La veritat és que no ens avorrim gens. La política en els darrers temps ho està impregnant tot. El tema Catalunya – Espanya està a l’ordre del dia i la confrontació, encara que els principals dirigents polítics mantenen una posició relativament conciliadora, és elevada i cada dia puja de to.

El tema polític per excel·lència és l’econòmic i la disputa és evident, però també en l’àmbit esportiu, que afecta més als sentiments més primaris, la guerra està declarada.

No repetiré el que és del tot conegut en relació a la demanda catalana del fons de competitivitat i a la negativa del govern espanyol de pagar-lo. La demanda ha estat avalada per tothom i el Senat va aprovar una moció instant al govern espanyol a pagar-lo enguany. També es votarà al Congrés però en aquest cas no es guanyarà perquè, com tothom sap, el PSC és un partit que mai no votarà en contra de l’amo al Congrés. Les lleialtats són clares, primer el president espanyol, el PSOE, i després Catalunya, sempre ha estat així i no canviarà ara.

El Govern ha dit en tot moment que no rebaixarà el pressupost més enllà del 10%. En aquest context, el conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, ha explicat als grups parlamentaris les línies bàsiques del pressupost per enguany. Com no podia ser altrament, ha dit que no inclourà els 1.450 milions d’euros dels fons de competitivitat que Madrid diu que no pagarà, cosa que qualsevol que no sigui un triler o estigui malament del cap ha de fer. A banda d’il·legal (no parlo de legalitat espanyola), és d’idiotes posar en el pressupost una cosa que no cobraràs. Podria tenir sentit, per maquillar el pressupost, si tothom ignorés que no es cobrarà, però quan tothom diu que serà així, no s’ha de posar. Si un cop aprovat el pressupost per al 2011, es rebessin aquests diners gràcies a algun pacte polític, Mas-Colell també ha dit que, si cal, negociaran fins el 31 de desembre, la tècnica pressupostària correcta és declarar majors ingressos. No és un problema de si tenim raó o no, és un problema de comptabilitat que té com a funció, encara que molt ho oblidin acostumats a pràctiques poc netes, expressar el comptes de forma fefaent per tal d’indicar com evoluciona el patrimoni. La comptabilitat no és política. Política és decidir si el dèficit és més alt o més baix perquè es gasta més o menys però no inventar-se ingressos.

Bé, arribats a aquest punt, la Generalitat decidida a no rebaixar més la despesa, perquè no pot, fa l’únic que pot fer, dir que el dèficit serà superior al 2%, que no pot ser l’1,3% que “mana” Madrid. Això és el que s’aprovarà, però evidentment si s’arriben a cobrar els diners que Madrid no vol pagar, el dèficit s’acostarà a l’1,3% citat. Ben fàcil.

Resulta, però, que Madrid continua insistint. Alfredo Pérez Rubalcaba diu que des de La Moncloa que l’objectiu de dèficit de l’1,3% per al 2011 no és discutible ni qüestionable, i ha demanat als partits catalans que centrin el debat sobre la “discrepància” en el sistema de finançament en comptes del dèficit. Interessantíssima proposta debatre sobre el sistema de finançament quan has d’aprovar un pressupost amb dèficit. És d’una subtilesa tan gran com dir-li a un que està a la UCI amb un infart que faci un estudi sobre la relació entre l’alimentació del nadó i els problemes cardiovasculars a la maduresa. Si no fos perquè el tema és seriós, seria còmic.

Amb tot, el problema no només està a Madrid. Mas-Colell ha dit que la rebaixa del 10% no serà lineal i que, del global, un 70% del pressupost de despesa anirà destinat a Salut, Ensenyament i Benestar Social. Ha dit que al 2010 la suma de les despeses d’aquestes tres grans àrees va ser del 67,2% del total de la despesa. Fent quatre càlculs, això representa, més o menys perquè no tinc davant xifres exactes, rebaixar un 6,25% les despeses de Salut, Ensenyament i Benestar Social i un 18% la resta. Aproximadament cada punt que es baixi de menys a Salut, Ensenyament i Benestar Social implica baixar 3 punts la resta. Bé, sempre és pot eliminar alguna despesa inútil com la subvenció a la Fira d’Abril i passar-la a Salut, però poca cosa més.

Resulta que un grups parlamentaris d’altíssim nivell intel·lectual demanem fer això sense tenir compte que una gran part de la despesa és personal. O sigui que no s’acomiadi al personal i que no es rebaixi la despesa social, equació impossible. El PP ha dit que la despesa Salut, Ensenyament i Benestar Social hauria de ser un 75% del total. Fer això implicaria un lleugeríssim augment de les despeses dedicades a aquestes àrees respecte a les pressupostades al 2010 i una rebaixa del 32% a la resta. Naturalment una mesura complementària, que també demanen, és impulsar l’economia productiva. Tot això condueix a un dubte, són demagogs, rucs o no s’han mirat el pressupost i han improvisat? Vull pensar que deu ser la tercera, no s’han parat a pensar. Del PSC no paga la pena parlar, només diuen que cal acomplir l’1,3% de dèficit, què hi farem.

Com és obvi, tot això no té cap solució altra que un pagament de Madrid o un dèficit superior a l’1,3%.

Tota aquesta situació genera més odis, més confrontació. Veurem com el dia 23 de maig comencen a aparèixer altres dèficits en altres llocs. Ara amb les eleccions per davant tothom menteix. Malauradament aquesta política espanyola, que té com a objectiu sortir-se’n internacionalment encara que ens ofeguin, ens està deixant en un mal lloc internacional (llegiu Regions to be worried al The Economista, on ens fan aparèixer com a dolents de la pel·lícula). Però no ens enganyem. Part de la culpa de la situació la tenen els governs que han provocat el dèficit. Es pot dir que ens espolien, molt bé per dir-ho però si no fas res per evitar-ho el que no pots fer és gastar el que no tens. O et rebel·les o assumeixes les conseqüències.

I els odis viscerals. Vaig veure un reportatge l’altre dia, a l’endemà del partit Madrid – Barça, que uns individus, individu i indivídua, insultaven Catalunya i deien que ens moríssim. No només Jiménez Losantos que avui escrivia: La Catalunya actual, tramposa, separatista, aprofitada i victimista, ha convertit la política en una Acadèmia de la Farsa.

Dijous, Artur Mas, deia que la necessitat de tenir un estat està “nidant” en la mentalitat de la societat catalana. No és estrany. A alguns catalans dels que se senten “tan catalans com espanyols” els faran independentistes a la força de tan odiar-nos, espoliar-nos, desitjar-nos la mort, etc.

Bé poc a poc la partida es torna interessant. Avui ens trobarem molts al Palau de Congressos per fer la Conferència Nacional per a l’Estat propi. El Moviment per la Independència camina. Potser avancem més lentament del que voldríem, però avancem.

Aviat serem lliures!

Jo no hi era, i per tant no vaig poder xiular ningú, però avui he llegit que la inefable Honorable senyora de Gispert s’ha mostrat ofesa per les xiulades que alguns dels senyors diputats al Parlament de Catalunya van rebre a la seva sortida durant l’acampada per la independència. Sembla ser que aquesta senyora al·legava que els tres diputats de SCI esperonaven els xiulets informant als espectadors a la sortida triomfal dels senyors diputats de quin partit eren cada un d’ells. Dona, si va ser així, només els faltaria un micròfon per fer de speeker com quan ho fan els jugadors de futbol al camp o els de basket a la pista. Em sap greu haver-m’ho perdut!.

