Tal com va explicar molt bé Jaume Lòpez professor de la UPF , segons l’estudi realitzat amb els processos independentistes de l’Europa aquests darrers 20 anys, hi ha un període de preparació abans d’aconseguir la independència, que pot ser més o menys llarg, però de cop surt una espurna que provoca una sèrie de fets que fa que el procés esdevingui com una reacció incontrolable. Una reacció  que en poc temps  desemboca amb la independència. Estem parlant que el temps quan es dóna la reacció incontrolable és de mesos o anys, jo penso que menys de deu, per acabar donant peu al naixement d’un nou Estat.

Normalment perquè una reacció química es realitzi, primer hem d’afegir els reactius. Els reactius són molecules que tenen afinitat per unir-se per formar noves molecules. Però previament cal trencar l’enllaç quimic que les uneix per poder-se ajuntar. Per fer una reacció química, s’ha de posar  la quantitat adequada de reactius i posteriorment afegir l’energia necessària per poder trencar els enllaços químics. Una vegada trencants, els àtoms o molècules resultants s’enllacen de manera diferent entre ells, donant peu al producte final. Alguns reactius, tenen els enllaços químics tant debils, que a vegades no cal energia, només posant-los en contacte ja reaccionen , normalment explosivament. Però la majoria de les reaccions químiques necessiten energia per trencar els enllaços. A mesura que anem afegim energia al reactor o recipient a on tenim els reactius, els enllaços químics es tornen més inestables fins que es trenquen en nombre suficient per precipitar la reacció. Però hi ha una altra manera de fer una reacció química entre reactius no explosius, a on no cal afegir energia, és quan la reacció es dóna gràcies a un catalitzador.

La wikipedia ens diu que en química, un catalitzador (del Grec: καταλύτης, catalytēs), és una substància que incrementa la velocitat d’una reacció química, però que no es consumeix en la reacció. El catalitzador fa que alguns enllaços químics dels reactius s’afebleixen permetent la reacció per produir el producte final. Els catalitzadors permeten fer la reacció molt més depressa i sense necessitat d’incrementar l’energia.

Si fem una analogia amb la lluita per la independència de Catalunya, podem dir que els reactius serien els votants catalans i els partits independentistes. El producte final, serien el nombre d’escons escollits corresponents a parlamentaris disposat a votar a favor d’una proclamació unilateral d’independència al Parlament. L’energia per fer la reacció, seria tot els fets que ajuden a conscienciar als votants catalans que cal la independència.

Està clar per mi, que l’èxit de les manifestacions de la PDD el 2006-2007, la manifestació de Brussel·les del 7 de març de l’any passat, i finalment la sentència del TC i la posterior manifestació del 10J amb un milió de catalans cridant independència pels carrers de Barcelona, són injeccions d’energia increïbles per la reacció de la independència. Però aleshores com és que no es dóna la reacció?

La resposta és que ens manca un dels reactius: Una candidatura o partit, a on l’altre reactiu, és a dir, els votants, pugin reaccionar, és a dir, dipositar el seu vot.

El reactiu corresponent als partits polítics que fins ara hi havien, està desgastat per culpa de l’erosió i la capa de rovell, en forma de corrupció, de tant d’anys d’estar a la mercè del corrosiu marc autonomista espanyol. Per això l’aparició de Reagrupament Independentista l’any passat, com ara l’aparició del partit del Laporta, Democràcia Catalana, són reactius nous que no pateixen cap grau de desgast.

Però aquests reactius nous, si són utilitzats per separat, pot fer que no acabin de tenir prou massa crítica per poder reaccionar amb la majoria dels votants. Aquests votants, si no troben un reactiu a on reaccionar, ràpidament es refredaran, i no reaccionaran (abstenció) o bé reaccionaran amb un dels reactius ja existents que menys erosionat estigui (CiU).

Ambdós reactius nous tenen un enllaç fort que en forma de lideratge els cohesiona. Reagrupament Independentista està cohesionat gràcies al lideratge del Joan Carretero i Democràcia Catalana, quan es materialitzi, serà cohesionada pel lideratge del Joan Laporta.

