Un dels problemes que tenen els egòlatres és suposar que la resta de la humanitat és idiota i que ells poden manipular a tots els altres mortals bípeds.

Aquest comentari ve arran dels fets polítics que estan succeint aquests dies. És ben cert que les cúpules polítiques concentren uns quants egòlatres i superbs. És cert que tampoc hi podem fer gaire perquè els partits polítics han evolucionat i s’han organitzat formant unes estructures bastant impermeables i creant la partitocràcia que domina el nostre sistema.

M’ha semblat molt encertat l’article El partit únic que ha escrit l’amic Vicenç Pedret del col·lectiu El Matí i militant, encara, d’Unió. Diu Pedret: Hom espera, quan “els seus” guanyen les eleccions amb folgada majoria, veure els “seus” governar. El pitjor que m’ha passat mai políticament parlant, és que els “meus” guanyessin i que governessin els altres. És un engany. Jo vaig votar l’Atur Mas com a cap de llista i és ben evident que qui mana a l’ombra és en Duran. Vaig votar perquè els convergents (i els d’UDC) manessin i prop del 40% dels càrrecs els “okupen” sociates, peperos i profes d’esade. I més endavant afegeix: Si en Mas hagués posat els noms del govern en una llista al parlament, aquesta gran “coalició” hagués indignat a molts votants que sens dubte haguessin triat una opció més clara.

Ho diu Pedret d’Unió, us puc garantir, de primera mà, que significants militants de CDC, de Barcelona i de fora de Barcelona, estan que s’enfilen per les parets. Se senten traïts.

Això és enganyar a l’elector o al militant? No, jo crec que no, senzillament és la prepotència de les cúpules. Deuen pensar: nosaltres, il·luminats pel colom que va donar cops amb les ales als evangelis apòcrifs per tal que caiguessin de l’altar i quedessin només els quatre canònics, sabem el que cal fer, no cal cap més explicació. La intel·ligència emocional i la interpersonal no hi són. Una pena.

Un altre exemple previ és el d’ERC. Tothom sap que la patacada que es va pegar a les darreres eleccions és pel seu suport al PSC. La prepotència dels seus dirigents, en aquest cas ja m’abstinc de parlar d’intel·ligència, els va fer creure que ells podien fer el que el rotava sense tenir en compte els desigs dels seus electors, que havien votat una altra cosa. Una cosa que comença per “i” i acaba per “a”. Si no heu caigut encara us diré que provoca urticària al PP, al PSC i a Duran i Lleida. Resultat, desastre electoral.

Un lèmur que ho sabia

He deixat pel final la més recents de les demostracions de prepotència i cinisme. Qualsevol primat, fins i tot el més primitiu, el lèmur (lemur catta), sabia que l’actiu polític de Jan Laporta, independentista de cap a peus, era la seva popularitat i en cap cas el seu coneixement de la política ni els seus mèrits en aquest àmbit. Laporta, home de llums i ombres, és un home intel·ligent i llest, però al mateix temps amb poc coneixement de la política i molt menys de l’ambient i submón independentista, ambient molt animat però ple de aprofitats i salvapàtries. No dic res que el mateix Laporta, que sincer ho és, no sabés i digués.

 

Només em sorprèn que sent, com deia abans, un home intel·ligent contesti a la pregunta: És possible, però, que els seus companys li demanin que renunciï a l’escó dient Seria una continuïtat de la línia en què han entrat, que és incoherent i del tot desproporcionada. Aleshores sí que seria una confirmació que el que potser pretenien era fer servir el meu nom en situacions que els pogués donar èxit. Si veig que la situació deriva cap a aquest escenari, també prendré les meves decisions. Potser més val estar sol que mal acompanyat. Naturalment!

Laporta diu en la mateixa entrevista: Sóc coherent amb el meu pensament. Qui penso que no està promovent la unitat que ens vam proposar, són els que no volen anar en una gran coalició. Com que crec en la sinceritat de Laporta, per això penso que el van entabanar. Va caure com un babau.