El senyor Iceta, inefable també, va abundar en l’opinió preguntant-se si el “delicte” de coaccions encara existeix; sembla que els hi voldria aplicar als diputats de SCI. És clar, quan la opinió ve d’un mateix és llibertat d’opinió, quan ve dels contraris és delicte, o quan menys sospitós de constituir-ho, o en la menor de les possibilitats de falta. Es veu que això de la llibertat d’opinió depèn d’on vingui la crítica i serveix per un mateix però no pels demés, oi senyor Iceta? Oi senyora de Gispert? I perquè en comptes de aplicar-los-hi una sanció econòmica o denunciar-los per un delicte de faltes no els posem directament a la presó i així deixen d’emprenyar? Ara ja no n’hi ha prou amb les desqualificacions ni els insults: que si son tots plegats uns freekes que si patatim que si patatam, tot plegat adornat amb uns somrisos commiseratius. Ep! Ara al “tanto” amb acusar de frekisme als “nous indepes” oi senyora fada de Gispert? Oi que tindrem “cuidado” en això a partir d’ara? i el senyor de ciudadanos l’Albert Rivera també es clar. No seria bonica l’escena del sofà entre una fada i un jove nu? Segurament ompliríem el teatre, però es clar els freekes son els que fan una “sentada reivindicativa” davant del Parlament.

Doncs no, ara ja no n’hi ha prou amb el dit en l’anterior punt, ara cal ensenyar-los-hi el “garrot” pels nens entremaliats, i com se diu a això? Coacció? Ah no! Que me’n descuidava! No pot ser coactiu tot allò que prové dels pares de la pàtria, això si, dels “homologats”, dels bons, dels “de sempre”.

Recordem que el passat onze de setembre el govern del tripartit ja va impedir que el public accedís lliurement a les rodalies del monument de Rafael de Casanovas durant la cerimònia d’ofrenes dels principals partits “homologats” per impedir la lliure expressió de la gent allà congregada, una lliure expressió que podrem estar-hi d’acord o no, però que com va dir aquell: “Jo no comparteixo en absolut les seves idees però em deixaria matar perquè vostè les pogués exposar” doncs es veu que als nostres “pares de la pàtria homologats” no cal matar-los perquè no comparteixin aquesta dita tan sols amb xiular-los ja n’hi ha prou! I a demés es dona el cas excepcional que en això hi coincideixen tots! Els de l’ex tripartit, els de la ex oposició, els ex no homologats i ara si homologats (doncs sembla que ara aquests ja no son considerants un “perill” per l’estatus quo. Oi senyora de Gispert?). Tots! En defensa de les bones maneres i les elegants formes, en allò que a ells els toca, es clar. Perquè quan parlem de la defensa de les idees dels altres no fan pas el mateix oi senyor Iceta? Oi senyor Ferràn? Vostès no xiulen ningú però escupen gripaus per la boca quan es parla de “nacionalisme i nacionalistes”, catalans això si!, fins i tot a vostè senyor Ferràn ningú li va lligar la boca quan va parlar i escriure que calia arrencar la crosta nacionalista de Tv3 i CatRadio i fins i tot va personalitzar parlant de “gurus mediatics” segurament no es referiria al senyor Cuni oi que no? A vostès tot se’ls permet, vostès son els únics  “gurus polítics” del nostre país, pobre país amb gurus com vostès! Fins ara ens podien dir que això era degut a que havien passat pel sedas del referendo popular, però ara ja no ens ho podran dir perquè aquests que tant critiquen també ho han fet i, es clar, no els agrada el que se senten, quina gosadia!! No els agrada el que els hi posin les vergonyes a l’aire: Que s’han cregut aquests! No els agrada que denunciïn allò que tants anys han estat callant.

Aquesta democràcia que durant els últims trenta-cinc anys han estat construint és una democràcia on els partits polítics i els grups econòmics manen i controlen qui es presenta o no, qui te possibilitats de sortir i qui no, i si no interessen se’ls tanca l’aixeta política o se’ls tanca la econòmica. On uns partits fan competència deslleial en vers d’altres, doncs uns poden accedir no tan sols a crèdits bancaris que d’altres no poden sinó inclús a la condonació dels deutes que aquests crèdits han generat, mentre d’altres han de pagar-s’ho tot de la seva butxaca i curiosament aquests son els més criticats pels primers i per alguns medis subvencionadíssims, a això no se li diu competència deslleial? Com se li diu sinó?.

Aquesta democràcia ecspanyola que subvenciona extraordinàriament als polítics de la “perifèria” (quina casualitat la perifèria que és on es dona el grau mes alt de incomoditat amb el centralisme) potser per aconseguir la seva fidelitat en cas d’arribar a les “últimes conseqüències”?. Aquesta democràcia que fa mans i mànigues per impedir les llistes obertes i així no es pugui desmuntar aquest “artefacte”. Aquesta democràcia que impedeix la lliure expressió del poble amb referèndums que no “interessen políticament” al·legant que “no hi caben a la constitució” o que “no hi tenim competències” i quan es fa de manera que no es poden amagar en excuses de mal pagador, senzillament diuen que “ara no toca” i no tan sols no toca que voti el poble, sinó que tampoc toca ni tan sols el debatre-ho en el Parlament de joguina que ens han donat vostès amb aquesta democràcia que no és res més que : Una democràcia de fireta!!

Visca la Pàtria

Noves marxes inercials.

Les inèrcies governen als indecisos. Molts ciutadans a Catalunya segueixen la inèrcia establerta, son catalans o/i espanyols, bé, espanyols per defecte, tan i fa, perquè qualsevol altre cosa els exigeix un esforç deliberat, haver de decidir els incomoda, sí, però cada dia menys, perquè seguir la marxa inercial que els ha dut fins aquí és cada dia més decebedor, per més que els de la “Catalunya optimista” o els “del somriure” de torn els hi vulguin, ens vulguin, daurar la píndola.

Catalunya, la Nació, com a alternativa a tanta desídia creixent és cada dia més valorada i més respectada, perquè Espanya és cada dia més inoperant i menys viable, els trens d’alta velocitat son un miratge dels fastos grandiloqüents de la cort espanyola que els catalans haurem de pagar, qui si no?. Però aquest capteniment ens ha empeltat, Montilla 115.000 euros/any, Benach 130.000 euros /any, i així seguint, quants?, coi!!, “grans dignataris”! igual que els espanyols.

Deia l’altre dia que 17.000 milions més d’euros cada any no son garantia de res a mig termini, quants hereus han dilapidat la fortuna i negoci familiar?. Per això la de la “regeneració política” te tanta ressonància, crec. Crec també, que el projecte de Catalunya Estat Sobirà ha d’oferir noves maneres, més operatives, renovades, més adaptatives a Futur que els que ens han sigut induïts per aquestes inèrcies vingudes de les planúries castellanes. Per a la majoria de ciutadans de Catalunya lliurar-se dels fastos de la cort espanyola és convincent, però fer l’esforç per acabar retent homenatge als “barons” catalans potser no els acabi de convèncer, i aquí en aquest punt, hauríem de ser molt més combatius, la “regeneració política” hauria de passar a ser part indestriable del procés de Independència de Catalunya. No fer-ho dona marge a la tebior i al poc convenciment, la Independència de Catalunya ha de significar i significa que els ciutadans podran tenir més incidència en les decisions polítiques, en que guanyarem en democràcia real, perquè hauríem de fer cap esforç només per a canviar d’amo?.
Catalunya, per allà on va, per més que els gestors de torn s’esforcin, és un “sistema” exhaurit, amb un Futur minvant. A mi em costa de pensar en que la Independència i la renovació política és puguin assolir l’una sense l’altre. En aquest sentit els processos que hi ha en marxa ens poden il•luminar fins a quin punt el procés va per aquests viaranys o no, estarem amatents, de moment dissabte dia 30 la Conferència Nacional.
Visca La Pàtria!!!!

