Una política llastimosa i obsoleta.
Molts dels polítics, tant “amateurs” com professionals, que corren per a casa nostre, son persones, sap greu dir-ho, bastant ignorants, que no han anat més enllà d’unes formulacions ideològiques compendiades en els catecismes “ad hoc” que procuraren respostes de manual en temps passats. Pel que sembla no saben discernir entre la validesa d’una obra en tant que “clàssica”, i la validesa d’unes idees o sistema d’idees, ideologia, en tant que resposta a l’estat de tensions i contingències, dinàmiques, plenament actualitzades i abocades al futur.
Clàssica, en diem d’una obra o ideologia per tal d’explicar que aquesta va estar referencial en la gestió conjuntural d’una època determinada. Però les contingències canvien i les conjuntures també. Si bé les ideologies han sorgit com a resposta amb pretensions de validesa per tal d’enderrocar estatus quo obsolets, i, erigir-ne d’altres amb pretensions de validesa, aquestes mateixes ideologies quedaran “no vàlides” per a donar resposta als nous reptes i contingències. Així doncs, per exemple, posar avui l’accent d’acció política en desballestar “l’aristocràcia”, no donarà resposta al repte d’abastir la demanda mundial creixent d’energia o de consum d’aigua.
Aquest és un exemple fàcil, potser pot semblar simplista i demagògic, però serveix per a expressar i presentar el que vull dir, i el que vull dir és que els nostres polítics mouen als governats en models obsolets amb la pretensió de donar resposta eficient a reptes actuals, i això sovint ho fan aixoplugats en la idea de que aquesta o l’altre ideologia és “reglada”, i s’ensenya en centres acadèmics oficials de prestigi d’arreu del mon, i sent així, per força que han de tenir estatus de validesa. Però potser no s’han assabentat, encara, de que òbviament els “clàssics” s’han d’ensenyar en tant que clàssics, no però, com a respostes validades empíricament en l’actualitat.
Tot i que segur que estan al corrent del esdevenir de l’escola de Frankfurt, per exemple, no han entès, sembla, que el reciclatge de la ideologia te una acceleració un pèl inferior a la del ritme del seu fracàs permanentment actualitzat, perquè les contingències que genera el “factor humà” no responen mai del tot al disseny ideològic, i això fa que la balança entre el model de Justícia i el d’Eficiència necessiti permanentment ser re-formulada a la recerca d’un equilibri dinàmic el màxim estable possible i sostenible. Això fa que els ideòlegs i politòlegs més espavilats de les comunitats occidentals, i d’arreu, en veure amenaçat l’equilibri sistèmic Justícia-Eficàcia de les seves comunitats, girin la mirada i centrin cada dia més l’atenció en “el factor humà” en tant que font d’incertesa i desequilibri.
Així doncs podem observar, per exemple, com les comunitats Amish mantenen un equilibri entre el model de Justícia i el model d’Eficiència, un model de Justícia que te en la “voluntat de Déu” la seva articulació universal i general, i en la renúncia a l’orgull i en la pràctica de la humilitat la seva norma de vida, el seu model d’Eficàcia rau en el seu model econòmic d’autosuficiència vinculat a la natura i el rebuig més o menys punyent de l’artifici que podria destorbar aquest equilibri.
Tot això està vinculat al factor humà, i hi ha membres nascuts en el si d’aquestes comunitats que n’abandonen la pertinença, tanmateix mentre els homes i dones d’aquestes comunitats se sentit satisfets amb aquest model tindran la continuïtat afermada, i la seva única font de preocupació es derivarà de la pressió del “mon exterior”.
Aquest és un cas que il·lustre ben clarament els factors en equilibri. Si parlem de models de Justícia i Eficàcia, podem veure com un fort desequilibri en un dels models altera l’altre, això succeeix avui en bona part de les comunitats al Magreb.
Tot i que el llindar de corrupció dels estaments governamentals de les comunitats magrebines és presumiblement alt, aquests mateixos governs no es veurien amenaçats si el model de producció de bens i serveis podés donar satisfacció a una població, especialment jove, que veu frustrades les seves aspiracions de realització, tant a nivell personal com a nivell col·lectiu. Aquest conflicte acabarà desbordant en alguns llocs, dinamitant un model de Justícia que no ha acabat de transitar des de paradigma organitzatiu tribal i oligàrquic, imposat per a la colonització semita sobre els pobles riberencs, fins a un paradigma democràtic de deliberació i justícia social.
Quan acabin per desballestar l’estatus quo del model de Justícia actual, hauran de deliberar per tal de posar en marxa un model d’Eficàcia que sigui capaç de suportar el nivell de Justícia social que aspiren assolir.
A Haití, per exemple, a quin model de Justícia social poden aspirar?, si son absolutament ineficaços i dependents?, qualsevol llindar de Justícia social els ha de ser subvencionat externament. En Marc Antoine Archer, cònsol de Haití a Barcelona, ha declarat: “Haití carece del capital humano necesario para salir d’esto, pero es un país con suficientes recursos para vivir de forma autónoma”. També, “Cuando se manda un contenedor de arroz , se impide que el campesino de Haití pueda competir en el mercado”.
