La veritat és que no ens avorrim gens. La política en els darrers temps ho està impregnant tot. El tema Catalunya – Espanya està a l’ordre del dia i la confrontació, encara que els principals dirigents polítics mantenen una posició relativament conciliadora, és elevada i cada dia puja de to.

El tema polític per excel·lència és l’econòmic i la disputa és evident, però també en l’àmbit esportiu, que afecta més als sentiments més primaris, la guerra està declarada.

No repetiré el que és del tot conegut en relació a la demanda catalana del fons de competitivitat i a la negativa del govern espanyol de pagar-lo. La demanda ha estat avalada per tothom i el Senat va aprovar una moció instant al govern espanyol a pagar-lo enguany. També es votarà al Congrés però en aquest cas no es guanyarà perquè, com tothom sap, el PSC és un partit que mai no votarà en contra de l’amo al Congrés. Les lleialtats són clares, primer el president espanyol, el PSOE, i després Catalunya, sempre ha estat així i no canviarà ara.

El Govern ha dit en tot moment que no rebaixarà el pressupost més enllà del 10%. En aquest context, el conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, ha explicat als grups parlamentaris les línies bàsiques del pressupost per enguany. Com no podia ser altrament, ha dit que no inclourà els 1.450 milions d’euros dels fons de competitivitat que Madrid diu que no pagarà, cosa que qualsevol que no sigui un triler o estigui malament del cap ha de fer. A banda d’il·legal (no parlo de legalitat espanyola), és d’idiotes posar en el pressupost una cosa que no cobraràs. Podria tenir sentit, per maquillar el pressupost, si tothom ignorés que no es cobrarà, però quan tothom diu que serà així, no s’ha de posar. Si un cop aprovat el pressupost per al 2011, es rebessin aquests diners gràcies a algun pacte polític, Mas-Colell també ha dit que, si cal, negociaran fins el 31 de desembre, la tècnica pressupostària correcta és declarar majors ingressos. No és un problema de si tenim raó o no, és un problema de comptabilitat que té com a funció, encara que molt ho oblidin acostumats a pràctiques poc netes, expressar el comptes de forma fefaent per tal d’indicar com evoluciona el patrimoni. La comptabilitat no és política. Política és decidir si el dèficit és més alt o més baix perquè es gasta més o menys però no inventar-se ingressos.

Bé, arribats a aquest punt, la Generalitat decidida a no rebaixar més la despesa, perquè no pot, fa l’únic que pot fer, dir que el dèficit serà superior al 2%, que no pot ser l’1,3% que “mana” Madrid. Això és el que s’aprovarà, però evidentment si s’arriben a cobrar els diners que Madrid no vol pagar, el dèficit s’acostarà a l’1,3% citat. Ben fàcil.

Resulta, però, que Madrid continua insistint. Alfredo Pérez Rubalcaba diu que des de La Moncloa que l’objectiu de dèficit de l’1,3% per al 2011 no és discutible ni qüestionable, i ha demanat als partits catalans que centrin el debat sobre la “discrepància” en el sistema de finançament en comptes del dèficit. Interessantíssima proposta debatre sobre el sistema de finançament quan has d’aprovar un pressupost amb dèficit. És d’una subtilesa tan gran com dir-li a un que està a la UCI amb un infart que faci un estudi sobre la relació entre l’alimentació del nadó i els problemes cardiovasculars a la maduresa. Si no fos perquè el tema és seriós, seria còmic.

Amb tot, el problema no només està a Madrid. Mas-Colell ha dit que la rebaixa del 10% no serà lineal i que, del global, un 70% del pressupost de despesa anirà destinat a Salut, Ensenyament i Benestar Social. Ha dit que al 2010 la suma de les despeses d’aquestes tres grans àrees va ser del 67,2% del total de la despesa. Fent quatre càlculs, això representa, més o menys perquè no tinc davant xifres exactes, rebaixar un 6,25% les despeses de Salut, Ensenyament i Benestar Social i un 18% la resta. Aproximadament cada punt que es baixi de menys a Salut, Ensenyament i Benestar Social implica baixar 3 punts la resta. Bé, sempre és pot eliminar alguna despesa inútil com la subvenció a la Fira d’Abril i passar-la a Salut, però poca cosa més.

Resulta que un grups parlamentaris d’altíssim nivell intel·lectual demanem fer això sense tenir compte que una gran part de la despesa és personal. O sigui que no s’acomiadi al personal i que no es rebaixi la despesa social, equació impossible. El PP ha dit que la despesa Salut, Ensenyament i Benestar Social hauria de ser un 75% del total. Fer això implicaria un lleugeríssim augment de les despeses dedicades a aquestes àrees respecte a les pressupostades al 2010 i una rebaixa del 32% a la resta. Naturalment una mesura complementària, que també demanen, és impulsar l’economia productiva. Tot això condueix a un dubte, són demagogs, rucs o no s’han mirat el pressupost i han improvisat? Vull pensar que deu ser la tercera, no s’han parat a pensar. Del PSC no paga la pena parlar, només diuen que cal acomplir l’1,3% de dèficit, què hi farem.

Com és obvi, tot això no té cap solució altra que un pagament de Madrid o un dèficit superior a l’1,3%.

Tota aquesta situació genera més odis, més confrontació. Veurem com el dia 23 de maig comencen a aparèixer altres dèficits en altres llocs. Ara amb les eleccions per davant tothom menteix. Malauradament aquesta política espanyola, que té com a objectiu sortir-se’n internacionalment encara que ens ofeguin, ens està deixant en un mal lloc internacional (llegiu Regions to be worried al The Economista, on ens fan aparèixer com a dolents de la pel·lícula). Però no ens enganyem. Part de la culpa de la situació la tenen els governs que han provocat el dèficit. Es pot dir que ens espolien, molt bé per dir-ho però si no fas res per evitar-ho el que no pots fer és gastar el que no tens. O et rebel·les o assumeixes les conseqüències.

I els odis viscerals. Vaig veure un reportatge l’altre dia, a l’endemà del partit Madrid – Barça, que uns individus, individu i indivídua, insultaven Catalunya i deien que ens moríssim. No només Jiménez Losantos que avui escrivia: La Catalunya actual, tramposa, separatista, aprofitada i victimista, ha convertit la política en una Acadèmia de la Farsa.

Dijous, Artur Mas, deia que la necessitat de tenir un estat està “nidant” en la mentalitat de la societat catalana. No és estrany. A alguns catalans dels que se senten “tan catalans com espanyols” els faran independentistes a la força de tan odiar-nos, espoliar-nos, desitjar-nos la mort, etc.

Bé poc a poc la partida es torna interessant. Avui ens trobarem molts al Palau de Congressos per fer la Conferència Nacional per a l’Estat propi. El Moviment per la Independència camina. Potser avancem més lentament del que voldríem, però avancem.

Aviat serem lliures!

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•