Ciència, política i valors

Aquesta vegada començo l’article sense saber que escriure. Potser m’entendreu. A mi no m’agrada gaire divagar, encara que potser ho faré, i estem en una situació de transició.

Jo sóc una persona optimista per naturalesa i que a l’endemà de perdre començo a definir el que faré. No m’amargo gaire ni faig massa retrets. Trec les meves conclusions, sé, o crec saber, quins són els meus amics, socis, enemics o rivals, per no caure en el mateix lloc un altre cop.

Tampoc no m’agrada criticar a priori i pressuposar el que faran els altres si no és per protegir-me d’un mal previsible. Escolto, miro, analitzo, penso, … i espero.

En la situació política actual, de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya, com podeu imaginar, no tinc cap presa per muntar res o afiliar-me a cap opció. Queden, malauradament, molts dies i ara el que crec més assenyat és fer allò que diuen en anglès: wait and see. Tenim uns protagonistes que ens agradaran més o menys al Parlament. Uns vells coneguts que han guanyat clarament i uns altres que s’han fumut una patacada i també un grup independentista nou. Deixo de banda els federalistes o els d’España, una grande y libre. Aquests tres actors es mouran en breu i ens ajudaran a actuar. Jo no em posaré a criticar-los pel que han fet i menys pel que faran. Foc nou. Deixem fer.

Per altra banda el plantejament de cara ales municipals el tinc molt clar, tret que no passi alguna cosa imprevista, i, com comentava a No vull l’aliança – caos, em decanto pel vot a Xavier Trias. Ja vaig escdriure allà la proposta de Jordi Portabella d’arribar a algun tipus d’acord amb Solidaritat Catalana i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) per anar de forma conjunta en els comicis del 22 de maig del 2011. Ara tinc alguna dada més. Les CUP no ho han decidit però es mostren obertes per parlar sota els principis “treballar amb el màxim de forces polítiques i socials sense exclusió en la construcció d’òrgans propis de sobirania per avançar cap a la independència i el socialisme als Països Catalans”. Ho decidiran al gener. És evident que Solidaritat Catalana per la Independència pot fer el que vulgui però no veig clar que treballi per avançar cap al socialisme, ni jo tampoc. Encara plourà bastant abans de les municipals però el dibuix està bastant ben definit.

Per altra banda avui Carod-Rovira, després de “pentinar” a l’actual direcció d’ERC ha fet una proposta de cara a concórrer a les eleccions estatals: caldria crear una plataforma on “els catalans d’esquerres que volen un Estat, ja sigui federal o independent, s’unissin per concórrer junts [a les eleccions estatals] i per erigir-se com una alternativa seriosa al centredreta [en referència a CiU]”. Un altre lloc del que em sento absolutament exclòs.

Com podeu imaginar no tinc cap dubte que aquestes dues aliances no es produiran, però mentre ho discuteixen i omplen espai als mitjans no perdré gaire més temps en comentar-ho.

Així doncs, com actuaré? Ben bé no ho sé. Donaré suport a la consulta a Barcelona i a algun altre lloc si me’l demanen. Crec que al gener un dia aniré a Terrassa.

Més coses? No ho sé. Mentre no vegi clar quina és la línia política que seguirà el país em sembla que em mantindré calmat. Ara m’amoïna treballar per altres coses de país.

La meva lectura de tot plegat és que no hi ha independència, no hi ha futur per a Catalunya sense educació i valors. Ciència, política i valors són tres inseparables per assolir un estat del benestar com segurament entenem tots els que ens relacionem en aquesta petita xarxa independentista. Escric ciència i no educació perquè la ciència requereix de l’educació, la comprensió lingüística, la lògica, moltes altres disciplines propedèutiques.

Ja em vist dues coses aquests dies, dues coses que ens haurien d’entristir i fer reflexionar. Es digui el que es digui, l’aprovat justet en temes d’educació que indiquen els resultats PISA 2009 (ja vaig escriure Ràpida reflexió sobre els resultats PISA 2009 fa uns dies) i l’enquesta sobre la corrupció del CEO (veure l’estudi La corrupció a Catalunya: percepcions i actituds ciutadanes). Tot plegat ens presenta un panorama ben galdós. I no ens enganyem, en part una cosa té a veure amb l’altra. Si no són capaços d’educar bé, si estem mal educats, si no sabem distingir entre el que està bé i està malament, com podem governar-nos? Som un país que no sap planificar ni plantejar polítiques ambicioses. Som un país mal educat. Rauxat i capaç de moltes coses, sí, però inconstant i mal educat. La primera matèria la tenim bona però cal treballar-la.

