Després dels aconteixements de la última setmana, veiem com el mon independentista s’està ressituant, per les últimes noticies sembla que la coalició de la CNS s’ha trencat i uns se’n van a una banda i els altres a l’altra, també hi han moviments de associats o militants que canvien de bàndol (sobretot sembla, per les notícies que ens arriben, que alguns van de Reagrupament a SCI, el temps ens dirà si son molts o no).

Aquests moviments ens demostren que el medi “indepe” del nostre país no està prou consolidat ja que parlem de l’independentisme no adscrit, dels que avantposem la opció nacional a la social o a la partidista i per tant se’ns fa difícil guardar “fidelitat incondicional” a un projecte o uns “líders” que tan sols els contemplem com una simple “llançadora” que ens ha de projectar a la tan anhelada independència. I això crec que no és dolent, al contrari és molt bo doncs col·loca per davant el propi intel·lecte al seguidisme cec.

Els partits no haurien de ser res més que eines per assolir un determinat projecte i no plataformes per consolidar el poder dels seus aparells retardant els objectius promesos “ad infinitum”. Així veiem com, per exemple, projectes que ens venen com a socials avançats, a tot el mon, s’han anat convertint en poc més que plataformes que acceptant de facto el status quo fan declaracions molt “inflamades” com si realment hi estiguessin en contra, per allò de que “al poble cal agitar-lo abans d’usar-lo”, però després els avenços que ens procuren son tan minsos que en la pràctica resulten retrocessos.

Els polítics professionals, un bon dia, se’n van adonar que el fet de no arribar mai a l’objectiu final tot i assegurant que s’està a tocar d’obtenir-lo, curiosament és la millor manera d’assegurar-se la fidelitat de la majoria dels propis votants. Això és tan clar com que quan s’assolís l’objectiu plenament, aquells polítics deixarien de ser necessaris i per tant haurien d’abandonar el poder si no trobaven una nova pastanaga que presentar als votants. Aquí veiem com uns objectius exclusivament comercials (vendre propostes a canvi de vots) es contraposen als objectius desitjables (penseu en que interessaria comercialment més a una gran farmacèutica si curar realment a tots els malalts que poguessin o bé crear crònics que els mantinguin el nivell de beneficis?). Malgrat una minoria de militants / simpatitzants / votants s’adonen de l’engany i es tornen desafectes als partits en qüestió o a la política en general, no és cap problema doncs se’ls acusa de ser uns ressentits (que alguns n’hi han de veritat, però no tots) o bé s’intenta desacreditar-los política o personalment si se’ls concedeix una certa importància i si no és així senzillament s’ignoren aquestes “desercions”. Si la opció és que es tornen desafectes a la política en general, encara més senzill, doncs el sistema és tan intel·ligent que s’ha creat una auto vacuna no comptabilitzant l’abstencionisme i enviant-los per tant al gueto dels “inadaptats”, és així com es podria arribar a donar la paradoxa que algun dia l’abstencionisme fos tan gran que només anessin a votar els integrants de les llistes polítiques que es presenten, i potser no tots, i això tindria tota la validesa democràtica, tant com si hagués votat el poble en ple. Bé doncs, en aquest joc, com és natural, també hi han entrat els partits polítics catalans alguns dels quals ens asseguren que desitgen i treballen fermament per la independència (ERC) o la sobirania?? (CiU) però van donant llargues als objectius i difuminant els terminis per tal de perpetuar-se en el poder al no assolir mai l’objectiu complet. Molts militants / simpatitzants / votants d’aquests partits s’han adonat de l’engany i han (hem) començat a clamar per una via que donava sortida als interessos comuns, una via no personalista que passava per presentar una llista comuna al Parlamentet del parc a veure si d’una vegada s’aconseguia convertir-lo en un vertader Parlament Nacional. Tot això se’n ha anat en orris pels personalismes a les diverses llistes que s’havien presentat, totes i cada una d’elles declarant-se com el súmmum de l’unitarisme, i finalment tots han acotat el cap sota la pressió de les vedets d’aquest nou independentisme dels no adscrits.

Quedi clar que el fenomen de ressituació que estem vivint no és un procés d’unificació, ni molt menys unitarista, el fet que algunes persones individuals, grups, grupets i grupuscles (amb tot el respecte cap a tot l’independentisme que es fa i es desfà, però les coses son com son) s’hagin adherit a uns o altres no significa en absolut que s’intenti sincerament aquesta unitat (que d’haver-ho desitjat hi han hagut opcions de sobres per assolir-la) és senzillament un procés de rentada de cara, al qui alguns hi col·laboren segurament de bona fe. Tot el que sigui clarificar i simplificar el mon “indepe” seria bo si això signifiqués un procés decidit d’unificació, però en aquest procés jo no hi veig res de voluntari i si en canvi molt de forçat.

Alguns ens diuen que encara estem a temps d’assolir una llista unitària, potser si, encara que ho dubto molt, però jo els preguntaria: A quin preu ho faríem?. Algú pensa real i seriosament que en cas d’assolir-se aquesta llista única serà sense escarafalls al més alt nivell? S’han obert massa ferides i odis per pensar que en quatre dies tancarem aquest procés amb un gran somrís per part de tots i una llista que tingui la més mínima opció de passar tres dies després de les eleccions sense llançar-se tots els trastos pel cap i fer-nos passar la més gran de les vergonyes. Massa personalisme i massa rancúnia han impedit la unitat i això segueix latent, però per part d’ambdues parts, mentre encara en queden molts que van afegint-hi llenya al foc. Tant uns com els altres (sempre parlo dels “aparatisch”, mai dels associats en general) han fet tot el contrari a allò que se’ls demanava, al que s’esperava d’ells. Ningú ha cedit realment ni un pam, tots han volgut aprofitar les circumstàncies per engreixar-se a costa del més feble quan això els ha sigut propici, cap generositat per part de ningú (recordo que estic parlant dels qui poden prendre decisions).

Nosaltres (els que demanàvem llista unitària) ens movíem en el terreny de les idees, els senyors que s’han imposat finalment es mouen en el terreny del poder. Posades les coses així només ens queda una solució, moure’ns en el terreny que ells mateixos ens han situat, el del poder, i això vol dir que el meu únic poder com a ciutadà de a peu és el vot i les peles que pugui aportar, les meves peles (poques per desgràcia) es claríssim que no aniran a parar directament a cap llista no unitària, tal i com ens han deixat les coses, doncs reforçar un seria debilitar a l’altre, i pel que fa al meu vot anirà tan sols a qui el vegi amb més possibilitats d’assolir un millor resultat (poder). Ells han fet el que han volgut sense comptar amb els nostres desitjos, per tant no cal que els hi donem el nostre recolzament d’antuvi, que s’espallonguin ells solets i ja votarem a qui millor ens sembli el dia de les votacions.

Sense unitat no pot haver-hi compromís!!

Visca la Pàtria!!

  • Facebook
  • Twitter