L’altre dia en Mas va fer un discurs, com tants d’altres, “dejà vû”, en la inauguració de les quatre columnes restituïdes  de Puig i Cadafalch,  per cert, no puc menys que agrair-li al veritable dinamitzador d’aquesta proesa, ara que tothom s’apunta al carro, i és que el mèrit i la iniciativa son d’en Jordi Salat autor del bloc Vernacle, artífex marginat d’aquesta restitució.

 La qüestió és que en Mas va fer un discurs d’aquells típics, que volen encoratjar la gent, glosant la capacitat dels catalans de sortir-nos-en de totes. Bé, com insinuava més amunt, el veritable artífex ha hagut de passar penes i treballs per que li fessin cas. Les administracions no estan per a “milongues” que no interessen a la gent, això sí, una vegada encarrilada la decisió ningú en vol quedar al marge.

 Aquesta vegada ens ha anat ben just, sospito, i potser seria hora d’anar implementant altres discursos, no fos cas que a no gaire trigar al “rapsode” li passés com a aquell del acudit que deia que tothom anava en contra direcció. Perquè si el Poble Català no agafa l’arjau amb determinació i comença a menar el seu Futur seguint el seu propi senderi potser ben aviat no en quedarà. La poesia no ens salvarà.

 De moment els catalans de mà de CiU només fem poesia, com varem fer de mà del Tripartit.

Som una Nació poètica, que no tenim Poder per a decidir res que importi realment, això sí, tenim un Consell de Garanties Estatutàries, que vetlla per a què tot vagi d’acord amb “orden establecido”, tenim uns organismes nacionals de luxe, luxuriosos, amb uns funcionaris que mengen nèctar i ambrosia. Algun dia us explicaré el que s’hi cou i com s’ho fan anar per allà.

Amb tot però, tenim un corpus de gent que es creuen importants i que es creuen també que fan feina, un corpus de gent alimentada a cos de rei per a no fer res de res. Gent que se salta les normes legals, fent la vista grossa, i que tenen el morro d’instruir a d’altres en les doctrines jurisprudents, gent que okupa càtedra, que viuen d’un estatus quod que els paga per a no fer res de res, res de profit per a Catalunya. Som una Nació de poetes a sou dels que tallen el bacallà, dels que exerceixen el Poder, dels que validen amb tota cura al “pueblo español” com a subjecte de Dret de la Nación Española.

Tots tenen discursos ad hoc, llestos per a la ocasió. Sí, avui estic emprenyat, sí, emprenyat de veure com el Poble català dia sí dia també esmerça esforços, cada dia n’ha d’esmerçar més, per tal de sobreviure mentre aquesta estirp d’alts funcionaris viuen fent poesia barata sota el “mecenat” del nostre botxí.

  Els veritables poetes sovint hem de fer jornades llarguíssimes per a sou minsos sota la batuta d’empreses que se salten les normatives legals tant com poden, impunement.

La putrefacció a Catalunya comença a fer un ferum insuportable, que la poesia barata dels “establishment” pretén tapar com una colònia d’aquelles que els posen als vellets que van amb bolques per a dissimular el flaire a pixum.

Poesia narcotitzant. Aquest és l’únic Poder veritable que aquesta casta exerceixen, i és per aquesta feina que se’ls paga.

Poesia katifa que amaga un munt de merda.

Catalunya regenerat!!!! O mor!!!!

Bona nit i bona sort.

Durant la campanya electoral el ara president Mas, és va comprometre a buscar una formula per solucionar el problema del finançament, que aplegués el màxim de voluntats per no fraccionar la societat catalana i poder anar a Madrid a “pidolar” amb el màxim de recolzament possible

Abans eleccions, va explicar que la manera amb què pensava solucionar el dèficit fiscal que mantenim amb Espanya, seria aconseguir “el concert econòmic”. Una mena de finançament semblant al que gaudeix el País Basc. Enlloc d’anar a la solució definitiva, que cada dia anhelem més catalans, com seria la sobirania plena.

Va explicar que no emprendria una solució més concloent, tot i ser-n’hi partidari, simplement perquè considerava que els catalans no estàvem prou madurs i podria provocar una divisió social. Com si en una societat democràtica fos un fet extraordinari, que hi hagi algun tema amb què els seus ciutadans no estiguin plenament d’acord i en el qual no puguin discrepar, quan precisament és aquesta possibilitat de discrepància l’essència de la mateixa democràcia. Llegir-ne més »

Avui tenim més proves d’on som i el que és pitjo, on anem.

Primera notícia que destaco: Catalunya s’endeuta per finançar la despesa sanitària. Resulta que el deute autoritzat és de 1.866 milions d’euros i d’aquests 1.090 són deutes de Salut de l’any 2006. Dues constatacions: una que l’espoli fa impossible mantenir la sanitat com la tenim. Dues que el Govern anterior va estirar més el braç que la màniga. I això és anterior al meravellós model de finançament i abans de la crisi. No hi ha l’excusa de la crisi imprevista.

La segona notícia és que el dèficit del Govern es va disparar l’any passat fins al 3,9%, el que suposa superar en 1,5 punts l’objectiu fixat del 2,4%. Així ho indica el pla econòmico – financer que el Departament d’Economia i Coneixement va lliurar al ministeri d’Hisenda. Podem parlar d’espoli i mala gestió del Govern i, vistes les coses, de contínua baixada de pantalons del Govern davant del govern espanyol. Esperem un canvi de l’actual Govern. Si no ho arreglen batrem el rècord de captaires de la Unió Europea.

La tercera notícia és que el ministeri de Foment té previst demanar a la Comissió Europea que inclogui en la llista d’eixos ferroviaris prioritaris per a Europa la travessia dels Pirineus, l’eix Atlàntic i el Corredor Mediterrani. ‘Tots tres són compatibles, tots tres són prioritaris’, ha insistit el director general de Transport Terrestre del ministeri de Foment, Manel Villalante, que ha participat en un acte sobre el corredor mediterrani que ha tingut lloc a la seu de les institucions europees a Barcelona. O el govern espanyol és molt idiota o molt intel·ligent. Si creuen que Catalunya és Espanya és absurda la seva posició (de fet diuen això però donen prioritat a la travessia dels Pirineus). Si pensen que Catalunya serà independent, s’entén més. Prefereixen una inversió en el seu territori encara que sigui pitjor per Europa. Total, València és seva, d’això si que no dubten i els valencians, majoritàriament, callaran davant l’espoli.

Si anéssim més endarrere trobaríem més notícies d’interès. Notícies que posen de manifest el grau de deteriorament del país. El Govern s’esforça en posar ordre i en retallar despeses. Lloable que vulgui esmenar el desori deixat pel Govern anterior que, per no ser, no eren ni bons gestors. Se’ls va deixar a les mans un país colonitzat i amb una economia més o menys estable, deixen un país colonitzat i arruïnat. Per si algú vol excusar-lo per la crisi, que se’ns dubte ha contribuït, que s’ho tregui del cap, l’endeutament citat a la primera notícia demostra la mala gestió.

Com deia, el Govern s’esforça en retallar. Em pregunto si arribar on sembla que vol arribar és una estratègia per fer empipar tant a la gent que no pugui més i organitzi una mobilització general. Més que res perquè parlar d’unes retallades de la magnitud de les que estan aplicant durant dos anys faran molt mal. I encara que al tercer any les coses s’endrecin una mica, la inèrcia farà que això duri bastant més. Hi ha això del pacte fiscal, però si ara el CEO organitzés un enquesta per veure quanta gent creu que s’aconseguirà alguna cosa decent, em sembla que els resultats serien espectaculars. Les respostes afirmatives serien similars a les dels que creuen que els nens vénen de París.

Jo no dubto que en una conjuntura electoral favorable s’aconseguís una certa millora, però arribar a un pacte que s’assemblés “una mica” al del País Basc o Navarra no s’ho creu ningú.

El Pla B sembla que és preguntar amb la futura llei de consultes si volem el concert. No sé si serviria d’alguna cosa però sortiria que sí. Bé, i aleshores? Eleccions perquè seríem al 2014 anant ràpid.

