Ja tenim govern! la C.A.C. ja te consell gestor, gestor de la part que el govern real, el de Madrit, els deixa manegar, tant econòmica, social com culturalment; no hi ha sector de l’autogovern a Catalunya que des d’allà no controlin, vetllin i tutelin per assegurar-ne alguna cosa així com “la necesaria y debida armonización de todos los pueblos de España respetando, eso si, las enriquecedoras diferencias que forman el crisol de nuestra patria”… I un bé negre!!. Fraseologia, fraseologia post-franquista que amaga darrere de frases grandiloqüents i a vegades de complexe factura una realitat negre i crua, vol aparentar obertura en allò que no està disposat a entregar. Que vol amagar darrere de frases buides de contingut una realitat com ja he dit abans: negre, crua i fins i tot bruta per dissimulada i mentidera. Peró a Catalunya, a la C.A.C., ja tothom sabem la veritat, ja ningú es pot enganyar, avui com avui això ja no s’aguanta per cap lloc. Ja la immensa majoria de catalans sabem que la autonomia de Catalunya no pot fer res en matèria econòmica per lluitar contra la crisi, no pot marcar les polítiques fiscals que ens interessen, no pot adequar les polítiques laborals que ens convindrien, no pot gestionar els punts sensibles en la economia productiva del nostre país com xarxes ferroviàries, ports i aeroports; que pot fer doncs? Gestionar el que des de Madrit ens deleguen, però sempre dins les limitacions que ells ens marquen. Per tant , res de res! El Molt Honorable Mas podrà eliminar la limitació de velocitat a 80, podrà intentar que es doblin o subtitulin algunes pel·lícules, de mes o de menys, en català; podrà permetre que les grans superfícies comercials s’estenguin més o menys dins el territori català, i para de comptar, sobre tot en l’important, en l’essencial, qui mana i pren decisions es Madrit i no tenen cap intenció que això deixi de ser així, ni ara ni mai, tot el demès son ganes de fer volar coloms i enredar al personal amb falses promeses i vanes il·lusions.

També tots sabem que s’ha acabat l’avenç autonòmic que ens prometien i ara toquen restriccions, es veu que això funciona igual que la economia i després d’una etapa d’alegria en el gasto ara toca estrènyer-se el cinturó fins l’ultim forat, doncs com sembla ser que segons ells :”estos catalanes se han pasado mil pueblos con lo de la autonomia” ara ens toca tornar dins de la pleta, que és on sempre ens han volgut i d’on pensen mai ens haurien d’haver permès sortir. Sortir? Si ni tan sols hem arribat a albirar la porta ja ens foten garrotada i cap endins, i clar, el ramat (Vallfosca dixit) esporuguit quan s’adona d’això vota allò que sense anar del tot en contra del propi sentiment tampoc faci emprenyar massa al pastor.

El molt honorable President de l’òrgan gestor de la C.A.C. (denominat Generalitat de Catalunya) senyor Artur Mas i Gabarró ha confegit, suposo, no el “govern dels millors” sinó el millor govern que ha pogut o sabut; i, home!, ha sigut prou realista doncs en una anàlisi grosso modo dels noms triats hi veiem una dosi de regionalisme prou important: Ortega, Mas-Colell, Recoder, Pelegrí, Bozal. Podríem convindre que en aquest govern el desig del senyor Mas hauria sigut confegir un govern de “tecnocrates”, ara bé denominar “tecnocrata” a la senyora Ortega o al senyor Pelegrí em sembla excessivament agosarat i no se si la “tecnocracia” haurà tingut massa a veure en aquests nomenaments; sobre els noms dels senyors Boi i Mena reconec el meu desconeixement.

No vull discutir sobre capacitats ni il·lusions, sobre les primeres el temps ens dirà, sobre les segones els hi suposo (com el valor als exercits). Vull només remarcar el fet que per els historials anteriors d’alguns d’ells no semblen els mes entusiastes col·laboradors del senyor Mas en el “Dret a decidir” potser és que en aquests propers anys no haurem de “decidir” res en matèria de justícia i tampoc sembla que ho hàgim de fer en economia doncs tant el senyor Mas-Colell com la senyora Ortega no em sembla tinguin un perfil sobiranista massa acusat; ara bé la fe dels conversos pot arribar a ser més forta que la dels convençuts de sempre, esperem-ho i confiem-hi.

Hauríem d’esperar d’un govern seriós, a curt termini, la explicitació d’una estratègia amb un “timing” raonable i raonat de com assolir el “pacte fiscal en la línia del concert econòmic” del senyor Mas i que ens expliqui que nassos significa això de “en la línia del concert econòmic” i ens digui quin percentatge és aquest “en la línia” doncs molt em temo que això es traduirà en un 4 o 5 per cent per espanya i després de les negociacions comptat i debatut significarà un procés de desamortització de deu, dotze, quinze o vint anys partint de la quantitat actual d’espoli fins arribar progressivament al 5 o 6 per cent. Com sempre serà un gran èxit, la millor negociació de la història i suficient per intentar refredar els ànims de la gent amb la col·laboració “desinteressada”, com sempre, del Grupo Godó i fins i tot del Grupo Planeta; els PSOECialistes Cataluñesos correran a recolzar la opció i per dissimular el PP i Ciudadanos es trencaran les vestidures.

Sobre el tema de la identitat catalana m’agradaria també saber quina serà la actitud del nou govern, a banda de declaracions de bones intencions quina estratègia i quin “timing” adoptarà en relació a temes cabdals com la llengua i la recuperació de les tradicions pròpies a les escoles i als mitjans de comunicació catalans i a Catalunya. El govern Mas a banda de fer el possible, podrà mes aviat poc, per recuperar la economia (cosa molt lloable) pensa el govern Mas contraatacar amb els temes d’identitat o tan sols nedar, guardar la roba i peix al cove? Em sembla que es important saber-ho, en un país normal això seria d’obligat compliment.

“…,si ens hi fixem, aquests que branden “la cohesió social” com a un “totem sagrat”, postulen també altres “realitats”, com ara per exemple “Som una Nació”, però la qüestió és que quan volem realitzar una d’aquestes formulacions, automàticament l’altre se’n ressent, va a la baixa o se esmicola. Així, realitzar-nos com a Nació trenca la pretesa “cohesió social”, i realitzar aquesta pretesa “cohesió social” ens impedeix realitzar-nos nacionalment”.

Aquest és un bocí de l’articulet publicat en l’espai setmanal “L’hora Vallfosca” del Bloc Gran del Sobiranisme amb el títol “La última frontera”.

  Certament, el exercir com a Nació, amb tots els ets i uts, i alhora fer possible que ningú se’n senti exclòs, és la última frontera a conquerir per tal de fer possible la nostre independència Nacional, o almenys això és el que ens anuncien els “messies” que ara per ara tenen al ramat referenciat i aixoplugat sota el seu programa messiànic.

  El “messianisme” d’ERC ens anuncia que vol fer tan sí com no, de tota la població de Catalunya un sol Poble, encara que per això hagi de restringir La Catalanitat a l’àmbit propi de les “identitats particularistes”, així doncs, segons aquests “messies” els referents vehiculars a Catalunya no ha de ser ja La Catalanitat ni cap altre identitat cultural, sinó el corpus legal de drets i deures convivencial en virtut del qual s’erigirà una nova societat plurinacional, (ells en diuen “multicultural”)amalgamada en un patriotisme constitucional.

  Haig de dir aquí, que aquest mateix projecte és el del PSC i la majoria de la esquerra a Catalunya, tot i que és obvi que per al PSC l’horitzó és un estat Hispà Federat (?!).

  Ara per ara, els fets, després de quasi vuit anys de Tripartit d’esquerres, ens mostren que a nivell socioeconòmic ens han dut al desastre. Tot i així, malgrat “les profundes reflexions”, aquesta Església Platònica de l’Igualitarisme Redemptor Universal (EPIRU) continua postulant la seva missió messiànica, i convençuts com estan d’estar en possessió de “la veritat”, és prou clar que la culpa de tot plegat ha de ser per força del capitalisme i de la llei de la força de la gravetat.

  Per comptes de facilitar i procurar una Catalanitat ben travada, ben articulada, capaç d’estirar del carro també a nivell del projecte de realització Nacional, oberta a rebre l’ajut i la col·laboració de qualsevol altre nínxol identitari nacional resident a Catalunya, per comptes d’això, pretenen la construcció d’una nova identitat nacional en la que tots els nou vinguts “se sentin còmodes”(Mascarell dixit), volen confegir un sol Poble, aquesta pretensió però, és extremament “essencialista”, és una opció que en realitat ens procurarà un estadi de “cohesió” social molt i molt deficient. En Nacions ben constituïdes en Estats propis, amb societats poderoses i riques, aquest mateix model sociorganitzatiu a fracassat del tot.

  Amb tot, CiU, no estan gaire allunyats d’aquestes mateixes premisses messiàniques, i així prioritzen una pretesa “cohesió social” a la plena realització Nacional, i, si bé no els he sentit a parlar de construir un sol Poble, si he escoltat a un dels seus “líders” carregar-nos a les espatlles la missió de “convertir en catalans als nou vinguts en el plas de 10 anys”, una missió, l’èxit de la qual queda en mans de la voluntat aliena d’aquells que se suposa es “convertiran” a “la nostre fe” per efecte i màgia del nostre poder de seducció. Esta bé que ho intentem i els facilitem la “integració” (notint-se les cometes)està bé que estem atents i que hi esmercem esforços, però fer-ne una missió messiànica, de la realització de qual en depèn la nostre existència em sembla una imbecil·litat superlativa.

  És bo de veure que uns i altres estan decidits a endegar qualsevol pla messiànic, essencialista, abans de fer possible que el Poble Català s’erigeixi en subjecte de Dret a Catalunya i tiri pel dret, en una opció, aquesta sí, pragmàtica i tal vegada única.

