En un discurs en el que m’hi puc sentir prou identificat el conseller Felip Puig el dissabte passat en l’acte en record de la Batalla de Talamanca del 13 d’agost de 1714 va dir unes paraules que segurament tots compartirem com: “ens trobem al final d’un cicle” i que “s’acosta el moment en què haurem de decidir el nostre futur” en això hi estic prou d’acord si de cas tan sols esmenaria que “ara és el moment que hem de decidir el nostre futur” per que si posem la frase en futur podria ser que si depèn de CiU aquest no acabés d’arribar mai; i que em perdoni en Felip Puig els meus dubtes vers el seu partit i l’excrescència que du a sobre d’anys i panys, però és com aquell que li diuen: “no tinguis por!” i ell contesta: “la por m’ho fa dir!”. Malgrat no els vaig votar jo volia confiar en CDC i n’Artur Mas però cada dia que passa veig més que UDC va guanyant poder en el govern i n’Artur Mas es posa més i més en mans d’en Duran; i el govern, deixant a banda algunes excepcions, està immers en una mediocritat encara a anys llum de la incapacitat del govern del “trist parit” però si li donem temps, de seguir així, potser encara hi arribarà.

Segueix dient el conseller Puig: “s’està tancant la transició democràtica, el nostre combat es farà a partir d’ara en el terreny de joc d’Europa i la democràcia, el que ara es comptarà és la voluntat majoritària d’un poble que ha de decidir quin destí vol”. A veure si es veritat i d’una vegada els gestors de la Generalitat deixen de tenir Madrit com a referència i giren la vista cap a Brusel·les i Ginebra, posem per cas! .

Segons el conseller Puig: “val la pena recordar que per guanyar el futur del país necessitem guanyar la majoria” D’acord, però la majoria no es crea anant darrera d’ella sinó fent un pas al front, mullant-se i liderant un projecte i no esperar que aquest projecte vagi davant seu per quan sigui l’hora afegir-s’hi i intentar apropiar-se d’ell. Fins ara del govern de la Generalitat, només tenim paraules! i els fets per quan?.

Sé d’en Felip Puig que és un patriota convençut i crec absolutament que totes aquestes paraules les va dir amb el cor, ara bé, del que dubto és que la ment acompanyés al seu cor, doncs ell sap molt bé on milita, en Felip Puig és un home de partit que creu fermament que per un patriota militar a CDC és el millor que es pot fer avui en dia (i fa vint anys també), si m’ho permet el senyor Puig jo en discrepo doncs CDC segueix essent un partit que basa la seva tàctica en la indefinició de la estratègia. En els partits “socials” el fet d’e vendre la instauració d’una meta “teòrica” com socialisme, comunisme, liberalisme etcètera els permet vendre la “moto” als que somien amb una societat uniforme ideologitzada al seu gust i eternitzar-se en la creença que ells ho aconseguiran amb el seu vot, tots aquells que dipositen la seva confiança en partits “socials” no pensen que una societat avançada és necessàriament plural i per tant l’objectiu que els venen és una entelèquia impossible d’assolir en la seva totalitat, en el millor dels casos aconseguiran modular el comportament d’aquesta, alguns amb això ja es conformen, el cert és, però, que en la immensa majoria dels casos aquests partits ni això fan.

El problema d’un partit nacionalista d’un país no independent és que no deuria tenir un objectiu social massa definit o, si més no, aquest no és (o no deuria de ser) l’objectiu primordial i el que busca (o deuria fer) en primer terme és que el seu país fos igual com qualsevol altre de “normal” o sia: independent; i aquest si que es un objectiu concret i per tant assolible en un termini lògic de temps, només cal posar les bases tan socials com econòmiques per fer-ho possible. A Catalunya ja hi ha consens entre els entesos que econòmicament la independència és absolutament viable i tan sols queda per decidir si socialment aquest consens també hi és. Així CDC en comptes d’agafar la actitud activa i valenta de fer pedagogia de la necessitat de ser independents, com hauria de fer qualsevol partit nacionalista que s’apreciés, es conforma en agafar l’actitud passiva de quedar-se a la rereguarda i esperar que la societat la desbordi en aquest sentit, nedar i guardar la roba en diuen d’això. CDC vol gestionar l’autonomia catalana però té por de governar, doncs tan sols governen els països lliures els demés com a molt gestionen els recursos que se’ls transmeten, que és el que fem a Catalunya. Per tant, arribats en aquest punt li preguntaria al conseller Puig i a tot CDC: Volem el “dret a decidir” Si, però per decidir que? I si em diuen que decidirem allò que voldrem! Els podria contestar: No, aquell que no és lliure no pot decidir en llibertat! Per poder decidir lliurement cal ser lliure abans!.

A Catalunya els ciutadans que no tenen una consciència clara de pertànyer col·lectivament a cap adscripció nacional determinada son espanyols per defecte. Se’ls brinda l’ocasió de ser-ho sense la exigència d’haver de fer un esforç deliberat, “la roja”, castellà a l’escola, cinema en castellà, premsa i televisions en castellà tant públiques com privades, l’ocasió permanent de poder emprar la “lengua de Cervantes”.

 La “bonança” econòmica dels decennis passats procuraven una vida còmoda, i, tot i que ara l’economia s’ha torçat i molts ciutadans poden copsar com el ser ciutadans a Catalunya els complica molt més la vida diària que si no pas ho fossin d’altres indrets de l’Estat, encara el haver d’esforçar-se per a pagar factures i per a donar resposta a una munió de contingències socials i personals fa que vegin com un sobre esforç militar en un “bàndol”, que per a fer camí haurà de remuntar un gran desnivell amb un esforç enorme i conscient. Ser espanyol, ni que sigui per defecte, fa baixada, fins i tot pot resultar plàcid si pastures un individualisme alienador.

  Amb tot, els catalans vivim la nostre Nació de forma restringida, tenim dret a parlar la nostre llengua sempre que complim amb el deure de parlar el castellà, estem obligats a acatar, perquè el subjecte de dret a Catalunya no som els catalans, si no “el pueblo español”, com ha quedat clar en les últimes sessions al “Congreso”, on després d’haver fet un intent de parlar altre cosa que no fos castellà, ha quedat clar que som espanyols per defecte.

  La transició nacional que ens proposa CiU, pretén aglutinar a la ciutadania a Catalunya a l’entorn d’una reforma del “pacte fiscal” amb l’Estat, potser amb l’esperança de que aquesta munió de ciutadans es decantin en favor del dret a decidir del Poble Català, com alternativa, perquè el que està clar, és que la bilateralitat del “pacte” seria un reconeixement implícit al Poble Català com a subjecte de Dret, cosa contraria a la lletra i esperit de la Llei de lleis dels espanyols, per defecte o no.

 Ara per ara a excepció feta de SI, els ciutadans de Catalunya representats en el si del Parlament o son nacionalistes espanyols o espanyols per defecte. Al carrer es prodiguen actes nacionalistes catalans sense transcendència en l’àmbit polític, molts dels catalans que voten Independència en les consultes “Catalunya Decideix”, voten opcions al Parlament que els fan espanyols reformadors per defecte. Mentre, Duran declara que l’opció independentista no és majoritària a Catalunya, no es pot negar que aquest és més coherent que no pas nosaltres, i és que els independentistes estem en un procés d’atomització creixent, grups i grupuscles amb iniciatives singulars molt minoritzades, un exercit desorganitzat i ineficaç del tot.