Certament, si no son capaços d’articular un model de Eficàcia en el llindar de l’autosuficiència amb aquella terra i clima que son capaços de produir varies collites anuals, és pel “factor humà”. És clar que si fossin capaços d’articular un model econòmic d’autosuficiència eficaç, els permetria, això, aspirar a assolir un millor model de Justícia. Així veiem com Justícia i Eficàcia estan directament vinculats entre si, i son dependents alhora del “factor humà”. Així modificar qualsevol d’aquests paràmetres altera l’equilibri sistèmic i les possibilitats d’evolució reals relacionades amb les aspiracions de les diferents comunitats.
Qualsevol model de Justícia, gestat en una o altre ideologia, haurà de tenir en compte els altres dos factors, el d’Eficàcia i l’Humà.
Un mercat globalitzat, que supera notablement l’anterior etapa de mercat “interestatal” en l’exigència del “factor humà” referit, entre d’altres, a la capacitació i habilitació científic-i-tècnica de la població, demanda també, que l’antic model d’organització Estatal sigui revisat a fons.
El model de Justícia social al que aspirem només es pot suportar amb un model d’Eficàcia capaç de donar resposta solvent a les exigències de la “nova economia”, i això te a veure amb la cohesió i capacitació, i els anomenats “capitals intangibles”. Les crisis d’alguns Estats, via processos interns de secessió, o externs d’assimilació, o confederació, etc, tenen a veure amb el nou ordre organitzatiu que el nou paradigma exigeix, així els processos en contra dels estatus quo jurídics dels Estats obsolets, son moviments “ideològics”, en tant que estan referits a unes noves maneres de pensar el mon, que s’articulen en nous sistemes de idees o “ideologies”. La independència de Catalunya, amés de ser un procés polític, és una resposta “ideològica” adaptativa a Futur en relació a aquell “equilibri dinàmic” del que parlàvem.
Des d’aquest punt de vista, que avui les idees polítiques a Catalunya siguin formulades des de les restriccions ideològiques clàssiques és com a mínim xocant.
Des de el model de “dretes” més tradicional i conservador, hereu de l’antic règim de dominació oligàrquic patriarcal aristòcrata, es pot erigir un model d’eficàcia solvent, però no es pot, en canvi, erigir un model de justícia avui acceptable. Aquest model organitzatiu del “rusc” determinista va generar una protesta ideològica, l’empirisme, del que a la seua vegada, van sorgir la il·lustració, el liberalisme, el nou humanisme, la revolució francesa i el marxisme.
El socialisme observa una certa relació de simetria especular amb el determinisme, com dues cares d’una mateixa moneda, dues cares iguals, només que amb perfils canviats. El socialisme postula un model de Justícia social però no ha estat capaç d’erigir alhora un model d’Eficàcia solvent que el suporti. Ambdues formulacions doctrinàries es fonamenten en una interpretació de la realitat clarament “idealista platònica”, on unes veritats radicals i universals incontestables justifiquen tot el sistema ideològic.
La revolució empirista va desballestar el vell model de Justícia de l’antic règim negant-li les pretensions de validesa, però malgrat tot, finalment el capitalisme com a model d’Eficàcia a prevalgut.
Avui, en el mon occidental, ningú nega que ens hem de desenvolupar en un model de Justícia social, aquest model de Justícia és àmpliament acceptat, tanmateix els grups adscrits ideològicament al socialisme d’esquerres, hereu del marxisme, tot i haver acceptat l’economia de mercat com a model d’Eficàcia continuen menystenint-lo, i es pronuncien sovint exclusivament en pro del model sacralitzat de Justícia social.
A tall d’exemple, una escriptora publica en el diari “Ara” un article titulat “Dones i dretes”, un article veritable, ponderat, reeixit i solvent, però amb tot acaba dient: “ … i que arribarà un dia en què veurem una dona presidint el govern de Catalunya. I ho ha de fer no en funció del sexe, sinó de la intel·ligència, de la cultura i dels valors morals posats al servei de la construcció d’una societat més benestant, més lliure, més justa i més equitativa”. I el diumenge tots a la platja!, sí!, bravo!, visca!…., i tan, només faltaria!. Però …, i…, del model d’Eficàcia que doni resposta solvent al nou paradigma de la “nova economia” globalitzada?, i, del esforç cooperatiu que el nivell de desenvolupament exigeix?, i de la configuració d’un “factor humà” que procuri la cohesió i capacitació que possibiliti la emergència dels “capitals intangibles”?
Declaracions com aquestes, estan al l’ordre del dia a Catalunya, naifs, pròpies d’infants que no han sobrepassat l’edat de la innocència, que son pronunciades per autoinvestir-se de una puresa per a tots reconeixible, que allunyi de si qualsevol ombra de sospita, no fos el cas que fossis condemnat a l’anatema per tenir pulsions impures, que no fos el cas que sucumbíssim a la pulsió bruta de voler fer fortuna, de voler treure un profit personal. Es diu poc, però en aquests cercles el capitalisme és el mateix diable, un mal amb el que cal conviure, necessari, però un mal.