Per poder reaccionar amb la majoria de votats, cal que ambdós reactius, RCat i DC, és sotmetin a un pretractament o reacció freda, que agafi un format que permeti arribar a més votats. És tracta de fer una candidatura conjunta. A diferència de la reacció principal d’independència a on l’energia, que dóna les manifestacions o actes independentistes, és imprescindible per donar moral i convicció als votants perquè votin per la independència, per la formació de la candidatura conjunta caldrà utilitzar un catalitzador per donar una reacció freda que no desgasti els reactius previs, com si passaria si s’escalfen massa en una reacció sense catalitzador. No ens convé de cap manera que cap dels dos lideratges es trenqui. Per això necessitem un catalitzador que permeti tant a RCat amb el Carretero com per a DC amb Laporta,  que s’ajuntin, sense que es trenquin els seus lideratges respectius. No és tracta de fer un producte totalment nou o diferent al que havia. Cal que el producte final de la reacció sigui una suma i no serveix que sigui una mera substitució d’un per l’altre.

Una vegada aquesta candidatura conjunta que suma sigui una realitat, segur que altres reactius més petits prèviament existents, també s’ajuntaran gràcies a la força que irradiarà. Aquí també es pot incloure alguns polítics independentistes, que fins ara segueixen recalçant les formacions polítiques parlamentaries o bé dels que pugin sortir de la candidatura dels promotors de la Conferència Nacional pel Sobiranisme que s’està mirant de bastin a partir de les formacions extraparlamentàries. (En el moment d’escriure aquest article no sé que es dirà a la conferència de premsa entre l’Alfons López Tena, Uriel Bertran i Joan Laporta, però està clar que si no és per dir que aposten per la candidatura que ha de proclamar la independència, no entendré de què van)

La qüestió més important ara, és quin serà el catalitzador que provoqui que ambdós lideratges s’ajuntin ràpidament per fer la candidatura?

Per mi, ara mateix, paradoxalment i encara que semblin tot el contrari, són les enquestes que donen majoria absoluta a CiU, deixant fora del Parlament a la candidatura independentista sigui d’un o de l’altre.  Malgrat penso que estan manipulades, són un avis pels navegants. Segur que això obligarà tant al Joan Carretero, però sobretot al Joan Laporta com el darrer d’arribar, de trobar la formula per anar junts en una sola candidatura conjunta. Joan Carretero ja té enllestit la feina i Reagrupament té una candidatura potent i plena de patriotes disposats a donar-ho tot per proclamar la independència. Joan Laporta, encara no té , ja no la llista de candidats, sinó que no té encara afiliats o militants del partit que fa quatre dies que ha creat. Una vegada en Joan Laporta tingui quelcom tangible per poder oferir a la candidatura a part d’ell, aleshores s’ha de aconseguir la coalició que el món independentisme demana.  Ambdós líders han dit reiteradament que seria absurd no anar junts. Per això, una vegada en Joan Laporta presenti els seus credencials, el catalitzador de les enquestes negatives donarà presa a que s’arribi a un acord.

Per l’altre costat, el fet de què CiU estigui a punt d’obtenir la majoria absoluta, fa que aquesta coalició no proposi cap full de ruta per la independència, malgrat es donin les condicions que l’Artur Mas va donar com a imprescindibles per apostar-hi. Unes condicions, que les dues darreres enquestes, fetes per mitjans de comunicació gens favorables a les tesis sobiranistes, donen ja que la majoria dels catalans aposten per la independència.

Potser quan la candidatura conjunta de l’independentisme, sigui prou forta i visible perquè a les enquestes baixin les perspectives d’aconseguir la majora absoluta, CiU paradoxalment decideixi apostar per fi descaradament per la independència. En aquest context, no dubteu que l’obtindríem segur en poc mesos, tal com ha passat a la resta dels països del món que han esdevingut un Estat independent. En aquest cas, el catalitzador que hauria aconseguit la independència seria la coalició conjunta dels independentistes.

Endavant les atxes!!

Nota: Com sabeu, vaig decidir no opinar sobre els actors de la política catalana pel bé de la unitat per aconseguir la independència i em refermo ara més que mai. He mirat de no qualificar ni criticar cap dels actors mentre escrivia la meva reflexió. He mirat de fer una descripció fent una analogia. Cal que els lideratges dels grups o partits independentistes, igual que tots nosaltres,  siguem molt curosos fen valoracions o extreure segons quines conclusions precipitades, perquè això seria com posar aigua a la reacció que podria provocar una explosió que ho desballestés tot el que s’ha construït fins ara, o bé, que refredés la temperatura imprescindible per poder provocar la reacció que doni suficients escons per aconseguir la independència.

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•