Mentre segueixen les maniobres de l’Estat Escanyol contra la personalitat catalana diferenciada, personalitzada ara en la Defensora del Pueblo (Español, naturalmente) en funcions (les funcions de fotre als interessos de Catalunya sempre es compleixen escrupolosament per part dels Espanyols, malgrat estiguin només “en funcions”), María Luisa Cava de Llano , en contraposició, com sempre, de tot lo español a lo català i també, com sempre, collant el cargol de l’anomenada, per ells, “armonización de las autonomias” (recorden la LOAPA?) la qual cosa no es res mes que el fet d’anar laminant las diferències que poden haver-hi entre Castella i Catalunya, a favor sempre dels interessos de la primera, naturalment. O sia la “armonización” d’assolir la completa homogeneïtzació de lo castellà a la resta de l’estat ( ja els queda ben poc). Mentre segueixen, deia, aquestes maniobres, que des d’aquí entenem com agressions i que en un altre escrit ja vaig palesar que no ho eren ben bé, sinó el fet senzill i concret que ells defensen allò que creuen seu, front el que veuen com un perill per a tot el muntatge i entramat patriòtic cultural que poc a poc han anat confegint durant els segles: basat en mentides històriques, manipulacions de texts i mapes, persecucions de idees i persones, cremes i reimpressions falses o adulterades de llibres i escrits que no interessava perduressin en el temps tal com eren en origen (per no donar fe d’una realitat diferent), apropiacions de personalitats històriques i culturals fins el punt de canviar els noms, la procedència i tot el que calgui per tal de restar la importància de una nació que era avançada i rica (la catalana) en front de l’altre (la castellana) d’importància secundaria tan política com econòmicament. Manipulant noms i cognoms de personalitats il·lustres, l’ordinal d’alguns reis (inclús dels adquirits) i no fent esment o disfressant tot allò que pugui donar pistes del que va ser realment la història, posem per cas, fent-nos creure (o no traient-nos de l’error) que el seu Felipe II va ser també el nostre Felip II (el qual en realitat va ser Felip I de Catalunya i Aragó) doncs el seu Felip antecessor: Felipe el Hermoso, mai va regnar Catalunya i Aragó, ja que després d’un període de regència un cop morta Isabel i no podent governar Castella -aquesta passava a la seva filla Juana- Ferran (el qual era II de Catalunya i Aragò i V de Castella – com a rei consort exclusivament- doncs les corones Castellana i Catalana eren regnes diferents, va seguir regnant la corona Catalano Aragonesa, mentre Felipe el Hermoso (a la mort de la seva esposa Juana la loca) ho feia amb la de Castella i Lleó, cosa que demostra que España tal com avui s’entén no existia, i si unes nacions que s’anaven ajuntant i separant segons casaments, herències i morts. Tot aquest és l’interès que té la España castellana, el d’apoderar-se d’un territori que no li es propi pel camí d’apropiar-se també de la seva història, la d’una nació anomenada Catalunya que no és ni ha sigut mai seva, i que per aquest camí de la prèvia apropiació i manipulació ens volen presentar drets històrics que no son seus sinó nostres, reivindicant els seus, confegits artificialment, com a legals i veritables mentre atorguen als nostres, els reals i veritables, la categoria d’espuris. Aquestes manipulacions de la realitat només poden assolir-se i consolidar d’una manera: per la imposició amb la força de les armes. I així ho han fet històricament els castellano espanyols front els catalans i Catalunya, fins i tot les últimes dictadures dels generales Primo de Rivera i Franco no van ser res mes que una excusa per acabar de doblegar la resistència catalana a sotmetre’s al jou castellano español (“l’escanyolísme” en podríem dir, des de Catalunya vist).
Tot això es va succeint contínuament, ara la tàctica ha variat, ara ja no cal bombardejar Barcelona cada 50 anys, ja no podrien fer-ho sense que la opinió internacional se’ls tirés a sobre, ara funcionen a cop de Constitució Escanyola, aquesta mateixa constitució que ens van jurar que era oberta i democràtica i que era d’ampla interpretació, tan ampla que hi cabríem tots. Si..si, tan ample que ara se la fan vindre bé per on volen ells solets. Aquesta mateixa Constitució que molts Catalans van ser tan rucs (mira que ho arribem a ser!!) de votar-la afirmativament, tornant a ser rucs per doble volta creient en les promeses d’aquells que mai han acomplert amb la seva paraula: els castellano espanyols, els quals sempre fan gala d’aquella màxima castellana tant antiga: “Antes de meter…¡¡mucho prometer!!” i que ara ha derivat en una de més moderna i llarga.