Deixem-ho aquí, he fet una amanida de pensaments, però no puc fer un article endreçat sobre temes que en el meu cap no ho estan. Mai no es pot ensenyar bé si no saps bé la matèria, els estudiants de seguida ho noten. Millor dir: això no ho sé, ho miraré. Igualment no pots fer un escrit sobre estratègies independentistes i pontificar si no tens les idees organitzades. En un moment així prefereixo fer el que sé fer (o crec saber fer). No m’agrada robar-me el temps de descans per fer coses que sé que no faré bé.

Missatge: refredem-nos i pensem quina petita cosa podem fer perquè tot sigui una mica millor. Si ens fem forts mentalment guanyarem la propera batalla, si malbaratem les nostres energies en missatges negatius, desqualificacions i lamentacions perdrem el país.

Ja m’he posat filosòfic!

    20 pensaments a “Ciència, política i valors”

    1. Bon dia Enric,
      Estic totalment d’acord amb tu en el sentit que ara el que cal és deixar que les forces polítiques treguin les seves conclusions sobre els resultats electorals i prenguin les decisions que creguin més oportunes. La proximitat de les eleccions municipals, allargarà aquest període de reflexió i de possibles ( o no ) reorientacions, fins ben passat l’estiu.
      L’electorat, al votar, a decidit quin seria el mapa de forces polítiques amb alguna quota de poder i representativitat per a aquests quatre propers anys.
      Ara bé, una cosa sembla clara : per raons diverses, l’independentisme s’ha repartit molt entre les diverses opcions nacionals catalanes, sense concentrar-se en cap d’elles en concret, de forma exclusiva.
      També sembla clar, que el vot en clau nacional ( CIU + ERC + Solidaritat +RCAT )ha crescut molt, xuclant votants al PSC ( que s’ha vist gairebé reduït al vot més espanyolista ).
      Tenim, doncs, un independentisme repartit entre diversos partits ( els esmentats i, encara altres, com les CUPs ).
      Aquests partits, cadascun a la seva manera i seguint la seva pròpia estratègia, administrarà la quota de representativitat ( i de recursos ) que se li ha donat.
      Ara bé, els independentistes, tot i la diferent opció de vot que ara haguem triat, tenim una cosa en comú ( o l’hauríem de tenir ): Tots pensem que Catalunya no té cap futur ( desitjable ) dins l’Estat espanyol, i que sortir-nos-en requerirà la nostra decisió unilateral, abandonant el marc de la legalitat espanyola, i creant el nostre propi marc legal ( basant-nos en els convenis internacionals ), en una acte de sobirania que concretem en la DUI ( Declaració Unilateral d’Independència ).
      Aquesta idea que tenim tots en comú ( encara que uns la veiem necessària de forma immediata i uns altres no la vegin tan imminent ) ens hauria de permetre reunir-nos tots plegats en un àmbit de relació estable, en una organització que es situés en un plànol diferent al dels partits amb representació política, que es dediqués a pensar, debatre, analitzar i emetre pronunciaments adreçats a l’opinió pública, per tal d’impulsar el procès. Sense intenció de presentar-se a les eleccions, sense competir amb els partits, però influint, des-de fora en les seves decisions.
      Aquest organisme ( Congrés Nacional Català ? ) hauria d’estar organitzat sectorialment, i caldria que fos dirigit per personalitats significades en el món professional, empresarial, acadèmic i associatiu català.
      M’he allargat molt, i no sé si he sabut transmetre prou clarament l’idea.
      Gràcies per llegir-ho.

