El Gir Pragmàtic.

Benvolguts lectors i amics, donat que el que aquí escriu te la pretensió de fer una crònica crítica, i donat que els esdeveniments son de lo més punyent i significatius, avui no me’n sortiria pas amb quatre paraules, així doncs gastaré l’espai i temps necessari per tal d’intentar fer aquesta crònica crítica que aquest Bloc em brinda com a una oportunitat. Abans però, donades les circumstàncies, em veig del tot obligat a demanar sinceres disculpes al senyor Alfons López Tena, a qui juntament amb en Oriol Junqueres vaig tractar de “traïdors”, això ho vaig fer en un “articulet” al Bloc Gran del Sobiranisme, en l’espai “convidat de la setmana”.

Aquesta duríssima crítica va estar feta com a protesta per a “l’acte d’Estat” realitzat en la Faràndula de Sabadell. Per a mi, com presumiblement per a molts altres independentistes, que personatges significats del Independentisme realitzin “actes d’Estat”, sense cap compromís, militant en partits regionalistes, és un insult, més, quan encara aquests personatges no han donat cap explicació respecta de quin és el propòsit del seu procediment. És prou clar tanmateix, que no tenen cap obligació de donar aquestes explicacions.

És obvi, que les meves protestes no varen fer cap estrall, a part de guanyar-me alguns insults i algunes animadversions manifestes, i d’altres manifestades “entre línies”, com ara alguna referència mig velada en algun article del senyor ALT, com ara “la unitat de la tribu”, faig aquesta consideració tot i que corro el risc de passar per un presumptuós, prenent-me aquestes referències com a dirigides a la meva humil persona.

Sigui com sigui, haig de reconèixer la bona intenció i el patriotisme contrastat d’en ALT, a qui li demano sincerament que em disculpi, i que compti amb mi per el que més convingui, si així ho vol.

Amb tot, aquesta anècdota dona peu a tractar el tema de l’atomització independentista, perquè el que és clar, és que cada un dels actors implementa uns “procediments particulars”, unes vegades amb més bons resultats que altres.

Un procés constitutiu Històric

Tots aquests diferents actors amb procediments particulars, hem anat donat resposta a un estatus caduc.

Quan un Poble i una societat és plantegen Qui Som en el món, com a una Unitat de resposta, estan en un procés Històric  Constitutiu, que com tot procés constitutiu posa en qüestió el vell paradigma constitutiu, negant-lo si s’escau, com és el cas.

És obvi, com ja he comentat en alguna altre ocasió, que la vella Constitució que ens ha menat fins a dia d’avui, no compleix els mínims exigibles respecte de la Justícia i respecte de la “filosofia social” homologable en l’àmbit de les democràcies liberals occidentals en les que estem més o menys inserits.

Suscintament.

En una Justícia “contractualista”, els actors que convenen el model de Justícia convivencial, ho han de fer des de un estadi “previ”, d’igualtat i llibertat, en això se li diu “principi de imparcialitat”, principi del tot incomplert en la vella Constitució espanyolista.

La filosofia social analítica i del llenguatge, descriu com a “veritat” allò que és àmpliament convingut i consensuat en “una comunitat de comunicació”. Des de aquest punt de vista és prou clar que quan una “veu” d’aquesta comunicat no és tinguda en compta, quan se li diu que únicament pot fer poesia, aquesta “veu” queda manifestament “marginada” i per tant no forma part d’aquesta “comunitat”.

La qüestió de la Justícia contractualista, és un argument justificatiu essencial, substantiu, la qüestió de la “comunitat de comunicació” només pot ser “veritable” si es compleix la premissa d’haver estat constituïda seguin escrupolosament el criteri de imparcialitat, aquest no és el cas de la refundació “democràtica” d’Espanya. Tot i així els afectes a la espanyolitat malden perquè Espanya els estimi i els escolti, mostra clara de com un Poder Imperial pot malmetre les capacitats intel·lectuals i malmetre fins i tot les morals.

Aquests afectes a la espanyolitat son els que neguen la “realitat”. El Nou procés Constitutiu, està dirigit fonamentalment, al exercici del Dret a decidir, és a dir al exercici de la SOBIRANIA. Aquesta és la realitat emergent, la consciència clara i vigílica d’aquesta realitat és un veritable gir pragmàtic de la societat catalana, que deixa la vella Constitució en l’estadi de ideal groller al servei de la dominació antidemocràtica que li correspon.

Sobirania vol dir “potestat”, la potestat de decidir, és un exercici de Llibertat propi del Subjecte de Dret erigit com a Unitat de resposta al món, en el nostre cas, SOM UNA NACIÓ.