Estelada

Sóc nacionalista i nacionalista català, no me n’amago. Ho sóc perquè sé i tinc el sentiment de pertànyer a un grup que conforma una nació. Ja sigui aquesta tal com la defineix l’enciclopèdia catalana o la real acadèmia espanyola, tant me fa.

Sóc nacionalista per obligació. Perquè quan hom té la consciència de pertànyer a una nació i aquesta careig d’estat, el mínim que han de fer els seus membres és aconseguir tenir-lo. Si després aquest estat s’uneix o és federa amb altres estats en pla d’igualtat o no, o vol anar per lliure, això ja és un altre tema i que cada estat té dret a decidir. Inclús un cop decidit no té perquè ser una condemna perpètua pels segles dels segles, ni de generació darrere generació. Si als que seguim aquest procés dins d’aquest esquema ens titllen de nacionalistes, ho dono per bo. Llegir-ne més »

El proper dissabte tindrà lloc la Conferència Nacional del Moviment per la Independència, en la que estic segur que molts ens hi trobarem. Una oportunitat més per saludar-nos.

Aquest moviment independentista és un com un bis que poc a poc va penetrant a la fusta, lentament, però sense aturador, poc a poc anem donant petites passes que mirades amb perspectiva ens situen molt lluny d’on estàvem no fa gaire temps.

El que és més significatiu és que poc a poc el paradigma d’una Catalunya independent ha passat de ser quelcom aparentment impossible a ser vista com una cosa perfectament factible, no sense dificultats però factible.

Fa uns mesos, al setembre, escrivia en aquest bloc: Un nou paradigma per Catalunya. Parlava de lideratges i deia aleshores: Això s’ha acabat, el nou líder oblida Espanya en el seu plantejament polític. La independència la fem i decidim nosaltres. En aquest procés Espanya serà menys important que les institucions internacionals, que són les que hauran de certificar l’existència del nostre país com un estat nou. Serem els catalans els que decidirem què volem ser. I també: Amb tot, un canvi de paradigma no és fàcil. Malgrat que Catalunya s’ha adonat que les coses fallen, economia, benestar, cultura, llengua, drets,etc., gairebé tots els catalans ho veuen, una part d’aquests està desorientada i no ha fet el canvi psicològic. El líder té la missió d’explicar al país aquest nou paradigma. Ha d’arribar a totes les llars de Catalunya, però no ho pot fer sol, cal que aquells que hem vist que el model no serveix, l’ajudem. Tots ens hi hem de posar.

Del setembre fins ara ens hem mogut una mica més i ens acostem al final. Una pregunta com: Creus que és possible la independència de Catalunya? avui es contestaria de forma ben diferent que fa uns anys. Deixant de banda si es vol o no, la resposta afirmativa seria ara una opció clara, mentre que fa uns anys el no hagués estat aclaparador. La independència es veu com una possibilitat real. Uns creuen que pot ser aviat, altres ho veuen més lluny, uns la volen i altres no, però ja forma part de l’inconscient col·lectiu. No és això un gran pas?

La Conferència Nacional ens farà donar un altre pas,petit o gran? Ja ho veurem.

En aquesta línia de canvi de paradigma, em va agradar molt un lúcid article del Prof. Manuel Castells, segurament el sociòleg de més prestigi internacional que ha donat aquest país. Manuel Castells no és català de naixement tot i que va cursar estudis a Barcelona. La seva carrera la va desenvolupar a Berkeley. No el definiria mai com un independentista català. Castells, que ara fa una gran tasca a la Universitat Oberta de Catalunya, s’ha interessat sempre sobre la política catalana. Castells creu que l’època dels grans estats ha mort i que la transició, deguda a la globalització deguda a la velocitat de la comunicació de la informació i de la facilitat de moure’s, persones i mercaderies, i d’estar informats al segon, farà canviar totalment les relacions polítiques. Un món més global amb decisions locals.

Torno a l’article que mencionava: La utopía independentista, que es va publicar a La Vanguardia del proppassat dissabte. Castells fa una interpretació original de la paraula utopia. Potser entendríem utopia com quelcom ideal però inassolible. Alguna cosa com la que va immortalitzar Thomas More fa gairebé sis segles.

Parlant dels moviments polítics i socials que havien hagut a la societat i relacionant-los amb la consulta popular sobre la independència, Castells diu: A la base de tots aquests projectes polític-socials i dels processos de mobilització que van portar a la seva concreció institucional, en un sentit o en un altre, amb diferents sorts i destins, havia utopies, havia construccions mentals que es relacionaven amb la vivència de persones i col·lectivitats. De manera que no menyscabin els efectes pràctics a curt, mitjà i llarg de la formació d’una utopia independentista amb cada vegada més arrelament en la societat catalana.

I acaba l’article dient: Una altra utopia, la d’una Europa unida, està en crisi d’idees i projecte. I potser podria reconstruir sobre bases socials i culturals diferents de les dels estats nació, gelosos de la seva impossible sobirania, per als que Europa va ser sempre un mal necessari per operar en un món globalitzat salvant el que poguessin del seu poder. L’Europa de les ciutats, de les regions, de les cultures, de les empreses, dels sindicats, de la societat civil realment existent i, en darrer terme, de les persones podria acollir una encarnació històrica més amable d’una independència de la col·lectivitat catalana en un context postnacional. Per això els estrategs que calculen probabilitats i reclamen programes s’equivoquen en l’arrel. Perquè l’arrel està en les ments i en moltes ments ja habita la utopia independentista.

Fixeu-vos com Castells parla d’aquet concepte de desenvolupament polític i social profund que neix de les idees col·lectives. Primer cal crear una imatge mental.

Al novembre escrivia al meu bloc: Construïm l’egregor que ens portarà a una Catalunya de somni. Deia jo aleshores: Al meu parer hi ha un dèficit general en el missatge polític que queda limitat al curt termini, en el millor dels casos, i obvia el gran objectiu nacional. Simbòlicament, ens manca l’egregor, una forma esotèrica d’expressar la força de l’inconscient col·lectiu de Jung. El poder del pensament, l’energia mental de la suma de pensaments enfocats en una mateixa direcció que crea una força irracional que ningú no pot aturar. Als catalans ens manca aquest sentiment col·lectiu per aconseguir un gran país. Moralment estem deprimits, som un país vell i cansat que ha de rejovenir. De cap manera no serà possible canviar.

Dit d’una o altra manera, utopia arrelada a les ments o la força de l’inconscient col·lectiu, egregor, aquesta força mobilitzadora va creixent, malgrat algunes errades, malgrat massa tebieses, l’egregor creix.

Per això us demano que no us desmoralitzeu, que envieu pensaments positius als que lideren la nostra societat i que ho expressin d’una o altra manera, volen la independència. El problema dels que la volen és doble: una part trobar el camí, l’altra determinar quan és el temps. Per això la pregunta clau ja no és si vols o no la independència, és: creus que és possible? El nostre objectiu immediat no és guanyar adeptes a la independència és guanyar convençuts de la seva possibilitat real. Quan la gran majoria cregui que és possible, caurà sola.

