Ahir, per quan ho llegiu, es va realitzar una vaga general a tot el territori de l’estat espanyol i una jornada de protesta general a tota Europa (la CEE). No valoraré aquí el seguiment de la mateixa ni altres aspectes, tan sols voldria fer unes reflexions des de la òptica d’un treballador nacional català.

1er. Les vagues es convoquen per protestar sobre unes mesures que afecten a un col·lectiu de treballadors determinat, quan es convoca una vaga general és per que es considera que les mesures contra les quals es protesta ja no només afecten a un col·lectiu concret sinó que afecten a la pràctica generalitat dels treballadors.
2on. Les vagues generals acostumen a considerar-se polítiques degut a que al excedir de l’àmbit empresarial concret es situen en l’àmbit més ampli laboral, aquestes es dirigeixen cap al creador de la normativa o la llei contra la que es protesta i per tan generalment contra el legislador o el govern que l’apliqui en l’àmbit que pertoqui, i no contra l’empresari com ho faria una vaga sectorial o d’empresa.
3er. Una vaga general, es denomina així no pas només per que respongui a un àmbit polític concret (estat, nació, regió, etcètera), sinó per que ho és dins un àmbit laboral general. O sia, son afectats i per tant cridats a la vaga tots els treballadors (o la immensa majoria) independentment de la seva condició laboral o adscripció professional, en un àmbit territorial legislatiu concret.

Vistes aquestes premisses, es poden acceptar tots els raonament a favor de participar-hi o no, cada u pot pensar que la llei o normativa contra la que es protesta és negativa pels interessos generals (o particulars) i per tant es posiciona a favor o bé considera que és positiva i per tant ho fa en contra de la vaga. No vull tampoc entrar aquí a debatre els condicionants que farien que gent que es posiciona en un sentit actuï en el contrari, doncs crec que excediria de la intencionalitat del meu escrit i l’allargaria massa, desitjo parlar tan sols dels posicionaments.

És per tant lícit i respectable, posicionar-se en un sentit o l’altre atenent a raonaments o judicis en relació a la bondat o no de la nova llei o normativa, també ho seria fer-ho des del punt de vista subjectiu o el de classe (aquest generalista i simplista al qual hi som molt afeccionats: soc treballador per tant la segueixo, soc empresari per tant hi vaig en contra). El que ja trobo força més discutible és rebutjar la vaga atenent a raonaments pretesament nacionals i per tant sento dissentir aquesta vegada del CCN quan rebutgen la vaga tan sols per que no reivindica un Estat independent i pel fet que aquesta llei és aliena a la realitat social de Catalunya. Home!, hi estic d’acord en tot el que diuen, el que succeeix és que de les seves premisses no s’en desprèn que aquesta llei no ens afecti a tots els treballadors catalans i tampoc que pel fet de ser-ho (catalans) ja no se’ns aplicarà la mateixa: Mirin, pel fet de ser treballadors i viure a Catalunya aquesta llei ens afecta negativament més que a la resta d’Espanya, senzillament per que com a catalans seguirem rebent el mateix tracte d’Espanya que fins ara (o sia res o menys que res = l’espoli fiscal) i la nostra situació com a treballadors empitjorarà notablement, la dels que treballem, i no millorarà en absolut la dels que estan en atur. O sia, que el fet de ser pobre a Catalunya et fa ser més pobre encara, oi que hi estem d’acord senyors del CCN? doncs això!. Mirin, jo estic d’acord en tots els seus postulats, absolutament en tots, i puc entendre que vostès com empresaris no els hi sembli bé la vaga, puc entendre també que a un treballador tampoc li sembli bé, ara!! com a català!! home això no hi te res a veure. O es que vostès no liquiden l’IVA i els seus impostos a Hacienda Pública Española? I si jo els insinués que son uns mal catalans per fer-ho així?. No, mirin, vostès estan obligats sota sanció a fer una cosa i la fan malgrat sigui a contracor, i a mi com a treballador m’afecta la nova llei malgrat sigui feta a Madrit i jo no la accepti, ho faci o no (acceptar-la) m’afectara igual i per tant jo he seguit la vaga malgrat els sindicats convocants obeeixin a Madrid o a Constantinoble (home, no sabia jo que la CSC ara tingues seu a los Madriles). Però vaja deixem-ho córrer, doncs es veu que aquesta vegada en vostès ha prevalgut el xip d’empresaris!!.

En això, aquí i ara, la independència hi te poc a veure, soc dels que penso, defenso i n’estic convençut, que si fóssim independents tot aniria millor i amb uns empresaris com els del CCN els treballadors catalans ens hi podríem entendre perfectament, per tant ens cal ara treballar pel futur conjuntament però no hem de descuidar el present, doncs aquest per desgracia és molt real i ho vulguem o no ens afecta absolutament.

Si els sindicats majoritaris que tenim a Catalunya obeeixen a Madrit no es pas res diferent dels partits i organismes que tenim fins avui. No em direu que l’associació CiU-PNB (aparentment deslligats del poder central a Madrit) no col·laboren sempre amb l’status quo ecspanyol, quan un no pot per “interessos” electorals surt l’altre a “cobrir” l’àrea i finalment s’assoleix l’objectiu: assegurar la bona governabilitat de l’estat!!. Tot està muntat en clau espanyola i fins que la societat catalana no s’hi revolti majoritàriament seguiran fent la seva, quan això passi, no solament els partits es convertiran en nacionals, també ho faran els sindicats. El problema rau en la societat i no en les organitzacions que per si soles no son res, si els integrants féssim la pressió necessària tot canviaria. Amb això no vull dir que combregui amb el que fan o diuen els partits i sindicats de l’establishment, sinó que els que hi participem o hi participen d’una manera o altra, hem de començar a fer quelcom per que això canviï aviat, des de dins i des de fora, però les lleis que ens afecten negativament les hem de combatre, i potser les coses ens haguessin anat millor als catalans si com a país ho haguéssim fet cada cop que se’ns menysprea i no tan sols queixar-nos amargament i anar a plorar en un racó, però es clar en una societat on la solidaritat entre nosaltres s’ha acabat i on tothom espera que els demès ens ho arreglin i desprès ja en gaudirem tots dels beneficis assolits per l’esforç i el treball dels altres no se pas si ens en sortirem tan aviat.

Multiples noves opcions aquestes eleccions.
Montserrat Nebrera, s’ha sumat aquesta setmana a la llista de partits que volen optar a tenir representació al Parlament.
Nebrera és una persona amb gran carisma, un toc de geni, i un xic de racionalitat. I el perquè de no ser totalment racional, és
matemàticament aplicable. Fa bé el procediment, però el resultat no li dóna bé. Mica en mica, anirà veient que amb la demostració
això no és possible, i tornarà a resoldre el sistema i el farà bé.
Ens diu a l’ultim acte que ha fet, que el seu gran objectiu és la regeneració democràtica.
És evident que cal regenerar la democràcia del pais, una democràcia feble i corrupte. Una democràcia
que més que avançar sembla que torni enrere.
I és que és ben fàcil emmirallar-nos al passat i pensar que no hem canviat en absolut. Al 1854 després de 10 anys de corrupció
amb el govern de Narvaez, la gent dona suport a la candidatura de Leopoldo O’Donnell.
És aqui on ens adonem que tornem a ser al 1854, i que es presenten unes forces com seria Reagrupament I Alternativa,
les quals opten per l’objectiu d’aquest canvi, cap a una nova etapa.
I és que els suports venen del mateix lloc, ja que els qui precisament no volen el canvi són aquell alt estament, que rep els
beneficis d’aquesta corrupció,com ara, que els mitjans de comunicació i alts càrrecs no volen que això passi.
Ho intentaran aturar, intentaran fer invisibles les propostes que volen regenerar el sistema. Però mica en mica el poble, com al 54
es va adonant que la situació és la que és, i de qui es culpa.
I ara, suposadament, en un país que es fa dir democràtic, no tenim aquell sistema que utilitzava com a mètode efectiu la repressió.
La repressió si més no, violenta. Per què si que a vegades podem parlar d’una repressió de caire econòmic o estamental.
Malauradament, l’endeutament amb segons qui, t’obliga a actuar i a dir segons què, per tal de conservar el teu status quo.
I ara hi ha un status quo. Per què la majoria de població amb poder d’influència, opten per conformar-se, per pensar en el seu benestar
propi, un benestar que al cap i a la fi tots busquem, però que molts ens hi juguem.
És el cas dels patriotes posats en política, projectes clarament definits com Reagrupament o Solidaritat. Som els valents del pais. Som
els que ens arrisquem. Som els que podem patir-ne les consequències, som als que ens poden aplicar la repressió.
I el problema no rau en ser valent, aquest és el punt de partida, sinó que rau en convènçer que tot el poble te la paraula, i l’ha d’expressar.
Hem de ser UN, i confiar en nosaltres mateixos, dir ben alt que som i que farem. No amagar-nos davant els altres, perquè ens haurem
guanyat la derrota.
Jo sóc català i no m’importa la repressió, vull el meu poble lliure, i com d’alguns manera deia al 54, si ens unim tots. i donem suport
a la candidatura transversal, podrem iniciar una nova etapa que ens dugui a la plenitud nacional. Una plenitud de llibertats,
sense repressions, ni espoli fiscal, sense insults, una nació integradors, pero alhora conservadora dels seus valors que la fan
fonamental; llengua, tradicions i cultura.

Fem un cop a la taula i diguem qui som el poble, i que fan les majories.

Durant molts anys, des dels finals dels 80 fins el 2003-2004, l’històric partit republicà de Macià i Companys havia anat aglutinant, amb més penes que gloria, el vot independentista.

No va ser fàcil. Jo mateix vaig haver de patit moltes frustracions quan sembrava el vot per la independència durant tota la dècada dels 90. Recordo les dificultats per omplir els  actes que he organitzat al poble, portant al Jordi Portabella o el malaguanyat ,Francesc Ferrer i Ginorés. Molts cops per aconseguir que fóssim una vintena, havia d’omplir-los amb amics i parents. He perdut el compte de sopars i reunions interminables a on eren quatre gats de sempre i a més, havies d’animar a més d’un perquè estaven deprimits pels mals resultats que obteníem elecció rere elecció. Era com sembrar al desert.