  Fer possible la plena realització Nacional i alhora tenir una societat cohesionada és una realització messiànica, pretendre aquesta realització ens te captius en el temps, l’amenaça de fractura social és una broma de mal gust, essencialista i gens pragmàtica.

  Escrivia a “Pal de Paller 1”:

“1ª- perquè aquest és el cas en que un nínxol “Nacional estranger” , espanyol en aquest cas, te captiva la política Nacional Catalana a Catalunya per tal de poder fer, ells, política Nacional espanyola a Catalunya, exercint la dominació sota xantatge.

2ª- Perquè la societat catalana ja està fracturada, som els catalanets els que cedim els nostres drets nacionals als espanyols a Catalunya per tal que la fractura quedi en un estadi d’aparent hibernació, aparent, perquè en realitat la espanyolització és un fet punyent que ens sentencia a morir en silenci”.

  Com he comentat en altres ocasions, en els últims anys els catalans hem anat abandonant el “relativisme possibilista” per anar fent-nos forts en l’assumpció de la pròpia responsabilitat, això és l’afirmació de “Som una Nació” i l’exercici de la potestat de decidir. Això és, miris com es miri un veritable “gir pragmàtic”.

  CiU ha aplegat bona part dels catalans, molts els hi han fet confiança, CiU ha fet també un xic gir pragmàtic, ara han abandonat, sembla, la pretensió de que la relació amb Espanya ha de passar necessàriament per a la pedagogia i la seducció del convenciment, i ara CiU postula la negociació directe, pura i dura, “Col·laboració a canvi de nou pacte fiscal”.  Però això en els espanyols tant se’ls hi en fot, tot i que sempre és millor tenir al ramat narcotitzat.

  La qüestió és que doncs, que ben aviat haurem de decidir si SON o NO SOM una Nació, si estem disposats a exercir com a tal o no. CiU estarà en aquestes festes al ben mig de l’ull de l’huracà, i li serà impossible continuar practicant “el relativisme possibilista”.

 Si CiU no mou peça i encara un pla d’acció polític “no reactiu”, que no visqui hipotecat per a la aprovació de Espanya, quedarà com un govern solvent des de el punt de vista de Espanya, un bon govern que ha posat ordre en les províncies catalanes a major gloria de Espanya.

 S’atansen temps convulsos, perquè segons em sembla a mi, el apaivagar les aigües ja no serà possible, i la llera de CiU tot i la seva gran capacitat no farà cap avenç perquè la seva direcció continua sent “reformar Espanya”. El nomenament de en Mascarell, veritable líder messiànic,  com a conseller de Cultura, és el certificat de la submissió efectiva del Poble Català al Poder Polític Espanyol, disfressat de “catalanisme patriòtic”. El desastre s’anuncia amb lletres de neó. El ramat camina confiat de dret al escorxador.

  Hem tingut una oportunitat, i la nostre estultícia la ha malbaratat.

  Penediu-vos pecadors, el vostre principal pecat és de ignorància, i encara no ho heu entès!!!!

Adéu i bona sort.

Avui, com no podia ser altrament, em toca començar l’article desitjant-vos a tots un Bon Nadal i, aprofitant l’avinentesa, també un magnífic Any 2011.

Mirant endarrere veiem que hem tingut un any 2010 remogut i l’acabarem tenint un nou govern.

Jo segueixo amb els meus dubtes sobre com evolucionarà tot plegat. L’altre dia, abans que es publiquessin les sentències que obliguen a escolaritzar en espanyol a tres alumnes, escrivia El nou Govern ja té l’espasa al clatell i les meves darreres frases eren: “Primera prova. Què farà Artur Mas? Què farem tots? Acatarà la sentència? Donarem un pas endarrere en la llengua? De fet la sentència és molt limitada, com diuen CiU i el PSC, però el que preocupa és que senti jurisprudència perquè qui indueix això és un vell conegut (podeu llegir aquí alguna cosa).

Quan escrivia això no sospitava que el mateix divendres el consell de ministres espanyol demanaria al seu president que interposés un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei de consultes populars per referèndum de Catalunya (ja vaig escriure Nou atemptat jurídic del govern espanyol contra Catalunya).

Artur Mas ja ho valorat i ho interpreta com un intent d’homogeneïtzar l’Estat reduint el català a la mínima expressió, “llimant” tot allò català que desentoni amb la resta. Efectivament, diagnòstic correcte. Jo, em direu optimista, penso que Artur Mas serà un os difícil de rossegar. De totes formes no avancem esdeveniments, esperem els primers moviments.

A hores d’ara he tingut una alegria, ho escrivia divendres al matí (Economia i universitats?). Es tracta del més que probable nomenament d’Andreu Mas-Colell com a conseller d’Economia. Un encert però al meu parer no ho seria del tot si no tingués Mas-Colell les competències sobre allò que fa referència a l’Economia del Coneixement (universitats, recerca, innovació). Tanmateix, sembla que si, que seria una cosa com Economia i Universitats (o potser un nom més ampli). Els que em llegia al meu bloc sabeu que aquesta és l’opció que vinc defensant ja fa molt. Per altra banda, el perfil d’Andreu Mas-Colell és independentista encara que jo diria, no n’estic segur, que és dels que pensa que ara perdríem un referèndum per la independència.

L’altra notícia, relativa al nou govern, que trobo positiva és l’encàrrec a Felip Puig de la cartera d’Interior. Felip Puig, del sector més independentista de CDC, és un home que posarà ordre en el desgavell d’Interior. No fem llenya de l’arbre caigut però s’ho trobarà bé! Felip Puig imagino que tampoc creu que ara poguéssim guanyar un referèndum

De totes formes, per ser sincers, jo tampoc si prèviament no declarem la independència. Si la declarem, el guanyem, sinó no. El problema és donar aquest pas.

L’altra bona notícia és que el deute és només de 40.607 milions d’euros si se sumen els 31.914 milions d’euros que deu la Generalitat segons els criteris SEC-95 (el Sistema Europeu de Comptes) i el de la resta d’entitats no financeres i el deute de l’ICF i l’ICCA. Dic bona notícia perquè jo esperava que fossin a prop de 50.000 milions d’euros. Potser no es compta el deute a curt termini, el que s’ha de tornar el 2011. No ho sé, millor 40 que 50. Tant de bo sigui així. De totes formes, en el millor dels casos, caldrà refinançar el deute que venç el 2011en un context molt preocupant.

El meu article nadalenc torna a ser de transició. No m’agrada precipitar-me quan no tinc dades per això he comentat algunes coses positives, la presència d’Andreu Mas-Colell i Felip Puig, dues persones que fa bastant que conec i que m’inspiren confiança, en el nou govern. Esperem que altres consellers tinguin el tremp dels dos esmentats.

No perdem de vista, però, que Artur Mas marcarà molt el perfil, li toca i a més és el seu caràcter. Té dues virtuts que li vénen de fora, sap que el PP vol exterminar la nostra personalitat diferenciada i que no es pot fiar del PSOE com li va demostrar Rodríguez Zapatero en la negociació de l’Estatut.

Veurem com fem la transició nacional que va anunciar Artur Mas. Mantinguem l’esperança, jo en tinc, recordeu que Artur Mas no ha estat mai president de la Generalitat fins ara i no és el mateix tenir la responsabilitat que exercir-la delegada.

La molt honorable Núria de Gispert i la mesa del parlamentet de la ciutadella (4 CiU, 2 PSC i 1 PP ) han decidit donar-li la mateixa representativitat als Ciudadanos (Partido por la ciudadania) que a Solidaritat Catalana Independentista malgrat sembla que el reglament és clar en aquest sentit i atorgaria major representativitat en el grup mixt a SCI, degut a haver obtingut 4 dels 7 diputats que amb tota probabilitat integraran aquest grup si no hi han moviments d’última hora.

CiU podria haver fet que es complís estrictament el reglament (no oblidem que guanya per 4 a 3 i en el cas d’empat disposa del vot de qualitat de la presidència, cosa que no sé si en aquest cas seria d’aplicació) doncs, a demés, el senyor Rivera i els seus acòlits sembla que son amants del compliment radical i estricte de la legalitat vigent, com ell sempre ha dit, es clar que aquest compliment estricte només és en el cas de les interpretacions que afavoreixen la pròpia postura i mai al contrari, doncs llavors sembla es converteix en un amant absolut de la flexibilitat; és clar, mai s’ha de ser tan rígid en els convenciments, si a voltes toca ser exigent amb la norma que ens afavoreix per contra hauríem de ser flexibles en aquella que ens contradiu… oi senyor Rivera?.

Bé doncs, sembla que la nova etapa de la “Transició Nacional de Catalunya” anunciada per l’honorable senyor Mas s’inaugura donant corda i “cuartelillo” als simpàtics amics de “Ciudadadanos” no fos cas que es presentessin despullats a l’il·lustre Parlament reclamant els seus drets “populistes” al·legant que han tret mes vots a Catalunya que SCI (encara que menys diputats) i per tant cal atorgar flexibilitat al reglament. Senyors de CiU, han obert vostès la caixa dels trons i esperem que algun dia no ens esclati a tots a la cara, no seran tan flexibles llavors els senyors del “Partido para la ciudadania” quan això els afavoreixi a ells, al PSOE o al PP, recordin el que els dic avui. També sembla que aquesta nova etapa de la “Transició Nacional de Catalunya” comença al parlament faltant-li al respecte, per part d’un parlamentari des de les files de CiU, al senyor Laporta titllant-lo de “vividor” mentre suposo que les intervencions del “nen Rivera” així com les de la senyora Alícia Sánchez Camacho varen ser escoltades amb un democràtic i respectuós silenci. Això em demostra que encara molta gent de CiU veu l’enemic en aquell que li pot disputar un vot el dia de demà i no el veu en aquell que, efectivament, ho és de la nació catalana, tant “nacionalistes” ells, oiii?.

