBRETOT LES DONES QUE TENEN I TINDRAN FILLES I FILLS CATALANS, QUE HAN DE SER LLIURES TAN AVIAT COM SIGUI POSSIBLE I, TOT SEGUIT, RESOLDRE’NS EL FUTUR DE LA TERRA ON VIVIM I VIUREM.

SOM-HI!

Que no us sembla bé una guerra d’aquest estil? I, doncs, quina és la proposta? Anar al darrere del carro a veure què ens cau? Això no és ser gent de pau, això és somiar com un nadó inexpert.

Moltes mercès però no; la independència és una decisió contundent i no hi ha temps a perdre raonant amb els contraris. O guanyen ells, com de fa segles, o guanyem nosaltres, com d’ara endavant.

Que no ho guanyem tot, doncs ja veurem com queda la cosa. Ara bé, la idea ha de ser ben senzilla: lluitar com si fos la darrera batalla, oblidant les pressions de l’ENEMIC, QUE MAI NO SERÀ AMISTÓS, SINÓ TRAïDOR I MALFACTOR.

Que amb les eleccions no s’acabarà el combat, ja se sap, tothom amb un dit de seny ho sap. Forçarem una pròrroga. Que tampoc? Anirem als xuts directes. Que tampoc? Doncs ja serem, si més no, al 2015. Però ells tindran un problema i no hi haurà Houston que els empari.

Qui pot ser tan innocent de creure que se n’aniran del panorama polític català sense combatre’ns a mort, sense convertir-nos en un element folclòric destinat al turisme, com fan al Rosselló o a València o a Mallorques?

Salut, República de Catalunya, una llarga vida lliure i a reveure.