Fa ja temps que penso que no hem d’intentar convèncer als que no volen la independència, senzillament hem de fer que la seva viabilitat sigui compartida. Si els enemics de la independència creuen que és possible actuaran i si actuen guanyarem més adeptes.

Per això accions que vagin més enllà “dels de sempre”, quant al missatge, ens faran arribar més lluny. Per això les declaracions sobre sentiments no són suficients fan falta les declaracions sobre possibilitats. Per això convenen titular de gent coneguda com: Mathew Tree pronostica la independència de Catalunya per d’aquí a cinc anys.

Evidentment cal anar més enllà i ho podem aconseguir. Si jo fos multimilionari invertiria en la comunicació exterior, en projectes a Harvard, Columbia o Berkeley, de noms de prestigi, que expliquessin la viabilitat del nostre país com a estat independent i la seva viabilitat.

Hi ha algú que li sobrin diners? En podem parlar.

Bona diada de Sant Jordi i bona Pasqua! Aviat matarem al drac.

L’altre dia veia la re emissió d’un debat on un dels tertulians que es declara independentista, i no en tinc cap dubte, exposava les seves tesis. Aquest home, al qual li professo un absolut respecte i m’inspira una notable simpatia, deia en aquest debat, arrogant-se un bonísme que penso que no tocava, que ell considerava que a la independència s’hi havia d’arribar amb un ample consens de la societat catalana, un consens del 99,9 %. Si, ho heu llegit bé! Del 99,9%, I això ho deia amb un debat per televisió! Aquesta limitació convertiria la independència en més impossible que si depengués de Madrit el concedir-nos-la o no!. Home, hem de ser seriosos! Aquest bon senyor no es pas cap ignorant, es periodista d’ofici, coneix les intringulis de la política doncs dins dels seus amics, coneguts i saludats s’hi compten alguns dels polítics actuals, aquest senyor va militar en un partit polític dependentista i un bon dia va decidir quer la única solució per Catalunya era la independència va abandonar el partit i va abraçar les tesisi independentistes, un convers, perfecte!! Crec realment en la sinceritat d’aquest home quan diu que es considera independentista, però amb les seves declaracions el podríem col·locar dins la categoria de l’independentisme utòpic. Ell confessa que, a part del seu sentiment identitari, va passar a l’independentisme per una qüestió pràctica, doncs es va donar compte que sense la independència el nostre país es va empobrint cada dia que passa i que esgotats tots els camins per arribar a un acord amb Espanya ja no queda cap altre camí que declarar la independència. Perfecte! Un independentista pràctic que escolleix la via utòpica per proclamar la independència, una mica incoherent oi?

Aii la utopia catalana, que no es pas la utopia de la nació catalana sinó la dels nacionals catalans. El projecte d’independència no és avui una utopia, la convertim en això els catalans i alguns independentistes que quan parlem amb dos espanyols se’ns obren les carns i desitgem que la independència la ratifiquin el 99,9% dels votants del referèndum. I perquè no el 99,9% del cens electoral..? i un 100%? home seria més democràtic no? I el país no se’ns trencaria! Aquests independentistes superen les tesis d’en Artur Mas.

Ja sé que això tan sols és un cas i que se’m pot dir que no s’ha de generalitzar, i tant que no! Peró el que és ben cert és que cada catalanet (independentistes inclosos) portem dins una utopia en referència a la nostra pàtria, i la finalitat d’aquest escrit es dir-vos: NO!! Les grans nacions del mon no es construeixen en base a utopies; i ara em sortiran els ciutadans dels EE.UU. d’Amèrica i em diran que el seu país es va construir a rel d’una utopia i aquesta va ser la seva constitució, en aquell temps una de les mes avençades. No entraré a discutir-ho, només diré: potser si, en aquells temps potser si! Peró avui els EE.UU son el país menys utòpic del mon! Per això mateix és un dels més potents. Les utopies estan molt bé per somniar, però per construir en la realitat calen realitats. I la realitat ens diu que un 99,9% de vots es absolutament inassolible en un estat de dret; em sembla recordar que ni el franquisme va assolir tal nivell de consens en cap de les seves “consultes” referendaries. Com també és utòpic el pensar que Espanya acceptarà un estat confederal o federal assimetric, tot això son utopies, fer volar coloms!!. Com tampoc es concebible la utopia de constituir un estat sense exercit. Ni tampoc podem acabar tots solets amb la fam del mon, ni amb les injustícies socials, ni operar a tots els pobres del mon que necessiten una intervenció quirúrgica, ni… ni… Prou farem si intentem que dins de casa nostra les coses siguin el més còmodes possible per aquells que tinguin la nacionalitat catalana i els habitants que no la tinguin al menys gaudeixin d’unes seguretats el més amples possible. Això i no massa més podrem fer amb la independència (i ja seria prou), ja sé que els catalans som collonuts.. però no tant com per assolir el 99,9% de vots en un referèndum… i Déu mos en guard doncs ens podríem equiparar a l’actual Iran.

Això no és una crítica a aquest bon home que quan diu el que diu només pensa amb el cor i no pas amb el cap, el que succeeix es que: Quants de nosaltres pensem amb el cor en comptes del cap quan el tema és relacionat amb la nostre llibertat com a poble? Quants de nosaltres ho veiem tan clar que pensem que la nostra solució és l’única possible?. Potser si deslliguéssim una mica més de les emocions aquest tema tot seria més fàcil, i tots aniríem més a una.

Deixem-nos d’utopies, les quals estan bé per fixar-nos un horitzó inabastable i ideal que ens faci millorar cada dia, la utopia ha de ser la pastanaga inassolible que ens faci córrer més cada dia per millorar tot allò millorable. Peró la independència de Catalunya avui és, no tan sols un objectiu assolible, sinó absolutament i completament assolible a curt termini, malgrat el que ens vulguin vendre alguns polítics interessats i periodistes i opinadors de la menjadora. Només ens cal saber el que volem i el que ens convé i actuar amb conseqüència.

Deixem per un altre dia, si s’escau, comentar el jardí on s’està posant el govern de la Generalitat, doncs em sembla que d’aquí uns dies encara s’haurà enfangat una mica més, i tot per no voler “trencar peres” amb Escanya. Políticament, per ells faran, malgrat que socialment ho patirem tots plegats

Visca la Pàtria

Avui, tal com vaig fer ahir, he plantat 30 arbres, aprofito aquest període de vacances per a fer provisió de futur, els dies passen i el temps s’esmuny entre les mans. No sé cert si en veuré els fruits tanmateix és millor fer alguna cosa que no pas no fer res.

 Quan miro Catalunya des de una perspectiva de futur, entenc que tenim molta feina si volem assolir un futur veritablement millor en tots els aspectes.

CiU ha començat per a produir un canvi necessari en algun aspecte prou important, el model “barra lliure” que tant d’èxit ha proporcionat a “les esquerres” i que tant de desastre ens a proporcionat a tots com a País ha començat a ser desballestat en bona part. No produïm la riquesa necessària per a tal de proporcionar-nos aquestes festes, i no ens podem endeutar més, perquè no podem pagar.

