Una de les avantatges de ser immigrat a l’Alemanya és conèixer de primera mà la realitat qui som i com som els europeus. Per molt que t’ho expliquin per la TV no és el mateix que viure i treballar-hi.  La meva feina també m’ha ajudat a conèixer millor les diferencies entre els europeus. Durant els primers anys m’ha obligat a visitar diferents països, encara que eren del sud d’Europa, com França, Itàlia, Bèlgica i Espanya. De fet a Espanya només he anat a Catalunya, doncs per la meva feina, del ram de l’automatització industrial i la industria farmacèutica, només la nació catalana és pot considerar europea.

La conclusió que he arribat és que si, que hi ha moltes diferencies a nivell cultural i social, però aquestes, gràcies a les noves tecnologies comunicatives i a la unió monetària s’estan reduint molt ràpidament.  També penso que la globalització ha ajudat a què els europeus mirem d’unir-nos més. La competència, principalment dels asiàtics, fa que els europeus tinguem por per les nostres industries. No hi ha res com sentir l’alè dels productes xinesos i els que vindran de l’Índia per sentir que o anem junts o no podrem  fer-hi front. La industria europea és la principal causa del benestar social i econòmic d’Europa. No tenim gaires recursos naturals. Només la nostra tecnologia i les empreses. Ara amb la globalització, la competitivitat de la nostra industria està en joc si no actuem units. Per tant la Unió Europea farà tot el possible per ser encara més forta després de superar a aquesta crisi que estem vivint. Una crisi que si no fos que ja tenim mig construïda la Unió Europea, per alguns països,  aquests moments ho estarien passant encara molt més malament .

Però construir la Unió Europea no és fàcil. Són molts Estats amb cadascú d’ells amb la seva identitat, cultura i història. Al principi es va voler fer un mercat de lliure comerç per només  productes. La comissió europea mirava de fer una legislació consensuada pels pocs estats membres que hi havia els anys 70 i 80. Es va voler fer unes normatives molt detallistes per harmonitzar totes les normes que existien a cada país. Això va demostrar inviable a mesura que nous estats s’incorporaven a la Unió. Va provocar normatives complexes, que tardaven molt en sortit, i quan ho feien  moltes ja eren obsoletes. Però tambè mai s’adaptaven del tot a la realitat de cada estat membre.

Per això durant la dècada dels 90, la Unió Europea amb el Tractat de Maastricht i posteriorment amb el Tractat d’Amsterdam va canviar l’estratègia uniformadora centralista per copiar amb poques diferencies a la dels Estats Units d’Amèrica.

Pels qui no saben com funciona els Estats Units d’Amèrica, podríem dir que és un estat confederal federalitzat. És a dir, que degut els seus orígens encara manté la sobirania principal als 50 estats que la componen i alhora tenen govern federal compost per un president i un congrés que miren de garantir la unitat dels 50 Estats membres. Hi ha un equilibri entre el govern federal i els governs estatals. Això no ha arribat a Europa a on encara els estats europeus tenen molta més força i sobirania que la Comissió Europea i el seu president, però tot arribarà.

Els Estats Units i més encara a Europa, l’estructura política sobirana que s’encarrega de totes les competències que no afecten a la lliure circulació dels productes, serveis i persones, són els Estats. És a dir, la llengua i cultura, la ciència i investigació, l’educació, la sanitat i salut, l’oci, fiscalitat, la seguretat, la justícia  i la defensa del territori, són competències exclusives dels Estats de la Unió.

Per exemple el governador de Califòrnia, Arnold Schwarzenegger té més poder dins d’aquest estat que l’Obama. El president nord-americà i el congrés només té competències  pel que fa tot el relatiu a la lliure circulació de productes, serveis i persones. El governador de California va decidir invertir centenars de milons de dolars per continuar la investigació sobre les cel·lules mares malgrat el President d’aquell temps el G.Busch havia aconseguit que el congrés digués que no inverterien diners federals per aquestes investigacions per questions etiques. Però tampoc  ara l’Obama podria imposar al governador de California que retiri la pena capital. Però inclús pel que fa a l’exercit, el president nord-americà no pot ordenar res a la Guàrdia Nacional de Califòrnia sense permís del Arnold Schwarzenegger , almenys que hagi una guerra declarada. És a dir, els governants de cada Estat tenen molt de poder dins de la Unió.

A Europa, la presidència europea té  encara molta menys importància que als Estatus Units i és inconcebible que la Comissió Europea o el seu Parlament decideixi respecte a molts aspectes que si que pot fer la Presidència nord-americana o el congrés nord-americà. Els estats a la Unió Europea tenen encara més sobirania que als Estats Units i penso que tardarem molts anys en arribar al model nord-americà. Però hi arribarem amb més o menys matisos.