Una possibilitat és que arribar l’any 2014, si CDC aconseguís treure’s de sobre a Duran i Lleida, en el programa electoral figurés la proclamació de la independència, però això de Duran i Lleida és complicat. De moment el líder d’Unió va fent net i tot aquell que dins d’Unió diu una mica fort que és independentista és eliminat de qualsevol promoció pública. Suposo que ho pot dir en privat, en conec alguns en càrrecs públics, sense fer ostentació i, sobretot, no qüestionat el caràcter diví de l’autoritat del polític del “pueblecito de Aragón”.

Voldria arribar a una conclusió: si els sacrificis tenen com a objectiu construir un país, acceptem-los amb gust, però si només ens han de portar a endreçar algunes coses per viure pitjor mentre la nostra capacitat de créixer és castrada pel sistema espanyol, no paga la pena, ans al contrari, ens toca revelar-nos contra allò que ens farà, a la llarga viure pitjor.

Jo no sóc, en absolut, partidari de vagues i molt menys d’alterar l’ordre públic, en sóc enemic. Per això no sé molt bé quines són les eines democràtiques que tenim per revelar-nos contra accions que ens portaran, inexorablement, a la ruïna. A Bèlgica, a causa del deteriorament polític, proposen una vaga de sexe per als polítics, li diuen “la vaga de l’amor”. No m’atreveixo a proposar-lo perquè només funcionaria si les parelles dels polítics estiguessin de la nostra banda. També havien proposat que els homes es deixessin barba, però tampoc la veig clara. A més, discriminaríem les dones i això no és políticament correcte.

Caldrà que rumiem, segur que idees en sortiran, però el que sí tinc clar és que estem obligats a organitzar un moviment pacífic de rebel·lió contra aquesta situació. Deixem passar un temps prudent fins veure com tot falla, serà ben aviat malgrat la bona gestió, en això no dubto, que farà el Govern. Com que no se’n podran sortir, aleshores iniciem la nostra marxa de la llibertat. Via Fora.

El gran èxit que està assolint l’independentisme en els últims temps és aconseguir que poc a poc el discurs es vagi infiltrant dins la societat i dins les capes mitges d’aquesta, ja no es estrany parlar de la independència de Catalunya amb amics i companys que no fa massa anys, i fins i tot potser mesos, t’haurien mirat com un rar espècimen de “politicus absurdus” i tot amb un somrís de commiseració et deien que això era una utopia irrealitzable. Avui en dia ja no és així, i hem de reconèixer que en això hi han col·laborat molt essencialment els nostres amics de la meseta en traure’s la careta i demostrar clarament que ells no estan per cap tipus de federació ni molt menys confederació, fins i tot els molesta el ridícul estat autonòmic que avui en dia patim els catalans, doncs ells consideren que ultrapassa en molt les necessitats que podem tenir. I és ben cert, com sempre, ells jutgen i valoren en funció de les seves pròpies necessitats i evidentment ells no en tenen cap de necessitat federal ni confederal; doncs si ells no la tenen per quins set sous les hem de tenir nosaltres? Es pregunten estranyats. Com sempre aquests catalans amb les seves ganes de fer la punyeta! Exclamen indignats. És allò mateix que deien els gals en les historietes d’Astèrix: “Estan bojos aquests romans!!” quan no entenien el perquè de la manera d’actuar d’aquells forans, doncs tot ho mesuraven amb la seva pròpia vara de midar.

Els castellans mai ens han entès, ni falta que els fa… ni a nosaltres tampoc ens hauria de fer falta que ens entenguessin; ells son com son i nosaltres també! Quin problema hi hauria d’haver, si no fos que potser ens considerem per sota d’ells? Perquè considerem que necessitem del seu permís per fer quelcom?. Que no som prou grandets que necessitem el permís d’algú per a fer allò que ens cal?. Podriem entendre que la discussió es centrés en si ens interessa o no ser independents dels espanyols, o inclús si som espanyols o no ho som, com intenten fer-ho tant el PP com el PSOE-C; el que no cap en cap cap és que partits nacionalistes que asseguren que som una nació, que Catalunya per davant de tot, que parlen d’una Espanya que no ens entén (amb la qual cosa ja accepten que Espanya i Catalunya no son el mateix, doncs un espanyol mai podria dir que Espanya no l’entén en la seva pròpia personalitat nacional) actuïn com si fos subjecte a dret el que nosaltres siguem subsidiaris d’una cultura i d’una nació alienes que deuen considerar superior a la nostra si accepten aquesta subsidiarietat de facto.

Doncs si no és així, com pot ser que quan sabem que ens fa falta quelcom pensem sempre en si “Madrit ens ho donarà”. Que ens ha de donar Madrit? És que li demanem a Espanya quelcom de seu? Acceptem sense discussió que els nostres diners, els que hem guanyat amb el nostre esforç, son d’Espanya? La nostra llengua és d’Espanya? Les nostres hisendes son d’Espanya?. Si fos així naturalment que hauríem de demanar permís a Espanya per aconseguir que ens donessin allò que no es nostre i hauríem d’enviar a qui considerem la nostra mes alta representació política a treure el màxim per la nostra “comunitat” (doncs llavors si seríem exclusivament una C.A).

En canvi, si ens considerem una nació (un ens que en teoria no hauria de retre comptes a ningú excepte a nosaltres mateixos) si considerem, per tant, que els diners que generem a Catalunya amb el nostre treball i esforç son dels catalans i només som nosaltres els qui els hem de donar aquella utilitat que mes ens convingui; si considerem que l’idioma català no és patrimoni exclusiu de ningú més que dels propis catalans i en tot cas patrimoni de tota la humanitat com a bé cultural que és. Que fem llavors acceptant lleis que ens limiten absolutament i per tant constrenyen el nostre desenvolupament i creixement tant en matèria econòmica, com nacional, cultural i lingüística?. És aquesta la manera de reivindicar el nostre “nacionalisme”?, la nostra “nació”? És així com es comporten els polítics i els ciutadans lliures d’una nació lliure? I si no som ciutadans lliures d’una nació lliure… haurem de seguir acceptant i acatant aquest estat de coses sense fer-hi res mes que protestar amargament?

Tots aquests raonaments faig servir quan parlo d’aquestes coses amb amics i companys i la meva experiència en els últims mesos és que la majoria d’ells ja no em miren com un diplodocus sortit del fons dels temps, alguns es queden pensatius i d’altres assenteixen mentre els vaig desgranant el rosari de raonaments i preguntes que trec de dins del pap. No pretenc que després del “míting” tots sortim en manifestació cap al Parlament o la Generalitat amb banderes estelades demanant la independència, tan sols pretenc que dintre seu germini la llavor d’uns raonaments i des d’una perspectiva que fins ara pocs dels no convençuts havien escoltat o llegit a cap lloc i ara comencen a sentir-ho i llegir-ho arreu.

Unes senzilles gotes d’aigua en gelar-se dins una escletxa d’una gran roca poden arribar a partir-la en diversos trossos sense fer cap esforç. Espanya te moltes escletxes, cal omplir-les d’aigua i esperar la propera gelada.

Visca la Pàtria

La dificultat dels canvis.

Pot ser que les contingències polítiques siguin percebudes com a “més properes”  per a més gent a Catalunya, la crisi econòmica, la relació amb Espanya, en què i com s’esmercen els nostres diners, etc.

 Alguns polítics, prou agosarats, parlaven de “la desafecció”, i poder haurien d’haver parlat de “la mala afecció”, que no és ben bé el mateix, com l’elevat (comparativament) índex de participació en les darreres eleccions “Autonòmiques” ens han mostrat.

  En el passat recent, la realització econòmica “a crèdit”, pública i privada, ens va fer creure i pensar que la bonança econòmica era un estat consolidat que havia assolit carta de naturalesa, “som rics, i per tant podem tirar de beta tant com vulguem”, “la cinquena economia mundial”, etc etc.

