A mi m’agrada el psicòleg Howard Gardner i dels seus escrits sempre trec raonaments sobre conceptes que em resulten molt útils en les meves reflexions. Ell parla del lideratge i en base al que diu he estat reflexionant sobre el concepte de líder i la situació actual del lideratge dins de l’independentisme.

El lideratge no es pot treure de context. El lideratge en ciència experimental està més relacionat amb la creativitat, mentre que el lideratge en política està més aviat relacionat amb la capacitat d’influir.

Un líder polític ha de ser capaç de transmetre “la seva visió”, un a història, un compte, basat o no en la seva vida, que faci que els potencials seguidors s’identifiquin. D’alguna manera, encara que no cal que la gent vulgui ser com ell, la gent ha de sentir que encarna un ideal, que hi confien. Un líder pot ser vàlid per a un període històric concret i deixar de ser-ho després. Gardner ens cita a Churchill o De Gaulle, líders durant la Guerra Mundial i perdedors després.

El líder polític és capaç de moure el col·lectiu cap a un projecte concret, rebre el suport dels seguidors. En el context polític democràtic, obtenir molts vots per al seu projecte.

El líder ha de ser identificat com el conductor que ens portarà a un projecte nacional determinat. El líder guanyador ha de projectar la imatge del país que els seguidors voldrien. Tanmateix, el que no poden fer mai els líders o els que ho volen ser és comunicar unes idees i trair-les amb les seves accions. Està clar que una persona que vulgui liderar una campanya en favor de la monogàmia no pot viure públicament en la promiscuïtat. De lideratges frustrats em tenim de ben clars a la política catalana. No cal anar molts anys endarrere.

El votant català, davant unes eleccions, es troba amb una sèrie de sigles, que corresponen a partits, però no hi veu líders. Són projectes més o menys coneguts entre els que hi pot triar. Encarnen quelcom perfectament conegut per ell. Pràcticament qualsevol persona mínimament il·lustrada sap què pot esperar de CiU, d’ERC, d’ICV, del PP o del PSC. Difícilment tindrien cap sorpresa si fossin al Govern. No hi ha lideratge, cap no transmet la il·lusió col·lectiva d’un país nou, però si que hi ha projecte conegut.

La presència d’un líder en el panorama polític podria fer quallar noves sigles al seu voltant que farien trontollar l’stato quo. L’independentisme està actualment ben viu al nostre país, per raons emocionals i per raons de caire econòmic (veieu el magnífic article de David Garcia) i per altres no menys importants (veure el brillant article de Suso de Toro), però fins que no es demostri de forma clara, l’independentisme està mancat del líder capaç de moure aquests votants cap a un projecte concret.

Evidentment els líders en potència existeixin ara i el ferri control dels mitjans per part del “sistema” impedeixen que la seva veu arribi amb claredat a tothom. Avui el líder en potència s’ha de servir de mitjans que puguin competir amb la maquinària els partits. Arribar un dia a la TV no serveix de gaire, com va predir Andy Warhol, a la nostra època tothom tindrà quinze minuts de fama. Cal alguna cosa més.

És bastant evident que per obtenir vots has d’aconseguir que els teus potencials votants sàpiguen que existeixes i també quin és la teva “visió” quin és el teu somni que vols compartir. Que coneguin el teu projecte de país. Que sàpigues transmetre il·lusió permanent (no un aplaudiment en un míting davant d’una munió de gent engrescada). Han de saber qui ets, com és la teva vida i que aquesta forma de ser i viure inspiri confiança. Sense que calgui arribar al conegut “I have a dream” de Martin Luther King o al més modern “We can” de Barack Obama, cal crear un egrègor (ἐγρήγοροι), un pensament col·lectiu, una comunió que abasti raó i emoció.

El líder ha de comunicar de forma directa. Pot escriure el millor discurs i repartir fotocòpies. No serveix de gaire. Un discurs menys brillant però comunicat de viva veu, amb emoció, transmeten credibilitat, engrescarà molt més, comunicarà, s’establirà un corrent energètic que unirà a tots els presents. Hi haurà sinergia, els que l’hauran escoltat ho transmetran. La qüestió no és si el discurs és millor o pitjor, si parla millor o pitjor. La pregunta és: Ha deixat pòsit? Els que han escoltat a l’orador el recordaran positivament? Creuran en ell? Seran els seus apòstols?

Si apareix un candidat a líder (no em refereixo a un candidat dels partits – màquina existents) que encarna un model de vida rebutjat per la població, segur que no serà líder. Podrà estar davant d’un projecte si se sap envoltar de les persones adequades, però mai no serà líder. Ser líder implica reciprocitat. El líder comunica una imatge i rep l’escalfor. I no parlo d’un míting sinó d’un mig i llarg termini.

Això em porta a dir que el lideratge depèn del medi. Per exemple, l’adulteri és motiu d’abandó d’un candidat als EUA, aquí dubto que se li donés gaire importància. La moral col·lectiva és diferent en un i altre lloc. Així quan dic un model de vida no estic fent una qualificació moral, senzillament ha de tenir uns principis, una forma d’actuar, que la nostra societat consideri necessaris en la política actual del nostre país.

A mi, sense estar gaire segur de posseir la veritat, em sembla que la credibilitat i la coherència són dues de les virtuts necessàries. No calen gaire proclames de patriotisme, calen accions que reflecteixin que sempre s’actua d’acord amb el que es diu. Per altra banda, la societat catalana rebutja l’amor al poder (en diuen poltrona). Ja sabeu que segons la meva opinió un líder polític ha de tenir ambició de poder (si voleu la justa necessària), altrament no li compensa embolicar-se, el seu cervell no obtindrà gaire recompensa.

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se si tenim el (o els) líder(s) polític(s). Vagi per endavant que no crec en la perfecció, però que tampoc entraré en aquest maleït costum caïnita dels catalans de maldir dels que tenen el mateix objectiu que jo: la independència. No vull col·laborar a fer riure al nostre autèntic enemic, l’unionisme.

Podria fer una anàlisi personal de cadascuna de les persones que avui estan en el moviment polític independentisme i que, més o menys, es postulen per liderar la independència. Podem analitzar si arriben a tothom, si transmeten aquest somni col·lectiu. Cadascú de nosaltres podria avaluar la capacitat comunicativa, la coherència, la credibilitat, la capacitat de fer-nos somiar col·lectivament , etc. de cadascuna de les persones que coneix. Segurament si contestéssim una enquesta sobre qualitats d’aquestes persones no diferiríem gaire.

Ningú no és perfecte, més difícil encara amb el sistema en contra, però jo us diré que, sota el meu punt de vista, entre tots hi ha un que acompleix un nombre més gran de condicions de les que jo considero essencials. Igual sabeu quines són aquestes condicions. No diré més. Només afegiré que si arribat el dia D, no hem aconseguit la necessària unitat, faré un pas endavant per donar-li el meu suport i m’hi posaré al costat, ho millor darrere seu, per tal que ningú pensi que vull fer ombra. La independència és a tocar.

Si sumem, guanyem!

  • Facebook
  • Twitter