Em serà difícil fer un resum de tot el que ha passat aquests dies i explicar on som i les diferents posicions, però ho intentaré. Diré el que sé i puc dir. Lògicament hi ha aspectes que crec haig de mantenir reservats. Amb tot, no crec que afectin al resultat de la meva explicació.

Com tot recordareu, el dia 12 d’abril es va presentar a Òmnium Cultural un manifest impulsat pel Dr. Moisès Broggi, el Molt Hble. Heribert Barrera, el Dr. Oriol Domènech, l’Hble. Agustí Bassols i el Sr. Joan Blanch. Ara el coneixem com a Manifest 12 d’abril. Recordo l’esperit i l’ambient. Allà era gairebé tothom i la gent estava molt animada.

Recullo un dels paràgrafs del Manifest:

No hi ha temps a perdre i les eleccions del proper novembre podrien permetre fer un pas endavant cap a aquest objectiu. Per això, els sotasignats, allunyats de la política activa i sense cap ambició de poder o de càrrecs, fem una crida a tots els grups, moviments, partits, associacions i plataformes independentistes, perquè es posin d’acord per presentar una candidatura transversal, equilibrada i unitària, que motivi els abstencionistes i porti al Parlament un estol de diputats que, sense renunciar a les seves personals ideologies, es comprometin a treballar units, per prioritzar en tot moment l’objectiu de la independència.

Durant les setmanes posteriors, Josep Maria Minguell, actuant de coordinador i perquè no dir-ho ànima del projecte, va establir múltiples contactes per posar en funcionament la Conferència Nacional del Sobiranisme. Fruit d’aquesta tasca, el 14 de juliol de 2010 va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès la reunió de tots els partits i entitats que hi donaven o podien donar-hi suport. Va ser una reunió amb molta gent i que, com era lògic, no va permetre treure conclusions operatives.

Posteriorment, els dies 19, 22 i 27 de juliol van haver les reunions de treball, llargues, totes elles de quatre o cinc hores. El darrer dia es va arribar a l’acord de fer la declaració que es va presentar al Col·legi de Periodistes el vespre del dia 28. En destaco:

… els partits i organitzacions constituents de la Conferència Nacional del Sobiranisme, mobilitzats pel manifest del 12 d’abril, hem acordat constituir aquesta coalició independentista i hem decidit presentar-nos a les properes eleccions al Parlament català.

Lògicament el gran neguit de tothom és: no estan Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència. Aquí haig de fer alguns aclariments per a aquells que no recordeu les dates. Reagrupament és una associació que fa ja més d’un any que existeix i que va expressar la seva voluntat de presentar-se a les eleccions. Reagrupament el 14 de juliol ja disposava d’una llista de candidats a les properes eleccions. En la seva assemblea del 10 de juliol va acordar deixar a la direcció la potestat de modificar, si s’esqueia, alguns aspectes de la llista i incorporar fins el 20% de persones provinents d’altres grups o independents. Reagrupament, com a tal, va participar a la reunió de la Conferència Nacional del Sobiranisme del dia 14 i, sense una participació ben definida, va assistir a tres de les posteriors reunions.

Jo fins llegir el seu comunicat de dijous al vespre (Hi som, hi serem) creia que podrien incorporar-se als signants de la declaració del dia 27. No ho descarto del tot, però no serà demà. Quina és la raó que fa que no s’hagin incorporat? Evidentment donaré una resposta subjectiva, la meva opinió. Crec que és normal que una organització que considera que està més preparada i que té més associats i diners que els altres vulgui saber a priori quins seran els mecanismes pels que es faran les llistes. És normal que pretengui tenir un paper preponderant. Jo no dono res per tancat, espero que un cop s’arribi a acordar un mecanisme de distribució de proporcions i llocs a la llista, les diferències es diluiran i l’acord serà possible.