Recordo com era de difícil convèncer a molts companys catalanistes de la feina o del poble, que votessin per la independència, que votessin ERC. Molts no la veien factible la independència mai i altres ja els hi estava bé la Generalitat governada per CiU. N’hi havia, però encara de pitjors, eren els que  deien que això del nacionalisme o independentisme era un „cuento“ inventat pels burgesos catalans per mantenir entretinguts al poble treballador. Era per fotre-se un fart de riure si no fos que el panorama era per plorar del desolador que era.

Recordo també que al vespre de les eleccions al Parlament, després d’haver estat tota la setmana batallant a la nit per col·locar les pancartes i els cartells als millors llocs,  per no estar sols a casa cansats i deprimits pels pocs resultats que recollíem, ens reuníem al local del partit o casa d’un company. Allà ens donaven anims entre tots i sempre que podíem obríem una botella de cava. Qualsevol  excusa era bona. Si podíem superar al PP, l’eufòria es desarmava. Amb això ja ens donàvem per satisfets.  Molt poques victòries varem gaudir els 80 i 90.

Ser independentista aquells anys era més una qüestió de fe. Ni el més obtimistes de nosaltres pensavem que podríem guanyar cap elecció. La independència era com Itaca. La cançó del Lluís Llach el nostre credo.

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades…

Però vet a aquí que a tombar el nou segle,  tota aquella feinada va acabar donant el seu fruit. El 2003 la candidatura d’ERC va aconseguir més de 540.000 vots amb 23 escons. Érem la tercera força i quasi el doble d’escons que el PP. Increïble!!. A més teniem la clau del govern de la Generalitat. No us podeu imaginar el sentiment d’eufòria que teníem els independentistes. Per aquells temps ningú dubtava que ERC era l’única alternativa seriosa que podia aconseguir fer quelcom per la independència de Catalunya. No sabíem com, però sabíem que estavem arribant per fi a un port.  Es parlava que el 2006 obtindríem 1 milió de vots i que abans del 2010 ja hauriem arribat a Itaca.

Però per desgracia el port a on els dirigents d’Esquerra van decidir que ens havíem d’aturar-nos, humit per una pluja fina,  va emmalaltir a molts guerrers  i va acabar podrint el vaixell. Poc a poc Itaca va deixar de ser la prioritat de capità i els oficials.

Uns quants que sabíem cap a on havia quedat Itaca, vam impulsar  un reagrupament d’indenpendentistes dins d’ERC. La idea era la de tornar-nos a agrupar tots els que havíem vist com arribar-hi,  per mirar d’arreglar el vaixell i tornar a la mar . Molts que havíem viscut la travessia els 90, sabíem que si no sortíem a la mar,  perdríem tot el que havíem aconseguit fins arribar a aquest port. Per desgràcia no va ser possible. La capacitat de manipulació i de joc brut esgrimit pels qui „tot s’hi val“ per aconseguir els objectius, i la desconeixença dels que no saben que és sembrar pel desert, van fer guanyar al Puigcercós-Ridao (tot sigui dit, amb la ajuda expressament o no de l’Uriel Bertran).

Però Joan Puigcercós no va tenir prou amb guanyar, si no que a més a més, fa foragitar als qui volíem tornar a la mar per recuperar el rumb correcte.  Ara les darreres enquestes confirmen que Esquerra tornarà al desert d’on havia sortit aviat farà deu anys .Quina pena que tot apunta que el vot independentista el 2010, sumant totes les candidatures possibles, no arribarà ni a la meitat del que es va obtenir el 2004. Però no és que ara s’hagin perdut aquests vots. Ja fa anys que molts van baixar del vaixell per la ferum de podrit que feina.

El que no comptava  Puigcercós i companyia,  era que a la societat catalana hi ha cada dia més independentistes que no estan disposats a pactar governs amb els espanyolistes amb l’excusa que “ perdonin les molèsties estem construïm l’Estat propi”. Ja ningú s’empassa que la pluja fina o el patriotisme social, servirà per aconseguir més independentistes. Ningú és creu que el PSC-PSOE són catalanistes i encara menys ajudaran a que Catalunya esdevingui sobirana.

Gràcies als nacionalistes espanyols tant d’esquerra o que dreta, ara no cal convèncer als catalans que la independència és millor o potser l’única solució pel progrés de Catalunya. Ho sap fins i tot el propi Montilla, malgrat no pugi ni vulgui reconèixer-ho. Ara el que volem els cada vegada més nombrós nombre de catalans és que al Parlament hi hagi uns diputats disposats a votar per la independència. Però també estan farts de tanta corrupció i partidisme. Volem la regeneració política perquè sabem que justament és això és el que ha fet equivocar de rumb a ERC i ha embarrancat el vaixell al port humit i fred de la corrupció colonial. No volem que d’aqui quatre anys ens trobem igual que ara, un Parlament que teòricament hi ha 21 diputats independentistes que actuen igual com els 25 disputats socialistes catalans a Madrid, és a dir, només ho són de nom i no pas pels fets.

Per sort, Reagrupament Independentista no té problemes per omplir els centenars d’actes està fent per a tots els pobles de Catalunya, tal com jo em trobava als finals dels 90 amb ERC. Ara l’’ambient que es respira és semblant als dies previs a les eleccions del 2003, quan ERC estava a punt de fer el salt amb 23 escons. Però no serà fàcil poder vèncer l’establishment que impera la societat política catalana. Els mitjans de comunicació de masses i l’ambició personal d’alguns, ho estan posant difícil.

Amb tot, malgrat tots els atacs rebuts per dintre i per fora, malgrat les opes hostils, malgrat les enquestes cuinades que fomenten la divisió i confusió i sobretot malgrat els lladres de programes electorals, el nou vaixell de Reagrupament Independentista està reben prou mostres de suport per a tot arreu a on es presenta,  que indiquen que tot el sembrat i llaurant aquests anys, acabarà donant el seu fruit. Tenim la bodega plena de menjar i tornem a estar a punt per partir cap Itaca.

Per això cal que tots els independentistes no dubtem més si hem d’esperar aquell o l’altre. Tampoc es pot dubtar si continuem amb el vaixell embarrancat o amb aquell vell i gros transatlàntic que no sap mai quan salparà. Ara toca embarcar amb el nou vaixell ple de guerrers de Reagrupament, de Suma Independència i del Bloc Sobiranista Català.

Ara toca votar a la candidatura de Reagrupament Independentista. Si ho fem, aconseguirem sortir del port i a navegar de nou cap Itaca. Els vents ens son favorables i el poble ens ho demana.

Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels!!

Itaca ens espera!!

Endavant les atxes!!

Al 1962 Thomas Kuhn va publicar L’estructura de les revolucions científiques. En aquest llibre Thomas Kuhn introdueix el concepte de paradigma. La ciència està formada per un conjunt d’idees, lleis, etc. que s’accepten com a correctes i certes. Tots els científics treballen per explicar les coses a través d’aquest model o paradigma. De cop i volta algunes coses no es poden explicar mitjançant aquest paradigma. Com es resol el problema? Com es resol la crisi que genera? Apareix un nou paradigma nou que poc a poc s’anirà imposant fins que serà el model imperant en la comunitat científica. Tenim molts exemple a la ciència. Un ben conegut és l’aparició de la mecànica quàntica que substituiria a la mecànica newtoniana. Cada vegada que hi ha un canvi de paradigma hi ha una revolució científica. Revolució no vol dir més que canvi total o radical.

Charles Darwin fou un l’exemple d’un científic que va provocar una revolució i de com una gran part de la comunitat científica, també molt influïda per la religió, va refusar el que deia. Avui encara perduren els que neguen la teoria de l’evolució.

El nostre país ha estat segles dominat pel poder castellà. Avui parlem d’Espanya com l’espoliador, com l’estat que priva a Catalunya del seus drets i llibertats, parlem d’Espanya contínuament. Els polítics catalans, especialment els seus dirigents, han crescut i viscut sota la submissió a Espanya. Durant molts anys tots ells no han fet altra cosa que intentar aconseguir engrunes dels espanyols. Això ha modulat el seu caràcter polític i és molt difícil que sàpiguen trobar el camí per alliberar el país.

Quan els catalans ens preguntem, on són els líders? I no els veiem en el panorama polític establert, tenim raó. És impossible que algú sigui un líder sense que trobi un paradigma nou per a un sistema que el poble considera caducat, tal com es va posar de manifest el darrer 10 de juliol. Per diferents raons, que ja enumerava la setmana passada a Polític de circumstàncies, el nostre paradigma ha canviat, ha deixat de ser Espanya, Espanya ja no és el referent, el nostre referent, el nostre nou paradigma és Catalunya.

L’autèntic líder és aquell que defensa el nou paradigma, el que encapçala aquesta canvi radical. El líder oblida Espanya, ja no parla d’Espanya com no sigui per considerar-la el passat en la seva visió.

Fixeu-vos que els dirigents polítics dels partits amb representació parlamentària sempre posen com a referent Espanya, estan sempre supeditats a la constitució espanyola. Tots proposen coses que depenen del govern o del parlament espanyol. Fins i tot els que més es declaren independentistes ens parlen de referèndum, quelcom que hauria d’aprovar l’estat espanyol. No poden deslliurar-se psicològicament d’Espanya. Són com els esclaus que volen que la seva llibertat se la concedeixi el seu senyor i propietari.

Això s’ha acabat, el nou líder oblida Espanya en el seu plantejament polític. La independència la fem i decidim nosaltres. En aquest procés Espanya serà menys important que les institucions internacionals, que són les que hauran de certificar l’existència del nostre país com un estat nou. Serem els catalans els que decidirem què volem ser.

Els independentistes hem d’oblidar aquells polítics que supediten el nostre futur a possibles negociacions amb Espanya. Si ho proposen només pot ser per dues raons. Una és perquè no són prou espavilats per adonar-se’n que el camí que proposen és equivocat. L’altra és perquè realment no volen la separació d’Espanya i busquen fórmules intermèdies que tampoc no aconseguiran. En cap cas ens interessen. No se n’adonen que Espanya ja ha decidit que la nació catalana ha de ser esborrada, que els darrers vestigis de la nostra història han de quedar diluïts en honor de l’Espanya gloriosa. No veuen que la odiada Catalunya ha de quedar reduïda a un regió més.