 Ara quan just comencem a despertar, en adonar-nos, uns més que d’altres, de que tot aquest “crèdit” ens l’hem fumat esmerçant-lo en polítiques gens adaptatives a Futur, de subsidi, a fons perdut, convertint pràcticament La Generalitat en una ONG, i que això ho hem de pagar de la nostre butxaca, aleshores la cosa canvia.

  Personalment, sempre he defensat que a Catalunya tenim dos problemes, dos problemes gruixuts. Un el nostre posicionament davant la realitat, sigui quina sigui, vull dir que el problema és que la nostre percepció ha variat enormement en pocs anys, atenent a un “relat” construït des de les esquerres (i sense cap oposició) que ha fet que la nostre capacitat crítica hagi esdevingut infantiloide, no m’estendré ara en aquest afer. I l’altre problema és l’Estat espanyol, de qui som feudataris. Estat espanyol que ha tingut i te en el present el seu pla d’acció política fonamentat en la assimilació cultural de Catalunya, és a dir en que Catalunya desapareixem en tant el que hem estat i encara som, un Estat espanyol que ha utilitzat el Poder polític per a fer-se també amb el Poder econòmic, tot justificat per i en un marc jurídic fal·laç i espuri de pretesa solvència democràtica. Tampoc m’estendré ara en aquest afer, perquè el que m’interessa és copsar i palesar les diferents percepcions, justificacions, preocupacions i explicacions que tenen més rellevància en els mitjans i en la opinió pública hores d’ara a Catalunya.

 A Catalunya hi ha força gent, sembla, que tot i veient que pel camí en el que estem no anem gens bé, que, tot i veient que el desastre al que estem abocats és conseqüència  en bona part de la relació injusta de submissió als interessos d’un Estat que ens va en contra, tot i així, no volen la independència de Catalunya. Perquè?.

 Avui, 21 de Febrer del 2.011, llegia al diari Ara un articulet d’en Joan Majó titulat Resignació o independència? (i2), on si poden llegir coses com “Els últims dos o tres anys han suposat un desencís important, amb el resultat d’un panorama obscur per a l’avenç del federalisme…”, o, “ …, sinó també constatar l’augment del predomini intel·lectual de la dreta nacionalista espanyola i l’actitud tímida i desorientada de la esquerra”,o, “Si algun dia sóc independentista, serà perquè m’hi ha obligat des d’Espanya, però ho seré amb recança”.

 El cert és que no sé de quin “projecte” federalista parla aquest home. El cert però, és que hi ha una munió de càrrecs i excàrrecs que es varen empassar la pretesa validesa jurídica de la “Constitución” com a roda de molí, ep, gent que ha anat a escola!, i que no sap entendre que la formulació doctrinària de la dita Constitució és espúria, per raons òbvies que ningú encara m’ha pogut rebatre. Aquest és un tema que ja he tocat, i que per ara dono per conegut, tot i que segur que hi haurem d’insistir a no gaire trigar.

El cas dona pera molt, sovint hem parlat tot referint-nos-hi (a casos com aquest) com a exemples de la síndrome d’Estokholm i/o de la dona maltractada, amb tot és destacable l’assumpció de la Independència de la Pàtria “amb recança”, preferirien ser subjugats amb “amor”?. En Joan Majó diu en aquest articulet que el millor, que aquella situació que ens seria més profitosa fora la del federalisme. No s’entén de cap manera, com gent adulta pot tenir un capteniment tan infantil, sinó és que la seva mentació està gestionada per una fe fonamentada en uns ideals inexistents, en unes realitats imaginades que responen a uns patrons estereotipats del que “ha de ser”, o “hauria de ser”, i no del “que és”.

  Els fa recança que la realitat no sigui com ells voldrien?, els fa recança potser, perquè fora del seu “relat” de com “han de ser les coses” no saben actuar?. Un munt d’anys, mitja vida potser, donant una resposta pretesament reeixida a una realitat presumpta, i tot d’una resulta que aquella presumpta realitat és una impostura, un engany, una fal·làcia. Bé, no tinc la sort de conèixer al senyor Majó, i per tant així que en tingués oportunitat li hauria de demanar disculpes per a utilitzar el seu escrit per fer una generalització. Ja em perdonarà, però amb tot sembla que la síndrome de la dona mal tractada s’adapta molt en aquests casos, perquè tal com la dona maltractada, aquests no acaben d’entendre que no som els catalans els que estem en deute amb els espanyols, sinó ans al contrari son els espanyols, que com el maltractador, estan en deute amb nosaltres.

Després hi ha també, el cas dels nacionalistes, els eterns aspirants. Em d’entendre, que per a un partit que viu de l’erari públic “creuar el rubicó” és apostar-s’ho tot a cara o creu, cremar les naus del retorn. Que si fer país, que si federalisme, que si fer sentir la nostre veu, el que sigui menys comprometre’s, si no és per guanyar amb seguretat.

Potser però, en Mas vulgui palesar, a la llum pública, la brutalitat del tracta que ens dona Espanya per tal de guanyar adhesions i apostar a cavall guanyador sense haver-s’hi de jugar massa, tanmateix les principals resistències les trobarà dins el propi partit. Finalment haurem de decidir si els catalans som subjecte de dret a Catalunya, o ho és el “pueblo español”.

Tampoc els nois i noies de la esquerra independentista troben la manera de canviar. Avui na Marina Llansana feia en un articulet, un al·legat sentit, demanant un canvi generacional, com si el tap generacional en les estructures polítiques catalanes expliquessin per si mateixes la immobilitat de la nostre història.  Els arguments que brandava eren típics i tòpics suats, res seriós, res de idees, que son les mateixes que les dels “seus mestres” elevats en els altars reverencials. Aquesta xicota vol fer carrera, com els seus companys generacionals de partit, que gasten unes idees i unes pràctiques heretades de manuals antics, d’aquells que ens volen explicar “com haurien de ser les coses”, però que quan han de fer peu no troben fons.

A Catalunya els interessos estructurals i les velles idees ancorades en dogmes de fe inamovibles, fan molt difícil i lent qualsevol canvi.

Totes aquestes idees son adients per a ser desenvolupades, però ara no tinc temps ni ganes, perquè entre d’altres coses potser només m’interessen a mi.

Bona nit i bona sort.

El dimecres passat estava llegint una article d’en Ramon Munné, titulat “Independència: Primer match ball!“. Fins aquell moment no me n’havia donat compte, però l’excés d’optimisme que tenia l’escrit, em va donar que pensar i arribar a la conclusió, que ens trobàvem davant de la que pot ser una errada monumental, de les que fan història.

Match ball? Suposo que en Munné sap, que per tenir l’oportunitat de jugar un match ball a favor, has d’anar per davant en el marcador. Abans has degut de guanyar un munt de jocs i com a mínim algun que altre set. No crec que aquest sigui el cas. Almenys els resultats del 28N i el posicionament tant mediocre de CiU, no ho manifesten així.

Lamento no estar d’acord amb en Ramon Munné, a qui considero un patriota ple de bones intencions. No sé si han medit prou bé les conseqüències que pot tenir tot plegat. Potser esperaven, que la proposta no passes mai ni el primer pas. Llegir-ne més »

Avui he dubtat si escriure o posar un quadre negre. Finalment, malgrat que és més feina, he optat per escriure. L’agressió per terra, mar i aire que està patint la nostra nació mereix una resposta contundent i ningú, ningú que se senti part d’aquesta nació pot restar en silenci.

L’atac va començar de manera descarada per Felip V, va continuar amb el dictador Franco i ara, conjunturalment apareix aquest personatge de vodevil que es diu Francisco Camps, però ell no és més que una ridícula i patètica peça, la punta de l’iceberg, d’un atac en tota regla contra la nació catalana.

Entremig, ja en els moments de la redacció de la constitució que ens oprimeix i limita, els polítics espanyols ja van tenir cura d’evitar l’aliança dels països catalans quan a l’article 145.1 diu “en cap cas s’admetrà la federació de comunitats autònomes”. Esta clar que no estaven pensant en Astúries i Cantàbria, per citar un exemple. La dreta espanyola valenciana ja ho va fer amb Fernando Abril Martorell, Manuel Broseta i Emilio Atard.

