Us recordeu com estàvem abans de la manifestació de Brussel·les?. Jo si, perquè el que em va motivar fa dos anys trucar a l’Enric i a l’Agustí per veure si ens podíem trobar per valorar les possibilitats de fer realitat el que al Facebook demanaven un miler de catalans, no fou l’afany de complicar-me la vida a fer el ridícul més espantós amb una manifestació per la independència a 1.400 quilometres de Catalunya. Fou perquè creia que la política independentista passava els pitjors moments de la seva història dels darrers anys. Veia que Catalunya rebia per a tot arreu i els polítics catalans independentistes no hi feien cas. Mohammed Jordi, un dels personatges radiofònics de l’any (La competència, RAC1) ha posat de moda una frase que hi escau molt bé per explicar el que es respirava: „Se’ns pixen a la cara i diuen que plou”.
Brussel·les era tot un repte. No teniem cap certesa que ho aconseguiriem. Però sabíem que era impossible que els catalans no reaccionéssim davant tot el que ens passava. Per això ens vam posar a pencar de valent, ple d’i·lusions i al final entre tots ho vam aconseguir. Era el moment adient per aconseguir portar 10.000 catalans a Brussel·les cridant ben fort „Volem l’Estat Català – We Want a Catalan State“.
Un any i mig després de Brussel·les, ha succeït moltes coses: la ILP, el naixement de Reagrupament, el referèndum d’Arenys de Munt, els posteriors referèndums populars, la crida per la Conferència Nacional del Sobiranisme, la manifestació del 10J i ara Solidaritat Catalana per la Independència.
En aquests moments estem vivim una disputa per veure quina serà la candidatura que proclami la independència. Hom pot pensar que això és dolent per la causa comuna. No ho nego que seria ideal que a dos mesos de les eleccions, en comptes de discutir aquest tema, anéssim tots junts en una sola candidatura fent campanya per a ella. Però també es pot fer una altra lectura: Realment hi ha moltes possibilitats que aquesta candidatura obtingui bons resultats donat l’interès de tants candidats a formar-hi part. Sense dubte igual que abans de Brussel·les, per mi es respira a l’ambient que és possible aconseguir una nova fita per estar més a prop de la nostra llibertat. Igual que llavores, els independentistes hem de pencar amb il·lusió i valentia per aconseguir que entre tots al final tinguem la candidatura més unida i potent per dotar una veu realment independentista al Parlament que reculli l’anhel que es respira a la societat catalana a favor de d’un Estat propi.
Demano comprensió i paciència. No ens hem de precipitar i cremar els vaixells abans d’hora. Per això mirem positivament els moviments independentistes que han sortit darrerament. Tots tenen en comú que la independència no només és necessària sinó que és possible gràcies a la proclamació unilateral de la independència al Parlament. Està reconegut internacionalment i avalat per la sentència del Tribunal internacional de l’Haia pel cas de Kosovo. Millors condicions no ho podiem somiar fa poc temps enrere.
Fa pocs anys, hauria estat impossible pensar-hi amb aquesta via. De fet encara havia molts catalans que no veien necessària la independència per millorar el futur i el present de Catalunya. També hi havia molts que no veien cap full de ruta factible per aconseguir la independència. Només alguns teorics de l’independentisme com Josep Pinyol havien aventurat aquesta possibilitat. De fet només fa un any i cinc mesos quan Joan Carretero ho va proposar a l’article a l’Avui “Patriotisme i Dignitat“. Molts el van titllar de messiànic i il·lusori. Després de centenars de conferències per molts pobles de Catalunya, Reagrupament ha aconseguit convèncer a una part important dels catalans que és possible fer-ho. Tant és aixì que no fa ni dos mesos, alguns dels que ara volen liderar aquesta candidatura independentista, encara desqualificàvem aquest cami i apostavem per un referèndum, encara que fos amb una pregunta indirecta o no vinculant del tot.
Avui en dia, malgrat totes les evidències i especialment el dilubi daurat que ha significat la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol , està clar que un referèndum vinculant o no, és del tot inviable. Però els dirigents de l’únic partit parlamentari independentista segueixen defensant aquesta via. Aquests dirigents segueixen negant-se a acceptar la via de la proclamació unilateral d’independència com el camí únic i viable per la independència, mentre defensen l’impossible: convocar un referèndum vinculant des del Parlament autonòmic. És comprensible que ho facin, atès van convidar a marxar del partit a la persona que va ho proposar. Potser haurien d’escoltar més les bases del seu partit i empassar-se l’orgull. No poden deixar passar aquesta oportunitat de ser protagonistes de la història del naixement de la nació catalana.