Amb tot, un canvi de paradigma no és fàcil. Malgrat que Catalunya s’ha adonat que les coses fallen, economia, benestar, cultura, llengua, drets,etc., gairebé tots els catalans ho veuen, una part d’aquests està desorientada i no ha fet el canvi psicològic. El líder té la missió d’explicar al país aquest nou paradigma. Ha d’arribar a totes les llars de Catalunya, però no ho pot fer sol, cal que aquells que hem vist que el model no serveix, l’ajudem. Tots ens hi hem de posar.

En aquest viatge, curt, fins a les eleccions, hem de ser prou hàbils, tenir la tenacitat. Si tenim tenacitat sumarem.

Si sumem, guanyem!

L’altre dia en una reunió independentista, on el professor Canela ens va delectar amb una exposició narrativa dels fets que han desembocat en l’estadi actual de les “forces polítiques” a Catalunya, en el torn de comentaris va sorgir com era d’esperar, la qüestió de la Unitat política de les forces independentistes.

Hi van aflorar varies actituds prou conegudes, una reivindicativa, d’exigència, un altre de matisació “Unitat NO, Unió sí”, i encara un altre que es manifesta obertament contraria a la Unitat.

D’aquesta darrera opinió no en diré res perquè no vaig ser capaç de copsar-ne l’argumentació, digueu-me ruc, però tanmateix em sembla que la ficaré en el mateix sac que les que tenen, segons manifesten, problemes semàntics seriosos, serioses dificultats de comprensió, a mi em semblen persones que s’emboliquen totes soles davant de conceptes ben senzills.

Uns no comprenen els significats i altres no comprenen la realitat, però m’explico.

La qüestió és ben senzilla, darrerament, moltes persones que ens reconeixem les unes a les altres com a catalans, que configurem el Poble Català, hem anat prenen consciència de la nostre lamentable situació en tant que Poble, en el camí de la represa de consciència de si, ens anem allunyant de l’alienació i enfrontem una resposta al estadi d’espoliació, colonització i aculturalització que sofrim de mans de l’Estat Espanyol, aquesta resposta és La Independència de Catalunya i l’assumpció de l’Estat Català, aquesta resposta és Nacional, el procés és Nacional, i aquesta resposta és Unitiva en tant que és de La Nació, fins i tot els menys espavilats poden percebre que La Nació és un terme singular, una sola cosa, que com en el cas de “la família”, posem per cas, el fet que visquin junts o separats, estiguin en bona relacions o estiguin enfadats i no es parlin, no fa al fet de que siguin una família o no ho siguin, la realitat “família” és una realitat tant si està unida com separada, oi?, doncs bé, aquesta UNITAT ja es va manifestar a Brussel·les i també el dia 10 J, els que hem demanat i postulat “La Unitat” ho hem fet entenen que aquesta unitat Nacional  ja reïx, i el que postulem és que les eines polítiques s’apleguin en una sola llera capaç de menar aquest cabal al si del Parlament tot d’una, és senzill d’entendre, no hi ha cap dificultat semàntica, no hi ha cap casori, matrimoni, cap conversió ni cap altre misteri que pugui afectar la comprensió, potser més d’un hauria de cercar l’ajut i assistir a algun curs de comprensió semàntica.

Per altre banda alguns dels que tenen una comprensió semàntica adequada, no acaben d’entendre la realitat, no acaben d’entendre que ara per ara aquesta llera capaç de menar el cabal Nacional no ha estat possible, i que ara som en la recta final d’aquest tram del procés, i que hem de treballar amb el que tenim, amb les eines que tenim, ara no tenim temps per a exigències impossibles a curt termini ni per a lamentar-nos. L’únic que ens podria ser d’alguna utilitat fora conèixer i comprendre COM hem arribat en aquesta situació, comprensió que ens podria ser d’utilitat en altres moments del procés, que de ben segur no son aquest en el que estem ARA.

Us faré una confessió, em faria molta il·lusió que quan parléssim de Unitat Independentista no fes falta en el futur fer tota aquesta exegesis i aquest treball previ de comprensió, és esgotador, he picat pedra molt més tova que els cervells d’alguns, tot i que aquests tenen al seu favor el ser molt més complexos.

Bé, més o menys esclarida aquesta qüestió hores d’ara ferregosa, podem mirar als ulls la realitat en la que estem immersos, jo hi veig grans avanços, tenim un gran cabal Nacional, que creix, un cabal Nacional que vol i ha pres la determinació de viure en normalitat aquesta nacionalitat, a posar-la en actualitat, fer-la valdre més enllà de realitats declamatives.

Catalans ara Catalunya… voteu, feu sentir la vostre veu, ara ho hem de fer, perquè el que hem de dir no necessita de grans matisos, Som Una Nació i volem realitzar-nos en un Estat Català.

Catalans un vent comença a bufar amb força, tots a coberta i a punt per a la maniobra, Catalans cenyiu!!!!

Visca La Pàtria.!!!!

Agosaradament Vallfosca.

Fa molts anys, quan jo era petit, prevalia aquella dita de: “Quan siguis pare menjaràs ou”, o sia que tots els nens de llavors pensàvem que hi havia una preponderància dels mes grans els quals per experiència i sapiència s’havien guanyat uns drets aconseguits amb els anys. Passats molts anys vaig adonar-me que ja no tenia vigència aquella dita, que els que ja érem pares continuàvem sense menjar ou, ara aquest se’ls cruspien els petits. Vull dir amb això que la societat havia passat del poder de l’adult o ancià al poder de l’infant, el mon familiar ja no girava al voltant dels avis i dels pares sinó que ho feia al voltant dels nets, ja no se’ls negava res als nens. La línia educativa havia variat enormement, molt generalment ja no es seguien els paràmetres que havia vist en els meus majors, havia triomfat el pensament que negar-li res a un infant era pràcticament crear-li un trauma que arrossegaria tota la seva vida, i es clar, molts d’aquells pares que ens havien criat tan rectament ara esdevenien els avis que consentien, massa hi tot, als seus nets, i els pares s’ho miraven sense massa recança, tot fos per que els petits els deixessin reposar tranquils en arribar a casa, tenien uns cangurs molt barats, no era cosa ara de buscar-li tres peus al gat.

Tota aquesta dissertació anterior, i perdoneu-me la llauna, es degut a que l’altre dia reflexionava sobre el fet que, segons el meu entendre, la societat actual (bastant àmpliament) pretén assolir les fites sense cap tipus d’esforç, pensem que només expressant els nostres desitjos ja n’hi ha prou, com el nen petit que només li cal demanar aquella joguina per que els pares li comprin d’immediat. Home, ja ho se que la naturalesa tendeix a la economia dels recursos utilitzats, però entre poc i massa. Volem aturar el “zapaterazo” sense fer vaga i sense perdre l’import del dia de treball, volem millorar les nostres condicions de treball i sou sense enfrontaments i sense comptar amb els altres companys i la força que ens donen les reivindicacions conjuntes. Ens hem tornat egoistes, individualistes i per tant febles, tenim la síndrome del nen malcriat, que pensa que pot assolir tot el que vol només exigint-ho o com a molt fent una rebequeria. O el que és pitjor, alguns encara pensem que les coses se’ns han de donar per que és de justícia, i no és així, les coses no van així. La societat no ha canviat tant com pensem o ens volen fer creure, la gran força no està en el l’individualisme sinó en el treball en comú, en grup. I tampoc està en les justes reivindicacions si aquestes no van acompanyades de lluita, esforç i associació d’interessos. “La unitat fa la força”, fa molts anys dèiem, una dita que pràcticament no se sent ara. Ens posen davant dels ulls uns ”èxits” individuals pírrics, tots els “famosillos” de la tele que guanyen duros a cabassos sense donar cop, fent gala de la seva poca preparació i del seu doctorat en “mals modos” i poca categoria. Dels rics que viuen d’especular amb les seves terres, els seus camperols o les seves vides privades. Tot es ven i tot es compra, tot te un preu si és prou alt!!. Passin al circ senyors i senyores!!. No se’n parla, ni es publicita massa a tot aquell que ha arribat gracies a l’esforç i dona grans beneficis a la societat: aquest és un pobre investigador, un pobre professor d’universitat o un pobre doctor de poble…, i per això tant d’esforç?. No se’n parla tampoc massa del treball en comú que dona tants redits, fan que ens fixem molt amb en Messi, en Guardiola, en Puyol, inclús en Laporta, tots son artífexs d’un gran Barça, quan molt probablement això ha vingut en gran part gràcies al treball de molts tècnics de la casa que porten anys i panys creant un sistema de joc que fos assumit per tots i d’uns educadors que han inculcat el treball, l’esforç i la humilitat a tots aquests nens de la pedrera. I es clar!! donem-li la part d’importància que li toca a en Josep Guardiola que ha sabut interpretar tot això fins a convertir-ho en èxits. No es casualitat que aquest home sigui un producte genuí d’aquesta tasca en comú i de tants i tants anys del treball callat que abans he esmentat.

Caldria que recuperéssim i enaltíssim valors com: l’esforç, el treball en equip, la feina ben feta, el respecte, la humilitat, la ètica, els principis. I també la lluita i l’esforç col·lectiu que farà fructificar els valors anteriorment esmentats, una cosa sense l’altra queda coixa. Si sabem retornar a aquest tarannà haurem preparat la terra per fer una bona collita, que ens assegurarà un futur nacional lliure i pròsper, també una cosa sense l’altra quedaria coixa.

