He parlat sovint, potser massa, de Josep Antoni Duran i Lleida i el seu posicionament en el tema de la consulta a la ciutadania sobre si vol o no que Catalunya sigui un Estat independent. Tanmateix no puc evitar-ho, em molesta profundament que algú vulgui interpretar la història i el pensament d’un col·lectiu en base a les seves idees quan una part significativa del col·lectiu, en nombre i qualitat, manifesta una opinió contrària.

Avui amb l’agudesa del beatífic pare Brown Duran recorda en la seva pastoral que aquest dissabte es commemora el 73è aniversari de l’afusellament de Manuel Carrasco i Formiguera.

Duran i Lleida escriu: Sempre és interessant estudiar a fons la vida de Carrasco i Formiguera. Hi ha persones que es queden només amb un passatge de la seva vida, com el crit “Amunt, avant, visca Catalunya lliure!”, que fa molts més anys que subscric i que llanço que molts dels que ara interpreten que la llibertat de Catalunya només es pot resoldre a través d’un únic camí. Però crec que ningú, llevat dels seus familiars, es troba en condicions de parlar en nom seu. Només un petit apunt: ni Carrasco i Formiguera, ni la Unió de llavors, ni la Unió d’ara volem un país dividit. A l’inrevés: posem l’accent en la necessitat d’un sol poble com a divisa molt més important i prèvia a un Estat. Com a deixebles del doctor Carles Cardó, sempre enfortirem el valor de la nació per sobre de l’Estat. Per això el nostre projecte és la confederació. I sóc conscient que costa d’explicar, i més quan hi ha tendència a simplificar entre el blanc i el negre. De l’any 31 al 39, Unió s’hi va negar sempre i no va ser mai entesa. Ara ens hi neguem novament a risc de no ser entesos una vegada més.

Ni som independentistes ni antiindependentistes. No som el sector antiindependentista de Convergència i Unió. Tenim el nostre propi projecte i creiem que com a nacionalistes tenim molt camí a fer plegats amb molta gent, a banda de l’estació final que cadascú tingui en el seu horitzó. La fractura i la divisió del país, exactament el que diu el president Pujol, ens preocupa, i molt. Ens ha preocupat sempre la generació de frustració que provoca la inviabilitat de determinats projectes, exactament com preocupa a l’expresident de la Generalitat. Respectem tothom i totes les posicions. I demanem respecte per a tots.

He reproduït aquesta part perquè és on Duran i Lleida ens intenta fer veure que la seva ideologia és la d’Unió. És cert que la idea primigènia d’Unió és la confederació dels pobles de l’actual estat espanyol, però m’atreveixo a dir després de llegir algunes coses, que el pensament de Manuel Carrasco i Formiguera va més enllà de la confederació.

Parlant del polític assassinat, escriu Quim Torra: Empresonat en dues ocasions, del penal de Burgos en va sortir un cop; la segona vegada ja no. Carrasco, que sempre es definí com un nacionalista radical, escriu el dimarts 23 d’octubre de 1923 en el seu diari, el dia que va ingressar a la presó amb motiu de la condemna per les caricatures de l´Estevet, “Setmanari Nacionalista i Popular”: “De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d’aquest dia i d’aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món“. Va patir aleshores per aquella condemna 180 dies de captiveri.

No dubto que l’aparent independentisme radical fos formulat més tard en els documents fundacionals d’Unió d’una forma més moderada. De fet, podem llegir les principals idees a la Compilació Doctrinal d’Unió que va ser aprovada pel Consell Nacional del 3 de març del 1963 i que respon a la necessitat de refondre la doctrina del Partit elaborada abans de la Guerra Civil amb les noves qüestions plantejades posteriorment.

Diu, referint-se a Espanya: També els anys de convivència entre les diferents nacions d’Espanya han portat a la seva integració econòmica, i per això “la millor solució per als problemes nacionals dels països ibèrics és una confederació lliurement pactada sobre les bases d’independència política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual”. Això, però, només serà possible si totes les parts hi estan d’acord, per la qual cosa Catalunya, cas de no ser així, té el dret de separar-se d’Espanya.

En aquest document de fa gairebé mig segle, elaborat en plena dictadura, es diu que Catalunya, en cas de no ser possible la confederació, té el dret de separar-se d’Espanya.