Durant aquests darrers mesos, a Catalunya hem estat rebent tot tipus d’insults i agressions. No els penso enumerar ara, no paga la pena, els coneixeu perfectament. Mentre això passa, el Govern català va alternant declaracions de fermesa amb accions d’acatament, sense una reacció clara mentre perdem un llençol a cada bugada.

Ara estem veient com aquí es retallarà l’ensenyament en no convocaran totes les places vacants mentre que a Andalusia i Madrid es passen per l’arc del triomf qualsevol “ordre del govern espanyol”. Som molt responsables, hem acceptat seguir pagant perquè altres facin el que vulguin i degradar els nostres serveis públics més elementals com l’educació, la sanitat o l’atenció als més desafavorits, així com les inversions més necessàries per al nostre futur..

Artur Mas va anar a Madrid a demanar un seguit de coses i va tornar amb un “sí” a l’endeutament sempre que la “tisorada” fos l’adequada. Tota Espanya va bullir contra nosaltres. Andalusia s’endeuta i no passa res, tothom calla. Fa fàstic.

Dijous al vespre, al les terres del sud, a València han hagut de tallar l’emissió de TV3 perquè amb una llei feta especialment per això l’han declarat il·legal i volen ensorrar a Acció Cultural del País Valencià amb multes que mai no podran pagar. El silenci de la resta de l’Estat, tret dels germans de les illes, és total. Ho comprenen, l’extermini lingüístic forma part del projecte ancestral.

De la mà del ridícul i engolat Francisco Camps i els seus acòlits, aplaudits pel PP de Catalunya, s’ha donat un pas més per consumar el genocidi lingüístic. El PSOE és còmplice. Recordem que això es podia haver evitat, especialment, quan Montilla era ministre d’Indústria. No hi van fer res de res, ans al contrari ja que va atorgar a La Sexta la freqüència analògica per la qual emetia TV3 al País valencià.

El “representant català” al Tribunal Constitucional, Eugeni Gay, vicepresident, que es declara aferrissadament català diu s que entén Catalunya com una part inequívoca d’Espanya. Anem bé!

Jo no tinc cap dubte, el PP és l’enemic de la nació catalana i farà el que estigui a les seves mans per esborrar-la. No és enemic de Catalunya regió d’Espanya, és enemic de la nostra nació.

El que hem de fer els que ens estimem la nació és defensar-la, però de forma útil. Només es pot fer d’una manera, lluitant per la independència, en pau però sense concessions. Deixem-nos de “collonades”, com diu Vidal-Quadras quan es refereix a les nostres demandes, no hi ha vies intermèdies, hi ha només independència. La resta, estupideses.

No tinc el més mínim interès en tenir enemics o en odiar a altres, però vull que em respectin, que respectin els meus drets, personals i col·lectius. Quan un imbècil diu que sent vergonya perquè volem fer servir el català penso: que hi fem aguantant tantes bajanades. Només tinc una resposta, tenim por. Ja van sent hora que ens traiem la por de sobre.

Més encara, si els polítics que saben que si volem seguir sent una nació, no ens queda altre camí que la independència no fan res per aconseguir-la, si confonen la por amb la prudència, que pleguin i deixin pas a altres més valents, per dignitat, que marxin a casa. O reaccionen o pleguen, han de triar. Tenen l’oportunitat en el tràmit de la proposició de llei presentada per Solidaritat Catalana per la Independència.

I si fallen, que els que els substitueixin donin el primer pas per aconseguir la llibertat de la nació catalana. La resta seguirà, com cau una fila de fitxes de dòmino quan colpeixes la primera.

No ens aturaran, l’hora de la llibertat ha arribat!

Després de seguir durant molts anys tot el moviment independentista, moltes vegades mes de fora que de dins, he de concloure que encara estem igual que fa trenta anys, un moviment polític amb escassa incidència social a l’hora de recollir vots malgrat que la penetració del sentiment de la necessitat d’independència cada dia a anat creixent, especialment aquests últims anys. Moltes vegades des de dins ens preguntem el perquè; perquè quan es veu la necessitat aquesta no es tradueix en vots? Serà que el poble “indepe” es poruc? Serà que el poble “indepe” realment no desitja per avui mateix la independència? Serà que estem acostumats a viure (no a conviure) amb Espanya i ens fa por fer la vida sols? Serà que avantposem qualsevol cosa a la independència i que aquesta queda per l’últim?. Potser totes aquestes preguntes tenen una certa part de veritat i els “indepes” som una mica tot això; ara! Per que no ens preguntem mai: Que fem nosaltres perquè la gent no ens voti?, es clar, com que ens presentem sota la paraula independència ja resulta que tots els independentistes ens han de votar!.

Aquests últims dies assisteixo estorat, bocabadat i esmaperdut a l’espectacle que ens està oferint SI, anteriorment ho vaig fer al que ens van oferir RI, anteriorment a Nd’E i el BEAN, i així fins al principi dels temps, des que el mon es mon (quasi bé) els catalans ens barallem amb d’altres catalans que volen coses significativament més semblants al que desitgem nosaltres que no pas els de altres llocs amb els quals no ens barallem tant; ja al segle XV la biga i la busca van ser dos bàndols polítics que la seva estratègia era preferentment anar en contra de l’altre, si l’un deia blanc, doncs l’altre negre i així s’aconseguia que el que deia blanc es refermés més en la seva blancor i llavors el del negre desitges més negror que mai… i així ens van les coses als catalanets des de llavors que aquestes “maniobres” contra nosaltres mateixos ens van portar a vendre la nostra pàtria a l’enemic castellà amb la peregrina idea que aquest sempre seria menys enemic per Catalunya que un propi català.

Avui llegia a El Periodico un article dedicat a SI, guerra del sector Laporta versus sector oficialista, i tutti quanti, estan organitzant un sarao de mesures colossals que està sotragant l’únic partit (o coalició) independentista amb representació parlamentaria. És del genere tonto, més aviat imbècil, donar-li munició a l’enemic per que aquesta ens perjudica molt mes que la que pot generar ell. I no fem altra cosa que fabricar aquesta munició i posar-la en mans del espanyolistes per que ens destrossin sense fer cap esforç, tota la feina els hi fem noslatres. Quan els “indepes” que ens voldrien votar veuen això i llegeixen el que està passant, convenientment magnificat, això si, se’ls en van totes les ganes de votar a “una banda” . Si amics meus, per que sempre s’ha dit en esport que és molt diferent un equip  a una banda, i es clar, la gent prefereix equips i no bandes, i a l’independentisme polític, fins el dia d’avui, només fem que generar bandes, potser no en sabem més, o potser les ànsies ens perden.. i potser a alguns les ànsies de poder o de reconeixement els perden. Tenir ànsies de poder o de reconeixement en política no ha de ser necessàriament negatiu o dolent, el mal bé quan aquestes treballen en contra del propi projecte, i això (treballar en contra del nostre projecte) els independentistes ho fem magistralment, segurament en l’independentisme polític, actualment encara no hi han interessos massa espuris (en una opció no majoritària es difícil de trobar-ne) però si demostrem rancúnies, odis i enemistats irreconciliables o quasi bé; i aquestes diferències no solen ser polítiques (cosa que tindria una possible solució) son diferencies “de pell”, de baixa qualitat però d’alt nivell. També hi trobem ànsies de figurar, pretensions de lider carismàtic i tendència a intentar engolir tot allò que es consideri minoritari en relació al propi projecte. Estem demanant als espanyols que respectin les diferencies… i nosaltres? Ho fem? Segurament el poble en general si ho fa, però el moviment polític “indepe” no tinc gens clar que ho faci.

Així no anirem enlloc, si per comptes de sumar restem, no assolirem allò que perseguim, senyors “líders” “meta líders” i “para líders” deixeu-vos estar de collonades com diria en Josep Pla i aneu a lo practic, mes endavant ja us barallareu per la poltrona si tanta gracia us fa, però si seguiu actuant així no en tindreu cap per la qual fer-ho.