Jo em temo que aquesta “Transició Nacional de Catalunya” de CiU no serà res mes que una “Transacció Nacional de Catalunya” o sia: més del mateix. Perdonin-me els compatriotes que han dipositat la seva confiança en CiU però molt em temo que això ja no comença gens bé fent seguidisme de l’espanyolista “nen” Rivera, acceptant estudiar la modificació del reglament i modificant-lo ja “de facto” en el sentit que l’interessa al partit nacionalista español “Ciudadanos” en detriment d’un partit independentista i nacionalista català que podria en un futur perjudicar en vots a d’altres partits “nacionalistes catalans”.

Jo creuria en CDC i en el senyor Mas si veiés un projecte tàctic elaborat, amb actituds fermes en cas de no assolir el “pacte fiscal” posant terminis i explicant que es farà si no s’assoleix aquest pacte, doncs no, només diu que en aquest cas no pactaran amb el govern de l’estat ni el recolzaran, això si reservant-se el fer-ho en alguna llei… uiii quina por!! ara el PP i el PSOE estan tremolant, sempre els queden CC, PNB, etcètera; faran com els nens petits a l’escola: “ya no t’ajunto!!” i au!!. Mireu, això no es seriós, amb aquests plantejaments com volem que a Espanya ens prenguin seriosament?.

És hora de trencar “mites” com diria l’amic Vallfosca: Hi ha un catalanisme dependentista (regionalisme o autonomisme i federalisme) i un catalanisme independentista (sobiranisme o separatisme i confederalisme), tots dos son catalanistes però tenen maneres diferents d’entendre aquest sentiment i per tant diferents maneres de projectar-lo en lo polític; no son graus diferents son conceptes diferents. Graus diferents es poden donar entre l’independentisme: sobiranisme i confederalisme (independència en diferent grau) o entre el dependentisme: autonomisme i federalisme (dependència en diferent grau). Fins i tot el sobiranista més independentista pot ser alhora dependentista, depèn en relació de que o de qui, per exemple es pot ser, i es noraml ser-ho, separatista absolut en relació a Espanya i federalista en relació a Europa. Tampoc hauríem de prostituir mots com sobiranista assegurant que el sobiranisme és assolir majors graus de sobirania: la sobirania és un valor absolut, no te gradacions, o s’és sobirà o no se’n és, per tant un sobiranista no es pot dedicar a “assolir major grau de sobirania”, només pot dedicar-se a assolir “la sobirania” i després amb ella a la ma es pot prendre la decisió “sobirana” que es cregui convenient, però abans no, altrament seria el cas d’aquella honesta senyoreta que es veu que tan sols estava “lleugerament embarassada”.

Ja acabades aquestes línies explota una notícia de la que ja en teníem coneixement però faltava la confirmació, cosa que avui ha succeït: el tribunal suprem sembla ha donat la raó a Convivència Cívica Catalana en relació a que l’aplicació de la llei catalana de política lingüística es anti constitucional per que no atorga al castellà els mateixos drets que al català. Això des de l’independentisme conseqüent ja vam avisar que seria així. Evidentment i intel·ligentment han esperat a passades les eleccions per fer-ho públic, tampoc desitjaven esperonar més del necessari l’independentisme per reacció. Ara és el moment, ara que han guanyat els nacionalistes moderats que per anys i panys han tingut col·laboració estreta tant amb el PSOE com amb el PP. Les reaccions no s’han fet esperar, els partits CiU i PSC traient ferro a l’assumpte, que no té cap importància diuen, El PP que ho hauran celebrat amb cava Valencià, blavero naturalment. El “niño” Rivera i els seus no han ocultat la seva alegria exultant per la gran victoria. Si hi ha hagut irresponsabilitat política per part d’alguns (per no dir un qualificatiu mes dur) o bé no, i tot és que els “indepes” sempre traiem els peus de la galleda, ho veurem en un termini no massa llarg. Cada u en tregui les seves pròpies conclusions.

No em vull allargar més, doncs avui ja ho fet massa, només desitjar-vos a tots un molt Bon Nadal. Unes festes molt nostrades que també estan en perill d’extinció per la poca importància que li donem els catalans a allò que ens és propi. Integrar si, deixar-nos desplaçar i arraconar a casa nostra mai!!.

Llengua, cultura, tradició i territori.

Avui més que mai… Visca la Pàtria

Les eleccions al Parlament han passat, els resultats son els que son, una gran majoria de votants han abandonat el Tripartit com si d’un desastre natural es tractés, i s’han refugiat al voltant de CiU, tot esperant fer una pinya forta capaç de revertir el desastre. És com si després de fer un intent fallit de instal·lar un camp base més a prop del cim tornéssim al camp base anterior decidits a organitzar de manera solvent, ara sí, un atac al cim coronat pel èxit de la sobirania nacional ni que sigui tan sols en termes financers. En Mas sembla un tipus seriós, d’aquells que no prometen allò que no estan disposats a complir, o a intentar complir.

  En aquesta situació, que hem de fer?, doncs tots tenim idees, de fet en corren un munt per a la xarxa, algunes més curioses que d’altres.

  Trobo que és de destacar la proposta que de manera generalitzada fan els militants d’equerres, molts d’ells tot i definir-se com a independentistes, no prioritzen donar suport a cap moviment nacional, altrament dit transversal, d’independència, no en absolut, prioritzen reconstruir la esquerra, aquesta és la seva prioritat i la seva veritable pàtria, ves que hi farem, la seva prioritat continua sent descavalcar a CiU del govern, fins hi tot abans de que aquest comenci a governar.

  És de destacar també, des de el meu punt de vista, com aquesta “Església Platònica del Igualitarisme Redemptor Universal”(EPIRU) amb tant de Poder, du a termini la execució del seu pla de “màrqueting”, aprofitant tan com poden per a establir “mites” consagrats en el si de la població susceptible d’adherir-se a la seva FE, “mites” com a veritats absolutes que restringeixin la capacitat del discerniment crític del Ramat, perquè, no és que emetin opinió, sinó que realitzen Litúrgia Pública, no és que opinin que en Ernest Lluch és un model de democràcia, no en absolut, sinó que el santifiquen investint-lo d’unes virtuts categòriques indiscutibles, convertint a Ernest Lluch en un “Totem sagrat”, un bisbe consagrat en el panteó de la EPIRU.

  Vull aprofitar, de passada, per desballestar la santedat d’aquest senyor. Valgui a dir que aquest ha esdevingut “sant i màrtir”, potser si no hagués estat assassinat no hagués esdevingut “Sant”, (aquesta església te una missió universal i no se n’està d’explotar als seus màrtirs). Tanmateix el que primer haig de dir és que ningú mereix ser assassinat, i per tant lamento profundament la seva mort a tenor de la circumstància que la produí.

  En Lluch tenia la barra i la pocavergonya d’anar a Euskal Herria en plena campanya electoral i escridassar als euskeres en castellà, instant-los, amb màxima vehemència, a cridar, perquè així, els deia, mentre cridaven no mataven. No hi tenia cap dret, ni a dir-los el que havien de fer a casa seva i menys encara a fer-ho en la llegua de l’imperi colonitzador. És obvi, que aquest feia l’apostolat de la EPIRU, que prioritza els “drets” individuals de manera enganyosa i perversa als drets col·lectius i històrics del Poble Euskar a Euskal Herria. Una cosa fora que aquesta església postulés el que cregué convenient i altre diferent és anar a casa d’altre a insultar-lo i posar-li la soga al coll.

  D’aquesta gent, d’esquerres, l’únic que en podem esperar és distorsió nacional en favor de “la gran familia socialista”, la seva prioritat és la seva “missió universal”, la lluita en contra del que ells anomenen els conservadorismes identitaris “excloents”, perquè si son “incloents” com és l’espanyol, cap problema. Son les mateixes persones que validen, per exemple, la okupació i colonització imperialista del Tibet a mans dels xinesos, okupació i colonització exercida per la força de la violència, òbviament però, “incloent”.

 D’aquesta gent res en podem esperar de benefici per a Catalunya, a part d’actituds camaleòniques tenyides de “catalanisme”, la conseqüència més obvia de les quals és el aigualir el vi.

 Aquí convé dir i no passar per alt, que hi ha també a Catalunya i als Països Catalans una esquerra minoritzada, sense representació al Parlament que fan costat en aquest moviment Nacional per a la Independència de Catalunya, persones que sent “d’esquerres” no se senten representades i que a títol personal estan inserides en grups de suport al Moviment de Independència, i grups xics com és el cas del liderat per en Josep Guia que donen suport sense recança a aquest Moviment Nacional, la seva actitud i coherència interna els honora, gràcies.

  De les alternatives al Tripartit, la més important és la que s’ha configurat a l’entorn de CiU sota el lideratge d’en Mas.

El discurs d’en Mas gravita al voltant de dues idees principals, la reconfiguració administrativa i governamental que juntament amb unes noves actituds i accions polítiques faciliti i propiciï la recuperació econòmica i l’encetament d’una nova etapa nacional que ell anomena “la transició Nacional de Catalunya”.

 Aquesta “Transició Nacional de Catalunya”, que ha de ser, diu, transició que no revolució, se entén com a un veritable gir del punt de partida, de la premissa política, si fins ara es partia de la idea que s’havia de convèncer Madrid, de que amb la raó es podia anar a tot arreu, ara es partirà de la idea de que el que ens farà avançar serà la negociació pura i dura, en el sentit de que en aquesta “nova etapa” ja no es pretendrà convèncer a ningú com a condició prèvia, senzillament es negociarà “col·laboració” per “sobirania financera”, si no hi ha “sobirania financera” no hi haurà “col·laboració” (a Madrid).

