M’ho he repensat i malgrat anava a escriure sobre la ultima crida a la unitat independentista, no ho faré. No ho faré encara per que prefereixo esperar a veure si aquesta unitat es construeix d’una vegada i de veritat. Perquè pel fet d’escriure més no farà que es realitzi abans. Perquè estic un xic cansat de demanar l’evident i assolir el de sempre. Perquè ara uns estaran emocionats mentre d’altres estaran un xic decebuts, quan un temps abans qui sap si part dels mateixos que ara estan decebuts s’emocionaren i uns altres es decebien alhora. La mateixa historia de sempre malgrat potser, ara si, hem arribat a la fi d’un camí (o això voldria creure), perquè tots, emocionats i decebuts, desitgem el millor pel nostre país, desitgem el millor per Catalunya, i tots son, tots sou, la meva gent, és per això que penso que ha d’arribar el moment, si no ha arribat ja, que tots plegats ens haurem de posar d’acord, si més no, en uns mínims per aconseguir tirar endavant un projecte que portem molts anys, masses, somiant. Un projecte que no el volem per que sigui el millor per a nosaltres sinó que el desitgem per que pensem és el millor pel nostre país. L’únic projecte que considerem assolible, l’únic que veiem possible, malgrat tants i tants que es diuen “dels nostres” s’encaparrin dia si i dia també en intentar fer-nos creure que sense enfrontar-se amb l’enemic en traurem millors rendiments, els rendiments que estem fruint el dia d’avui, els rendiments de ser vassalls, els rendiments de ser sotmesos a una pàtria que no sentim nostra, a una nació que ens imposa una llengua aliena, a una bandera que va ser feta amb un tros de la nostra i ha intentat sempre tapar-la, amb la creença que deixar veure la nostra grandesa els empetitiria a ells, sense pensar que la veritable grandesa no rau només en els fets de la història sinó també en el comportament i noblesa de la pròpia gent vers els altres, bon comportament i noblesa que ells mai han tingut amb nosaltres.

Tot el que digui ara és superflu, el futur més proper del nostre país depèn de que alguns siguin capaços de construir una unitat forta i real, crec que el temps se’ns tira a sobre i no podem obrir cada dia un nou front sense tancar els anteriors, desitjo tota la sort als que estan intentant la unitat, a tots, però el que no podem fer es construir cada u la nostra, sense comptar amb les demès. Desitjo tota la sort del mon al nou moviment unitari de Solidaritat Catalana Independentista i els saludo amb esperança també, però em dol dir-los que malgrat ho estic desitjant ja no penso signar cap més proclama demanant aquesta unitat que tan difícil sembla, ni adherir-me a cap nou moviment unitari fins que aquesta unitat no l’hagin signada des de dalt, així sabré de quina “unitat” es tracta. Els dono el meu recolzament a ells i a tots els que volen la independència per ahir, però no entraré a adherir-me cada setmana a un moviment nou i signar un nou manifest, penso que ha arribat l’hora d’exigir-los a tots seriositat, rigor i que treballin entre ells per trobar aquesta unitat, quan l’hagin trobada de veritat, llavors ens podran demanar el recolzament, la signatura, el compromís, el vot, les peles i l’ànima si cal. Peró si no assoleixen aquesta unitat que comptin que el poble farà el mateix i cada u tirarà per on li sembli santament i recolzarà a qui millor valori, com ells.