 Davant això, no ens pot passar per alt el fet que som un País colonitzat i espoliat, certament amb 17.000 milions d’euros més cada any podríem fer i anar d’un altre manera, tanmateix respecte d’això convé senyalar algunes qüestions. Sovint es diu que amb aquests diners es poden fer “X” hospitals cada “Y” temps, però els hospitals no només es poden de fer, s’han de mantenir i son caríssims. Amb tot, el debat de si “barra lliure” o no, és un debat emplaçat en un Estat Sobirà, un debat que ara te un sentit relatiu a una supervivència precària que depèn de que Madrid ens pagui enguany el que ens deu o ens ho pagui quan “ho diu la llei”. Tant una cosa com l’altre ens traurà poc el ventre de pena, i sent així, pensar en el futur és un exercici penós.

 Plantar arbres és una feinada, has de menar el pic i això és dur, però si els plantes al tros d’un altre …. Catalunya fa una feina molt feixuga per a fer viable Espanya, en paga un preu molt alt, l’àrea metropolitana de Barcelona està en risc de ser descatalanitzada definitivament, tot i així la nostre reacció ens ha demostrat que som ben vius, una participació del 20% en la Consulta Barcelona Decideix així ens ho testimonia, però no val a badar. Cada dia ens costarà més i més, malgrat el canvi de model que ha introduït CiU, tenir una societat productiva sense les inversions necessàries que el Futur ens demanda, si no assolim la Independència el Futur és negre, per més que ens esforcem i encara que aprenguem a no programar programes de “màxima audiència” a hores tant tardanes.

  Com algú pot estimar casa seva, els seus fills, i la seva terra i no tenir cura del Futur?

  Jo no soc espanyol i no hi vull treballar més per a ells, PROU!!!!

Podria dir que lamento haver-ho de fer, però no seria cert, estic encantat d’exposar-ho. M’omple d’orgull i satisfacció, dir que el federalisme va nu. El vestit amb què es volen tapar les vergonyes no existeix i van ensenyant el cul.

Unionistes dependents estatutaris.

Després que el TC acabes de rematar l’últim intent d’encaix amb Espanya, un cop enterrat i oblidat l’estatutet, els únics, que rarament trauen el taüt de l’estatut de passeig, són curiosament els inductors del seu assassinat. Els unionistes s’han passat a la paraula “federal” com un clau roent, la cura de tots els mals.

Ara són una colla, per sort cada dia més minsa, els que parlen del federalisme com si aquest hagués estat el seu objectiu de tota la vida i allò dels estatuts i l’estat de les autonomies només un pas cap a l’autèntic i fabulós estat federal espanyol. Llegir-ne més »

La setmana acaba sense una de les distraccions més desitjades, deu ser cosa de que el dia 15 és el divendres de dolors. Ens hem quedat sense el còmic setmanal de Josep Antoni Duran i Lleida que només desitja bona setmana Santa i bona Pasqua. Què hi farem!

De totes maneres ens ha compensat rebre una bona notícia. El matí de divendres, no tot són dolors, hem pogut llegir: Vila d’Abadal aposta per retirar Duran i sobiranitzar Unió. No he pogut llegir més que el resum perquè no he comprat el diari ARA però em sembla suficient.

L’alcalde de Vic i diputat d’Unió, Josep Maria Vila d’Abadal, diu que el líder del seu partit, Josep Antoni Duran i Lleida, s’equivoca quan exagera el seu antiindependentisme pensant en els seus amics de Madrid. Alhora, ha expressat que el líder democristià hauria de deixar pas a una nova direcció, ja que si una persona porta 30 anys al capdavant d’un partit va en contra del pluralisme.

Suficient, no? No ho diu un qualsevol, un militant poc influent, ho diu Vila d’Abadal. A més posa el dit a la nafra indicant quines són les prioritats del “líder” democristià: els seus amics de Madrid. La defensa dels interessos reals de Catalunya sembla que no són sempre la prioritat. Si ho són, no ho notem.

Sense exagerar, a mi m’agrada sempre veure el cantó positiu de les coses. Nosaltres podem mirar els fets de dues maneres. Una és la foto fixa. L’altra la seqüència d’imatges. La foto fixa normalment ens permet analitzar els detalls, veure petits matisos del moment concret, però la seqüència d’imatges ens dóna una perspectiva sobre l’evolució i ens pot fer treure conclusions sobre la tendència. No podem mai prescindir de la foto fixa, si la tenim, però mai no ens donarà l’oportunitat de panificar ni de fer una anàlisi estratègica.

Podríem agafar un parell d’instantànies. El 28 de novembre i el 13 d’abril. Les dues ens indicarien que l’independetisme està molt malament. Si ara agafem una altra instantània, la del 10 de juliol, podríem dir que estem a tocar d ela independència. Nogensmenys, les dues visions són totalment errònies. Si mirem la transformació política de la societat en els darrers tres anys, per posar un punt de referència, ens adonarem que la possibilitat d’aconseguir la independència és ara molt més evident i que aquesta independència és volguda per més gent, però al mateix temps que els polítics a temps complet no la tenen prou assumida o no la tenen coma principal prioritat.

Si fem ara una anàlisi similar però fixant-nos només en els grups polítics del Govern ens adonarem que el discurs de CDC d’avui és molt diferent del de fa no massa temps. Em direu que està lluny del que voldríem els independentistes descarats, sí, efectivament, però estem ara més a prop que abans.

Si ens fixem ara en UDC veurem també una evolució notable. Malgrat un president del comitè de govern que es declara contrari a la independència per raons alienígenes, les declaracions dels seus militants, de presència pública o no, són “agosaradament” independentistes.

Agafant dues persones d’edat. Jordi Pujol i Agustí Bassols. Amb matisos i moments diferents però veuen inviable Catalunya formant part d’Espanya.

Podríeu dir que a aquest pas no hi arribarem mai. Doncs vés a saber. Jo particularment crec que caminant amb la mateixa acceleració estem molt a prop. De totes formes no tinc en compte una variable. En els últims dos cents metres els defensor de la “unitat de la pàtria”, interns i externs, ens intentaran fer caure i ens frenaran. Tots els poders reals es posaran en contra nostre. Em de ser llestos com els jugadors de l’USAP i saber fintar de forma que els sobrepassem. Alguna vegada caurem, és natural, però si ens aixequem i seguim corrents hi arribarem. Els entrebancs ens entretindran una mica però hi arribarem.

Haurem de ser intel·ligents i fer que la societat cada vegada estigui més al nostre costat. Això, entre altres coses, vol dir saber fugir de la frivolitat (i 2) i del friquisme. És evident que hi ha moltes fórmules per defensar la independència, però fer un numeret cada dos dies no és la forma que a mi m’agrada.

La major part de la societat està a prop de la “normal”, en el sentit estadístic de la paraula, i rebutja els extrems, un o altre. Sembla lògic que l’acció independentista, sense menystenir cap extrem, ha de tendir a la normalitat. Quan la fotografia és la dels extrems fem més mal que bé perquè allunyem a la majoria de la gent. Només alguns surten a la fotografia. No sé si això és el que convé al nostre país. Personalment em sento molt lluny de tot això.

Per sort aviat, el dia 30 d’abril, hi haurà la Conferència Nacional per la Independència. Confio que serveixi per donar un altre impuls al nostre moviment. Si no ho heu fet, apunteu-vos.

Què comenci bé aquesta setmana Santa i que la gaudiu.