La pluja daurada que rep Catalunya per part de l’Estat espanyol esta fent despertar cada dia a més catalans. N’hi ha molts que es resisteixen a acceptar que no està plovent. Potser són una majoria encara. Però la ferum de pixats és massa insuportable quan passa el temps. Per això cada dia més catalans estan convençuts que necessitem una dutxa desinfectant i que canviem el més rapidament possible la roba pixada per una de nova.
Catalunya necessita la regeneració democràtica per desinfectar-nos d’un Estat espanyol hipotecat i ple de corrupció. El poble català necessita vestir-se de nou amb un Estat català per poder anar pel món, ben net i sobretot amb dignitat.
Endavant les atxes!!
Sí, pluja daurada…i el Puigcercós que no “es podrà reunir amb el Laporta i el Carretero per problemes d’agenda”.
Bé, companys, el “putxi” utilitzant “fina ironia” per desqüalificar al sobiranisme-independentista alternatiu.
La veritat, jo no entenc com s’ha pensat en l’actual ERC per ajudar a crear un nou moviment independentista.
El PSOE ja va atraure cap a les seves tesis espanyolitzadores, a tots els grupuscles socialistes de Catalunya susceptibles de “sucursalitzar-se”.
Des de sempre, els grups a la seva esquerra PSUC, PCC, ICV, EUiA, …s’han mostrat favorables a treballar per al PSOE de Catalunya en forma de satèl·lit.
De forma increible per a molts, entre ells jo, s’ha vist com l’ERC de Macià, Companys, Barrera,… s’ha abraçat a les tesis de la satel·lització que venien del socialisme español, utilitzant el mantra de “la unidad de la izquierda”.
I, ara, aquests “venuts” es volen donar lliçons d’UNITAT?
Unitat, amb qui i per fer què?
Unitat amb el PSOE de Catalunya que porta 30 anys negant-nos el pa i la sal sobiranista?
Per gestionar una AUTONOMIA TUTELADA PER L’ESTAT ESPANYOL I ELS SEUS PODERS PÚBLICS?
No, gràcies!!
Si els actuals dirigents d’ERC continuen volent fer-nos creure que la INDEPENDÈNCIA és la seva idea bàsica i primordial, van errats, la gent se n’ha adonat que l’únic que buscaven era facilitar les ànsies de govern català que anhelava el PScOE.
Només nosaltres, amb la nostra manca d’unitat, podem continuar donant ales a l’engany d’E (ex-ERC).
Si anesssim units, els sobiranistes-independentistes no tindrien cap dubte en recolçar l’ÚNICA FORÇA INDEPENDENTISTA, REAL I HONESTA.
La nostra desunió els hi serveix per soldar les seves bases a les seves falses proclames: mireu quin desgavell hi ha fora del “nostre regne”, no voldreu pas votar aquests “frikis”, només nosaltres som “l’independentisme seriós”.
Bé, i un altre dia parlarem de CDC i de CiU.
Un article extraordinari, pel relat, per l’horitzó, i especialment per la identificació amb tot allò que diu.
Referent al que diu en Marc Aloy, indicar que coincideixo amb ell respecte a l’engany de “les esquerres”. Mentre que la política del PSOE és purament nacionalista, que amb l’excusa del re-equilibrament territorial espolien sense cap complex Catalunya, el País Valencià i Mallorca, per a fornir l’Espanya castellana, el PSOE felicita al PSC per ser tant d’esquerres (çó no nacionalista, segons ells), i facilitar-los les coses.
Ben vist Marc Aloy, dir “tinc l’agenda plena” vol dir el meu temps és massa important com par a gastar-lo amb “mindundis” que no son ningú, molt típic de putxi i de l’ERC actual.
Ara, que aquí tothom va molt sobradet, i els escolanets Solid. Cat i Rcat fan igual, trist però real.
L’un té l’agenda plena, l’altre ha de treballar aquell dia…i s’han quedat sense telèfon per comunicar-se i acordar una nova data que vagi bé a totes les parts. Quin panorama per convèncer a possibles independentistes! I tots veiem com les fulles del calendari cauen i cauen…i ens agafa angúnia…
Molt bo el teu article, Manel, fiques el dit a la nafra.
Exacte, aqui tothom pateix del mateix sindrome. Tots comuniquen.
El mal és fixar-se en els pilotes de dintre de casa i oblidar que a fora hi ha tot un món que potser ni és tant comprensiu, ni li fan tanta gràcia els acudits dels senyors “manaires”. La democràcia no s’acaba en els militants, sinó en el votant i és aquest qui s’ha de cultivar i recollir.
S’está perdent un temps molt valuós.
Sembla que en Laporta, Bertran i Tena voldrien que Reagrupament es presentés com un grup més a la convocatòria de SCI a la seva coalició, i el que no va voler en Laporta al seu moment va ser ajuntar-se (encara que fos de primer de llista) al projecte de Reagrupament. O sigui tothom vol atraure els altres a casa seva i ningú vol marxar de casa seva. Doncs no passa res, SCI que faci les seves eleccions i el 4 tindrem la seva llista. Llavors quedarà fins el 10 per fer la coalició entre les dues llistes. I aquí faltaria veure quin paper farà la gent de SI.