Està tot dit. Cal esperar alguna cosa de la Conferència Nacional del 30 del mes d’Abril.

No podem llençar cap més oportunitat. Si només servim per a la poesia, potser que deixem estar la política d’una vegada.

Tanmateix ser català és un exercici que va més enllà de la poesia.!!!!

Visca La Pàtria!!!!

Jordi Pujol - L'estelada JNC

Al dia següent de que sigui publicat aquest article, estarem tots convocats pel Molt Honorable Jordi Pujol, per a que ens digui per fi si ens independitzem o ens rendim.

El que més em fot de tot aquest assumpte no sols és la empremta de la indefinició tant típica del Molt Honorable i que tant bé va saber transmetre al seu partit, sinó l’interrogant que hi incorpora que engrandeix aquesta insuportable indeterminació.

A més un cop posada la disjuntiva damunt la taula, no desenvolupa per igual els dos termes de la mateixa, Tant sols carrega en les dificultats d’assolir la independència, que no detallo perquè són de tots conegudes. Llegir-ne més »

Una setmana més i els comportaments polítics de cada partit, cada col·lectiu, cada formació es van, si es pot dir així, aclarint o definint.

Abans que m’oblidi, no deixeu de desitjar demà, diumenge, un bon aniversari a Josep Antoni Duran i Lleida (1952) i a Mariano Rajoy Brey (1955). Coincidències. Jung, que feia servir cartes astrals, parlava de la sincronicitat. Explica moltes coses.

Les picabaralles en política són les normals, cadascú vol marcar el seu territori i tots, més o menys, tret dels d’ICV fan el joc per no quedar fora de joc. Dic tret dels d’ICV perquè un cop fora del Govern ja ningú es fixa en les seves estranyes propostes atès que poca gent segueix TV3 a Veneçuela o Cuba.

Dos aspectes marquen l’actualitat, l’independentisme i l’economia. Òbviament dic això deixant de banda els temes relacionats amb els currículums dels polítics i les derivacions, acusacions greus, que han generat. Certament ha anat bé perquè ha permès que molta gent sabés que les llicenciatures no acabades, sempre que tinguin el primer cicle complet, són, segons l’anterior normativa, equivalents a una diplomatura (no per a l’exercici professional però sí per concórrer a un lloc de treball a l’administració pública). Penso que aquests “descobriments curriculars” li obren una via a la UOC per promoure uns cursos especials de “reparació de currículums polítics via no presencial”. Cal tenir imaginació per buscar recursos en aquests moments de crisi i retallades pressupostàries.

No parlaré d’economia, ho faré d’independència i de feixisme disfressat.

D’independència haig de parlar arran de la Proposició de Llei de declaració d’independència i del tancament de Som Ràdio.

Divendres va finalitzar el termini per presentar esmenes a la totalitat a la proposició de Llei de declaració d’independència presentada per Solidaritat Catalana per la Independència al Parlament de Catalunya. El PSC, PP i C’s hi han presentat esmenes a la totalitat. Era lògic en tractar-se de partits clarament espanyolistes.

L’esperança, sembla que fonamentada, és que la resta de grups, que no han presentat cap esmena a la totalitat, votin en contra de les presentades pel PSC, PP i C’s i la proposició de llei continuï el tràmit parlamentari. Si les coses van bé, es votarà en el Ple.

CiU va demanar a Solidaritat Catalana per la Independència que retiri la proposició un cop defensada des de la tribuna del Parlament. El portaveu de Solidaritat ha dit que no. Volen que es voti! D’aquesta forma CiU s’haurà de definir. Probablement tindrem els vots en contra del PP, PSC i C’s, l’abstenció de CiU i els favorables d’ERC i la resta de subgrups. ICV no sé que farà, potser si s’introdueix en la proposició una esmena que indiqui que en el nou estat català els vehicles no podran anar a més de 80 km/h.

Sembla probable que la proposició serà rebutjada, però haurem guanyat dues coses. Tothom haurà expressat la seva postura política i tots els mitjans hauran recollit els arguments. Un pas endavant que cal no menysprear. Recordo que quan nosaltres vam presentar ara fa dos anys una Iniciativa Legislativa Popular per fer un referèndum i ens la va tombar la Mesa amb l’argument absurd que no era constitucional. Alguna cosa hem canviat entre tots, no?

Però a la nostra democràcia li queda molt camí per córrer, el dret dels catalans de decidir el nostre futur està limitat, per les lleis espanyoles i per tots els seus tentacles, els més menyspreables viuen i treballen a Catalunya. Per això no vull estar-me d’expressar el meu suport total a Som Ràdio, l’emissora lliure i independent, que ha defensat la independència durant aquests mesos. Probablement avui haurà deixat d’emetre per culpa del boicot ha que ha estat sotmesa pel poder local de Barcelona i la seva àrea. L’impulsor, finançador i director de Som Ràdio, Fabià Rubio, denúncia: “El PSC ha fet servir les seves eines per fer-nos caure“.Diu: L’Ajuntament de Barcelona, via la regidoria d’Urbanisme, ens van tirar l’antena a terra. Més: L’Ajuntament, amb la seva maquinària infernal, ens ha obstaculitzat, per exemple, fent ús de màquines per aixafar el senyal. Amenaces: Cada setmana ens n’arriben. M’han ratllat el cotxe dues vegades i també me n’han punxat els pneumàtics. Particularment crec que sota les sigles del PSC viu molta gent honorable, probablement la majoria, però el que expressen alguns dels seus dirigents està molt lluny de la democràcia, si més no com l’entenem alguns.

Caldrà seguir lluitant, de moment no podem fer més que donar suport a Som Ràdio. Ara em permeto dir que si els polítics que s’apunten a la fotografia a l’hora d’aquest comiat realment volen que Som Radio continuï, Som Ràdio continuarà existint. Malauradament alguns dels que es posen davant de la càmera fotogràfica són uns hipòcrites i no mouran un dit per beneficiar a Som Ràdio.

La independència de Catalunya necessita eines, l’independentisme ha de ser als mitjans. Fa uns mesos confiava que Som Ràdio ho podria ser, quan aconseguís emetre per tot el Principat, no només via Internet. No ha estat possible.

Fa uns dies pensava que el problema de Som Ràdio era de patrocinadors, no és així, és de gent malalta que no respecta la llibertat d’expressió, són la Inquisició del nostre temps i els que no diuen el que volen sentir han de ser cremats a la foguera. Els que som com ells hem d’evitar que continuïn fent mal, hem d’extirpar aquest càncer de la nostra societat. Alguns d’ells fa temps criticaven la Falange i el Movimiento, però son iguals, disfressats de demòcrates però amb els gens feixistes. Són una anomalia en un món democràtic.

