Els països subjugats a un poder superior però no totalment anorreats per aquest tenen un comportament estrany, a voltes contradictori, efecte de la contraposició entre les ànsies alliberadores i la creença de la impossibilitat (fictícia) d’assolir-la (vegi’s el meu article “Concepte Nacional i indefensió apresa”).

Molta part del poble català s’ha sentit identificat en un club de futbol a falta de quelcom millor on reflectir el seu sentiment nacional atès que no es donaven les condicions que s’acostumen a donar en una nació normal, aquest sentiment, també, durant molts anys, a través dels quals va ser durament reprimit pels poders polítics que governaven a casa nostra, va anar derivant en una cosa merament folklòrica, doncs les seves essències es van anar diluint, efectes del temps i la progressiva desnacionalització curosament planificada pels mateixos poders. Així és com molt catalanet d’antiga nissaga o de nou encuny, pràcticament, se sent representat pel futbol club Barcelona i així també com abans enarborava amb orgull la bandera blau i grana, doncs no podia fer-ho amb la quadribarrada, ara ho fa indistintament amb una o altra o inclús amb un “mix” que és comercialitza de totes dues juntes, no sé ben bé si elevant a la màxima categoria la blau i grana o rebaixant a mera ensenya esportiva la que hauria de ser representativa de tots els catalans.

No vull amb això criticar ara a qui, de tota bona fe, decideix aixecar aquelles banderes que considera el representen, mes aviat vull expressar el taranna tan “light” que fem servir en aquest nostre país quan es tracta dels conceptes nació i nacional. Així és com, amb la millor de les intencions, també hem rebaixat la categoria de la bandera nacional a simplement la de “senyera”, quan aquest concepte s’hauria de reservar exclusivament als estendards de menor rang i mai a una bandera nacional. Doncs el mateix hem fet elevant la categoria d’un club de futbol, per molt important que aquest sigui, a la de pràcticament dipositari de totes les essències pàtries.

Tot això estaria molt bé si no ens fes perdre el nord de la nostra situació i crear un mon fictici i idíl·lic on ens sentim més segurs, un mon irreal que ens permet, però, participar d’alegries semblants a les que que tindríem si la situació internacional de Catalunya fos la d’un estat normal. Aquesta estada quasi perpetua en un mon irreal ens fa pensar que aquest ens el podem fer a mida i els demès ens l’acceptaran tal i com nosaltres ho desitgem, quan realment aquest mon funciona des de fa molt anys sense la participació de Catalunya com a Estat i ja te unes regles constituïdes. Un exemple ben esclaridor és la iniciativa que va sorgir ja fa uns anys, vagi a saber de qui, d’adjudicar el distintiu CAT a les matrícules de Catalunya i a demés envoltat del circulet d’estrelles de la C.E.E, com si fos l’oficial i en el moment d’assolir l’Estat Català ens toqués aquest distintiu a les matrícules automobilístiques, doncs NO, el que probablement ens tocaria és C (aquesta lletra crec que no està assignada) o en el seu defecte CA, ja que tres lletres només s’assignen a aquells que ja tenen coincidència en les dues primeres amb un altre país ( i als USA que, es clar, ja se sap, son els amos i poden triar), nosaltres no tenim aquesta coincidència en cap d’altre país. Després ves-li a explicar a un catalanet que sempre ha fet servir CAT que això no és normatiu ni a Europa ni al mon i que ell fins i tot potser ha pagat una multa per portar un distintiu que no es representatiu de Catalunya, o sia, una enganyifa. Bé doncs com això en tot, vivim en el mon de “yuppie”, no som seriosos ni rigorosos en coses que caldria ser-ho i que porten implícit el caràcter nacional, com si ni nosaltres mateixos ens creiesim que Catalunya te dret a la independència i que com mai ho serem tan se val les “tonteries” que fem, i és així com s’explica que els nostres mals en comptes d’anar a menys vagin a més. Qui te un problema i per tal d’evadir-lo se’n va a un mon irreal ja no té un problema en te dos i el segon més greu que el primer.

Portats pel lògic desig de guanyar, que és el que li toca fer a qualsevol integrant d’una competició com és un club de futbol, el “tàndem” Laporta-Guardiola van crear un Barça guanyador dins la competició espanyola i internacional, van iniciar un “circul virtuós” (com van voler denominar-ho en un principi els integrants de la directiva) que ha portat grans èxits, basant-se en la gestió acurada i intel·ligent d’una pedrera conreada de fa molts anys a can Barça i en un estil de joc propi, seriositat i treball, com podem veure tot ben “de casa”. Aquests èxits no ha fet res mes que nodrir dels mateixos i reforçar a una selecció que lògicament i en una situació normal hauria de ser la nostra contrincant natural, ni que fos per raons de veïnatge, a sobre, i com sempre, Espanya se’n beneficia, se’n apropia i els gestiona només al seu benefici nacional, sense fer-ho equilibradament, i és així com seleccionen 9 jugadors del mateix club que ha aportat tot el desgast quan aquest te un partit important a dos dies vista, m’hagués agradat veure si això mateix s’hagués fet en el cas d’un equip castellà. Aquesta “exportació” de talents i esforços al contrincant (defuig-ho la paraula “enemic” per tenir connotacions bèl·liques que millor no usar) és vista pels catalans espanyolitzats com una situació absolutament normal (és lògic) i per molts dels no espanyolitzats com la creació d’una franquícia del Barça denominada “la roja” (no és lògic). En tot això hi ha un parany, i és veure com a normal allò que no ho és, i a l’hora poder extrapolar i gaudir de victòries que, a Catalunya se’ns neguen. Hem de pensar que molts jugadors d’aquesta selecció tan aplaudida per tants barcelonistes i catalanistes no tenen la oportunitat d’escollir si desitgen jugar amb la selecció catalana, per que els mateixos integrants de la Federació Espanyola ho impedeixen. I és ben cert que aquesta selecció, alhora que l’Estat que li dona el nom oficial, fa servir una altra “franquícia” que fa molts d’anys els catalans els vam “prestar” als espanyols i aquests mai ens ho van agrair, ben al contrari se’n van apropiar sense cap permís, la bandera “roja y gualda” la qual no era cap altra cosa que la bandera de la marina mercant catalana. Quan Espanya no tenia bandera unitària, i se’n van adonar que era impossible censurar o fer desaparèixer tots els mapes i gravats on sortia aquesta bandera, la dels pals de gules sobre fons d’or, van decidir apropiar-se-la. És prou clar que els colors vermell i groc mai havien representat al Reyno de Castilla ni a cap dels seus satèl·lits i si en canvi formaven part de tots els estendards dels diferents territoris dels comtes de Barcelona, tant a la península com a ultramar.

És així com l’error en els conceptes i una franquícia a l’estranger ens pot significar acabar de perdre tota la pròpia personalitat salvaguardada (ni que sigui en un raconet) durant tants d’anys i convertir-nos definitivament en part d’un tot del que mai n’hem estat integrants, malgrat i el que ens vulguin fer creure. I sap greu veure gent que havent sigut educats en l’amor i el respecte a Catalunya celebren, com si fossin pròpies, les victòries d’aquells que ens volen fer desaparèixer com a poble diferenciat del seu i als qui els seus sentiments vers la nostra personalitat nacional és d’odi i menyspreu cap a tot el que representi o sigui genuïnament català, només caldria que reflexionéssim un xic abans d’actuar tan “alegrement”.