Benvolguts lectors, el temps s’esmuny, i els terminis s’esgoten.
Tenim una primera gran fita l’Onze de Setembre vinent, seria bo que els que tenen capacitat de gestió, esmercessin els seus esforços en assolir un recorregut llarg, perquè, que per la diada Nacional una manifestació reivindicativa es vegi restringida a un recorregut que va de plaça Urquinaona a l’Arc del Triomf, és ofensiu, perquè en la diada Nacional les administracions públiques haurien de ser generoses sense límit pel que fa a les expressions Nacionals, restringir-les i acotar-les només pot ser entès com a una voluntat d’exercir la força institucional corporativa per tal que la expressió “del carrer” no desllueixi la posada en escena de l’establishment polític. Una vegada més, tenen els partits de l’establishment l’oportunitat de no generar més “desafecció”, o més ben dit de no generar una afectació contraria a aquestes maneres de fer autoritàries i absolutistes. Tanmateix, per a ser generosos sense límits en relació a les expressions Nacionals dels catalans, primer òbviament s’ha de creure veritablement en la Nació, i no reduir aquesta realitat a una expressió oficial segrestant la mateixa realitat Nacional i instrumentalitzant-la al servei de interessos polítics particulars.
Bé, ara encarem les properes eleccions al Parlament de CATALUNYA, i abans de qualsevol altre consideració, vull palesar que els independentistes i la Independència de Catalunya hem avançat molt i molt bé, de fet, que un milió i mig de catalans prediquin majoritàriament la Independència de Catalunya al carrer, no és un detall menor que faci pensar que no ha canviat res, ans al contrari ja res tornarà a ser igual.
N’hi ha que opinen que una gran part del independentisme és merament reactiu, que ho és perquè Espanya els ha forçat, pot ser sí, òbviament els espanyols no s’estan de res i no perden ocasió en deixar-nos clar que som espanyols com tots els altres cada vegada que sorgeixen reivindicacions Nacional catalanes, però tanmateix jo no comparteixo gaire aquesta opinió, tot i reconèixer el mèrit de l’Estat espanyol en els seus efectes multiplicadors.
Recordo que en el 2.003 l’augment del vot independentista en mans d’ERC, va fer que “les esquerres” liderades per en Maragall , pretenguessin liderar aquell mar de fons per tal de instrumentalitzar-lo amb un doble objectiu. 1- desactivar i minoritzar el que ells anomenen “la dreta” pel màxim de temps possible, i 2- mobilitzar i instrumentalitzar el capital humà d’aquell mar de fons per tal d’assolir el seu pla d’acció política, a saber: “Construir una nova societat igualitària referenciada en els drets individuals de ciutadania, i construir una nova Identitat Nacional en base a aquests referents”.
Certament la Independència de Catalunya és un corrent profund, una mar de fons, que com les bones cançons tothom acaba cantant, i sempre els més llestos de la classe volen capitalitzar-ne l’autoria, encara que l’autor sigui la mateixa Història que es manifesta en el Poble.
Us recomano (re) llegir Ideals i Telepredicadors http://deumil.cat/index.php?board=1;action=display;threadid=1878
Perquè aquest mar de fons continua creixent sense aturador, i la deriva dels que volen treure’n partit postulant-se com a líders continua.
Ara hem d’aguantar al “federalistes”, que volen treure profit d’aquest corrent, ara, quan han dit NO a qualsevol possibilitat de debat al si del parlament, ara per tal de no quedar descavalcats del corrent, surten amb el rotllo aquest del referèndum, dret a decidir i concert econòmic, qüestions aquestes que bé es podrien considerar “anti-projectes”. La via de la negociació política amb Espanya és una via morta i enterrada, per tant, o exercim la Sobirania Nacional o continuem en la deriva de desaparèixer ràpidament, amb un índex d’acceleració creixent.
Actualment l’únic projecte per a Catalunya és la Independència, qualsevol altre expectativa és la frustració d’una administració penosa i deficient i uns cops de cap contra la paret del règim espanyol, que és la Hispània mateixa, la qual te la incontrovertible “virtut” de fer passar la Llei de L’Impèrium per a l’imperi de la Llei.
