Sembla que l’historiador Joaquim Coll donant raonaments de caràcter històric demana en un article a “El Periòdic” que no es permeti l’ús de la estelada a l’onze de setembre “als nostres monuments, places, carrers o als balcons d’alguns ajuntaments“ doncs diu que la “bandera estelada de fons blau”, cosa que li agraeixo, ja que dona la categoria de bandera a la ensenya que ens representa als independentistes i en segon terme aclareix (que això sempre és bo en un historiador) que la bandera independentista original és la de fons blau i no cap de les altres modificacions que van sorgir amb posterioritat. Cosa que, com quasi bé sempre, defineix a l’independentisme català com a “quatre i mal avinguts” pel fet que cada cop que naixia un grupuscle nou dins l’independentisme o un petit grup es sececionava d’un altre  inevitablement es volia distingir dels demès i creava una variant de la estelada, així en tenim amb triangle groc, vermell, negre i amb estels blancs, grocs, vermells i fins i tot amb amb estels de més de cinc puntes, doncs estudiar la història de la estelada és conèixer la historia de l’independentisme de casa nostra.

També afegeix aquest senyor en el seu escrit que: “no s’entén gaire que les autoritats permetin, no ara sinó ja des del restabliment de l’autogovern, que un símbol que no és oficial ocupi una lluïda posició simbòlica en l’acte més important de la Diada, si més no fins que Pasqual Maragall la va encertar a completar aquesta celebració amb l’homenatge popular a la senyera que se celebra des del 2004 al parc de la Ciutadella.” i “Sembla que aquest any hi haurà més mossos al voltant del monument, amb l’objectiu d’impedir les tradicionals esbroncades i insults als polítics. Potser així alguns, mentre hi deixen les flors, tindran la calma suficient per preguntar-se quina és la bandera de Rafael Casanova.”

Bé, la opinió d’aquest senyor, per molt respectable que pugui ser, no seria més que una anècdota sense més importància sobretot si tenim en compte que (suposo és la mateixa persona) és la opinió del senyor que a les mateixes planes del diari “bilingüe” abans esmentat el 21 de juliol del 2010 opinava que: “Ni l’Estatut trencava Espanya ni tampoc ara és veritat que la decisió (del T.C.) es carregui el pacte de 1978”. Veiem que aquest senyor fa bona la dita que: “les opinions són com els culs: cadascú te la seva” i que em perdoni el senyor Coll que no vull fer un paral·lelisme entre les seves opinions i l’accepció antropològica de la escatologia, malgrat me’n reservo la meva, que ara no te cap importància.

La opinió del senyor Coll, com he dit abans, no tindria més importància si no coincidís (curioses coincidències) amb el desig, i sembla ser la voluntat pel que vaig llegir dies enrere, de convertir durant l’onze de setembre el tros de la Ronda Sant Pere davant del monument a Casanoves en una zona “vigilada i protegida” activament per les forces de l’ordre (notícia que ell mateix hi dona en part credibilitat en el seu escrit), limitant l’accés a elements que puguin expressar verbalment la seva opinió sobretot si aquesta no és favorable als actuals “residents” d’aquest govern o a alguns partits dels que ostenten l’actual representativitat al Parlamentet de Catalunya. Si aquesta decisió es confirmés em sembla que seria un precedent perillós, doncs el fet de privar l’accés a un lloc públic a ciutadans pacífics per una senzilla presumpció que aquests puguin expressar opinions no favorables al poder constituït només te un nom que prefereixo no catalogar ara i aquí, però caldria tirar força anys enrere per trobar actituds de caire paregut. Per això mateix espero que s’ho repensin i es segueixi respectant el lliure accés de qualsevol ciutadà a aquest espai públic sense cap tipus de restricció que no obeeixi a veritables motius de seguretat dels allí presents. I, per tant, espero que aquestes notícies tan sols responguin als coneguts “globus sonda” que de tant en tant se’ns llancen a través d’alguns mitjans de comunicació per copsar-ne les reaccions de la gent.

Aquest govern trist partit i tristament parit ja fa molts anys desitja un “onze de setembre tranquil” i per ells aquesta tranquil·litat significa un onze de setembre no reivindicatiu, un onze de setembre festiu, com ja va expressar aquest personatge tan “especial” i contradictori com és l’honorable Pasqual Maragall. La raó de ser de l’onze de setembre és essencialment reivindicativa doncs un poble que es precïi de ser-ho mai pot celebrar la data d’una derrota i molt menys de la derrota definitiva si no és reivindicant el retorn a la posició immediata anterior a aquesta derrota. Quan una data com aquesta esdevé “festiva” i perd, per tant, el caire reivindicatiu significa que aquest poble es considera definitivament derrotat i assumeix l’actual posició com idònia, per això mateix “celebra” la seva derrota com el millor que li podia haver passat, en comptes de recordar-la com un motiu de reivindicació i recuperació d’allò que va ser. Per tant l’onze de setembre és una data commemorativa i reivindicativa i mai podrà esdevenir pels catalans com una diada festiva (malgrat sigui laborablement festiva… que no és el mateix, ni paregut).

Se’ns podrà dir que de catalans n’hi ha de moltes menes i pensaments… i tindran raó, de moltes menes i pensaments… i de molts colors, però el que defineix un català d’un que no ho és, malgrat pugui haver nascut o no a Catalunya i tenir-hi o no la seva residència, és el fet d’exercir com a tal, la qual cosa significa un concepte clar nacional i cultural alhora. Tot aquell que residint o havent nascut on ho hagi fet exerceixi nacional i culturalment com a espanyol, és senzillament això: un espanyol. I per tant aquest espanyol pot ser nascut a Castella, Andalusia, Catalunya o fins i tot Anglaterra, per que no? i pot tenir la seva residencia a Catalunya, Estats Units o Rússia cosa que no el convertirà en Català, Americà o Rus. De la mateixa manera que un Català que exerceix com a tal no deixa de ser-ho pel fet d’haver nascut a  Buenos Aires o residir a Moscou. La cultura i la nacionalitat no solament s’adquireixen, sinó que s’exerceixen i quan no es fa així es perd el dret a reivindicar-les com a pròpies.

Un bon onze de setembre a tots, la tranquil·litat està garantida doncs l’independentisme català és de tarannà pacífic, però la reivindicació també!! Volem tranquil·litat si, però no la dels cementiris que és la que molts desitgen per Catalunya.

Visca la Pàtria i la nostra estelada, bandera reivindicativa!!

  • Facebook
  • Twitter