Jo m’he fet seguidor del Barça a mesura que m’he fet més gran. Abans m’agradava el basquet i lògicament el judo, l’esport que he fet durant 20 anys. Després amb la bicicleta, a on he gaudit jornades immemorables del Tour amb l’Induiran i després l’Armstrong.   Però ara realment, es el Barça el que em fa vibrar.

A part de que el Guardiola ha aconseguit fer que ara per ara el Barça és el millor equip de món, a mi, darrerament no sé perquè trobo que cada gol que fan, sento una alegria immensa. Avui amb el Madrid, que per desgràcia no ho he pogut veure per Internet ja que tots els canals estaven saturats, i ho he escoltat per la ràdio via Internet, ha estat increïble.

He gaudit com mai i cada gol, he cridat com un boig. Fins i tot, la dona m’ho ha fet nota: Manel sembla com si et anés la vida!!

Ara que escric aquestes ratlles, recordo el que pensava quan era jove i veia aquells homes ja granadets  perdre l’oremus per un gol de Barça, pensava que aquells pobres homes devien estar molt frustrats de com li anaven  la vida i només es podien treure tota la seva ràbia quan anaven al futbol. Cada gol per aquells homes, era com una joia que la vida els hi negava.  Aquells homes es desfoguen amb el futbol.

Em penso que amb el que ha succeït aquest mesos, un s’ha tornat un hooligan del Barça.

Visca el Barça!!

Nota: Espero que un dia, també gaudeixi per altres coses i mentre no s’acosti aquests dies, em mantindré a un segon terme. Per això, aquest serà el meu darrer article a aquest bloc tant magnífic. Voldria agrair al l’Enric Canela i a l’Agustí Esparducer, que em van invitar a participar-hi. Moltes gràcies als altres companys del bloc,  ha estat un plaer compartit aquest bloc amb vosaltres.

Ha arribat l’hora de la veritat. Diumenge votem i al vespre sabrem quina serà la composició del nou Parlament, queda molt poc. La campanya ja s’ha acabat. Una campanya que ha estat intensa per alguns, amb retrets, vídeos i insults entre alguns grups i la negació dels mitjans de comunicació dels que no estem en el sistema. Altres hem sabut mantenir la dignitat sense altre missatge que defensar els nostres principis.

Aquests darrers dies he tingut moltes alegries quan he escoltat dir a moltes persones que mai no hagués associat a l’independentisme radical que votarien a Reagrupament. La veritat és que han estat sorpreses molt agradables. Vull creure que els meus companys de Suma Independència i jo mateix hem contribuït en algun cas, però crec que cal atribuir el mèrit al desinteressat treball de centenars de persones que han anat cosint el territori d’actes. Més de 1.000 actes és una xifra enorme només a l’abats de gent generosa i sacrificada. Això, amics, quan ho veus, emociona.

Us haig de demanar obertament el vot per a la nostra opció. La setmana propera no sé si sabré sobre què escriure però ara no puc fer altra cosa que això, són les emocions finals.

La meva darrera argumentació preelectoral la centraré en la necessitat de conrear de nou els valors que han d’impregnar la nostra societat.

Una crònica política és avui quelcom que ens mirem amb disgust perquè no veiem el comportament ètic que caldria esperar de les més altres dignitats del país. El que és profundament greu és que ells no ho saben. Molts són gent honrada que ha entrat en la dinàmica del sistema i estan ja abduïts. Només si fent foc nou som capaços de canviar això la paraula Catalunya tornarà a emocionar-nos com les paraules de Pau Casals a l’ONU. Avui Catalunya ha perdut prestigi convertida en una comunitat autònoma de règim comú a l’Estat espanyol, un zero a l’esquerre espanyolitzat. I la nostra llengua està amenaçada per la globalització i per la màquina homogeneïtzadora de l’Estat espanyol. Això amics s’ha d’acabar.

Tenia l’altre dia el plaer d’escoltar al Paranimf de la Universitat de Barcelona la lliçó magistral que Edgar Morin va pronunciar en ser investit Doctor Honori Causa. Era sobre educació, quina emoció sentir al savi professor francès, universal ara, parlar de ‘educació transdisciplinària. Em va fer pensar força sobre com caldria recuperar els valors ètics a la nostra societat.

Per fer això ens cal un canvi radical del model democràtic català i abordar tot seguit una profunda reforma del sistema educatiu. Un enfrontament fins on puguem mentre no aconseguim la independència amb l’estat espanyol per decidir i canviar el model educatiu i de relació educació – família. No podem seguir degradant més la nostra societat. Necessitem una joventut sabia i ben formada. És el futur de Catalunya.

Ens cal la radicalitat democràtica fins l’últim extrem i això l’única candidatura que ho defensa és Reagrupament.

Òbviament l’economia i la independència centren avui el debat polític, però escolto massa declaracions sobre la independència sense cap contingut darrere, l’escolto de persones que no han estat capaces de construir un discurs que vagi més enllà dels tòpics independentistes envernissats de quatre normatives legals, però que en el fons tenen una profunda i, en alguns casos, irreversible incultura holística. No és això el que necessitem per edificar un país. La independència i els diners són importants, però alhora m’agradaria sentir fort i clar, arreu, que necessitem valors. Cal gent amb virtut i intel·ligència democràtica. Cal la cultura per se, la cultura de l’esforç, el treball, el respecte, la puntualitat, mil coses que es basen en una ètica interpersonal. En assumir que els altres són importants i que la meva llibertat acaba on comença la de l’altre. Una societat basada en el respecte mutu.

No puc pensar només en la independència, necessàriament haig de pensar en com construir un país que sigui l’orgull de tots els seus ciutadans. Que puguem sentir-nos orgullosos de ser catalans no per simple patriotisme sinó per haver construït un gran país.

No sé amics meus, potser aquestes sensacions meves, que expresso de forma més vehement del que és normal, apareixen ara perquè tot i no haver estat mai polític en actiu m’agrada la política com a acte de servei, estimo la política, i veig que estem en un moment decisiu.

No sé com ens aniran les coses però passi el que passi serà el que haurem volgut perquè res és més fort que la nostra voluntat de ser si la canalitzem amb intel·ligència i generositat. El mur de Berlín va caure sense la complicitat dels mitjans de comunicació. Nosaltres tampoc els necessitem per assolir la llibertat.

Avui no m’estenc més. Més que un article ben argumentat he fet un buidat de sentiments. Torno com he començat, penseu, si no ho heu fet ja, que la independència i els diners han d’anar associats amb l’ètica i els valors i això només ho defensa Reagrupament. Sumem molts vots a Reagrupament perquè

Si sumem, guanyem!

  Catalans, us haig de confessar que una serena emoció em tenalla el cor, i això em te un xic sorprès perquè en cap altres eleccions havia sentit una cosa així.

  Que ens fem grans sí, però no és aquesta, la qüestió és que en tota la meva existència mai havia tingut una oportunitat igual, igual de collonuda vull dir, no recordo haver tingut mai al meu abast votar una candidatura decidida a sumar per a declarar, en el si del Parlament, la independència de Catalunya i dur endavant un programa de regeneració política. Com tampoc puc recordar que fóssim tants els catalans que hem decidit acabar amb la situació lamentable  que Catalunya viu encara dia a dia, setmana a setmana, mes a mes i any rere any.

  Ara sé que puc dir PROU, i que com jo molts altres compatriotes direu PROU, i que aquesta veu es farà sentir més i més cada dia que passi.

  Per fi, després de tantes i tantes penúries i frustracions, després d’haver d’estar sí o sí, orfes de representació, amb un vot itinerant en un pelegrinatge de mai acabar, havent d’escollir el mal menor sota xantatge, per fi ara sí puc votar una candidatura que em representa, “majoria parlamentaria i declaració unilateral de la Independència de Catalunya”, “període constituent i posada en marxa de les reformes polítiques que optimitzin les funcions democràtiques”.

  El dia 28 N és una diada de joia i benaurança que vull compartir amb tots vosaltres, i estic ben segur de que farem un molt bon paper malgrat tot, malgrat errades pròpies, alienes, i malgrat el capteniment autista de l’establishment.

 La setmana que ve, tindrem molts afers a parlar, però ara l’únic que ens cal és votar Independència amb el convenciment de que la nostra veu per fi es farà sentir alta i clara, sense embuts.

 Catalans, Visca La Terra, Visca La Pàtria, Visca Catalunya Lliure i Sobirana.

Molt cordialment Vallfosca.

Ara si que som a les portes de l’hora de la veritat, l’independentisme en els últims dos anys ha fet un gran pas endavant, socialment parlant, i caldria que, tant com puguem, aquest avenç social es reflectís en la política, aquí és on es prenen les decisions que de veritat ens afecten a tots els catalans. Ja no n’hi ha prou en situar-nos en el mon associatiu i cultural, el nostre reducte fins el dia d’avui, ara caldrà anar prenent decisions tant individualment com col·lectivament, i la de militar en un partit exclusivament independentista o no, serà una que molta gent s’haurà de plantejar passades aquestes eleccions. Es doni el resultat que sigui en les eleccions d’enguany caldrà reforçar l’actitud “indepe” inclús d’aquells militants i càrrecs electes de partits no independentistes. Seria decisiu que la consciència independentista deixés de ser una actitud personal, per alguns, per passar a ser política, amb el que això comporta de posicionament personal i públic en front d’algunes decisions del propi partit, i que cada u de nosaltres exercís aquesta actitud en l’àmbit polític en que es desenvolupi en l’actualitat o en el futur. Entre tots haurem d’elevar a “normal” el fet de ser independentista i exigir el dret a definir-nos com a Nació.