M’ho demostra, encara que no em calia, el que diu en una altra entrevista: sembla que no els preocupa quedar-se sense representació. M’ha donat la sensació que el que es vol és restar vots a alguna altra formació independentista i jo no vull això, sinó, al contrari, una gran coalició, sota una marca que ens aglutini a tots i que engresqui la gent. Els votants s’il·lusionen quan veuen que vas a guanyar, no a perdre.

Un altre lèmur que també ho sabia

Abans a la pregunta També l’acusen d’haver-se desentès de la feina parlamentària contesta: Ara surten aquestes misèries per justificar determinades actituds. M’he sentit força utilitzat darrerament. Hi ha persones que han intentat imposar-me la seva voluntat i la seva forma d’actuar i jo no vull que es faci servir el meu nom per a aventures que no veig clares. Naturalment! Li ha costat veure-ho.

He començat dient que hi ha qui pensa que la resta de la humanitat és idiota. Per això no em sorprèn llegir titulars com:

Si no fos perquè tot això és dolent per al país seria per fer-se un fart de riure. Com diu l’editorial de Catalunya Oberta: Aquesta situació no pot estranyar ningú. Fet i fet, era previsible atesa la precipitació amb que es va crear SI i el precedent de la seva incapacitat d’arribar a un acords amb Reagrupament que, d’haver-se produït, li hauria reportat fàcilment dos o tres diputats més. Els càncers de tota la vida de l’independentisme segueixen presents l’any 2011: personalisme, dogmatisme, purisme, incapacitat per al diàleg i tendència a la dispersió i el minifundisme. I moltes més coses que m’estalvio.

Editorial que acaba amb una afirmació que sovint he escrit jo mateix: És trist, però és així. Al capdavall, la paradoxa és que el gran aliat de l’independentisme és Madrid (que el forneix de milers d’arguments), mentre que el seu principal adversari són els mateixos independentistes.

Fa tot just dos mesos escrivia al Bloc Gran del Sobiranisme l’article Independentisme immadur i l’acabava dient: Per a mi el problema no és ara el d’aconseguir una majoria social a favor de la independència. Això ja vindrà. El primer pas és deixar l’independentisme de pati d’escola i assolir un independentisme madur.

Jo només sóc un ciutadà que no està en l’activitat política més que algunes hores que tinc lliures, que trec del descans i el lleure, escrivint algunes coses que llegiu uns quants amics escassament influent, i col·laborant, amb els companys de 10Mil en algunes iniciatives que creiem útils per ajudar a sensibilitzar a la gent i incrementar l’esperit independentista. Poca cosa, sense cap alegria seguirem col·laborant en aquelles iniciatives que ajudin a tibar la corda, a veure si cau l’estaca. Ens és ben bé igual d¡on provingui la iniciativa mentre vagi en la línia que considerem correcta.

Ara mateix estem donant suport a la proposició de llei de Solidaritat per la Independència, promovent la concentració davant del Parlament i instant als diputats a votar a favor (veieu “Us volem recordar que no sou representants del poble espanyol…). Està clar que això no podem fer-ho sols i per això us torno a demanar que entreu a Carta als parlamentaris, envieu un correu electrònic i feu-ne difusió. Aprofitem l’avinentesa. Ara resulta que tant Joaquim Nadal com Josep Antoni Duran consideren que votar a la Consulta a Barcelona i votar “no” a la proposició de llei de Solidaritat és incongruent. Nosaltres podem demanar que tots els diputats facin el mateix que han fet, cadascú en llur localitat, a la Consulta. Si no han anat, que s’abstinguin, si han votat “Sí”, que votin “Sí” i si han votat “No” que votin “No”. Això seria un acte de total congruència, d’ètica impecable. Demostrarien que són gent d’honor, homes que representen al seu poble i en els que es pot confiar.

  • Twitter
  • Facebook
  • email