Les fites importants de la vida costen molt d’assolir, no podem permetre’ns afluixar, no podem renunciar als nostres deures com a patriotes si així ens considerem, però tampoc hem de renunciar a exigir els nostres drets nacionals i socials. Reclamem la sobirania si, però també un futur digne i pròsper per nosaltres i pels nostres fills. Els independentistes no podem acceptar retalls socials i econòmics de drets que tant han costat d’assolir i que no son culpa de Catalunya ni dels catalans els dispensis sense límit que ara obliguen a estrènyer-se el cinturo més enllà del desitjable, de farres i festes que cada u es pagui les seves. Amb la nostra independència haurem d’assegurar els drets socials que probablement amb Espanya es perdran i que gaudeixen la majoria de països europeus avançats, haurem d’exigir deures també, deures que amb la cultura espanyola dominant sembla retrograd reclamar es compleixin, i limitacions lògiques als drets doncs moltes vegades aquests no son, no poden ser, universals: No pot haver-hi de tot per a tothom a tot arreu, aquí tampoc lliguem els gossos amb llonganisses; però hem de tenir clara una cosa: La independència ha de ser nacional i social, i ha de representar una millora per a tothom que participi d’aquest projecte nacional en tots dos aspectes, si aconseguim explicar bé això… potser no costi tant d’assolir-la ben aviat.

Visca la Pàtria

Com vaig dir a la primera part les enquestes a Internet són molt poc fiables i no crec amb elles. Però a partir de l’excel que he rebut de aquesta web que fan projeccions dels escons per al Parlament , m‘ha servir per jugar una mica i així poder treure conclusions de com afecta l’aparició d’una o dos noves forçes al panorama actual.

A la primera part vaig fer una projecció a partir d’una enquesta a Nacio Digital, la darrera enquesta de la Vanguardia i aplicant el seus resultats a la bosa de 500.000 abstencionistes sobiranistes de les eleccions del 2006.  El resultat va ser:

Aquesta segona part, em centraré  com seria si Rcat i SCI anessin junts i després si es sumés ERC.

M’agradaria que quedés clar, que el més important no són els escons que poden sortir d’aquest exercici , ja que les dades que em baso no tenen cap fonament estadístic ni encara menys electoral. Però serveix per veure qui són els principals beneficiaris de què no hi hagi una sola candidatura independentista.

Llegir-ne més »

Els que em coneixeu mínimament ja sabeu que jo no sóc un polític, les circumstàncies m’han col·locat en aquesta moguda sense buscar-ho gens. La veritat és que hi sóc havent-me deixat portar pels esdeveniments, això si, sense refusar en cap moment el que em venia a sobre. A vegades ho he fet amb gust, d’altres amb il·lusió i alguna amb neguit i ganes de fugir.

Suposo que la majoria sabeu que jo escric habitualment en un bloc dedicat a temes d’universitat i recerca i que allà no parlo massa de política, tot i que quan l’ocasió ho requereix manifesto la meva opinió política de manera bastant clara. Aquest bloc, que té ja més de 4.000 entrades el vaig començar la primavera del 2006, com passa el temps. Quan el vaig inaugurar militava a CDC, m’encarregava de donar suport en temes d’universitats i recerca i, tan bé com sabia, de la societat de la informació. Veia que la meva capacitat d’influència era limitada i que la política universitària i de recerca tenia moltes mancances, també que no existia cap canal de difusió dels temes que més m’interessaven. Intentava fer política a la meva manera donant opinió a través de la xarxa i intentant generar el debat.

Com que no tenia altre canal d’expressió, també comentava algunes coses de política, la del tripartit d’aleshores. Els meus comentaris van portar a què David Morgades es proposes juntament amb d’altres companys blocaires crear un nou bloc, el Bloc Gran del Sobiranisme, que va començar el seu camí l’1 de juliol del 2008. Vaig començar a escriure-hi sense deixar el meu bloc. Malauradament, diferències entre nosaltres van portar a què el projecte es desfés parcialment, tot i que el Bloc Gran segueix viu i publicant cada dia. Val a dir que, segurament, sense la idea del David Morgades no haguessin passat algunes coses.

El 28 de novembre de 2009 vaig començar a escriure en aquest bloc on em podeu trobar cada dissabte.

Va ser en el Bloc Gran del Sobiranisme on va començar una època de la meva vida molt més lligada a la política. No us relato tota la història perquè la majoria la sabeu, però vull recordar que va ser al començament de setembre de 2008 quan hi vaig escriure l’article “Perplex jo?” que va provocar que el Manel Picó fes la proposta d’anar a Brussel·les en un comentari a l’article, i jo la trobés fantàstica, i que l’Agustí Esparducer s’hi poses a treballar incansablement a través del Facebook per promoure-la i reunir els suports necessaris. Vam crear Deumil.cat. Ens vam trobar a Mataró a finals de setembre uns quants companys (Maria Teresa Galceran, Manel Bargalló, Agustí Esparducer, Elisenda Paluzie, David Morgades, Cesc Elias i jo mateix), algú no van seguir en el projecte, però més tard altres s’hi van afegir. Josep Poveda va agafar la comunicació i Josep Antoni Martínez Llorach el voluntariat. Desenes de persones van treballar tot el territori, impossible citar assessors i col·laboradors. La manifestació es va fer el 7 de març de 2009. L’èxit penso que va ser inqüestionable, però si va ser possible és perquè el treball va ser plural. En la seva organització va col·laborar gent independentista de diferents partits i grups. Avui la majoria dels que vam treballar està en algun projecte independentista. Alguns en projectes rivals, tenim algunes tibantors entre nosaltres, però també, ho vull creure, moltes complicitats i alguna cosa que ens uneix. Curiosament la fluïdesa del moviment independentista ha fet que hi hagi hagut diversos canvis de posició entre uns i altres i potser n’hi haurà més.

Deixo de banda el detall de la presentació de la Iniciativa Legislativa Popular, que vam promoure des de Brussel·les aquell 7 de març, i que com Josep Manel Ximenis, regidor de la CUP d’Arenys de Munt, explica de manera prou clara a les pàgines 37 a 42 del seu llibre “D’Arenys de Munt al cel. L’inici de les consultes independentistes” (Col·lecció Arguments, Editorial CIM, ISBN: 84-937380-3-7) diu va ser aprofitada per aprovar la moció que conduiria a la consulta del 13 de setembre. La idea la tenien esperant el moment des del setembre del 2006. M’ha fet il·lusió llegir a la pàgina 40: La manifestació de Brussel·les estava començant a fer els seus efectes.

El que si voldria destacar és que la ILP no va ser una genialitat meva en una nit d’insomni. La ILP va ser possible perquè Víctor Terradellas, militant destacat de CDC, independentista fins al moll de l’os i creador de la Plataforma per la Sobirania, va proposar un sopar per tal que una plataforma independentista, Catalunya Estat Lliure, i Deumil.cat ens coneguéssim i presentéssim la ILP convocant un referèndum. Víctor Terradellas va ser el facilitador, Catalunya Estat Lliure els redactors i Deumil.cat el vehicle mobilitzador. Sense la incansable activitat de Josep Anton Martínez Llorach no hauríem arribat a tots els racons del territori. Els uns sense els altres no haguéssim fet absolutament res. Una vegada més transversalitat i col·laboració.

Una conclusió de la ILP, millor del seu rebuig per la Mesa del Parlament, va ser la meva baixa de CDC(veure Renúncia) en la que militava des de l’any 1984.

A la consulta d’Arenys de Munt jo no vaig fer-hi gaire cosa, donar suport i anar a l’acte del dia anterior a dir unes paraules. Evidentment jo també vaig ser allà el dia 13 de setembre.

No desgrano tot el que va passar des del mateix 13 de setembre i a la consulta, com a procés global, a molts municipis. Si que el mateix dia 13 de setembre, unes poques persones ens vam reunir, al vespre, al patí de darrere del Centre Moral d’Arenys de Munt i vam acordar una reunió per a aquella mateixa setmana. L’objectiu era continuar la consulta a tots els municipis de Catalunya. Vet aquí, però, que algú que no participava a la reunió, amb ínfules de capità general, va decidir suspendre-la i organitzar una altra nova. Òmnium i Decidim.cat volien comandar l’organització involucrant als partits polítics en la coordinació.

Em vaig empipar bastant. Van haver reunions i, personalment, vaig adoptar una posició de força, tot i que els que realment van frenar aquesta via van ser la gent d’Arenys de Munt i en especial Josep Manel Ximenis. La seva feina en favor de la independència és impagable i el meu respecte i afecte per la seva persona altíssims.

El resultat va ser que una persona, representant a Deumil.cat, es va incorporar a l’embrió de coordinadora. Després d’això, Deumil.cat i jo mateix hem donat suport a tot el que se’ns ha demanat, hem anat a fer campanya a diferents pobles, però hem restat totalment aliens a l’organització. Era l’organització dels pobles, de la gent.

La meva vida política durant tots aquests mesos, després de la Manifestació a Brussel·les va limitar-se a aquest suport, quan m’ho demanàvem, però també a organitzar amb els companys de Deumil.cat una anada a Ginebra, que vam fer el 8 de maig.

Les coses no van anar tan bé aquesta vegada. Molts dels antics col·laboradors estaven compromesos, uns amb les consultes i altres en algun projecte amb els ulls posats a les eleccions i aquests darrers es miraven amb recança, penso que equivocadament, els moviments polítics que anàvem fent. No volíem competir, volíem sumar, suposo que la gran majoria ara ja ho han vist amb claredat. Malgrat tot, les coses van anar prou bé i vam mantenir la flama.

Ja el 26 de setembre de 2009 escrivia La Gran Coalició i no era la primera vegada en la que em referia a sumar, insistia en la necessitat de la unitat, la pluralitat i la transversalitat.

El 14 de novembre de 2009 a l’article 11 de novembre Brussel·les, aviat la independència, deia: Us convido a tots a sumar-vos a Suport a la Coalició Independentista i a convidar a tothom a fer-ho, Solidaritat Independentista ens espera. Ja ho sabeu: Si sumem, guanyem!

La idea de Suma Independència, o millor, de les sigles SI és original de Sergi Nicolàs, un patriota modest, que em va dir fa ja temps que s’adheria a Reagrupament. Espero que encara hi continuï. Em va explicar al meu despatx, a l’abril del 2009 la seva idea d’utilitzar les sigles “SI”. Nosaltres vam estar treballant amb diferents noms i vam descartar Solidaritat Independentista, que jo mateix havia fet servir, per les connotacions sindicals i perquè era un nom massa vell per a un moviment nou, res de nostàlgies del passat. Al desembre del 2009 va nàixer Suma Independència com a un moviment per cercar la unitat.