Mentre, des de Reagrupament ens han dit a tots que tenen unes propostes que es fonamenten en:

  • La nació catalana ha d’esdevenir un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea.
  • Reagrupament no formarà part de cap Govern que no es constitueixi per declarar de forma unilateral la independència de Catalunya, que haurà de ser aprovada posteriorment per referèndum.
  • La proposta de Constitució Catalana aprovada per la IIª Assemblea de Reagrupament serà la primera llei que els diputats de Reagrupament presentaran al Parlament per a la seva aprovació.
  • La regeneració democràtica de la política catalana és condició necessària per l’èxit del nostre futur i això vol dir els compromisos següents:
    • Sistema electoral basat en llistes obertes.
    • Limitació de mandats a dues eleccions consecutives per al mateix càrrec.
    • Règim d’incompatibilitats estricte, prohibint l’acumulació de càrrecs.
    • Control, transparència i austeritat en la despesa pública i dels polítics.
    • Llei electoral vinculada al territori.

No hi puc estar més d’acord amb aquet ideari.

El cas de Democràcia Catalana és temporalment diferent. De creació molt més recent, van assistir a la reunió del dia 14 a l’Ateneu i, posteriorment, a la del dia 19, més reduïda. Van ser-hi però no hi van participar. El dia 20 van presentar la proposta Solidaritat Catalana per la Independència. Crec que havent estat a la reunió on es plantejava la unitat ens ho havien d’haver dit. Personal ment ho vaig trobar desafortunat.

Fins fa uns dies existia el dubte de si Alfons López Tena i Uriel Bertran abandonarien els seus partits respectius. No fer-ho restava credibilitat. Per alegria de tots, ho van fer i aquest escull no existeix.

Des de Solidaritat Catalana per la Independència ens han dit que per problemes d’agenda no podien assistir a les següents reunions. Amb tot hem seguit parlant, hem tingut contactes i molt recents. La meva opinió és que parteixen del fet, real, que el seu líder és Joan Laporta. Es tracta d’una persona discutida per alguns, volguda per altres, però que ningú no li posa en dubte la popularitat i coneixement per part de l’electoral. Es tracta d’un actiu molt important, tot i que algunes persones assenyalen que corre el risc de patir atacs per la seva gestió al Barça, tenint en compte qui és el president del club. En qualsevol cas, avui és un gran actiu que la majoria vol que jugui el paper de líder.

Penso que el fet de tenir aquest actiu fa que vulguin que la candidatura unitària es produeixi a partir de l’adhesió o incorporació a la llista de signants de suport a Solidaritat Catalana per la Independència. Aquesta posició em sembla difícilment acceptable per aquells grups que tenen una personalitat pròpia ben caracteritzada i que per mantenir-la volen la coalició.

Com deia les converses hi són i espero fructifiquin, s’acostin posicions i arribin a bon fi. És perfectament possible que quan llegiu això alguna cosa hagi canviat, les coses van ràpides.

I quina és la meva posició personal? Com sabeu, ens hem incorporat a la coalició “SI”. Per què? Perquè neix del Manifest 12 d’abril, està avalada pels seus impulsors i perquè la candidatura que pugui sortir serà equilibrada, plural i transversal i no obligarà a renunciar a les ideologies personals. Condicions aquestes de l’esmentat Manifest.

Personalment també m’hagués sentit còmode donant suport a qualsevol de les altres candidatures, però per això hagués calgut que haguessin acceptat una coalició amb els grups que els haurien donat pluralitat i que estan a SI. És fàcil d’entendre la meva simpatia per Reagrupament i Democràcia Catalana ja que i vaig militar 25 anys a CDC i veig grans similituds en la ideologia que destil·len els líders d’aquests grups i la de CDC. I justament és per això que em fan por perquè la independència no pot venir si no és de la mà de la dreta, el centre i l’esquerra plegats. Cal acceptar, excepcionalment, la pluralitat ideològica i la llibertat de vot.

Algú s’imagina al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans demanant el vot per Reagrupament o Solidaritat Catalana per la Independència en la seva formulació actual? Jo no. He posat aquest exemple perquè com universitari m’és molt proper.

Caldrà seguir treballant aquests dies. No em fa por el temps, curt, perquè la millor campanya electoral seria un acord entre tots. Aportaria més que milers de cartells i falques radiofòniques. És el que tots ens demaneu i el que cal aconseguir.

Si sumem, guanyem!

  • Facebook
  • Twitter