Catalans, ara la corda està del tot tensada, i, a falta de saber d’una vegada si podrem votar una única Candidatura, o no, l’Història ens ha cridat a la seva presència, respireu fondo, relaxeu-vos i gaudiu de l’espectacle, perquè després d’aquestes eleccions res no tornarà a ser igual.
Visca La Pàtria!!!!
Agosaradament Vallfosca.
Amic vallfosca,
Estic absolutament d’acord en tu que desprès d’aquestes eleccions res tornarà a ser el mateix, independentment dels resultats que fem els “indepes”, doncs la mobilització de base no s’aturarà, això ja no te marxa enrere, si tenim representants directes caldrà vehicular-ho a traves d’ells i si no els tenim caldrà seguir fent pressió de base i anar tancant el cercle amb la finalitat de deixar-los contra les cordes i amb el cul a l’aire davant el seu electorat. Res mai tornarà a ser el mateix, la xarxa està teixida des de la base i això no te aturador.
Sobre el que els demanes als partits tradicionals, des de quan l’om ha donat peres amic meu?.
Salut i Visca la Pàtria!!
Mai dels mais un general ha de menstindre l’enemic, puix serà la llavor de la derrota. No pensem que l’Estat espanyol i l’espanyolisme és bàsicament esbravada testosterònica, també és joc brut, intoxicació, favors i comissions, taupes, i traidors entre les pròpies fileres.
I alhora no ens pensem forts, puix el nostre “exèrcit” no te estructura, en no tindre capitans, coronels, ni generals.
Finalment, tot i ser distraccions que poden desactivar la batalla, cal pensar que opcions autonomistes, arroseguen soldats autonomistes, ço els manlleva del costat espanyolista, que no és poc.
Amic Joan, molts catalans hem fet la travessa nedant, a pulmó lliure, ara SOM a l’altre riba, en aquestes eleccions és visualitzarà quants.
Els partits parlamentaris no volen posar en joc el haver de cremar les “naus del retorn”, ja s’ho faran.
Aprofito aquest espai per reivindicar una GRAN manifestació per a la Independència aquest Onze de Setembre.
Salutacions, records i Visca La Pàtria.!!!!
“j”, certament els tentacles de la bestia son llargs i poderosos, i els col•laboracionistes i quinta columnistes son legió, tanmateix cada vegada tindran més problemes per brandar i validar el discurs de “la por”, i cada dia més catalans ens veurem a l’altre riba, establers i decidits, ja res serà igual, la qüestió Nacional copsarà l’agenda política, aquí i a Madrit, això és un canvi important.
Si sumem guanyem.
Companys,
mare meva quin agost de disbarats “sobiranistes” ens ha tocat de sofrir!
Bé, per fí sembla que diumenge es reuniran el Carretero i el Laporta en nom de R.cat i de La solidaritat, respectivament.
L’Enric Canela va ficar dos dates per avançar cap a l’unitat: el 20 i el 31 d’agost,.. el 20 no va poder ser i el 31.. ja ho veurem.
En tot cas, volia preguntar respecte a com estant les coses dins la Conferència Nacional Sobiranista-Suma Independència?
Que se n’ha fet de la trobada a l’hotel Balmoral?
Esteu al corrent de la trobada d’aquest proper diumenge?
No podrieu ficar en marxa una web oficial com tenen els de R.cat i els de la solidaritat?
Finalment volia comentar dos declaracions, una feta per CDC (Oriol Pujol): “per sortir del sot ens cal el concert econòmic i no referèndums independentistes”
Bé, i com aconseguireu el concert si no és actuant de “forma unilateral”, companys de CiU?
Actuar unilateralment és actuar “amb independència de l’estat espanyol” i exercint la plena sobirania catalana, oi que ens entenem?
L’altra declaració l’ha feta el Puigcercós (ERC): “només pactarem amb CiU si es compromet a fer un referendum per la independència”.
Bé,…perquè no li possaveu la mateixa premissa al Maragall/Montilla i al PSC?
Perquè heu deixat passar 7 anys al govern català sense proposar-ho?