    2. Hola Enric, crec que el wait and see que dius es la millor opció en aquests moments, l’opció Carod o aquests blocs per les municipals son maneres de fer marejar la perdiu, però que realment pel país no tenen massa interés. Les municipals es belluguen en altres parametres de gestió local i per tant poc tenen a veure amb el Parlament. Com dius el millor que podem fer es intentar dins del nostre àmbit fer les coses cada cop millor i posar el nostre granet de sorra esperants esdeveniments i nous reptes assolibles que haurien de ser els definitius.
      Una cordial salutació
      Albert Cortés

    3. Ara per ara estem condemnats a un “mentre tant”, i no podem perdre cap oportunitat de millorar les coses. La formació és cabdal, especialment en el camp de les ciències, aquí hi hauríem d’esmerçar els màxims esforços, ens hem endeutat per a fer inversions poc o gens adaptatives. Costarà molt canviar el “xip” de la gent.
      Amb tot hi ha una cosa positiva, que España està decidida a donar-nos el toc de gràcia, la secessió és “delicte”, la senyora Sinde diu que el doblatge al català és desmesurat, etc….Això és positiu i també preocupant, perquè si estan decidits a acabar amb “el problema Catalán”, deu ser que ens perceben dèbils i incapaços de donar cap resposta més enllà d’alguna manifestació “folklòrica”.
      La decisió és nostre, però ara per ara no passem de cagadubtes.

    4. Eduard m.a.,
      No tinc tan clar el transvasament de vots, alguns sí, però penso que hi ha un vot socialista que ha anat a l’abstenció i uns abstencionistes que han anat a CiU. Segurament les eleccions espanyoles ens donaran alguna nova pista.
      El repartiment de l’independentisme el veig com dius. Tanmateix haig de fer una consideració: Hi ha un independentisme, gens menyspreable en quantitat, que voldria la independència però no creu que sigui possible aconseguir-la. Està majoritàriament a CiU. Aquesta gent pensa que cal acceptar això i que hem de treure el màxim que puguem. És l’independentisme resignat i passiu. Cridaran independència en una manifestació, etc. Però no hi creuen. És una part important de l’ADN de CiU.
      La feina d’aquests anys és canviar això: fer c¡que els que no hi creuen creguin. Per a fer-ho el que proposes és una idea ben encertada. Ho has transmès perfectament.

    5. Albert Cortés Monserrat,
      A les properes eleccions no haurien de concórrer opcions per “venjar-se” dels resultats que han obtingut a les passades. Tampoc opcions rares. Em semblaria bé una opció independentista pensant en els municipis, però no coses estranyes.
      Jo comentava ahir al vespre que estic ben content d’una cosa. Ho volíem quan vam anar a Brussel•les, era l’objectiu: Que el conflicte (pacífic) català estigui internacionalitzat (fet) i que la independència figuri a l’agenda política dels partits (ja s’ha vist que el debat electoral ha girat al voltant d’això). Crec que això és irreversible. L’objectiu d’aquests anys, com comentàvem amb l’Eduard (comentari anterior) és fer que la gent cregui que la independència no només és necessària per mantenir l’estat del benestar (més o menys això està guanyat), si no que és possible (això no ho tenim guanyat). Això requereix d’estratègies diferents a les que hem fet servir. La reflexió l’hem de dur a aquest terreny.

    6. F. Xavier Garcia Pujol,
      Només amb l’educació podrem fer que la gent sigui capaç d’entendre el que li cal país. Aquesta és una feina molt difícil i que requereix una molt bona planificació i una estratègia molt acurada. Cal que li donem voltes al tema. Algunes idees ja les tinc però no els diners per desenvolupar-les. No sé si l’edat.

