Durant aquests mesos he anat explicant quina era la meva percepció del que anava succeint en el món independentista. Evidentment el “tot” no és més que el que jo sabia i percebia. Algunes coses acolorides de la inevitable subjectivitat. També he anat introduint les meves reflexions i desigs. Malauradament moltes de les percepcions que tenia eren certes, mentre que els meus desigs no han estat satisfet. Sovint em passa que allò que vull, allò que penso que aniria bé al país, no és compartit pels que ho haurien de fer, no sé si encerto en el que seria bo, però si que sé que freqüentment no em donen la raó.

En qualsevol cas, ara, com he intentat fer sempre, vull partir del que em sembla la realitat. Un diagnòstic que em sembla senzill. Existeix de fa temps un pla implícit per anul·lar la nostra personalitat nacional. Moltes coses es van explicitant a partir de la sentència del Tribunal Constitucional. El pla ja comença a donar fruits. Aquesta setmana el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha anul·lat cautelarment els reglaments lingüístics de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Lleida. Seguiran més perquè ja està oberta la veda per “caçar-nos”, llengua, símbols, el que ens fa mantenir l’esperit nacional. El Partit Popular així com altres grupuscles fanàtics que ens volen sotmetre no s’aturaran mentre els deixem.

Les complicitats actives estan arreu, la mostra la Defensora del Pueblo espanyol que no deixa ni un moment la seva persecució, com ho feia abans l’anterior Defensor. A Espanya no hi ha veus que seriosament s’oposin a això. La complicitat implícita és total. No tenim amics, és un fet, encara que alguns ho vulguin aparentar, les accions els delaten. Han vist clara la nostra feblesa i ja estan canviant el seu discurs.

Tot aquests desgavell té, però, el seu cantó positiu. A Catalunya, aquells que no són còmplices o protagonistes de la persecució ho van veient clar i estan canviant llur discurs. Així la direcció CiU, especialment de CDC, està reaccionant i es desplaça cap a l’independentisme. Les coses no poden ser més clares.

Així paradigmàtic l’expresident Pujol que ha dit que l’Estatut retallat pel Tribunal Constitucional obre la porta de bat a bat a què l’Estat pugui intervenir en qualsevol decisió de Catalunya, encara que sigui competència exclusiva. Més explícit encara quan a Berga, en una conferència sobre la figura de l’escriptor berguedà, Mossèn Josep Armengou, va dir que les circumstàncies actuals el deixen sense els “arguments” per rebatre els que volen un estat propi.

I per la seva banda, Artur Mas afirma que la Constitució ens expulsa com a catalans i que els poders de l’Estat no accepten ni la veu ni el vot del poble català. Malauradament manté el discurs ambigu del dret a decidir, però ja diu que aquest és el camí que pot fer que Catalunya es converteixi en un Estat propi dins de la Unió Europea.

Repasseu les hemeroteques d’abans de la Manifestació a Brussel·les del 7 de març del 2009 a veure si hi trobeu alguna cosa semblant.

Donant per fet que la candidatura més votada serà CiU, a les properes eleccions nomes són factibles els següents casos:

1.       CiU ≥ 68

2.       CiU + PSC ≥ 68

3.       CiU + ERC ≥ 68

4.       CiU + PP ≥ 68

5.       CiU + SCI ≥ 68

6.       CiU + RI ≥ 68

7.       CiU+SCI+RI ≥ 68

8.       PSC+ERC+ICV≥ 68

Algunes d’aquestes opcions són possibles i altres tenen moltes possibilitats. Per a mi són segures la 2 i la 4. Com deia fa un parell de setmanes a El vot útil, el camí per fer avançar el país cap a la independència és que Montilla no sigui president i per tant hem d’aconseguir que l’opció 8 no sigui possible ni per activa ni per passiva. Veig difícil les opcions 2 i 4 perquè serien el suïcidi polític de CiU. No ens convé de cap manera la majoria absoluta de CiU

És imprescindible que el corrent independentista que bull dins de CiU es faci fort alhora que des de fora de CiU, dins del Parlament, es força a CiU a moure’s cap a la radicalitat democràtica i l’independentisme actiu. Només un pinça, externs i interns, a la direcció de CiU ho propiciaria i només amb la complicitat de CiU serem independents a curt termini..

La garantia de qui pot fer això ja sabeu qui us la dóna. Cal confiar en aquells que fan el que han dit que faran. Les trajectòries compten, amb defectes, qui no els té, però persones èticament impecables. Jo ja ho he fet, us parlo com a integrant de la candidatura de Reagrupament Independentista per Barcelona, com a independent, en el darrer lloc dels suplents. És el meu compromís i mostra de confiança.

Fa uns dies escrivia en el web de Reagrupament Necessitem polítics que resisteixin una auditoria moral: “Davant del desgavell moral, la manca d’ètica, els comportaments de dubtosa honestedat, la corrupció i tants comportaments mancats dels principals valors que han de regir la vida d’una societat democràtica, la regeneració política és més necessària que mai. Necessitem polítics resisteixin una auditoria moral.

“Bo és recordar la frase de Václav Havel l’escriptor, dramaturg i polític txec (president de la República Txeca entre el 1993 i el 2003): Si no es comparteixen i implanten uns valors i unes obligacions morals, ni la llei, ni un govern democràtic, ni una economia de mercat funcionaran correctament.”

Digueu-li a tothom que si poden comprar l’original, no comprin una còpia. Afegiu-li que si no tenen recursos per comprar l’original que facin el que puguin.

No us equivoqueu d’objectiu. És clau obtenir prou vots per tal de ser imprescindibles i forçar la pinça. El resultat no depèn de l’atzar, no depèn dels déus, depèn de nosaltres. Depèn de la capacitat de convicció que tinguem. Si som capaços de transmetre el missatge de confiança i honestedat, si la gent sent el missatge i diu “amb aquests podem comptar-hi”, si la gent sap de la utilitat d’aquest vot, l’objectiu l’haurem acomplert.

No podem defallir, no hi ha enquestes, no hi ha dades, són missatges tòxics, un joc de garnisses.

Sumem el màxim de vots per ser lliures perquè

Si sumem, guanyem!

De utilitaristes no nacionalistes i d’altres espècies.

Benvolgut i pacient lector, el dia 30 de setembre em va caure a les mans un dels articlets que en Joan Solà publicava en la secció “cultural” del diari Avui.

  Jo, a diferència d’altres catalans més afortunats no he tingut la sort de conèixer a en Joan Solà en persona, en literatura i filologia no en soc pas un entès, tanmateix si es te a l’abast la capacitat de fer inferències múltiples, tot i no ser un entès, et pots fer una idea de qui era i quina tasca desenvolupava l’autor d’aquell reeixit articulet.

 En aquell opuscle, Solà, glosava la figura d’en Gaetà Vidal, que en el 1.868 va adaptar al català, entre d’altres, una obra d’en Benjamin Franklin que el seu cunyat li havia regalat.

Època heroica de la nostre Renaixença –ens diu Solà-, en que, sense més armes que la bona voluntat, quatre o cinc persones intentaven treure del no-res la nostre llengua i la nostre cultura”.

Home, no sé si del “no-res”, tanmateix s’entén que la tasca d’intentar “posar en solfa” tot el bagatge cultural del Poble Català que per segles havia estat minoritzat, menystingut, i estigmatitzat, va estar una tasca monumental i certament heroica.

 Vidal fa una adaptació, -ens diu Solà- farcida de frases fetes i refranys, que és com els nostres avantpassats es transmetien les quatre veritats que els ajudaven a viure: aleshores les coneixia tothom i els diccionaris bilingües les duien sistemàticament (ai!, una deu riquíssima del nostre passat que s’ha estroncat en sec en ben pocs anys). Llegeixin el pare Claret, els cors de Claver i hi veuran el mateix esperit.

 En la glosa, Solà ens transcriu alguns passatges de l’adaptació del lingüista glosat, Gaetà Vidal.

 Comença així Vidal, perquè vegin al nu aquella prosa i aquella escriptura: “Plaume al estiu, quan lo llebetg passant per enetre los cimarols dels pins fa sentir son gemegar dòls; i á mi arriban las canterelles dels aucellets (…); plaume dich recordarme dels pagesos y demès gent que lo pa que meja, rega ab lo suor de son front, y pensant en la vida que porta, y planyentme que tal sia, volguera ser un pòu de ciencia, y que mes paraules fossen pera tots article de fe, si poch ò molt podian contribuir á sa felicitat”.

L’adaptació de l’obra d’en B. Franklin és una adaptació al català en us, una adaptació a les formes pròpies de la llengua catalana. En Joan Solà ens en mostra algunes pinzellades més d’aquesta “adaptació”, pinzellades que totes elles paguen la pena sens dubte.

 Però … perquè ens ho mostra això el mestre Solà?, perquè si ens ho mostra be que deu ser per a una raó, amb un propòsit, oi?… si ens hi fixem…, “perquè vegin al nu aquella prosa i aquella escriptura”, també: “…, que és com els nostres avantpassats…”.

És a dir que el lingüista ens vol fer palesa la importància del com, tot lamentant-se, més o menys veladament, de la pèrdua de la valoració de les formes.

 Certament, el llenguatge va molt més enllà de la missatgeria utilitarista, els processos qualitatius esdevenen també per la força de l’acció de formes. “Vale tío, lo importante es comunicarnos, el idioma sirve para eso, no?”, per aquest viarany utilitarista acabaríem parlant i vivint en “el no-res”, o pitjor encara en “la nada”. Els esquimals tenen no sé quantes maneres diferents d’anomenar la “neu”. El llenguatge cerca la manera d’aprofundir en l’anàlisi, en la comprensió d’allò que som i que vivim, el restringir i reduir el llenguatge és restringir i reduir la realitat que vivim, i no hi veig cap utilitat en això.

  Bé, pel que sembla en Joan Solà era un ferm defensor de la cultura i identitat catalana i ho era no per a una pulsió d’autoafirmació cega i provinciana, de inadaptació, no, sinó més aviat pel reconeixement dels valors intrínsecs que hi rauen en el seu si, i pel reconeixement implícit del fet que per a un català la millor i única manera d’optimitzar la seva humanització al servei del progrés universal és realitzar-se en la seva pròpia identitat cultural.

Les persones més interessades en els processos culturals històrics, tenen la intuïció encertada, de que la cultura del Poble Català te arrels profundes en antecedents de llarg abast en el temps. Els de la Renaixença així ho creien i això els motoritzava, tanmateix el “romanticisme” ha estat molt menystingut per els historiadors avesats a utilitzar la dialèctica materialista com a eina analítica. Tanmateix, el mateix materialisme dialèctic està articulat al entorn d’una idea del món i de la realitat, és del tot platònic, a diferència del fet cultural identitari que ha estat configurat, històricament,  en una llarga destil·lació a l’ombra d’una contingència major a la que el ésser humà només podia avenir-s’hi per adaptació. Un nínxol cultural identitari és un nínxol econòmic, alguns han reeixit amb més fortuna i més capacitats adaptatives que d’altres. Arribats en aquest punt, hem de tenir clar Catalunya, òbviament no es pot realitzar dins Espanya, i, òbviament també, aquestes consideracions ens demanden un capteniment de vocació Nacional. Certament, avui ser nacionalista és estimar i valorar l’optimització dels nostres propis recursos, d’allò que som de manera pragmàtica.

 Tenint aquestes consideracions en compta, aprestem-nos ara a analitzar la resposta de la nostre classe política a l’escomesa del TSJC, que emparant-se i ressonant la sentencia de TC referida al estatut de Catalunya, ha sentenciat que en cap cas el català pot ser prioritzat a Catalunya per damunt el castellà.

  Els partits polítics despleguen per boca dels seus líders unes respostes que bé podríem anomenar de “resposta del mig amic”, han de significar-se, no els queda més remei, però…, no s’han de comprometre més enllà d’actituds declamatives i retòriques.

“La justícia aprofita la sentència del TC per desmuntar que el català sigui la llengua de Catalunya”. (Artur Mas).

