Aviat tenim les eleccions nacionals. Jo ja n’he viscut unes quantes, però en situació personal molt diferent a la d’ara.

Durant molts anys vaig col·laborar amb les campanyes i vaig ajudar a confegir programes electorals. Sempre ho vaig fer com a militants de CDC i, concretament, en l’àmbit d’universitats i recerca. Sovint em tocava intentar moure gent per actes, convidar-los, etc. L’objectiu d’aquelles eleccions sempre era el mateix, intentar que CiU guanyés les eleccions i aconseguís la majoria suficient per governar. Cal dir que a les eleccions nacionals la primera cosa sempre la vàrem aconseguir, mentre que a les dues darreres no va ser possible governar.

Recordo perfectament les eleccions del 2003, jo era a l’Hotel Majestic, lloc de reunió de CiU els vespres electorals, vam tenir una certa decepció, no gaire perquè les enquestes ja ens donaven per morts, i una gran alegria quan vam veure que ERC i CiU sumaven la majoria absoluta. No em cansaré de recordar que la majoria dels militants de CDC que érem allà érem independentistes i pensàvem que un Govern de CiU amb ERC representava un avenç notable. Ens posava neguitosos la política nacionalment poc decidida que practicaven els governs de CiU. Vam celebrar-ho amb una copa.

A l’endemà, l’aleshores conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació, Andreu Mas-Colell, amb la seva habitual encertada capacitat d’anàlisi, em va dir. No hi haurà un govern de CiU i ERC, formaran un govern tripartit. Així va ser. Ho vaig entendre i vaig pensar, jo també, que obrir les finestres i fer net sempre és bo en qualsevol democràcia. L’alternança era necessària, com ho és la limitació de mandats i la regeneració democràtica.

Recordo també molt bé les darreres, al 2006. Els resultats, amb creixement de CiU i descens d’ERC, van proporcionar-nos alegria per haver crescut i també per la suma, però teníem menys optimisme, no ens refiàvem massa de “l’equilibri” d’ERC. Aquell mateix dia vaig agafar un cert protagonisme i vaig intentar posar en contacte a dirigents de CiU amb dirigents d’ERC, sector Carod-Rovira (així era aleshores). Ràpidament vaig saber que el sector Puigcercós ja tenia molt ben lligades les coses. Carod-Rovira, amb els seus, mantenia una posició més neutral, Puigcercós i els seus volien el tripartit. La veritat és que en aquell moment vaig pensar que ERC s’havia begut l’enteniment. Rebutjaven l’opció que més podia fer avançar Catalunya nacionalment. Pensava que era dolent per Catalunya i per a ells. Així ho veia jo i penso que no m’equivocava.

No cal que ara valorem els grans avenços nacionals d’aquests darrers anys. Si faig un balanç penso que si hem avançat nacionalment, però gràcies al “gobierno amigo” i no al nostre. Les complicitats del Govern català amb l’espanyol i la manca absoluta d’intel·ligència del dirigents espanyols han fet emergir l’independentisme descarat. No en faré cap anàlisi perquè tots la teniu feta un munt de vegades.

Ara s’acosten aquestes eleccions. El 28 de novembre és aquí mateix. La meva situació és totalment diferent. Per raons que molts ja coneixeu i que no cal que torni a comentar, vaig deixar CDC al juny del 2009 i vaig seguir treballant per moure el màxim de gent cap a un independentisme pràctic, és a dir aquell que es tradueix en vots. Vam treballar un conjunt de companys sense alinear-nos amb cap corrent concret i cercant el màxim de pluralitat possible. Les coses van anar com van anar i ja a final d’agost vam prendre l’única decisió que consideràvem assenyada si volíem aconseguir vots independentistes decisius per al Parlament, col·laborar amb Reagrupament. Les nostres raons discutibles, tothom té les seves, foren un discurs clar, un programa coherent i una organització real. I hi som, en plena campanya. Oficialment no podem dir-ho així perquè la campanya comença quinze dies abans del dia de les votacions. A la pràctica, som en campanya!

Ara els plantejaments són ben diferents. És evident que en les condicions actuals els vots dels partits que es declaren independentistes no aconseguiran la majoria del Parlament. Encara que la majoria dels votants de Catalunya fossin independentistes això no es traduiria ara en una majoria de vots a partits independentistes. Conec prou a CiU com per saber que s’emportarà molts vots independentistes, com també sé que el 10 de juliol els carrers estaven plens de votants de CiU cridant independència. I de la mateixa manera sé que molts independentistes s’abstindran per raons diverses.

Això fa que una campanya com la que estic vivint té un objectiu que no és aconseguir la majoria absoluta. Per ami, i és una opinió estrictament personal, l’objectiu és tenir prou diputats independentistes que facin escorar el Parlament cap a l’independentisme, per fer que la nostra veu estigui present als mitjans, a la política “oficial”. El Parlament, si no aconseguim el nostre objectiu, tindrà molts diputats personalment favorables a la independència, sobiranistes de cor, però no tindrà una política independentista, la nostra veu, la de la crida per l’estat propi, no serà als mitjans.

Un Govern sortit d’un Parlament que per poder governar requerís un suport, si voleu esporàdic o ocasional, d’altres partits hauria de triar entre moure’s cap a les polítiques pro-estat espanyol o inclinar-se cap a la secessió. Segurament no seria cosa de dos dies, i no tot serien victòries, però poc a poc l’empremta independentista marcaria la legislatura.

Per això ara no lluito, com ho feia quan estava a CDC, per una majoria absoluta o suficient per governar, ara la meva lluita és contra la majoria absoluta que molts canten, la meva lluita és per aconseguir que l’independentisme sigui necessari per governar, per obligar a triar a qui, si treballem bé, previsiblement només tindrà una majoria relativa. La meva visió de la societat és similar a la de CDC, no en va vaig ser 25 anys militant, però en una Catalunya independents i democràticament digna. Per això crec que cal lluitar sense repòs fins el proper 28 de novembre.

Ara la lluita és per reivindicar la dignitat nacional. Lluito pel vot útil. El vot útil és aquell que evitarà majories que deixin sense veu i influència l’independentisme. Molts penseu que CiU tindrà la majoria, el que ens cal és que la majoria no sigui suficient i així aconseguir que les polítiques que faci el proper Govern tinguin un marcat caràcter nacional. Jo sóc dels que crec que sense CiU no hi haurà independència, hi ha qui creu que des de dins és pot aconseguir, jo crec cal que també es treballi des de fora. El moviment intern és necessari i molts amics patriotes l’estan fent, jo he triat fer-lo des de fora. La suma d’ambdós moviments ens portarà inexorablement a l’Estat català. Ara no és moment per al desencís, no és el moment dels experiments, és moment per lluitar, ens cal enfortir el vot útil i ara el vot útil de l’independentisme és el vot a Reagrupament amb els seus aliats. Si nosaltres sumem molts vots independentistes ens acostarem a la independència. Fes que el teu vot sigui útil!

Si sumem, guanyem!

  • Facebook
  • Twitter