Visca la Pàtria

No cal ser gaire agosarat ni tenir un punt de vista massa estrambòtic per veure i valorar que el procés cap a la Independència i el procés dels independentistes ha sofert una variació d’ençà el 28 N de l’any passat.

Després de Brussel·les amb l’aparició de Força Catalunya i de Reagrupament l’estat d’ànim dels independentistes va emprendre un camí ascendent, que per a alguns moments va situar les expectatives d’assolir una representació política en un estadi alt. Alguns varem pensar que si aconseguíem la sinèrgia i empaties suficients entre totes les forces independentistes extraparlamentàries assoliríem una representació parlamentaria determinant, (criatures).

Tot això va anar a la baixa. Els nostres caps de colla no varen estar a l’alçada, no varen saber fer la feina, mentre l’oposició ideològica va fer la seva amb tota tranquil·litat, tanta, que inclús comptava amb la ferma col·laboració d’ERC.

Les eleccions del 28 N, lluny d’esdevenir un referèndum per a la independència com havia estat la pretensió dels més agosarats, va ser un referèndum de sanció al Tripartit, en favor o en contra. Només els votants més polaritzats ideològicament van continuar donar suport als Tripartits, mentre una gran massa de votants, entre els quals un gran nombre de “independentistes”, varen ser polaritzats per el vot “anti tripartit”, CiU va capitalitzar aquests vots amb dues “promeses implícites”, redreçar l’economia i realitzar una “transició Nacional”.

Hores d’ara, menys els que volen mirar intencionadament cap a un altre banda, tots sabem a Catalunya que redreçar l’economia a Catalunya passa per transitar cap a la superfície Nacional, això és la Sobirania política de Catalunya.

CiU ens ha dit que per assolir la Sobirania ens fa falta assolir una majoria social, i que per tal d’anar-hi anant hem assolir primer algunes estacions prèvies, fites que tots puguem compartir, com ara el “concert econòmic”, i que d’aquí a dos anys, quan a Espanya tinguin un nou govern, serà l’hora d’encarar la feina.

Hi ha catalans que titllen CiU de traïdors, i n’hi ha que ens diuen que CiU ens durà de pet a la Independència Nacional, jo no ho sé, ningú no ho sap. El cert és que la societat civil, la que ens queda, ha començat a virar cap a la Independència amb decisió, el cert és que ja cap renegociació  de “la conllevancia” ens farà mai més cap feina, el cert és que els segles d’estirar i arrossegar Espanya sota el jou de la  “conllevancia” ha deixat la Nació Catalana exhausta al llindar de l’a extinció.

Catalunya està en una cruïlla històrica i la responsabilitat de CiU és enorme, si fracassa, Catalunya li passarà pel damunt, aquesta resposta però, depèn de la determinació en que encarem la Independència, i això depèn de com siguem capaços de relacionar-nos tots plegats. CiU plantarà cara d’aquí a dos anys?, no ho sabem, en qualsevol cas si els independentistes no som un “òrgan” potent, segur que no. Tanmateix no guardeu massa les estelades perquè segur segur que ens faran falta, mentre anem construint “relat”, discurs i fòrums, i si pot ser, guanyem espai presencial en la societat.

Visca La Pàtria.!!!!

Després de veure els darrers successos a Egipte, apart de voler que la ministra d’assumptes exteriors espanyola senti el mateix respecte per la voluntat del poble català, com la que expressa per la del poble egipci, he tornat a recuperar la fe en el poble i en les seves possibilitats.

Per això avui m’agradaria fer un suggeriment o proposta. Des de fa un parell d’anys he anat veient que en el camí cap a la independència s’han anat produint una serie d’esdeveniments molt puntuals que han accel·lerat el procés. Aquests fets ens venen tant de fora com de dins, amb negatiu o amb positiu. Tant ha fet la sentència del TC com la consulta d’Arenys, la sentència del TS que els 10Mil a Brussel·les.

Per mi, el pròxim episodi rellevant, deixant apart la importantíssima proposta parlamentaria de SCI, és la consulta a Barcelona. No oblidem que no sols és la més difícil i la més nombrosa, sinó que n’és la capital i no podem fallar, ens hi juguem molt.

L’èxit, a banda de la feinada duta a terme pels voluntaris del Barcelona decideix, sense ells no seria possible, serà la seva visibilitat i d’això, la principal entitat protagonista n’és TV3, perquè és pública i és la nostra o almenys ho hauria de ser. I si no és així ens n’hem d’assegurar que ho sigui.

I com fer-ho? Doncs jo no en sóc un expert en aquestes coses, ans el contrari. No sé si haurem d’inundar la bústia del correu electrònic de la seva directora, o prendre’n físicament els seus voltants o ambdues coses a l’hora. Personalment sóc partidari de la segona, perquè no s’ha fet mai i em sembla que només el seu anunci i propòsit ja seria notícia. No caldria ni un grup excessivament nombrós, encara que, com més siguem més riurem.

Hauríem de demanar, que dic demanar, exigir el compromís que ens facin una cobertura, com a mínim com la que es va fer per la consulta de la Diagonal.

El més segur és que aquesta proposta no segueixi endavant, però si se’n fan moltes, algunes acabaran collant i ajudaran a precipitar el que ja es imprescindible i el més aviat millor, LA INDEPENDÈNCIA.

El divendres passat, em van venir a veure a casa quatre bons amics de l’adolescència, d’aquells que són per tota la vida, dels meravellosos estius a Martinet i coneixedors de la meva dedicació a la causa de la independència, una de les primeres coses que em van preguntar és, si seria possible la independència de Catalunya. Tots cinc vam coincidir que era molt difícil, pel munt d’interessos que hi havia pel mig, massa gent hi viu dels esforços dels catalans. Però la destrucció progressiva de la classe mitja catalana, caient al llindar de la pobresa, anant a buscar aliments a Càritas amb Audi, haurà de petar per un lloc o altre.

La dificultat i la baixa probabilitat que alguns donen a que puguem assolir la independència, em va fer recordar la resposta que vaig donar un dia a una testimoni de Jehovà quan per justificar que la probabilitat de la existència de vida a la terra sense la intervenció divina era, segons un reconegut científic, gairebé mínima. Una, entre no sé quants mils de milions. Li vaig respondre que estava molt bé, que no seria jo qui li posaria en dubte, però que no n’hi havia prou, necessitava saber de quants intents disposava la natura o alguna altra entitat no divina, per aconseguir crear vida. D’igual manera que la probabilitat d’encertar una quiniela de quinze resultats si només en faig una de simple, sé que és igual a tres elevat a la quinzena potència. La probabilitat és baixíssima, però a la vida real si l’objectiu és encertar-la, em puc atansar o aproximar al seu èxit, depenent del coneixement del món del futbol que en tingui, de certes estratègies de reducció i amb diners, augmentar el número d’apostes, (que seria igual a l’augment del número d’intents en el cas de la natura), fins a fer-n’hi una amb quinze triples, per endevinar-la de manera segura. El problema en aquest cas serien els diners.

Ens hem de treure del cap que el sr. Mas anirà a Madrid i ens la portarà. Deixar d’esperar el miracle. Tal com diu en Salvador Cardús, la figura de’n Mas s’ha degradat tant, que ara a Madrid ja no hi va a buscar aquell peix que els hi sobre, sinó a demanar permís per a que ens permetin comprar el cove a on posar-lo.

Crec, com explica l’Enric Canela, que sense CiU la independència no serà possible, però com diu el company Joan P. no s’hi apuntaran fins que no ho vegin inevitable i ho faran per poder liderar-ho i no quedar-se’n despenjats.

Les paraules que ens va deixar el gran poeta valencià, en Vicent Andrés Estellés, no podien estar més d’actualitat: “No et limitis a comtemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu. Paraules d’Estellés, que ahir mateix tenia a bé en recordar-nos al Facebook, l’escriptora i amiga, l’Assumpció Cantalozella Mas. Gràcies Assumpció!

A la lluita! Però de moment, que l’últim apagui la llum.