Bé, és una obvietat, tanmateix està bé que es diguin, però això ja ho sabíem. Mas també diu que això és un atemptat en contra de la Identitat catalana, i que s’hi ha de fer front, “no passaran”. Però això només es pot fer des de la priorització dels drets col·lectius del Poble Català a Catalunya, i per a defensar això s’ha d’enfrontar ideològicament amb arguments el model platònic de democràcia que gasten els d’esquerres, i que hores d’ara és el que impera. Tanmateix que Convergència s’avingui a defensar La Catalanitat com a dret fonamental del Poble Català a Catalunya ja em va bé, el que no em va bé, és la seva pretensió de fer-ho lluitant amb l’Estat Espanyol, perquè és una guerra perduda, això només ho assolirem sent un Estat Sobirà que és l’única manera de no haver de lliurar una guerra que solsamènt podem perdre.

“Confiem que la sentència final meditada i pensada no vagi en la mateixa línia” (Montserrat Tura).

Espectacular, amb una pàtina de frescor de nena d’escola de monges, clama i seriosa, és capaç de dir les bajanades més grolleres en tot l’àmbit polític català. Passa per a ser intel·ligent quan és lo més neci que he escoltat en molt de temps.

També confiaven en que ens reconeixerien que som una Nació, també confiaven en que tindríem un tracta de igual a igual amb l’Estat, que es faria palès amb la fi de l’espoliació econòmica. Amb tot, “continuen creient”, és al·lucinat.

La realitat és que ells treballen per a un model plurinacional que en diuen eufemísticament “multiculturalitat”. Després del procés d’atomització social, de la trepidant individualització, ara el desballestament de La Catalanitat com a referent, permet una configuració social en diversos nínxols identitaris culturals, nacionals, que incapaços de qualsevol empatia per primària que sigui, els atorga a ells el Poder Absolut. Darrera d’aquesta nena d’escola de monges hi ha una apòstol del igualitarisme redemptor idealista i platònic, que només es pot realitzar en un totalitarisme de pensament únic. Una Catalunya plurinacional dins Espanya és la fi de Catalunya i el domini definitiu d’Espanya en el territori de la Catalunya difunta, on ells, esdevindrien la nova classe política feudal a perpetuïtat.

 “Vivim una croada de criminalització contra la nostra llengua,que te algun agent a Catalunya” (Joan Puigcercós).

Caram, aquest tenen el do de la ubiqüitat, per a una banda diuen defensar La Catalanitat, i per l’altre es declaren obertament i sense embuts NO NACIONALISTES, alhora que postulen el mateix model de societat plurinacional que els seus correligionaris d’esquerres.

Son NO NACIONALISTES, així ho han declarat Ignasi LLorente, Oriol Amorós, Carod Rovira, etc…, si no son nacionalistes perquè som essencialistes, diuen, com poden ser plurinacionalistes sinó és que volen bastir un Estat confessional a l’entorn del igualitarisme redemptor universal? On la ideologia governi tots els designis del ciutadans?, i les nacionalitats esdevinguin “identitats particularistes” reduïdes a “coros i danzas”?.

Amés d’ignorants, son paranoics esquizoides… una església platònica.

“És un assetjament que atia el conflicte lingüístic de la mateixa manera que el PP atia el conflicte social” (Joan Herrera).

Primer de tot, i només per a començar, reconeix de fet que hi ha un conflicte lingüístic, però no diu en que consisteix aquest conflicte, deu ser que per a ell aquest “bilingüisme” que gaudim és un “equilibri” que reconverteix el conflicte en virtut “democràtica”, perquè per aquests confrares com per als seus col·legues quan més nínxols nacionals habitin Catalunya més “democràtics” serem.

Diuen que volen avançar cap a on sigui, però tots junts. Aquesta és una de les idees doctrinàries centrals de l’església del igualitarisme  redemptor universal, ideal platònic, dogma de FE, com ho és també que els diferents nínxols nacionals que habiten Catalunya tenen o han de tenir tots els drets col·lectius nacionals,  com fer política nacional talment com si estiguessin en el seu país d’origen.

 “Creen un conflicte on no hi és i, en tot cas, si n’hi ha és per la dificultat de viure en Català” (Muriel Casals).

Deu ser que postulen que l’”equilibri” del bilingüisme que “gaudim” converteix el conflicte en virtut democràtica, així participen de la FE també, perquè el més important per a tots aquests catalans és “ser bons” sense ombra de dubte, no fos cas. I parlen de cosmopolitisme?.

Resumint, que totes les forces polítiques a Catalunya son adherides o van al rebuf de la doctrina de la nova fe, que actua com a pedra de toc per a certificar la bondat dels concursants a la carrera política, més enllà de qualsevol dubte. La Sancta Inquisició treballa sense descans per a la validació permanent de la FE.

Ara per ara, tot l’establishment polític català està desacreditat per a fer front de manera solvent i eficient als reptes Nacionals que Catalunya te.

A dia d’avui, a Catalunya, l’única resposta responsable i lúcida és el postular i bastir un procés de regeneració social econòmica i política al entorn de la Nació Catalana, per tal d’assolir la LLIBERTAT en tots i cadascun d’aquests àmbits.

Jo votaré Rcat, que és ara per ara l’única possibilitat d’augmentar les nostres capacitats de resposta responsable.

Visca La Pàtria!!!!

Agosaradament Vallfosca.

*Gràcies mestre Joan Solà, el vostre missatge és punyent i clar, molts el lloen però no el segueixen, son cínics i capciosos, tanmateix l’Historia continua, i els miserables en quedaran descavalcats.

Salutacions cordials.

Em sento avui davant l’ordinador per escriure quelcom i hagués volgut parlar de com em va agradar la exposició d’en Carretero el divendres a Canal Català o de la Convenció Nacional de S.C. el diumenge passat, malgrat tot els fets succeïts m’obliguen a escriure en negatiu i si he de ser sincer amb els meus sentiments avui, us diré que estic molt emprenyat, les actituds de molts polítics afeccionats o afeccionats a polítics que diuen ser “independentistes catalans” em provoquen nàusees i també ho fan les dels de segona i tercera línia que els fan de “corifeus”. Tot plegat dona la sensació d’un gran desgavell, una olla de grills on cada u vol cantar més fort que els del costat i que ningú no està interessat en donar una entonació harmoniosa al seu cant, ni molt menys entonar-los amb els del veí, sinó tan sols en que el seu sobresurti per damunt dels altres malgrat sigui aquest un xiscle desafinat i horrorós. Uns llancen la culpa sobre els altres acusant-los de les més altes ignomínies no volent-se adonar que només seran aplaudits pels del seu bàndol, creant rancúnies en el contrari i allunyament i desinterès en els que no alineats a cap dels dos, o pitjor. No hi haurà un cervell, o dos, entenimentat que s’adoni que això és caminar de cap al precipici i ho aturi de cop?.

Ja només faltava el “serial” del CCN, amb “número inclòs” del seu President i Secretari General de: m’han tancat amb pany i forrellat el meu xiringuito aquests “malandrins”, que faria riure si no fes plorar. Si és cert que els han tancat el seu local social una junta il·legal i tenen a les mans, com asseguren, que no ho dubto, el dictamen que els qualifica com la junta legal, hi han mitjans de sobres per fer obrir els candaus sense tan de soroll, això si és que no pretenien precisament això, fer soroll. L’altre possibilitat rauria en que un o uns desalmats es tanquessin a pany i forrellat per dins i no els obrissin la porta, no voldria fer jocs de paraules fàcils que no ens portarien a res més que continuar dins el bucle en el qual s’han ficat de quatre potes, tant una cosa com l’altra son lletges i el cert de tot és que una de les dues es veritat, o potser les dues. Tot plegat de serial de poc pressupost, ja poden acomiadar als guionistes. No ho entenc, o potser si que ho entenc i no voldria fer-ho!!.

Guerra bruta declarada entre independentistes!! apa traieu-vos el fetge!! munteu numerets de criatura de cinc anys feu-vos la punyeta i critiqueu-vos els uns als altres, mentre els espanyolistes es trenquen de riure i a nosaltres no paren de venir-nos basques veient-vos actuar així. Això si, “ells” no perden el temps desmuntant tot el que fa olor de català, en això no perden el temps.

Ens estan posant molt difícil l’escollir entre un dels dos, i no pas per lo bé que ho estan fent… potser si continuen així ens ho facilitaran del tot, i la solució serà: cap del dos !! i llavors potser restaran tant feliços malgrat i els seus no hagin assolit res… els altres tampoc. Potser és allò que per tal que al meu germà li tallin el dit jo em deixaria tallar… la mà.

Ens podran dir que els espanyolistes i els regionalistes també es barallen, es clar que si, ells poden fer-ho tranquil·lament doncs tenen un estat al seu favor que vetlla pels seus interessos, doncs no ens enganyem els interessos dels regionalistes a la fi son els mateixos que els dels espanyolistes centralistes, tots dos serveixen interessos espanyolistes i desitgen reforçar el mateix estat, sinó pregunteu-li al senyor Duran i Lleida que vol dir ser “hispanista” per a ell. Els interessos finalistes son coincidents avui per avui, demà qui ho sap, però no ho sabem nosaltres ni ells mateixos. Algú em dirà que com puc assegurar que siguin “igual” CiU que PP quan és evident que no és així. No és així en la superfície, però si ho mirem amb profunditat, l’actitud de CiU, i en els últims anys la d’ERC, legitimen les del PP i PSOE pel senzill fet d’acceptar una legitimitat democràtica en el poder abusiu de l’estat castellano espanyol sobre la nació catalana i no enfrontar-se a aquest estat de coses ni denunciar-ho internacionalment, segueixen encobrint una actitud gens digna d’un estat anomenat modern i democràtic, de cap respecte cap a la nació que diuen defensar, i només ho denuncien en declaracions internes que no tinguin cap repercussió internacional. CiU i ERC encobreixen internacionalment l’estat espanyol i l’atorguen legitimitat democràtica amb aquesta actitud d’acatament. Si CiU i ERC haguessin volgut internacionalitzar el conflicte haguéssim avançat moltíssim, no ho han fet per interessos que ells ens haurien d’explicar. Internacionalitzar el cas català no vol dir fer una declaració política concreta en un for com la CEE, sinó arribar fins on calgui per denunciar l’estat de submissió a que ens sotmet l’estat castellano espanyol, i això ells no ho han fet mai, per tant en son encobridors passius i coparticipants no actius dels abusos a que ens sotmet Escanya.

Mentre els independentistes ens barallem i ens traiem les vergonyes a l’aire “ells” van avançant en el seu “programa” de desnacionalització catalana, a l’últim que li ha tocat és al reglament d’us del català de l’ajuntament de Barcelona, un reglament gens agosarat que només diu que s’emprin els dos idiomes i en cas de no poder fer-ho en els dos s’ha de fer en català, doncs ni així estan contents, cal que sempre el castellà, idioma sobrevingut, estigui per sobre de l’idioma natural i original d’aquí, sinó no estan contents. Si no ens unim aviat estem ben fotuts, ells ja han desenvolupat el marc i els poders que necessitaven, ara només els cal activar-lo i els serà molt, molt fàcil, sobre tot si nosaltres estem immersos en lluites fratricides.

Ja no se’ls demana unitat en les llistes electorals, tan sols una mica de respecte i col·laboració entre ells, però es veu que ni això son capaços d’assolir i mentre tant estan donant una imatge tant penosa que no els reportarà cap vot que no vingui d’un absolut convençut, ningú més els votarà amb aquestes actituds. Si només estiguessin en joc interessos polítics podríem dir: “Ja s’ho faran”, però el problema és que no ens hi juguem només això, ens hi juguem molt més, i tots semblen tant cecs que malgrat i acceptar-ho de paraula no volen convertir-ho en actes, prefereixen seguir en les seves picabaralles abans que pensar en el bé nacional. Tant egoistes i egotistes som els catalans? Pensem que al cap i a la fi cada poble té allò que es mereix, ens mereixem això els catalans?. Si la resposta fos afirmativa potser caldria fer una reflexió molt més profunda.

I malgrat alguns “patriotes” que diuen defensar la pàtria i en canvi estan deixant a l’alçada del betum les úniques dues opcions independentistes que podrien ser vàlides assegurant defensar-ne una d’elles.

Visca la Pàtria

Digueu-me ingenu però sóc dels que no crec amb les teories conspiratives de què hi ha sempre una mà darrera que està controlant o conduint les esdeveniments.

