Jo segueixo convençut de la possibilitat de la independència a curt termini. També que si no l’aconseguim serà culpa nostra. Per explicar la majoria de les coses mal fetes no cal pensar en la malícia, l’estupidesa les justifica.

Mentre reflexionava sobre la situació de l’independentisme i la possibilitat d’una coalició em venien al cap les raons individuals que ens fan actuar d’una o altra manera. Els éssers humans som molt complexos, és cert, però el resum de per què actuem d’una o altra manera és molt fàcil de fer. Nosaltres, com qualsevol animal, només podem percebre a través dels nostres sentits i és el nostre cervell el que ho integra tot. La nostra motivació és sempre la recompensa química que es produirà al cervell. Cadascuna de les eleccions que fem depèn del què esperem. Actuem igual que fan els gossos quan recullen un objecte que els has llençat per tal que, en donar-te’l, els donis el premi. L’ensinistrament ha creat unes connexions cerebrals que condicionen la seva acció a la nostra resposta. Premi o supressió del càstig, així funcionem. La diferència entre nosaltres i el gos és que som capaços d’esperar recompenses a més llarg termini. Així, si una persona fa un règim estricte per aprimar-se sap que la recompensa, aprimar-se, trigarà temps. Un gos no és capaç d’una previsió d’aquesta mena.

La nostra ètica també està subjecta als mateixos principis. Una persona és bona perquè li produeix més plaer que ser dolenta. El dolent no obté cap plaer en ser bo, mentre que li recompensa ser dolent. Naixem bons o dolents. En part si i en part no. La genètica determina una gran part del nostre comportament, però una altra part depèn de molts altres factors, nosaltres som capaços de crear els nostres circuïts de recompensa. Per exemple, una alimentació adequada de la mare gestant i del nen en els primers dies, mesos, anys de vida, determinarà fins i tot la seva capacitat d’adaptació a l’escola. M’allargaria molt, però resumint, cadascú de nosaltres té uns sistemes de recompensa propis i pretendre que els altres actuïn de forma que no obtinguin recompensa és un error. Màxim que el risc de càstig superi l’esperança de benefici.

El fracàs dels sistema educatiu és que no es basa en aquests principis. Fa anys que és així i això fa que els pares i mestres d’avui hagin estat educats sota conceptes equivocats. Això portà al fracàs. Costarà anys canviar-ho. Primer cal ser conscients, però, del problema. Em sembla que poca gent s’adona d’on rau el problema.

Per què dic això? Perquè en cadascú de nosaltres existeixen una sèrie de motivacions que impulsen la nostra acció política. Tots ho fem perquè esperem una recompensa. Segurament una anàlisi aprofundida i sincera de nosaltres mateixos ens diria quina. A vegades fins a mi mateix em resulta difícil determinar per què faig les coses.

Les motivacions, simplificant molt, tenen a veure amb l’obtenció de béns materials, el sentir-se poderós i la vanitat. Segurament, vosaltres mateixos, si ho rumieu, podreu treure alguna conclusió de per què actuen d’una forma determinada els diferents actors polítics.

Jo, per exemple, em sentiria tan afalagat i feliç si em reconeguessin com un dels que ha contribuït a la independència de Catalunya… No em cal res més. I això no és més que vanitat. Per a mi seria una recompensa tan gran com per un altres seure al Parlament i liderar un grup. O per un altre enriquir-se gràcies a la política. Cadascú de nosaltres obtindria la recompensa de forma diferent. A l’hora de triar només cal que siguem capaços de determinar si les motivacions dels actors polítics, les recompenses, cauen dins del que considerem ètic. A mi m’encanta que algú vulgui el poder. Us imagineu un país on ningú volgués ser dirigent polític? Jo admiro a aquells que ho volen ser i actuen amb ètica. Així quan a vegades dieu: aquest vol un seient! Jo penso, molt bé! Sempre, però, que m’inspiri confiança. Igual que està molt bé que algú posi per davant el guany de béns materials, serà un creador de riquesa, convenen molts. Ara normalment no el voldré de polític perquè a la política no t’enriqueixes honradament. I un vanitós? Si, també! Voldrà fer coses bé per tal d’aconseguir un copet a l’esquen a, un reconeixement.

Només cal que siguem capaços d’acceptar les motivacions dels altres sempre que veiem que el seu comportament és ètic. Les motivacions dels altres no tenen perquè ser les mateixes que les meves.