Com ja he comentat algun cop i, per tant, molts sabeu, tot i no haver canviat la meva ideologia en aspectes socials, econòmics, educatius, etc., em vaig donar de baixa de CDC pel fet que els representants de CiU a la Mesa del Parlament no acceptessin a tràmit la Iniciativa Legislativa Popular que des de 10Mil.cat i CEL havien promogut i de la qual jo era signant. No ho vaig entendre. No érem bojors aleshores i pensàvem que si s’admetia a tràmit, ho dubtàvem perquè creiem que només votarien a favor CiU i ERC, es produiria un debat positiu per al futur del nostre país. Això era al juny de l’any 2009.

Des d’aleshores hem passat uns temps moguts i a ara tenim al Parlament de Catalunya una proposició de llei de declaració d’independència de Catalunya presentada per Solidaritat Catalana per la Independència:

El dia 8 es va admetre a tràmit amb els vots favorables dels quatre representants de CiU i el vot en contra dels dos membres del PSC i el del PP de Catalunya. El dia 14 es va publicar la iniciativa. De moment no hi ha calendari per al debat.

Des de 10Mil.cat vam entendre que de cap manera aquesta iniciativa podia passar sense pena ni glòria pel Parlament i vam iniciar una campanya sol·licitant als nostres adherits que enviïn un correu electrònic a tots els grups polítics per tal que el debat es faci en dissabte de forma que des de dins del Parlament o pels mitjans el puguem seguir en directe. Podeu veure el text del correu electrònic a Debat per la Independència dins el nostre bloc de denúncia La Mosca Vironera i, naturalment, afegir-vos.

Entenem que el resultat del tràmit parlamentari és molt important, però encara ho és més que els diputats facin el debat i el poble de Catalunya ho visqui i ho discuteixi amb normalitat.

No cal que m’estengui gaire sobre la que ens està caient a sobre. Agafo uns titulars sobre notícies que de ben segur coneixeu bé:

• El Govern admet ara que la retallada haurà de ser més severa si no arriben els ingressos previstos de l’Estat
• El govern espanyol suggereix a Mas que apugi els impostos
• La Generalitat es planteja restringir les ajudes a infants entre 0 i 6 anys
• Felip Puig limita en el 12% el topall de la retallada dels pressupostos
• Mas-Colell cierra la puerta a un recorte mayor al 10% en la Generalitat porque “ya es muy duro”
• Mas no recortará más del 10%: “No sé si lo hará alguna otra comunidad”
• Puig considera una ‘presa de pèl’ el suggeriment de Salgado d’apujar els impostos

La síntesi podria ser “cornuts i pagar el beure”. L’altre dia escrivia: Ens manca un bull?Jo crec que haurem de dir sí, si amb tot això no reaccionem…

Gràcies a Solidaritat Catalana per la Independència tenim una proposició de llei i gràcies a CiU es debatrà. Sovint he dit que “sense Convergència no hi ha independència”. Les declaracions d’aquestes setmanes de dirigents de CDC i, fins i tot, del President Pujol són cada vegada més “pujades de to”. Els dirigents de CDC saben perfectament quin partit tenia majoria el 10 de juliol al carrer. Es seus militants són majoritàriament independentistes, potser fa 25 anys eren confederalistes però ara ja no ho són, han mutat. Ara cal fer el que d’una forma molt explícita reclama Salvador Cardús Peix al cove, cul a l’aigua.

La pressió popular que hem d’exercir ha de ser forta, ara no ens podem aturar, feu tot el que pugueu, ajudeu a la difusió del missatge, envieu-lo, tràmit parlamentari en dissabte, màxima repercussió.

També ajudeu-nos a ser més forts, si no sou de 10Mil.cat, apunteu-vos, som un escamot sempre en campanya, la independència és el nostre únic objectiu. És gratis i quan més serem, més lluny arribarem. Ens necessitem!

Només cal llegir els diaris i escoltar les ràdios tant de Catalunya com de fora per entendre que ens cal la independència com el pa que mengem… i si no la tenim aviat deixarem de menjar. Viure conjuntament amb Espanya, s’ha convertit en asfixiant, en insuportable. Ahir mateix escoltava un debat a Catalunya Radio i sentia com alguns dels tertulians buscaven raons per no acabar de trencar amb Espanya, malgrat reconeixien les dificultats de seguir-hi lligats, fins que arribat un moment el conductor del programa entrevista Victor Malet corresponsal del Financial Times a Espanya (hauríem de dir a Madrit) i li alletja la posició del mateix en vers una notícia on dona les culpes de la crisi espanyola al dèficit de Catalunya, versió FAES, el corresponsal es defensa donant diversos arguments que no cal parlar-ne per no allargar la lectura, pero en el fons queda evidenciat que la notícia és tendenciosa contra (com sempre) Catalunya. Arribats a aquest punt i un cop acabada la entrevista, un dels tertulians, el senyor Manuel Milian Mestre, el qual assegura que mai ha sigut independentista (ex-membre de la executiva del PPC entre el 1989 i el 2000) visiblement irritat diu que després de sentir el que ha sentit i fent servir tan sols la intel·ligència i la lògica només pot concloure que la única solució per a Catalunya és la independència.

El President de la Diputació del general de Catalunya senyor Artur Mas ha viatjat a Madrit (ell diu que a NO pidolar) que els espanyols ens deixin endeutar-nos més amb la noble finalitat que els puguem seguir enviant els nostres tributs a la seva metròpoli i el senyor President del Govern de la metròpoli així ho ha acceptat benèvolament. La prova de la “bondat” d’aquest intent de poder seguir pagant els nostres tributs, a l’hora que els sous dels nostres funcionaris que no en tenen cap culpa d’aquesta situació, és la actitud de la senyora interventora política en els assumptes catalans de la nacion española, honorable senyora Alicia Sánchez-Camacho, la qual ha aplaudit el gest del president de la diputació del general, senyor Mas, en anar a Madrit a buscar peixos pel seu cove.

Doncs, malgrat tot, es veu que aquesta actitud del senyor Mas no ha agradat gens a les Espanyes per que s’han alçat veus enfurismades: Queremos que nos den el mismo trato que a los Catalanes!! (que mes voldríem nosaltres que tinguessin el mateix tracte que nosaltres, no saben el que demanen) Café para todos!! si, però uns paguem el cafè i els altres se’l beuen sense pagar i a sobre els subvencionen pel fet de beure-se’l gràtis.

Doncs en mig de tot aquest rebombori, el senyor Mas que anava tot decidit a “exigir” a Madrit dos mil i escaig milions d’euros resulta que se’n torna amb set-cents i escaig, la tercera part del que anava a buscar! Gran èxit del viatge! Peró això si, li permeten endeutar-nos el que faci falta amb la promesa que seguirem dins Espanya pagant-los totes les “farres” que els vingui en gana  a tots aquests impresentables.

Senyor Mas, em nego a pagar mes i rebre menys que cap espanyol en les meves condicions mentre estigui, en contra de la meva voluntat, dintre d’Espanya. Els diners nostres ens han de retornar als catalans en bens, serveis i inversions a Catalunya, TOTS!  ni un euro s’ha de quedar a Espanya. Em nego a que els  “pobres” de Catalunya segueixin subvencionant als “rics” de les “comunitats pobres” de la resta de l’Estat. Doncs ells gaudeixen d’uns serveis que nosaltres no tenim ni podem somiar en tenir. Em nego a seguir sent solidari amb Espanya! Exigeixo al govern de la diputació del general que defensi els meus interessos davant dels interessos aliens, i si no ho fan així que no ens diguin MAI MES que ells pensen primer en Catalunya, Catalunya som els catalans i molts de nosaltres ja ens hem afartat de pagar i fer l’ase. Potser ja n’hi ha prou!.

Visca la Pàtria!

El dia 3 de febrer l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va fer una declaració pública sobre els drets del poble català.

Això pot ser un punt i a part en la història de l’independentisme català.