Això no vol dir que no cregui que hi ha algunes persones o organismes que miren de reconduir els esdeveniments cap al seu favor o fins i tot, hi ha qui intenten provocar esdeveniments que els afavoreixi. Segur que si, però molts dels esdeveniments que es donen, són deguts bàsicament per mi a tres factors:

1)      Les  conseqüències derivades de les accions per aconseguir les necessitats bàsiques que tots els homes tenim gravats als nostres gens. Que es pot resumir amb guanyar més diners i poder.

2)       Una mica d’atzar

3)      El destí que un es va fabricant per les seves accions passades i del nostre caràcter.

Com exemple posaré un de molt recent i conegut: La decisió de l’assemblea del FC. Barcelona de portar al Laporta i l’anterior junta als tribunals per la seva gestió econòmica. Aquest esdeveniment, pot tenir moltes lectures conspiratives. De fet els que estan a SCI, diuen que tot plegat és una maniobra per desprestigiar-lo, perquè es vol dedicar a la política independentista. Però es clar, quan un diu això sembla com si estigués dient que els compromissaris i la junta actual els importés més perjudicar la carrera política del Laporta que la imatge del Barça. Una imatge  del club com també de la nova junta que segur que quedarà tocada sigui quina sigui el resultat final, començant pel seu actual president Rosell.

Per això,  algú amb quatre dits de front pot creure que si no hi hagués unes raons molt fortes , l’actual junta directiva hauria explicat el contingut de la Due Dilligence i haguessin demanat que l’assemblea votés portar al Laporta als tribunals?  Algú creu que tot aquest risc que estan agafant la nova junta del FC Barcelona i que perjudica la entitat  a la que volen reeixir gestionant-la, és només per enfonsar la carrera política del Laporta?  Tot això és degut només perquè el Laporta es presenta per un partit independentista, i resulta que els 20 membres de la nova junta, i la  quasi mitat dels compromissaris, són tots un espanyolistes regionalistes que anteposen el prestigi del club per afavorir uns interessos polítics?

Si us plau, no fem el passerell. Aquí el que ha succeït és  que la nova junta s’ha trobat amb un forat prou gros que hauran d’avalar segons la Llei de l’Esport.  Aquesta llei obliga que els directius avalin un 15% del pressupost de les despeses del darrer any. Cada any han de renovar-lo sinó es genera un 15% de benefici.  El 2003 Laporta, Rosell, Soriano i els altres directius van d’haver d’avalar 20M€ que fou concedit pel Banc de Sabadell i sota un notari que ara és l’actual President del PP català.  Però el 2005 es van vendre els terrenys del club de Can Rigalt i així van aconseguir el 15% de benefici que marca la llei. Aquests beneficis els va permetre seguir cada anys fins ara, sense haver de demanar cap aval. Aquesta venda, recordem-ho, ha donat peu a una querella d’uns socis als tribunals que ha durat fins aquest any.

En aquestes eleccions del 2010 cap dels candidats han hagut de presentar avals perquè segons els comptes presentats per la junta del Jan Laporta, hi havia beneficis. Però si la realitat és que no n’hi  ha, ans el contrari, qui creieu que haurà de demanar l’aval del 15% del pressupost de despeses? En Laporta i l’anterior junta?  Nooo!! , segons la llei, toca demanar l’aval al Rosell i a la nova junta.

No estem parlant quatre duros, estem parlant d’unes despeses del 2009 de 486 Milions d’€ que el 15% representa 72,9M€ (12.129 Milions de pessetes!!). Dividits entre 20 membres toca per cap un aval de 3,65M€ (606,5 Milions de pessetes). Ja cal que tinguin moltes propietats, negocis i dipòsits la nova junta per poder obtenir un aval d’aquesta quantitat d’un Banc. A més penseu que normalment el Banc que finalment els avali, els hi cobrarà un 1% de comissió anual. Això representarà 36.500€ anuals que repartits per 12 mesos, toca a pagar 3.041,6€ cada mes!!. Recordem que tot això serà cada any mentre no aconsegueixin un 15% de beneficis.

No creieu que això si que es realment un argument de pes perquè l’actual junta estigui agafant aquests riscos de perjudicar al Barcelona, de dividir el barcelonisme i la imatge de ser ells,  els primers de portar als tribunals l’anterior president.  Pagar més de mig milió de pessetes cada mes d’interessos són molt diners. A més , estic segur que a més d’un es cagarà amb tot quan pensi que està pagant part de les festes regades amb xampany francès del Laporta. Potser més d’un amb més rabia  perquè no va poder-hi ser allà per gaudir-ho ,-)

L’actual junta directiva, independentment del color polític que tinguin, segur que li tenen jurada al Laporta. No li perdonaran res i seguiran fins al final, per mirar d’aconseguir que sigui Laporta i la seva anterior junta que paguin el que es pugi demostrar als tribunals, per així poder disminuir les despeses i recuperar part o l’aval sencer que hauran de demanar.

De fet el Sala i Martín, ja ho va insinuar a un article al Juliol que la nova junta del Rosell estava mirant de moure ingressos de la temporada anterior cap a la nova  i despeses de la nova cap a l’anterior per inflar les perdudes passades i disminuir les que es generarien en aquesta nova temporada per baixar  els avals de la nova junta.

Arribats a aquesta situació provocada simplement per una qüestió monetària i no pas política, comencen alguns a aprofitar-se’n per afavorir els seus interessos polítics. En aquest sentit, segur que certs dirigents polítics, segons el seu tarannà ètic, mirant de posar-hi sal a la ferida perquè perjudiqui més a la carrera política del Laporta. Però tampoc Laporta és queda amb els braços creuats. Com a advocat, utilitzarà totes les armes que tingui a la seva mà per sortir-ne el més ben parat possible. Un exemple la de posar una querella contra Rosell i la nova junta.

En aquest sentit, també trobo ben normal, de fet és de manual polític, mirar de fer veure a la opinió pública que tot és un simple complot polític, orquestrat per ERC i CiU, contra la seva persona perquè és un rival polític d’aquests partits. Té tot el seu dret i seria ben estúpid si no ho fes. Si aconsegueix l’acta de diputat, té immunitat al menys durant 4 anys. Potser això explica les preses del Rosell i la nova junta en posar-li una denuncia abans de les eleccions. Penso que la immunitat només val per les denuncies i investigacions mentre ets diputat. No sé si quan Laporta aconsegueixi immunitat parlamentaria, la denuncia del Rosell  s’arxiva o no es pot tramitar.

Altres esdeveniments com l’aparició de SCI del mateix Laporta conjuntament amb Tena i Bertran, que ha provocat la divisió i també cada dia més una fractura evident entre el potencial  electorat independentista, té també lectures conspirarives. De fet, prestigiosos catedràtics, professors universitaris, politòlegs, historiadors de prestigi, i darrerament empresaris independentistes, no dubten  de dir que tot plegat és un torpede contra el independentisme representat per Reagrupament i perpetuat per l’establishment polític català que no volen que hi hagi cap canvi significatiu al nou Parlament.

Jo, dins de la meva modèstia i sense ser ni molt menys cap eminència acadèmica, ho dubto. Penso que és un cas similar a l’anterior que he explicat. Però tant li fot. Sigui quina sigui, l’origen de tot plegat, tant el primer cas com aquest segon, el qui surt perjudicat és Catalunya.

Però com que no puc fer-hi res de tot el que ha succeït aquest estiu, el que no faré és lamentar-me i donar-hi més voltes, sobre si això és o no és una conspiració contra Catalunya.

Però és que a més, considero que no ajuda gens pensar-hi. No ajuda, perquè el maquiavelisme  d’una teoria conspirativa et fa a vegades a reaccionar també d’una manera simple i visceral. Això retroalimenta l’espiral de retrets provocant més divergències entre nosaltres i fa més difícil la conciliació que en un moment o altre s’haurà de produir, sobretot entre els que som de les bases i no tenim cap més objectiu que aconseguir la independència.

Per tant, jo dic teories conspiratives? no gràcies.

Ara bé, això no vol dir, que un no pugi criticar als companys que jo penso que s’equivoquen. Criticar amb respecte, i arguments malgrat sigui amb vehemència com acostumo a fer, penso que no és pas dolent. Jo prefereixo ser criticat abans que sigui obviat. I no tinc cap problema en reconèixer que m’ equivocat. És el primer pas per millorar i potser, l’única manera que els catalans podrem aconseguir un dia ser lliures. Però això és l’argument per un altre article.

Endavant les Atxes!!

Potser alguns de vosaltres haureu sentit o llegit una famosa frase del president americà John Fitgerald Kennedy. Diu:

And so, my fellow Americans, ask not what your country can do for you; ask what you can do for your country.

Podem traslladar això a Catalunya. La resposta del catalans és fàcil si on diu la paraula “country” posen Catalunya. Només hi ha una, votar independència. Cada vegada som més els que estem decidits a votar independència.

Reflexionava sobre quins són els casos de persones que a hores d’ara no votarien en clau independència malgrat que tots els indicadors ens diuen que si no marxem ràpid acabaran amb nosaltres. Que ens deixaran sense llengua i sense diners.

No sé si em deixaré algun grup de persones, m’agradaria que m’ho diguéssiu i ho critiquéssiu. He trobat els següents.

1.- Ha entès que l’única forma de mantenir la llengua, la cultura,millorar l’estat del benestar i no portar el país a la ruïna és la independència. Vol l’Estat català però és covard. Veu tancs i desordre, pensa que el poble no està preparat. Li passa com aquells que tenen por als avions. Això se soluciona amb teràpia de grup, algun ajut psicològic. No sé si l’enginy català podria inventar un simulador del procés d’independència que fes el paper que fan els simuladors de vol en els que tenen por als avions. Si ens esmerem té solució. Cal treballar a fons per no perdre efectius.

2.-No ho ha entès encara. No està prou conscienciat. A vegades ni tan sols porta gaire a Catalunya. Desitja el millor per als seus fills i per ell. Li manquen dades i informació. En aquest cas la solució és senzilla. Comporta molta feina, posar recursos per arribar a explicar-los-hi, però ho podem fer. El Cercle Català de Negocis està fent una feina cabdal. Vosaltres també podeu ajudar difonent la documentació i els tres vídeos).

3.- És independentista, no l’hem de convèncer de la necessitat de l’Estat català. Ha decidit votar en blan o no votar perquè els independentistes no s’han posat d’acord. De fet és com si ens volgués castigar. No s’adona que fent això l’únic que aconsegueix és consolidar la situació actual. Se li ha d’explicar, fent quatre càlculs, que ha de votar independència encara que sigui tapant-se el nas.

4.- També independentista però no té fe en que puguem fer forat entre l’electorat i entrar els nostres candidats al Parlament. Té un pànic terrible a què el tripartit pugui reproduir-se, només pensar-ho li agafa un cobriment, l’entenc és un malson. Diu que cal votar a CiU per evitar-ho. Si només ho vol per evitar el tripartit i vol la independència aviat, pot votar a qui ha dit que prefereix a Mas que a Montilla. Ja sabeu qui és.

5.- Ha entès perfectament cap a on ens porta la situació actual, però cobra el sou d’una organització que viu d’explicar les meravelles d’un estat federal, de l’Espanya federal, diu que aconseguirà aquest canvi. O lloa que podem fer que Espanya ens respecti dins l’estat autonòmic i que l’Administració General de l’Estat acabarà cedint i ens donarà diners i competències. Aquest menteix directament, té informació sobrada, però per mantenir la seva situació necessita que la gent es cregui el que ens explica i així obtenir vots. No cal gastar energies, fins que no es quedi sense feina o perdi molts vots no canviarà. Quan això passi vindrà a nosaltres.

6.- Hi ha aquells que com li deia José Antonio Primo de Rivera a Don Miguel de Unamunu: También nosotros, don Miguel, hemos llegado al patriotismo por el camino de la crítica. Eso lo he dicho yo antes de ahora. Y hoy, en esta Salamanca unamunesca, voy a decir a quien nos escuche que el ser español es una de las pocas cosas serias que se pueden ser en el mundo. Amb aquests, deixem-ho córrer, són com els enamorats cecs, no hi veuen més que el que volen veure. La diferència és que l’amor cec acostuma a ser efímer, però això normalment és irreversible. També hi ha independentistes fanàtics que no actuen amb la raó. Costa que un espanyol entengui els nostres sentiments, fins i tot una persona intel·ligent com Unamunu deia coses com: Los separatismos sólo son resentimientos aldeanos. Hay que ver, por ejemplo, qué gentes enviaron a las Cortes. Aquel pobre Sabino Arana que yo conocí era un tontiloco. Maciá también lo era, acaso todavía más por ser menos discreto… Ja veieu. També els catalans diem coses que no hauríem de dir, simplement, cadascú s’estima la seva pàtria. Nosaltres demanem respecte però també hem de practicar respecte i no sempre ho fem.