De totes formes, quan veig alguns moviments, m’adono que manca ètica. I és aquí on les coses trontollen. Quan allò que recompensa a la persona en qüestió és el seu benefici (poder, diners o vanitat) i no allò que considero el bé comú (en el nostre cas l’alliberament nacional) malament.

Tant és que el partit perdi alguns escon si jo em mantinc de líder. Si passa això, malament. Ho considerarem poc ètic.

I això em porta a pensar també en com es fan les llistes de les candidatures. Algú creu que a les llistes es posen les persones més capacitades? Les que faran millor la seva feina? Les que aportaran més vots? Doncs no. És tracta d’un joc d’equilibris entre el que es troba la capacitat de l’individu seleccionat per acostar-se al líder, trobar suports, etc. Una persona intel·ligent? Bé, depèn com és miri. Howard Gardner parla de les intel·ligències múltiples i ens descriu unes quantes. Segurament es tractarà d’una persona hàbil, amb una certa intel·ligència emocional, però sobretot interpersonal. Podria resultar, però, que fos un perfecte estúpid en la gestió.

Algú creu que el president del govern espanyol no és intel·ligent? Si em dieu que si, us diré que no. Si em dieu que no, us diré que si. Té, probablement, no sóc psicòleg, una bona intel·ligència interpersonal que li va permetre ser líder del partit. Després les coses li van venir bé. Té la intel·ligència necessària per crear un bon equip de col·laboradors? No, en absolut. Ha demostrat intel·ligència dirigint l’Estat? No, en absolut. Més encara, ha demostrat ser una persona ètica? Tampoc. Les seves decisions en moltes matèries han demostrat una total manca d’escrúpols. Recordeu quan , en contra de tota lògica, va repartir 4.000 milions d’euros. No sabia que venia una crisi econòmica mundial? Si ho sabia i va mentir, va tenir un comportament que hauria de ser mereixedor d’un càstig exemplar. Si pensava que la crisi no afectaria a l’Estat espanyol perquè era l’economia més sòlida del món: un ignorant indigne de dirigir res.

Igualment he vist manca d’ètica en el Sr. Rajoy. És ètic impugnar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya? No ho sé, depèn, si ell creu que som espanyols i tots hem de tenir exactament les mateixes normes, si, altrament no. On la manca de decència es demostra és quan impugna uns articles de l’Estatut català i no ho fa amb l’andalús. Un individu així està qualificat per dirigir un Estat? Evidentment no. Li manca la més mínima ètica.

El problema és, quan per un fenomen psicològic complex, tots els membres del partit defensen l’acció no ètica. La cosa es complica. Tot un col·lectiu posa per davant la consecució del poder per davant de la justícia.

He posat aquests exemples, ben coneguts, però a Catalunya passa igual. Amb els que estan al Parlament, però tampoc se m’escapen alguns tics dels que no ho estan. Quina explicació lògica té la manca d’unitat?

Començo per dir que jo crec que sense pluralitat i unitat ningú entrarà al Parlament. Per tant només vull la unitat plural. Absoluta? Impossible, però sobretot pluralitat. Algú creu que si el meu objectiu hagués estar ser en una llista no hi seria? El meu objectiu és la pluralitat.

Quin és l’objectiu de la candidatura? En aquest cas no és la de governar el país, és la de declarar la independència, per tant el valor suprem, el que han d’aportar els candidats són vots. Vots de tots els sectors.

I a mi que ningú em vingui amb històries ni legitimitats. La llista es fa pensant en això i posant els millors en els llocs amb possibilitats de sortir. I això és el que han fet ho faran uns i altres (bé potser tots no seran els millors).

I no ho critico. Reagrupament va fer la seva llista en un despatx (la va ratificar l’assemblea). Solidaritat Catalana per la Independència farà el mateix. Va corregint el discurs inicial, per als primers llocs, els que compten: decidirà “la cúpula” i l’assemblea ratificarà.

Al meu entendre, la forma més senzilla seria aquesta. Algú amb seny pensa que la majoria dels primers que ha posat Carretero no haurien de ser? I els que tenen al cap Laporta i cia.? I alguns de la coalició SI? Són massa gent? Cap problema, segur que, si cal, alguns s’autodescartarien. No seria bo provar-ho?

Deixem-nos de fanatismes, ara tots som de Reagrupament, ara reneguem de Reagrupament i marxem amb el grup de Laporta. I perquè no hi ha més temps… La convocatòria d’eleccions serà probablement el dia 31 d’agost. Això cal tancar-ho ja. Si ho fem, la campanya estarà feta, serà un esclat. Sumem d’una vegada.

Si sumem, guanyem!

  • Facebook
  • Twitter