Però què és l’IEC? És l’Acadèmia de la Nació catalana. Ell mateix es defineix com “l’acadèmia catalana de les ciències i les humanitats”. És l’única institució que ens incardina en el mapamundi dels estats. Sí dels estats. L’IEC, fundat el 1907, forma part des de 1922 de la Unió Acadèmica Internacional que aplega totes les acadèmies de tots els estats de dret. És l’única institució internacional on el poble català és present com un Estat amb tots els drets. Ni en l’època del feixisme més llarg de la història que va perseguir i destruir tot el que va trobar en català, l’IEC no va perdre la condició d’acadèmia de ple dret entre les acadèmies.

És relativament poc conegut l’IEC entre la població catalana i suposo que per diversos motius. En primer lloc pel nivell cultural mig de la població. En segon lloc, perquè no som un estat. I també perquè els mitjans de comunicació generalistes i de masses que tenim fa temps que han decidit optar per obviar tot el que pugui encendre la guspira del rescabalament de la nostra dignitat com a poble. Els habitants d’aquest país tots coneixem la Real Academia Española, i en canvi, si preguntes què és l’Institut d’Estudis Catalans, el tant per cert de coneixement cau fins a límits preocupants. I això és només un senyal més de l’alt grau de mudesa assolit per la cultura catalana després de 36 anys “d’autogovern” de tots els colors i amb totes les combinacions ideològiques possibles tant a la Comunitat Autònoma i com al govern centralista del Regne d’Espanya.

No és la primera declaració que l’IEC fa en defensa de la llengua i la cultura. Però tampoc no n’ha fet massa vegades. Per exemple, en va fer una l’any 2004 quan Miguel Angel Moratinos, aleshores ministre espanyol d’Afers Estrangers, va llençar el verí a la UE, manifestant que el valencià i el català eren dues llengües diferents. També el mes de juny passat, amb motiu de la terrible sentència històrica del Tribunal Constitucional de España sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya l’IEC va fer-ne una declaració on deia explícitament que l’IEC “rebutja qualsevol acte que limiti l’eficàcia dels drets lingüístics individuals i col·lectius i rebaixi l’ús preferent que el català, com a llengua oficial i pròpia, ha de tenir davant de totes les administracions públiques i els mitjans de comunicació públics”.

Però el que sí és la primera vegada que manifesta és el dret a decidir la nostra autodeterminació. En concret diu que la nació catalana “té el dret legítim i inalienable de decidir de quin estat vol formar part, tant si és l’Estat en què ara s’inscriu com si aspira a la construcció d’un estat específic diferent”. I el que és més significatiu, és que la declaració s’adreça explícitament també les institucions d’autogovern i per tant, als polítics que les representen “perquè assumeixin i mantinguin aquests drets i maldin en la consecució d’un estatus igualitari, dins o fora del marc estatal actual i en el context de la comunitat internacional”. Paga la pena llegir el text.

Aquesta setmana mateix, després d’aquesta declaració de l’IEC hi ha hagut dues reaccions davant les consultes d’autodeterminació, Barcelona Decideix, l’única validesa de les quals és l’expressió de la voluntat ciutadana. En primer lloc, el President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ja ha dit que segurament s’abstindrà en aquest esdeveniment ciutadà. En dies de campanya electoral es fa manifestar independentista, però ara no té clara la conveniència d’acudir a les urnes ciutadanes el 10 d’abril. De fer pràctiques democràtiques, com si diguéssim. I en segon lloc, l’Església, ha dit que no cedirà els seus locals per tal que les persones puguin manifestar la seva voluntat. Bé, en concret, l’arquebisbe de Barcelona ha enviat una circular als responsables de les parròquies prohibint que cedeixin els seus locals per la consulta de Barcelona. Val a dir que en altres ciutats han hagut urnes en propietats de l’Església sense cap problema.

És evident que el President de la Generalitat fins al darrer moment no sabrem què farà, però també és evident que la seva decisió marcarà un punt i a part en el seu mandat. Un mandat, per cert, que té poc marge de maniobra per la situació d’escanyament econòmic en que es troba la Generalitat i el país. Perquè fins ara l’honorable president ha dit el que NO farà, però jo estic esperant que digui què SI farà, més enllà de treure les barrabassades del tripartit, com els 80 km. I l’Església farà com ha fet al llarg de la història d’aquest país: els bisbes fan la seva vida, i els fidels, la seva. Estic segura que hi haurà més d’un local parroquial on se celebri consultes. Però el fet que el bisbe de Barcelona hagi fet aquesta prohibició ha deixat clar que l’Església catalana segueix agenollada a la Conferència Episcopal Espanyola, presidida pel cardenal de l’arxidiòcesi de Madrid, Rouco Varela.

I així anem. Els que han de decidir, indecisos, dubtant, abstenint-se. Jugant a fet i amagar. I una institució que encara avui, arrossega milers de persones –ho manifestin o no- sotmesa a Madrid.

I la ciutadania organitzant consultes.

I el Parlament de Catalunya amb menys diputats independentistes que abans.

Sempre ens quedarà l’Institut d’Estudis Catalans, encara que només el coneguin… el 30% dels catalans!

La valoració del que és políticament correcte i del que no ho és, governa en bona mesura l’opinió pública. Una “filosofia”, articulada com a un veritable corpus, de lo políticament correcte, costa molt de temps i esforços en ser instal·lada, i també costa molt de temps i esforços en ser desballestada. És en aquest sentit que la batalla dels “mitjans” és tant i tant important, perquè la opinió pública te un gran ascendent respecte del esdevenir les societats.

Aquests canvis estan suscitats per a canvis profunds de la percepció del model de Justícia. 1.500 anys de aristocràcia varen deixar el terreny preparat i abonat perquè un nou model de Justícia emergís i avancés ràpidament de la mà de l’empirisme. El model de Justícia contractualista és va acabar d’obrir pas gairebé arreu de la Europa occidental.

Avui llegia que la subdelegada del govern ha prohibit l’actuació d’una colla de trabucaires en la commemoració dels màrtirs catalans morts en la defensa de Catalunya en el 1.714.

Aquest exercici de Poder, pertany al model de l’antic règim en el que el Poder no era cap conseqüència contractual, sinó que era absolut, perquè aquells que havien de rebre’n les conseqüències no tenia res a dir, tant sols “acatar”.

No sé si cal tornar a dir-ho, però es fa difícil no fer-ho, perquè si fa o no fa 400 anys  després dels avenços de la Il·lustració, a la Hispània encara no s’han acabat d’implementar, més enllà de la cosmètica, les reformes humanistes que han bastit les democràcies liberals occidentals, després de 400 anys els tics i les respostes compulsives de l’Estat espanyol continuen explicant-nos que certament Hispania és essencialista, un règim oligàrquic, “antes rota que doblá”.

Així com el moviment es demostra caminant, el Poder es demostra en l’exercici del control, i quina mostra més punyent del Poder espanyol que la sanció dels sentiments i costums dels catalans?

Avui, el capteniment d’aquesta “subdelegada” del govern és vist com a una absoluta incorrecció política, és senzillament inacceptable.

La Independència de Catalunya era vista encara no fa gaire com a un afer que subvertia l’estatus quo, que pervertia un acord, un contracte valuós de convivència entre Catalunya i Espanya, La Constitució Espanyola del 78 va està revestida d’una pàtina de correcció política que ningú volia malmetre per tal de poder seguir endavant, “una transición modélica” , però tot i els esforços conscients per a mirar cap a un altre banda, tot i que amb els diners d’Europa i la bonança econòmica era més fàcil transvestir “la conllevanza” de convivència, aquella pàtina ha anat deixant al descobert la trista realitat, Espanya no és un Estat democràtic, és un règim polític essencialista de dominació.

Ja ho he dit altres vegades, però cal tornar-hi. Un dels aspectes fonamentals en el model de Justícia Contractual és el principi de “imparcialitat”, això és, que els diferents ens han de partir d’una posició prèvia d’igualtat, cap de les parts pot imposar una condició prèvia com a premissa. Doncs va ser això precisament el que Hispània va fer en imposar que l’únic subjecte de dret era el “pueblo espanyol”,  subvertint així la “qüestió” territorial històrica, “todo atado i bién atado”, tot havia estat “bién atado” perquè els catalans ens havíem posat la soga al coll de motu propi.