 Aquest nou pla polític vol procurar un major grau de “autogovern” sense trencar “la cohesió” de la població a Catalunya, ens diu en Mas, sense dividir-la, i per tal que això sigui així, vol esperonar el que els ciutadans de Catalunya decideixin sobre “temes” en que previsiblement, segons ells (CiU), es puguin aconseguir grans majories, “un nou tractat fiscal per a Catalunya”, “MÉS JUST”, seria el instrument de realització d’aquest nou pla d’acció política per a Catalunya.

 A ningú se li escapa que aquest plantejament te aspectes que no poden rutllar de cap de les maneres. Per començar no hi ha cap model de justícia que es presenti com a “més just”, en tant que cap model de justícia solvent no deixa racons de incertesa i de insatisfacció, perquè senzillament aleshores vol dir que la justícia no regeix.

  Tanmateix tot i les renuncies apriorístiques d’aquets pla, aquestes no en son el principal problema. En Mas vol construir una “unitat” social i política al entorn d’aquest pla polític, no ho aconseguirà, el nacional socialisme espanyol que habita a Catalunya i la EPIRU, no s’hi avindran, la qual cosa posarà en evidència que l’actual “cohesió” social de Catalunya rau en un equilibri que descansa en la submissió de la Nació Catalana  a l’Estat Espanyol.

“La cohesió” social de Catalunya, és una espècie de “tabú” que només s’aguanta per a la seva capacitat de foragitar qualsevol “pregunta inadequada” “políticament incorrecte”, prioritzar aquest aspecte no és la millor manera d’avançar en cap camp d’allò que interessa Nacionalment.

Aquest equilibri fals, s’anirà esquerdant tant si el senyor Mas vol com si no vol, i la gent del carrer haurà de decidir si vol ser Català o/i donar suport als catalans a Catalunya, si vol ser ciutadà de Catalunya acceptant La Catalanitat com a relat, o vol ser un colonitzador en favor de la submissió de Catalunya a Espanya.

 “De la resta”, el “nacional socialisme” espanyol del PPC, sempre tenyit de falses tintes de liberalisme,  ha crescut, em sembla a mi, sobre tot per la emergència del problema subjacent i malintencionadament amagat, espacialment per a la esquerra, del fenomen de la immigració massiva i les causes de conflicte que, tant si volem com si no, li son inherents i se’n desprenen. IVC adherits a la EPIRU, sempre més papistes que el Papa, res de nou, C’s adherits al “nacional socialisme” espanyol, res de nou. ERC, que varen apostar per al seu patriotisme “ideològic” compartint el catecisme de la EPIRU, no era el que el País els demanava, rucs ells, fins que no han fracassat amb rotunditat no ho han admès, i no del tot, perquè la culpa ha de ser d’algú altre per força, ara es dediquen a fer-se fotos amb les quatre columnes jònies Nacionals com a fons, tanmateix no s’avenen a sumar-se a res que no sigui “ells mateixos” i d’esquerres, lamentable. SI, aquí una veritable novetat, llàstima que RI no hagi entrat també al Parlament, tanmateix aquesta opció és l’única susceptible d’erigir-se en resposta versemblant al proper intent de reformar España, i per tant SI,RI, CA, i altres grupuscles haurem de trobar la manera de créixer i de col·laborar, si volem créixer com a contrapès i fer possible que els compatriotes que han donat suport a CiU de manera explícita, no s’avinguin a empassar-se rodes de molí.

Catalans ara Catalunya, sen se concessions ni renúncies.

Visca Catalunya Lliure!!!! Visca La Pàtria!!!!

Cordialment Vallfosca.

M’ha tocat escriure aquest article una mica més allunyat de la política catalana del que és habitual. Un parell de dies a Santander, en un Fòrum científic. Dissabte al migdia tornaré a ser a casa. He pogut seguir, més o menys, les coses a través de la xarxa. Està gairebé tot menys el temps per llegir les coses. Ja em posaré al dia de tot.

Com és obvi, ja sé que s’ha constituït el Parlament i s’ha escollit la Mesa del Parlament. També que el dia 20 i 21 se celebrarà el ple d’investidura i que el dia 23 podria prendre possessió Artur Mas com a President de la Generalitat. S’acaba un llarg període d’interinitat i comença una nova etapa. Sis dies, Nadal i a fer feina.

Pel que he llegit, Artur Mas vol parlar, entre altres coses, sobre la crisi econòmica, sobre educació i sobre el pacte fiscal que reivindica i que es tradueix, segons explica, en implantar el concert econòmic a Catalunya. Veurem de quina manera impulsa Artur Mas aquesta tasca i quin serà el tarannà dels membres del nou govern. Sembla, per diverses declaracions, que tindrà dotze consellers i que quatre podrien ser independents. M’agradaria que fossin convençuts independentistes. Oriol Pujol, que presidirà el grup parlamentari, ho és. Felip Puig que no sé quin paper hi jugarà però segur que algun i clau també ho és. Veurem quins no ho són i quin pes polític tindran en accions en les que calgui empremta independentista.

Siguin quines siguin les directrius del nou President caldria que tinguessin com a objectiu final conduir al país a decidir en tot i en aquest “tot” posar la independència perquè sense no farem res de res.

Aquests dies a Santander veia, un altre cop, la nostra gran força en l’àmbit de la Biomedicina, en aquest cas de la Neurociència. Catalunya és, en molts aspectes, líder a l’Estat esdevenir, i pot esdevenir, per poc que fem, en una potència mundial. Cito aquest camp perquè és el meu, però podríem parlar d’altres. Per què no estem millor? Perquè no ens deixen.

Difícil, impossible, ho tenim. El deute públic de Catalunya va tancar el tercer trimestre del 2010 en el 15,4% del PIB, l’índex més elevat de l’Estat segons ha publicat el Banc d’Espanya. Aquesta notícia és terrible. Nosaltres, per contribuir a la solidaritat ens arruïnem, mentre altres fan trens de gran velocitat, autovies i aeroports per disset persones mal comptades. Quant podrem aguantar? Jo no ho sé, no crec que ho sàpiga ningú, però el que és cert és que cada dia viurem pitjor. El Govern no podrà fer miracles. Podrà reduir el nivell de despesa, evidentment, però a costa de què? Segur que alguns diners no estan ben gastats, però en manquen per fer coses imprescindibles que no es podran fer.

Jo crec que no tenim gaire marge i que el temps que ens quedi abans de caure en el marasme, l’hem d’invertir en preparar el país per a la independència. M’agafaré a allò que diuen els que ara estaran en el poder. Diuen: No podem dividir Catalunya en dues meitats, referint-se a una eventual consulta sobre la independència. O no podem fer referèndums per perdre’ls. Totalment d’acord. Si el féssim sota el control espanyol tindríem moltes possibilitats de perdre’l.

Per això hem d’aprofitar el temps, l’ha d’aprofitar el Govern i el seu grup, cal fer pedagogia, ara no a Espanya, pedagogia a Catalunya sobre la independència. El que cal tenir clar és que no tenim res a perdre. Si no hem de tenir la independència val més ser una regió normal d’Espanya, ens tractaran millor. Jo ja n’estic fart.

Llegia: Aquestes dies no són pocs els dirigents de la federació que insisteixen, una i altra vegada, en la necessitat de no estimbar el vaixell contra les roques i no dur, de nou, el país a la derrota amb la proposta del concert econòmic, que difícilment acceptarà un govern espanyol de bones a primeres tingui o no majoria absoluta. M’ho crec.

Jo crec que Artur Mas si farà la proposta, guarnida com sigui, però la farà. Mas pot parlar amb ambigüitats, però si diu que farà una cosa la fa. Prestem atenció al seu discurs d’investidura. En funció de les possibilitats que tinguin les seves propostes de ser admeses pel govern espanyol tindrem la clau dels objectius polítics del nou President. Si són difícils o impossibles de ser admeses, Mas apostarà per jugar fort, si són tèbies i poc clares, tornarem a parlar del “peix al cove”, però en aquest cas, vist tot plegat, al cove foradat.

Potser em direu que tot això no portarà enlloc. Potser tingueu raó, aviat ho sabrem, però ara no podem fer res respecte al Govern. S’han acabat les especulacions electorals: tenim Govern, ens agradi o no, i les properes eleccions seran d’aquí quatre anys.

I nosaltres, què fem? Bé, alguns pensen que cal muntar unes candidatures independentistes de cara a les municipals. Respectable. Aquesta setmana podíem llegir: com sabeu, Joan Carretero, ha considerat una imbecil·litat que els partits independentistes concorrin junts a les eleccions municipals de maig, ja que en aquests comicis no es parla d’independència sinó de gestió local. Jo hi estic totalment d’acord. El dia 7 escrivia No vull l’aliança – caos. Més o menys deia el mateix que en Carretero.

Dediquem-nos a crear un clima independentista en els nostres àmbits creem associacions influents, fem que els nous votants s’incorporin a l’independentisme. Hi ha molta feina a fer. Una, la del Govern i el Parlament, l’altra la que hem de fer nosaltres.

Fem bé el que sabem fer i intentem que l’independentisme estigui sempre present en la nostra acció. No ens amaguem.

Bé, aquest post lliga o vol lligar amb el de la setmana passada, abans de res, no vull tractar ni tracto de “mites” en el sentit estricte, en el sentit de quadres escènics que representen o volen representar “arquetips”, no, més aviat vull tractar de veure com hi ha arrelades en el si de la nostre societat idees de fons que potser costen de fer-se visibles i que tenen una importància significativa, perquè ens aporten conseqüències, a vegades no desitjades.