Avui, malgrat el resultat ja esperat de la votació del projecte de llei per la independència, escric amb una gran esperança doncs constato que malgrat la “realitat” política que vivim la qual ens dona alegries i desenganys (mes d’aquests que d’aquells) avui se m’ha confirmat la realitat de la societat catalana i més concretament de la societat barcelonina, aquesta que tants acusàvem d’espanyolista i els resultats de la consulta ja s’ha encarregat de desmentir amb uns quasi bé equiparables als aconseguits a la Catalunya més “catalana” que podríem trobar. Barcelona i la seva societat està madurant a passos gegantins en la seva concepció de la nació.

Tot això bé a tall d’una reunió de treball a la que avui mateix he assistit i en la qual, en un intermedi, ha sortit el tema del nostre alliberament nacional arran de “les consultes” i de lo cansats i esgotats d’aguantar Espanya que estan molts que fa uns anys podíem catalogar de catalans sense gaire més trets catalanistes que ser del Barça i pari vostè de comptar, d’aquells que et deien que això de la independència era fer volar coloms i alguns d’ells et podien contestar que també eren o se sentien espanyols, doncs ells son nascuts fora d’aquí o els seus pares son espanyols (com els d’en Duran i Lleida). Alguns em preguntaven, ja que es de coneixement general la meva ideologia nacionalista radical amb solució independentista, si creia que ho aconseguiríem aviat i jo els animava dient-los-hi que si, que això està al caure si apretem entre tots una mica més. Gent que molts d’ells son, o eren, votants socialistes i que avui s’han desenganyat, doncs em comentaven que es consideraven socialistes però que ja no els tornarien a votar perquè no hi ha realment un partit socialista veritablement català i el PSC només és el PSOE a Catalunya i per aquí ja no hi passen, i això no els hi deia jo, això sortia d’aquells que fins fa poc votaven socialisme sense diferenciar el sentit nacional del seu vot… i avui si que ho fan!. Alguns callaven encara, és cert, però ja no gosaven badar boca doncs no tenien cap argument per oposar, us prometo que fa anys, o mesos, el panorama hagués sigut molt diferent, oposat segurament. I això és tret de la societat barcelonina real, treballadora, la gent del carrer i no dels polítics, periodistes ni intel·lectuals.

Alguns comentaristes interessats han criticat els resultats de la consulta per la independència a Barcelona, la realitat és que ningú s’imaginava el gran èxit que han aconseguit aquests patriotes amb el seu treball i la bona resposta de la ciutadania, amb medis precaris s’ha aconseguit una participació del 21,37% del cens de la ciutat (basant-nos exclusivament en el cens d’electors), amb unes votacions dilatades en el temps, si, però amb uns medis molt precaris, una organització modèlica, una actitud impecablement democràtica, però amb molt poca “propaganda” a favor de la participació, sense rebre paperetes a casa, sense “bonificar” el vot amb hores de treball pagades i no realitzades i sense propaganda institucional. Ja veuríem amb aquests condicionants els resultats que tindrien moltes de les eleccions oficials algunes d’elles no massa reeixides malgrat el vot bonificat i la propaganda institucional incloses.

Benvolguts i esforçats amics lectors, algunes idees em volten pel terrat potser d’una manera aparentment inconnexa,  però amb tot em sembla que m’assetgen amb la voluntat de posar un xic d’ordre en el torrent d’esdeveniments que operen a Catalunya i, sobre tot, si pot ser, en el significat de tot plegat.

 Primer de tot vull felicitar a tota la gent que ha fet possible “Catalunya decideix”, potser un cas únic en el mon mundial.

 Pel que fa als resultats també cal felicitar-se perquè son excel·lents, malgrat que els espanyolistes vinguin a tirar aigua al vi amb pseudo arguments agafats amb pinces. Respecta d’això per exemple, el señor Bolaños del PSC, s’alçà en “el mon a Rac1” en portantveu de la gent que no ha anat a votar, que segons ell son el 82%. Només dir-li que en la última legislatura del tripartit, el govern tripartit va governar Catalunya amb una representació del 30% si estimem tota la gent que estava convocada a anar a votar, i segons sembla no es varen sentir deslegitimats mai, i l’altre 70% què, señor Balaños?.

  Tot i que els resistents espanyolistes han deixat calar, tal com sospitàvem, que lluitaran cada pam de terreny i cada engruna del relat, el cert és que ara a Catalunya el debat polític està cada dia més condicionat per a la consideració del nostre estatus quo, el que ara es considera implícitament en el debat polític a Catalunya és la mateixa viabilitat de “La Nació”, som una Nació?, això com es pot realitzar?.

 N’hi ha que només reconeixen la “nación espanyola”, també n’hi ha que tot considerant que Catalunya és una Nació, renuncien a fer la realització de la Nació com a tal. Normalment aquests tenen a mà una bateria d’argumentacions “ad hoc” poc reeixides però que funcionen, “… que si HEM de ser un sol poble”, “… que si abans de fer aquesta realització n’hem de fer un munt de xiques”, “ … els ideals utòpics els col·loquem en un horitzó llunyà, irrealitzable, per això son utòpics, ens dinamitzen”, “ … que si els organismes internacionals no ens reconeixerien”, “… que si tinc un tiet a Peñafiel”, “… que si la multiculturalitat”, etc.

  Ara però, el “confederalisme” esdevindrà una plaça forta per defensar l’espanyolisme, esdevindrà una plaça forta per a defensar l’espanyolisme perquè és una actitud estratègica, que no nega res, aparentment, perquè si considerem que “l’estat de les autonomies” és ja un apunt de federalisme, tot allò que rau en les mans del Poder Central és gestionat en benefici de Castella i en detriment de Catalunya, oficialitat de la llengua asimètrica, decisions polítiques d’inversions econòmiques  asimètriques, representació internacional asimètrica, etc. Però amb tot, això del “confederalisme” continuarà sent un entrebanc perquè és com si es digués que dins el meu ordinador hi ha un ésser fantasmagòric, incontingent, ningú ho podria demostrar com a cert però tampoc ningú podria fer el contrari, i així anar fent d’espanyolista esquivant la denominació d’origen per tal de passar per “catalanista”. Lladregots!!!!

                                    —————————————————————

 En Artur Mas, el molt honorable president del meu País, ha guanyat les darreres eleccions al Parlament. Li vaig escoltar bona part de la conferència pública dels cent dies de govern i vaig quedar gratament impressionat, sens dubte el president exerceix de president, com un gran president, com un gran president d’un gran Estat europeu, però …, ara per ara és en realitat el president d’un país colonitzat en vies d’aculturació i espoliat, tot i el seu posat, i potser les seves habilitats, ara per ara és més un governador de províncies que altre cosa.

 Com ell diu, “tenim país”, però un país sense voluntat de realització Nacional, no pot fer cap transició.

 Deia no fa pas gaire, que segurament el pla “A” d’en Mas, “pacte fiscal”, és només un pla llançadora cap al pla “B”, veritable pla Nacional de transició cap a la plena Sobirania. Això però, depèn de nosaltres en bona mesura, ara s’albiren noves fites, Llei de la Independència, Conferencia Nacional, els agents independentistes actuarem, tots els independentistes som agents de la independència, només ens cal continuar treballant i sumant allà on puguem.

 Visca La Pàtria.!!!!

Un altra setmana tinc que ajornar l’article que tenia preparat, els esdeveniments em porten a fer-ho, no hi ha lloc pel avorriment.

Molt Honorable, n’estic far! Miri ens podríem passar dies i dies marejant la perdiu, però millor anar al gra.