Us animo a tots els que sou independentistes i que esteu en algun dels partits polítics que diuen “quin greu” però no fan el que han de fer, que pressioneu als vostres líders, als que sí són demòcrates, i aconseguiu que facin el que sí està a les seves mans: Fer que Som Ràdio torni a emetre.

Sincerament he de dir que a mi se m’acaba la paciència, passen els dies i veig com aquells que van presentar-se com els reformadors de l’estat de coses, aquells que tenien les idees clares, el govern dels millors, està cada dia més immers en la mediocritat més absoluta, amb unes petites salvetats, per ser molt magnànim, la mediocritat impera. Evidentment que no podíem esperar res més d’una simple gestoria d’una capital d’Estat que tenim a 600 kilòmetres de distància, el “Gran Madrit” avança (us recomano el llibre de Germà Bel “Espanya capital París”) a marxes accelerades mentre aquesta Gestoria que van implantar aquí col·labora en l’avenç, per que si bé és cert que l’epicentre de Madrit rau a sis-cents quilòmetres de Barcelona la perifèria està a molts menys quilòmetres, arriba fins a Saragossa, Osca i amb una illa dins el nostre territori que és una bona part del Barcelonès, doncs les ramificacions del “Gran Madrit” no son tan sols físiques com la xarxa de carreteres, ferrocarrils i aeroports, epicèntriques i egocèntriques, sinó també les ideològiques i mentals. Espanya s’ha anat construint al voltant del seu centre gravitatori, Madrit, una vil·la que no tenia cap personalitat pròpia i tan sols disposava de la peculiaritat geogràfica d’estar situada al bell mig de la península.

No sabria dir si va ser conscient el fet de triar aquesta vil·la sense ànima pròpia en contra de ciutats que si la tenien com Valladolid, Toledo, Salamanca o Barcelona, però el fet és que això va permetre configurar una ideologia d’inici sense cap màcula: l’Estat veritablement centralista i centrípet, la “Grossen Capital” on “tothom s’hi pot sentir acollit”, aquell lloc que “és de tothom i no és de ningú”. Però això amagava darrera una trampa i aquesta era que per que el nou projecte tingués èxit calia que les demès alternatives perdessin la seva personalitat pròpia. La llengua, comuna en alguns casos, com a vehicle de comunicació primari, va fer que la majoria d’aquests possibles projectes alternatius secundaris perdessin rapida i fàcilment la opció no quedant-los altre que sumar-se, primer amb forçat goig, al “Gran projecte”. Poc a poc aquest projecte conformat des del moll de l’os geogràfic de Castella va anar creixent físicament i ideològicament malgrat que no econòmicament, doncs el fort de la economia radicava en la perifèria, sobre tot a l’est de l’Estat. Guerres, ocupacions militars, exportació de funcionaris del centre a la perifèria, processos inquisitorials contra les personalitats culturals diferents de la castellana (sobre tot la catalana), etapes dictatorials i etcètera tot això dirigit a “assimilar” els territoris “incorporats” a la Espanya “Uniforme” segons nomenclatura de un mapa polític oficial del 1850. Últimament aquest procés es completa amb onades massives migratòries “contra” Catalunya i territoris assimilats amb la finalitat de debilitar i difuminar la personalitat pròpia i comunicacions barates i infrautilitzades dins i entre la Espanya “Uniforme” i cares i sobre explotades dins la “incorporada o assimilada” amb la finalitat de potenciar l’intercanvi comercial i la riquesa (encara que sigui potenciant l’efecte sangonera de l’espoli fiscal ja abastament tractat avui a Catalunya) dins d’una i debilitar i trencar-les dins l’altra.

Veient tot això i el comportament de la immensa majoria dels “nostres” polítics tant d’ara com d’abans, queda clar que aquest procés d’assimilació va tenir èxit ja d’antic, malgrat va quedar incomplet doncs falta encara el procés final: la digestió. Aquest és el que han encarat actualment, doncs tenen clar que ja no ens assimilaran més, ara els queda digerir-nos sense més manies. Podem concloure que la política i els polítics al nostre país estan absolutament assimilats i en franc procés de digestió, alguns ja absolutament digerits.

Actualment ja no em plantejo qui és millor o pitjor, qui és més o menys simpàtic o fins i tot honest, tan sols em pregunto qui està encara prou sencer i no atrapat pels sucs gàstrics per poder reaccionar davant d’aquest procés i ajudar a tallar-li la digestió al “Gran maquinador” doncs en el seu vomit hi rau la nostra llibertat!.

Aquesta setmana s’acompliran els 100 dies de la constitució de la novena legislatura del Parlament de Catalunya.

La seva composició no és independentista, i per tant, ja sabíem que en aquesta legislatura no esdevindrem un estat lliure i de ple dret en el món.

Però m’han sorprès algunes coses, com l’estil de girigall absurd i inútil creat per alguns. Això a la banda negativa.
De positiu trobo que ha estat bé que per segona vegada a la història en el Parlament de Catalunya es reconegui el dret a l’autodeterminació del poble català. La primera va ser l’any 1989. I dic “que ha estat bé”, però sóc conscient que està bé però és completament inútil. Perquè si el Parlament volgués, com a mínim, podria convocar un referèndum per preguntar-li al poble si vol exercir el dret que li ha reconegut. Per tant, sembla una mofa.

I el proper dia 10 d’abril s’acabaran les consultes sobre la independència que es van iniciar el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt. A falta de saber els resultats finals, tant de participació, com el tant per cent de ciutadans que han votat a favor que Catalunya esdevingui un estat sobirà, estic segura que el resultat serà força positiu sobretot perquè el SÍ guanyarà, i a més, haurà estat una lliçó d’exercici de la democràcia pacífica sense precedents.

Però, desprès què? Podrem xiular i mirar al sostre després que el Parlament legítim ens hagi reconegut el dret a l’autodeterminació i milers de catalans hagin votat a favor d’exercir aquest dret?

Els nostres representants aleshores com a mínim, haurien de convocar un referèndum oficial per preguntar-nos. Això com a mínim. També podrien començar a plantejar-se seriosament en declarar la independència a la cambra catalana.

Però és clar que no faran ni una cosa ni l’altre. Tot això enmig d’una crisi econòmica en caiguda lliure que ara el mateix Govern català reconeix.

Jo no sóc optimista, tot i que no renuncio al meu dret legitimat en dues ocasions pel meu Parlament. La gran promesa electoral de CiU, el concert econòmic, és impossible com tothom sap. Vull dir el concert econòmic a la basca. El “pacte fiscal”, ídem, Constitución Española en mà.

I tot i que hi ha una gran “conversió” ciutadana cap a l’independentisme, a l’hora de la veritat, quan es va haver de decidir de veres si volíem ser ciutadans de ple dret en el concert de les nacions, com vam tenir la possibilitat de fer-ho a les passades eleccions, omplint el Parlament de diputats independentistes, aleshores, res de res. Una cosa és anar a Brussel•les o a Ginebra, o participar en les consultes no legals, però a l’hora de la veritat… seguim votant persones que mai declararan la independència.
Algú ha dit que el 28N no era el moment. D’acord. Quan arribarà aquest moment? Estem empobrits, endeutats fins a les celles, insultats incansablement, espoliats legalment per la sentència del Tribunal Constitucional de España, i ara el nostre Parlament, l’únic que hauria de decidir sobre nostre futur, ha dit que “reconeix el dret a l’autodeterminació” del poble català.