  Moltes d’aquestes idees ningú gosa discutir-les,  son una mena de “tabús”, de “tòtems” sagrats.

  Desplegava no sé quan i no sé exactament a on, la idea de que mes o menys estem d’acord en que volem una societat cohesionada que garanteixi els serveis fonamentals a tothom, una societat que faciliti l’accés al coneixement, instruïda i culta, amb garanties jurídiques per a tothom, capaç de generar la riquesa suficient i necessària per encarar el futur amb confiança, però en el que no estem d’acord és en els procediments que ens calen per aconseguir-ho.

  “La societat del ben estar”, en el mon i en la Història és una “rara avis”. “La societat del benestar” te uns costos, unes exigències, que malauradament no totes les societats poden complir, depenent sobre tot del seu paradigma soci-organitzatiu cultural.

 Avui, a Catalunya, en general, es te la idea de que aquesta societat del benestar ha vingut per a quedar-se, que és una fita assolida i que res pot fer, ja, que regressem a estadis de desenvolupaments socials anteriors, i que per tant, aquest estadi de desenvolupament assolit es pot mantenir i es mantindrà encara que malbaratem i no tinguem cura del paradigma soci-organitzatiu i cultural que l’ha fet possible.

 Els catalans hem fet, en els darrers 30 anys, una gestió que ha fet sobre tot una cosa, agreujar el problema que ens impedeix mantenir els “stàndars” de serveis socials adients en aquesta societat del benestar, al problema secular de l’espoliació soferta a mans de l’Estat Espanyol, li hem afegit la gestació d’una configuració poblacional que és la més adient si el que es vol és precisament dinamitar tots els avanços socials que suporten aquesta societat del ben estar.

  En els anys 60s i 70s del segle passat el nivell general d’avenços tecnològics ens van permetre organitzar una industria casolana en un mercat intern en expansió, això es va poder allargar un xic, però hores d’ara l’economia competitiva exigeix uns standars de desenvolupament científic i tècnic molt superior, que exigeix al seu torn unes condicions “socials” difícils de complir, i que l’arribada d’un milió i mig de immigrants en els deu últims anys no fan més que agreujar el problema fins al extrem de fer del tot impossible l’assumpció d’aquesta societat del benestar a que tots aspirem.

 La sobirania fiscal que ens suposaria el famós “concert econòmic” amb l’estat, tot i ser del tot imprescindible, condició “sine qua non”, molt em temo que no seria per si mateixa suficient per revertir el plànol inclinat en baixada a la que la nostre dinàmica socioeconòmica es troba abocada.

 Espanya és un Estat insolvent, que només ha pogut enganxar-se en el vagó de cua de “la modernitat” gràcies a la espoliació de Catalunya i als “fons de cohesió” esmerçats principalment per a Alemanya, els alemanys a diferència dels catalans han dit prou, fins aquí, els catalans continuem sent espoliats i amés, colonitzats, i aquesta nova acceleració en el procés de colonització, que ha estat acceptada de “motu propi” o per força, te ha veure amb algunes de les idees “mítiques” que les esquerres, amb el beneplàcit dels conservadors, han erigit a Catalunya com a “totems sagrats”.

 Si abans teníem el problema de pertànyer políticament a Espanya, ara amés, tenim el problema insalvable del malmetement del nostre paradigma soci-organitzatiu i cultural.

Lamentablement, que molts, tot i ser majoria, tinguin una mateixa opinió, no és garantia de que aquesta opinió sigui encertada. Per a construir un model de societat solvent, tal com l’entenem la majoria, no basta en estar-hi d’acord, ni en fer lleis que atorguin drets, no en absolut, si non tens una configuració social veritablement cohesionada no hi ha res a fer, i això no es pot aconseguir en decretar que tots som iguals jurídicament.

  Els catalans, a diferencia d’altres comunitats nacionals, tenim alguns “handikaps” apriorístics, idees tabús, que ens van en contra de la nostre  realització nacional, en tant que catalans, perquè és més just que tot aquell que vulgui venir a viure aquí decideixi qui pot viure a Catalunya, que no pas que ho decidim els catalans?,  perquè els catalans estem més preocupats per a un supòsit de justícia que per allò que ens satisfà i ens convé a nosaltres?, perquè els catalans prioritzem la percepció que els altres tenen de nosaltres a fer i desfer a casa nostre? Perquè creiem que la eficiència esta sempre vinculada a un suposat model de justícia? Perquè no som capaços de prendre determinacions a casa nostre que afectin negativament a d’altres?. Això no succeeix en lloc més del mon civilitzat. Aquest infantilisme no es cura amb panys calents, aquest infantilisme tot i que és adquirit pot esdevenir fàcilment  congènit. Els Pobles alienats estan en dubte de si permanentment i necessiten la aprovació de la resta del mon, i així és impossible construir-se un futur propi.

Agosaradament Vallfosca.

La constatació que l’autonomisme ha fracassat segons accepta ara gran part del catalanisme polític tant de CiU com del PSOEC (sector catalanista?) em sembla d’una superficialitat política increïble per no dir d’una barra descomunal, i intentar adjudicar-se l’èxit d’aquesta “proesa” per part d’ERC em sembla, si més no, del genere ximple; a no ser, es clar, que els que es pensin que som ximples som els receptors d’aquests missatges; per que ximples hauríem de ser aquells que l’any 82 ja teníem us de raó política i que vam assistir a la maniobra de la LOAPA, per no saber que va ser precisament aquell any i no enguany el de l’enterrament de l’estatut de Catalunya tal i com el somiaven aquí alguns autonomistes i federalistes de bona fe. Malgrat aquesta llei va ser declarada inconstitucional l’any següent el que quedava clar era el pacte entre UCD i PSOE per assolir la “harmonització” també denominada “café para todos” de les autonomies de l’estat. Quan els dos grans partits estatals van pactar per tirar endavant aquesta llei, mentre una altra força estatal com AP s’ho mirava amb complaença, com no podria ser d’altra manera, i l’únic partit estatal que hi estava en contra era el PC, i això només per que era en Santiago Carrillo qui en aquell moment manava allà, que si hagués estat “el califa” també s’hi haguessin abonat a la llei. Quan, per tant, la immensa majoria de partits estatals estaven per retallar el sostre dels estatuts, i ells parlaven en plural quan el cert era que només pensaven en el català; malgrat haver guanyat la impugnació al constitucional, quin polític va ser tan babau de pensar que els partits espanyols ho respectarien? Quin polític va ser tan babau de no veure que s’havia posat sostre a l’autonomia de Catalunya per la via d’elevar el sostre de totes les autonomies? Quin polític va ser tan babau de no veure que l’elevació del sostre i l’equiparació de totes les autonomies feia impossible el sostre competencial i econòmic desitjat per Catalunya? (el país Basc ja ho va assolir per medi dels drets forals). La resposta única a totes aquestes preguntes és: els polítics catalans, ells van ser els únics babaus que no van ser capaços de veure-ho, i si ho van veure i no van fer res, quin altre adjectiu els hi escauria?.

És ben cert que els polítics actuals, personalment, no tenien en aquell llavors responsabilitats en el tema, però també es cert que els seus partits en son els hereus dels que si que en tenien (sobre tot CiU, PSC i IC-V) i han callat i acceptat la situació, tant ells com els seus partits. I ara ens expliquen que els espanyols ens han enganyat i no han complert amb el pacte? Per que no ens diuen també que els seus partits han sigut còmplices passius durant tots aquests anys de l’engany? Si fessin això no serien mes creïbles? Com ens podrem creure ara que faran res quan ens han fet perdre miserablement el temps del 82 fins avui? 28 anys!!.

Ens diuen que en aquell llavors no s’havien creat les condicions socials per anar mes endavant i potser es cert, però també es cert que si no s’havien creat aquestes condicions era degut a que no s’havia denunciat la situació amb exemples i números com avui es comença a fer. No ens enganyem, si avui ha crescut la consciencia nacional no dependentista a Catalunya és per que ha crescut el descontentament degut a que s’ha fet evident la discriminació a la que estem sotmesos; en aquell llavors aquesta situació no era tan evident, certament, però durant els anys ha sigut creixent i ells n’eren conscients (CiU, PSC i PSUC-ICV-V) i no han dit ni fet res de positiu fins que la situació a explotat per que ja no hi ha manera d’amagar-ho. CiU tan sols deia que calia millorar el finançament, llavors s’organitzava un gran “pollastre” i anaven a Madrit que ens donava quatre engrunes i ho venien com el gran èxit del segle i a tirar sis o set anyets més a veure si hi havia sort i podien guanyar les properes eleccions, però ells sabien que això només era allargar el problema: “pa per avui i fam per a demà”; com podem anomenar aquest comportament?.

Si en vint-i-vuit anys s’hagués fet el que calia sense pensar en els resultats de les properes eleccions i pensant més en el país, no estaríem avui en millors condicions de les que estem ara? No hagués augmentat el desig d’independència el fet de saber en cada moment com ens tractava Espanya? Per que es passaven per alt els número reals mentre només es demanava que l’estat publiqués les balances fiscals?. Penso que, si mes no, s’han errat molt les tàctiques polítiques i fins i tot la estratègia en aquells que pensaven de bona fe que un estat veritablement federal o confederal era possible a Espanya. A partir d’ara no es podrà dir que de bona fe algú es creu que a Espanya, en els propers cent o cent cinquanta anys, serà possible el federalisme o confederalisme real i per tant tots aquests que ho creien així no els tocarà altre remei que anar engruixint les files de l’independentisme o quedar-se a Espanya definitivament.

Aquesta vegada començo l’article sense saber que escriure. Potser m’entendreu. A mi no m’agrada gaire divagar, encara que potser ho faré, i estem en una situació de transició.

