Aquesta setmana Jordi Pujol ha tornar a posar el dit a la nafra. Ha escrit Un canvi de rasant, un article dedicat a l’economia. Explica com Espanya no va aprofitar els anys de gran creixement per millorar la seva productivitat i la seva competitivitat; va optar per un increment molt fort i incontrolat de la immigració; i va adoptar la mentalitat de nou ric, presumptuós i fatxenda, que amb el canvi tan espectacular entre 1995 i 2007 es va instal·lar en bona part de la població espanyola, però sobretot en sectors dirigents espanyols.
A més, se’n fot del president espanyol supeditat a les ordres de la Unió Europea i salvat en l’últim minut per CiU. Tampoc en aquest article se salva el PP.
Malgrat aquesta anàlisi realista que no fa altra cosa que posar de manifest la incompetència del govern espanyol, manifesta un cert sentiment de superioritat intel·lectual respecte a ells.
L’altre dia Oriol Pujol deia que amb prou feines es podrien pagar les nòmines, posteriorment ha anunciat que la situació financera de la Generalitat farà que hi hagin retallades “dures” que afectaran els àmbits sanitaris, d’educació i les infraestructures.
El Pla de Reequilibri Econòmic i Financer de la Generalitat 2011, tot i indicar-nos el Govern que manté com a objectiu la reducció del dèficit fiscal amb l’Estat perquè el benestar dels catalans es correspongui amb l’esforç fiscal que fan. Això darrer és bonic però serà difícil, per no dir impossible.
Mentre Montilla ha criticat el to dramàtic de les manifestacions del Govern sobre la tèrbola situació de les finances catalanes. S’ha atrevit a dir irònicament: Nosaltres fa dos anys que retallem, o es pensen que vam baixar el sou dels funcionaris perquè sobraven diners? No, van retallar per ordre del govern espanyol. Res d’iniciativa del Govern català, com sempre: Sí bwana, el BOE mana. Sí bwana és el que més ha dit aquests anys el Govern. Dissimulava una mica però aquests eren els fets.
Ja ens poden en riure, tenen la paella pel mànec, som una colònia i no tenim nassos per plantar cara.
A més de retallar el pressupost, la Generalitat hauria de poder emetre més deute, aquest mateix mes o el mes vinent, per resoldre els problemes pressupostaris i de tresoreria.
Respecte a això, dilluns Mas i Zapatero tindran una trobada a La Moncloa. Segons han fet córrer fonts monclovites el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, veu difícil que pugui acceptar més endeutament de la Generalitat de Catalunya. Probablement se’n sortirà perquè si la Generalitat deixa de pagar salaris als funcionaris les coses poden passar a majors i això tampoc l’interessa al govern espanyol, però només tindrà èxit per això.
El “detall” és que ens espolien, ens escanyen i hem d’agenollar-nos per poder emetre deute i pagar els nostres compromisos. Paradoxal, els donem els diners i hem de demanar permís per emetre deute i poder cobrir una setena part del que ens han pres. Mentre nosaltres adoptem una posició de superioritat moral, ens riem (això sí, amb raó) de la seva incompetència, però passem per l’adreçador incapaços de fer res més que apedaçar el nostre teixit econòmic gràcies a la seva benevolència.
Com em recordava un amic, quan pensem en Alemanya i l’estatus de Baviera, hem de tenir present que l’associació alemanya fou voluntària i Catalunya fou conquerida per les armes de Felip V. El conqueridor imposa les seves lleis i la seva cultura.
Mentre anem-nos entretenint fent cabòries i res de pràctic. No som idiotes?
Enric,
Sí que ho som.
Sobretot, si ho pensem en termes col·lectius.
El dèficit fiscal, l’espoli, te significat referit a Catalunya en conjunt. Només té sentit individual quan ens considerem membres d’un col·lectiu anomenat Catalunya.
I passa que molta gent, se’n sent membre solament pel que fa a temes simbòlics o sentimentals, però no en termes econòmics.
En termes econòmics ( i socio-polítics ) aquesta gent funciona mentalment o bé com a membres del col·lectiu espanyol, o a títol estrictament individual.