Ha arribat el moment? O què més ens cal?. Ens cal un projecte d’Estat? O el que ens cal de veres és un Estat ? Quin és el full de ruta a partir d’ara?

Entre la classe política professional que ens governa no veig ni el valor ni la voluntat necessària, ni tan sols, per convocar un referèndum, perquè òbviament, no seria constitucional en el marc del Reino de España. I al carrer la independència no es declara.

Sempre ens quedarà la possibilitat de xiular i mirar el sostre, fer manifestacions cada 10 de juliol just abans de marxar de vacances, i que amb una miqueta de sort l’Agencia Tributaria del Ministerio de Economía y Hacienda de España ja ens haurà tornat els calerons que li hem donat de més al llarg de l’any perquè ens el gestioni com li convingui.

Hores d’ara tot s’està succeint segons el guió, CiU governa aplicant les mesures econòmiques de primers auxilis amb una tímida oposició que, de moment, s’aferra a la no derogació de la llei de successions com a un clau roent. La dialèctica ideològica de “mercat versus societat” ha quedat molt disminuïda davant l’evidència de la desfeta del Tripartit.

  Home, l’impost de successions és una tocada de nassos, jo que soc un simple treballador hauré de pagar l’oro i el moro quan m’arribi el moment de retre comptes a les administracions públiques, mentre els capitostos polítics gaudeixen, en retirar-se, d’unes rendes escandaloses, per exemple en Montilla 115.000 euros/any, i cap d’aquests “justiciers socials” en diu res de res, callen, no fos cas que se els acabés el txollo. A casa meva en diem DEMAGÒGIA d’això.

 Els d’esquerres diuen que les retallades malmeten “la societat del benestar”, però ho diuen amb la boca xica perquè saben que la manera més pràctica i directe per a carregar-se “la societat del benestar”  és el seu model social de “barra lliure”.

  Amb tot, aquesta crisi ha deixat al descobert el fet que Catalunya no te capacitat per reaccionar de manera eficient socioeconòmicament perquè no te cap marge Polític. Espanya ha utilitzat el Poder Polític per a fer-se també amb el Poder econòmic, i Catalunya no pot fer res perquè en els àmbits restringits d’actuació on podria fer i fa alguna cosa, no te diners, no tenim els recursos que fan falta.

 Malgrat els polítics de l’establishment s’entesten en reconduir el debat polític al camp de l’eix ideològic “tradicional”, d’aquí que s’aferrin a “successions” com a un clau roent, el cert és que l’escenari polític està instal·lat en l’eix Nacional, la qüestió és si som o no som una Nació, i el que això vol dir. De la pretensió de que l’impost de successions determini el Futur de Catalunya en diem DEMAGÒGIA a casa nostre, tanmateix sembla ben bé que la culpa dels desastres avenir hagin de ser d’aquest maleït impost. Al·lucina, quin nivell!!!!

 Malgrat els independentistes hauríem de tenir un protagonisme radical ens veiem relegats a un paper subsidiari, de “soporters” dels partits tradicionalment regionalistes amb tints nacionals. Certament els partits de l’establishment carreguen les tintes i exalten els temes “ideològics” per minsos que aquests siguin amb la voluntat d’arrossegar als mitjans de comunicació i  a la opinió pública al escenari que a ells els interessa per tal de continuar tenint captiu al ramat.

  L’any 2.003 malgrat ERC va captar un munt de vots atorgats per a fer la Independència els va esmerçar en construir un model de societat fortament ideològic i ideologitzat.

 Ara CiU ha rebut una munió de vots com a préstec per sortir d’un mal pas causat principalment pel Tripartit i amés per assolir avenços Nacionals radicals en termes de Sobirania. Però em temo que com van fer ERC les passades legislatures CiU fa oïdes sordes i tira pel dret amb el seu “programa” regionalista mancat de veritable ambició política.

  Els independentistes continuem hostatges del regionalisme contestatari que ens utilitza gairebé sense rubor demagògicament per a dirimir les seves misèries, i disputar-se les prebendes feudatàries derivades del vassallatge de tot un Poble.

  Com deia al començament, tot s’està succeint segons el guió, però ….

Certament, d’aquest guió ningú n’ha determinat l’acceleració, els “tempos”, i ningú n’ha escrit el final, què passarà quan el fracàs s’albiri?, perquè més enllà d’aturar l’hemorràgia massiva CiU només ens podrà brindar engrunes que només sadollaran, en qualsevol cas, la seva vanitat.

 Aquells catalans que per a raons obvies han fet confiança a la unitat d’urgències, un cop les ferides cauteritzades, no podran contemporitzar aquesta situació perquè si bé el malalt no es dessagnarà, morirà d’una infecció generalitzada si no son capaços de canviar el seu suport, i fer confiança al independentisme radical, transfusió total, única via possible de salvació.

El marge s’exhaureix més ràpidament que no sembla.

 Visca La Pàtria!!!!

El dimarts de la setmana passada vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una reunió o trobada de SCI, organitzada pel comitè de la comarca de La Noguera que feia d’amfitriona d’altres comitès de comarca de la província de Lleida, per tractar principalment de les pròximes eleccions municipals i a on hi havia el parlamentari Uriel Bertran.

Vaig tenir l’oportunitat de fer més d’un parell de preguntes a l’Uriel sobre assumptes que volia conèixer.

D’aquesta reunió hi ha quatre coses que m’agradaria comentar.

-Primer, fa dies que he vingut mantenint que la presentació de la proposta de llei de la declaració per la independència al Parlament era un error. Una precipitació que ens podia sortir molt cara. Fins que aquesta no tingui el recolzament de CiU, no sols perdríem la votació, sinó que ho faríem per una vergonyosa diferència.

Però l’explicació de l’Uriel, em va servir per donar-me’n compte que no és cap desencert. De moment està admesa a tràmit i ara cal saber administrar el temps. El “quan”, quan és debatrà aquesta proposta de llei. En saber trobar el moment oportú. Llegir-ne més »

Interessant la transcendència dels fets polítics aquests dies. Ens hem entretingut en guarnir l’arbre de Nadal mentre ens cau la casa.

Resulta que la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, té un “error múltiple de transcripció”. Des de fa alguns anys en el seu currículum personal, de partit, de Govern, Viquipèdia, hi posa que és llicenciada en Psicologia. No ho és, li manca una mica, segons aclareix, oficialment dues assignatures. Jo no sé si és una petita mentida que en un càrrec de la seva rellevància tindria molta més importància ja que, com he comentat sovint, una de les coses més importants que ha de tenir un polític és credibilitat.

Jo el que més critico, tinc una certa laxitud, ho reconec, amb les febleses humanes d’aquest tipus, potser perquè li dono poca importància a la titulació, visc entre títols i, com també he dit, la intel·ligència o la competència no estan associades a tenir cap titulació, és el fet que Joana Ortega no digués, sense por, sense por, un cosa com: em sap greu això ha passat de la següent manera… o bé sí, em sap greu, he errat, sí. Perquè fent el que ha fet es pot pensar que enganya diverses vegades.