Es veu que la idea de Sergi Nicolàs, no em puc atribuir la paternitat del que no és meu, però si em sento orgullós d’haver cregut en l’encert de Sergi Nicolàs, ha fet fortuna. Ell em va dir que defensés aquesta idea com si fos meva, per la seva força positiva i generadora d’il·lusió. Ell hem deia: preguntem a la gent, vols la independència, resposta, vota SI. Ho hem fet. No ho haguéssim fet sense la seva autorització. No som partidaris de robar idees, és una qüestió d’estil i ètica. Li vam donar forma gràfica amb una marca creada per Maria Teresa Galceran i els seus col·laboradors d’AM57 (també va fer la marca de Deumil.ca) i hem anat fent camí.

Ningú no em pot negar que no hem fet tot el que hem pogut i sabut per cercar la unitat. Amb poc èxit, això si. En aquest camí, quan no molestàvem a un, molestàvem a un altre, però no ens hem apartat de la neutralitat fins que ja era imminent l’anunci de les eleccions.

Sé que malgrat haver intentat ser molt objectiu en aquest escrit, hi haurà errades i subjectivitats, també m’he saltat coses i he deixat d’esmentar noms. Si m’adono de les errades les corregiré, no voldria que aquesta petita història, plena conscientment de buits perquè no es tracta d’explicar intimitats ni tampoc de difamar a ningú encara que sigui dient coses certes. No sóc polític professional.

Continuo amb l’actualitat. Així dons, arribat final d’agost calia prendre un decisió immediata sobre com seguir. El temps s’acaba. Aquestes darreres setmanes he parlat prou de tot el procés de la cerca de la unitat entre grups i plataformes. O millor, he dit el que podia dir sense explicar converses privades o maldir d’altres. Per això no faig esment de tot el que va derivar del Manifest del 12 d’abril. No vull involucrar ara a actors que encara es mouen. Potser ho faci més endavant.

Les nostres conclusions ja les coneixeu, treballar plegats amb Reagrupament. Aixecar un castell vol dir tenir una colla ben entrenada. Ajuntar uns quants enxanetes, encara que siguin els millors, no ens farà aixecar-lo. Ens calen l’acotxador, els dosos, els terços, …, la pinya, tots ben coordinats. Encara que a vegades ho sembli, Catalunya no és una república bananera.

De tot el que ha passat aquests mesos lamento la manca d’unitat que ara tenim, però el que més greu em sap a nivell personal és que en aquest moment no està amb nosaltres Santiago Espot. Un patriota i un amic del que admiro, entre altres coses, el seus patriotisme, lleialtat i valentia.

Ara només espero que molts de vosaltres, els que no hi sou, arribeu a la mateixa conclusió que jo i que vulgueu unir-vos a la “colla” on ara col·laboro, no cal que us hi adheriu si no voleu, uniu-vos als nostres entrenaments i ajudeu-nos a fer la pinya ben forta per tal que el castell sigui alt, gros i estable. Si ho fem bé no ens aturaran.

Apleguem-nos, doncs, encara hi som a temps, perquè:

Si sumem, guanyem!

El pal de paller del “nacionalisme reeixit” que entén i postula que sense un estat propi no és possible desenvolupar cap mena de projecta Nacional, ara per ara no existeix, si bé més d’un  voldria ser-ne l’artífex.

Aquest “tema”  aflorarà, de fet ja està en plena copresència, tots saben que ocupar aquest espai és estar en situació de “remenar les cireres”, però…

Aquest és intrínsicament un afer Nacional, de La Nació, i La Nació és una realitat al marge i independent de les filiacions dites ideològiques, que sovint per cert, se’n volen apropiar de manera grollera.

Ara per ara, els intents més reeixits han intentat obrir una nova llera dita “transversalitat”, que fos capaç de menar el cabal “Nacional”, no ho han aconseguit, tanmateix els intents s’han fet en la direcció adient.

Goso a dir, que en Carretero ha estat en situació d’haver-ho assolit, i goso a dir també, que no ho ha assolit per manca de visió de La Nació, amb tot, és ara per ara una peça clau i valuosa en el esdevenir del procés d’alliberació Nacional.

Valgui dir i anticipar aquí, en aquest punt, que un polític ha de tenir un fonament ideològic profund i estructurat, i que amés ha de ser capaç de posar-lo en valor, i aquí és on li ha mancat principalment la capacitat de produir uns esdeveniments d’ordre major, Nacionals, fent veritablement de pal de paller. Crec que el doctor no te uns assessors a l’alçada, ho crec fermament, llàstima.

Les “idees” son eines, pròtesis mitjançant les quals s’actualitzen les intencions. Per a coses grans i complexes, hem de menester idees grans i complexes, profundes i estructurades, com ja he dit altres vegades, les bones idees son com les bones cançons, que tothom les canta, generen veritable sinèrgia i empatia. Aquí hi ha hagut mancança, falta de profunditat i estructuració de les idees, una llera insuficient per abastar la sinergia de La Nació, potser això explica en part la incapacitat de generar empaties, veure adversaris per tot arreu no és un bon símptoma, no és una bona manera de fer amics.

Haurem d’esmenar-ho, perquè al menys jo voldria ser amic del doctor i ajudar tan com em fos possible.

Bé, pel que fa a CiU, pel que sembla, allò que els atura és el fet que hi ha a Catalunya molts ciutadans que son espanyols i que es veu que se sentirien molt agreujats  pel fet que els catalans a Catalunya tiréssim pel dret i apostéssim per a una Catalunya Catalana i Sobirana, diuen els paladins del “sobre tot que no s’enfadin” que la societat es fracturaria, kontxo!!! Aquesta sí que és bona, i no dic que la fractura no es produís, el que dic és que això no és suficient per no endegar el procés d’Independència, per a dues raons.

1ª- perquè aquest és el cas en que un nínxol “Nacional estranger” , espanyol en aquest cas, te captiva la política Nacional Catalana a Catalunya per tal de poder fer, ells, política Nacional espanyola a Catalunya, exercint la dominació sota xantatge.

2ª- Perquè la societat catalana ja està fracturada, som els catalanets els que cedim els nostres drets nacionals als espanyols a Catalunya per tal que la fractura quedi en un estadi d’aparent hibernació, aparent, perquè en realitat la espanyolització és un fet punyent que ens sentencia a morir en silenci.

I encara, val a dir que, és que potser aquests apòstols de la renuncia Nacional pretenen que siguem nosaltres els Catalans els que l’emprenguem a bufetades d’una vegada?, jo soc un xic gran ja, tanmateix si fos més jove tal vegada em veuria esperonat a cardar hòsties a trot i a dret.

La fractura hi és, el problema hi és, i només es resoldrà enfrontant-lo, i hauran de ser els espanyols de Catalunya els que decideixin si volen ser dominadors o alliberadors. És un litigi ètic, ho ha estat sempre, i fugir d’estudi no ens aportarà res de nou, ans al contrari ara el fugir d’estudi és disposar-nos a l’auto immolació.

Mentre no ho encarem, estarem sempre a mercer dels espanyols, ergo…

CiU només pot aplegar als que no gosen encarar el problema, que hauria de ser, en tot cas, el dels espanyols a Catalunya i no el dels catalans a Catalunya.

Valgui a dir, avui mateix li deia a una dona espanyola de Jaen que Catalunya esdevindria aviat un estat Independent i sobirà, i ella em deia que no tenia res en contra de Catalunya, al contrari, el seu pare hi va venir perquè allà treballava de sol a sol per a no res, mentre que aquí s’ha pogut guanyar la vida, de seguida hem estat entesos doncs, els malentesos son produccions de la pròpia por, por que ens ha estat induïda amb tot intenció esforç i dedicació.

ERC només pot a aspirar a aplegar-se en aquest pal de paller per erigir, però mai podran ser el mateix pal de paller, les raons son òbvies en tant que defensen i avant posen un model “suigèneris” de Nació, condicionada per a un model de societat.

En les ofrenes florals del dia de La Pàtria no s’estan de fer propaganda ideològica, a Cerdanyola, i a d’altres llocs, situar al capdavant de la manifestació de Girona un nouvingut amb una samarreta que hi deia “antisionist” ho explica prou.

Però el que potser ho il·lustre més i millor és el fet que postulen un patriotisme constitucional menystenint el patriotisme identitari cultural tot qualificant-lo de “essencialista” quan de fet, les societats que millor funcionen son en les que ambdues realitzacions coincideixen.

El més colpidor, és la seva línia argumental, que no és més que un calc d’un catecisme essencialista i platònic tronat, que arreu dels països civilitzats del nostre entorn fa anys i panys va quedar obsolet. Però examinem-ho.

“La independència és un objectiu polític, no una ideologia. Però hi ha qui segueix sense entendre-ho, aferrat a un nacionalisme essencialista,…” (Ignasi Llorente-portaveu d’Esquerra) al Avui.

A veure xicot, la dialèctica materialista és i ha estat un bon mètode d’anàlisi, tanmateix reduir i restringir la realitat a la “dialèctica de la lluita de classes” , és a més de pretensiós i groller una mancança ideològica de gruix.

Que el motor de L’Historia és la lluita de classes és un mite, que els excedents de producció varen generar les oligarquies i les classes socials és un altre mite.

El mon occidental, avui, es debat i es qüestiona si tothom te dret igualment als beneficis socials tot i no haver aportat res a la cooperació, i si, els diferents capteniments respecte de l’esforç cooperatiu responen a paradigmes culturals identitaris diferenciats, i per tant i en conseqüència posen en qüestió l’organització social en base a un model de justícia “formal”, i es demanen si aquest model pot regir sense el concurs de la sinèrgia que proporciona l’empatia del nínxol cultural identitari. Valgui a dir, que un nínxol cultural identitari procura normalment una major sinergia en la resposta i això mateix es valora com a un bon model de justícia perquè és veu com a més representatiu.

Basta lo aquí dit per veure i entendre, que el nacionalisme identitari és pragmàtic i amés, respon avui a tot un seguit d’idees que s’articulen en una manera de pensar el mon en un moment de procés de la Humanitat.