És ben evident que Unió pot preguntar-se si és possible la confederació i uns poden opinar que sí i altres que no. Per a mi és bastant evident que després de 35 anys de la mort del dictador les nul·les possibilitats d’una confederació han quedat clares. Amb tot, si algú tenia dubtes, la recent sentència del Tribunal Constitucional ens ho fa meridianament palès. Una confederació és la unió de parts independents que gaudeixen i exerceixen la seva independència i decideixen posar en comú determinats aspectes amb cessió de part d ela seva sobirania. El que més s’aproxima a això ara és la Unió Europea (deixant de banda la Confederació Helvètica). La confederació parteix sempre de la prèvia sobirania.

Hi ha algú amb dos dits d’enteniment que pensi que l’opció confederació, insisteixo, fruit de la voluntat de les parts, és possible? Pel que es veu, un grup d’Unió, significat i amb veu, pensa que no.

L’altre aspecte cabdal és el que Duran i Lleida expressa amb aquest frase: La fractura i la divisió del país, exactament el que diu el president Pujol, ens preocupa, i molt. Aquest punt el comparteixen públicament també Artur Mas i altres dirigents nacionalistes. És la base de la política del Govern. A mi també m’amoïna i suposo que a tothom.

En el moment que algú pregunta sí o no, sobre el que sigui, és manifesta aquesta divisió. És manifesta, atenció, és manifesta el que hi ha, però la divisió hi és d’antuvi. És absolutament cert que el país està dividit. El que passaria davant d’una manifestació a favor de la independència seria que els que ara callen parlarien. Callen perquè és la seva opció la que domina. Resulta que per no molestar als que no volen la independència ens hem de fastiguejar els que la volem. En base a quina teoria? Sota quin principi democràtic és millor això que preguntar i votar?

Jo crec que el problema és que la divisió l’hauríem de fer de forma diferent. Un grup no vol la independència, vol continuar sent espanyol. Serà per desinformació o per amor o perquè el seu pare viu en un poblet de l’Aragó, tant m’és.

Un segon grup vol obtenir la independència i vol exercir el dret d’autodeterminació.

Queda un altre grup, els que voldrien la independència i tenen por. No tenen por de dividir el país, tenen por de més coses.

Ja faria un altre grup. Els que volen la independència, parlen de la divisió del país i es proposen carregar-se de raons per tenir una gran majoria al seu costat. Vull pensar que és propòsit d’Artur Mas quan diu: ‘Actuaré tocant de peus a terra, però mirant l’horitzó. No farem una consulta en aquesta quatre anys sobre la independència.’ Mas va reclamar fer pinya pel pacte fiscal, que ‘és un objectiu que ens pot unir a tots’ i considera que fer un pas cap a la independència provocaria la divisió. Després d’haver dit: un cop liquidada la via estatutària per part del Tribunal Constitucional, ‘Catalunya té la possibilitat i el dret d’encentar altres vies’.

És una posició més prudent però no és prou explícita i per tant els dubtes entre els independentistes hi són.

Jo no la comparteixo perquè crec que cal plantejar les coses amb més cruesa. L’encaix “normal” de moltes aspiracions de Catalunya a Espanya no és possible. Només ho seria, a contracor, si fos l’única alternativa espanyola per mantenir determinats privilegis. La cruesa de la situació econòmica ha fet obrir els ulls a molts. Ja no ens podem permetre el luxe de malmetre més el nostre estat del benestar i perdre capacitat econòmica i competitivitat. Què no ho han vit prou durant aquests anys? On són les infraestructures? On són els diners? On és la nostra capacitat de decidir?

Crec que el Govern, amb absoluta normalitat, ha de dir clarament a Catalunya que pensa promoure la independència. També ha d’anar a Madrid, a Brussel·les i a Washington a deixar-ho ben clar. Només amb una posició valenta Catalunya té futur.

Llegeixo que Artur Mas va dir: Catalunya està patint el seu propi “viacrucis” i que es va mostrar convençut que acabarà bé. Potser en aquest moment en que estem a punt de començar la Setmana de Passió sigui adient parlar de Viacrucis, però bo és recordar que el Viacrucis acaba amb la catorzena estació que recorda quan Jesús és dipositat a la sepultura. En el Viacrucis no hi ha Resurrecció. Acaba amb la mort i la sepultura. No acaba bé, els romans maten Jesús amb l’ajut dels jueus, especialment dels fariseus. Aquí en tenim uns quants de fariseus.

Cal ser valents, cal que el Govern ho sigui.

Acabo dient. Aneu a votar diumenge, els que estigueu en alguna de les poblacions que voten. Els que no, aboqueu-vos a ajudar a Barcelona. Ha de ser una festa. Hi ha esperança.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•