L’altre dia en Mas va fer un discurs, com tants d’altres, “dejà vû”, en la inauguració de les quatre columnes restituïdes de Puig i Cadafalch, per cert, no puc menys que agrair-li al veritable dinamitzador d’aquesta proesa, ara que tothom s’apunta al carro, i és que el mèrit i la iniciativa son d’en Jordi Salat autor del bloc Vernacle, artífex marginat d’aquesta restitució.
La qüestió és que en Mas va fer un discurs d’aquells típics, que volen encoratjar la gent, glosant la capacitat dels catalans de sortir-nos-en de totes. Bé, com insinuava més amunt, el veritable artífex ha hagut de passar penes i treballs per que li fessin cas. Les administracions no estan per a “milongues” que no interessen a la gent, això sí, una vegada encarrilada la decisió ningú en vol quedar al marge.
Aquesta vegada ens ha anat ben just, sospito, i potser seria hora d’anar implementant altres discursos, no fos cas que a no gaire trigar al “rapsode” li passés com a aquell del acudit que deia que tothom anava en contra direcció. Perquè si el Poble Català no agafa l’arjau amb determinació i comença a menar el seu Futur seguint el seu propi senderi potser ben aviat no en quedarà. La poesia no ens salvarà.
De moment els catalans de mà de CiU només fem poesia, com varem fer de mà del Tripartit.
Som una Nació poètica, que no tenim Poder per a decidir res que importi realment, això sí, tenim un Consell de Garanties Estatutàries, que vetlla per a què tot vagi d’acord amb “orden establecido”, tenim uns organismes nacionals de luxe, luxuriosos, amb uns funcionaris que mengen nèctar i ambrosia. Algun dia us explicaré el que s’hi cou i com s’ho fan anar per allà.
Amb tot però, tenim un corpus de gent que es creuen importants i que es creuen també que fan feina, un corpus de gent alimentada a cos de rei per a no fer res de res. Gent que se salta les normes legals, fent la vista grossa, i que tenen el morro d’instruir a d’altres en les doctrines jurisprudents, gent que okupa càtedra, que viuen d’un estatus quod que els paga per a no fer res de res, res de profit per a Catalunya. Som una Nació de poetes a sou dels que tallen el bacallà, dels que exerceixen el Poder, dels que validen amb tota cura al “pueblo español” com a subjecte de Dret de la Nación Española.
Tots tenen discursos ad hoc, llestos per a la ocasió. Sí, avui estic emprenyat, sí, emprenyat de veure com el Poble català dia sí dia també esmerça esforços, cada dia n’ha d’esmerçar més, per tal de sobreviure mentre aquesta estirp d’alts funcionaris viuen fent poesia barata sota el “mecenat” del nostre botxí.
Els veritables poetes sovint hem de fer jornades llarguíssimes per a sou minsos sota la batuta d’empreses que se salten les normatives legals tant com poden, impunement.
La putrefacció a Catalunya comença a fer un ferum insuportable, que la poesia barata dels “establishment” pretén tapar com una colònia d’aquelles que els posen als vellets que van amb bolques per a dissimular el flaire a pixum.
Poesia narcotitzant. Aquest és l’únic Poder veritable que aquesta casta exerceixen, i és per aquesta feina que se’ls paga.
Poesia katifa que amaga un munt de merda.
Catalunya regenerat!!!! O mor!!!!
Bona nit i bona sort.
Xavier.
Darrerament te’ns la virtut de fer aflorar la bèstia que tots portem a dins i en venen ganes d’agafar-ne algun pel coll. Tant de bo, que molts catalans et llegeixin i els hi passi com a mi, a veure si anem despertant d’una vegada i en fem una de grossa.
Amb el teu permís el penjo al mur.
Endavant i no paris!
Una abraçada!
Sí, noi, ens hem o ens varem creure un munt de coses que no son certes i ens tenen ben domesticats. Jo diria que bona part del Poble, en general, anem despertant a la dura realitat,però la “classe” que okupa càtedra, noi, sembla ben bé que la cosa no vagi amb ells, ja et dic jo que mengen nèctar i ambrosia dels collons.
Una abraçada company.
Ho encertes quan dius poesia narcotitzant. Hem estat massa anys narcotitzats, adormits, fent callar a aquells que cridaven per a que despertèsim. I ara estem, un cop més, en el punt de mira de les Espanyes, no descaradament com quan la pèrdua colonial, però poc en falta per a culpar Catalunya de la crisi econòmica i la meitat dels mals de la humanitat.
Si no reaccionem amb un cop de puny sobre la taula, i a les properes el·leccions podem fer-ho, un cop més la propaganda nacionalista espanyola esdevindrà veritat històrica.
Bé, Rigor, des de el meu punt de vista les eleccions municipals no son les més adients per que les candidatures independentistes tinguin els millors resultats, tanmateix ens poden servir de “preparació”, estem veient com uns i altres es mouen cercant enteses per tal d’aconseguir trepitjar terreny de “poder”. Volen fer ara el que no varen tenir nassos de fer quan tocava, millor tard que mai.
Salutacions cordials.
Vallfosca, soc del parer que tota ocasió és bona per avançar, sigui les municipals, les consultes sense valor legal, la trobada del xampinyó, o qualsevulla altra cita, excepte les eleccions generals (que no crec que el Congrés espanyol sigui un marc de treball per a independentistes, puix després passa el que passa, vegi’s Esquerra).
Ço, si hi ha ajuntaments amb majories independentistes, els municipis tindran una dinàmica que si no n’hi hagués, una capacitat de pressió a instàncies superiors impensable fa uns anys. Altra cosa és que s’aconsegueixin majories als ajuntaments, i que la gent que hi entri sigui competent (una altra de les falles d’Esquerra).
Pel que fa a les aliances, és bo el que està passant. Hi ha coses que demanen temps per assentar-se, i els actuals pactes a totes bandes ERC, CUP, Rcat, SI, etc, són el següent pas en la definició política de l’independentisme, que potser acabi quallant en quelcom potent, segurament dues forces independentistes, una d’esquerres (sempre i quan ERC hagi aprés la lliçó, que no està clar) i una de dretes. Millor això que grups sense solta ni volta on tot són discussions i escissions.
De fet, tot plegat s’assembla dolorosament massa a la història de Solidaritat Catalana i La Lliga, i ja sabem com va acabar allò.
Rigor, respecte del primer paràgraf, d’acord, tot i que un partit independentista en El Congreso podria fer molt si tingues els bemolls ben posats. Només parlar català, sabotejar tota aquella immundícia.
Respecte dels altres dos, el que està passant és que tot i anar a la recerca del que toca, anem encara les fosques, en el meu parer ERC i Rcat, viuen en la obscuritat.
Demà es publicarà un post curtet al BGS en el que en parlo.
Salut.
si hem d’esperar a que els diferents grups polítics es possin d’acord ja podem llogar cadires, això cada cop més passa per la mobilització popular al estil egipci, salvant les distàncies!!
Sergi, tens raó, coincideixo en que sense el concurs de la mobilització del Poble no es mourà res de res.
Arribaran.
Salutacions.
Si senyor!! Tens tota la raó amic meu, tota. Aquest país és el país dels jocs florals… jocs florals amb els amics i jocs florals amb l’enemic, poesia…. poesia barata però en aquest cas ben pagada, com tu bé has dit poesia narcotitzant.
Una abraçada
Sí noi, potser una frase força podria ser: “ets català? La poesia no et salvarà”
Unes pessigolles …
Doncs és poesia assassina, perquè s’està carregant la nació!!