CiU i ERC estan molt perduts perquè no tenen, i potser no els interessa tenir-la, una visió sobiranista-independentista del que cal fer a la política catalana.
Marc Aloy Simó, respecte de les “negociacions” no te’n puc dir res perquè no hi tinc cap participació. Espero dissabte a veure que me’n diu en Canela. Personalment crec que ni en Carretero ni els tres tenors son massa intel•ligents, que hi farem, no son gaire bons músics i malgrat la partitura és molt bona, poden acabar sonant com un regiment d’artilleria completament borratxo.
Pel que fa al establishment polític, desvincular la política de la economia a Espanya és absolutament impossible, si no som capaços de fer la “nostra política” no sortirem del sot, ans al contrari.
ERC tenen la clara voluntat d’esdevenir l’esquerre catalana a Catalunya, aquest és el seu projecte corporatiu … és el seu projecte, que no el projecte Nacional, el seu projecte es pot vincular al projecte Nacional?, esperem que sí, quan arribi el moment ho veurem, tanmateix en moments de necessitat Nacional com en el que estem, aquestes actituds no ajuden gaire, fins hi tot resten…
CiU i ERC, volen o necessiten per tal d’assolir els seus “projectes”, reformar Espanya, des de el meu punt de vista els seus projectes son anti-projectes. Ja s’ho faran.
Marc Aloy Simó,
téns molta raó. I encara et deixes el anti-tot d’ICV que s’han apuntat a la “moda” a més de buscar sumes amb altres formación tant d’etiqueta com ells mateixos. I mira que el fet d’ajuntar-se amb el PACMA no em sembla malament, el problema és que han de ser tantes coses i a sobre comunistes, que no sé com s’hi entenen.
Bueno, i a l’antitesis tenim el PSC que branda la paraula “federalisme” com si fós la bandera, malgrat no haver especificat mai que vol dir per ells això. No crec ni que ho sapiguen, ho fan servir com a reclam publicitari i prou per a poder seguir vivint del cuento públic.
Confiem que de la reunió en surti alguna cosa en positiu i poguem començar a fer campanya de manera seriosa i contundent.
Salut!
El temps s’esmuny, els terminis s’esgoten i, a hores d’ara, només una de les noves propostes independentistes ha fet la feina correctament i quan calia (que és dir el mateix dues vegades). Es tracta de Reagrupament.
Tot aquest sense sentit de posar-se medalles és totalment ineficient.
Reagrupament ara fa un any encara era un corrent d’opinió dins Esquerra. Ha tingut més temps, però en Laporta fins ara ha estat president del Barça cosa que ha fet impossible que fés politica.
Des del passat 10J on semblava que la unió dels independentistes del nostre país era un acte inequívoc de força i solidesa, en contra dels mateixos que, encaixonats al seu escó, fan malabarismes polítics per estar en primer pla mediàtic, tot esperant els propers resultats electorals on, sords i cecs al milió i mig de veus que ens vam unir a la manifestació de Barcelona, busquen trobar un sol argument vàlid que els confereixi el dret a la supervivència i a la continuïtat, aliens al moment històric de Catalunya.
Estem cansats de personatges atàvics, de marcat semblant espanyolista, com Montilla que es mofa del nostre dret a l’autodeterminació, dels grups polítics de sempre que només viuen pel seu rèdit personal electoralista i demagògic, com el PSC al servei dels dictats de Madrid, satèl.lits del PSOE, dels que traint la seva pròpia història i els seus principis, com ERC i el senyor Puigcercós, amb l’ajuda, gens menyspreable d’ICV, consoliden en el poder als que ens sotmeten als designis espanyols i traeixen els que vam dipositar en ells la seva confiança en l’ideal, legítim i irrenunciable, de la independència.
Una ERC que, en boca dels seus líders, salvaguarda els seus interessos i malbarata l’ideal independentista, tot fent demagògia, amagats darrere de la seva pròpia història, per esdevenir, avui, la veu de l’independentisme poc creïble i que no han practicat des de la seva posició de participació en el govern de la Generalitat.