Com no podia ser altrament, els polítics dels altres partits se li llencen a la jugular. Com no podria ser altrament el seu pare espiritual, Josep Antoni Duran Lleida, a la seva pastoral setmanal tracta el tema. A mitja carta diu:

Acabaré aquesta carta parlant de la Joana Ortega com a vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya. De fet he estat temptat a dedicar-li tot el contingut, però una companya de Convergència que s’estima la Joana em va aconsellar que no ho fes. Em va dir que no havia de donar importància a un fet que no en té. Li vaig contestar que encara que fos poc, en parlaria. Permeteu-me, per tant, que aquesta part de la carta la dirigeixi personalment a ella.

Duran ens aclareix l’error i diu:

… el currículum que el partit tenia penjat a la pàgina web i que des del partit vam enviar al govern quan vas ser nomenada vicepresidenta hi posés que eres llicenciada en Psicologia quan et manca una assignatura i uns crèdits d’una segona per acabar la carrera universitària.

Evidentment, hi ha hagut un error. Joana, l’has assumit com a propi i has demanat disculpes. Jo crec que només hi tens una responsabilitat: no haver-te llegit el currículum que fa anys se’t va fer des del servei de comunicació de l’època.

Efectivament, és un error no llegir-se el propi currículum que tens penjat de fa anys. Diu més tard:

Però més enllà d’aquesta primera jugada, s’ha fet sortir de mare l’abast de la notícia. Fins i tot, hi ha qui t’ha dit “delinqüent”. Tu no has falsificat cap document públic, ni tan sols un document privat, i tampoc ets l’autora d’un error d’un document privat. No és el mateix un error en un currículum que, per exemple, que un notari deixi en blanc uns fulls del seu protocol, i ja m’entens de què t’estic parlant.

Qui més dur havia estat amb Joana Ortega, Alfons López Tena, rep un pal de Duran i Lleida.

López Tena reacciona ràpid i escriu referint-se a Joana Ortega: “la presumpta falsificadora, i presumpta delinqüent segons l’article 403 del Codi Penal”.

I li diu a Duran i Lleida: no és igual la presumpta actuació de la Sra. Ortega a què el secretari general d’un partit polític sigui un corrupte, cobri comissions, vengui esmenes de lleis a grups d’interès, premiï amb càrrecs públics les seves amants i ex-amants, i dediqui diners públics a finançar la seva vida sexual, variada i extensa, i ja m’entens de què t’estic parlant, oi sr Duran?

Que Déu els perdoni. Jo ja sé que els diputats tenen via lliure per dir coses, però, és normal que els nostres representants públics, les persones que en o altre parlament tenen la veu del poble, l’emprin d’aquesta manera? Jo no entenc de lleis, gens ni mica, però quan aquests tipus d’acusacions, cap a un o cap a l’altre s’escriuen i agafen rellevància, no és normal que algú investigui i, de ser certes, hi hagi conseqüències. Aquí s’està parlant de delictes.

Fins on sé, el que Duran i Lleida atribueix al diputat López Tena ja va tenir resposta per qui era competent. No sé si el diputat va recórrer o no, ni amb quin resultat. En qualsevol cas, resolt.

Per contra, les acusacions fetes a Duran i Lleida queden en el terreny de les acusacions. A mi m’importa poc que Duran i Lleida tingui amants, ex-amants o el que vulgui, ara que tota la resta del que diu Alfons López Tena ja no. Caldria deixar les coses clares. Estem parlant de càrrecs i diners públics. Sí López Tena té raó… I si no la té…

Catalunya té gravíssims problemes i una part important dels temps polític es dedica a afers que no haurien d’existir,

Transparency International ens deia a l’octubre que Índex de corrupció situa a l’Estat espanyol al lloc 30. Aquests dies se n’ha parlat perquè El Temps li feia una entrevista a Vicente Ortún. Diu Ortún que és un mal resultat perquè Espanya ha anat perdent posicions els darrers anys. En poc temps hem passat de tenir un coeficient de control de la corrupció de 7 –al 22è lloc en la llista de països menys corruptes de 180 estudiats–, a aquest 6,1, que ens fa recular fins al lloc 30è. No té cap lògica que Xile o l’Uruguai siguin més transparents que Espanya, però ho són.

També diu: Tenim moltes comissions, tant a l’estat com a Catalunya, amb una independència del poder polític i econòmic pràcticament nul·la.

Més: ara ser espanyols no és una bona carta de presentació per a sortir a cercar inversions.

Molt més: Però, per a mi, hi ha un problema encara més greu que perjudica l’efectivitat governamental i la projecció a l’exterior: el finançament irregular dels partits i la partitocràcia. No tinc dubtes que Espanya és més corrupta que la majoria de països europeus perquè és una societat que es mou cada vegada més pels carnets de partit.

Diu moltes coses, clarament, el llast de la partitocràcia és enorme. Un país no pot desenvolupar-se completament si no elimina la partitocràcia. La gent ni hi creui ni hi confia. Exemples com els que he citat al començament en són mostra. Malauradament les coses són difícils per que la partitocràcia no permet una llei electoral com cal. El model de finançament dels partits és aberrant.

Joan Carretero podrà ser criticat per moltes coses, però quan parlava de la llei electoral deia veritats com una catedral i quan deia que havíem de decidir ser un Estat o una regió d’Espanya, també. Diu la cançó: No volem ser una regió d’Espanya. No m’ho crec, vist tot plegat, vam decidir ser una regió d’Espanya.

Tal com anem potser caldria que renunciéssim a l’autonomia, igual sortíem guanyant tots.

El molt honorable Artur Mas, ajudat pel seu camarlenc en Duran Lérida, ja ha iniciat el joc del Pare Carbasser: “El Pare Carbasser quan va morir em va deixar… cinc carbasses!“ i espera a veure si tots recorden perfectament el número que ell els ha assignat pensant que aquests jugadors ficticis participen en un joc que ell mateix ens vol fer creure que tots hi juguen.

No senyor molt honorable, no, vostè està jugant sol al pare Carbasser i ens vol fer empassar que els demés hi participen. Com gosa demanar al PSOE a Catalunya, al qual denominem PSC per vergonya de no acceptar que som un país envaït, que tingui “responsabilitat i sentit de país”? si ja té el que ha de tenir aquesta formació! responsabilitat i sentit de país espanyol! Encara vol que en demostri més? Doncs calcis, que ja ho faran quan pertoqui!.