El principal problema de l’esquerra a Catalunya és que tenen per dogma que la realització humana de la “felicitat” no es pot assolir sense la igualtat, és a dir que el dogma diu que la realització humana consisteix en assolir un estadi d’igualtat, això és una religió messiànica platònica essencialista. Hi tenen dret, però aspirar a fer de pal de paller de La Nació, aspirar a aplegar La Nació en un dogma de fe és una collonada dels collons i una disfunció fisiològica emotiva intel·lectual.

La Nació SOM, i allò que ens aplegui en el procés d’alliberació no ens dirà en que consisteix la realització del SOM, això ho decidirem quan haguem assolit l’estadi de responsabilitat que ens conferirà el ser lliures per a decidir-ho.

La Nació ara per ara va fent sense cap pal de paller, si és cert que un pal de paller ens conferiria una força major, aquesta mateixa força es deriva en qualsevol cas de La Nació i no del pal de paller.

Visca La Pàtria!!!!

Agosaradament Vallfosca.

Les paraules del doctor Oriol Domènech el diumenge passat al I Aplec d’Arenys de Munt van ser encertades, dures però encertades. Gràcies doctor Domènech per que vostè te tota la legitimitat per dir el que va dir, per dir-los els que els va dir: “ el que porta a que vagin separats son els personalismes, els interessos de cada un, ells avantposen els seus interessos per davant de Catalunya. Aquesta dicotomia dels dos o tres partits polítics és una afronta, és una escopinada, una bufetada a la manifestació de Barcelona del 10 de juliol….”. Son paraules dures, si!! però sinceres i honestes, dites per una persona que no odia i que només estima, per sobre de tot, la seva pàtria. Del tema de la unitat n’hem parlat abastament aquí. Molts hi estem d’acord en la essència d’aquestes paraules, pràcticament tots desitgem la unitat, però ja vaig exposar aquí fa uns dies els meus dubtes sobre quin tipus d’unitat tindríem en cas d’assolir-la ara. Segurament seria una unitat forçada, no desitjada, i probablement inestable, amb peons dintre d’ella que a demés de no creure’s aquesta fins i tot potser hi treballarien en contra. Quina actitud tindria per exemple el senyor López Tena, un dels adalils de la “no unitat” independentista? I quina tindrien en Joan Carretero anant de la maneta amb en Jaume Renyer? I en Emili Valdero amb na Sandra Lomas?… Imagineu-vos-ho!!. Amb tot, això no vol dir que hagem de abandonar la nostra reivindicació de unitat, això mai, però ha de quedar clar que aquesta ha de ser una veritable unitat que ens permeti el treballar plegats, que faciliti l’arraconament dels personalismes i dels interessos que ens parlava el doctor Domènech i el treball conjunt i honest per assolir entre tots una fita de superior categoria que aquestes petites miseries.

No voldria acabar aquest primer apartat del meu escrit sense deixar aquí constància que malgrat vull mantenir una equidistància entre les dues formacions que jo considero “indepes” i presenten llistes a les properes eleccions, no puc deixar d’evidenciar el “gest” tan lleig del senyor Laporta l’onze de setembre en abandonar la capçalera del seu partit a la manifestació per, segons han dit, anar a veure el partit del Barça. I a aquest senyor és a qui hem de votar per a President de Catalunya? El que ens ha de portar la independència? I si guanya, deixarà un ple del Parlament per anar a veure el Barça? O, podrem declarar la independència un dia en que jugui el Barça?. Ho dic per que potser ens aniria bé de saber-ho per tal de començar a decidir el nostre vot. A mi, si més no, si que m’interessaria saber quin afer tan important el va portar a abandonar la manifestació de l’onze de setembre i crec que a molts de vosaltres també. Oi?. Penso que malament comença el senyor Laporta si no rectifica aviat alguns comportaments.

En referència a la equidistància i transversalisme entre independentistes sento dir, que en el meu cas, no puc fer-ho igual en referència a Esquerra, (com si ho intento entre RI i SCI) i mentre els actuals líders estiguin en llocs preeminents en aquest partit, els actuals líders que entre moltes altres coses (i segurament encara pitjors) han fet possible, si més no mirant cap una altra banda, el fet que aquest onze de setembre i per primer cop des d’acabar el franquisme s’hagi impedit la presencia del poble a la ofrena al monument de Rafael de Casanovas pel “greu perill” de sentir-se xiulats i esbroncats tant ells com els seus “còmplices” al govern (per que no em voldran fer creure que ho han fet per evitar les xiulades al PP, precisament aquest any que no hi anaven). La concessió al PP i PSOE, ha sigut la vigilància policial per evitar que es pugés la estelada (bandera independentista, com ells?) al monument com els últims anys havia succeït. Gràcies Esquerra per haver fet veure als que encara us pensen votar el que votaran, si ho fan!! i per deixar-nos aquest regustet de boca dels vostres anys de despropòsits. Segur que amb molts dels militants, càrrecs polítics, quadres i simpatitzants de base d’aquest partit ens uneixen moltes coses, però amb els seus “líders” i “palmeros” res de res.

Gracies també, doctor Domènech, per recordar-nos aquella frase de l’insigne Ferran de Soldevila referent a que “Els catalans portem a sobre la marca de l’esclau”, aquesta frase ens l’hem de gravar a foc per no oblidar-la fins el dia que siguem absolutament lliures com a Nació. Aquesta marca, aquest estigma, el portem tan endins que fa que a molts catalanets els hi haguem sentit dir coses similars a: “La independència és un somni impossible…”, “ Si, i com ho farem després?” o “I després que?”, “Ara l’important és arreglar la economia, després ja veurem…”. Frases les quals palesen que aquestes persones no es plantegen seriosament una vida sense el maltractador i disfressen les seves pors (pànics) amb pretesos raonaments assenyats que allunyen l’objectiu, raonaments que son convenientment aplaudits i recolzats per les hosts del regim espanyol: nacionalistes d’estat o espanyoleros, sucursalistes d’ideologia i/o de butxaca, pretesos catalanistes que comencen sempre amb un: “jo… soc català , però…”. Res… cap però.. tot fals!! ens amaguen els seus reals interessos darrera un munt de paraules buides i arguments repetits fins la sacietat, arguments que no s’aguanten per enlloc doncs son meres cortines de fum per distraure’ns o dissuadir-nos del nostre objectiu. El que no ens diuen, ni nosaltres els hi preguntem, és: On seria Catalunya si tot l’esforç i diners que esmercem recomponent allò que Espanya ens desmanega i ens sostrau a cada moment el poguéssim fer servir per arreglar les nostres coses i millorar la nostra vida? Aquesta és la pregunta!!.

Quanta “marca de l’esclau” portem dins els nostres gens? la mesura ens vindrà donada pel grau d’ambició nacional que ens demostrem a nosaltres mateixos, pel convenciment que posem en saber superar el repte que significa el nostre alliberament nacional, per la confiança que tinguem en nosaltres i en el nostre país. La opció de vot que prenguem en les properes eleccions tindrà molt a veure en la quantitat de “marca de l’esclau” que portem dins i molt menys en cap tipus de “raonaments assenyats” per molt que vulguem autoconvencer-nos. La por a ser lliures ens podrà? El fet que els nostres polítics “indepes” no hagin donat la “talla” en això o en allò, ens podrà? La circumstància que no hagem assolit una llista unitària ens podrà? El fet de la “impresentabilitat” d’algunes actituds dels “nostres líders” ens podrà? I totes aquestes preguntes es resumeixen en una de sola: Espanya ens podrà? NO? Doncs tots a votar una opció d’independència, la que vulgueu… però una de veritablement independentista!!. A mi també m’ha temptat la opció de “Si no hi ha unitat no hi ha vot” però el problema ve de mes lluny: Cal plantar-li cara a Escanya!! Cal plantar-li cara al regionalisme!! Cal sortir del pou d’una vegada!!.

Ara, com ja va dir fa molts anys l’avi Macià: Catalans!.. Catalunya!!

Les enquestes a Internet són molt poc fiables i no crec amb elles. Fa uns dies em vaig inscriure a un web que fan projeccions dels escons per al Parlament per aquestes eleccions. Malgrat no em fio ni un pel que aquestes projeccions siguin serioses, he vist que si envies un comentari per participar et donen una plantilla d’Excel perqué pugis fer tu les teves projeccions. La plantilla, que per cert és molt completa,  et calcula els escons a partir d’escriure el % de suport que creus que podrien tenir cada candidatura segons cada circumscripció electoral. També et dona el cens del 2006 així com el % de vots de les anteriors eleccions. Realment és molt complet.

La darrera projecció que han publicat donen alguns escons a RCat, segons diuen a partir de la darrera enquesta de la Vanguardia i dels seus càlculs interns que fan d’altres enquestes. Interessant, però no estic molt segur que així sigui. Penso que ara per ara, la divisió provocada per Laporta amb la proposta de SCI, no dona per ser optimistes de moment. Potser més endavant.

Però no volia parlar d’aquestes projeccions que fa aquest web. El que voldria explicar-vos avui, és sobre els escons que teòricament tindrien les diferents opcions polítiques independentistes quan he aplicat a la plantilla d’Excel que he rebut, els % de suport que l’enquesta de Nació Digital de fa tres setmanes. Lógicament he fet unes correccions perquè l’enquesta de ND era global i està clar que el públic que llegeix aquest diari és un públic independentista. Sóc totalment conscient que el que he fet és un simple divertiment i no té cap valor.  Però ostres no sé perquè, però el meu instint em diu que la cosa podria anar per aquests camins.

Llegir-ne més »

Primer de tot, bona Diada a tothom!

Tots sabeu que la confiança juga un paper transcendent en la majoria de les activitats de la vida. Un exemple el tenim en el futbol, el cito perquè afecta al Barça, al que la majoria seguiu. El Barça està ple de bons jugadors, molt bons, però té una cosa diferent d’altres que també tenen bons jugadors, són un equip, es coneixen entre ells, es tenen confiança i tenen confiança en la victòria. Sense això darrer no guanyarien tants partits. La moral de victòria no és altra cosa que confiança en ells mateixos.