    7. Enric,
      totalment d’acord : hi ha una part, quantitativament important de l’independentisme, que és profundament escèptica sobre la seva viabilitat, i que, majoritàriament, es refugia a CIU.
      Aquesta postura s’alimenta d’un fatalisme històric, d’experències viscudes personalment, i d’una cultura de la resignació, il·lustrable per la faula de la guineu i el raïm.
      Fa anys, quan sentia en Miquel Roca defensar les virtuts de la societat civil, en front de l’estatisme, pensava que, més que no pas fruit d’un plantejament liberal, aquella sonsònia anava dirigida a l’auto-justificació per la pròpia impotència política. El pujol-roquisme va segellar durant molts anys uns límits absoluts, als quals no ens podíem ni acostar. De fet, gairebé no en podíem ni parlar : era com la muntanya sagrada de la tribu africana de les pel·lícules. El sol fet d’anomenar el seu nom, ja era tabú.
      Aquest auto-limitació, aquest nacionalisme esterilitzat, penso que va calar en bona part de la parròquia convergent.
      Entre els dirigents, ( al menys entre uns quants ), penso que, l’escepticisme va esdevenir cinisme.
      Quan vaig intuir que això era així ( fa uns vint anys ) vaig deixar de votar convergència.
      Per a desincrustar aquest negativisme ja visceral, caldrà potser alguna cosa més que la raó. Caldrà la màgia …. o la força dels fets consumats. Quan es trobin davant l’evidència del moviment, començaran a caminar. No pas abans.
      Però hi han uns altres independentistes que han votat CIU circumstancialment, per dues raons : perquè l’oferta pròpiament independentista no l’han vista mínimament madura i capaç de fer-se càrrec de la situació, i perquè han cregut que quant més gran fos la majoria de CIU, més clar seria el missatge que el país no avançava en la direcció correcta. Les enquestes, al reforçar la possibilitat d’obtenir aquesta majoria, han alimentat aquesta tendència de vot. L’indefinició del vot a CIU pel seu contingut quedava compensada per l’expresivitat de la seva quantitat.
      La batalla electoral ha generat tota mena de rivalitats i antagonismes, trepitjades, cops de colze, ganivetades …. , molta gent ha sortit esporuguida o fastiguejada de la batussa independentista.
      Però la tempesta ja ha passat. Els resultats són els que són, i tenim les cartes que tenim.
      Ara cal que els actors polítics actuïn, i que, en un altre nivell, la gran família independentista refaci ponts i crei nous mecanismes de relació i treball.
      Especialment, tots aquells que pensem que el camí correcte ( i l’únic possible ) és la DUI.

    8. Només indicar que l’independentisme, tot i que sembli el contrari pels resultats, ha crescut i abasta amplies capes de la societat. Entenc que en la mida en que sàpiga plantejar programes polítics de gestió agafarà gruix, que prendrà als partits tradicionals.

      Això contradiu cap estratègia d’aliança entre independentistes, puix l’independentisme és un moviment transversal, que coincideixen en un únic plantejament, la independència.

      Però soc de la opinió que hi ha prou massa crítica per a plantejar opcions independentistes d’esquerres i dretes, socialistes i liberals, i que totes elles tirin endavant. Però per a fer-ho han de tindre un programa polític seriós i aplicable, amb el punt comú de totes les forces, la independència.

      Dit d’una altra manera, no veig que, per exemple, SCI pugui millorar si es dedica els 4 propers anys monotemàticament a plantejar mocions per declarar la independència. Amb el temps, els ciutadans ho acabarien veient com una limitació absoluta al dia a dia, un destorb al progrés.

      Pel que fa a les CUP, entenc que són un moviment demodé i romàntic, superat per la realitat, però tenen tot el seu dret, i em sembla perfecte que hi hagi una oferta “socialista” alternativa al suposat federalisme del PSOE-C (no cal dir PSC). Tant de bo les CUP s’estructuressin i oferissin una veritable oferta socialista catalana, capaç de seduïr l’electorat d’esquerra.

      El punt feble de tindre un programa electoral és que el pragmatisme i la responsabilitat de governar si és el cas, pot dur als independentistes a repetir l’errada d’ERC, que creia que influia sobre PSC, i en canvi s’ha acomodat en el sistema autonòmic.

    9. Eduard m.a.,
      Ho descrius perfectament. CDC ha viscut somiant amb allò que creia que no assoliria mai i que per tant no lluitava per aconseguir: no cal perdre el temps en impossibles. Els dirigents senzillament, ho pensaven igual o aprofitaven els fets.
      De totes formes a CiU si hi ha independentistes que hi creuen i cada vegada en són més. Ho sé. Cal que ens ajudem.

    10. Tu quoque,
      Efectivament ha crescut i molt. Només cal que sembli seriós, una oferta com cal. Pel mateix que dius m’acabo de manifestar en contra d’aliances estranyes en aquests moments.
      Jo també penso com tu que hi ha espai per diferents opcions independentistes. Crec que més que programa cal un cert lideratge ni que sigui compartit i sobretot finançament per poder desenvolupar una certa activitat pública.
      També penso igual pel que fa a SCI. Si no fan alguna cosa generaran l’avorriment de la gent, els passarà com a Ciutadans. De totes formes penso que no ho faran encara Laporta no tingui cap més discurs que vagi més enllà de dir independència però el lideratge l’agafarà el López Tena. ÉS intel•ligent i es farà el seu partit gràcies al Joan Laporta.
      Les CUP fan el discurs de l’època de la revolució industrial. Si es decidissin a jugar canviaran i seria una altra cosa. El seu electorat no és el que entenem clàssicament com d’esquerra, van més enllà.