És pels motius expressats que no trobo encertat engegar projectes amb data de caducitat d’antuvi, ni dimitir de presentar-se en comicis que no siguin al Parlament de Catalunya; considero amb tot el respecte als estrategues que han dissenyat un camp d’acció com el que defineixo, que és un absolut error, i que aquesta actitud lluny de reportar-los adhesions les allunya, doncs la gent quan es decideix per recolzar un projecte espera que aquest tingui continuïtat fins que s’assoleixi completament l’objectiu, i assolir-lo no vol dir només arribar-hi sinó a demés consolidar-lo, altrament semblaria que “els teus” t’abandonen abans d’acabar la travessia. Em sembla també un error renunciar a presentar-se a les municipals quan la independència també es pot assolir amb un resultat aclaparador als municipis, recordem que la segona república espanyola va ser conseqüència d’unes municipals i no d’unes generals. Si una immensa majoria de municipis catalans demanen la independència no veig com el parlament de Catalunya podria tancar les oïdes a tal clam; per altra banda no em serveix la excusa de dir que la gestió no és el nostre objectiu, deuria quedar clar que a l’independentisme no li fa por gestionar, i que una bona gestió no és de dretes ni d’esquerres, es senzillament això: una bona gestió i per tant transversal. Bé, deixo aquests arguments apuntats aquí per a després de les eleccions i tan sols demanar a les forces “indepes” que s’apunten a aquestes tesis que les repensin bé, no serà qüestió d’ara endavant d’anar regalant vots ni escons a les forces del “status quo” doncs la batalla serà llarga i dura, per tant: “a l’enemic ni aigua i al desert, polvorons”.

Vaig dir, en el seu dia, que no faria campanya partidista per a cap de les dues opcions que considero valides actualment per a un independentista i penso complir-ho; avui, a tres dies de les eleccions, només us demano un vot raonable si sou independentistes, un vot que pugui debilitar l’espanyolisme i desemmascarar el seguidisme autonomista o el “bluff” federalista i com va dir la nostra estimada icona pepera, la esperancita aguirre: “Deixem-nos estar de collonades!!”; si, deixem-nos de collonades i votem independència, votem Solidaritat Independentista o Reagrupament Independentista. Les dues úniques opcions que han certificat que ens portaran de dret pel camí de la independència, sense circumloquis verbals ni passades per experiments impossibles i impassables com el federalisme (a Espanya no hi han federalistes) ni el concert econòmic, que mai assolirem si el volem com el del país basc, doncs senzillament és econòmicament impossible dins l’àmbit espanyol i encara que volguessin (que no volen) no el podrien concedir sense la desaparició per fallida del projecte España.

Jo també em deixaré de collonades, i deixant de banda les picabaralles que adherits i convençuts d’un o altre projecte ens han estat llançant a veure si picàvem i, mes que votar-los a ells, deixem de votar al altres; votaré pel partit que considero te més possibilitats de fer els “números” necessaris per sortir millor representat a la meva circumscripció, i que a hores d’ara em sembla que ja tinc clar quin ha de ser. El que més m’interessa avui és que fem els millors números possibles, sense partidismes, l’independentisme ha de deixar de fer seguidisme com ha fet fins avui ERC i ha d’iniciar el camí de no retorn. Segurament la propera setmana iniciarem un viatge que serà llarg, o si més no més del que desitjaríem o podíem haver pensat ara fa un any; de tota manera serà l’inici d’un camí en el qual ja no hi haurà marxa enrere. QUE HO TINGUIN CLAR!!, ja no hi ha marxa enrere, Catalunya serà lliure!!

Visca la Pàtria

Queden 4 dies decisius per poder demanar el vot. Els experts diuen que són durant aquests quatre dies, que la majoria de la gent indecisa, decideix el seu vot.  Ara ha arribat l’hora de la veritat pels qui anhelem una Catalunya lliure i sobirana.

Està clar, que aquestes eleccions no seran les que s’aconseguirà la independència. Però pot ser determinant per aconseguir-la d’aquí 4 o 8 anys com a molt estirar. Això dependrà, i no ho dic només pas jo, un modest blocaire, si Reagrupament entra amb prou força al Parlament. El darrer article al Nació Digital escrit pel catedràtic en sociologia i doctor en política , Salvador Cardús ens diu: “Reagrupament, que era –i és!-  l’alternativa radical que podia haver recollit millor les ambicions i les impaciències que una part del país hem demostrat tenir, titubeigs propis a part, s’ha vist greument envestida per l’oportunisme intemperant de Solidaritat que ni farà ni, potser, deixarà fer. Si ni uns ni altres arriben a entrar al Parlament, haurà estat una oportunitat perduda per trencar l’aïllament mediàtic al que es condemnen els extraparlamentaris. Només cal veure els avantatges diferencials amb què compta una organització minúscula i irrellevant com Ciudadanos davant dels més de tres mil membres de RCat i els milers d’actes que ha estat capaç d’organitzar. Però les regles de joc són dures i, paradoxalment, els qui esgrimeixen la “solidaritat” al seu nom i que van justificar la seva aparició amb la voluntat de sumar-ho tot, hauran causat just el contrari: una divisió de conseqüències dramàtiques.”

No parlaré en aquest article del que penso que és la plataforma ad-hoc que han muntat el Laporta, Tena i Bertran. Potser ho faré la setmana que bé, segons com vagin els resultats. Només ho faré si Reagrupament obté molt bons resultats, en cas contrari, no ho faré perquè no sembli que ho faig per despit. Tampoc ho faré si SCI obté molt malts resultats. No caldrà, doncs això significarà que la ciutadania ha entès de que anava la història.

Per mi, com per altres companys que durant aquest dos anys hem treballant de valent per la independència de Catalunya, creiem imprescindible que al Parlament hi hagi una força política independentista, seriosa, preparada i consolidada territorialment, que no depèn d’una figura mediàtica i tampoc que no tingui cap deute amb ningú. Una força que tingui les mans lliures per poder denunciar al Parlament la gran farsa que representa aquestes eleccions regionals i la nostres institucions subjugades a les regles imposades pels espanyols. Catalunya és una simple regió autonòmica espanyola. No som cap país per molt que ens vulguin vendre els polítics catalans. La Generalitat és més aviat una gran gestoria, sense sobirania i que a més, està ofegada econòmicament per l’espoli fiscal que estem sotmesos. Amb aquesta tessitura, no és possible fer política de debò. Només es pot fer el paperina. Per això, aquestes eleccions, en comptes de debatre temes realment importants,  alguns estan fent el paperina en recórrer als vídeos porno o que ratllen el friquisme. La premsa internacional, com molt bé explica el company Salvador Garcia-Ruiz al seu bloc, ens estan deixant com a frívols. Com no, especialment l’espanyola hi està treien molt de suc de tot això per continuar desprestigiant als catalans.

L’establishment polític català i les corporacions empresarials que viuen de la xarxa de corrupteles i subvencions que el Regne d’Espanya ha disposat per corrompre als catalans,  vigilen amb cura que res no canvií.  Malgrat són conscients que la situació és insostenible a mitjà i llarg termini, no poden fer res més que retenir el poc poder que tenen. Els hi va el menjar per avui. El demà per aquesta gent, no existeix. Per això, hi ha un buit informatiu respecte a Reagrupament. No volen de cap manera que surti una nova formació que pugi posar en compromís el minso poder colonial que regenten. Realment el que ha succeït aquests mesos als mitjans d’informació públics i alguns de privats, demostra que la democràcia a Catalunya està vigilada. El més greu però, és veure com els polítics catalans no ho denuncien i molt d’ells s’aprofiten per benefici propi o del seu partit.

Com pot ser que una formació política ompli l’Auditori de Barcelona amb prop de 2.500 persones ,segons les cròniques d’alguns periodistes, i en canvi no surt en cap noticia a cap televisió i ràdio pública. Però tampoc a les grans privades, com per exemple a Rac1?. Com és possible que el diari Avui-Punt.Cat, publiqui primer una noticia a on la foto no es correspon a l’acte i donen la xifra de només “més de 1.000” , per després, arran de les queixes i comentaris dels seus lectors, ho acaba rectificant al cap d’unes hores, canviant la foto, i dient finalment que eren 2.000?

Penso que la por que al Parlament de Catalunya hi entri Reagrupament amb el seu programa de regeneració política, és el que ha fet ajuntar tots els partits polítics catalans i l’establishment per conjurar-se per impedir-ho.  Cada dia que passa, amb la informació que he esbrinat (i no que m’ho han explicat), hi estic més convençut. Malgrat estic d’acord que  Reagrupament hem comès alguns errors, penso que aquests no han determinat el que ara estem amb la tessitura actual amb “una divisió de conseqüències dramàtiques.”, tal com exposa Salvador Cardús.

Que potser per la forma que s’han resolt la crisi del gener passar, d’altra banda crec que inevitable, els hi hem donat carnassa als taurons? Doncs si, és veritat. Però que ningú oblidi que en el moment que Reagrupament decideix presentar-se a les eleccions, això implica tirar-se a l’aigua i els taurons hi són allà esperant el seu moment.  Un moment que sempre arriba per qui ho intenti. No importa l’immaculat o virtuós que siguis abans. En el moment que poses el peu a l’aigua, no et preocupis que els taurons trobaran la manera de fotre-t’hi queixalada.  A Catalunya, per poder anar al Parlament, tens que travessar un mar empantanegat i ple de taurons. No esperis cap cop de mà de ningú, ans el contrari. Només comptes amb les teves forces.