Les coses són una mica diferents en altres camps on intervenen terceres persones. L’economia, per exemple. Una de les persones més intel·ligents que conec és Josep Maria Bricall. El Prof. Bricall Masip ha ocupat molts llocs de responsabilitat a la seva vida, però jo l’he conegut, bastant, durant la seva època de rector de la meva universitat, la UB. Algunes vegades l’he sentit dir, amb el seus coneguts sentit crític i ironia: els economistes només saben explicar les coses mai predir que passarà, altrament serien milionaris. Què és el que fa que l’economia sigui impredictible mentre que la química no? Per què, en el sentit estricte (ara és quan els economistes si em tinguessin davant se’m tirarien al coll) l’economia no és una ciència? És irreproduïble. Hi ha un factor que s’escapa de qualsevol predicció certa i entrem en el territori de la incertesa. Es tracta del comportament humà. Per què vénen o s’accentuen les crisis? Per la confiança. La gent i amb ella els mercats, o a vegades a l’inrevés, deixa de confiar. Passen coses estranyíssimes, com ara que una persona amb uns ingressos consolidats i sense risc de perdre’ls, que no passa angúnies, de cop i volta decideix estar-se de comprar determinades coses, deixa d’anar al restaurant o escurça les vacances. T’ho mires i dius, no ho entenc. En què nota la crisi aquesta persona? En res, però, deixant de consumir, contribueix a què el mercat és retracti, contribueix a generar la crisi. Sumant el comportament de molts com aquesta persona tenim explicada, en part, l’accentuació d’una crisi. Tot plegat un fenomen psicològic ben complex.

També és ben interessant i pertinent analitzar el tema electoral. Una de les característiques de la gent és que la gran majoria és conservadora (ara els que es creuen d’esquerres m’intenten assassinar). Normalment molt conservadora, intenta que el seu entorn canviï poc, busca seguretat, feina estable, finalment, com qualsevol animal, defensa el seu cau la forma de vida que vol. Una de les coses que demana, com l’economia, és estabilitat. Evidentment si pot ser millorant, sempre considerant que hi ha qui no pot voler altra cosa que canvis del seu entorn perquè viu en la misèria. Aquest conservadorisme es tradueix en una economia creixent, feina, seguretat, etc.

Guanyar unes eleccions obliga a què l’elector et faci confiança, però també en què tingui confiança en què pots guanyar o, si més no, ser decisiu en el futur govern del país. En aquesta anàlisi deixo de banda a aquells més polititzats fidels a una opció concreta, ja que les eleccions es guanyen amb les majories no gaire polititzades. L’elector, doncs, t’ha de fer confiança perquè pensa que aportaràs millora i estabilitat i perquè confia que hi pots guanyar.

Les dues coses que no necessàriament van unides. Ara mateix el candidat millor situat és Artur Mas, tot i que no inspiri confiança a tothom o que generi algunes recances, la majoria pensa que és qui té més possibilitats. Així doncs, si jo fos un elector no excessivament allunyat dels seus plantejaments polítics, el votaria per no malbaratar el vot i donar estabilitat.

Ara mateix, l’objectiu del socialisme és transmetre la imatge que CiU no aportarà estabilitat (deriva nacionalista, etc.) i que Mas i CiU no són de fiar. Es tracta de crear la desconfiança sobre la seva persona i possible acció de Govern, més que sobre la percepció de victòria que la gent té. Faran servir dues coses: la seva suposada connivència amb un finançament il·legal de CDC i la seva manca de concreció sobre el futur nacional. Només cal veure com insistentment llencen preguntes o acusacions sobre el seu suposat independentisme. La resposta de Mas és sempre un si però no, el poble no està preparat, etc. Un pronunciament clar sobre aquest eix (independentisme – unionisme) “descentraria” suposadament a Artur Mas. La manca de concreció sempre genera desconfiança en l’elector. La concreció et fa perdre electors, però a la llarga la generació d’incertesa te’n farà perdre més.

En el cas d’ERC, per exemple, la sensació predominant és que trauran pocs vots. No analitzo raons, és així. La percepció és que patiran una davallada i no estaran al Govern. Això porta al seu potencial votant a buscar alternatives perquè no vol malbaratar el vot.

Així doncs, als independentistes ens toca prestar atenció en la confiança que generen els líders i veure com aquesta confiança es pot augmentar, però també com introduir en l’electorat la convicció que un bon resultat és possible.

Ara tenim un problema, la confiança en un bon resultat, està en crisi. El fet que dins l’independentisme hi hagi diversos corrents o grups fa pensar a l’elector que no es podrà obtenir un bon resultat i això fa que molts independentistes pensin que hi ha una opció, que no complirà amb la seva prioritat (per a aquest elector és la independència), però que si podrà conduir a un Govern nacionalista i evitarà un Govern socialista, que pacificarà l’ecomomia.

Alguns poden argumentar que la llei d’Hondt no perjudica tant si hi ha dues opcions independentistes. Podria ser. Si s’arriba als mínims per obtenir diputats, no afectaria gaire a Barcelona i més a la resta de circumscripcions. Cal, però, tenir en compte que variarà segons la participació. A Barcelona amb un 3% dels vots es podria obtenir un escon, però a la resta de circumscripcions ens aniríem al 6% o 7%. Aquest, tanmateix, no és el principal problema. La presència de més d’una opció portaria a disminuir la confiança i això faria que el nombre total de vots sumant dues opcions fos menor que els que obtindria una única força. L’elector pensaria que la probabilitat d’entrar al Parlament i fer feina seria menor.

Si ens fixem ara en la confiança en el líder ens adonarem del segon possible problema. El líder de qualsevol opció o, segons com, el lideratge compartit, ha de reunir unes qualitats que facin que la gent hi confiï. He posat l’exemple d’Artur Mas i el que pretenen les campanyes socialistes, també d’altres, fer que l’electorat li perdi confiança, a ell i al que representa. Fent què? Fent que la gent pensi que potser no és net, que actua amb ambigüitat calculada, que no saps ben bé que farà, que pactarà amb l’enemic, etc.

Contra que s’actua? Contra la seva coherència, contra la seva credibilitat i, també, s’introdueix el dubte sobre la seva honorabilitat i sobre la seva capacitat de liderar.

Així doncs, el lideratge d’un projecte independentista ha de reunir, com a mínim, les tres condicions. Que l’elector vegi que és coherent, que l’elector vegi que és creïble i que l’elector pensi que és honrat. Evidentment, les dues primeres “virtuts” no estan renyides amb la lògica evolució personal i adaptada a les circumstàncies que té qualsevol persona al llarg de la seva vida.

Evidentment, i ho he deixat per al final, l’elector ha de conèixer al líder i el projecte, però això mai no ha de substituir les condicions anteriors.

Què he volgut dir amb tot aquest raonament? Què els experiments s’han de fer amb gasosa. L’elector no és idiota i les proclames independentistes estan molt bé per a un míting, però que darrera del líder ha d’haver solidesa i no improvisació.

Un projecte pot ser plural i transversal, ho defenso, però alhora l’elector ha d’entendre el que representa això. Les cartes han d’estar descobertes. L’elector voldrà veure, mai s’aconseguirà del tot, que les llistes es fan per guanyar però no per una lluita de cadires.

Tot això és possible? Bé, estem a poques setmanes del moment definitiu, cinc per fer coalicions, una mica més per presentar candidatures. És possible un pacte ampli. Hi treballem per tal que hi sigui tot i que s’ha de fet amb intel·ligència. No es tracta de posar tot l’independentisme en un vaixell, esperar que estigui a l’alta mar i llençar-li un torpede a la línia de flotació.

Encara crec possible i desitjo un pacte ampli perquè com bé sabeu, penso que:

Si sumem, guanyem!

Catalans, amics, els que m’heu llegit ja sabeu que en penso dels procés que hem realitzat de l’independentisme extraparlamentari, una KK.

Amb tot, però, i tots els peròs que no son pocs ni xics, hem avançat molt i molt, tant, que els partits i sectes de l’establishment polític català, han hagut de introduir novetats programàtiques en les seves “campanyes informatives”, ara per comptes de “clar i català” es fa ús d’un model de seducció conegut com a “cants de sirenes”, bé, seduir és un eufemisme a la baixa per tal de no dir “engalipar al personal”, ara allò d’”un bon govern” ja no entusiasme a ningú més enllà dels acòlits i adlàters reconsagrats en la fe doctrinària de la secta corresponent, més que res perquè no hi ha gaire res que governar, administrar de manera delegada unes engrunes concedides i poca cosa més.

Uns, agosarats ells, pretenen canviar “La (sacrosanta) Cosntitucióng”, els espanyols ja estan tots arrenglerats esperant les instruccions. Volen que La sacrosanta Constituciong reconegui el dret a decidir. Només a títol recordatori, “El Congreso de los Diputados es la representación del Pueblo Español, de quién emanan los poderes del Estado”. Això sí, fidels a la doctrina de FE, allò que veritablement importa, diuen per coherència, és la Igualtat, és a dir que això del dret a decidir ja ens ho miraran, quan puguin, perquè ara mateix estan molt enfeinats.

Els PPs diuen que no aniran a l’ofrena floral “perquè separa i no uneix”, haig de reconèixer que gracies a ells ens sentim tots molt units, només faltaria, hi ens hi sentim gràcies a NO fer actes nacionalistes catalans, perquè el que uneix als espanyols és la espanyolitat, és clar.

Els PSCs, coi, aquests sí que la toquen, diuen ara que son federalistes, que l’Espanya Federal és bufar i fer ampolles, però si no som una Nació no veig manera d’encarar-ho, encara que el més important diuen, és defensar l’estatut d’autonomia, que diu que els catalans diem que som una nació tot i que reconeixem que “El Congreso de los Diputados es la representación del Pueblo Español, de quién emanan los poderes del Estado”.

