Estic absolutament sorprès no tant pel que ha passat sinó pel quocient intel·lectual dels polítics catalans.

Resulta que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aquell que el Tribunal Constitucional ha deixat convertit en alguna cosa així com el paper higiènic, diu en el seu article 76.4: 4. Els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries tenen caràcter vinculant amb relació als projectes de llei i les proposicions de llei del Parlament que desenvolupin o afectin drets reconeguts per aquest Estatut.

Resulta que un dels objectius de l’Estatut, si no vaig errat, era aconseguir és autonomia per Catalunya. Resulta que el tripartit, del que forma part ERC, mogut més per les gònades que per la intel·ligència, va decidir pactar amb el “monstre”. No se’ls va passar pel cap altra cosa que acordar que els membres designats per Parlament serien 2 representants de CiU, 2 del PSC, 1 d’ERC i 1 del PP, quan segons la composició del Parlament tocaven 3 per CiU, 2 del PSC i 1 d’ERC. Resulta que el Govern va nomenar 2 propers al PSC i un proper a CiU. El resultat fou que ERC i CiU quedaven en minoria. O sigui, els que es fan passar per nacionalistes quedaven en minoria respecte als unionistes. El pacte unionista PSC – PP va funcionar. Suma Intel·ligència.

Jo no sé si els que van prendre aquesta decisió passarien les proves de nivell que fa el departament d’Educació als estudiants de sisè de primària. Aquestes decisions em recorden a allò que sembla que van dir els falangistes: “antes roja que rota”. Portat al nostre terreny, els d’ERC devien pensar: abans el PP que CiU.

Naturalment el PSC i el PP van formalitzat la petició perquè el Consell de Garanties Estatutàries avalués si és constitucional la Iniciativa Popular per fer coses a favor d’un referèndum sobre la independència de Catalunya.

Sorpresa! el Consell de Garanties fa un dictamen negatiu. Els membres de la Mesa del Parlament l’acaten, Benach no. Esquerra diu que no és vinculant. No ho sé, francament, ells sabran.

Arriba la ILP, el pla B. Tots voten en contra. López Ten a i Bertran s’enfaden. Diuen que marxen del Consell Nacional dels respectius partits. Bertran sembla que per fer-ho ha de dimitir de diputat. Ells sabran que faran, jo quan va passar això ala ILP que vam presentar al maig del 2009, vaig plegar de CDC (veure Renúncia), no vaig especular gens.

No m’estenc més en el tema de la iniciativa i passo a l’espectacle de la unitat en la resolució d’ahir divendres al Parlament. El president de la Generalitat, José Montilla, ha acabat proposant una resolució que reprodueix el preàmbul, que inclou la definició de Catalunya com a nació, i poc després els grups del tripartit i CiU han sumat els seus vots. Però la proposta només ha estat signada per PSC i ICV-EUiA. En aquest cas ERC va presentar una resolució francament digna, independentista, i CiU es va abstenir, mentre que els partits unionistes votaven en contra. Un ridícul més de la classe política. Era d’esperar. Especulació darrere especulació. La unitat no s’improvisa.

I si els parlamentaris han fallat, ara ens toca a nosaltres. Hem de demostrar que ho sabem fer. Dimarts, 14 de juliol, ens vàrem reunir moltes associacions acompanyats de veterans impulsors del Manifest del 12 d’abril. Formàvem la Conferència Nacional del Sobiranisme. Vam parlar d’aconseguir la unitat. Es van abocar moltes opinions. Totes pro-unitàries, però poca concreció, massa gent, no era el dia, un pas necessari però no el de les decisions.

Jo vaig proposar-los que tots aquells que tinguéssim propostes de noms de candidats els posessin en mans del Consell d’Arbitratge i que aquest decidís. Una forma neutra d’obtenir el resultat. De moment no ho farem així. Ens trobarem dilluns i allà debatrem. Si no hi ha acord i ningú trenca la baralla, el Consell d’Arbitratge intervindrà. Fins on sé, Reagrupament, Democràcia Catalana, CUP, Força Catalunya i Suma Independència portarem noms. Penso que alguns noms de cadascun d’aquests grups són totalment vàlids, si més no per a mi. Imagino que estarem d’acord en el lideratge de Joan Laporta, darrere no ho sé. Es tracta de triar els millor, ningú els té tots.

Espero que estarem a l’alçada de les circumstàncies. Fa una mica més d’un any escrivia “27 diputats”, acabava l’article amb el. “Si sumem, guanyem” que m’heu llegit sovint. Els raonaments d’aleshores em resulten totalment vàlids. Parlava de la meva confiança en aconseguir-ho, de cercar la unitat i explicava el meu poc interès per ser a cap llista. No he variat gaire de pensament, quan arribo a una conclusió sóc bastant constant.

Us confesso que he rebut insistents comentaris per tal que canviï aquesta posició. Sincerament, tinc les mateixes sensacions que aleshores, molt poques ganes de ser diputat. M’agrada la meva feina, no m’agradaria ser diputat. Potser si pogués seguir explicant al meva “Bioquímica de la Nutrició” m’hi hagués posat. Tanmateix, aquests darreres dies tinc seriosos dubtes sobre quina és la millor posició i la més ètica. Deixant banda la meva posició personal, em pregunto la meva presència seria útil o en aquest moment introduiria encara més soroll al sistema.

Seguim lluitant una mica més, veig la unitat més a prop. No fem com els grups polítics del Parlament, que les diferències no predominin sobre les coincidències. Donem exemple.

Per cert, poso a la vostra disposició els vídeos del sopar del dia 8 que va filmar i editar Boris Masramon:

Així els que no vàreu poder assistir-hi tindreu l’oportunitat de veure i escoltar la part més substancial.

Si sumem, guanyem!