Per poder sobreviure un atac dels taurons, cal estar-hi ben preparat. En aquest sentit, Reagrupament ha demostrat que ho està. Després de tots els atacs rebuts, sobretot , el d’aquest estiu,  Reagrupament no només es manté flotant, sinó que neda cada dia que passa amb més força cap a la platja.  D’aquí 5 dies veurem com Reagrupament Independentista arriba a la platja de la Llibertat.  N’estic convençut que arribarà viu. Però caldrà veure amb quines forces comptarà per poder començar a caminar cap el Cim. Cap el Cim de la Independència.

__

Amics lectors, penseu una mica fredament que ha succeït d’ençà el 2008. Jo vaig  començar a escriure al Bloc Gran del Sobiranisme convidat per un blocaire convergent, per  veure si es podia establir ponts entre els independentistes d’Esquerra i CiU. Jo representava ERC, i un l’altre company blocaire d’aquest bloc de deumil.cat, l’Enric Canela era de Convergència. Ambdós, junt amb l’Agustí Esparducer, que aquell moment era també d’ERC, vam decidir un dia trobar-nos per veure si era possible fer realitat de portar 10.000 catalans a Brussel·les per demanar la independència de Catalunya.  Amb la inestimable ajuda d’altres companys, i sobretot de  la mobilització espontània i altruista de  milers de catalans, vam fer possible una fita històrica i única.  Des del primer dia, amb l’Enric, vam coincidir, que tot aquell esforç seria en va, si al Parlament no hi havia una força política que representés l’esperit de Brussel·les: “Volem un Estat Català”

La famosa ILP que va donar peu al referèndum d’Arenys de Munt i que varem presentar des de deumil.cat i l’associació Catalunya Estat Lliure,  fou pensada per obligar als partits catalans del Parlament a mullar-se sobre la independència.  Sabíem que era constitucionalment impossible. Però volien generar al Parlament un debat a favor de la Independència. No cal que us recordi el que van fer: Tots els partits, CiU, PSC, ERC, PP i IC-Eua van votar per unanimitat en contra que ni tants sols es permès recollir les signatures per després debati-ho a un ple. El resultat no podia ser més clar, al Parlament de Catalunya, no hi havia cap partit que vol debatre la independentista. Cap partit parlamentari català volia fer res per avançar cap a la independència. No volien que res es canviés. Ja els hi estava bé com anava la política catalana. Uns per demostrar que eren un partit de govern i els altres perquè veien aviat arribar la seva possibilitat de tornar a ser-ho. Ambdós partits no van dubtar en pactar amb els partits espanyolistes del PP , PSC i IC-Eua, per impedir que es recollís centenars de milers de signatures a favor de la independència. Encara menys votar en un ple al Parlament.

Ara resulta , segons diu un d’aquests partits, que si que ho farà. ERC diu que convocarà el referèndum que va rebutjar ni tant sols debatre’l al Parlament per tres cops.

CiU, malgrat es vanagloria de tenir molts independentistes i diu que apel·la el dret de decidir, a part de també votar en contra a qualsevol possibilitat de debatre la independència al Parlament, reitera sempre que pot, que en aquesta legislatura no pensa fer res per avançar cap a la independència.

Amb aquests situació, us demano, que no dubteu ni un segons més.  Aquest proper diumenge, podrem per fi, aconseguir que hi hagi un partit al Parlament que posi sobre la taula, la necessitat imperiosa per constituir l’Estat Català.

Per això, us demano que si no voleu tornar a començar de zero d’aquí quatre anys, voteu Independència: Voteu Reagrupament

Endavant les Atxes!!

Començo amb una notícia de divendres al migdia. Diu: El grup farmacèutic té 1.928 empleats a Espanya distribuïts en les seves oficines i plantes de Madrid i Catalunya. La farmacèutica Roche Farma Espanya ha anunciat avui que tancarà les instal·lacions que la companyia té a Barcelona i es desprendrà d’uns 150 treballadors, dins del procés de reestructuració de la signatura per acomiadar 4.800 treballadors en el món.

Acaba: La firma ha afegit avui al comunicat que el nombre final de treballadors afectats per la supressió de llocs de treball a Espanya dependrà de quants es traslladin de Barcelona a Madrid.

Aquest és només un exemple d’una tendència natural. Deixant de banda quants treballadors de cada lloc puguin ser acomiadats, fet en si mateix dolent, la tendència és tancar Barcelona i deixar Madrid. Reconec que si jo fos un directiu d’una multinacional farmacèutica amb poca producció a l’Estat espanyol i tingués la possibilitat d’establir una seu a prop de qui pren les decisions importants no ho dubtaria. Lògica empresarial. Altra cosa seria si fes recerca, aleshores valoraria el potencial investigador en aquest camp que és més alt a casa nostra.

He iniciat aquest escrit així perquè penso que és molt il·lustratiu del paper secundari que juguem en un estat centralista.

M’agradaria estar segur que en aquestes eleccions tenim possibilitat de canviar les coses de manera radical. Una senzilla anàlisi de les propostes electorals ens mostra que tenim algunes de les ofertes electorals que ens proposen que tot segueixi com està, que millorarem però que no toquem res. Són propostes bessones, la del PSOE i la del PP. La primera amb un vernís social, difús i catalanista, i la segona més dura, clara i centralista. Una més d’esquerra conservadora i l’altra de dreta dura. En realitat per a Catalunya propostes idèntiques en allò que és fonamental, dependència d’Espanya i pobresa. Són propostes regionalistes en les que la paraula regió, gairebé treta del llenguatge català políticament correcte, és substituïda per comunitat autònoma. Aposta per una descentralització administrativa sense capacitat de decisió política. Segueix el lema de José Antonio Primo de Rivera “Una unidad de destino en lo universal”. Són propostes, una d’un federalisme que no es creu ningú, i l’altre d’un centralisme explícit. Ambdues supediten Catalunya a les Corts espanyoles, alhora supeditades a la tercera cambra omnipotent, el Tribunal Constitucional.

Indefectiblement votar una d’aquestes dues coses, una moneda de dues cares, és votar la ruïna de Catalunya, mantenint els símbols o no, amb més català o menys, però la ruïna la mateixa. No hi ha una sola anàlisi econòmica decent que ens pugui donar un altre diagnòstic. Les coses són com són i cap discurs les pot canviar, encara que votar a Montilla pugui produir, com mostra un vídeo masclista i groller dels socialistes, un orgasme. Quan es passi la dubtosa passió de l’orgasme produït per aquest vot, la ruïna lluirà amb més força. Tampoc un cop Alícia Sanchéz Camacho Croft hagi eliminat els immigrants, els independentistes i el català no viuran, els que quedin, millor. L’espoli és persistent perquè cal rescatar les autopistes de Madrid, per cert gràcies a una proposta de CiU, que van mig buides perquè tenen autovies de sobres, mentre aquí posem ciris a la Mare de Déu de Montserrat per tal que solucioni el tema de l’autovia A-2, vergonya estatal. Cal recordar que la nostra Mare de Déu mana molt més que les altres (la idea del seu ajut és del conseller Baltasar perquè li va anar bé per pal·liar la sequera de l’any 2008).

Evidentment votar a Iniciativa és votar al PSOE però en versió “llauna”. Vull dir que els presten tot l’ajut que calgui però per fer-se notar inventen coses que molesten als ciutadans, com ara els 80 km/h, o creen coses com el codi ètic de la policia de Catalunya un preàmbul que és una absurditat galàctica com bé diu Vicent Sanchis. És un problema que passa amb aquells que no tenen competències polítiques reals, per fer-se notar i denotar que tenen capacitat legislativa fan normes i lleis que compliquen la vida als ciutadans. Cal no oblidar que varen ser ells els que van introduir a l’Estatut el dret al paisatge, aspecte fonamental del nostre futur.

Una altra fórmula és votar directament independència i que el Parlament la proclami sense demanar permís a ningú. Evidentment l’Estat s’hi oposarà, però ja serà un problema internacional. Tindríem la independència a tocar.

Una altra opció és votar propostes que no poden prosperar. És el cas d’un referèndum i d’un concert econòmic. Clarament no són viables ja que requereixen el permís del govern espanyol i està clar que no el donarà mai. De totes formes jo penso que la proposta de CiU va amb segones intencions, una estratègia, Artur Mas ho va deixant anar: Si no ens donen el concert… caldrà anar més enllà, etc. Com que l’Estat espanyol tal com s’entén ara és inviable sense els diners de Catalunya, la probabilitat de tenir-lo és zero. Més clar no ens ho poden dir. Llegiu:

El secretari d’Estat d’Hisenda i Pressupostos, Carlos Ocaña, ha descartat la possibilitat que es creï un concert econòmic per a Catalunya semblant al del País Basc, tal com ha demanat CiU, ja que, segons la seva opinió, ni és “viable” ni és “una bona idea”.

Així ho ha posat de manifest Ocaña durant la seva intervenció al ‘Forum Cinco Días’, on ha lamentat que els polítics catalans s’oblidin que Espanya té un sistema de finançament “molt recent”.

Segons la seva opinió, aquest sistema té en compte la variable de la població i garanteix els recursos en tot el país, per la qual cosa “ignorar-ho” suposa un acte “d’injustícia” que només s’explica per “les calors” de la campanya electoral a Catalunya.

En aquest sentit, ha admès que troba a faltar que el debat català tingui en compte que el sistema no és “ni de lluny” semblant al de fa vuit anys, ja que el model actual ha estat pactat i compleix, en part, amb les aspiracions catalanes.

Aquesta no és una declaració política qualsevol, és una declaració tècnica, certa. Catalunya no és ni el País Basc ni Navarra.

Des d’un punt de vista purament econòmic, la diferència entre la situació actual i el concert econòmic és molt més gran que la que hi hauria entre el concert econòmic i la independència (només cal veure que la quota basca deu estar al voltant dels 1.600 milions d’euros anuals i el PIB català és aproximadament un 19% del de l’Estat i el del País Basc un 6%).