Per mi el problema principal del nostre país es l’espoli. Vull pensar que vostè també n’és conscient, perquè en ocasions escoltant el que diu i algunes de les seves actuacions m’ho fan dubtar. Per exemple al evitar haver de dir la paraula espoli i parlar en el seu lloc de dèficit fiscal i la resistència a no quantificar-lo, a posar-ho en xifres, quan el mateix govern espanyol no sense una aferrissada resistència i per necessitat va fer-ho i alguns experts i altres entitats ho fan tot sovint. M’agradaria conèixer quina és la quantitat estimada per la Generalitat i la del seu conseller en economia, tan prestigiós, com és en Mas-colell, per acabar d’oficialitzar-ho. Llegir-ne més »

He parlat sovint, potser massa, de Josep Antoni Duran i Lleida i el seu posicionament en el tema de la consulta a la ciutadania sobre si vol o no que Catalunya sigui un Estat independent. Tanmateix no puc evitar-ho, em molesta profundament que algú vulgui interpretar la història i el pensament d’un col·lectiu en base a les seves idees quan una part significativa del col·lectiu, en nombre i qualitat, manifesta una opinió contrària.

Avui amb l’agudesa del beatífic pare Brown Duran recorda en la seva pastoral que aquest dissabte es commemora el 73è aniversari de l’afusellament de Manuel Carrasco i Formiguera.

Duran i Lleida escriu: Sempre és interessant estudiar a fons la vida de Carrasco i Formiguera. Hi ha persones que es queden només amb un passatge de la seva vida, com el crit “Amunt, avant, visca Catalunya lliure!”, que fa molts més anys que subscric i que llanço que molts dels que ara interpreten que la llibertat de Catalunya només es pot resoldre a través d’un únic camí. Però crec que ningú, llevat dels seus familiars, es troba en condicions de parlar en nom seu. Només un petit apunt: ni Carrasco i Formiguera, ni la Unió de llavors, ni la Unió d’ara volem un país dividit. A l’inrevés: posem l’accent en la necessitat d’un sol poble com a divisa molt més important i prèvia a un Estat. Com a deixebles del doctor Carles Cardó, sempre enfortirem el valor de la nació per sobre de l’Estat. Per això el nostre projecte és la confederació. I sóc conscient que costa d’explicar, i més quan hi ha tendència a simplificar entre el blanc i el negre. De l’any 31 al 39, Unió s’hi va negar sempre i no va ser mai entesa. Ara ens hi neguem novament a risc de no ser entesos una vegada més.

Ni som independentistes ni antiindependentistes. No som el sector antiindependentista de Convergència i Unió. Tenim el nostre propi projecte i creiem que com a nacionalistes tenim molt camí a fer plegats amb molta gent, a banda de l’estació final que cadascú tingui en el seu horitzó. La fractura i la divisió del país, exactament el que diu el president Pujol, ens preocupa, i molt. Ens ha preocupat sempre la generació de frustració que provoca la inviabilitat de determinats projectes, exactament com preocupa a l’expresident de la Generalitat. Respectem tothom i totes les posicions. I demanem respecte per a tots.

He reproduït aquesta part perquè és on Duran i Lleida ens intenta fer veure que la seva ideologia és la d’Unió. És cert que la idea primigènia d’Unió és la confederació dels pobles de l’actual estat espanyol, però m’atreveixo a dir després de llegir algunes coses, que el pensament de Manuel Carrasco i Formiguera va més enllà de la confederació.

Parlant del polític assassinat, escriu Quim Torra: Empresonat en dues ocasions, del penal de Burgos en va sortir un cop; la segona vegada ja no. Carrasco, que sempre es definí com un nacionalista radical, escriu el dimarts 23 d’octubre de 1923 en el seu diari, el dia que va ingressar a la presó amb motiu de la condemna per les caricatures de l´Estevet, “Setmanari Nacionalista i Popular”: “De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d’aquest dia i d’aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món“. Va patir aleshores per aquella condemna 180 dies de captiveri.

No dubto que l’aparent independentisme radical fos formulat més tard en els documents fundacionals d’Unió d’una forma més moderada. De fet, podem llegir les principals idees a la Compilació Doctrinal d’Unió que va ser aprovada pel Consell Nacional del 3 de març del 1963 i que respon a la necessitat de refondre la doctrina del Partit elaborada abans de la Guerra Civil amb les noves qüestions plantejades posteriorment.

Diu, referint-se a Espanya: També els anys de convivència entre les diferents nacions d’Espanya han portat a la seva integració econòmica, i per això “la millor solució per als problemes nacionals dels països ibèrics és una confederació lliurement pactada sobre les bases d’independència política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual”. Això, però, només serà possible si totes les parts hi estan d’acord, per la qual cosa Catalunya, cas de no ser així, té el dret de separar-se d’Espanya.

En aquest document de fa gairebé mig segle, elaborat en plena dictadura, es diu que Catalunya, en cas de no ser possible la confederació, té el dret de separar-se d’Espanya.

És ben evident que Unió pot preguntar-se si és possible la confederació i uns poden opinar que sí i altres que no. Per a mi és bastant evident que després de 35 anys de la mort del dictador les nul·les possibilitats d’una confederació han quedat clares. Amb tot, si algú tenia dubtes, la recent sentència del Tribunal Constitucional ens ho fa meridianament palès. Una confederació és la unió de parts independents que gaudeixen i exerceixen la seva independència i decideixen posar en comú determinats aspectes amb cessió de part d ela seva sobirania. El que més s’aproxima a això ara és la Unió Europea (deixant de banda la Confederació Helvètica). La confederació parteix sempre de la prèvia sobirania.

Hi ha algú amb dos dits d’enteniment que pensi que l’opció confederació, insisteixo, fruit de la voluntat de les parts, és possible? Pel que es veu, un grup d’Unió, significat i amb veu, pensa que no.

L’altre aspecte cabdal és el que Duran i Lleida expressa amb aquest frase: La fractura i la divisió del país, exactament el que diu el president Pujol, ens preocupa, i molt. Aquest punt el comparteixen públicament també Artur Mas i altres dirigents nacionalistes. És la base de la política del Govern. A mi també m’amoïna i suposo que a tothom.

En el moment que algú pregunta sí o no, sobre el que sigui, és manifesta aquesta divisió. És manifesta, atenció, és manifesta el que hi ha, però la divisió hi és d’antuvi. És absolutament cert que el país està dividit. El que passaria davant d’una manifestació a favor de la independència seria que els que ara callen parlarien. Callen perquè és la seva opció la que domina. Resulta que per no molestar als que no volen la independència ens hem de fastiguejar els que la volem. En base a quina teoria? Sota quin principi democràtic és millor això que preguntar i votar?

Jo crec que el problema és que la divisió l’hauríem de fer de forma diferent. Un grup no vol la independència, vol continuar sent espanyol. Serà per desinformació o per amor o perquè el seu pare viu en un poblet de l’Aragó, tant m’és.

Un segon grup vol obtenir la independència i vol exercir el dret d’autodeterminació.

Queda un altre grup, els que voldrien la independència i tenen por. No tenen por de dividir el país, tenen por de més coses.

Ja faria un altre grup. Els que volen la independència, parlen de la divisió del país i es proposen carregar-se de raons per tenir una gran majoria al seu costat. Vull pensar que és propòsit d’Artur Mas quan diu: ‘Actuaré tocant de peus a terra, però mirant l’horitzó. No farem una consulta en aquesta quatre anys sobre la independència.’ Mas va reclamar fer pinya pel pacte fiscal, que ‘és un objectiu que ens pot unir a tots’ i considera que fer un pas cap a la independència provocaria la divisió. Després d’haver dit: un cop liquidada la via estatutària per part del Tribunal Constitucional, ‘Catalunya té la possibilitat i el dret d’encentar altres vies’.