Sobre el tema de l’article d’en Manel, doncs si, cada vegada se’ns pixen més a sobre, tant que ja s’està fent evident pel més cecs i pels més incrèduls. Això és la prova que el procés no té aturador. Totes les vies de possible encaix amb Ejpanya s’han anat provant i tancant, l’espoli cada cop és més gran, ja surten independentistes de sectors nous, que primen el tema econòmic, el que els seus fills visquin en el millor lloc possible, al tema identitari. Per tant, cal ser optimistes. Però hem de seguir pressionant els líders que cal ser generosos i trobar la màxima unitat, perquè estem en un moment únic, i cal aprofitar-lo.
Només un apunt…sabem què vol Rcat, sabem què vol SC, el que no sabem és què vol en Carretero que un dia es queixa de que “encara no li han dit res” i quan li diuen, que ja té correu esperant llavors es fa l’orni. Una mica més de ganes no el comprometrien a aceptar res tampoc.
Pepmb. Carretero no es fa orni. El que passa es que alguns en comptes de mirar el correu es dedica a dir les coses per la premsa demostrant poca seriositat o ganes de fer merder per no d’haber de negociar
En Tena és qui és més bocamoll, però només és una persona i tothom el coneix. Clar que si la resta fossin tant centrats no entrarien en el joc de les declaración publiques i farien més feina al despaxt.
Segons una enquesta al diari gigital, Nació Digital, i suposant que no estigui manipulada sembla que hi ha cert equilibri entre sectors. Bueno, la realitat es que Ciu té els votants “no digitals” que són els que compten, però al marge d’això diría que flac favor es fa enrocant-se en posicions intransigents. I si es parla de fets, doncs allò de que s’acusa a SC no es gaire diferent a les “crides” que es feien desde Rcat i que van desenvocar en resistències que derivaren en el naixement de la CNS i SI.
Justament PepMb qui estaven incidint mes al principi a fer les mateixes crides que anomenes son els critics al Carretero i que al principi van criticar que entres el Laporta a RCat i ara estan tots a SCI
Això és cert, Ragrupament feia crides que els altres consideraven hostils i molts d’aquests han anat ara amb SC i els tornen la pilota. Una manera gents constructiva d’encarar responsablement tot plegat.
Però no ens enganyem els qui es mouen per l’independentisme “blogaire i militant” són els de la ceba. El judici el farán uns altres a qui estem descuidant mentre fem l’indi medint-nos-la.
Es cert i el mal ja esta fet. Per aixó vaig escriure pell fina i d’alguna manera haurem els independentistes blogaires i militans de trobar la manera de discutir sense estripar. Pero el problema que veig es l’afany de protagonisme sigui amb poltrona o no que tenen persones que creuen amb la independencia pero semprevque elles sortin a la foto
Manel,
Com bé dius: el mal ja està fet, i ara cal seguir lluitant per veure que és el millor q
Perdó.. no ha quedat complert i ara me’n adono(continua):
… que és el millor que podem aconseguir, i de tota manera seguir lluitant, doncs o molt m’equivoco o es presentaran dues candidatures i fàcilment cap de les dues arribarà a obtenir representació o be, si l’aconsegueixen, serà molt minsa. L’únic bo de tot això és que el panorama es clarificarà definitivament i desprès dels ajustos corresponents penso que sortirà una força, ara si, única que podrà assolir millors objectius en properes contesses. I mentre tant seguir pressionant des del mon civil i associatiu als partits “clàssics”. Potser soc massa optimista però penso que serà així i que el procés de la nostra independència no te ja aturador malgrat la ineptitud o ganes de protagonisme dels que haurien de ser els nostres líders i que en comptes de facilitar el procés sembla que només saben que entorpir-lo.
Visca la Pàtria
Em temo que les noves iniciatives independentistes neixen del mateix motllo que els partits polítics clàssics. Per aquest fet, mentre cauen i s’en aixequen de noves, fer com ha passat fins ara (manifestacions, referèndums, etc.), la feina l’haurà de fer la societat civil. Però la societat civil ve que es cansa de militar, i aquest és un dels diversos trumfros de l’espanyolisme, a part de les estratègies d’asfíxia econòmica, a llarg termini. Un dels nostres trumfos seria incorporar molta sang nova, d’arrel immigrant, d’aquella que fa uns anys mai se’ls hauria acudit esdevindre independentistes. Sigui com sigui, cal fer noves pensades, si no fos tant difícil esquivar el ridícul d’una participació esquifida, potser manifestacions al veritable cor del poder, çó a Berlín, Washington, i Moscou.