Davant d’això l’Estat no té altra alternativa que córrer el risc de plantejaments més radicals per part de Catalunya i confiar en el seny català, que per a ells vol dir fer quatre manifestacions, queixar-se i després votar tot el que els posin per davant per allò de la “responsabilitat”. En tot cas, si CiU és decisiva a Madrid, ells oferiran cedir alguna cosa més o menys simbòlica però mai no acceptaran un concert econòmic català. Potser proposaran a Duran Lleida ser ministre, però clar això a banda de la satisfacció de l’implicat no aportaria res a Catalunya ja que aquest home té una inequívoca vocació espanyola, no fos que ell i el seu pare visquessin en estats diferents.

Els dirigents de CiU saben perfectament el que no farà l’Estat espanyol. Si és així, fan pur electoralisme? En part si, però no del tot. Crec que amb el festival que es trobarà Artur Mas quan sigui president, que ho serà, no li quedarà més alternativa que anar a totes o fracassar. Artur Mas, pel que li he vist fer fins ara, quan arriba a una conclusió va fins al final. Plantejarà un pols a l’Estat. Només té un condicionant, vèncer les resistències internes, què farà Duran Lleida quan vegi que no serà ministre espanyol i que té el risc de viure en un estat diferent del que viu el seu pare? Mas tindrà moltes complicitats internes, més de les que molta gent pensa, però i externes?

ERC podria ajudar un cop es situïn de nou i deixin córrer la idea de lluitar per un referèndum, però calen altres sectors externs a CiU per decantar a Artur Mas i a CiU.

El vot inequívocament independentista, aquell que demana la proclamació de la independència pel Parlament és essencial. Aquests diputats independentistes han de ser molts. És aquí on juga Reagrupament.

Potser diré una cosa que molta gent de Reagrupament no compartirà però jo ho veig així. El programa polític de Reagrupament (l’he llegit) diu el que pensa la majoria de la gent de CiU (més o menys ho conec, he militat molts anys i he ajudat a elaborar-los) i que en el seu programa no s’atreveixen a dir. El programa de Reagrupament és ideològicament més socialdemòcrata que el d’altres partits. La gran diferència amb el de CiU és que el plantejament de Reagrupament es fa des de l’Estat català i el de CiU des de l’Estat espanyol.

Algú em pot dir que hi ha molta gent d’ERC que hi ha participat. Diré si, però és principalment gent que pertanyia o votava a ERC per la seva línia independentista però que des d’un punt de vista economico-social són més socialdemòcrates que altra cosa. CiU tenia dues coses que potser no els agradaven: no es declarava independentista i / o Jordi Pujol. Per altra banda, ja se sap que el català té una tendència a dir que és d’esquerres encara que no ho sigui, sembla que un se sent millor. Consti que no faig una valoració massa subjectiva, només miro que diuen sobre coses com l’educació, la família, la sanitat, etc. Després, és clar, tinc el plaer de conèixer gent i tenir amics de cadascun dels partits citats i francament, no em queda cap dubte.

On vull arribar? On era fa unes setmanes, al vot útil. Tal com estan les coses CiU guanyarà i ens cal una palanca forta que faci que es mogui cap a on ens convé, l’independentisme. És la darrera setmana de la campanya electoral (a Déu gràcies), encara hi podem fer molta feina malgrat estar “tapats”. Els catalans sabem distingir un bon cava d’un vi gasificat , només cal que el tastem. La palanca és Reagrupament. Cal anar sobre segur i sumar al màxim perquè

Si sumem, guanyem!

Em sentit força vegades que en política no és pot dir tot el que penses, i potser hi podríem afegir que no cal pensar tot el que dius, perquè el que es diu és senzillament “estratègic”, vull dir que ha de respondre a un fi últim o més enllà, dir mentides piadoses o pietoses, o no dir tot la veritat s’aplega en l’estratègia necessària per tal de “conduir” al ramat cap a una realitat millor, sempre pel bé del ramat, és clar, amagar el que en penses, dir mentides o mitges veritats es justifica com a una manera d’aplanar el camí per tal que el ramat et pugui seguir, perquè altrament si no li aplanessin, s’espantaria i no ens seguiria. Amb tot, és prou obvi em sembla a mi, que el discurs polític formal esdevé una mena de realitat virtual inexistent tintada d’eufemismes i perversions lèxiques, semàntiques i semiòtiques, tant és així, que sovint son els propis “líders” polítics que fan l’exercici d’anunciar les “veritables intencions” que rauen en el rerefons del discurs del seus adversaris polítics, així doncs per exemple, PSC pels espanyolistes son nacionalistes catalans,tot i que son espanyolistes rematats, els del PP es fan passar per a liberals, tot i que no ho son pas, el ramat però s’ho empassa i als d’esquerres ja els va bé, ERC diu que és “independentista” i alhora diu que és “no nacionalista”, deu ser l’únic grup humà en el món mundial que volen, diuen, un estat independent amb denominació d’origen, i que son “no nacionalistes”, i el ramat s’ho empassa, CiU diu que son nacionalistes, en canvi però volen “ser forts” per a”negociar” amb l’estat espanyol, òbviament això, si és que son nacionalistes com diuen, ha de ser per força estratègic.

Bé, tots ells tenen en comú una mateixa estratègia que és menar i “governar” (he aquí un eufemisme) Catalunya dins EspaÑa, per bé que alguns tinguin aquesta estratègia com a un fi en si mateix, i que altres diguin que la seva finalitat és un altra, el cert, la realitat inqüestionable però, és que aquesta estratègia és la que ha reeixit a Catalunya des de el “contuberni de Casp”, d’ençà, Hispània ha anat creixent o no, sempre a càrrec nostre, nosaltres els catalans, hem tingut èpoques bones, aquestes però, sempre han estat perquè el “règim Espanyolo” no ha pogut evitar-ho sense malmetre la “mamella”. Tanmateix ara la lliçó històrica que ens toca aprendre, és que FINALMENT, això vol dir, que aquesta tragicomèdia està arribant en el seu final, España te ara pretesament més justificat que mai en el passat el Poder polític, i el Poder econòmic que de ell se’n deriva, per tant, si en el passat res es va poder “negociar”, res important, ara que estan o se senten, davant el ramat, més justificats i legitimats que mai en el passat, amb “la Democracia Española”, “La Constitucion Española”, i, “La Transición modélica”, no tenim res a fer, només pidolar fins a morir, de fet, la nostre extinció com a Poble i com a Nació és ja propera.

Tanmateix emperò, tot i que ens avinguéssim a morir com a Poble i com a Nació, la societat “de Catalunya”, dins España, te un futur negra, duríssim, d’empobriment, degradació, ignorància i misèria generalitzada, un ramat dúctil i servil a mercè de “la Hispanidaz casa común de todos los españoles, garantia de Igualdaz”, la nostre llengua una relíquia d’un temps pretèrit a oblidar.

Ara, això ja no és una estratègia, no de cap manera, això és una paranoia obsessiva greu!.

Si no hi ha res a negociar no hi ha estratègia “negociadora” que valgui, si no som una Nació i hem de ser tan “solidaris” com als espanyols els vagi bé, tot el que podem “negociar” son engrunes cosmètiques per a maquillar la realitat.

Ara l’únic que rau en les nostres mans, és la decisió de viure o de morir, cap “negociació”, només una decisió, o viure o morir.

Una bona part del ramat no anirem a l’escorxador, optarem clarament pel nostre Futur i el del nostre Poble, jo votaré Reagrupament Independentista, sens dubte és una organització política patriòtica configurada per persones que com jo mateix tenen clar ara toca avançar i que cap “estratègia” paranoica obsessiva ens durà endavant, ans el contrari, aquestes, son necessàries i complementen el pla de dominació de Hispània.

Visca La Terra!!!!

 Agosaradament Vallfosca.

S’acosta l’hora de la veritat, el dia 28 ens toca retratar-nos i després de tantes paraules, crítiques i queixes cal fer un acte de responsabilitat patriòtica i votar en consciència allò que creiem millor pel nostre país i per a nosaltres mateixos. S’esdevé enguany que aquest cop ambdues coses coincideixen, per la immensa majoria de nacionals i residents al Principat de Catalunya el millor per ells és a l’hora el millor pel país, el millor per a nosaltres és el millor per al país. Les opcions son clares: a) Continuar com fins ara, i b) Iniciar un nou camí.