Mentre tot això es va esdevenint, mentre ens les engalten una darrera de l’altre, mentre ens posen el volum sencer de la Constitución Española amb aguilucho i tot entre les natges i els juristes del Tribunal Constitucional, els diversos defensors del pueblo español, el PP, el PSOE i moltes autonomies de España empenyen fort per que ens entri una mica mes endins, alhora que ens exigeixen que acceptem aquesta cruel maniobra amb un somrís d’agraïment, doncs, segons ells, aquesta cura miraculosa ens farà oblidar les nostres arrels i viure més feliços i menjar fins i tot anissos. Mentre tot això succeeix, que fem els catalanets? Home, doncs un esport molt nacional: barallar-nos entre nosaltres, crear desunió: la biga i la busca, gran tradició catalana: jo busco la biga dins el teu ull i tu bigues la busca dins del meu!! i així anem deixant que els forans vagin fent de les seves a ca nostra, mentre no som capaços d’arribar ni tan sols a acords de mínims, ells ja no tenen tan sols acords de mínims sinó de màxims!!. Això si, dins del nostre esport nacional també fem molt bé el ploricó: queixar-nos i manifestar-nos ho fem de conya, ara quan hem d’arribar a l’acció efectiva: Això ja son figues d’altre paner!! Això fa por!! És una feinada de cal Deu i és millor i més senzill seguir donant-los la culpa als de Madrit, que no pas fer allò que cal fer aquí: Quedar-nos a casa nostra i engegar Escanya a pastar fang!!. Senyors/es polítics nacionalistes, catalanistes, independentistes i tutti quanti us dieu Catalans amb totes les lletres: Així no es guanyen les guerres, ni tan sols una partida de mus!!. Sento l’expressió però n’hi ha per engegar-vos a c**** a la via…, i tots ja m’heu entès. I ja no ens parleu de processos llargs i carregosos que ja sabem com acaben: sempre amb la victòria espanyola (doncs sempre us porten a l’hort). Primer mulleu-vos: procés polític, declaració unilateral d’independència i desprès procés informatiu i social i referèndum popular quan calgui. Fer el contrari és acceptar la submissió de Catalunya a Espanya i només aquest fet justificaria el fet de demanar primer el referendo del poble per tal de legitimar de principi un procés que es consideraria il·legítim, però que contràriament a això és absoluta i totalment legitim per si mateix, doncs els drets històrics son nostres, i per tant democràticament només cal ratificar-ho a posteriori.
No, senyors!! Els drets històrics son nostres i així ho hem de proclamar al mon sencer, ens en sortim d’una associació amb la resta d’Espanya en la que no ens interessa continuar, per que si, executem el nostre dret a l’autodeterminació, abandonem una associació que no ha sigut mai tal i que tan sols ha significat sotmetiment per part de Catalunya a la resta i que només es va assolir per matrimonis reials i ocupacions militars de tot tipus, deroguem la Constitució Espanyola (això amb una majoria de parlamentaris suficient es pot fer perfectament), declarem un període constituent i llavors el poble que referendi el nou Estat i la nova constitució. Altra cosa es fer volar coloms o el que es pitjor: seguir-nos entretenint per no arribar mai a cap lloc, la independència del dia de la marmota.
I pels independentistes a seques: Llista única d’una vegada i desprès a comportar-se com uns homenets i a treballar seriosament i units per l’únic important ara!! Que per fer riure ja tenim als de sempre!!.
Visca la Pàtria
Benvolgut amic Joan P., “els drets històrics son nostres”, exacte.
Aquí, just en aquest punt, hi rau la qüestió més subtil i alhora substantiva de tot el procés d’alliberament, una qüestió, que sovint és percebuda com a “poètica”, “èpica”, com un agent passiu, quan de fet te a veure amb la nostre incapacitat per executar la resposta Nacional que ens ha de permetre assolir la fita de governar-nos en plena llibertat.
M’explico.