7.- Hi ha un altre cas. No és un fanàtic, se sent català, li han explicat que l’única forma de mantenir la llengua, la cultura,millorar l’estat del benestar i no portar el país a la ruïna és la independència, però no ho entén. Una dosi de Carreterina no el guareix, pitjor, li produeix una al·lèrgia i li hem de donar antihistamínics. Pensa que se solucionaran les coses amb un estat federal o mantenint l’autonomia com ara, que dins d’Espanya progressarem. És una malaltia perillosa perquè s’ocasionarà danys a ell i a la seva família. L’hauríem de dur al psiquiatra.

Ara ens hem de centrar en els casos 1, 2, 3 i 4, en són molts. És molta feina, però la independència depèn de què sapiguem sumar-los a la nostra lluita perquè

Si sumem, guanyem!

Hola companys, el tema d’avui bé que podria semblar recorrent, però tanmateix és un tema doblement fonamental o important, perquè aixopluga la ineficiència i perquè malauradament a Catalunya actualment abasta gairebé tot el que fa a la cosa pública.

El que més em sorprèn, el que no deixa de sorprendrem, és  la manca de resposta, o el fet que les respostes retòriques i demagògiques es repeteixin en moments de FRACÀS manifest i rotund. Quan les cosses van bé, les respostes i/o explicacions son gairebé sobreres, però mai ho poden ser quan les “cosses” van tant i tant malament com van a Catalunya.

Més encara, no és ja que la “crisi” causada per algú altre, el “capitalisme” posem per cas, tingui la culpa de tot, no, és que hom s’entesta en “mantenella no emmendalla”, ai collons, al·lucino. Que difícil és fracassar!!! La cultura de l’èxit te un alt component platònic.

Quin Poble i ciutadania que tenim?!!, lluny del que moltes vegades ens hem venut i comprat a nosaltres mateixos, d’alt nivell cultural…res de res, perfil baix, baixíssim. Quan son una legió de “catedràtics” universitaris els que avalen “moviments socials”, nodrits de idees manifestament fal·laces i falsàries, d’una manera acrítica, perquè no és pas el cas que defensin el dret a sentir-se victimitzat per a les injustícies d’un àmbit major que ha pervertit la seva principal raó de ser, a saber: La representació de la “demos”, la democràcia, no, no ens enganyem, aquí no es tracta d’això, sinó que el que fan aquests catedràtics, instruïts i educats en el manual del materialisme dialèctic, és adherir-se al cabal doctrinari del que veuen uns i altres. Per mostrar-ho amb més claredat, una professora de sociologia de la UB diu: “Catalunya ha estat, és i volem que sigui societat d’acollida i d’aixopluc de tota mena (…) i també de revolta”.

Ignorància al servei de la ignorància, al servei d’un Idealisme Platònic doctrinari i alienador, alimentador de mites més falsaris encara. Sento vergonya de ser Català, a voltes. La gent veritablement i mínimament documentada dels països desenvolupats ens tenen commiseració, és gairebé el sentiment que pot generar un nen en encarar  una resposta “adulta” en un tema que no compren.

No és estrany, en veient en quin estat està la “demos” a  Catalunya, que la classe política de Catalunya opti per més del mateix sense exposar-se per a res a ser defenestrada del Poder.

El Ramat només se sap queixar i il·lusionar un món idealitzat que, sincerament no te cap ni peus. Repeteixo, està bé que els que reben estopa es queixin, però cal alguna cosa més, cal alguna resposta articulada, altrament no cal que parlem de cap altre cosa.

Però això és tant sols a tall d’exemple.

Hores d’ara, i amb la que està caient, l’establishment polític hauria de ser capaç de fer autocrítica, oi?, però lluny d’això, treuen pit i marquen paquet d’una manera obscena i patètica.

Suscintament. El PSC i “col·legues tripartits”, continuen postulant el mateix model de “desenvolupament” tronat i arnat, que ha fracassat arreu del món civilitzat i no civilitzat, és esfereïdor. L’única explicació plausible, és que de tot aquest procés en treuen un rèdit en termes de “poder”. Una demos sense capacitat d’empatia i ignorant és una aposta ferma si el que vols és “Poder”

L’oposició, resignada he incapaç de revertir l’estat general de coses que amb tant d’esforç han construït els apòstols tripartits de l’Església Universal de la Veritable Doctrina del Igualitarisme Redemptor, és proposa governar amb una resposta tan voluntariosa com insuficient, de la que més d’hora que tard haurà de respondre pel fracàs que ens procurarà amb tota seguretat. Perquè quan un afer va tant i tant malament com va Catalunya, i l’única resposta dels irresponsables que gestionen aquest afer és l’entossudiment per tal d’anar pel mateix viarany i amés augmentar-ne la velocitat, l’afer,per difícil que això sigui i/o pugui semblar, només pot empitjorar.

L’independentisme és un moment d’inflexió, màxim quan aquest està ensenyant la capacitat real d’una transversalitat superadora de doctrines platòniques alieanadores, no és broma. Perquè contràriament al que postulen els gurus ideològics de l’església nostrada, el nacionalisme es formula no en una idea, tot i que és susceptible de “idealitzar-se”, no així l’idealisme platònic que aquest mateixos gurus i adlàters tracten amb esforç titànic de realitzar, una realització il·lusòria i irrealitzable, que tanmateix oculta la veritable realització, a saber: Una societat atomitzada en lo individual i dividida i corrupte en lo gregari, enfrontada en la dialèctica cultural identitaria que els diferents nínxols nacionals protagonitzen, que deixa el camp lliure d’obstacles per que un Poder sancioni totes les relacions socials sota la cobertura d’una Veritat Absoluta i indiscutible instruïda per i des de aquest mateix Poder.

Aquest és el model PLURINACIONAL que aquests fidels han construït, davant d’aquest èxit, l’oposició ha llençat la tovallola, i ja sols aspira a configurar un “govern d’excel·lència” que estiri del carro. Insuficient per a diverses i contundents raons que ara m’estalviaré de desplegar.

Ho deia ahir, La Independència de Catalunya és condició “sine qua non” però insuficient en si mateixa, “per se”, tanmateix si no l’assolim s’ha acabat el bròquil.

L’independentisme nacional (transversal) és ara l’única resposta, és l’única actitud responsable, que dona resposta, i per tant la meva única opció de vot. I en Carretero i tot “allò” que si pugui anar aplegant és el que em mereix més confiança, tot i els errors, em sembla el més seriós, noble, benintencionat i capacitat per a la seva visió global, encara que en aquest darrer aspecte li cal un assessorament del que ara presumeixo que no te.

D’aquí al 28N no inventarem res, cal tenir paciència i actuar amb determinació.

Cal votar Independència, perquè sinó ho fem som morts.

Digueu-me el que més us plagui, però això és seriós, i va a vida o mort.

Catalans ara Catalunya.!!!!

Visca La Pàtria!!!!

Agosaradament Vallfosca.

Com alguns ja sabreu, existeix un diari digital escrit per blocaires independentistes que l’han batejat com Absolut Mas. Com molt bé deixa clar el títol, es tracta d’un portal a on escriuen blocaires independentistes que aposten absolutament per l’Artur Mas com a President de la Generalitat. Diuen que com a independentistes el vol “util“ és votar al Mas, absolutament.

Deixant de banda la incongruència que hagin uns independentistes recolzin absolutament a un líder d’una coalició, Convergència i Unió, que ha dit per activa i per passiva que no és independentista, voldria fer una reflexió sobre el fet que segur que Artur Mas serà absolutament el proper president de la Generalitat, sense dubte.

Si mirem les darreres enquestes que ha fet els mitjans de comunicació podem veure una forquilla per cada formació política.

CiU                             61 – 67

PSC-PSOE                 31 – 37

ERC                           12 – 15

PP                              12 – 16

ICV                            09 – 12

C’s                              00 -  04

RI                                00 -  03

SCI                             00 -  03

Com es pot veure CiU frega la majoria absoluta que és de 68 escons. No seria estrany que l’obtingués donat el fracàs més estrepitós en tot els sentits d’aquest segon Tripartit. Però si no hi arriba als 68 escons i fem diferents combinacions per impedir que CiU no governi, sense comptar el cas que tots els partits es posessin d’acord, veiem que Artur Mas té absolutament assegurat la Presidència.

Possibles coalicions contra CiU:

Està clar que cap d’aquestes dues combinacions que podrien impedir que Artur Mas sigui el proper president. Cap obtindrà la majoria absoluta que és de 68 escons. En el millor dels casos el tripartit podria arribar a obtenir 64 escons, cosa que no s’ho creu ningú. Us imagineu que després de tot el que ha succeït a Esquerra, Puigcercós obtindrà 15 escons?  O que Montilla i Iniciativa obtindran els mateixos resultats amb 37 escons i 12 escons respectivament?. No és dóna que ERC, PSC-PSOE i Iniciativa obtinguin 64 escons en una enquesta. Només si agafem el millor resultat de cada formació en totes les enquestes. Estic segur que ara per ara és impossible  que el tripartit obtingui més escons que els que obtingui CiU.

Tot i així CiU amb 61 escons que li dóna el pitjor resultat, podria obtenir el suport de Reagrupament que s’ha compromès què, si ha de triar entre Montilla i Mas, votarà al Mas (que no vol dir que facin mai cap pacte de govern, com no s’ha cansat de repetir el Joan Carretero). Però en el cas que no obtingués el vot de Reagrupament, sempre Mas podria governar en minoria com va fer Pujol a les darreres dues legislatures, el 1995 amb 60 escons i el 1999 amb 56 escons.

Ara bé, CiU té moltes altres possibilitats abans de governar en minoria:

Taula de combinacions que CiU pot explorar:

Com podeu veure CiU té sempre la majoria absoluta en qualsevol pacte que faci amb qualsevol d’aquests tres partits: PSC, PP i ERC. I només en el millor dels casos amb RI o SCI. El mateix si ho fes amb ICV o C’s, però no ho he posat per ser molt antinatural i per tant quasi impossible.

Que succeeix amb Reagrupament i Solidaritat. Bé en aquests casos si aconsegueixen passar el 3% mínim de vots a la demarcació de Barcelona, tenen molts números d’obtenir 3 o 4 escons. Si obtenen més, si volguessin hi ha més possibilitats de poder pactar amb CiU per ajudar a aquesta arribar als 68 escons. Per exemple si Laporta té 8 escons com ell mateix s’atorga a la seva enquesta cuinada i pagada per ell, podria pactar amb CiU en el cas dels pitjors (61) dels casos i superar sense problemes als 68 escons. Potser perfectament factible que passi. Laporta només diu que no pactaran amb un govern que no estigui disposat a proclamar la independència durant tota la legislatura. El Dret a decidir sense límits que Mas proclama, és un comodí que permet perfectament dir que s’està treballant per proclamar la independència sense dir-ho expressament.

Reagrupament ha dit , a part del que he explicat abans respecte a la tria entre Mas o Montilla, que no farà cap pacte de govern si no és per proclamar la independència al Parlament en un termini breu (com a molt 6 mesos). Però també hi posa com a condició la votació al Parlament (amb el debat conseqüent) de la Constitució de Catalunya, aprovar una nova llei electoral amb circumscripcions petites d’un sol escó escollits per llistes obertes i com a tercera condició innegociable, una regeneració política amb una llei de bon govern a on s’especifiqui les limitacions de dos mandats pels càrrecs públics , la transparència en la gestió publica, incompatibilitats…etc. Això és molt difícil que sigui acceptat per CiU ( i per la resta dels altres partits). Abans Artur Mas s’agafarà a qualsevol altra combinació. Penso quasi segur que CiU si no obté la majoria absoluta està pensant en pactar amb qualsevol altre partit o governar en minoria, que abans que amb Reagrupament.