També d’un PSC que per amagar les seves pròpies vergonyes, ens parla ara, amb la boca petita, per distreure’ns de la realitat, de somnis federalistes en els que ni ells ni a l’Espanya que serveixen no els ha interessat mai. Després de la desfeta del nostre Estatut, ara tenen la barra de parlar-nos de federalismes. No sé si per ignorància o per mala fe.
Tot aquest brou de cultiu, que serveix de base a l’atac sistemàtic des d’Espanya a Catalunya, a la nostra llengua, convertint-la en arma de confrontació, a l’Estatut, retallat, però aprovat a les urnes, són el resultat de la injusta i intolerable sentència polititzada del TC al nostre Estatut, als atacs d’avui, de demà i de sempre a la nostra llengua i a la nostra identitat, al nostre desenvolupament econòmic, al nostre dret a la plena sobirania del poble de Catalunya. Tot aquest panorama polític, desolador, convergeix en el beneplàcit de totes les formacions polítiques del Parlament. D’uns esperada, d’altres no.
El 10 de juliol marca un abans i un després a Catalunya, però si observem els moviments polítics d’aquestes últimes setmanes, comprovarem com la voluntat d’un independentisme, fragmentat, és incapaç d’unir esforços. Els protagonismes i la poca solidesa dels “nous” independentistes (benvinguts siguin), serviran d’excusa per a la consolidació dels de sempre, dels que ens han administrat malament i dels que no han servit a Catalunya, més enllà dels seus propis interessos, amb els seus rèdits electorals i la seva hipoteca de partit.
No sé fins a quin punt, aquesta situació d’interessos particulars, donaran pas a un nou escenari polític al Govern de la Generalitat i de la composició del Parlament, especialment a favor de CiU, perquè seguirem en la mateixa política de l’acatament i submissió a les directrius dels governs d’Espanya, ja siguin d’esquerres o de dretes. Aquest moviment de cintura política, propi de CiU, que li permet estar sempre amb qui té el poder per a participar-hi activament i vendre’ns a nosaltres el seu missatge, tan sofert, de “ara no toca”, que és el mateix, res d’independència , res de dret d’autodeterminació. La mateixa imatge de l’immobilisme polític, aquella cara amable que tant agrada a qui s’assegui al Govern de Madrid i busca aliats fidels i fàcils, per afinitat ideològica o esgrimint nacionalismes de poca vàlua en la Catalunya actual del segle XXI.
Tota aquesta classe política, aquestes cares de líders gastats i mancats de credibilitat, frustrant per a Catalunya, són la mateixa xacra que permet l’avenç, la modernitat, la riquesa i el desenvolupament, la conservació de la llengua i la nostra identitat, el pas que en algun moment històric haurem de realitzar per fer el salt i convertir-nos, pacíficament, en un Estat independent dins de la UE.
És evident, des del meu punt de vista, que no podem votar a ningú dels que han estat els tristos protagonistes de l’episodi més trist i negre de la nostra democràcia, en els darrers anys. Tampoc no ho tenim fàcil, davant dels que aspiren a ser l’eix vertebral que representi l’independentisme. La fragmentació, els personalismes, les incerteses, les picabaralles, que respira aquest panorama polític, se’n van en orris amb la solidesa i la unitat que tots esperàvem després del passat 10 de juliol.
El camí segueix i el temps corre a favor dels que frenaran totes les nostres esperances. Haurem d’esperar 300 anys més? Haurem de seguir suportant la tragèdia de la nostra submissió, acatament, indignació, reconvertint el nostre dret en un somni? Dependrà de tots nosaltres, de la classe política també, però especialment de nosaltres, dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya que creuen i tenen esperança, la força necessària per exigir de qui ens administri el nostre vot de confiança. Exigir l’únic camí a seguir, un camí irrenunciable i legítim: el de la llibertat dels pobles, el de la nostra sobirania.
L’independentisme no pot ser tractat com una nina de drap, grapejat pels qui no creuen i pels qui en nom del seu passat gloriós, ens tornarien l’obscurantisme de la nostra actual situació política. No és hora de recompondre el Tripartit ni entonar cants d’alegria amb CiU. Tots dos ens van defraudar i no van estar mai a l’altura de les nostres aspiracions. Menys encara del PSC, apèndix del PSOE, “talps” dins la política catalana. Tots ells, encallats en el passat i mirant el seu melic, practiquen la demagògia, l’immobilisme i l’acatament, indigne, l’espoli com a conseqüència d’una falsa i anomenada solidaritat, i al retorçat encaix dins d’una Espanya que no ens vol ni ens agrada.