 Hores d’ara la incorrecció política d’aquesta Constitució és més manifesta cada dia, tot i que el que varen acceptar en el seu dia els nostres “representants legals” no ens pot encadenar per sempre, això és democràcia, no un jurament damunt la bíblia.

Sovint diem que els espanyols ens fan la feina, i és que els tics com els de la senyora subdelegada son en si mateixos un insult a tot el que és civilitzat. Amb tot però, el que hem de dir-los  és que no som espanyols i que és justament per això que SOM una Nació i per tant subjecte de Dret, i que subvertir aquesta realitat és políticament incorrecte.

Visca Catalunya Lliure.!!!!

Agosaradament Vallfosca.

Alberto Rivera.

Fa dos setmanes parlava d’una primera part, deixant entreveure que com a mínim hi hauria una segona. En aquella ocasió vaig començar a parlar d’un partit polític en particular, als que no els hi penso riure cap gracieta, perquè darrere de l’aparença de bona voluntat, de coherència política i de recerca de reivindicacions que podrien semblar justes, s’hi amaga una perversa intenció de dividir, d’enfrontar a una societat que fins ara no ha tingut cap problema.

Faig referència explícita al partit C’s i molt en especial als seus líders Alberto Rivera Díaz i Jorge Cañas Pérez, autèntics llops amb pell de xai.

Vull analitzar només tres minuts de discurs de l’Alberto (per veure la seva tirallonga feu clic aquí), per posar de manifest, com amb un espai tan breu temps, és capaç de manipular i tergiversar la realitat. D’injectar el seu verí en una societat fins ara exemple de convivència. Tota una classe de retòrica en tres minuts i escaig.

Abans d’intoxicar a l’audiència amb la seva arenga, fa una declaració de principis per guanyar autoritat. És presenta com un amant de la llei i la justícia. Que ningú dubti, que el què seguidament proposarà, estigui fora de la llei i sigui poc democràtic i ho adorna amb una sentència que el faci aparentar com un profund pensador, “No hi ha democràcia sense llei i llei sense democràcia“. Ja li he sentit dir-ho més d’una vegada i que a mi em fa molta gràcia, perquè em recorda aquell joc de paraules que fèiem de petits amb “no és el mateix“, amb frases una mica pujadetes de to o escatològiques i que tant ens feien riure.

Però bromes a part, ja ens ha plantificant la primera fal·làcia. Parteix d’un primer axioma, que podria tenir certa versemblança, per fer-nos colar el segon. Només cal fer una ullada al segon axioma, “i llei sense democràcia“, per veure que és més fals que un duro sevillà. Aquest senyor encara no s’assabentat que els estat antidemocràtics també s’auto-anomenen “estats de dret”, tenen acords amb altres estats plenament vàlids, són dictadures on també hi ha lleis, i parlaments nombrats a dit que les aproven i jutges i policies que les fan complir, inclús en n’hi ha de justes.

Segueix amb un batibull de paraules per instaurar en la ment de l’oient, que la llei està per damunt de la democràcia, i per a que coli anomena els drets humans. Per suposat que els drets humans estan per damunt de la democràcia, faltaria més! Per molt que la majoria d’una societat votes a favor de la tortura dels presos, això moralment no seria acceptable. Però i la llei i la constitució, haurien d’estar per damunt de la democràcia? A partir que pot haver-hi lleis que vagin en contra dels drets humans, queda clar que no té per que estar la llei per damunt de la democràcia. I en quan a les constitucions no deixen de ser un conjunt de lleis, i si a sobre en una constitució consta que el màxim poder emana del poble, ja som al cap del carrer.

Un cop tramada la primera fal·làcia llença el primer atac. Iguala una voluntat pacífica i democràtica que busca el recolzament de la majoria d’un territori, a la d’un il·luminat militar, que amb l’us de la força, vol imposar la seva voluntat a tot un territori en el que probablement ni tan sols hi anirà a viure mai. Però no en té prou, ha de parlar dels Balcans, per introduir el fantasma de la por, de la por a les guerres civils, o de revolucions armades com la de Castro, una amenaça poc velada i clara.

Amb que faríem aquesta guerra civil, a cops de roc? I contra què o qui? Contra tancs, contra veïns demòcrates, amants de les aliances de civilitzacions? Què no sap aquest senyor que en aquest país no es pot moure un tanc sense la prèvia autorització de l’Otan? No sap que els catalans i fins i tot els que són independentistes, som membres de l’UE i de l’Otan de ple dret, i que ningú ens pot esclafar sense que això tingui greus conseqüències?

Seguit nombra Kosovo, què tindrà a veure el Kosovo amb Catalunya, què vol dir amb si el nostre model és el Kosovo? Si a el que fa referència, és a la “declaració unilateral d’independència” des d’un parlament democràtic, sense cap tipus de vergonya li diré clara i rotundament que SÍ, el model en aquest sentit, per casualitat o no, és igual al del Kosovo. Prou bé que els hi ha anat, quan de manera pacífica han aconseguit que un tribunal internacional ha fallat al seu favor. I tot sense ser ni membres de l’UE ni de la OTAN. El país dominador no ha tingut nassos d’esclafar-los, i no per falta de ganes, sinó per les conseqüències que se’n podrien derivar. Pel demés, res a veure amb Kosovo, res més lluny.

Deixant a part, que ens compara amb malalts o descervellats, ve a concloure que ningú és pot presentar a unes eleccions fen una proposta anticonstitucional en el seu programa i que per fer un canvi a la constitució  hi ha el seu curs legal o manera de fer-ho. Com es menja tot això? Un s’ha de presentar sense anunciar-ho en el seu programa electoral, i després a traïció proposar-ho? I tots aquest que volen canviar les regles de joc, per a que els partits nacionalistes no tinguin tant pes, i quedi més reforçat el bipartidisme, podran anunciar-ho clarament als seus programes electorals, o ho hauran de fer d’amagatotis? Això segur que ho recolzarien.

Resumint, d’aquí a una llei de partits feta a mida, que ens deixi fora de la legalitat, només hi ha un pas. I això a on ens portaria? A que l’única opció fos la violenta, la que molt probablement busquen.

Alguna cosa a canviat, encara no fa dos anys, aquests senyors parlaven de l’independentisme menystenint-lo. Deien que només era el 15 o 18% de la població com a molt. Per tant, podien jugar a la democràcia amb ells, inclús ser generosos que no els hi suposava cap perill. Sempre i quan no hi hagués pel mig cap referèndum d’autodeterminació, perquè quan a la gent se’ls hi posa tan fàcil com depositar una papereta en una urna, mai se sap com pot acabar. En pic han vist pujar el percentatge d’independentistes com l’escuma, han de posar-hi fre com sigui.

Tot aquest us de la fal·làcia en la seva retòrica, seria poc eficient sense parlar amb tanta rapidesa. La clau està a no donar temps a l’oïdor a pensar. Afortunadament existeixen medis de gravació com els vídeos, que ens permeten repetir i analitzar curosament a tots aquests reis d’una aparent bona oratòria, amb molt males intencions.

Un cop feta una petita ullada d’alguna de les seves males arts, deixo per més endavant el endinsar-me en els dos temes principals i dels que gràcies amb ells tenen vida parlamentaria, el de la llengua i la identitat. Així com l’us abusiu de la “Fal·làcia ad populum“, que ja cansa.

Només recordar, que les llengües com el mateix llatí i d’altres no van desaparèixer per falta de coneixement ni per poc cultes, ans el contrari, sinó per la falta d’us en la vida quotidiana. Tot aquest ridícul orgull que tan insistentment branden els dels de ciutadans, com últimament els del PP, en parlar en castellà en el Parlament i en els pocs medis de comunicació catalans, com si no n’hagués de castellans, suposa tota una bufeta a la supervivència de la nostra llengua i de la que també diuen que és seva. Potser ve d’aquí aquella maleïda frase tan espanyola, “la maté porqué era mia”.

De moment, que l’últim apagui el llum!