En aquest sentit hi veig moltes possibilitats que CiU acabi pactant amb ERC. L’exigència d’un referèndum és  perfectament assumible per l’Artur Mas, encara que ara digui que no. Entra perfectament amb el comodí pel dret a decidir sense límits. Al cap de 3 o 4 anys, sempre és pot trobar qualsevol excusa per dir que no es pot fer (igual que a Escòcia) i que ho posposen per la propera legislatura. Desprès ja veurem. Qui dia passa, any empeny!!.

Pactar amb el PSC-PSOE també és factible. Montilla però, haurà de deixar-ho i no participar al nou govern. Els sectors més catalanistes del PSC-PSOE deuen estar somiant amb aquesta possibilitat, junt amb el sector més espanyolista de CiU. Sempre hi ha l’excusa de la crisi econòmica per fer-ho servir com a argument per pactar-hi. Cal un govern fort!, diran. I la temible sociovergència podria ser real.

En canvi veig poques possibilitats que pacti amb el PP, d’entrada. Crec que Artur Mas no ho farà perquè el preu seria massa alt per CiU. Però no descartable si el PP necessita els vots de CiU al congrés de diputats. Sempre hi ha l’excusa de què gràcies això podrem obtenir un succedani al concert econòmic. Recordeu que Mas, ha dit que el concert no ho demanarà a partir del 2012, és a dir, després de les eleccions generals espanyoles. Perquè serà?

La conclusió és que Mas serà absolutament segur el President de la Generalitat. Totes les combinacions ho diuen. Sense dubte, tal com es pot veure, absolutament el vot a CiU per part d’un independentista serà el vot més “inútil“ que es podrà fer. Al menys que un digui que és independentista però alhora de la veritat no tingui la independència com a prioritat.  Per desgràcia n’hi ha molts així a Catalunya!!.

Perdoneu si algú és sent ofès, però per mi, donada la situació d’emergència nacional, en tots els sentits, social, econòmic, d’identitat i cultural, a la que es troba la nació catalana, no tenir com a prioritat màxima la independència és absolutament ser un irresponsable, per no dir estúpid. Però és clar, aquesta és la meva modesta opinió.

Endavant les atxes!!

Nota: Pels qui teniu blogs i voleu donar suport a a l’opció més segura que voti per la independéncia, podeu apuntar-vos al reagrupador de blogs per la candidatura de Reagrupament Independentista www.araindependencia.cat

No puc començar aquest escrit sense dir que ahir divendres, a quarts de vuit del matí, vaig anar al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc. Vaig assistir-hi acompanyant a la representació de Reagrupament, en l’acte que havien organitzat per retre homenatge al President Màrtir, Lluís Companys, en el dia que feia 70 anys del seu assassinat pel darrer dictador espanyol. Un acte de record i dignitat en el que una vegada més es posava de manifest com l’Estat espanyol ha estat incapaç de fer justícia i anul·lar el judici – paròdia, que el va condemnar, i demanar disculpes a Catalunya per tan vil assassinat. No cal esgargamellar-se, ells tenen un govern d’escassa qualitat democràtica i, sortosament, no trigarem gaire a ser dos estats veïns. Cadascú a casa seva i Déu a la de tots.

Mentre, aquests dies ja es comença a notar l’escalf de la campanya electoral i arriba el moment de dir i fer imbecil·litats. No em puc estar de comentar d’antuvi la més recent i la que més m’ha impactat.

Llegim que el conseller de Governació i Administracions Públiques, Jordi Ausàs, s’ha reunit amb els representants de la plataforma Barcelona Decideix, Joan Lafarga, Xavier Martínez i Alfred Bosch, i s’ha compromès a contribuir en tot allò que sigui possible per al funcionament de la consulta prevista per al 10 d’abril de 2011 a Barcelona. És genial perquè vés a saber on serà el conseller Ausàs en aquelles dates. Jo posaria la mà al foc a què no tindrà cap responsabilitat a l’administració de la Generalitat.

Tot seguit apareix una notícia que diu que el president de la Generalitat, José Montila, ha desautoritzat aquest vespre al conseller de Governació, Jordi Ausàs, i li ha donat instruccions de no col·laborar en l’organització de la consulta sobiranista de Barcelona, que està previst que es celebri el 10 d’abril. Surrealista, amb quina autoritat el president Montilla podrà impedir que el conseller de Governació d’aleshores col·labori o no amb la consulta? Poden passar dues coses, una és que José Montilla sigui diputat, l’altre és que ja hagi dimitit, però ni els socialistes més optimistes pensen que Montilla tindrà competències en la futura administració de la Generalitat.

Més tard llegeixo que Joan Puigcercós, ha recomanat aquest divendres al president de la Generalitat, José Montilla, que es “relaxi” si està “nerviós” per la campanya electoral. Això darrer ja és una declaració més normal si la deixem en aquesta frase. Evidentment les dues anteriors són bajanades pròpies de qui vol fer-se una fotografia cara a la campanya.

La cosa no acaba aquí, per no perdre comba arriba Solidaritat per la Independència (que és com és diu) i no sé per boca de qui diu que és per això que la formació de Joan Laporta demana al conseller Ausàs que no acati l’ordre de Montilla i mantingui el suport a la consulta o en el cas que no pugui o no vulgui estar al costat de la democràcia i del poble de Catalunya li exigeixen que dimiteixi del seu càrrec com a conseller per dignitat institucional i com a català. Una declaració de gran profunditat i transcendència.

Ausàs ha tret pit i així ha contestat a Montilla que no farà cas de la desautorització del president de la Generalitat, José Montilla, en el cas de la consulta sobiranista a Barcelona. Ausàs ha deixat clar que continuarà donant suport a la plataforma que organitza la consulta barcelonina, atès que Governació dóna suport a aquesta entitat de la mateixa manera que dóna suport a d’altres entitats socials. Això és moral incombustible.

Tampoc Artur Mas se n’ha pogut estar. Resulta que ha coincidit avui amb la posició del president de la Generalitat, José Montilla, en considerar que no cal que el govern s’impliqui en la consulta sobre la independència ni a Barcelona ni a cap altra municipi. No tindria sentit, ha dit, que l’executiu fes ara una excepció amb la capital catalana quan no s’ha vinculat a cap altra de les que s’han realitzat arreu del país. No deixa de ser una declaració de principis dir que això “no tindria sentit”. Avis per a navegants.

No podia faltar la histriònica presidenta del Partit Popular de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, que ha explicat que la desautorització del president Montilla a Ausàs no té cap credibilitat. Camacho ha afegit que el PPC ja va alertar de la col·laboració del Govern amb els referèndums independentistes i, en aquest sentit, ha destacat que Montilla ha estat ‘presoner’ d’Esquerra Republicana i de les polítiques independentistes durant tot aquest temps. També ha perdut l’oportunitat de callar.

Ciutadans també ha fet les seves necessitats i critica Montilla i li recorda que va ser el seu Govern qui va aprovar la llei de consultes. Sempre tan atents a fer respectar la democràcia.

Embolica que fa fort! Què queda algú?

A Enric Canela no li han preguntat però hagués respost: Un acte propagandístic del conseller Ausàs ja que quan se celebri la consulta a Barcelona molt probablement no tindrà cap responsabilitat de govern. Si s’hagués referit a Esquerra Republicana de Catalunya o hagués dit si esquerra Republicana està al govern…, condicional, tindria sentit parlar de suport a la consulta, parlant del govern no en té cap.

El que és dramàtic, i per això comento aquest serial, és que la majoria dels polítics es dediquin a dir bajanades d’aquestes característiques i a perdre el temps en això. O no. Potser és que la premsa, avorrida, no sap més que publicar totes les sortides de to i no les coses serioses. Si un polític fa una proposta enraonada té poc ressò, si diu una bajanada és un titular. Què provoca això? Que la majoria del polítics es dediquin a buscar la frase “brillant” o enginyosa que pugui ser titular i així agafar espai als mitjans. La conseqüència és que el que hauria de ser una campanya seriosa, amb propostes i programes dignes, per salvar el país de la ruïna a la que ens avoca tanta incompetència, es converteix en un circ mediàtic. El “sistema”, cal vendre premsa, cal tenir audiència, ens porta a degradar cada vegada més la informació. La bajanada o la mala notícia ven més mitjans que la proposta intel·ligent o la bona acció. Desafecció? I què esperàveu!

Un dels grans problemes de la democràcia és el “sistema”, que és poc permeable, i obrir-lo és una de les claus de la “regeneració democràtica”, un dels punts essencials del programa polític de Reagrupament. Tasca de titans!

Per parlar del sistema agafaré dues definicions que em poden resultar il·lustratives. Una la de l’Enciclopèdia Catalana. Diu: Part de l’univers, delimitada per unes parets, reals o imaginàries, que gaudeix de certes propietats, que hom aïlla, artificialment, per sotmetre-la a estudi. L’altra la del Diccionari de l’IEC: Tot orgànic, conjunt les parts del qual estan coordinades segons una llei i contribueixen a un determinat objecte. Veiem aïllament i control.

Els sistemes en sociologia han estat molt estudiats partint de la Teoria General de Sistemes desenvolupada per Ludwig von Bertalanffy fa ja més de quaranta anys. Aquesta teoria em va interessar professionalment molt per intentar entendre el comportament del metabolisme dels éssers vius.

Una de les propietats dels sistemes és l’homeòstasi, que no és altra cosa que la tendència a mantenir-se estable amb independència dels estímuls externs, s’autoregulen Que existeix l’homeòstasi política és evident, com sinó podrien sobreviure comportaments polítics com els que estem suportant des de fa anys? Són criticats des de fora i des de dins, però es mantenen davant qualsevol atac o pertorbació externa. S’ataquen cruament entre ells, però no permeten la interferència externa més enllà d’uns determinats límits. Si hi arriba, es protegeixen entre ells. No obrim la caixa dels trons! Avui per tu, demà per mi. Bescanvi de favors.

Una de les eines que té el sistema per defensar-se i mantenir-se estable és efectuar determinades accions per frenar o desviar la pertorbació. Funciona perfectament, quan hi ha un problema greu que podria modificar el sistema, es genera una notícia o s’enuncia un problema artificial que sigui potent mediàticament. Es desvia l’atenció del consumidor.

Tenim uns ciutadans més informats però cada vegada més impotents davant de la resistència flexible del sistema. És com un saltamartí que sempre cau dret. Paradoxalment quan més elevada és la demanda d’un producte polític, la independència, més alt és el risc que es compri poc. El sistema reacciona per anul·lar la seva potencialitat i evitar el perill de la incertesa, tots els membres del “sistema” tenen el risc perdre alguna cosa. No volen nous actors. Això és el que passa quan hi ha una proposta seriosa per articular el país i posar les bases per a la regeneració democràtica i alliberar-lo. El sistema crea un torpede que llença contra la seva línia de flotació.

Els programes i partits han deixat pas al líder mediàtic i els militants i ciutadans han estat convertits en espectadors per les modernes tècniques de màrqueting que es fan servir a la política i especialment durant les campanyes electorals i cada vegada és més difícil distingir entre què és pura propaganda i quines polítiques pretenen realment desenvolupar, si és que realment tenen decidida alguna. Grans declaracions d’impossible acompliment que omplen els micromítings que organitzen i encapçalen els titulars de diaris, ràdios i televisions. I justament quant més forts i influents són els mitjans de comunicació, més dominats estan pel sistema, més difícil és trencar els límits del sistema, entrar i regenerar-lo.

Només existeixen tres formes per fer que els mitjans no ignorin la informació de tot allò que no és oficial. Una manera és fer propostes que, sota el meu punt de vista, no són democràticament admissibles. Per exemple programes xenòfobs. Criden t’atenció dels mitjans, són titulars que en generaran de nous.

La segona fórmula és la que utilitza el poder econòmico – fàctic que domina els mitjans o en té de propis. Un model que coneixen bé les classes “poderoses” però que empren poc perquè ja controlen fatalment els partits “oficials”. Un sistema que exclou la majoria dels ciutadans. El que no té poder no és escoltat.

La tercera fórmula és fitxar persones alienes a la política, conegudes del gran públic i que normalment no tenen més que aportar que la seva popularitat. Qualsevol combinació de les anteriors podria ser possible.

Aquesta tercera forma pot ser perfectament correcta si darrera del “popular” hi ha algun programa o proposta sòlida i un equip preparat. Si no és així és tracta de pura manipulació emocional del consumidor que queda enlluernat pel personatge popular i per algunes frases de manual.