a) Podrem continuar com fins ara, amb períodes de pau i treva i períodes de guerra oberta amb les opcions conegudes fins avui, aquelles que defensen la continuïtat de la relació amb Espanya, sigui aquesta continuïtat amb un model regionalista o autonomista, més o menys centralista segons el partit. O sia, en el fons votar CiU avui no ens comporta cap canvi radical (de radical: Que afecta l’arrel mateixa d’una cosa, el principi d’una cosa ), seguirem fent el pidolaire, seguirem arrossegant dies i anys darrera una pastanaga que mai assolirem. No cal dir el que significa votar PSOE-C, PP, C’s o UPyD, però com que els que aquí ens poden llegir no crec que a ningú li passi pel cap votar aquests partits (potser algun ho podia haver fet pel PSC, però ja no crec que insisteixi en fer-ho) ja no continuaré per aquí. Assolir una victòria de CiU sense una forta modulació “sobiranista” (com a ells els agrada dir) i que aquest “sobiranisme” no sigui sotmès a la disciplina de CiU no serà pas avançar sinó “més del mateix”, continuar sotmesos a Espanya, pidolant allò que mai ens concediran o el que és pitjor, i que és el que em temo que faran, rebaixar les nostres pretensions fins a un punt que siguin assolibles per l’estat espanyol i llavors vendre-ho com una gran victòria, per que ells (CIU), és clar, si guanyen amb una certa comoditat voldran justificar que han complert amb el seu compromís i això només podrà significar o la rebaixa de les pretensions o el trencament amb Espanya, i jo no em crec que CiU, avui com avui tal i com ja ha demostrat estigui preparada per fer-ho. És evident, per que ells mateixos ja ho han avisat, que sense una majoria absoluta que els permeti un “govern fort” no acometran la demanda del concert econòmic, que per altra banda, ells mateixos també, han dit que no cal que sigui com el basc. Avis per a navegants, abans de començar ja venen les rebaixes!!. Per tant, per modular el govern de CiU amb clau “sobiranista”, si tal i com tothom pronostica, es dona la seva victòria, ens cal:

b) Iniciar un nou camí, que assoleixi condicionar el govern de CiU en clau veritablement “sobiranista” políticament i nacionalment parlant (de sobirania: Qualitat del poder polític d’un estat o d’un organisme que no és sotmès a cap altre poder). Aquest nou camí, avui per avui, només ens ve donat pel vot a dues formacions de caràcter “sobiranista nacional” que no han col·laborat, fins avui, amb l’status quo espanyolista, i aquestes son Solidaritat Independentista i Reagrupament Independentista, doncs Esquerra queda per a mi descartada per dues raons clares, una per haver col·laborat durant set anys (no un ni dos, set) amb l’status quo espanyolista, i la segona, “Last but not least”, pel fet d’haver-se declarat diverses vegades i per elements significatius com a no nacionalista. Aquestes dues raons per a mi, lamentablement, els inhabiliten per formar part de la solució i ara com ara només son part del problema. I quedi clar que tan sols parlo d’organitzacions i mai de persones individuals, doncs encara avui el vot es dona a les organitzacions i no a les persones. Per tant us demano el vot per qualsevol d’aquestes dues formacions: Solidaritat Independentista o Reagrupament Independentista, dues formacions que passades les eleccions estan condemnades a entendre’s i a col·laborar estretament i per assolir això hi ha molta gent que estem disposats a posar el nostre granet de sorra, gent de dins i gent de fora d’ambdues organitzacions.

FES UN VOT PATRIÓTIC, VOTA INDEPENDENCIA, VOTA SOBIRANIA NACIONAL.

REAGRUPAMENT O SOLIDARITAT / SOLIDARITAT O REAGRUPAMENT… VOTA’LS

Perdoneu que hagi fet servir aquesta expressió espanyola, però no  he trobat cap equivalència en català. És tracta d’un topic espanyol basat en un fet històric. És el topic que ve a coincidir amb l’estereotip  que es dibuixa en el caràcter nacional espanyol, de ser orgullós, temerari, desafiant , que se’n fot del lo material,  i que menysprea redir comptes.

Però també hi ha l’altre lectura d’aquest topic, és quan hi ha algú que fa grans números pensant-se que tot li sortirà de cara, seguin l’estereotip que abans he esmentat i que els espanyols més reaccionaris es senten tant orgullosos.

L’amic i editor Quim Torra, ha decidit dedicar-se a cor i ànima ha treure de l’oblit una sèrie d’intel·lectuals catalans que la guerra civil i el posterior exili , els va aniquilar intel·lectualment o com a persones. Molts van morir durant la guerra i l’immediat repressió feixista , els que varen sobreviure a l’exili,  la censura imperant durant els 40 anys del franquisme, vam provocar que el seu llegat no fos heretat per  desgràcia nostre, per la classe intel·lectual catalana de la transició. Eren escriptors, periodistes,metges, científics, lingüistes, enginyers, arquitectes, mestres… que havien decidit al llindar del segle XX, fer seva l’Oda del  Joan Maragall i dir Adeu a Espanya.

Aquests intel·lectuals van creure en una Catalunya europea, culta i civilitzada. A on l’orgull, la temeritat i la fatxenderia era vist com un signe d’estupidesa i pobresa intel·lectual.  Una Catalunya europea a on fer números de gran Capitan significava ser un pocasolta o un il·lús. Una Catalunya europea on passar comptes, no només era ben vist, sinó que era considerat un deure moral ineludible. Volien una Catalunya emmirallada amb Anglaterra, Estats Units, Suïssa, Holanda, Suècia o França. A on els valors democràtics estan lligats a l’honradesa i a la dignitat. A on l’austeritat i la modèstia, és el que més és valora dels qui representen al poble. A on el treball ben fet és més apreciat que guanyar diners sense treballar.  A on la paraula donada val més que un paper signat.  A on l’orgull més gran, és poder ajudar anònimament al teu país i sense demanar res a canvi.

Es van anomenar els intel·lectuals que volien la Catalunya impossible. Hi estic totalment d’acord. Per desgràcia aquesta Catalunya que estaven construint els nostres avantpassat  ha esdevingut impossible. Només cal veure el que ha succeït aquests anys amb el Tripartit. Només cal veure que ha succeït aquest estiu. Catalunya és a desgrat meu, una simple regió espanyola. En tots els sentits, intel·lectualment com socialment. Els catalans, siguin o no siguin independentistes, la majoria ha mamat de la cultura tòpica espanyola a on aparentar ser un Gran Capitan, és el que compte. A on, s’aposta per l’aparença  i no es dóna cap valor a l’esforç del treball ben fet. A on la coherència és l’excepció de la regla entre els representants polítics. A on difamar l’adversari polític surt gratis. A on mentir és invertir en el teu futur polític. A on tot s’hi val per aconseguir l’objectiu, sense caure que justament és així com mai s’aconsegueix.

Sota aquesta cultura que ha viscut dues generacions, qui no s’estranya que Catalunya ara estiguem a on estem?

El destí d’una Catalunya europea , culta, civilitzada i moderna, no està definitivament tancat. El nostre destí depèn ,  si d’aquí poc més de deu dies,  tu decideixes fer la Catalunya Impossible en possible.

Ara amb Reagrupament ho tens a l’abast.

El 28 Novembre, no només vota Independència, vota per la Catalunya Impossible. Fem-la possible!!

Vota Reagrupament Independentista

Endavant les Atxes!!

És un fet acceptat que la democràcia és millor forma de govern d’un país. Durant la història han existit moltes formes de govern, la majoria amb molt poca participació del conjunt de la població. Normalment el govern sempre ha estat en mans de les classes poderoses, com ara formes com la monàrquica, l’aristocràtica o la plutàrquica. Fins i tot les formes més participatives i plurals estaven reservades a grups minoritaris que ostentaven poder i influència. La democràcia arriba a la seva màxima expressió quan pot participar-ne el conjunt de la població.

Malgrat això la democràcia es desenvolupa de maneres molt diferents en funció de característiques particulars dels models de govern. No és el mateix la democràcia britànica que l’americana o que l’alemanya o la de l’estat espanyol. Això deixant de banda altres “falses democràcies” més o menys intervingudes per determinats grups poderosos, civils o militars.

Democràcia, al meu parer, no és simplement sinònim de votar. Ni votar és la millor forma de democràcia. Potser en democràcia la presa de decisions hauria d’implicar votar quan no hi ha més remei. La democràcia hauria de ser un sistema en el que el conjunt dels ciutadans triem els més capacitats per governar i administrar el nostre país, per tal que tinguin cura de la cosa pública. No hi passa sovint.

Malauradament la nostra societat ha confós la democràcia amb la partitocràcia, fet més evident i greu quan la societat té més capacitat d’adquirir informació i se segmenta més. S’ha establert un sistema pel qual són els partits els que governen i no la societat. La nostra decisió no és decidir qui governa sinó quin partit governa, cosa que és ben diferent. Si no hi posem remei, això esdevindrà molt greu.

Donaré una informació més elaborada que la que jo pugui descriure (ho podeu llegir de forma més extensa). La partitocràcia és la burocràcia dels partits polítics i constitueix una deformació sistemàtica de la democràcia. Cada partit ha d’atacar sistemàticament l’altre. La partitocràcia és aquella forma d’estat en què les oligarquies partidistes assumeixen la sobirania efectiva. La partitocràcia designa el sistema de govern en el qual, encara que teòricament es viu en democràcia, els actors principals i únics del panorama polític són els grans partits polítics. Aquests a base d’un sistema democràtic en el que els partits es relleven i es van passant el govern de forma consecutiva, coartant les possibilitats que els ciutadans expressin la seva voluntat real més enllà dels partits ja existents. Partint de la base que els partits són un mal necessari, els ciutadans es van apartant d’ells i busquen altres vies per intervenir, el que porta a la creació dels anomenats grups de pressió.

Fixeu-vos que això es reflecteix en l’opinió ciutadana, així, segons l’enquesta publicada pel CIS divendres, un 20% dels enquestats ja han decidit no votar. Les seves raons principals que indiquen són que: 1) És igual votar que no votar, no serveix per a res, 2) No m’inspira confiança cap partit ni cap polític, 3) No hi ha cap alternativa que em satisfaci, i 4) Estic fart de política i eleccions.

El nostre problema és greu perquè la partitocràcia ha derivat en una cosa com l’oligopartitocràcia, de forma que els partits en el poder volen decidir quins són els partits que poden estar presents en el model. Es doten de mecanismes, teòricament democràtics, per dictar fórmules completament antidemocràtiques que queden avalades perquè ells. Escollits democràticament decideixen que és i que no és. Avalen la seva decisió amb lleis o normes que ells mateixos aproven i per tant queden legitimades. Eviten, mitjançant les seves discutibles fórmules que altres puguin competir en condicions raonablement similars.