Els drets històrics be que han de pertànyer a algun “subjecte” o altre, si “nosaltres” no existim, aleshores òbviament aquests drets son tots seus, perquè “ELLS” si que existeixen. Mentre “ells” duen segles expansionant-se i colonitzant-nos, el nostre “nacionalisme” s’ha anat configurant en la renuncia, “més val perdre una cama que morir, SI HO VOLEM TOT ENS FOTERAN I HO PERDEREM TOT”, però finalment l’objectiu de l’impèrium hispà-gòtic-castellà és desballestar del tot la capacitat del nacionalisme Català de “CONJUGAR” aquest “NOSALTRES”.
Per això, el tema central, crec jo, és “LA NACIÓ”, tema que ha estat estigmatitzat sobre tot per les esquerres a Catalunya, aquest és un enllaç on es despleguen alguns arguments que volen justificar aquesta afirmació, espero que el trobis interessant.
http://www.facebook.com/notes.php?id=1524116358#!/note.php?note_id=384683043717
Per això mateix he considerat imprescindible abordar el “tema”.
Salutacions i Visca La Pàtria.!!!!
L’enllaç et duu a les notes del facebook, però a la que faig referència és a “En resposta a Rocío Martinez-Sampere (PSC)”, la quarta potser.
Abusant de l´hospitalitat del “Bloc deu mil en xarxa per l´autodeterminació i demanant perdó a Joan P. per la interfe-
rència.
Avui al Gran Bloc del Sobiranisme el Sr.
Morgades hi publica un escrit incendiari
per una entesa de l´independentisme.Jo
m´he sentit e l´obligació de recri-
minar-li l´actitud amb el mateix to que ell ha emprat en l´esmentat escrit i
és clar me l´ha censurat.
Senyores i senyors passin i veuran el gran espectacle de la dona barbuda i el retorn del gran sapastre. tatxin! tatxin!!!
A casa, la roba bruta la rentem de portes endins però aquí hi ha algú que sense tenir-hi res a veure perquè no és part interessada, sinó al contrari, aquest post del dijous és una mostra fefaent que només vol donar carnassa als voltors.
Avui en David Morgadas (talp convergent, dinamitador professional de prosa destralera i franctirador) s´ha dit, com m´ho podria fer per desvetllar aquest blog més mort que viu? Afegint més llenya a la foguera de les desavinences independentistes i tal dit fet tal fet.
Per abocar tot el fel i la bilis que has anat covant durant el teu any sabàtic valdria més haver emmudit per sempre com vas dir que faries després de les picabaralles amb dos col.laboradors d´aquest blog.
Més trist que la desunió entre companys amb els mateixos ideals és el teu merdós apunt que no havies d´haver publicat mai.
P.D.
Durant la consulta de Mataró decideix devies estar amagat
a sota terra com els cucs, oi?
Salvador, jo l’he llegit i l’he comentat aquest post d’en Morgades, i no n’hi ha per tant, és una crítica àcida i res més, i si vols que t’ho digui hi estic bastant d’acord, aquests postulen la “solidaritat amb ells”, trist però real, tan és així que ara em permetré de penjar el meu comentari.
“No patiu per a res catalans, que el dia 10 de Setembre a mitja nit tinc previst i preparat l’acte d’autocoronació com a emperador de Catalunya a Montserrat …tot aquell patriota que així ho vulgui, pot afegir-se a la meva creuada, que és també la de la pàtria.”
Com pots veure amic Salvador per fer això només cal tenir una capacitat per influir en el ramat, i ja està, però estarem d’acord en que aquest procediment no és el que s’escau, perquè el que s’escau, segons el meu senderi, és que La Nació esdevingui un actor del procés, i on hi ha grans Khans no hi ha gaire participació de La Nació, perquè l’absolutisme ja se sap: “L’estat soc jo”.
Cordialment.
Benvolgut Vallfosca,
Els drets històrics de la nostra pàtria com a Nació constituïda provenen de l’any 988 quan Borrell II va negar-se a jurar fidelitat i vassallatge al Rei Franc doncs aquests quan va sobrevindre el saqueig de Barcelona l’any 985, no van ajudar-nos, com era la seva obligació i deure, i la ciutat va ser devastada. Veiem per tant que els nostres drets son ben lícits doncs parteixen de l’incompliment dels tractats d’auxili i protecció que els senyors els devien als seus protegits, i no provenen de cap acte il·licit, ni tan sols d’actes de guerra com els de moltes altres nacions. Ben cert que a posteriori l’expansió si es va fer en actes de guerra com s’acostumava en aquells temps, però l’origen dels nostres drets com a Nació son legalment i èticament inqüestionables.