També ens vol fer creure que el govern central de la metròpoli entra en el seu joc absurd, quan assegura que ja que Alemanya és qui paga més a Europa i per tant és qui mana més, doncs a Espanya si Catalunya paga més, també ha de manar més que d’altres, hahaha que s’han fumat a can CiU, que els ha assentat tan malament per llançar-nos aquest discurs? O és tan sols una gràcia que ens han volgut fer? Per que, si ens ho hem de prendre seriosament potser caldria emprenyar-nos amb vostè! És que ens prenen per rucs? O bé, és que també ens han assignat un número al seu joc i pensen que nosaltres hi juguem per que vostè ho diu? No miri, jugui vostè sol a aquest joc infantil, nosaltres no l’entomarem i la passarem! assistim incrèduls a un joc dels despropòsits que han organitzat no sé amb quina pretensió, per que vostè sap molt bé que Espanya no hi jugarà! a Espanya sempre ha manat qui ha manat i sempre ha pagat qui ha pagat i això és així des del principi dels temps i seguirà sent així fins el final d’aquests; Espanya no te cap intenció de canviar ni tan sols de convertir-se en un estat just i equitatiu, aquest no és el projecte d’Espanya, ni ho serà mai.

Em dona la impressió que la tàctica pot ser aixecar el llistó per tal d’allargar uns anys més i quan hi hagi un canvi de govern iniciar unes “negociacions” amb el nou president, endollar-hi el camarlenc i quan des de Madrit facin unes petites concessions llavors ens vendran, ajudats pels cors de diaris i televisions mediàtiques subvencionadíssimes,  que estem en el bon camí i que Espanya està canviant i així allargar vint o trenta anyets més… oi? I mentre tant anar tirant de mamelleta!. Aquest joc ja ens el coneixem de fa anys i panys, mentre tant el poble empobrint-se, el país anant a la ruïna econòmica, social i cultural i unes elits empresarials i polítiques vivint del “cuentu” espanyol! Així anem!.

Preliminar.

Si parlem de “imperatiu categòric” cal potser d’entrada fer referència a en Immanuel Kant.

Si en l’antic règim determinista del “rusc” la conducte i les relacions socials estaven articulades en la “lleialtat” que es corresponia en cada cas amb el estament immediatament superior, com si d’una cadena de comandament militar es tractés, ara, de resultes de la protesta del “empirisme” i de la posada en marxa de la reforma de la “Il·lustració”, el nou ordre organitzatiu fonamentat en el contracta social entre iguals necessitava un nou patró de conducta que respongués a un capteniment ètic i moral.  I aquí és justament on en Kant intenta formular aquest nou patró incondicionat de conducta amb pretensions de validesa universal que ell anomena “imperatiu categòric”. Ho formula i reformula un munt de vegades, però el motiu gira al entorn de “obra com si la teva màxima hagués de servir al mateix temps de llei universal per a tots els éssers racionals”.

 Bé, en Kant ens mostra el “imperatiu categòric” com a un patró de conducta, però aquest mateix terme és pot aplicar més enllà de la conducta i pot pretendre definir la “realitat”. Per exemple.”el temps és unidireccional”.

 Aquest ús instrumental del “imperatiu categòric” ha estat empleat pel Poder de bon antuvi. Així per exemple “La Pax Romana” determinava com a un “imperatiu categòric” que amb anterioritat cap “pau” havia estat tan justa, permanent i estable ja que cap havia estat erigida des de “La Lex”. El dictador Franco va erigir-ne un en declara: “España unidad de destino en lo Universal”.

 La Constitució del 78 pretén assolir aquest estatus, però en realitat és un contracte falsari per què contempla un contracte entre individus, jacobí, assumint potser aquell anterior “imperatiu categòric” que ens feia una “unitat de destí” negligint malintencionadament el Fet que el Poble Català som una Nació.

 Els exemples serien inabastables i bastin aquests com a exemple. Em de veure però, que tot i la imposició d’aquests imperatius, els éssers humans no ens hi resignem, i sí som capaços de investigar possibilitats quàntiques per a revertir la unidirecionalitat del temps, els catalans tampoc hem acceptat mai tot aquest reguitzell de “imperatius categòrics” fal·laços amb pretensions deterministes.

 Certament amb la dominació dels pobles aris sobre els pobles riberencs es va instaurar la mirada platònica que ha dinamitzat bona part de la Història amb ideals plantejats com a “imperatius categòrics” pel Poder. Tant el “cristianisme” ari com el islam semita son formulacions d’aquest tenor. Tant l’u com l’altre erigeixen una “veritat revelada” com a “imperatiu categòric”. Tot l’antic règim aristocràtic està fonamentat en un “imperatiu categòric”, tot ens ve determinat i els que tenen la sang blava son els escollits. També una de les branques del “empirisme” derivà, tot i que la seva veritat no és revelada, en un “imperatiu categòric”, “la realització de la felicitat humana passa indefectiblement per a l’assumpció de la Igualtat”.

   La Independència de Catalunya.

 Després de que en els darrers anys el Poble Català s’ha anat desvetllant del somni de “autogovern” dins de la Espanya Plural, després d’un llarg procés en que el Poble Català ha anat comprenent que la seva realitat no es correspon amb cap d’aquests imperatius categòrics que durant tant de temps els ha tingut entretinguts i subjugats. Després de la extraordinària manifestació a Brussel·les, després de la extraordinària manifestació del 10J a Barcelona, després de les “consultes” i un llarguíssim etc d’actes en reclamació del reconeixement de que SOM subjecte polític de Dret, ara, després de les últimes eleccions al Parlament, ens demanen a on som?, que ha passat? Perquè gaire bé res ha canviat?, perquè hem fracassat?, o si és vol, perquè no hem assolit una victòria clamorosa?.

 Des de un punt de vista, el que ha canviat és que ara som molts, i més cada dia, els que subscrivim que “El Poble Català i la ciutadania SOM subjecte polític de Dret”, que vol dir que efectivament SOM una Nació, però aquesta formulació novament apuntalada majoritàriament pel Poble Català no te efecte, i no te efecte perquè el que preval encara son els “imperatius categòrics” apuntalats per a l’establishment polític de Catalunya. Termes com ara “cohesió social”, “un sol poble”, Catalunya serà això o lo altre o no serà” etc, som formulacions amb pretensions de imperatius categòrics que prevalen per damunt la nostre formulació, “El Poble Català i la ciutadania SOM subjecte polític de Dret”, i mentre això sigui així ho tenim cru.

  Quan analitzem “que” ha estat el procés independentista en els darrers dos anys, no ens adonem, o no volem adonar-nos, que el que han fet els nostres líders sobrevinguts ha estat justament llençar i erigir imperatius categòrics fal·laços.

 Carretero i els seus, deien que havia de ser una “coalició de persones”, o res!. Quina poca visió. Molts els varem voler advertir, debades. Laporta, ha lluitat i lluita per a fer valdre el seu propi imperatiu categòric, “la Unitat està allà on jo soc”. SI,el mateix, “diluïu-vos i veniu a les primàries per equips”.

 Personalment, tot això em causa tristor. L’assemblea, que hauria de ser un invent zokràtic, per tal d’alliberar i posar en valor la “informació”, ha perdut tota genialitat a casa nostra, bressol, com tots els Pobles riberencs, de la democràcia deliberativa. Veure actuar els nostres líders a cop de imperatiu categòric platònic, negligint el que hauria de ser una premissa apuntalada per a tots sense fissures, SOM una Nació, és una visió que no es veu sovint compartida.