Un recent exemple el tenim en la antidemocràtica decisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) per la cobertura informativa de la campanya de les pròximes eleccions al Parlament. “Curiosament” onze dels dotze membres del consell de govern de la CCMA són militants de formacions polítiques que són ara al Parlament i es presenten a les eleccions. La seva decisió sobre els criteris per a la cobertura informativa de TV3 , Catalunya Ràdio i Catalunya informació de totes les activitats que facin els partit durant la campanya exclouen els criteris periodístics i assignen blocs electorals en funció de les eleccions anteriors. Ningú que no sigui del “sistema” i amb dos dits de seny ho avala però ho han decidit els partits en base a un mandat sobre un tema fora de programa que, tot sigui dit, tampoc acompleixen mai.

Reagrupament Independentista va presentar dimecres un recurs davant la junta electoral contra aquests criteris perquè diuen que aquests criteris violen el respecte al pluralisme polític, els respecte al pluralisme social i la neutralitat informativa dels mitjans. Consideren que per renovar el sistema, els partits i formacions polítiques no parlamentaries haurien de disposar d’una mínima igualtat d’oportunitats informatives. Tenen tota la raó però probablement quedarà en no res perquè el sistema no protegeix la democràcia sinó a si mateix i expulsa als que no són d’ells.

La perversió és manifesta quan els partits, malgrat llurs incompliments manifestos, no són castigats perquè no tenen rival net. Tots són iguals és una frase que es pot escoltar al carrer. No és cert, però en això si.

Tenim en la darrera enquesta del CIS, que està bastant ben feta, on es pot veure una projecció en escons en funció de les respostes directes d’intenció de vot. Tothom accepta que l’independentisme està ara més viu que mai. La mateixa enquesta ho posa de manifest, però la projecció indica una reducció del vot independentista. Rar, no? Es pot argumentar que les raons de la decisió del vot no tenen res a veure amb aquest eix i se centren en l’àmbit econòmic, però l’àmbit econòmic està associat a tenir o no tenir estat propi. La meva conclusió, òbvia per altra banda, és que les oligarquies partidistes han evitat que el missatge pugui arribar a la gent. El vot no es guanya amb propostes més o menys atractives si no atacant als altres, desprestigiant-los i silenciant als que poden aportar arguments frescos per mitjà de qualsevol mecanisme legitimat per la partitocràcia. Això ens allunya de la democràcia real.

Podria allargar-me més amb més argumentació però crec que no cal que ho faci. El que si cal és recordar-vos que les fórmules que poden fer nou el nostre país, aprofundir en la democràcia i tornar la veu al poble les trobareu a Reagrupament Independentista: regeneració de la política. No us costarà gaire llegir-ho. Podreu discrepar en algun matís però dubto que en la línia general. No crec que trobeu altre programa que ho digui.

Potser això us convenci, si ja no ho esteu, i tot units ens faci deixar amb un pam de nassos als que pensen que l’enquesta del CIS ens condemna. El que si està clar és que tenim tota una campanya per davant i que si treballem bé podem fer créixer molt durant aquests dies el nostre vot, vot amagat, i podem sumar, no deixem passar l’oportunitat de convèncer als indecisos, als que encara no coneixen els nostres arguments perquè

Si sumem, guanyem!

Som molts els que estem disposats a fer palanca esperant un punt de suport per a moure el món.

Ara que arriben les eleccions catalanes tots els ens polítics volen canviar el món, modificar la realitat, fins hi tot els que han estat gestionant els poders polític-socials diuen ara que el que han fet, ara ja no val, és clar que això s’entén perquè la realitat que tenim és dolenta i molt preocupant a futur, està clar que empitjorarem si no hi posem remei amb èmfasi, si no de que moreno?.

Per tal de no malbaratar energia ens hauríem de demanar de bon antuvi com és que aquests mateixos que ara postulen “revolucions tranquil·les”, que son els mateixos que ja oKupaven l’arc parlamentari fa 4, 8, 12 i més anys, no han estat capaços de fer-nos emprendre el camí decidit cap a l’eficiència alliberadora i superadora?, insisteixo, les dades econòmiques son escandaloses, s’ofereixen com a punts de suport per a canviar i millorar, i ho volen fer en la mateixa direcció, encara ara, després de la seva incapacitat manifesta.

 Deia l’altre dia que cal inferir canvis substantius, de fons. Certament, ficar la pota tots ho podem fer, altre cosa però és ser “patós”, oi?.

El que a mi m’escandalitza enormement és el fet que la nostra demos no te capacitat de reacció, rau tenallada per uns dogmes doctrinaris que es discuteixen i s’expliquen, pitjor que millor, els uns als altres en una dialèctica de pati de col·legi, els diaris en van plens, l’ignorància creposcular referida als mites falsaris d’un idealisme platònic subjugador del centre de resposta emocional i cognitiu.

És prou clar també i alhora, que en un estat de subjugació de la consciència i les capacitats cognitives tal que així, sempre ens podem excusar de la nostra incapacitat al·legant els efectes malèvols de “la força de la gravetat”. Bé doncs, és precisament la lluita secular per alliberar-nos dels tals efectes que ens ha menat a desenvolupar tota mena d’eines, la lluita per assolir un estadi de independència respecte de les forces determinants i subjugadores de la mateixa natura, de no haver de morir per a un mal de queixal o per a una manca de pluja, per això hem articulat cada cop més eines més fines i punyents, més eficients, però més difícils de menar.

En la meva opinió el model de “democràcia liberal occidental” és un model que exigeix una alta capacitació, les societats que darrerament han estirat del carro han anat “inventant” noves eines cada vegada més punyents i eficaces en termes de rendiment desenvolupador, la mateixa especulació financera, el monetarisme, el finançament creditici, la eficiència tecnològica i científica, etc, son eines poderoses i perilloses, i aquí em sembla a mi que pocs les comprenen ni menys encara en coneixen el manegament, si no com explicar el mal servei que en fem?. Hem esdevingut una societat de nous rics infantilitzats que ens programem programes de tv a quarts d’onze de la nit i pel matí anem a la feina, no a treballar, anem a fer acte de presència que és el que compte per a cobrar a final de més, tanmateix tampoc tenim gaire res on esmerçar-hi grans esforços, vull dir res veritablement productiu. L’ajuntament del meu poble esmerça el 60% del pressupost en despesa corrent, bé, i de l’altre 40% que?, al marge d’alimentar quatre empreses adherides a “la causa”?, malbaratar recursos, ineficiència per a un tub, pel broc gros, “visc a la subvenció”. El que fa esgarrifar és que pretenguem ser com Alemanya, vivim en una il·lusió, en una realitat inventada a mida per a no haver de qüestionar-nos, evidentment aquest estadi de il·lusió és alimentat per a la falsa informació, per a la estultícia ignorant que confon el que és amb el que voldria o crec que és.

Molts estem disposats a fer palanca per a moure la realitat, però els punts de suport que se’ns ofereixen graviten en la direcció del desastre.

Regeneració política.

Aquesta proposta està ben direccionada, és un punt de suport ben encarat.

El pecat més gran que pot fer un polític o estament polític és segrestar el debat i amb ell la informació.

Deia no fa gaire en un altre forum, que “l’assemblea” te la seva primera i fonamental raó de ser, no en el que tot ho haguem de decidir i fer entre tots, sinó que la seva realització te a veure en procurar i assolir un estadi d’alliberació de la informació. És un tema seriós.

La Independència de Catalunya.

Ara per ara, és l’únic punt de suport que ens pot procurar canvis efectius, reals i eficients, perquè altrament en seguir sota el poder Espanyol polític i econòmic derivat directament del primer, no tenim cap possibilitat no ja de sobreviure com a Poble i com a Nació, sinó que no tenim cap possibilitat de desenvolupar-nos en la eficiència necessària per tal de adaptar-nos a Futur millor com a societat, cap possibilitat.

Ara el dia 28N hem de votar Independència, jo ho faré fent confiança a Reagrupament Independentista.

Perifrasant Juan de la Cruz, “per arribar a saber has de caminar per a on no saps”. Un camí nou per a una realitat nova, i que els morts enterrin els seus morts.

Visca La Pàtria.!!!!

Agosaradament Vallfosca.!!!!

Duran i Lleida el valorat, Duran i Lleida el desitjat, segons moltes enquestes és així, el senyor Duran i Lleida treu sempre una bona nota com a polític. Aquí us presento un petit exercici extret d’una revista digital que no acostuma a tractar malament a la gent de CiU, amb un senzill copiar i enganxar cinc de les últimes notícies que ha generat aquest polític tan nostrat, aquest “fenomenu” de la natura política. Si senyors, com podran veure tot un polític “nacionalista” que sembla ens volen etzibar d’home fort a la Generalitat si en Mas guanya amb suficients vots per no haver de donar explicacions a ningú més que als seus socis d’UDC (Unió Duranista de Catalunya?). Ja he dit que he triat aquest diari digital pel fet que no acostuma a tractar malament CiU i no he volgut fer un mix d’altres diaris que venen a dir el mateix per que no es pugui pensar que selecciono línies editorials segons millor em convé i tampoc que jo sàpiga son notícies que s’hagin desmentit, per tant les he de suposar verídiques i no tendencioses i com que ja som pràcticament en campanya electoral he preferit copiar-les textualment abans que fer una interpretació personal per molt que aquesta es volgués acostar al redactat inicial. La primera notícia ens parla de lo ben valorat d’en Duran i Lleida i les següents son sobre declaracions i entrevistes que el “fenomenu” ha fet. Jo personalment no entenc el perquè d’aquesta popularitat, si mes no a Catalunya. És la meva opinió. No m’estenc més, vostès jutgin si és que desitgen que el senyor Duran i Lleida sigui el possible proper home fort al govern de Catalunya.