És una posició més prudent però no és prou explícita i per tant els dubtes entre els independentistes hi són.

Jo no la comparteixo perquè crec que cal plantejar les coses amb més cruesa. L’encaix “normal” de moltes aspiracions de Catalunya a Espanya no és possible. Només ho seria, a contracor, si fos l’única alternativa espanyola per mantenir determinats privilegis. La cruesa de la situació econòmica ha fet obrir els ulls a molts. Ja no ens podem permetre el luxe de malmetre més el nostre estat del benestar i perdre capacitat econòmica i competitivitat. Què no ho han vit prou durant aquests anys? On són les infraestructures? On són els diners? On és la nostra capacitat de decidir?

Crec que el Govern, amb absoluta normalitat, ha de dir clarament a Catalunya que pensa promoure la independència. També ha d’anar a Madrid, a Brussel·les i a Washington a deixar-ho ben clar. Només amb una posició valenta Catalunya té futur.

Llegeixo que Artur Mas va dir: Catalunya està patint el seu propi “viacrucis” i que es va mostrar convençut que acabarà bé. Potser en aquest moment en que estem a punt de començar la Setmana de Passió sigui adient parlar de Viacrucis, però bo és recordar que el Viacrucis acaba amb la catorzena estació que recorda quan Jesús és dipositat a la sepultura. En el Viacrucis no hi ha Resurrecció. Acaba amb la mort i la sepultura. No acaba bé, els romans maten Jesús amb l’ajut dels jueus, especialment dels fariseus. Aquí en tenim uns quants de fariseus.

Cal ser valents, cal que el Govern ho sigui.

Acabo dient. Aneu a votar diumenge, els que estigueu en alguna de les poblacions que voten. Els que no, aboqueu-vos a ajudar a Barcelona. Ha de ser una festa. Hi ha esperança.

Perdoneu que sigui reiteratiu en el tema, però és l’eix de la nova terra promesa que ens ofereix el partit guanyador en les últimes eleccions al Parlament de Catalunya: El Pacte fiscal en la línia del concert econòmic. Si analitzem la frase se’n du l’oli, doncs veiem que no ens promet el “concert econòmic” sinó un pacte fiscal (el que ja deu fer el quatre-cents mes o menys), això sí!: en la línia del concert econòmic, o sia que el desllorigador deu estar en això de “la línia”; quina pot ser aquesta “línia”? Jo no estic dins del cap de l’Honorable Artur Mas i per tant no puc assegurar “la línia” que ell te pensada (si és que en té alguna) però si que ja es comença a veure per on estiren els “poders fàctics” econòmics de Catalunya, que no catalans. Doncs ja llegim a La Vanguardia que en Joaquim Gay de Montellà que, per qui no ho sàpiga, és el President del Foment del Treball de Catalunya, que no català, ha dit el següent: “El pacto fiscal puede y debe ser viable y solidario con el resto del Estado Español” i s’ha quedat tan ample!. Com sempre surten els protectors de l’estatus quo escanyol per aconseguir que alguna cosa canviï peró que en el fons res ho faci, amb l’objectiu que esl escanyols no es desenganxin de la mamella catalana fins que aquesta quedi ben seca, perquè es clar, dins aquests escanyols hi son els que el senyor Gay de Montellà representa, doncs aquesta Escanya no està tan sols més enllà de les fronteres catalanes, sinó que la també tenim dins el nostre propi territori infiltrada dins les pròpies institucions.

Al senyor Gay de Montellà, i a la gent com ell, no l’interessa comptar els anys i panys que des de Catalunya s’ha sigut “solidari” amb la resta d’un Estat que ens desprecia, ens avorreix, ens insulta, ens denigra, ens segresta la nostra historia, ens boicoteja el nostre creixement econòmic, social i cultural i a sobre ens roba la cartera!. Per que realment això no és solidaritat senyor Gay de Montellà, la solidaritat és de lliure elecció i no pas d’obligat compliment.

“Catalunya seria un dels països més rics del món” ha dit el senyor Kenneth Rogoff que és professor d’Economia de la Universitat de Harvard i ex economista en cap del FMI (Fons Monetari Internacional), una mica més preparat que el senyor Gay de Montellà em sembla a mi. Peró atenció que ha remarcat que això seria així amb una “Catalunya, aïllada”, evidentment es refereix a una Catalunya sense Espanya, sense la rèmora que Espanya representa per a nosaltres. Prengui’n nota senyors del govern català, empresaris, treballadors i catalans tots; siguem més ambiciosos, confiem més en nosaltres mateixos que des de fora ja ho fan i nosaltres sense voler assabentar-nos de res!.

Ara ens surt el govern de la gestoria de Madrit a Catalunya dient-nos que ens hem de cordar el cinturó un o dos forats més… bé un deu per cent de cinturó més, això significarà que tindrem una pitjor assistència sanitària, una pitjor educació, una pitjor seguretat. Tot això perquè? Doncs per complir “l’objectiu de dèficit públic”, que senzillament vol dir fer quadrar el números de l’Estat Espanyol per que els demés puguin seguir gaudint del benestar que han aconseguit amb bona part gracies als nostres diners i ara en comptes de retallar-se ells volen que ens seguim retallant nosaltres. Que quedi clar que sense Espanya Catalunya no en tindria de “dèficit públic”, per molt mals gestors que haguessin sigut els del tripartit (que ho han sigut i molt!!) no en tindríem de dèficit públic, llavors per que carat em de reduir-lo? Que el redueixin “ells”!!. Ep!! però, atenció a les paraules del portaveu de la Gestoria del General de Madrit a Catalunya senyor Francesc Homs: “Jo confio que acabaran reaccionant perquè l’estat espanyol no es pot permetre el luxe ni davant d’Europa ni davant del poble de Catalunya de deixar-nos així de penjats” i també: “Em sembla raonable des del punt de vista polític dir esperem que passi el 22 de maig per veure si aquesta gent de Madrid s’ho miren d’una altra manera”. Bé, seguim igual!! segueixen igual… pidolant a Madrit tot allò que és nostre i ben nostre!!. Això si amb tímides advertències com: “Si realment aquesta gent de Madrid s’aferra a la idea que hem de complir el dèficit en els termes que ho plantegen, que vol dir “retalli més”, nosaltres no ho farem. I si ens intervenen serà perquè ens venen a tancar serveis públics. Aleshores la gent ja farà un judici de què li convé o no li convé a aquest país”. Senyors gestors de la Generalitat, si tinguessin una mínim d’orgull nacional exigirien fins l’ultim euro que i sense mirar quan s’han compromès a pagar o no!! son diners nostres que ells tenen a la seva butxaca i els volem ara! Sense parlar del que ens han espoliat durant anys i panys. I si tant creuen en Espanya perquè permeten i accepten que una part gaudeixi de pitjors serveis que l’altra i a sobre en global paguin més? Això d’Espanya és una estafa pels catalans i vostès estan col·laborant en aquesta estafa no posant els comptes clars i tota la informació damunt la taula per tal que la sapiguem tots… que hi tenim tot el dret a saber com s’està jugant amb els nostres “quartos”, que son nostres i no d’ells!!