Jo sóc una persona optimista per naturalesa i que a l’endemà de perdre començo a definir el que faré. No m’amargo gaire ni faig massa retrets. Trec les meves conclusions, sé, o crec saber, quins són els meus amics, socis, enemics o rivals, per no caure en el mateix lloc un altre cop.

Tampoc no m’agrada criticar a priori i pressuposar el que faran els altres si no és per protegir-me d’un mal previsible. Escolto, miro, analitzo, penso, … i espero.

En la situació política actual, de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya, com podeu imaginar, no tinc cap presa per muntar res o afiliar-me a cap opció. Queden, malauradament, molts dies i ara el que crec més assenyat és fer allò que diuen en anglès: wait and see. Tenim uns protagonistes que ens agradaran més o menys al Parlament. Uns vells coneguts que han guanyat clarament i uns altres que s’han fumut una patacada i també un grup independentista nou. Deixo de banda els federalistes o els d’España, una grande y libre. Aquests tres actors es mouran en breu i ens ajudaran a actuar. Jo no em posaré a criticar-los pel que han fet i menys pel que faran. Foc nou. Deixem fer.

Per altra banda el plantejament de cara ales municipals el tinc molt clar, tret que no passi alguna cosa imprevista, i, com comentava a No vull l’aliança – caos, em decanto pel vot a Xavier Trias. Ja vaig escdriure allà la proposta de Jordi Portabella d’arribar a algun tipus d’acord amb Solidaritat Catalana i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) per anar de forma conjunta en els comicis del 22 de maig del 2011. Ara tinc alguna dada més. Les CUP no ho han decidit però es mostren obertes per parlar sota els principis “treballar amb el màxim de forces polítiques i socials sense exclusió en la construcció d’òrgans propis de sobirania per avançar cap a la independència i el socialisme als Països Catalans”. Ho decidiran al gener. És evident que Solidaritat Catalana per la Independència pot fer el que vulgui però no veig clar que treballi per avançar cap al socialisme, ni jo tampoc. Encara plourà bastant abans de les municipals però el dibuix està bastant ben definit.

Per altra banda avui Carod-Rovira, després de “pentinar” a l’actual direcció d’ERC ha fet una proposta de cara a concórrer a les eleccions estatals: caldria crear una plataforma on “els catalans d’esquerres que volen un Estat, ja sigui federal o independent, s’unissin per concórrer junts [a les eleccions estatals] i per erigir-se com una alternativa seriosa al centredreta [en referència a CiU]”. Un altre lloc del que em sento absolutament exclòs.

Com podeu imaginar no tinc cap dubte que aquestes dues aliances no es produiran, però mentre ho discuteixen i omplen espai als mitjans no perdré gaire més temps en comentar-ho.

Així doncs, com actuaré? Ben bé no ho sé. Donaré suport a la consulta a Barcelona i a algun altre lloc si me’l demanen. Crec que al gener un dia aniré a Terrassa.

Més coses? No ho sé. Mentre no vegi clar quina és la línia política que seguirà el país em sembla que em mantindré calmat. Ara m’amoïna treballar per altres coses de país.

La meva lectura de tot plegat és que no hi ha independència, no hi ha futur per a Catalunya sense educació i valors. Ciència, política i valors són tres inseparables per assolir un estat del benestar com segurament entenem tots els que ens relacionem en aquesta petita xarxa independentista. Escric ciència i no educació perquè la ciència requereix de l’educació, la comprensió lingüística, la lògica, moltes altres disciplines propedèutiques.

Ja em vist dues coses aquests dies, dues coses que ens haurien d’entristir i fer reflexionar. Es digui el que es digui, l’aprovat justet en temes d’educació que indiquen els resultats PISA 2009 (ja vaig escriure Ràpida reflexió sobre els resultats PISA 2009 fa uns dies) i l’enquesta sobre la corrupció del CEO (veure l’estudi La corrupció a Catalunya: percepcions i actituds ciutadanes). Tot plegat ens presenta un panorama ben galdós. I no ens enganyem, en part una cosa té a veure amb l’altra. Si no són capaços d’educar bé, si estem mal educats, si no sabem distingir entre el que està bé i està malament, com podem governar-nos? Som un país que no sap planificar ni plantejar polítiques ambicioses. Som un país mal educat. Rauxat i capaç de moltes coses, sí, però inconstant i mal educat. La primera matèria la tenim bona però cal treballar-la.

Deixem-ho aquí, he fet una amanida de pensaments, però no puc fer un article endreçat sobre temes que en el meu cap no ho estan. Mai no es pot ensenyar bé si no saps bé la matèria, els estudiants de seguida ho noten. Millor dir: això no ho sé, ho miraré. Igualment no pots fer un escrit sobre estratègies independentistes i pontificar si no tens les idees organitzades. En un moment així prefereixo fer el que sé fer (o crec saber fer). No m’agrada robar-me el temps de descans per fer coses que sé que no faré bé.

Missatge: refredem-nos i pensem quina petita cosa podem fer perquè tot sigui una mica millor. Si ens fem forts mentalment guanyarem la propera batalla, si malbaratem les nostres energies en missatges negatius, desqualificacions i lamentacions perdrem el país.

Ja m’he posat filosòfic!

  Deia un mestre txan, Vida:Una, vivència: cadascú la seva. Cadascú en pensi el que vulgui, però molts ens posaríem d’acord en que en un mateix mon, o nínxol social, com ara Catalunya, hi ha diverses maneres de “estar-hi”.

  Un dia d’aquests, que era festiu, estan a casa amb la meva família, pensava, tot observant la meva filla, quanta sort tenia i teníem, la meva filla si no pateix cap greu accident, gaudirà d’una vida molt menys preocupada que la que varen tenir molts joves, aquí a Catalunya, fa només cent anys, per dir alguna cosa. Difícilment morirà d’una infecció o mal de queixal, a poc que s’espavili no haurà de treballar de sol a sol per a poder viure, a poc que s’espavili tindrà accés a un mon de coneixement, i amés, el ser filla única li aportarà alguns avantatges afegits, no haurà de suportar la onerosa càrrega d’haver de pagar una llarga hipoteca en habitatge, i possiblement els seus pares li podrem finançar alguna forma d’estudi avantatjosa pel mateix fet de ésser filla única.

  A Catalunya, sortosament, hi ha molts joves que gaudeixen d’un futur “còmode”, sense masses patiments per raó d’una inquietud derivada d’una escassetat de mitjans primaris i elementals. Tanmateix, el meu cas, com tants d’altres, aquesta benaurança no és producte de cap miracle, sinó que és producte de l’esforç i d’una “manera d’estar”.

  També, però, malauradament, és ben cert que hi ha molts joves que tenen un futur amb un disseny menys plàcid, siguem clars, avui a Catalunya, els que tenen un negre futur son més que no pas ahir.

  Aquest circumloqui ve a tomb per tal de presentar un xic les xiques reflexions que avui vull bolcar en aquest espai, perquè em sembla a mi que les “diferents “maneres d’estar”, estan, sobretot, o en gran mesura, inferides, suportades, peraltades, induïdes, etc, per i des de els poders públics.

  Certament, al meu entendre, lluny d’haver progressat molt en la manera de pensar, encara avui en aquest mon occidental tenim un capteniment condicionat i emmarcat per a una munió de “mites” que configuren un corpus. Si tens sort, ja no et moriràs d’un mal de queixal i tindràs un futur un xic més esclarit amb menys incerteses, tanmateix hauràs de viure en un mon regit socialment en el seu conjunt, per a una munió de “mites” jerarquitzats, com “sempre”, tot i, això sí, haver canviat alguns de els vells mites per uns altres de nous.

 Hem d’apuntar ni que sigui de manera succinta, que el “mite” ha estat i és, i fins hi tot serà a futur, una eina de gran utilitat, una eina que és capaç de inferir gran càrrega simbòlica més enllà del plànol estrictament verbal, i que és capaç, doncs, de donar direcció a l’acció del ésser humà en tots els ordres de les seves competències.

 En les diferents instàncies acadèmiques s’ha discutit abastament si “logos” i “mite” poden conviure, o necessàriament han de excloure’s mútuament, i, pel que n’he pogut copsar, sembla que si bé a voltes un i altre es contradiuen, sovint també es complementen, fent possible que el “mite” basteixi intuïtivament en la consciència alguna categoria que el “logos”, amb la seva exigència formal, no podés assolir d’implementar.

 Podríem convenir que hi ha “mites” més “lògics” i que n’hi ha que no en son gens.

Aquesta és, segons em sembla, una qüestió cabdal en tant que els processos Històrics estan en gran mesura fortament condicionats per als “mites” que rauen en les poblacions, i per què alhora, molts d’aquests “mites” son perversos i falsegen la raó i l’enteniment. Entenguis bé, una cosa son el “mites” en tant que eines que ens donen direcció, i altre cosa, és la manca de capacitat per a discernir i empassar-s’ho  tot tal com raja esdevenint aleshores la mentació  una forma de pensament crepuscular i irracional.

 Per posar un parell d’exemples fàcils, en uns nínxols poblacionals “els homes no poden plorar perquè és mostra de debilitat”, en altres “tot allò que és natural és intrínsicament millor que allò que és artificial”, etc.

 Tots els Poders en el mon intenten bastir els “mites” adients amb els seus interessos.

 El procés Històric de l’alliberament Nacional de Catalunya te avui en contra un munt “mites”, per anunciar-ne alguns, “La independència és aïllament”, “L’aïllament va en contra del procés general de globalització”, “No ho podrem aconseguir”, “Falta lideratge”, “ Un Estat Nacional és retrògrad”, “Si no és a traves d’un patriotisme constitucional serà una immoralitat”, “la gent no està per a punyetes”, etc etc. Amb tot però, em de veure que l’autonomisme també viu de “mites”, i que com als nostres, els seus, també hauran de ser posats a prova.