 El comportament dels nostres lideratges no ha ajudat gens a erigir La Nació com a relat susceptible de generar actituds superadores dels imperatius categòrics que apuntalen el regionalisme polític a Catalunya.

  Si pareu atenció, veureu, potser, que tots els meus discursos del “ramat”, de “La Nació”, de “zokràtic i platònic” i alguns altres que ara no recordo, fan de fet referència a la necessitat de bastir una llera on el cabal Nacional transiti sense haver-se d’empassar rodes de molí en forma de imperatius categòrics bastits per a interessos aliens sovint espuris. Potser la Conferència Nacional per al Estat Català, finalment ens ajudi a reconduir tanta pocasolta i disbauxa, tant de bo.

Catalans, ara Catalunya!!!!

Avui seré breu, perquè deixaré a altres que em saben més, que responguin a aquestes preguntes que em semblen fonamentals.

Aquesta setmana m’he trobat amb tres articles que poden respondre’ns a cadascuna de les preguntes. No és que m’hagi fet les preguntes i per casualitat m’he topat els articles que me les han respost, sinó, que després de llegir-los me n’he adonat, que responien a preguntes que ja fa temps que ens hauríem d’haver fet. La majoria de vosaltres, segur que ja els heu llegit i als que no, els hi recomano que ho facin, paga la pena.

A la primera pregunta, On som? Respon molt bé l’article d’en Salvador Cardús, “Independentisme vs independència“. He de dir que no hi estic plenament d’acord, hi ha coses que no comparteixo. Això no impedeix que no ho consideri una magnífica resposta i que la tinc molt en compta, perquè en Cardús és un autor al que admiro i segueixo molt i no sempre coincideixo amb ell. Però en la gran majoria d’ocasions, per no dir en totes, el temps i els fets li acaben donant la raó. No en va és un dels millors sociòlegs d’aquest país. Llegir-ne més »

Us han fet creure, com m’han fet creure a mi, que ens calen partits politics, unes estructures de poder que ens organitzin la seguretat, la justícia, l’ordre econòmic, formatiu, social… i fins i tot un Estat propi.

Els partits, són d’aquelles poques coses que sobreviuen sense una evolució important en la seva estructura i funcionament, a excepció del seu creixement.

Així com les empreses canvien amb agilitat la seva dinàmica cada cop que el mercat ho demana, els partits no canvien de la mateixa manera quan la societat ho vol.

Si fos cert que les nostres aspiracions, depenen només de partits que les representin i defensin i que sense ells no hi tenim res a fer, resultaria insòlit, per exemple, que un Estat, l’espanyol, amb partits que defensen, clara o de manera encoberta, l’abolició del català, no hagi aconseguit en 500 anys d’ocupació que parlem només en espanyol.

I si fos que no ens calen?

Les persones en unir-nos a d’altres persones formem la societat, ens podem organitzar i gestionar, formar-nos persones conscients, critiques i lliures,capaces de construir la futura societat de la nostra Nació amb solidesa.

Els i les independentistes som, en la seva majoria, persones solvents, serioses i avui tenim mitjans i recursos per a formes d’organització innovadores com ho han estat 10mil a Brussel·les o les Consultes.

No necessitem líders, ni espectacles polítics, ni concentració de poders.

Els partits que vagin dient, deixem de fer-los de claca, ja vindran.

M. Teresa Galceran
Consellera de 10mil

Dubtava si parlar o no de tot el festival que s’ha muntat al voltant del fet que Joan Laporta hagi abandonat el subgrup de Solidaritat Catalana per la Independència. Dubtava pel fet que no m’agrada fer mullader però per contra sempre estic interessat en el debat d’actualitat. A més penso que és una bona ocasió per fer una mirada al trencaclosques independentista.

Els que em coneixeu o m’heu seguit aquests darrers dos anys i escaig sabeu que la meva dèria, la meva il·lusió, és la unitat de l’independentisme i també que en cada moment he anat dient el que pensava. Tant m’era si això coincidia amb uns o amb altres, si agradava o no. Bé preferia que agradés però no em condicionava.

Quan es va crear Reagrupament Independentista m’ho vaig mirar amb simpatia, però tenia el convenciment que, per raons diverses, no aconseguiria agrupar l’independentisme . Les meves raons, potser subjectives aleshores, quan les vaig exposar, van provocar aferrissats atacs contra les meves opinions i, perquè no dir-ho, algun insult.

Vaig criticar el que deien els estatuts de Reagrupament pel que feia a l’elaboració de les candidatures perquè creia que eliminava qualsevol possibilitat de llista oberta. Quins debats al bloc!

Vaig veure amb un cert grat el fet que Joan Laporta pogués ser el cap de cartell de Reagrupament tot i que creia que s’havia de fer amb més gent de l’espectre independentista. Dubtava que Laporta s’incorporés a Reagrupament i seguia insistint en la necessitat d’una obertura.

Quan vaig dir en roda de premsa, el 17 de desembre de 2009, quan presentàvem a l’opinió pública Suma Independència, que calia una organització més àmplia un paraigües que agrupés moviments independentistes, sense personalismes, vaig rebre atacs per totes les bandes.

El aquella mateixa roda de premsa vaig dir que Reagrupament sol no entraria al Parlament. El paraigües el vaig necessitar jo, ja que em van ploure retrets per totes les bandes.

La crisi de Reagrupament va canviar algunes coses, més obertura a llistes, però una pèrdua de suports notable. Va ser una frenada a la seva expansió. Aquesta crisi i el fet que molta gent s’il·lusiona per cada nou projecte però quan surt un altre abandona l’anterior van provocar una pèrdua important de suports.

Joan Laporta seguia desfullant la margarida: si Reagrupament no ve a mi jo aniré a Reagrupament, moralment reagrupat, etc. Molt bonic. Llums i ombres. Jo seguia dubtant. Creia molt positiu que una persona amb el grau de coneixement que tenia l’opinió pública d’ell, encapçalés la candidatura independentista, tot i que creia que alguns rumors sobre la seva ètica, certs o infundats, podien ser negatius i fins i tot dinamitar les seves opcions. Amb tot creia fermament que calia que es formés una coalició (o el que fos) amb la que Joan Laporta sumés esforços amb Reagrupament, però no sol sinó aportant gent d’altres àmbits.

Mentre seguia pensant que la unitat era absolutament necessària. Veia cada dia més lluny que ERC hi participés tot i que ho veia fonamental per no perdre bous i esquelles a les eleccions.

Les coses es van torçar i el 8 de juliol Joan Laporta i els seus no eren a la llista de Reagrupament. Deien algunes fonts: diferències insalvables i personalismes, potser desig de cadira, no ho sé algunes coses i les que sé no em pertanyen. Les coses, però, semblaven obertes i el pacte possible.

Estires i arronses, reunions entre els independentistes liderades pels patriarques del Manifest del 12 d’abril. Arriba el 10 de juliol, sembla que l’independentisme bo té aturador, la gent és al carrer. No ens enganyem, l’independentisme social hi era, però el lligam amb els partits no.