Els socialistes a Catalunya, especialment, continuen ancorats en una ideologia rancuniosa i insolvent, ancorats en uns principis dogmàtics i sagrats, inamovibles i inalterables, que els impedeixen veure i reconèixer que ara per ara el capitalisme i el mercat son l’única instrumentalització que ens pot permetre d’assolir les nostres expectatives a un nivell òptim de desenvolupament del model de Justícia social al que aspirem.
Tot just ara, comencen a despertar del son dels infants, i, conseqüència de la crisi de la nova economia globalitzada, que te a veure, i molt, amb el deute sobirà de les diferents comunitats, estan començant a acceptar la realitat de que sense un model d’Eficàcia solvent i un configuració del “factor humà” acurat no hi ha Justícia social que valgui.
Tot i així, continuen, encara!, enaltint, postulant i executant, receptes de creixement econòmic anacròniques i força contraproduents, com per exemple la recepta de “l’eixamplament demogràfic de la base poblacional, amb l’únic propòsit de fer créixer la demanda interna”. Aquesta recepta és obsoleta i contraproduent, això només fa que tinguis una configuració social sense empatia, descohesionada, amb un increment de despesa pública de subsidi onerosa, una societat poc habilitada en les respostes que exigeix l’economia emergent del coneixement, una configuració que ens allunya de la possibilitat d’assumpció d’aquells “capitals intangibles” més necessaris cada dia.
Les comunitats que superaran la crisi, sortint-ne més ben adaptats a Futur, apliquen altres receptes.
Al Japó, per exemple, malgrat tenir un percentatge elevat de gent gran fora del sistema productiu en relació a la gent jove que sí hi està inserida, a ningú se li acut postular que el que cal per a progressar és omplir el país amb un allau de ma d’obre barata poc qualificada. Al Japó s’espera que la població passi de 127 i escaig milions de persones a uns 70 milions en 15 anys, més o menys, això vol dir que hauran de passar uns anys una mica més complicats, però que després tindran una societat molt més ben articulada, en un país “posat al dia” en infraestructures, per exemple, per tal d’assolir l’excel·lència en el model d’Eficiència que els menarà al desenvolupament d’un model de Justícia social òptim en relació al nivell científic-i-tècnic “possible posat al dia”.
Una societat “flowers power” és molt desitjable però val molts diners, i això sembla que els catalans no ho hem entès encara.
La idea de que “el que fem”, en les seves potencialitats, en allò que podem arribar a ser capaços de fer, està vinculada directament a “allò que som”, en el “que” i en el “com” estem constituïts, va agafant volada i mereix cada dia més consideració per part de la gent capacitada per a fer plantejaments seriosos de progrés humà.
En la meva opinió, totes aquestes consideracions respecte d’aquetes qüestions han estat motivació de l’èxit electoral de CiU recentment a Catalunya (2010). Tenint en compte, d’una manera més conscient o més intuïtiva, aquests plantejaments, la major part de votants a Catalunya ha considerat que CiU, amb Artur Mas al cap davant, estan més preparats i en millors condicions per a donar resposta a les noves contingències, veurem.
Tal i com ens adverteix el professor Canela en el seu article “Si no reaccionem ràpid estem perduts,mataran la nació”, una de les contingències més restrictives per a Catalunya referida a “allò que som”, que és l’Estat espanyol, es prepara, ara ja, per lliurar la batalla decisiva que ha de fer definitivament de Catalunya una regió de règim comú més d’Espanya.
Ara veurem si els catalans tenim el suficient grau de maduresa.
La batalla tindrà un vessant “ideològic” en la que els apòstols retrògrads del vell paradigma ideològic enaltiran “el que fem” i menysprearan “allò que som”. Això ha estat el que el presidente Montilla, molt significativament, ha fet com a últim acte polític amb plena sintonia amb allò tan anunciat pels seus socis de ideologia de que “el nacionalisme és essencialista”.
Parlava de l’Estat espanyol com “d’una de les contingències restrictives per a Catalunya referida a “allò que som””, perquè certament aquest modus de pensament ancorat en l’antigor d’una ideologia envasada al buit d’un “flowers power” fonamentalista articulat en, i com, un dogma de Fe inalterable, és un altre contingència que ens te tenallats en la consecució d’un model de Justícia autista que relega tant el model d’Eficàcia com “el factor humà” a un estadi subsidiari del dogma de Fe.
El Poble Català i la societat catalana haurem de madurar ràpidament si volem superar el que ens ve al damunt, per això, hem de creure no tant sols en “el que podem fer”, sinó també en “allò que Som”, i aleshores sí, podrem esperar que els nostres pròcers compleixin amb la seva promesa de servir al Poble Català per damunt qualsevol altre circumstància o Fe.
Agosaradament Vallfosca.
Visca Catalunya Lliure!!!!