La reflexió està servida. Em serveix una entrevista que Joan Carretero havia concedit al setmanari El Temps i que dijous llegia a Nació Digital. L’entrevista és clara i té l’estil directe i sense ambigüitats del president de Reagrupament. No escric per comentar l’entrevista en si mateixa, però com que estic escrivint sobre el sistema i el comportament social de l’elector, m’ha interessat espacialment una resposta. Li pregunten:

—“Què votaràs, Carretero o Laporta?”, és una pregunta prou de moda entre els independentistes que han decidit de no votar ERC.

Ell contesta:

—La gent ha d’informar-se de la trajectòria política de les persones, la coherència i el rigor de les persones, qui va votar a favor de l’Estatut i qui no, qui va dir que l’Estatut no servia per a res i qui va dir que sí, etc. La gent és prou gran per a triar què vol entre les opcions que tindrà: més autonomia, Belén Esteban, o un canvi rigorós.

Tampoc no valoraré el significat directe, és obvi per a tothom.

El que si diré és que cada poble té el que es mereix. Catalunya està sotmesa, som súbdits mancats de dignitat nacional perquè ho hem volgut i ho permetem. El vot ben emprat és la nostra llibertat, és la recuperació de la dignitat. Com deia Joan Carretero: La gent ha d’informar-se. Podem votar amb el cor i el cervell o podem oblidar que tenim cervell racional.

El nostre objectiu és sumar per aconseguir la llibertat nacional i tenir una política digna amb uns polítics que facin honor al país. La primera frase del full de ruta de Reagrupament Independentista val tot el programa. Diu: La constitució de l’Estat català representa un exercici de dignitat col·lectiva que permetrà una veritable regeneració democràtica del país.

Si volem no és gaire difícil aconseguir-ho, només ens cal sumar vots per l’opció dignitat perquè:

Si sumem, guanyem!

Catalans, amics, compatriotes, avui us vull parlar d’una qüestió que tots coneixem prou, l’esforç.

Prou sabem que en el decurs de la vida hi ha moments en que per seguir camí ens cal sobrepassar algun topall, a manera de probes de capacitació potser, perquè sinó podem sobrepassar el topall senzillament no podem seguir endavant, i sovint el sobrepassar el topall ens exigeix un esforç conscient.

Si mateix, hi ha curses de velocitat, que exigeixen un esforç espasmòdic, una mena d’espasme orgànic,un sobre esforç puntual, i hi ha curses de fons on la exigència de l’esforç a realitzar és potser menys intens però més sostingut i permanent, fa falta regularitzar, mesurar, racionalitzar, i encara el sobre esforç de l’esprint.

Catalans, les forces polítiques que postulen accions diverses circumscrites al regionalisme Constitucional i constitucionalista, han esmerçat i esmerçaran tants esforços que siguin necessaris per tal d’augmentar tan com puguin la nostre proba d’esforç a fer, ens negligiran, ja ho fan, i de mans dels telepredicadors ens tractaran com a frikis quan ens hagin de nomenar, o ens tractaran amb commiseració com perdonant-nos la vida, pretenen la nostre desesperació, l’esgotament, que tirem la tovallola, que creguem que viatgem en contra direcció, que deixem de creure en nosaltres, minar la nostre auto-confiànça, bé, la nostre o la d’aquells menys abrandats o més despistats o més pusil·lànimes, com els rapinyaires que treballen en grup seleccionant les preses més dèbils, dividint i cansant al ramat.

Per a un moment, al menys jo, em vaig il·lusionar pensant que seria fàcil, i el cert és només les nostres errades fonamentals han procurat tanta i tanta avantatge als predadors rapinyaires, amants d’allò que per dret no els pertoca.

Tanmateix i amb tot, vull també, com han fet alguns companys, agrair i donar reconeixement als molts patriotes que amb el seu esforç conscient continuat han mantingut el foc encès i han fet possible que altres encenguéssim els nostres cors amb la flama de la consciència que no es marceix, la flama de la consciència que es realitza en estar-se en allò que s’és, i que ens permet l’esforç conscient que venç les contingències interposades per aquells que ens volen dèbils i alienats a benefici d’ells i de les seves dèries de vana gloria.

Companys, jo també estic cansat i fins i tot gairebé avorrit de tanta misèria, m’agradaria que les cosses fossin d’un altre manera, creieu-me, ara però, més que mai, és hora de fer el cor fort. Cap de les dues opcions independentistes que tenim a mà, m’acaba de fer el pes, tanmateix ara hem de fer l’esforç emocional de sobrepassar aquestes resistències, per més justificades i/o justificables que ens semblin. La realització de la nostre noble causa ens exigeix també aquest esforç, no podem ser tant infantils de pensar que la cosa se’ns ha de presentar  amb tot i del tot al nostre gust, oi?, això ens incapacitaria, faríem el joc a aquells que ens volen mal.

No, ara és l’hora de l’esforç, i malgrat considerar que l’han ben espifiada en aspectes fonamentals en el procediments que ens han dut fins aquí, si considero l’esforç conscient que han realitzat, la meva opció de vot és Reagrupament, el seu esforç conscient els capacita i els fa, a criteri meu, fiadors del devenir Independentista de Catalunya, tot i que haurem de millorar, a criteri meu, alguns aspectes fonamentals en els procediments.

L’adhesió del meu vot a Reagrupament no és un xec en blanc ni una renúncia a res, és un esforç conscient i crític que suma allà on pot fer millor servei.

Seguim camí, que res ens aturi, visca Las Pàtria.

Agosaradament Vallfosca.

A hores d’ara ja serà pràcticament impossible la llista unitària de l’independentisme per qüestions de plaç legal malgrat fins última hora no val a donar-se. El meu agraïment i reconeixement a tots aquells patriotes de RCat i de SCI que fins avui han maldat per posar una mica de sentit comú als seus líders, jo mateix he signat per recolzar els seus esforços en totes les iniciatives que m’han arribat demanant una llista unitària al Parlament. Si us hi voleu adherir, aquí us deixo l’adreça de una de les iniciatives: http://www.cxi.cat/votacions/coalicio/ i una altra que fa dies vam informar però ara la torno a publicar: http://www.araomai.cat/ . Però si com tot sembla indicar la llista dual es fa impossible caldrà canviar la tàctica a partir del dia 15 i posar totes les forces en assolir que no es perdi ni un sol vot “indepe”, que aquest vagi a qualsevol de les dues formacions, però a una d’elles, i no a mans de regionalismes de cap tipus, ni molt menys a l’abstenció.

Fixeu-vos que quan he parlat d’una hipotètica llista unitària l’he qualificada com “dual”, si, perquè encara que avui o demà s’assolís un acord entre RCat i SCI per presentar una llista unitària, aquesta realment no ho seria d’unitària doncs hi mancaria gent notable, potser no famosa però si notable. Gent que en els últims anys han treballat per l’independentisme identitari, gent que s’hi han deixat la pell, gent com els de Catalunya Acció que actualment no formen part de RCat ni de SCI, aquests i també d’altres que no entrarien en aquesta llista doncs en el seu moment ja es va fer tot el necessari per que així no fos, ja que pel que semblava en aquell moment eren considerats “incomodes” per adalils de “l’unitarisme pre-configurat”. Vull deixar constància aquí del meu agraïment pel seu compromís amb la nació i la seva prudència al patriota Santiago Espot, i ho puc fer ja que no tinc ni he tingut cap relació amb Catalunya Acció ni Força Catalunya que no sigui la meva simpatia i admiració per aquest home que com d’altres patriotes sempre han posat per davant dels seus interessos i il·lusions personals els de la nació, i molts d’ells no figuraran tampoc en aquestes llistes malgrat ser-ne absolutament mereixedors, gràcies per la vostra prudència i actitud senyorial.

Caldrà, per tant, que tots anem per feina i treballar tant com puguem i com millor sapiguem per estendre la nostra opció sigui aquesta RCat o SCI i malgrat alguns no ens sentim totalment representats, pels motius anteriors o d’altres, en cap d’aquestes dues opcions, si sabem el que ens interessa i el que ens cal (que és la independència) cal recolzar-les ara amb totes les nostres forces, ara son les “nostres” opcions i cal ajudar-les tant com puguem.

Recordo un dia, quan encara militava a CDC, en un dels cursos d’acció política al qual assistia, en Ainaud de Lasarte ens va dir que un partit no és com fer-se un vestit a mesura el qual està fet només per a tu, mes aviat és com compra-se’l de “pret a porter” que malgrat i no escaure’t tan bé a tu sol, també li va a d’altres de les mateixes talles que la teva. Vaig pensar que era un exemple molt encertat. Doncs això, ara ja no serà temps de buscar-li massa els tres peus al gat, tenim el gat, o gats, que tenim i amb ells hem de jugar la partida. Uns recolzaran un projecte per uns que els semblarà mes adient, els altres per que pensaran que el vot pels altres és més útil, però mentre tinguem al cap que la intencionalitat és la mateixa en ambdós casos anirem bé per un cop passades les eleccions fer les oportunes reflexions i traure’n les conclusions que ens puguin portar a re emprendre el camí de la col·laboració, amb la finalitat d’escurçar el procés de la nostra independència.

La meva tesi segueix sent que en la situació actual on cap de les dues opcions m’omple de forma definitiva m’inclinaré en el vot per la que pensi que te més possibilitats en la meva circumscripció. Ja sé que és un mètode subjectiu això d’intentar endevinar el que votaran els que vagin a dipositar la papereta a l’urna, però malgrat tot és la que em sembla més encertada i equànime ja que veig llums i ombres en ambdues opcions i per una altra banda, avui com avui tampoc em sembla tan difícil d’endevinar quina de les dues serà més popular entre els possibles votants. Una altre dada a tenir en compte serà veure cap on i cap a qui es dirigeixen les crítiques dels partits dels colons (no, no m’he deixat de posar una essa, ja ho he escrit bé: colons). De tota manera les tendències encara poden canviar en els dies que resten fins les eleccions. El que és segur és que hi haurà una apagada informativa en els mitjans de comunicació vers les opcions independentistes immediatistes (SCI i RCat) i només la popularitat d’en Laporta podrà eventualment assolir un cert grau de presencia en aquests, això vol dir que caldrà aguditzar l’enginy per tenir un mínim d’opcions per donar-se a conèixer a aquells als qui encara no s’ ha arribat i, el que és més important, que ningú pensi que finalment no es presenta cap opció veritablement independentista i a demés que ens tinguin frescos en la seva ment a l’hora d’emetre el vot. Això serà pràcticament “missió impossible” amb els mitjans que es compten però hem d’intentar-ho i entre tots fer campanya.

Em cal dir que per a mi “vot útil” és aquell que es dirigeix a qualsevol de les dues opcions RCat/SCI, però que després hi veig una utilitat afegida en votar aquell que tingui més possibilitats, tot i respectant absolutament l’altre opció i valorant la possibilitat d’equivocar-me a l’hora de decidir, però es un risc que em cal córrer degut que no puc partir el meu vot. Temps tindrem entre tots de veure i comentar cap on van els trets quan vagin sortint enquestes i s’acosti el dia. Una cosa tindré clara i és el consell del meu avi: Quan vegis que el teu enemic menysprea o diu que no et convé una cosa, allò és precisament el que et convé més. Per això cal tenir sempre clar i diàfan qui és “l’enemic polític” i per a mi aquests no son ara ni CiU ni Esguerra (aquests poden ser els contrincants) sinó els partits colons (altre vegada no m’he descuidat la essa) que pretenen no tan sols un encaix amb Escanya sinó que van més lluny i pretenen la desaparició total de la identitat catalana i la seva identificació i sotmetiment a la identitat castellano-española absolutista en tot l’estat.

Lectors del bloc Deumil,

No hi ha dia millor per escriure, que just passat el dia de la Hispanidad. Un dia on a part de fer festa, no m’aporta res més.

Mirava avui als digitals, que un centenar d’espanyolistes passejaven vagament pels carrers de Barcelona, tot cremant banderes inconstitucionals i sense transcendència jurídica.

M’ha dolgut haver hagut d’estudiar justament avui, el període històric dels segles XVIII i XIX.

Una mala època pel país, si senyor. Estudiar injustícies en un dia injust. Quina casualitat més punyetera, no?