L’especulació no s’atura i a les seus dels partits toquen a sometent, el 10 de juliol fa canviar alguns discursos i estratègies. Vet aquí que de cop i volta, miracle, apareix Laporta envoltat d’actors que abans ni es parlaven entre ells com no fos per fer-se retrets. La veritat és que no em va agradar gens ni mica, hi vaig veure una mà negre i vaig pensar que el que pretenia era la divisió de l’independentisme i la cerca de cadires: prioritat la cadira. Vaig pensar que a Joan Laporta l’havien entabanat. Una opinió que molta gent no comparteix però que mantinc des d’aleshores i que els fets posteriors no me l’han fet variar.

Òbviament vaig trobar indecent que aquell grup utilitzés les sigles de SI que havíem popularitzat amb Suma Independència. Vaig considerar que no tenien ni un bri d’ètica. Naturalment res no m’ha fet variar d’opinió. Hi ha la possibilitat que ens trobem algun cop defensant el mateix però no desitjo de cap de les maneres que els que van protagonitzar això arribin mai a un càrrec públic. De fet, he recolzat, amb els meus companys de 10Mil les seves iniciatives recents, però això no es contradiu amb el que suara he esmentat. Encara més, si el país demana pactes, ajudaré, no pretenc cap divisió, pactaria amb el dimoni per la independència.

Vaig dubtar que arribessin junts a les eleccions, massa galls al galliner. Em vaig equivocar. Deixo de banda totes les especulacions, ofertes, reunions frustrades, les guerres fratricides. També les errades estratègiques d’uns i altres. No és ara el que m’interessa. Cadascú s’haurà format la seva opinió. No pretenc convèncer a ningú, cadascú que pensi el que vulgui.

El resultat electoral ja el coneixeu, campanyes de diferent categoria. La de Solidaritat per la Independència va ser molt bona i la figura de Joan Laporta van propiciar un resultat acceptable. Reagrupament fora i un daltabaix d’ERC. Mal resultat de l’independentisme.

Com era obvi, les relacions entre els membres de Solidaritat per la Independència no podien durar gaire. Com he defensat, Joan Laporta això de la unitat s’ho creia i va errar. Per què ara fa el pas que ha fet? Hi ha qui diu que per ganes de figurar, etc. Jo no m’ho crec. Li calia? Segur que no serà alcalde. Personalment penso que defensa de debò la unitat. Sembla que s’ha reunit amb Joan Carretero. Portabella, Carretero, Laporta. O millor, ERC, Reagrupament i Joan Laporta perquè a hores d’ara Democràcia Catalana ningú sap ben bé que és. ERC, o millor Portabella, intel·ligent. No m’atreveixo a dir gaire sobre Reagrupament, veig sincera la posició de Joan Carretero. Imagino que pensa que si la cúpula d’ERC canvia, tot està obert. Crec que ha de seguir com a associació i cercar la unitat.

Joan Laporta calculador? No ho crec. Frívol? potser sí. Arrauxat? Segur. En tot cas els seus moviments provoquen alteracions en el sistema. Ara els que van aprofitar-se del seu nom el tracten d’empestat. De moment els ha alterat algunes coses. Solidaritat Catalana per la Independència ja no es presentarà a les eleccions a Corts Valencianes.

Què passarà? Solidaritat per la Independència té gent intel·ligent, aniran intentar sotragar el Parlament, molt bé. Passaran les municipals i entrarem en una nova situació.

CiU seguirà especulant amb el dret a decidir, una de cal i una d’arena. Això durarà una temporada. Ajudaran a consolidar l’independentisme si fan el que preveig que faran, però no lideraran l’independentisme. De totes formes, tret que les coses canviïn molt, sense CiU no hi haurà independència.

El PSC potser tindrà algun sotrac. Alguna escissió nacionalista? No ho crec. Potser alguns marxin. Més veus independentistes es faran sentir, però Iceta, Zaragoza i els seus ho tenen tot ben lligat.

Iniciativa, Verds, etc. es dedicarà a estudiar quin pinsos fan que els excrements de vaca contaminin menys, temes d’interès, però no es mullarà gens ni mica ja que la fraternitat mundial impedeix prendre segons quines decisions. Sí a favor de l’autodeterminació però poca implicació en la mobilització.

La clau de volta de tot plegat és ERC. Si ERC fa els deures i es renova, si s’acompleixen els desigs de la militància, sens dubte la ERC renovada serà el pla de paller de l’independentisme en els propers mesos. És evident que una gran part dels simpatitzants d’ERC i, també, dels militants estan decebuts amb el que ha fe ERC amb el capital dipositat, però també és cert que culpen a la direcció i segueixen estimant les sigles. Si ERC és capaç de renovar-se tornarà a recuperar el paper que no havia d’haver perdut mai.

Aviat ho veurem. Si tot això passa, si ERC torna a ser ERC i no Esquerra, si recupera un paper més central i s’obliden dels discursos ideològics obrint els braços a opcions socialdemòcrates, ERC es recuperarà.

Crec que comentaris com els de Ridao: “Aspirem no només a aglutinar l’independentisme polític sinó a fer una opció atractiva per la gent d’esquerres, cansada dels partits tradicionals“. No són ara els més adients. És ben evident que ERC no és de dretes, no li cal insistir en això. Al meu parer, com a independentista extern, dels que es va alegrar al 2003 dels salt endavant d’ERC i que creia que seria una peça clau per moure CiU a l’independentisme, torno a reivindicar el paper central d’ERC en el món independentista.

Com deia, són opinions, tant de bo en les dolentes m’hagi equivocat i tot hagin estat mals pensaments meus i encerti en les bones i la unitat de l’independentisme, sota els principis ètics i la generositat sigui el que ens espera. Si això és així, la independència arribarà ben aviat.

En primer lloc, desitjar-li al bon amic Joan P. que es recuperi de la grip furibunda que el té amarrat al llit i amb el cap com un timbal, segons m’ha explicat fa uns moments.

Seré breu.

El ritme vertiginós al que es succeeixen els esdeveniments de la política de casa nostra fan quasi impossible preparar comentaris amb més de 24 hores d’anticipació.

Es respira una sensació de cansament cada vegada més preocupant en el mon independentista fins l’extrem de que hi ha qui llança la tovallola “definitivament”. No em refereixo als que es donen da baixa de la seva formació política, associació o plataforma. Em refereixo als que estan dient “prou , s’ha acabat, plego absolutament”.

Confesso que a mi tampoc em queda gaire corda vistes les diferents ofertes. N’hi ha alguna de sòlida? Es poden establir criteris mínims per fer la tria?

De moment, crec que hi han dos criteris absolutament necessaris (tot i que no son suficients).

El primer, evident, que postulin amb rotunditat objectiu primordial: la declaració d’independència.

El segon, que fixin el termini per fer aquesta declaració. És impossible ni tan sols aproximar un full de ruta si no hi ha una data. El fet de concretar-la obliga a mesurar les possibilitats reals i l’esforç necessari i permet avaluar el progrés, per no caure en la desesperació.

Resumint: si algú vol el meu vot em tindrà que dir quan proclamarà la independència. Me’ls creuré si veig viable la data. En cas contrari, m’estalviaré entrar en la lletra petita del seu programa.