Salvador,
Aquest és un Blog obert i democràtic i s’accepten tot tipus d’opinions mentre no s’insulti personalment a ningú ni es menystingui Catalunya. El teu primer apunt em sembla correcte i de queixa, s’hi pot estar d’acord o no (encara no he llegit l’article en qüestió), però és absolutament correcte en les formes i els continguts de queixa, ara bé, del segon apunt teu no et puc dir el mateix, doncs frega el que es pot (i es deu) dir en bones maneres. El teu fragment:”…és el teu merdós apunt que no havies d´haver publicat mai” em sembla groller i fora de mida. Aquí no som ningú per a dir-li a qui sigui el que pot o no pot fer a ca seva i per tant t’agrairia que si t’has de dirigir en aquests termes a un articulista d’un altre Blog o fil ho fessis on pertoca (entenc que aquesta és la resposta que li has enviat i no t’ha publicat encara, malgrat potser estigui en règim de revisió per l’administrador, si ets nou com a comentarista), i no pas en el fil que jo administro, sinó em veuria en la penosa obligació de prendre d’altres mesures que ningú desitgem.
Salutacions cordials.
Tal com s’estan posant les coses, amb l’Estat brandant la constitució i la llei de la mateixa manera que el franquisme brandava els seus fueros i lleis, potser caldrà cercar als antics catalanistes, els que treballaren clandestinament durant el franquisme, i demanar-los que ens alliçonin sobre els seus mètodes de propaganda. És tant trist tot plegat, puix de portes enfora, on caldria trobar alguna comprensió, només veuen un estat “democràtic” a on hi ha gent que vol “privilegis”. Altrament, és evident que amb simpaties o sense, ningú farà la feina per nosaltres. Cal ser més llestos, més ràpids, i més discrets, per a superar l’estratègia neofranquista. Cal cercar estratègies noves o velles, però estratègies diferents a l’immovilisme o la fragmentació.
La màxima força la dona un estat d’opinió generalitzat, quan el màxim de gent conegui la magnitud de l’espoli i com afecta això a la seva vida, en els recursos destinats a educació, sanitat, transport, dependència, integració…. Es fa dificil aconseguir aquest estat d’opinió quan la majoria de la gent veu Tele 5 o Antena 3, per exemple, i els que veuen TV3, consumeixen un producte adormidera, sotmés als designis del PSC (que els passa a aquesta gent, que no tenen fills a l’escola, que no fan servir ambulatoris….?). No se el que pot costar un “mailing”, com el que fan els grans partits durant les eleccions, enviant a cada llar una carta resum tant senzilla com l’article següent: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100803/53976618206.html , però potser pagaria la pena intentar-ho.
Amic Joan P., estem d’acord, CONEC les dades històriques, el que et volia dir és que tants anys de dominació i colonització ens han menat en una dinàmica de renuncia “nacional”, i de renuncia en renuncia hem arribat al punt CRÍTIC en que ens és difícil “conjugar el NOSALTRES”.
Després de Franquisme, en el postfranquisme, l’únic substantiu que varem poder recuperar de les absoltes va estar la llengua, la normalització lingüística, i l’ensenyament en català, i ara, arribats en aquest punt CRÍTIC, els espanyols es proposen donar-nos el cop de gracia “nacional” imposant-nos la prevalença del castellà a Catalunya, i mentre, nosaltres som incapaços de “conjugar” el NOSALTRES nacional.
Una abraçada.
Potser fa un any o dos vaig escriure una resposta en un bloc d’un blavero d’aquests d’ultradreta neofranquista, de fet com la majoria de blaveros. No deia res de l’altre món ni insultava, però tant aviat l’autor se’n adonà, primer replicà amb un doll d’insults, i després senzillament esborrà el meu comentari. Avui he fet dos comentaris, sense especial crítica, i sense cap insult, sinó unes reflexions generals. No han passat la moderació, mentre que un comentari posterior d’en Vallfosca, a les 14:11, sí. Caldrà estar atent, potser els companys de viatge cap a la independència no són el que sembla, i qui sap si potser aquell blavero furibund que posava el catalanisme a parir i a cagar, tenia alguna raó.