Sovint em pregunto si un cop conquerits es va seguir igual. Si a ningú li importava estar dins d’Espanya. Hem tingut uns burgesos i una noblesa que s’ha venut per quatre rals. I una població , com la majoria en aquella època, que prou feina tenia i lluitava només per ideals socials.

Que se’n va fer de la llibertat del nostre poble? Que se’n va fer dels ideals de pau, llibertat i democràcia que vam cultivar molt abans que altres pobles que ara consideren el discurs com a seu? Vam començar a morir ? Era el principi de la nostra fi?

Sembla que el nostre poble ha aguantat força bé. Tres segles aguantant imposicions absolutistes i centralistes, abolicions de les nostres institucions, i prohibicions envers la nostra estimada llengua. És cert, érem molt emprenyadors. La nostra burgesia i noblesa només buscava poder, i això no s’aguantava.  Hem sigut sempre una gent de pactes. En aquella època tants pactes tocaven el que no sona, i allà no hi havia res que no et pogués aturar. Li tallaves el cap i apa, i tots tan feliços.

Les coses però, han canviat. I es que ho volem, ho  volem tot, que deia l’anunci d’Omnium. I ara no et poden tallar el cap.

Però sembla que ara els nostres politics no ho vulguin TOT. No vulguin viure millor. Només busquin la seva satisfacció personal. No lluiten pel poble, com abans tampoc ho feien.

Com sempre ha sigut i s’ha de canviar.

El poble normal som una majoria, i aquest poble ha de ser qui decideix.

Només amb politics que ho vulguin TOT, ho aconseguirem TOT.

Jo us proposo que aposteu pels qui defensen les llibertats, per aquells que se la juguen, i si que són un servei del poble. Per què respecten que un milió i mig de catalans hagin cridat independència, perquè saben que un milió i mig és majoria al Parlament, i les majories aconsegueixen el que es proposen, i ara la proposició es Independència.

A aquestes eleccions , ara si, ara toca Reagrupament.

Josep Prat

Vaig començar tard a practicar l’esport de la bicicleta. Ho vaig fer als 32 anys per recomanació dels metges. Recordo com si fos ahir,  a l’hospital de Calella, quan després de l’operació el metge cirurgià que em va recompondre com va poder  els lligaments al que quedava de la ròtula,  em va mirar amb un somriure complaent quan li vaig dir que volia corre la cursa del poble: “Oblida’t de corre, si vols caminar com una persona normal, fes bicicleta”.

Encara no feia una setmana que havia patit un accident de moto que m’ha marcat la resta de la vida. Vuit costelles trencades, l’escafoide i l’ombro trencat , genoll esquerra amb ferida oberta i amb mitja cassoleta perduda per l’asfalt i l’estrabisme post traumàtic a l’ull dret. Però podia estar content que havia sobreviscut al xoc contra la caixa d’un camió que es va aturar a on no m’esperava quan anava a 90 quilometres per hora.

Després de passar un mes a l’hospital, vaig haver de passar pel fisioterapeuta per recuperar el genoll operat. Cada dia el mateix ritual. Una hora d’exercicis i corrents elèctriques i després a la sala de tortures. En una llitera a una habitació a part, per no espantar amb els gemecs als altres pacients, el fisioterapeuta mirada de doblegar-te el genoll. El dolor era tant fort, que era impossible no cridar més d’un cop. Al cap de tres mesos de tortura, només sentir la veu del torturador que em cridava per la sessió, ja se’m posava la pell de gallina. Les darreres setmanes, no vaig avançar ni un centímetre. El dolor que ja sentia fins i tot abans d’entrar a la sala de tortures, em bloquejava.

Per sort, al final quan estava a punt d’abandonar , un dia em vaig llevar maleint la meva covardia i untat amb un tub de voltaren, a casa vaig posar el sofà i amb el genoll enlaire vaig començar a doblegar-lo mentre em cagava amb l’os pedrer. Encara no sé com les veïnes no van cridar a la Policia.

A la tarda, a la sala de tortura el sàdic va fer un gemec, no de dolor, sinó de plaer. Vaig doblegar  quasi tot el genoll. En un dia havia fet més que durant el darrer mes. Al cap d’una setmana, havia aconseguit doblegar el genoll fins tocar a la natja. Tres mesos vaig necessitar.  El darrer dia, el fisioterapeuta em va confessar que havia estat a punt de donar-me per inútil.

Malgrat tenia l’alta mèdica, el genoll em feia mal cada hora, cada minut, cada segon. Només quan dormia no el sentia. De fet sabia que no estava somiant perquè sentia el dolor. Era com una cremor. Com si algú te estès clavant un ferro roent a dins del genoll.  Baixar escales era una tortura i si podia fer quatre passes corrents, el genoll inflat com un tomàquet.

Just a les festes del poble fou quan havia estat donat d’alta. Però jo mateix no em vaig veure ni en cor de fer un quilòmetre de la cursa popular que en tenia dotze. La meva promesa que m’havia fet a l’hospital no la vaig poder complir. Vaig maleir el dia que vaig agafar la moto.

Fou culpa meva l’accident de moto?. Doncs si, però fou un error de confiar que el camioner no s’aturaria a on no tocava  i no pas una imprudència meva. O no?. O potser si que havia estat una imprudència meva. Tant li fotia, ara. El fet era que tenia seqüeles per tota la resta de la vida.

Em sentia molt desgraciat perquè em vaig adonar-me que ja no podria ser el mateix que abans. Fins aquell dia, sempre havia pensat que tot tenia remei. Però l’accident de moto havia estat el punt d’inflexió. Ara amb el genoll estava clar que mai tornaria a ser com abans, no només per la cicatriu de 20 centímetres que recorre de dalt a baix el genoll, sinó pel dolor persistent que cada dia et roeix per dins.

Vaig adonar-me del que significava fer-se vell. Per desgràcia ho vaig entendre als 32 anys. De cop. Sense temps d’estar preparat.

Sempre recordaré  quan a casa, a tot drap sento per primer cop com el Lluís Gavaldà canta “Pantalons curts i genolls pelats”. Aquesta cançó em va destrossar el cor i vaig plorar com un infant. El meu imaginari món d’eterna joventut es va enfonsar per sempre.

Després d’unes setmanes desorientat i deprimit, un dia, igual com aquell que vaig decidir no deixar-me doblegar pel dolor per així poder doblegar el genoll, vaig decidir vendrem car la meva derrota irreversible contra la vellesa prematura. No podia ser!. No em creia que el dolor del genoll hauria de ser per tota la vida.

Vaig comprar una bicicleta i vaig descobrir tot un altre món de joventut. Vaig descobrir els boscos del Montnegre, les valls del Vallmanya i els camins oblidats de l’Hortsavinyà. Vaig sentir-me jove, fins i tot, més que abans. Al cap de dos anys de pujar la serralada del Montnegre,  Mont Barbat, Cadiretes i Montseny, un dia vaig llevar-me i al cap d’uns minuts , vaig sentir una cosa estranya: El genoll no em feia mal!!.  Feina temps que el dolor anava a menys, però hi era sempre. Ara ja no el sentia. Dos anys, sentint dolor i ara per fi em sentia lliure.

Aquest any molts independentistes hem patit una gran sotragada. Ens havíem fet a la idea que podríem tenir al Parlament una força política independentista que provoqués el inici del procés cap a la llibertat de la nostra terra.  Quan semblava que teníem tot a favor, de cop quan menys t’ho esperes, es produeix un accident que et fa adonar-te que  segurament no serà així.

És culpa nostre?. Doncs si, però ha estat un error de confiança de la bondat d’una persona. Qui podia preveure que aquesta persona fes el que ha fet si realment tenia en ment la independència per sobre de qualsevol altre cosa?. Per mi és massa inversemblant pensar que acabés fent el que ha fet. Podrien haver fet més per impedir-ho?. Si, o potser no. Jo ho dubto. Però és igual, el fet és que el mal ja està fet i ja hem perdut dos mesos parlant massa de l’accident.

Que hem de fer els independentistes ara?. Maleir-nos per la manca d’unitat i sentir un dolor permanent i amarg els propers 4 anys quan veurem que els regionalistes continuen al Parlament com si res passès?

Està clar que podem plorar per la manca d’unitat.  Però ens hem d’espavilar. Queda poc temps.

Eixuguem-nos les llàgrimes per la manca d’unitat d’una vegada i aixecar-nos ràpidament de l’asfalt a on hem caigut, per continuar lluitant amb totes les forces que tenim. Queden un mes i mig pel primer pas cap a la independència. Només depèn de nosaltres que així sigui.

Endavant les atxes!!

Nota: La setmana passada havia escrit un article sobre la més que probable majoria absoluta o quasi de CiU que apunten totes els enquestes per les eleccions del 28N. Però com que l’Enric Canela va publicar la setmana passada un article sobre el mateix tema, i com que no haurà cap canvi de tendència, per desgràcia, als propers dies, he decidit publicar-lo per més endavant.

Aviat tenim les eleccions nacionals. Jo ja n’he viscut unes quantes, però en situació personal molt diferent a la d’ara.

Durant molts anys vaig col·laborar amb les campanyes i vaig ajudar a confegir programes electorals. Sempre ho vaig fer com a militants de CDC i, concretament, en l’àmbit d’universitats i recerca. Sovint em tocava intentar moure gent per actes, convidar-los, etc. L’objectiu d’aquelles eleccions sempre era el mateix, intentar que CiU guanyés les eleccions i aconseguís la majoria suficient per governar. Cal dir que a les eleccions nacionals la primera cosa sempre la vàrem aconseguir, mentre que a les dues darreres no va ser possible governar.

Recordo perfectament les eleccions del 2003, jo era a l’Hotel Majestic, lloc de reunió de CiU els vespres electorals, vam tenir una certa decepció, no gaire perquè les enquestes ja ens donaven per morts, i una gran alegria quan vam veure que ERC i CiU sumaven la majoria absoluta. No em cansaré de recordar que la majoria dels militants de CDC que érem allà érem independentistes i pensàvem que un Govern de CiU amb ERC representava un avenç notable. Ens posava neguitosos la política nacionalment poc decidida que practicaven els governs de CiU. Vam celebrar-ho amb una copa.

A l’endemà, l’aleshores conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació, Andreu Mas-Colell, amb la seva habitual encertada capacitat d’anàlisi, em va dir. No hi haurà un govern de CiU i ERC, formaran un govern tripartit. Així va ser. Ho vaig entendre i vaig pensar, jo també, que obrir les finestres i fer net sempre és bo en qualsevol democràcia. L’alternança era necessària, com ho és la limitació de mandats i la regeneració democràtica.

Recordo també molt bé les darreres, al 2006. Els resultats, amb creixement de CiU i descens d’ERC, van proporcionar-nos alegria per haver crescut i també per la suma, però teníem menys optimisme, no ens refiàvem massa de “l’equilibri” d’ERC. Aquell mateix dia vaig agafar un cert protagonisme i vaig intentar posar en contacte a dirigents de CiU amb dirigents d’ERC, sector Carod-Rovira (així era aleshores). Ràpidament vaig saber que el sector Puigcercós ja tenia molt ben lligades les coses. Carod-Rovira, amb els seus, mantenia una posició més neutral, Puigcercós i els seus volien el tripartit. La veritat és que en aquell moment vaig pensar que ERC s’havia begut l’enteniment. Rebutjaven l’opció que més podia fer avançar Catalunya nacionalment. Pensava que era dolent per Catalunya i per a ells. Així ho veia jo i penso que no m’equivocava.

No cal que ara valorem els grans avenços nacionals d’aquests darrers anys. Si faig un balanç penso que si hem avançat nacionalment, però gràcies al “gobierno amigo” i no al nostre. Les complicitats del Govern català amb l’espanyol i la manca absoluta d’intel·ligència del dirigents espanyols han fet emergir l’independentisme descarat. No en faré cap anàlisi perquè tots la teniu feta un munt de vegades.