El Govern actual, defensor del dret de decidir, no decideix si ha d’emetre deute o no, sinó que en va a demanar permís al govern espanyol. Es cert què legalment no té capacitat, però, posats a demanar permís, podria anant a demanar-lo als que manen al-govern espanyol ( a la Sra Merkel ). Però no ho fa, perquè el seu referent econòmic també és Espanya.
No actua com a un govern d’un estat.
I la gent, fa el mateix : o mira en Zapatero o en Rajoy, o mira la seva butxaca i pensa que tant li és qui li espolïi o el subvencioni.
I, justament aquesta conyeta sobre els amos espanyols, feta amb aires de superioritat, des d’aquí, inter-nos, just abans de girar-nos vers ells i rendir-los pleitesia, és el que, ja fa uns quants anys, em va empènyer a deixar de votar a CIU.
I el que dic del govern català val igualment per a tota l’èlit dirigent empressarial, professional i sindical catalana, car el primer és reflexe de la nostra societat.
El viatje del dilluns a Madrid és una indignitat més- Es a Berlin, a Londres i a Nova York on hauria d’anar el President de Catalunya, per a fer-os saber, directament, la nostra situació actual i les nostres intencions immediates.
Eduard m.a.,
Compartim la visió. Nosaltres som, col•lectivament, molt fatxendes però a l’hora de la veritat passem per l’adreçador. Moltes declaracions, molt treure pit, però quan arriba l’hora de la veritat: pantalons avall.
Enric,
Llegeixo al Singular aquest article d’en Xavier Fähndrich ( http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/02/necessitem_una_faes_63359.php )
que em sembla molt oportú.
Eduard m.a.,
Té raó. I tu, molt ooprtú. No el coenixia, gràcies.
Hola Enric, efectivament la resposta a la pregunta seria que si clarament. Ens fem els grans entesos amb la situació i incompetència de l’estat espanyol, però alhora de la veritat validem el nostre espoli i anem a pidolar a Madrid a veure si ens permeten endeutar-nos més per seguir aquest cercle vicios que no porta enlloc. Es tot molt lamentable, i nomes cal veure fins on pot arribar la indignitat d’un poble, de moment sembla que no te límit, però espero que hi arribem si encara queda una engruna de seny.
Salutacions
Albert Cortés.
Diuen que tenim un savi dels números de Conseller, el Sr.Mas-Colell.
Trigara gaire aquest senyor a adonar-se que econòmicament estem morts i, encara anem a Madrid a demanar permís per pagar-nos l’enterrament.
Esperem que el nou President, “nacionalista ell”, vegi la llum i doni el pas endavant que aquest país necessita.
Tot i que no si pugui confiar gaire, per no dir gens.
ALBERT CORTÉS,
Em fa ràbia que tot sigui paraules de fortalesa, de plantar cara, de supeèrbia i després: baixada de pantalons.
Riuen i riuen allà.
Joan de Bcn.,
Ell sí que ho sap. Ho sap perfectament i també sap que fent el que fa podem sobreviure. De moment retalla i demana diners. Instruccions.
Ell sap que un cop passi la crisi podem tornar a viure com fa un parell d’anys i amb determinades polítiques créixer, però també que mai no podrem fer més que distanciar-nos econòmicament dels que ens prenen els diners.
Suposo que Mas confia en reduir l’espoli. Veurem.
Enric,
Durant tots els governs d’en Pujol sabíem que en la relació amb Espanya teníem dèficit fiscal, però mai em vam conèixer les xifres. M’agradaria saber per què. Perquè tant els socialistes com amb els del PP van necessitar la seva col·laboració per governar i mai s’ho van fer servir.
Ara quan tornen a manar, sabem les xifres del 2005 publicades pel govern espanyol mateix. Però per què no podem saber les dels anys successius? A ningú, a part de a mi, li interessa això? I per què no se’n parla, per què no surt el nostre president a demanar les oportunes explicacions i fins quan pensen perdurar en aquesta situació, que ja no sé si és còmica o dramàtica?
Pau Vallejo,
Les xifres van trigar molt a conèixer-se. Sempre es van comprometre, no ho complien i seguien donant suport. Molt malament.
Esperem que es digui més clarament.