Si us plau “j”, diguem on ha estat això?, no em veig escribint res en un bloc d’algun blavero…
Gràcies
Vallfosca, no me’n recordo, hi vaig anar a petar per casualitat, mentre cercava informació d’una altra cosa. En llegir-ho per un moment vaig pensar si sense adonar-me havia inhalat algun alucinogen, i, tot i que se que es com voler obrir un forat a una paret picant amb el cap, no vaig poder resistir-me a dir que errava en això, i que allò altre era una barbaritat. Però ja saps com són els blaveros, el seu pensament és com dels d’un abduït, vaja el pensament clàssic d’un fanàtic.
Ep, ara entenc la teva pregunta, Vallfosca, com pots veure per l’hora referida al teu comentari, 14:11, feia esment al present blog. Tot i ser d’una hora després, ha aparegut primer el teu comentari, i després els meus. Ho he interpretat com una estranya censura, però, tot i que no entenc el succeït, veig que erro.
j,
Molt probablement el vostre comentari quedava pendent de moderació (acostuma a passar amb els que escriuen els primers cops o canvien l’adreça electrònica). Jo avui no he entrat com a moderador i no els he vist, senzillament he fet els meus comentaris des de fora, però com podeu veure l’administrador ha corregit immediatament la situació. Us prego tingueu una mica de paciència i no penseu que aquí és baneja a ningú sense solta ni volta, és un Blog obert i democràtic però a voltes hi han qüestions tècniques i de temps que ens impossibiliten fer-ho més ràpid. Tingueu en compte que aquí ningú s’hi dedica professionalment i tots ho fem en les nostres estones lliures.
Cordialment
j,
En el vostre comentari de les 13:18 teniu raó, no és gens fàcil arribar a la gent quan tenim els mitjans d’informació que tenim, però poc a poc la cosa va canviant (potser massa poc a poc, no ho sé, de tota manera la cosa és com és) i avui qui vol obtenir informació fora dels canals “controlats políticament” la té: Internet, canals per satèl·lit, etc. El que succeeix és que aquest tipus d’informació cal anar a cercar-la, no te la trobes com l’altra, i d’aquí rau el problema.- tenim la societat que tenim i penso que la única possibilitat rau en boca-orella que podem fer els que usem habitualment aquests mitjans i aquí també hi entren el que poden fer els fills, nets i nebots que es connecten en els seus majors.
Sobre el tema del mailing, penso que per que una carta (avui que rebem a la bustia tanta informació) tingui els efectes desitjats (quan menys se la llegeixin), cal que vingui d’un remitent conegut i segurament reconegut i si no em coneixen i aconsegueixo que la obrin he d’interessar-los en les tres o quatre primeres paraules, sinó a la paperera que se’n va.
És un tema complicat, però penso que anem fent forat i aquest cada cop és més gros. Segurament serà més lent del que tots desitjaríem però soc optimista.
“J”, gràcies per l’aclariment, me havia dut un bon ensurt!…, encara que ho entenc perfectament, perquè a mi m’ha passat més d’una vegada,.
L’altre dia en Canela em deia amb bona raó,si fa o no fa: “tenir raó val de poc si els demés no te la donen…”, sí, te raó, però tanmateix em reconeguin o no la raó, l’idea està llençada, i ningú pot establir si farà forat o no, l’exercici de la llibertat d’expressió te un enorme potencial, si les idees que es plantegen son bones…, per això soc agosarat i no m’importa fer-me pesat.
Salutacions cordials.
No puc estar més d’acord amb l’article d’avui.
PepMB,
Gràcies. Si no ens fan cas no podran dir que no els hi hem dit per activa i per passiva, el que no podran fer és dir-nos que no ens llegeixen… per que ens consta que ho fan, alguns directament i d’altres a traves d’intermediaris… però ho fan, potser a alguns no els agrada… però ens llegeixen.
Salutacions molt cordials.
Joan P. tens raó amb això del mailing, però el cert és que no se m’acut cap altra manera més senzilla i ràpida d’arribar al bell mig de la població castellanoparlant, p.e., una familia del cinturó roig de BCN, que viu i està contenta de viure aïllada de la Catalunya a la que arribaren els seus pares, en l’enorme gueto format durant el franquisme, que per les seves dimensions i per que a força d’anys ha esdevingut part de Catalunya, ningú li diu gueto, però que compleix els requisits.
