El dia 3 de febrer l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va fer una declaració pública sobre els drets del poble català.

Això pot ser un punt i a part en la història de l’independentisme català.

Però què és l’IEC? És l’Acadèmia de la Nació catalana. Ell mateix es defineix com “l’acadèmia catalana de les ciències i les humanitats”. És l’única institució que ens incardina en el mapamundi dels estats. Sí dels estats. L’IEC, fundat el 1907, forma part des de 1922 de la Unió Acadèmica Internacional que aplega totes les acadèmies de tots els estats de dret. És l’única institució internacional on el poble català és present com un Estat amb tots els drets. Ni en l’època del feixisme més llarg de la història que va perseguir i destruir tot el que va trobar en català, l’IEC no va perdre la condició d’acadèmia de ple dret entre les acadèmies.

És relativament poc conegut l’IEC entre la població catalana i suposo que per diversos motius. En primer lloc pel nivell cultural mig de la població. En segon lloc, perquè no som un estat. I també perquè els mitjans de comunicació generalistes i de masses que tenim fa temps que han decidit optar per obviar tot el que pugui encendre la guspira del rescabalament de la nostra dignitat com a poble. Els habitants d’aquest país tots coneixem la Real Academia Española, i en canvi, si preguntes què és l’Institut d’Estudis Catalans, el tant per cert de coneixement cau fins a límits preocupants. I això és només un senyal més de l’alt grau de mudesa assolit per la cultura catalana després de 36 anys “d’autogovern” de tots els colors i amb totes les combinacions ideològiques possibles tant a la Comunitat Autònoma i com al govern centralista del Regne d’Espanya.

No és la primera declaració que l’IEC fa en defensa de la llengua i la cultura. Però tampoc no n’ha fet massa vegades. Per exemple, en va fer una l’any 2004 quan Miguel Angel Moratinos, aleshores ministre espanyol d’Afers Estrangers, va llençar el verí a la UE, manifestant que el valencià i el català eren dues llengües diferents. També el mes de juny passat, amb motiu de la terrible sentència històrica del Tribunal Constitucional de España sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya l’IEC va fer-ne una declaració on deia explícitament que l’IEC “rebutja qualsevol acte que limiti l’eficàcia dels drets lingüístics individuals i col·lectius i rebaixi l’ús preferent que el català, com a llengua oficial i pròpia, ha de tenir davant de totes les administracions públiques i els mitjans de comunicació públics”.

Però el que sí és la primera vegada que manifesta és el dret a decidir la nostra autodeterminació. En concret diu que la nació catalana “té el dret legítim i inalienable de decidir de quin estat vol formar part, tant si és l’Estat en què ara s’inscriu com si aspira a la construcció d’un estat específic diferent”. I el que és més significatiu, és que la declaració s’adreça explícitament també les institucions d’autogovern i per tant, als polítics que les representen “perquè assumeixin i mantinguin aquests drets i maldin en la consecució d’un estatus igualitari, dins o fora del marc estatal actual i en el context de la comunitat internacional”. Paga la pena llegir el text.

Aquesta setmana mateix, després d’aquesta declaració de l’IEC hi ha hagut dues reaccions davant les consultes d’autodeterminació, Barcelona Decideix, l’única validesa de les quals és l’expressió de la voluntat ciutadana. En primer lloc, el President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ja ha dit que segurament s’abstindrà en aquest esdeveniment ciutadà. En dies de campanya electoral es fa manifestar independentista, però ara no té clara la conveniència d’acudir a les urnes ciutadanes el 10 d’abril. De fer pràctiques democràtiques, com si diguéssim. I en segon lloc, l’Església, ha dit que no cedirà els seus locals per tal que les persones puguin manifestar la seva voluntat. Bé, en concret, l’arquebisbe de Barcelona ha enviat una circular als responsables de les parròquies prohibint que cedeixin els seus locals per la consulta de Barcelona. Val a dir que en altres ciutats han hagut urnes en propietats de l’Església sense cap problema.

És evident que el President de la Generalitat fins al darrer moment no sabrem què farà, però també és evident que la seva decisió marcarà un punt i a part en el seu mandat. Un mandat, per cert, que té poc marge de maniobra per la situació d’escanyament econòmic en que es troba la Generalitat i el país. Perquè fins ara l’honorable president ha dit el que NO farà, però jo estic esperant que digui què SI farà, més enllà de treure les barrabassades del tripartit, com els 80 km. I l’Església farà com ha fet al llarg de la història d’aquest país: els bisbes fan la seva vida, i els fidels, la seva. Estic segura que hi haurà més d’un local parroquial on se celebri consultes. Però el fet que el bisbe de Barcelona hagi fet aquesta prohibició ha deixat clar que l’Església catalana segueix agenollada a la Conferència Episcopal Espanyola, presidida pel cardenal de l’arxidiòcesi de Madrid, Rouco Varela.

I així anem. Els que han de decidir, indecisos, dubtant, abstenint-se. Jugant a fet i amagar. I una institució que encara avui, arrossega milers de persones –ho manifestin o no- sotmesa a Madrid.

I la ciutadania organitzant consultes.

I el Parlament de Catalunya amb menys diputats independentistes que abans.

Sempre ens quedarà l’Institut d’Estudis Catalans, encara que només el coneguin… el 30% dels catalans!

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•