Però estiguem alerta als nous independentistes, d’una banda la nostra esperança però també el nostre desassossec.
Només una Catalunya unida, amb una gran força al Parlament que defensi, sense egoismes ni fissures, sense protagonistes, generosa, amb un nou líder indiscutible, al servei de la independència, pot portar pel camí irrenunciable, democràtic i legítim, per convertir- nos en un Estat independent, reconegut per la UE i per l’ONU.
La societat civil té i tindrà un paper molt important en aquest procés pacífic, gens fàcil, que no pot fer-se precipitadament però que no pot aturar-se tampoc. Haurem de fer-nos respectar i exigir molt del nostre vot. Aquesta vegada, més que mai, tindrà tota la nostra responsabilitat i tota la força per al gran canvi, per apartar a qui s’ha servit de la política però no ha servit políticament el poble de Catalunya, per consolidar la columna vertebral, eix principal de les nostres aspiracions, irreversibles, camí a la independència.
És el camí, que hem traçat, la societat civil, des del passat 10 de juliol, un camí al qual poden sumar-se tots els que vulguin, no excloent. La història deixarà en evidència, ja ho està fent en aquests darrers temps, als que ignoren la veu del poble, al dret a decidir, lliurement, el nostre futur. Els deixarà en evidència i forjarà una pàgina gris de la història de Catalunya amb els seus noms, però també n’escriurà de noves amb el ressorgiment de la unitat, la força i l’esperit d’identitat de tot un poble, un poble, cansat d’aguantar amb els ulls baixos, muts davant del seu destí, que va decidir, com a poble madur i conscient del seu paper avui, a partir del seu passat, anar i passar el pont que porta a la seva llibertat. No podem defallir, estem en el moment històric.
Visca la llibertat, visca la independència!
Ramon Tàpias Cors
PepMB, no és pas un “sense sentit de posar-se medalles”, sinó una constatació. Una constatació que, veient com han anat les coses (la única possibilitat d’unitat segons les condicions que Laporta, López i Bertran exigeixen passa per l’absorció de Reagrupament dins de Solidaritat Catalana), hauria d’estar sobre la taula d’una manera nítida i clara. Tanmateix, observo perplex com, en la mesura del possible i a favor del maquillatge, els globus i els Sugus (i no de la feina feta quan calia fer-la (ara bé, cadascú valora més o menys una cosa o una altra segons on es troba, no criticaré pas un infant per agradar-li els sugus, Déu me’n guardi!), o bé s’obvia, o bé es gira de revés.
Laporta ha tingut menys temps perquè ha volgut tirar endavant quelcom que no es fonamenta en aquella voluntat de servei a la causa independentista que semblava que tenia, sinó en alguna altra cosa (algú s’imagina que Laporta serà capaç de quedar-se quatre anys a la oposició, com ara Ciutadans? Algú se l’imagina sent número 1 per Girona? Algú s’imagina el web de Solidaritat Catalana sense la seva cara quan encara no s’han fet les famoses primàries?)
Tanmateix, que bonic hauria estat, eh, que, de la nit al dia, havent treballat gens ni mica, però, aixó sí, sortint un dia a la TV, CiU, ERC, Reagrupament i totes les altres propostes independentistes de l’àmbit social haguessin acceptat la seva crida. Que bonic poder absorvir-ho tot, eh, com fan aquells fregalls de color groc amb les gotes d’aigua que queden sobre la pica després d’haver rentat els plats.
Des de molts mitjans, no només no es valora la feina feta (és que fins i tot les tesis, les han copiades!), sinó que, per postres, encara es presenta Reagrupament com aquells que impedeixen que hi hagi unitat.
La unitat de l’independentisme és, sens dubte, la fita necessària per a poder fer alguna cosa amb cara i ulls. Tanmateix, unitat i absorció no són sinònims.