CiU, aquests son la quinta essència i no els cal justificar el que faran perquè son superdotats, i del no res en fan pans, amés sent la quinta essència com son no cal patir per a La Pàtria, tot i que en els temes Nacionals fan seguidisme fil per randa de la doctrina de la fe redemptora universal erigida pel Tripartit, de la Transculturalització de Catalunya diuen com el tripartit que ja va bé, que entre tots haurem de bastir una nova identitat nacional en la que tots ens hi sentim a gust, jo m’he comprat un barret mexicà i unes babutxes, i la cosa rutlla i és que no sé com podia viure en la estretor d’una identitat particularista com la Catalanitat, en fi que tot sigui per a la cohesió social. Això sí, aconseguirem el concert econòmic, els espanyols ja estan tots arrenglerats esperant les instruccions. “El Congreso de los Diputados es la representación del Pueblo Español, de quién emanan los poderes del Estado”.

ERC, aquests son més subtils, perquè diuen que son independentistes, ara, ara i no abans, diuen que volen fer un referèndum, ara ho diuen, fins ara deien que “Hem de construir la Nació de nou, entre tots”, deien i continuen dient que el Independentisme cultural identitari és essencialista, ells estan es veu, pel patriotisme constitucional, pretenen, i aquest és el seu compromís ideològic, construir una Nació amb una amalgama cultural, multicultural en diuen, defensen que la nació musulmana o hispana, o xinesa, tenen els mateixos drets polítics que la Nació Catalana a Catalunya.

Bé, canviar la Constitució Espanyola, la Espanya Federal, el concert econòmic, i la Nació Multicultural referendada, son les melodies seductores que ens haurien de captivar.

Això és el peix que venen, però amés, mentre tant, van dient un vegada i altre que allò que importa és qui governarà Catalunya, qui pot fer més per a superar la crisi?, qui farà millor l’ofici sacramental de cohesionar la societat catalana?, que ells mateixos han procurat dissociar exaltant la pretesa multiculturalitat que no és altre cosa que una atrofia social trufada de guetos sense cap capacitat d’empatia i sinergia, un estatus favorable a la mediació institucional que afavoreix el protofeudalisme de la classe política. Finalment, el que més garanteix aquest estat “d’equilibri” és la pertinença a Espanya.

Per si això fos poca cosa, nosaltres, els independentistes ens veiem, víctimes dels nostres pecats, dividits i en mans dels nous “senyors independentistes de la guerra” , i és que en el pecat i va la penitència.

Si voleu ser lliures, penediu-vos, però mentre us ho rumieu, el dia 11 podeu clamar per a la Unitat Independentista i la Unitat del Poble Català, jo hi seré, i duré una pancarta que hi diu exactament això, si voleu podem fer el viatge junts, i conjugar el “nosaltres” sense intermediaris.

Visca La Pàtria.!!!!

Sembla que l’historiador Joaquim Coll donant raonaments de caràcter històric demana en un article a “El Periòdic” que no es permeti l’ús de la estelada a l’onze de setembre “als nostres monuments, places, carrers o als balcons d’alguns ajuntaments“ doncs diu que la “bandera estelada de fons blau”, cosa que li agraeixo, ja que dona la categoria de bandera a la ensenya que ens representa als independentistes i en segon terme aclareix (que això sempre és bo en un historiador) que la bandera independentista original és la de fons blau i no cap de les altres modificacions que van sorgir amb posterioritat. Cosa que, com quasi bé sempre, defineix a l’independentisme català com a “quatre i mal avinguts” pel fet que cada cop que naixia un grupuscle nou dins l’independentisme o un petit grup es sececionava d’un altre  inevitablement es volia distingir dels demès i creava una variant de la estelada, així en tenim amb triangle groc, vermell, negre i amb estels blancs, grocs, vermells i fins i tot amb amb estels de més de cinc puntes, doncs estudiar la història de la estelada és conèixer la historia de l’independentisme de casa nostra.

També afegeix aquest senyor en el seu escrit que: “no s’entén gaire que les autoritats permetin, no ara sinó ja des del restabliment de l’autogovern, que un símbol que no és oficial ocupi una lluïda posició simbòlica en l’acte més important de la Diada, si més no fins que Pasqual Maragall la va encertar a completar aquesta celebració amb l’homenatge popular a la senyera que se celebra des del 2004 al parc de la Ciutadella.” i “Sembla que aquest any hi haurà més mossos al voltant del monument, amb l’objectiu d’impedir les tradicionals esbroncades i insults als polítics. Potser així alguns, mentre hi deixen les flors, tindran la calma suficient per preguntar-se quina és la bandera de Rafael Casanova.”

Bé, la opinió d’aquest senyor, per molt respectable que pugui ser, no seria més que una anècdota sense més importància sobretot si tenim en compte que (suposo és la mateixa persona) és la opinió del senyor que a les mateixes planes del diari “bilingüe” abans esmentat el 21 de juliol del 2010 opinava que: “Ni l’Estatut trencava Espanya ni tampoc ara és veritat que la decisió (del T.C.) es carregui el pacte de 1978”. Veiem que aquest senyor fa bona la dita que: “les opinions són com els culs: cadascú te la seva” i que em perdoni el senyor Coll que no vull fer un paral·lelisme entre les seves opinions i l’accepció antropològica de la escatologia, malgrat me’n reservo la meva, que ara no te cap importància.

La opinió del senyor Coll, com he dit abans, no tindria més importància si no coincidís (curioses coincidències) amb el desig, i sembla ser la voluntat pel que vaig llegir dies enrere, de convertir durant l’onze de setembre el tros de la Ronda Sant Pere davant del monument a Casanoves en una zona “vigilada i protegida” activament per les forces de l’ordre (notícia que ell mateix hi dona en part credibilitat en el seu escrit), limitant l’accés a elements que puguin expressar verbalment la seva opinió sobretot si aquesta no és favorable als actuals “residents” d’aquest govern o a alguns partits dels que ostenten l’actual representativitat al Parlamentet de Catalunya. Si aquesta decisió es confirmés em sembla que seria un precedent perillós, doncs el fet de privar l’accés a un lloc públic a ciutadans pacífics per una senzilla presumpció que aquests puguin expressar opinions no favorables al poder constituït només te un nom que prefereixo no catalogar ara i aquí, però caldria tirar força anys enrere per trobar actituds de caire paregut. Per això mateix espero que s’ho repensin i es segueixi respectant el lliure accés de qualsevol ciutadà a aquest espai públic sense cap tipus de restricció que no obeeixi a veritables motius de seguretat dels allí presents. I, per tant, espero que aquestes notícies tan sols responguin als coneguts “globus sonda” que de tant en tant se’ns llancen a través d’alguns mitjans de comunicació per copsar-ne les reaccions de la gent.

Aquest govern trist partit i tristament parit ja fa molts anys desitja un “onze de setembre tranquil” i per ells aquesta tranquil·litat significa un onze de setembre no reivindicatiu, un onze de setembre festiu, com ja va expressar aquest personatge tan “especial” i contradictori com és l’honorable Pasqual Maragall. La raó de ser de l’onze de setembre és essencialment reivindicativa doncs un poble que es precïi de ser-ho mai pot celebrar la data d’una derrota i molt menys de la derrota definitiva si no és reivindicant el retorn a la posició immediata anterior a aquesta derrota. Quan una data com aquesta esdevé “festiva” i perd, per tant, el caire reivindicatiu significa que aquest poble es considera definitivament derrotat i assumeix l’actual posició com idònia, per això mateix “celebra” la seva derrota com el millor que li podia haver passat, en comptes de recordar-la com un motiu de reivindicació i recuperació d’allò que va ser. Per tant l’onze de setembre és una data commemorativa i reivindicativa i mai podrà esdevenir pels catalans com una diada festiva (malgrat sigui laborablement festiva… que no és el mateix, ni paregut).

Se’ns podrà dir que de catalans n’hi ha de moltes menes i pensaments… i tindran raó, de moltes menes i pensaments… i de molts colors, però el que defineix un català d’un que no ho és, malgrat pugui haver nascut o no a Catalunya i tenir-hi o no la seva residència, és el fet d’exercir com a tal, la qual cosa significa un concepte clar nacional i cultural alhora. Tot aquell que residint o havent nascut on ho hagi fet exerceixi nacional i culturalment com a espanyol, és senzillament això: un espanyol. I per tant aquest espanyol pot ser nascut a Castella, Andalusia, Catalunya o fins i tot Anglaterra, per que no? i pot tenir la seva residencia a Catalunya, Estats Units o Rússia cosa que no el convertirà en Català, Americà o Rus. De la mateixa manera que un Català que exerceix com a tal no deixa de ser-ho pel fet d’haver nascut a  Buenos Aires o residir a Moscou. La cultura i la nacionalitat no solament s’adquireixen, sinó que s’exerceixen i quan no es fa així es perd el dret a reivindicar-les com a pròpies.

Un bon onze de setembre a tots, la tranquil·litat està garantida doncs l’independentisme català és de tarannà pacífic, però la reivindicació també!! Volem tranquil·litat si, però no la dels cementiris que és la que molts desitgen per Catalunya.

Visca la Pàtria i la nostra estelada, bandera reivindicativa!!

Sento haver de basar aquest escrit en una simple anàlisi del que crec que fem i posem sobre la taula per guanyar els premis blocs de Catalunya, però queden dos dies, i anem una mica justos de vots, i necessitem una última empenta.

Per que hi posem ganes,

il·lusió

treball

hores

Per què som de confiança

som patriotes

som catalans

Per què tenim gent de qualitat

amb aptituds

amb les coses clares

Per que apostem per la independència

per què volem la nostra nació lliure

i no volem pertanyer a un estat opressor

Per que els del costat no ens respecten,

i des de la nostra opinió ho volem fer,

o si més no, anar-nos-en

Per què no pot ser que cada any guanyi un bloc autonomista,

perquè nosaltres no apostem per aquesta via,

Perquè sabem que el nostre bloc és competitiu,

és constant,

és atrevit

Per què sabem que ens llegeix molta gent,

i aposten per nosaltres,

i que creuen en nosaltres

Per què els guanyadors sereu vosaltres,

els que opineu,

els que rebateu.

Per què aquest bloc està construit per deu mil persones,

els de Brussel·les

i els de Ginebra

Per què hem obtingut més de 45 mil visites aquest any,

perquè sabem que opinió es llibertat

i llibertat és Independència.

VOTEU AQUI I AJUDEU-NOS A FER UNA MICA MILLOR EL PAÍS.

http://premisblocs.cat/bloc/671