Aquest model, per molt democràtic que sigui i respectuós amb les llibertats, té com a nucli polític sobirà els Estats i en aquest context, aconseguir que els catalans tinguem un Estat propi dins de la Unió Europea és decisiu per la nostra supervivència. Si no ets un Estat no existeixes a Europa. Si no existeixes a Europa, les decisions que es prenguin no compten amb tu i fins i tot en poden perjudicar posant en perill de mort a la teva llengua i cultura, tal com explico a continuació…

En aquests moments les normatives europees que s’estan publicant que afecten a la lliure circulació de productes, serveis i persones, a diferència del que es va fer abans de Maastricht,  miren de no fer una sola normativa que serveixi per a tots els Estats. Actualment a Europa són 27 Estats i això representa una complexitat que impedeix trobar un consens rapid que fos del grat de tothom. Encara seria més inviable que les normes tinguessin en compte les particularitats de cada Estat.

Per això, la Unió Europea seguint el model nord-americà, el que fa actialment és indicar unes normes mínimes i simples, logicament  de les competències que té la Unió, deixant el criteri de cada Estat membre com aplicar-les.  Els catalans amb un Estat espanyol que fa tot el possible per aniquilar la nostra llengua i cultura, ho tenim molt cru. Primer, la competència de llengua i cultura és exclusiva dels Estats membres i no de la Unió, però fins i tot quan hi ha algun requeriment idiomàtic respecte als productes o serveis que es venen dins de la Unió Europea, cosa que és competència exclusiva comunitària, les normatives de la Unió també ens perjudica

Un exemple el podem trobar amb la normativa europea de l’etiquetatge dels aliments i medicaments. Havia una normativa detallista i uniformadora per a tota la comunitat europea escrita a finals dels 80 i principis del 90, que per aconseguir harmonitzar totes les normes existents en cada estat membre havien especificat que l’idioma de l’etiquetatge o del prospecte podria ser en una llengua o varies llengues  oficials de l’Estat membre a on es comercialitzava el producte. En aquest sentit, la normativa comunitària no impedia que els productes fabricats a Catalunya i consumits a Catalunya fossin etiquetats només en català, car en català és llengua oficial a Catalunya.

Però amb el canvi de filosofia a la Unió Europea, la normativa per l’etiquetatge i els prospectes es va canviar fent-la més simple. La nova normativa no entra amb detall de dir amb quin idioma s’ha d’escriure . Només diu que s’ha d’escriure al menys amb un idioma comunitari. Ho fa així per facilitat que un producte fabricat per exemple a França es pugi vendre a Alemanya sense limitacions idiomàtiques que el facin menys competitiu.

L’Estat Espanyol, és a dir Madrid, adapta la normativa comunitària posant al menys ha de ser escrit en castellà. Com que castellà és un idioma comunitari, compleix la normativa europea sense cap problema.

Però que succeeix amb el català? Com tots sabeu, el català no és un idioma comunitari per voluntat expressa del govern espanyol (suposo que ara s’entén millor perquè són tant radicalment oposats a deixar que el català sigui reconegut a Europa)  i per tant, ara, amb la llei a la mà mai cap producte o medicament català, fins i tot a Catalunya, segons la normativa europea pot estar només etiquetat en català. Encara que sortís una llei al Parlament català que ho acceptés, aquesta podria ser impugnada per qualsevol organització o pel mateix Estat espanyol i el Tribunal de la Unió Europea els hi donaria la raó. A Catalunya no poden tenir productes etiquetats només en català, ha d’estar també per una altra llengua comunitària i segons la llei espanyola,  aquesta ha de ser en castellà. (Altre cosa és que hi hagin, però en qualsevol moment podrien ser denunciats al Tribunal que es troba a Luxenburg)

Resumim el fet de no tenir un Estat propi a Europa, fa que a mesura que es construeixi les normatives que se’n derivi de la Unió Europea, la llengua catalana ho tindrà magre per ser-hi present als productes de la vida quotidiana. Els empresaris si poden estalviar-se una llengua a les intruccions o al embocall, no dubtaran a fer-ho. Això és una sentència de mort pel català.

Paradoxalment, quan sempre la societat catalana ha esperat que Europa ens salvés dels intents de genocidi per part dels espanyols, ara resulta que serà justament Europa qui ens acabarà d’enterrar el català. I a més ho farà sense prohibir-lo expressament.

Endavant les Atxes!!