Duran, el desitjat
Juntament amb Artur Mas són els únics polítics que aproven.

El president d’Unió i secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, és el polític més ben valorat en el quart baròmetre del 2010 del Centre d’Estudis d’Opinió.

El líder d’Unió i el candidat de CiU a la presidència de la Generalitat, Artur Mas, són els únics polítics que els catalans aproven. Duran obté un 6,2 de nota i el líder de la federació nacionalista un 5,6.

La resta de líders suspenen tots. José Montilla treu un 4,6; Joan Puigcercós, un 4,4; Joan Saura, un 3,9; Albert Rivera, un 3,1; i Alícia Sánchez Camacho, un 2,9.

e-notícies 05 / 11 / 2010

Unió no en té prou
CiU demana dos milions per a les fundacions polítiques en plena crisi

Convergència i Unió (CiU) ha presentat una esmena a la llei dels Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any 2011 on sol·licitava una dotació de dos milions d’euros per a les fundacions dels partits polítics. La petició es produeix en plena investigació pel cas Millet i quan la fiscalia investiga també una fundació d’UDC.
En el seu escrit, el grup parlamentari català ho justificava “als efectes de permetre realitzar subvencions a les Fundacions que tinguin com a objectiu promoure i difondre el pensament polític, social i econòmic, basat en la democràcia, la llibertat i el progrés social, entre altres valors, per al seu funcionament ordinari”.

“Aquestes Fundacions constitueixen una de les bases per al bon funcionament de la nostra democràcia, sense que sigui explicable, per tant, la no existència de finançament a través dels Pressupostos Generals de l’Estat”, afegeix CiU en la seva esmena.

e-notícies 05 / 11 / 2010

“Portes sostenidor?”
Pregunta del líder d’Unió a una periodista de La Sexta mentre li mira l’escot

El secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, va preguntar a la periodista de La Sexta, Thais Villas, si portava roba interior. Villas li va concedir a Duran un “pregunta’m el que vulguis” i el líder democristià, després de mirar l’escot, no va tenir objeccions a deixar-li anar un “¿portes sostenidor?” a la reportera d’El Intermedio, que va respondre afirmativament.

Duran, d’altra banda, va admetre que de jove bevia “molts cubates” i fumava molt, però que ha hagut de deixar-ho per problemes de salut. No obstant això, va deixar clar que, a diferència d’Artur Mas, ell mai s’havia fumat cap porro. També va deixar entreveure que ell era “un ligón” i va confessar que “el diumenge passat vaig orinar” a l’autopista “perquè no aguantava més”.

Finalment va admetre que les seves filles “fan botellón” al cotxe i que amb l’actual codi de circulació que prohibeix l’alcohol “jo hagués perdut més d’un punt”.

e-notícies 07 / 10 / 2010

Duran: “Catalunya com a nació sobirana no és possible”
“Convergència i Unió sempre ha tingut una ànima hispanista”

El secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, en una entrevista a Periodista Digital, assegura que “Catalunya com a nació sobirana no és possible”. “Però és la nostra utopia”, matisa. D’altra banda, no vol pronunciar-se sobre multar o no als comerciants que retolen castellà mentre el seu partit no governi, tot i que aposta per “una política lingüística no tant per imposició sinó per adopció”.

Pel que fa a Zapatero, lamenta que “no hem tingut gran influència perquè no hem tingut felling amb Zapatero. Jo ja vaig dir al maig que després de les reformes fetes, el Govern hauria de convocar eleccions. Nosaltres donàvem per acabada l’etapa de l’actual president. Però normalment quan hi ha hagut majoria relativa al Congrés hem estat presents i és quan millor li ha anat a Espanya. ”

“Desgraciadament en els últims temps, Convergència i Unió no troba les respostes necessàries però sempre ha tingut una ànima hispanista. Respostes com, concretament, la relativa a l’Estatut. A Catalunya hi ha una gran decepció respecte a les institucions espanyoles”, critica.

e-notícies 25 / 10 / 2010

En el nom del pare
Duran rebutja la independència per evitar que “el meu pare i jo visquem en països diferents”

El secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, assegura en una entrevista al diari ABC que “CiU no planteja en el seu programa convocar un referèndum per l’autodeterminació. No tenim cap proposta independentista. I penso a més que la independència no guanyaria en un referèndum “.

“Encara que, atenció, en els últims temps té més adeptes que abans … I en sentit contrari, també ara més gent s’inclina cap a les tesis espanyolistes. El que està accentuant una divisió entre els ciutadans”, matisa.

“Miri, jo no puc ser independentista per dues raons: una intel.lectual i una altra sentimental. D’una banda, no ho veig possible perquè Europa no ho acceptaria. I per descomptat, Espanya tampoc, i el camí seria encara més difícil. De l’altra, el meu pare segueix vivint en un poblet d’Aragó, i el meu cor no pot acceptar que el meu pare i jo vivim en països diferents i que una frontera ens separa”, conclou.

e-notícies 25 / 11 / 2010

El meu pare quan parlem de política, molts cops em tinc que mossegar la llengua. Si molts de vosaltres, em considereu que sóc vehement quan defenso les meves idees i que sóc dur quan les expresso, imagineu com pot arribar a ser-ho la font d’on ho he mamat. Només cal que sabeu que ma mare tothom l’admira per ser tant bona dona.

Mon pare pot arribar encara ha ser pitjor que jo en aquest sentit, però ell té, una cosa que jo, encara, no tinc. Una pèssima impressió de la gent. Ell a mesura que es va fent vell, es torna més cínic amb la democràcia i la política. Molts cops em diu que la democràcia no és justa amb el qui té els valors de dignitat, responsabilitat i patriotisme. Quan li explico coses del Joan Carretero, molts cops em diu: “Manel desenganyat, el Carretero és un home massa digne per la nostra democràcia. Recorda el que et dic: El vot està renyit amb la dignitat”.

Ahir Joan Carretero va estat a un d’aquells fòrums d’empresaris que encara que actuïn en discreció, si cal saben tocar els fils necessaris per ajudar o perjudicar a les formacions polítiques. Allà va parlar clar i sense fer cap discurs políticament correcte. Joan Carretero, sempre ha demostrat que la hipocresia no va amb ell. I a mi, això m’agrada. Justament tothom que em coneix, em diu que sóc un llibre obert i que d’hipòcrita res de res. Em sento molt identificat amb ell.

Això, té la seva cara bona i dolenta. La bona és que tothom qui et coneix sap que ets una persona que no menteixes i no m’amagues res. Però per l’altre costat, pels qui no et coneixen, a vegades és treuen una mala impressió de com ets. Molt cops es pensen que ets un radical o extremista, o que ets poc flexible i massa seriós. Vaja més o menys igual com es critica al Joan Carretero des de cert fòrums independentistes.

Llegir-ne més »

Avui he tingut l’oportunitat de llegir la nota de premsa, la presentació, del darrer baròmetre d’opinió del CEO. Com sempre, les dades no estan cuinades i per tant els percentatges directes són poc indicatius de l’evolució del vot. Per exemple, al baròmetre anterior recordaven haver votat CiU el 25,4% i PSC el 27,7%. En aquest recorden haver votat CiU el 22,3% i PSC el 27,9%. Resulta que ara votarien un 24,4% CiU i un 14,2% PSC, fa tres mesos, CiU un 25,3% i PSC un 14,2%. Aleshores hi havia només un 2,3% de diferència entre els que recordaven haver votat PSC i els que els que creien haver-ho fet per CiU. Ara la diferència és d’un 5,6% més. Qualsevol pàrvul veu que la diferència ha de ser menor per poca fidelitat que tinguin els antics votants socialistes. Doncs bé, resulta que llegeixo això: “L’enquesta posa de manifest que ‘la gent comença a moure’s', segons el director del CEO, Gabriel Colomé, que considera ‘normal’ que CiU baixi un 0,9% respecte a l’anterior baròmetre, ja que ‘estava molt a munt perquè portava molt de temps fent campanya sola i ara tots els altres estan en marxa i comencen a equilibrar-se els espais electorals’.” Per fer-se creus del grau de manipulació al que es pot arribar. Jo no interpreto res, llegeixo. Naturalment qualsevol indocumentat pot treure la conclusió que les opcions de CiU són aparentment millors en aquesta enquesta que en l’anterior. Podeu anar mirant, fidelitats, etc. i ho veureu.

Amb tot algunes dades si són indicatives del pensament dels catalans. Com sempre, es demostra que les preguntes tenen una component política. La pregunta “En tot cas, com creu que hauria de ser aquesta relació (amb Espanya)? Creu que Catalunya hauria de ser…” Té com a opcions de resposta: Una regió d’Espanya, Una comunitat autònoma d’Espanya, Un estat dins una Espanya federal, Un estat independent, No ho sap, i No contesta. Evidentment costa, per a una persona “normal” decidir algunes coses. Per què no pregunten el que interessa? Amb aquestes preguntes, les respostes donen per a mil interpretacions segons el color del mitjà. Davant d’un 30,9% que diuen Un estat dins una Espanya federal i un 25,2% que diuen Un estat independent, un mitjà ens diu “És a dir, el 56% dels catalans volen un Estat sobirà, ja sigui dins d’una confederació a Espanya o directament a Europa”, sense saber distingir el que és un estat federal d’una confederació, que són coses ben diferents. Ningú no ha preguntat res sobre confederació ni sobre Europa. La pregunta senzilla hagués estat si en un referèndum hagués votat independència o no. Fa por la pregunta?