 Sembla ben bé, que els catalans tot i no ser capaços d’enfonsar i liquidar els mites que els tenallen, estiguin en un procés de posar-los a prova, un procés sen se marxa enrere, espero.

  Per a mi, hi ha dues raons principals per al triomf electoral de CiU, 1- El mite de “l’esquerres”, en general, ha fet llufa, i, 2- el mite de “la negociació amb Espanya” encara no s’ha esfondrat del tot, i s’alimenta encara de la idea de que “la raó” hi te algun paper en el devenir històric.

 Aquestes dues qüestions em son temptadores, i potser després d’avui, les reprengui per desenvolupar-les.

Visca La Pàtria.!!!!

Ara ja ho tinc clar, en Joan Puigcercós ha fet una anàlisi de per que el seu partit ha perdut 11 dels 21 escons que gaudia al Parlament de Catalunya i es veu que després d’analitzar el perquè de tot plegat s’ha despenjat amb tres motius pels quals han perdut la confiança, segons ell, dels seus antics votants, son aquests:

1) l’aposta per fer president José Montilla.

2) la “priorització obsessiva” de la gestió governamental davant la “manca de relat” de la feina feta.

3) la divisió interna.

A la primera no diré pas que no tingui raó, el que succeeix és que ho trobo un xic genèric doncs posa l’èmfasi en la persona i no en parla gens de la estratègia política del PSOE-C (ex-PSC). Ara cal fotre-li canya al President Montilla per tal de deixar a banda la política anti nacional catalana dels Iceta, Txacón, Ferràn etcètera, no fos cas que amb ells algun dia hagin de tornar a pactar i per tant cal carregar-li el mort al cadàver polític anomenat José Montilla, llenya al mono que és de goma!! fotem-li la culpa al mort i deixem als vius tranquilets no fos cas els tornéssim a necessitar!!.

En el segon punt queda clar que no han entès res de res, els que van votar ERC ho van fer per que encetés, accelerés i assolís el camí obert, cert i dret cap a la independència de Catalunya doncs per donar circumloquis, voltes i giragonses que justifiquin el no encetar aquest dret camí els votants ja tenien CiU, que havia demostrat ser molt millor gestor que cap dels integrants d’aquest invent tan tristament parit. La majoria dels votants d’ERC, si excloem els absolutament fidels, no els hi van deixar el seu vot per que fessin gestió, ni bona ni dolenta, ho van fer per que apretessin amb la independència i per tant les tàctiques de la “pluja fina”, la “gestió per davant de la nació”, la “associació il·lícita”, no il·legal però si amoral amb altres dos perdedors un dels quals era marcadament espanyolísta i depenent de les estructures espanyoles del PSOE, la priorització de l’eix social per davant del nacional; tot això no podia ser mai entès per aquests votants i per tant va ser immediatament rebutjat. Estic absolutament convençut que si s’haguessin repetit les votacions un mes després de configurar el segons trist partit esquerra ja hauria tingut la mateixa, o molt semblant, davallada de vots que ha patit ara; doncs aquests vots prestats van fugir immediatament al veure el tremp que prenien les coses, però ja no es podien recuperar. Tampoc en parla el senyor Puigcercós de la política a voltes quasi extremista que han practicat al govern recolzant, o no enfrontant-se directament, a actituds polítiques de, principalment, un dels socis encarnades majoritàriament pel senyor Joan Saura com el trist episodi de la “perfomance” famosa, de la patètica xiulada a la cantant israeliana Noa, de la llei dels vuitanta per hora, de la actitud del govern i del departament del senyor Saura en la gestió de l’incendi d’Horta de Sant Joan, de la separació del públic del monument de Casanovas l’onze de setembre passat per no haver d’escoltar el sentiment dels allà presents i tantes altres decisions que precisament per haver sigut perfectament enteses han provocat el rebuig de la majoria de població de Catalunya i entre ells molts dels votants d’ERC.

Parlem una mica del tercer punt, home!! voler culpar ara dels desastrosos resultats d’esquerra a la divisió interna em fa gracia i sona a excusa. El senyor Puigcercós, que ens pren per tontos? O per desinformats? O es pensa que els que hem llegit la seva auto exculpació vam néixer ahir? Per que no te altra el que ens expliqui aquest “cuentu de la Maria Salamientu”; si és que esquerra ja te la divisió interna genèticament adquirida; la porta incorporada de fàbrica, o es pensa aquest senyor que ve d’ahir mateix el malnom “d’esquerda”? Des que van entrar certs elements a esquerra aquesta va d’una baralla interna a una altra, les punyalades polítiques per l’esquena, el moure les cadires d’altri i el fer llits ho tenen a l’ordre del dia i moltes d’elles planejades i incentivades pel mateix que ara acusa a d’altres i mira cap una altra banda, per ell mateix i els seus pretorians. O es pensa aquest senyor que ens xumem el dit a hores d’ara? Voler donar-li la culpa del “seu” fracàs electoral als escindits d’en Carretero és una “boutade” poc digna d’uns dirigents que vulguin donar la impressió de seriositat, que crec és el que li faria falta a esquerra avui.

Si el senyor Puigcercós em llegís i volgués acceptar un consell, si realment desitgés reactivar esquerra, condició sine qua non seria fer neteja dels actuals i anteriors dirigents: Vendrell, Ridao, Huguet, etcètera, desactivar el sector Carodista i obrir un debat ampla des de la base per a posteriorment convocar candidatures a consellers nacionals i finalment un consell general de renovació, assegurant a l’hora que ni ell ni cap dels anteriors dirigents es presentarien a la reelecció. Esquerra necessita idees noves, cares noves i il·lusions noves de gent que no s’hagi compromès ni directa ni indirectament en la nefasta gestió dels últims set anys. Segurament que no em llegirà i si ho fa serà per que li passin aquest escrit i no en farà cap cas, ben fet!! per que per a mi, ara com ara, al Parlament de Catalunya només hi poso les expectatives en els companys de Solidaritat Catalana per la Independència, espero que aquests no ens traeixin i si ho fan seré tan dur amb ells com ho he sigut amb ERC, però sempre amb arguments polítics a la mà.

Visca la Pàtria

Aquest és el primer article en aquest bloc després de les eleccions del passat diumenge. Els resultats, clars i contundents obliguen a definir quina ha de ser l’estratègia de l’independentisme en els propers mesos.

El Parlament queda dividit entre els que se senten espanyols i els que no. La majoria no se senten espanyols. Això està bé. Alguns diuen que ha pujat el vot espanyolista. No és així perquè entre els primers tenim els conservadors i els que es diuen d’esquerres, PP i Ciutadans per una banda i PSC per l’altra. Encara que el PSC es vulgui sovint excloure en el seu vot predomina Espanya.

Entre els que no se senten espanyols trobem els que malgrat estar majoritàriament a favor de la independència, programàticament no la defensen, CiU, els que volen un referèndum per declarar-la, ERC; i els que la volen declarar des del Parlament, Solidaritat Catalana per la Independència.

El PSC està ara immergit en un debat intern, que creixerà, per decidir quina ha de ser la seva ànima. Un sector que és més català que espanyol i un altre que és més espanyol que català. Qui guanyarà? Penso que guanyi qui guanyi el PSC té problemes per dies. Es trencarà? No ho sé però a curt termini no m’interessa gaire.

ERC té un problema. Caldrà veure que decideix el seu consell nacional. Em sembla que ratificarà a Puigcercós però probablement l’assemblea d’ERC el farà plegar. Fins que ERC no tingui definida una direcció estable no sabrem com actuarà. Al meu parer, ERC ja no actuarà a partir d’ara de forma tacticista, no li ha donat gaire bons resultats i farà el que és la seva raó de ser, el que vol la majoria dels seus militants: actuarà de debò en defensa de la independència. Una bona notícia.

Solidaritat Catalana per la Independència sembla que té un full de ruta clar. Aprofitar l’entrada al Parlament per créixer i això ho pot fer a través del seu gairebé únic punt del programa: demanar que es declari la independència sense gaire pactes. Mantindrà viu el seu discurs i té veus qualificades per fer-ho. Quatre diputats són pocs però poden fer molt. Crec que per augmentar la seva influència pactaran poc.

El cas de CiU és el que m’interessa més perquè governarà i ho farà sola sense gaire entrebancs. És la candidatura que ha recollit la majoria del vot independentista dipositat a les urnes. Artur Mas haurà de mantenir un cert equilibri intern però farà el govern que cregui més adequat. Jo crec que decidirà ell, de forma molt personal, després d’escoltar molt. Artur Mas és dels que es pot equivocar, però no farà el que cregui que no ha de fer. I estic ben segur que vol sortir ben parat d’aquest repte que s’ha posat. És constant i si ha pres una determinació no s’aturarà. Espero que la majoria del govern, si no tot, sigui independentista.

Em pregunto que té al cap en el tema del concert econòmic. Per les declaracions sumades d’ell i de Felip Puig sembla que vol un pacte amb el que la recaptació fiscal la faci Catalunya i d’aquesta recaptació es traspassi a l’Estat al voltant d’un 4% del PIB per pagar els serveis que presta l’Estat i contribuir a la solidaritat. Això darrer seria la diferència amb el País Basc. Un model com l’alemany.

Imagino, també pel que ha dit, que espera que CiU sigui decisiva després de les eleccions espanyoles i que això faci possible aquest pacte. Potser confia en sumar algun altre grup en aquesta operació de pressió a Madrid.

Jo crec que el govern espanyol no cedirà. Si cedís, l’independentisme es desactivaria de forma significativa.

Si no cedeix, el més probable, caldria saber que faria Artur Mas. És on estic totalment expectant. Quin és el pla? Què farà CiU si Madrid diu no?