Vallfosca, la raó és una força molt i molt poderosa, excepte pels fanàtics, o els que es creuen per sobre dels demés (com ara el PP en general). Vull esmentar un cas succeït fa molts anys. Quan el règim franquista començà els primer pantans ho feu pel Pallars, i de director en cap de les obres hi col·locà un “enginyer” alemany, un home de passat tèrbol, que es dedicava a fer putades als treballadors, terriblement estricte i que menyspreava la vida dels obrers. Un home que havia treballat a Alemanya el reconegué, puix havia sigut un càrrec nazi (com tants altres que aterraren a Espanya), i amb una senzilla pintada en un enorme roc que dominava la vall, o sigui amb l’us de la veritat, tot i estar protegit per l’Espanya franquista, feu que , d’un dia per l’altre, aquella persona fugís cap a un altre país.
Sí “j”, el dret a la informació és sovint conculcat pels controladors pagats i avinguts al “Poder”.
Usem la llibertat d’expressió per a establir vies “no contaminades” de comunicació, i haurem fet un gran pas,vies alliberades del control dels que procuren restringir la informació tan com propagar idees segrestant-ne d’altres que els farien debat.
Cordialment Vallfosca
j,
Les coses van decantant-se per efectes de la realitat, avui la gent viatja força i se’n va al “seu poble” i veu les coses com van allà i la diferència de com son aquí i gafa carreteres i autovies i parla amb els familiars que porten els seus fills al col·legi allà, i finalment la gent no és tonta i s’adona del que succeeix. Jo he parlat amb molts que en tornen indignats, a la fi ja han fet la seva vida aquí i en el fons ja no pensen tornar-hi a viure allà, o bé hi tenen els fills i els nets aquí i veuen com poc a poc ens anem endarrerint, alguns d’ells encara fan cas als sequaços del centralisme carpeto-betònic hi diuen que això es per que els polítics d’aquí gestionen pitjor els recursos que els d’allà, però tan sols cal una mirada interrogativa quan et diuen això per que molts d’ells s’adonin que ni ells mateixos es creuen això, que els d’aquí gestionen malament, cert! però no pitjor que els d’allà.
Estem en un estat de neo-colonialisme i això no es pot sostindre en la opinió pública d’aquí quan aquesta pot viatjar a la metròpoli i comparar.
Joan P., tens raó en això que dius, però aquesta mateixa gent que torna del poble indignada, es deixaria matar abans de votar altra cosa que el PSC, que, no ens enganyem, és com el PPC però en esprai. Altrament, no cal menystindre el poder identitari, el mateix que se’ns menysté als catalans, però que es usat continuament per l’espanyolitat.
Potser els catalans fills de la immigració no s’identifiquen amb el seu poble, però si amb una Espanya que es mostra rutilant, basada en un Madrid que creix i s’enforteix (mercès a la inversió estatal, a que el poder atreu poder, etc., tant és això), i no deixa de fer propaganda de les seves virtuts com a “nova Espanya, moderna, oberta, poderosa, i tal i qual”, a través dels mitjans de comunicació espanyols. Exemples, tants com vulguem, com ara l’exit de “la roja”, pura propaganda nacionalista, o la “armada española”, i altres. Avui, quan a Espanya hom parla de diners de veritat, no pensa en la indústria catalana, pensa en Madrid, que ha anat acaparant bancs, constructores, multinacionals, etc., que no tenia. Embolica-ho amb una propaganda de modernitat i tal, i tens un cavall guanyador que parla en la mateixa llengua que tu, que és alhora una llengua poderosa al món.
El neocolonialisme és aquí, però molt difícil de combatre quan hi ha tanta població que s’hi sent identificada.
j,
Si, tens raó, però no podem defallir, hem de seguir endavant i seguir nedant contra corrent, els catalans ja en tenim pràctica en això. Probablement abans aconseguirem la independència que recuperar la plenitud nacionalitat catalana, és el que hi ha, però assolir la independència avui ja seria un gran pas per recuperar les nostres arrels. Tot a l’hora ho veig difícil.
El gueto comença a ser el nostre…