Si ens fixem en els partits nous o menors, Reagrupament i el de Laporta, veiem que en aquesta onada Laporta obté un 1,7% dels vots, majoritàriament a Barcelona, mentre que no hi ha dades sobre Reagrupament, cosa que vol dir que està per sota de l’1%, segons Colomé un 0,9%. A l’anterior a Reagrupament li atorgaven un 0,6% i no es preguntava pel partit de Laporta. D’una a l’altre es veu una lleugeríssima i no significativa millora de Reagrupament i un millor resultat de Laporta. Tampoc massa espectacular, segons això, podria entrar al Parlament? Potser si però cap èxit.

Jo tinc poca fe en aquestes dades quan fan referència a partits petits, però si volen dir que les dificultats per entrar al Parlament els partits nous són, en aquest moment, grans.

Mentre mirava tot això pensava que l’operació, voluntària o involuntària: “anul·lem l’independentisme” està tenint èxit. Si no ens refem, un augment significatiu de la consciència d’estat propi, després del 10 de juliol, es correlacionarà amb una suma de diputats independentistes menor de la que era. Té raó Som Notícia quan diu: Un 20,3% dels enquestats se senten només catalans i un 25,2% volen un Estat català, però la immensa majoria d’ells no opta per votar opcions independentistes. Per què? Ja he parlat de fidelitats i d’altres coses, però una part important ve donada per l’absurd comportament de l’independentisme en el seu conjunt.

Veient tot plegat només puc que entristir-me. Laporta podria obtenir entre 2 i 4 diputats i Reagrupament cap, sempre segons extrapolacions del Baròmetre. Cap alegria, un fracàs. Si la cosa fos a l’inrevés pensaria igual. Un fracàs. Ara lluitem i si un treu 4 i l’altre cap, alguns se n’alegraran, però penso que l’alegria més gran la tindran els que no volen la independència. Col·lectivament hem rebaixat els objectius. Un grup de patriotes, Acte de Sobirania, ha posat en marxa la campanya Vot Nacional per a la Independència, per animar al major nombre de persones a votar i a fer-ho a favor de la independència de Catalunya. L’objectiu és aconseguir que almenys 68 diputats electes estiguin disposats a votar-hi a favor des del Parlament català.

Crec que Joan Laporta s’ha equivocat. No entro en cap valoració sobre capacitats o incapacitats, sobre cap dels líders, sobre les seves errades i encerts. Només dic que si realment es vol ajudar a fer créixer l’independentisme no es pot treure una opció nova tres mesos abans de les eleccions quan tothom demana la unitat. Jo crec que Joan Laporta podria haver aportat molt a una opció consolidada, però així no ho farà. Pot obtenir vots, si, però en conjunta haurem perdut força. Una cosa és negociar per tenir més o menys pes en una candidatura, l’altre és provocar que es trenqui el ja per si dividit espai independentista. Estimar al país implica també renúncies i pactes. Ara cadascú està on creu millor i competim. Malament. El dia 29 de novembre caldrà cosir moltes coses, esperem que ambdós des de dins del Parlament.

Malgrat tot jo no llenço la tovallola, segueixo creient que si hi ha intel·ligència, en campanya, i feina, l’elector independentista entendrà les coses i sumarem. Definir bé el problema és el 50% de la solució, enunciem-ho, reflexionem i redreçarem algunes coses, queden tres setmanes, heu de fer molta feina perquè

Si sumem, guanyem!

Una bona trencadissa!

Ja em perdonareu, espero, ser pesat no està de moda, ja ho sé,  hem de ser “opti-místics”, sempre afables i somrients, perquè, qui vol tenir problemes?…

El que em passa és que m’haig de pessigar per tal de no creure’m boig, malgrat anar en “contra direcció”, m’haig de pessigar per tal de ser ben conscient que estic despert, i que l’escena que contemplo és ben real.

“El Ramat impotent, avança cap al vern tallat, els pastorets  que el menen, duen el rostre il·luminat d’una fe platònica, que això sí, no mou cap muntanya, només manté al Ramat en una tràgica serenor de vespres.”

Els símptomes no poden ser més il·lustratius, no poden explicar millor la malaltia que patim.

El no reconèixer la pròpia incapacitat i mancança, la pròpia inoperància i fins i tot l’estupidesa, donant com a excusa l’existència i efecte de “la força de la gravetat”, és un símptoma clar, claríssim, de que ens la fotrem, és l’anunci d’una trencadissa monumental, en tots els àmbits.

On llegim “la força de la gravetat”, podem llegir altres justificacions segons el rapsode, per exemple “El capitalisme, o neo liberalisme”, per exemple, “la crisi”, per exemple “una mà negre que ens vol mal a l’independentisme”, o, “que davant de fenòmens com la immigració, no s’hi pot fer res”, etc. En cada cas es justifica la pròpia inoperància al·legant la intervenció de contingències majors insalvables, som una societat “fatalista”, crepuscular, supersticiosa, fosca, que actua motoritzada per fosques pulsions emocionals absolutament irracionals, i que ho fa com si fos el més “normal” del mon.

Catalunya no som una Nació, no, en absolut, hem esdevingut una mena d’església platònica on només s’hi discuteixen els articles de la FE.

Som a la cua d’Europa en la capacitació en el  coneixement de les noves generacions perquè som uns necis superbs pagats de nosaltres mateixos, que com a micos segueixen un “axioma” que un bon dia varen creure entendre, el segueixen amb aquella superba pròpia dels simis, ja m’enteneu. És la mateixa causa que explica que ens em endeutat per viure en una il·lusió de prosperitat falsària, no hem construït res que sigui intel·ligent i adaptatiu a Futur, ans al contrari ens hem hipotecat els bolquers dels nostres rebesnéts, per a no res!.

Rectificar, rectificar és el menys, el mínim exigible, però aquí ningú rectifica, tothom arrossega la seva inoperància i fracàs com si fos una “virtut transformadora”, un “elixir”, que si no te efecte és per culpa d’una gent dolenta que ha fet de la seva raó de ser la nostre desgracia.

Parlant dels “catalans”, és cert que hi ha gent que ens procura mal, però recoi!, tant rucs som?, tan com per justificar les nostres incapacitats i seguir fent el mateix camí que ens menat en aquesta misèria?, doncs, sí, això sembla, sí, som rucs de solemnitat. Potser cal que ho comencem a acceptar-ho si el que volem és canviar, si no ho fem, si no en som capaços, el vaticini és molt i molt dolent, narcosi del teixit social, un oceà narcotitzat de dogmes de fe nutrients d’una infinitud de capelletes i sectes de tota mena, etc. No faré ara una descripció ni abundosa, i menys exhaustiva, però el “procura per a tu” serà el més intel·ligent que podrem fer, i potser, intentar bastir alguns “refugis” amb vocació de salvar la nostre memòria, perquè el futur a llarg termini no l’ha vist ningú, un acta d’amor en vers l’Humanitat avenir.

Hores d’ara és ben segur que l’establishment polític, tant espanyol com català, acabaran per a fer trencadissa, fracàs dolorós, la gent del carrer, sobre tot, en pagarem la factura. El pitjor, i cal dir-ho, haurem perdut el tren, no tornarà a passar.

Voldria advertir que el fet que España s’enfonsa, ens hauria de procurar més ànims i esperances, però l’establishment aspira només a treure’n rèdits de “peix al cove”, la demanda “amb força i pressió” (suposadament) del “concert econòmic”, no serà satisfeta, és així de clar.

Hispània es va configurar, te la seva gènesi, en la dominació i subjugació colonial dels Pobles Ibers. Catalunya, la seva dominació és “marca de la casa”, i quan això deixi de ser una realitat, España deixarà de ser España, i en tant que així, els espanyols serà lo últim que permetin, lo últim, “non plus ultra”. Si lliurem aquesta “justa”, tornarem a perdre, l’únic camí per a no lluitar i no perdre és la Independència no negociada.

Arribats en aquest punt, amics, hauríem de ser capaços d’aplicar-nos les receptes de “canvi” a nosaltres mateixos, donat que patim la mateixa malaltia, esmenar els procediments, rectificar en les sinèrgies, espero que malgrat tots els errors en siguem capaços, ho necessitem. Sincerament també, jo mateix em puc imaginar sense gaire esforç, un altre escenari, on els independentistes no anéssim a rebuf i dugéssim la veu cantant, sincerament hi trobo a faltar gent de vàlua personal i nacional.

La trencadissa no és culpa de “la força de la gravetat”, espero que ho entenguem bé que això és així, i que a diferència de l’establishment unionista, siguem ben capaços d’esmenar-nos la plana.

L’establishment polític du una marxa inercial potentíssima que els fa impossible “canviar de carril”, fracassaran dolorosament, estem en el límit i el fugir cap endavant ja no els serà possible, però nosaltres no patim d’aquest mal, hem de revisar, seriosament, els procediments i procurar-nos els canvis adients. Obtenir una trencadissa no és cap mal si es te la cintura i la intel·ligència crítica i vigílica de canviar.

No m’estic posant la bena abans de la ferida, però cal i caldrà optimitzar recursos.

Dues coses per acabar.

Que Espanya i Catalunya amb major grau, la crisi s’aprofundirà, és, per a mi, més que provable.

Quan això sigui palès i innegable, molts vindran a nosaltres, hem de procurar aleshores, tenir un projecta gran, Nacional, on hi càpiga tothom.

Per a tal d’obtenir aquesta imatge gran que ens ha de procurar una veritable transformació Nacional, necessitem entendre ben bé les “causes” profundes que circulen en el fons de la llera, que son les que mouen el cabal. Aquesta ha estat sempre la meva motivació i intenció.

Visca La Pàtria!!!! Cordialment Vallfosca.