    11. Wait&see i educació i valors… ui, Enric, em sembla que vols la lluna!
      I tanmateix no puc estar més d’acord amb tu, com de costum…
      De tot l’article em quedo amb la frase lapidaria “no hi ha independència, no hi ha futur per a Catalunya sense educació i valors”.
      Amb una mica de sort, seran ciutadans nascuts el segle XXI els que menaran el nostre país a la llibertat.
      Tan de bo. Encara que jo no ho vegi.

    12. (ups, l’he enviat sense voler)
      Hola Enric.
      Estic molt molt d’acord amb el que propossa Eduard m.a.: ens falta una organització capaç d’aglutinar l’independentisme, desvinculat de qualsevol partit polític i amb cap intenció de presentar-se com a tal, amb gent preparada i carismàtica al front. Que fos un punt de trobada, d’anàlissi, de difusió, i que servís per visualitzar el mon independentista.
      Salut i força!

    13. David B,
      Eliminat el que sobrava.
      Si, però el moment de les plataformes mobilitzadores ha passat ni que sigui temporalment. Amb 10Mil vam fer això, va funcionar però no funcionaria sense un objectiu.
      Una organització d’aquest tipus ha de crear-se per a objectius determinats, com, per exemple, el CCN, que sortosament s’ha salvat després dels problemes electorals.
      En aquests sentit hem de fet alguna cosa en àmbits no empresarials i mobilitzar el país. A veure si ens hi posem.

    14. Montserrat,
      Com tu saps molt bé, la llibertat d’un poble no és un fet puntual que arribi un dia inesperadament, com si toqués en una rifa, i ja està, sinó que és un procés, que tampoc no es tanca el dia de la proclamació de la independència.
      Gràcies a l’esforç, al sacrifici, al coratge i a l’exemple de persones com tu, avancem en aquest procés. Aquests últims mesos hem avançat; no, tot el que voldríem, ni en la forma exacta que esperàvem, però hem avançat, sense cap mena de dubte.
      I seguirem avançant.
      Vull fer-te arribar el meu agraïment per tot el que has fet, fas i faràs, i dir-te que estic orgullós de sentir-me a prop de persones com tu.
      Endavant !
      P.S. La llibertat de Catalunya ja l’estem sentint. Aviat també la veurem.

    15. El mètode de creixement nacional del nou independentisme passa pel municipalisme. CiU no serà permeable a nivell nacional però sí ho és i molt a nivell municipal. Descarto Artur Mas de l’equació però no a en Xavier Trias.

    16. Eduard m.a.,
      La Montserrat Tudela mereix tot el nostre reconeixement per la seva feina desinteressada a favor del nostre país.
      Necessitem persones amb el seu criteri i honorabilitat.

    17. Manel Picó,
      Certament, també. Passa per qualsevol organització i els municipis són de les més importants. L’independentisme permeabilitzarà CiU si les principals organitzacions tenen independentistes actius.
      El que no crec és en els experiments estranys (SCI+ERC+CUP+…).

    18. Qui conegui mínimament a les CUP (i l’Enric demostra fer-ho) sap que de cap de les maneres faran un gran pacte electoral amb ningú que no porti el socialisme (el de veritat, no el del PSOE-C o E o ICV o similars) en el seu programa electoral.
      Ells tenen aquesta idea força i no surten d’ella. I ben fet que fan de no fer aliances contranatura que els dissolguin, com els passaria anant de la mà d’E, la Soli o qui sigui.
      Estan en creixement i una aliança així els passaria factura, com el pacte del Majestic a CiU.

    19. Jesús (Xess),
      Ho han deixat clar aquesta mateixa setmana. Tenen una dinàmica diferent.
      I sí, si fessin un pacte que ells consideren contra natura serien purgats. Pitjor que el Majestic.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

    Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>