Hi ha dos camins extrems. Un és quedar-se compungit, fer alguna manifestació i dir que no ens estimen. La descarto, no ho farà. L’altra és plantejar clarament la separació, la independència. No veig clar que adopti aquesta opció, tant de bo.

Un punt entremig és intentar augmentar la pressió des de Catalunya. Potser sigui la decisió però no crec que porti enlloc.

M’agradaria que quedés explícit el que vol fer, però potser estratègicament no li convé. Com que sé que Madrid no cedirà penso que aquest aclariment ens portaria a tots els independentistes a adoptar una estratègia conjunta. En un sentit o altre perquè està clar que segons la resposta l’independentisme extraparlamentari actuarà d’una forma o altra.

Em poso com a exemple, ja sabeu que m’agrada mullar-me encara que això provoqui algun atac o em faci rectificar al cap d’un temps. Ho faré amb poca informació. Si l’estratègia, garantida, de CiU fos demanar el concert o pacte fiscal amb Madrid i que si hi diuen que no, anar a buscar la independència, m’hi sumaria perquè penso que podríem reforçar l’estratègia de CiU ja que, com he dit sovint, Madrid seria el nostre gran aliat perquè ens veu, no sense raó, incapaços de plantar cara de debò. Si no fos aquesta l’opció de CiU jo plantejaria batalla.

Per això en aquest moment estic escoltant, intentant llegir entre línies, el que diu Artur Mas. Crec que el millor plantejament de les plataformes o associacions, si creiem que el camí de Mas és de tirar pel dret, és fer el que fèiem abans d’anar a Brussel·les, sumar a tot l’independentisme i crear així un clima de solidaritat amb la gent independentista de CiU la qual cosa ajudaria a Artur Mas a actuar en la línia que volem. Crec que, un cop passades les eleccions, la confrontació amb CiU només ens pot afeblir i, segons com, probablement és innecessària.

Confesso que tot el que he escrit són reflexions fetes sense prou informació i sense haver escoltat a tants companys de criteri que sempre m’ajuden a parlar i fer. He dubtat molt sobre el que escrivia i el que no. A vegades una frase poc matisada pot conduir a interpretacions errònies. Les vostres aportacions m’ajudaran a corregir els errors i a elaborar el meu pensament. Gràcies.

Hola amics, és el primer comentari desprès del dia d’autos, això sembla que obliga abans de res a fer l’intent de diagnosticar que ha estat tot plegat i que significa.

    De diumenge ençà, tot i que no han passat gaires dies, s’han fet i hem pogut llegir un munt de diagnòstics de caire analític de tota mena, jo mateix n’he fet un primer intent amb un apunt de ratlles simples publicat aquest dijous en El Bloc Gran del Sobiranisme. De entre els que he vist, n’hi ha alguns a destacar com per exemple el publicat a l’Ara en data de dijous amb el títol  “El camí de maons grocs”, fet per en Joan Ramon Resina (Universitat de Princeton). També en “Possessió de pilota” en Toni Soler utilitza amb habilitat el símil futbolístic per a comentar un comentari respecta de les maniobres del encara conseller d’economia senyor Castells.

  Seguint el símil futbolístic, tots sabem que per a fer gol, primer has de tenir la pilota, i que quan més estona la tinguis més ocasions de fer gol pots tenir, per tant, per tenir més domini de pilota és convenient ocupar i dominar el centre del camp. Bé doncs, en aquestes eleccions els que ocupaven el centre del camp han estat desallotjats amb contundència, cap a la dutxa i cap a casa, “el soci” ha tallat el crèdit, aquests no fan un gol ni a porteria buida, a no ser que sigui en la pròpia, l’autogol s’ha pretès fer passar per a una “arma estratègica” (?), així doncs, i a tall d’exemple, que els “independentistes” del “patriotisme cívic” (?) no nacionalistes, que se’n foten i titllen d’essencialistes als independentistes nacionalistes, que aquests, donin suport en el Consell de Garanties Estatutàries als nacionalistes espanyols en detriment dels nacionalistes catalans deu ser una jugada estratègica per apropar-nos a la independència (?). Per a no parlar de la seva facilitat per a repartir una riquesa inexistent, que genera un empobriment, això sí, socialitzat.

Bé, ara el centre del camp l’ha ocupat CiU, pretenen remuntar la economia, i pretenen també “renegociar” el finançament amb l’amo, vist fredament m’esborrona, em fa basarda, això, aquest pla d’acció només pot ser estratègic, jo al menys, no puc concebre que s’hagi plantejat seriosament, amb tot, no falta una legió de “palmeros” i “animadors socials” que ens esperonen a fer pinya, la pinya que ens fotrem …, volen una Catalunya forta i espanyola, i als espanyols ja els va bé, ens diran que sí, que som collonuts, i és clar que sí, que, tot i que “El Congreso de los Diputados es la representación del Pueblo espaÑol, de quién emanan los Poderes del Estado”, ells ens comprenen, i també ens volen forts.

La única fortalesa veritable en que Catalunya es pot realitzar, és en la fortalesa que ens emplaça fora del “ordenamiento jurídico español”. La pregunta és: podrem, estarem capaços d’emplaçar-nos fora de La Constitución Ecspanyola?, això vol dir que el centre del camp estarà ocupat per a un altre equip, per a un altre força articulada. L’independentisme camina cap al centre del camp?, doncs sí, de fet dins CiU ni ha molts, però estan encara emplaçats dins La Constitución Española, i això és un desastre en tant que molts pensàvem que les condicions eren per haver-nos procurat un resulta millor, entre els que estan “abduïts” per CiU i els que hem quedat fora en votar una força que no ha aconseguit representació, en aquestes condicions, no som encara prou forts com per ocupar el centre del camp quan es produeixi la propera esterrecada nacional. Ara per ara SI han plantat bandera, la pregunta és que i com s’ho faran per créixer?, que farem els cadàvers que hem quedat en els borals?.

Avui ho deixo aquí, tot i que segur que haurem d’anar contestant aquestes i d’altres preguntes en els propers dies.

Deia en el primer paràgraf  ”… diagnosticar que ha estat tot plegat i que significa”, doncs ha estat un avanç però insuficient, donat que una majoria de independentistes opten encara, a treure algun rèdit a la enèsima “negociació” amb España.

Això ara comença, i cal que ens espavilem.

Salut i Visca La Pàtria.!!!!

Avui prefereixo no aprofundir massa en els resultats electorals passats, doncs tot es massa recent i les ferides encara son tendres, més endavant si de cas ja en parlarem abastament, no puc però passar per alt la noticia sense fer esment d’algunes coses que ja s’albiren, permeteu-me per tant unes quantes ratlles no massa aprofundides sobre el tema: Em sembla que els independentistes hauríem de començar a prendre actituds positives i deixar enrere aquest caràcter essencialista i purista que confonem amb integritat i no passa de ser un cert integrisme; els resultats son els que son i a uns els hi agradaran més i a uns altres menys, jo entenc les dues parts i també me’n dolc que no hagin sigut millors per les dues opcions que jo considerava important assolissin representació parlamentaria. Ara bé, dit això, penso que no ens podem permetre esperar quatre anys més per tornar a començar de nou i que cal començar a posar els vímets per fer el cistell. Als que estan exultants pel resultat els demanaria que es posin a treballar per tal que d’aquí pocs dies tots els independentistes puguin sentir SCI com una opció pròpia, els hagin votat o no, que s’acostin a RI per tal d’acollir i defensar com a propi part del programa que ells portaven, penso que ara és l’hora dels gestos nobles i patriòtics. Als que estan una mica moixos per no haver obtingut la representació que es mereixien els diria que no estiguin tristos doncs no es una derrota ja que han treballat de valent i defensat un gran programa i això és una victòria doncs han sembrat quelcom que es recollirà més endavant, els demanaria també que no miressin a SCI com a enemics sinó com una corretja de transmissió per fer arribar els seus anhels a tot el poble de Catalunya. Els independentistes haurem de demostrar ara que si no hem sabut anar plegats a unes eleccions si som capaços de treballar units per assolir l’objectiu comú, haurem de demostrar ara que estem fets d’una pasta diferent que els que hi havien fins avui i que som mereixedors d’obtindre una ampla confiança del poble català i garants de que el seu vot no es perd. Si som capaços de fer-ho així guanyarem, sinó ens dissoldrem en el magma de la mediocritat.

Els vots ens han donat una opció, que a uns els agradarà més i als altres menys, però a hores d’ara és el que tenim per portar el nostre projecte ( el de tot l’independentisme) a la resta de catalans, que molts no n’han sentit ni parlar encara (de la independència si, però només en negatiu) , estic convençut que aquest missatge arribarà ara a tots els racons de Catalunya i estic segur de la il·lusió i les ganes que hi posaran els representants de SCI per assolir-ho. Demano als companys de SCI que tinguin en compte a RCat i el seu magnífic treball que no es pot perdre, ni cal que esperi quatre anys més; i als companys de RCat els demano que positivitzin allò que els pot semblar negatiu, a la fi un partit no és res més que una eina i l’important mai es aquesta sinó el treball que en resta i les persones que s’hi dediquen. A RI tenen una bona eina que ara no pot actuar en plenitud, però si poden encomanar les virtuts d’aquesta a la que ens queda. Posem-nos junts a treballar per assolir l’objectiu comú. I si cal criticar-nos constructivament, fem-ho, però mai li facilitem la feina de destruir-nos a l’enemic que ell ja la sap fer solet aquesta tasca; actuem tots plegats amb patriotisme i no maldiem de qui hauria de ser el nostre company. Deixem enrere velles rancúnies i afrontem tots junts un nou camí cap a la llibertat, ara és l’hora.

Visca la Pàtria