Criteri de Realitat

El més curiós i alarmant de tot això, és que aquest procés, en fase ja avançada, avança amb l’oposició de tot l’establishment, amb l’oposició d’aquells estaments que haurien de representar els interessos d’aquells que el protagonitzen.

Ens veiem en el cas, en que els estaments espanyols polític-jurídics, dictaminen que no som una Nació, que la Terra és Plana, aquest és el seu “criteri de realitat”, però els estaments “catalanistes” no és que tinguin un “criteri de realitat” gaire diferenciat, en els mitjans de comunicació de masses, els telepredicadors al servei de la “doctrina oficial” son els amos.

La estratègia major, és el minoritzar el moviment, que és una manera de negar-lo, perquè un minorització de la  escala és un acte de conversió, d’un procés major constitutiu Històric, a un fenomen menor d’agitació social, protagonitzat per a uns éssers estrafolaris, uns frikis que fan por a la gent normalment honrada que se senten amenaçats en considerar-se catalans que se senten espanyols, aquests independentistes son, diuen i repeteixen com a un mantram, una jaculatòria, uns extremistes que atempten irresponsablement en contra la “estabilitat sociopolítica” i la “cohesió social”.

Aquests telepredicadors apòstols de l’espanyolisme més malaltís, NO son capaços de desplegar cap argument que justifiqui que ser espanyols ens proporciona alguna mena d’avantatge, algun valor afegit, algun actiu significatiu, res, ni un sol argument positiu. Esmercen tots els esforços en fer veure que allò que hem tingut durant tant i tant de temps, no pot ser tant i tant dolent, que és la manera de negar que la Realitat està configurada i protagonitzada per a un procés major, històric Constitutiu.

Negar la Realitat és perillosíssim, negar la Realitat és l’últim recurs per intentar “canviar-la” o “influir-la”.

Les eleccions al Parlament de Catalunya que tenim a tocar, seran les que ens dotaran de la llum necessària i indicativa per tal de veure fins a quin punt  l’Independentisme és aquest procés Constitutiu Històric.

El Poble Català, en el decurs dels últims anys, ha realitzat un gir pragmàtic en vers l’autorealització, que passa indefectiblement per l’assumpció de les pròpies respostes i de les responsabilitats que se’n deriven.

El Pancatalanisme Constitutiu.

Després de que alguns actors independentistes, han corroborat que el seu “procediment particular”, que sembla, consistia en esgotar totes les vies possibles d’apel·lar al compromís dels partits parlamentaris, via ILP i referèndums amb permís d’Espanya, ha fracassat, després que han comprovat de manera fefaent que els partits parlamentaris tot i endinsar-se en el “rubicó”, no el creuaran, no al menys fins que nosaltres els presentem des de l’altre riba, una victòria clara i definitiva, després de esgotar aquests “procediments particulars”, estem tots cada dia més d’acord en procedir per la via de la representació Parlamentaria, assolir una majoria clara i declarar-nos SOBIRANS com a un Estat Català, període constitutiu jurídic “estrictu sensu” i ratificació via referèndum.

Aquest Pancatalanisme Constitutiu, però, per més que s’ha consensuat en el procediment general, a de ser encara molt curós en el procediment d’allò que és compositiu.

Els diferents actors, aporten diferents cabals quantitativament, aquesta quantitat de cabal, no es dona sempre en les mateixes relacions de significació qualitativa, amb tot no podem malbaratar cap rierol per txic que sigui, i no només perquè ens sigui necessari tot el cabal, que també, si no perquè un procés de Pancatalanisme Constitutiu és i ha de ser inclusiu, i qualsevol altre procediment el desvirtuaria.

Senyor Laporta, tot i que cal felicitar-se per la seva determinació, convindria que revisés els seus procediments, perquè estem tips de “xupar roda”, i el Poble Català, com vostè ja deu saber, és refractari al “ordeno i mando”.

Solidaritat Catalana per a la Independència + Reagrupament + Conferència Nacional Sobiranista amb els seus afluents i rierols, han de configurar la llera per a on avanci el Pancatalanisme Constitutiu en vers el seu destí inexorable, l’Estat Català Sobirà.

Menys que això és renúncia, i un servidor no votarà cap renúncia en un tràngol Històric de les presents proporcions.

Ara és l’hora arribada en que els veritables líders han de mostrar de quina pasta estan fets, i posar-se al servei d’aquesta UNITAT de resposta, qualsevol altre consideració els desacredita com a líders.

Podem fer-ho!!!! És el que hem estat esperant per tant de temps.

Des d’aquestes humils ratlles commino al Poble Català i als líders Nacionals a considerar aquesta “proposta” com a una possibilitat única inclusiva i sense renúncia.

Menys, és un altre cosa, pot ser bona, però ni és victòria ni és la millor.

Visca La Pàtria!!!!

Agosaradament Vallfosca.