El proper dissabte tindrà lloc la Conferència Nacional del Moviment per la Independència, en la que estic segur que molts ens hi trobarem. Una oportunitat més per saludar-nos.

Aquest moviment independentista és un com un bis que poc a poc va penetrant a la fusta, lentament, però sense aturador, poc a poc anem donant petites passes que mirades amb perspectiva ens situen molt lluny d’on estàvem no fa gaire temps.

El que és més significatiu és que poc a poc el paradigma d’una Catalunya independent ha passat de ser quelcom aparentment impossible a ser vista com una cosa perfectament factible, no sense dificultats però factible.

Fa uns mesos, al setembre, escrivia en aquest bloc: Un nou paradigma per Catalunya. Parlava de lideratges i deia aleshores: Això s’ha acabat, el nou líder oblida Espanya en el seu plantejament polític. La independència la fem i decidim nosaltres. En aquest procés Espanya serà menys important que les institucions internacionals, que són les que hauran de certificar l’existència del nostre país com un estat nou. Serem els catalans els que decidirem què volem ser. I també: Amb tot, un canvi de paradigma no és fàcil. Malgrat que Catalunya s’ha adonat que les coses fallen, economia, benestar, cultura, llengua, drets,etc., gairebé tots els catalans ho veuen, una part d’aquests està desorientada i no ha fet el canvi psicològic. El líder té la missió d’explicar al país aquest nou paradigma. Ha d’arribar a totes les llars de Catalunya, però no ho pot fer sol, cal que aquells que hem vist que el model no serveix, l’ajudem. Tots ens hi hem de posar.

Del setembre fins ara ens hem mogut una mica més i ens acostem al final. Una pregunta com: Creus que és possible la independència de Catalunya? avui es contestaria de forma ben diferent que fa uns anys. Deixant de banda si es vol o no, la resposta afirmativa seria ara una opció clara, mentre que fa uns anys el no hagués estat aclaparador. La independència es veu com una possibilitat real. Uns creuen que pot ser aviat, altres ho veuen més lluny, uns la volen i altres no, però ja forma part de l’inconscient col·lectiu. No és això un gran pas?

La Conferència Nacional ens farà donar un altre pas,petit o gran? Ja ho veurem.

En aquesta línia de canvi de paradigma, em va agradar molt un lúcid article del Prof. Manuel Castells, segurament el sociòleg de més prestigi internacional que ha donat aquest país. Manuel Castells no és català de naixement tot i que va cursar estudis a Barcelona. La seva carrera la va desenvolupar a Berkeley. No el definiria mai com un independentista català. Castells, que ara fa una gran tasca a la Universitat Oberta de Catalunya, s’ha interessat sempre sobre la política catalana. Castells creu que l’època dels grans estats ha mort i que la transició, deguda a la globalització deguda a la velocitat de la comunicació de la informació i de la facilitat de moure’s, persones i mercaderies, i d’estar informats al segon, farà canviar totalment les relacions polítiques. Un món més global amb decisions locals.

Torno a l’article que mencionava: La utopía independentista, que es va publicar a La Vanguardia del proppassat dissabte. Castells fa una interpretació original de la paraula utopia. Potser entendríem utopia com quelcom ideal però inassolible. Alguna cosa com la que va immortalitzar Thomas More fa gairebé sis segles.

Parlant dels moviments polítics i socials que havien hagut a la societat i relacionant-los amb la consulta popular sobre la independència, Castells diu: A la base de tots aquests projectes polític-socials i dels processos de mobilització que van portar a la seva concreció institucional, en un sentit o en un altre, amb diferents sorts i destins, havia utopies, havia construccions mentals que es relacionaven amb la vivència de persones i col·lectivitats. De manera que no menyscabin els efectes pràctics a curt, mitjà i llarg de la formació d’una utopia independentista amb cada vegada més arrelament en la societat catalana.

I acaba l’article dient: Una altra utopia, la d’una Europa unida, està en crisi d’idees i projecte. I potser podria reconstruir sobre bases socials i culturals diferents de les dels estats nació, gelosos de la seva impossible sobirania, per als que Europa va ser sempre un mal necessari per operar en un món globalitzat salvant el que poguessin del seu poder. L’Europa de les ciutats, de les regions, de les cultures, de les empreses, dels sindicats, de la societat civil realment existent i, en darrer terme, de les persones podria acollir una encarnació històrica més amable d’una independència de la col·lectivitat catalana en un context postnacional. Per això els estrategs que calculen probabilitats i reclamen programes s’equivoquen en l’arrel. Perquè l’arrel està en les ments i en moltes ments ja habita la utopia independentista.

Fixeu-vos com Castells parla d’aquet concepte de desenvolupament polític i social profund que neix de les idees col·lectives. Primer cal crear una imatge mental.

Al novembre escrivia al meu bloc: Construïm l’egregor que ens portarà a una Catalunya de somni. Deia jo aleshores: Al meu parer hi ha un dèficit general en el missatge polític que queda limitat al curt termini, en el millor dels casos, i obvia el gran objectiu nacional. Simbòlicament, ens manca l’egregor, una forma esotèrica d’expressar la força de l’inconscient col·lectiu de Jung. El poder del pensament, l’energia mental de la suma de pensaments enfocats en una mateixa direcció que crea una força irracional que ningú no pot aturar. Als catalans ens manca aquest sentiment col·lectiu per aconseguir un gran país. Moralment estem deprimits, som un país vell i cansat que ha de rejovenir. De cap manera no serà possible canviar.

Dit d’una o altra manera, utopia arrelada a les ments o la força de l’inconscient col·lectiu, egregor, aquesta força mobilitzadora va creixent, malgrat algunes errades, malgrat massa tebieses, l’egregor creix.

Per això us demano que no us desmoralitzeu, que envieu pensaments positius als que lideren la nostra societat i que ho expressin d’una o altra manera, volen la independència. El problema dels que la volen és doble: una part trobar el camí, l’altra determinar quan és el temps. Per això la pregunta clau ja no és si vols o no la independència, és: creus que és possible? El nostre objectiu immediat no és guanyar adeptes a la independència és guanyar convençuts de la seva possibilitat real. Quan la gran majoria cregui que és possible, caurà sola.

Fa ja temps que penso que no hem d’intentar convèncer als que no volen la independència, senzillament hem de fer que la seva viabilitat sigui compartida. Si els enemics de la independència creuen que és possible actuaran i si actuen guanyarem més adeptes.

Per això accions que vagin més enllà “dels de sempre”, quant al missatge, ens faran arribar més lluny. Per això les declaracions sobre sentiments no són suficients fan falta les declaracions sobre possibilitats. Per això convenen titular de gent coneguda com: Mathew Tree pronostica la independència de Catalunya per d’aquí a cinc anys.

Evidentment cal anar més enllà i ho podem aconseguir. Si jo fos multimilionari invertiria en la comunicació exterior, en projectes a Harvard, Columbia o Berkeley, de noms de prestigi, que expliquessin la viabilitat del nostre país com a estat independent i la seva viabilitat.

Hi ha algú que li sobrin diners? En podem parlar.

Bona diada de Sant Jordi i bona Pasqua! Aviat matarem al drac.

  • Facebook
  • Twitter