Ara s’acosten aquestes eleccions. El 28 de novembre és aquí mateix. La meva situació és totalment diferent. Per raons que molts ja coneixeu i que no cal que torni a comentar, vaig deixar CDC al juny del 2009 i vaig seguir treballant per moure el màxim de gent cap a un independentisme pràctic, és a dir aquell que es tradueix en vots. Vam treballar un conjunt de companys sense alinear-nos amb cap corrent concret i cercant el màxim de pluralitat possible. Les coses van anar com van anar i ja a final d’agost vam prendre l’única decisió que consideràvem assenyada si volíem aconseguir vots independentistes decisius per al Parlament, col·laborar amb Reagrupament. Les nostres raons discutibles, tothom té les seves, foren un discurs clar, un programa coherent i una organització real. I hi som, en plena campanya. Oficialment no podem dir-ho així perquè la campanya comença quinze dies abans del dia de les votacions. A la pràctica, som en campanya!

Ara els plantejaments són ben diferents. És evident que en les condicions actuals els vots dels partits que es declaren independentistes no aconseguiran la majoria del Parlament. Encara que la majoria dels votants de Catalunya fossin independentistes això no es traduiria ara en una majoria de vots a partits independentistes. Conec prou a CiU com per saber que s’emportarà molts vots independentistes, com també sé que el 10 de juliol els carrers estaven plens de votants de CiU cridant independència. I de la mateixa manera sé que molts independentistes s’abstindran per raons diverses.

Això fa que una campanya com la que estic vivint té un objectiu que no és aconseguir la majoria absoluta. Per ami, i és una opinió estrictament personal, l’objectiu és tenir prou diputats independentistes que facin escorar el Parlament cap a l’independentisme, per fer que la nostra veu estigui present als mitjans, a la política “oficial”. El Parlament, si no aconseguim el nostre objectiu, tindrà molts diputats personalment favorables a la independència, sobiranistes de cor, però no tindrà una política independentista, la nostra veu, la de la crida per l’estat propi, no serà als mitjans.

Un Govern sortit d’un Parlament que per poder governar requerís un suport, si voleu esporàdic o ocasional, d’altres partits hauria de triar entre moure’s cap a les polítiques pro-estat espanyol o inclinar-se cap a la secessió. Segurament no seria cosa de dos dies, i no tot serien victòries, però poc a poc l’empremta independentista marcaria la legislatura.

Per això ara no lluito, com ho feia quan estava a CDC, per una majoria absoluta o suficient per governar, ara la meva lluita és contra la majoria absoluta que molts canten, la meva lluita és per aconseguir que l’independentisme sigui necessari per governar, per obligar a triar a qui, si treballem bé, previsiblement només tindrà una majoria relativa. La meva visió de la societat és similar a la de CDC, no en va vaig ser 25 anys militant, però en una Catalunya independents i democràticament digna. Per això crec que cal lluitar sense repòs fins el proper 28 de novembre.

Ara la lluita és per reivindicar la dignitat nacional. Lluito pel vot útil. El vot útil és aquell que evitarà majories que deixin sense veu i influència l’independentisme. Molts penseu que CiU tindrà la majoria, el que ens cal és que la majoria no sigui suficient i així aconseguir que les polítiques que faci el proper Govern tinguin un marcat caràcter nacional. Jo sóc dels que crec que sense CiU no hi haurà independència, hi ha qui creu que des de dins és pot aconseguir, jo crec cal que també es treballi des de fora. El moviment intern és necessari i molts amics patriotes l’estan fent, jo he triat fer-lo des de fora. La suma d’ambdós moviments ens portarà inexorablement a l’Estat català. Ara no és moment per al desencís, no és el moment dels experiments, és moment per lluitar, ens cal enfortir el vot útil i ara el vot útil de l’independentisme és el vot a Reagrupament amb els seus aliats. Si nosaltres sumem molts vots independentistes ens acostarem a la independència. Fes que el teu vot sigui útil!

Si sumem, guanyem!

Recordo un episodi que varem viure de xiquets, fills i veïns del barri de Gràcia i aficionats a la música, sovintejàvem les botigues de música a la descoberta d’instruments que s’avinguessin a transmetre el nostre geni.

Una tarda un de nosaltres, no recordo qui, va anar a Europa Musical a demanar preu per a un instrument de corda, ara no em feu dir qui, la qüestió és que l’amo de la botiga, que sempre estava amb la canya parada, va veure que hi havia negoci i en no poder-nos satisfer en la nostre demanda ens proposar la compra d’un trombó de pistons, “vosaltres el que necessiteu és un trombó de pistons”.

En el mercat del vot, succeeix alguna cosa semblant, durant molt de temps els nacionalistes independentistes hem hagut de comprar trombons de pistons o de vares, o sinó altrament quedar-nos sen se sonar. Ara però, podem sonar la nostre música, el nostre geni, jo votaré Reagrupament Independentista.

Per fi els nostres interessos tenen un instrument per fer via. A Catalunya però, hi ha diversos nínxols amb diversos interessos, els que tenim els interessos ben esclarits tenim la tria fàcil, però hi ha un munt de gent que no tenen molt perfilats els seus interessos, molts, presumeixo, “només” volen que Catalunya sigui forta, cohesionada, amb un nivell alt de coneixement, culta, amb una socioeconomia solvent, eficient i justa, al entorn de la catalanitat nostrada. Malgrat la majoria ha entès que dins d’Espanya això és irrealitzable, son candidats a triar trombons i andròmines vàries que no ens resoldran el problema, però aquests ciutadans que no tenen les vies de realització dels seus interessos gaire perfilades formen un magma, una sopa protozòica a la que és difícil arribar, més en plena campanya electoral, perquè l’establishment polític el te com si fos el seu vedat particular.

Amb tot, cal situar la situació en una  tessitura de “realitat”, per ajudar a fer-ho, us he “enganxat” els darrers paràgrafs d’un resum “econòmic” setmanal que una persona propera m’ha fet a mans.

“ Amb l’ajut d’agències de relacions públiques o no, l’economia espanyola sembla lluny de sortir de manera decidida de la recessió i el pressupost públic obligatòriament restrictiu fins l’any 2013,, no ajudarà al creixement del producte espanyol. Si la situació s’allarga amb un alt nivell de desocupació i nul creixement no obstant els baixos tipus d’interès, potser s’estarà obligant a pensar i a actuar sobre les causes de fons de la crisis que bàsicament estan en la baixa competitivitat de l’economia espanyola.

Les solucions a la competitivitat d’una economia son difícils i a llarg termini. En un recent estudi dels economistes Felix Roth i Anne-Elizabeth Thum del “Centre for European Policy Studies” dirigit pel prestigiós Daniel Gros, es considera provada la relació entre creixement i capital intangible. L’estudi s’ha fet sobre l’evolució del creixement dels països de EU-15 durant el període de 1995-2005. El capital intangible va molt més enllà del I+D  i afecta a la  fortalesa i cohesió d’una comunitat, incloent entre altres el coneixement i capital intel·lectual, el nivell de confiança entre els ciutadans, l’eficiència judicial, el marc econòmic institucional, la seguretat jurídica, la imatge i la marca i les habilitats i experiència dels treballadors. A Espanya ho tenim malament.

Hi ha sempre un altre camí: la sortida de l’Euro. Precisament avui, l’economista americà Michael Pettis, especialista en deute sobirà, actualment professor a l’universitat de Pekín després de passar per Wall Street primer amb Manufacturers Hanover (ara sota JP Morgan) i després amb Bear Stearns (venut a JPMorgan Chase), ha publicat un article a La Vanguardia on deixa entreveure aquesta possibilitat.

Probablement a Espanya li fa falta una major dosi de realisme. Ara s’anomena a Suècia com exemple de transformació i resposta a la crisis que va patir a inicis dels anys 90. L’article publicat l’agost passat pel The Economist contraposa el model de “consens i consistència a llarg termini” dels països com Suècia, Àustria o Finlàndia, amb el model dels països del mediterrani basat en crèdit barat, subsidis europeus i despesa pública, model  que ara sembla estar totalment desacreditat. Sembla doncs que més enllà de les relacions públiques, caldrà preparar més aviat que tard, una reacció duríssima”.

Hi ha maneres diferents de dir les coses, però n’hi algunes que son més clares cada dia que passa, ni el federalisme, ni la reforma de la Constitució,ni el concert econòmic son realistes, no son viables, i, en el supòsit que s’assolís alguna d’aquestes pretensions, Espanya trobaria la manera de fer salat, “Ustedes hagan las leyes,que nosotros haremos las normas”.

En els millors dels cassos, per Ecspanya, si realment emprenguessin la “reacció duríssima”, els primers damnificats seriem, com no, els Catalans, mentre la quinta columna regionalista seguiria desballestant la Nació Catalana pedra a pedra.

Per aquestes raons i d’altres, és que hem de votar independència, i hem de votar Reagrupament Independentista.

Les persones que habiten la sopa protozòica haurien de considerar aquestes “notícies” i haurien de fer l’única aposta realista.

Visca La Pàtria!!!!

Agosaradament Vallfosca.

MAFO (Miguel Angel Fernàndez Ordoñez) contraataca demanant el retall econòmic i pràcticament la desaparició de l’estat de les autonomies, un estat que des de Madrit i les Españas mai s’han cregut i que es va muntar per tirar-li aigua al vi a les moderades reivindicacions federalistes d’una Catalunya regionalista que tan sols demanava un “estatut d’autonomia”, res d’estat propi, res de Constitució pròpia que és el que tenen els Estats independents, un senzill estatut d’autonomia. Com que a les Españas no es creien una descentralització ni que aquesta fos regionalista van crear la LOAPA per estendre-la a la resta de las regiones i així a cop d’harmonització anar rebaixant les aspiracions de Catalunya, Euskadi i Galiza, que en principi eren les tres autonomies primigenies per les que es va pensar l’invent. Doncs malgrat aquesta rebaixa ni així els interessa i com que els Ecspañolos son així de centralistes mentre anaven desenvolupant aquest Estat autonòmic paral·lelament no s’anava aprimant l’Estat central el qual anava perdent atribucions en front de la descentralització regionalista però mantenia quasi intacte tot el seu aparell funcionarial malgrat no tenir ja les funcions, així s’ha arribat al col·lapse econòmic d’aquest invent i ara ens volen vendre la no funcionalitat de l’artefacte. Tota aquesta història és per fer veure que España no suporta ni tan sols una mera descentralització administrativa, per la senzilla raó que sap que el fet de posar armes polítiques i econòmiques en mans de nacionalitats que tenen una personalitat pròpia i diferenciada de la castellana seria el principi de la fi de la España que ells desitgen segueixi imposant-se: la España castellana.

Peró quan s’ha començat des de los madriles i zones limítrofes a vendre la impossibilitat i la infuncionalitat de l’artefacte regionalista? Doncs quan des de la castissa capital de les Españas els òrgans oficials i oficiosos defensors de la metròpoli van tenir la seguretat que n’Artur Mas seria el proper President de la Regionalista Generalitat de Catalunya i quan van veure que aquest es proposava fer un pas endavant, tímid, però endavant, tenint a demés la seguretat que un independentisme polític naixent no domable, occidental, transversal, democràtic i de classe mitja anirà forçant les passes endavant i en la mesura que les seves possibilitats democràtiques ho permetin impedirà es facin passes endarrere en el procés del nostre alliberament. I es clar, ara cal treure el Sant Cristo gros abans que els resultats confirmin els seus temors i se’ls pugui titllar d’antidemocràtics així podran dir: “Nosotros ya lo deciamos antes que esto no tiene viabilidad económica”.

Peró des de Catalunya se segueixen fent gests regionalistes i de dependència disfressats de “plantar cara” com el que han fet el Cercle d’Economia amb el títol de: “Una nova legislatura i un doble objectiu: desenvolupar una efectiva gestió de govern i refer el pacte constitucional”. Vixca lo rey i muyra lo mal govern!!, collons ja n’hi ha prou!! seguim donant visques al rei i culpant al mal govern, no hem aprés res en tres-cents anys? I a sobre un diari digital ho titula com: “Empresaris més catalanistes que mai”, quin catalanisme? Demanar refer el pacte constitucional que ja s’ha demostrat el que dona de si?, Reclamar que ens segueixin enganyant, això si, amb: “con talante por detrás y por delante..”? I mentre tant, anar pagant encara que no callem?, a ells tan se’ls en fot que no callem mentre paguem. I que ens quedi clar: Els estem subvencionant la nostra desaparició com a cultura i nació. O sia: som tan tontos que estem subvencionat als nostres botxins!! Anem fent, anem, no som més rucs per que no ens entrenem!!.

Visca la Pàtria