La classe política a Catalunya, va prometre la realització de un conte de fades, especialment els de esquerres, “no volem xecs”, deien, “volem drets”, “papers per a tothom”, etc, però la realitat és que el programa, per a nomenar-lo d’alguna manera, socioeconòmic que han desenvolupat ha estat una desfeta monumental. Ja ho he comentat suficientment i ara i aquí no hi tornaré, però hem de veure de què i com nodreixen aquest somni.

De l’antic règim aristocràtic determinista a occident no en queda res significatiu més enllà d’alguns estats amb monarquies constitucionals amb tasques de representació.

A cavall del segles XIX i XX, la lluita obrera va lliurar una duríssima batalla per assolir drets de “classe”, descans setmanal, vacances pagades, drets a la salut, drets de sindicació etc. Sens dubte aquesta va estar una gran aportació històrica de “la esquerra”.

Després de la última gran guerra civil de l’Impèrium, anomenada II guerra mundial, des de el Liberalisme es va articular “el nou ordre”, el Socialisme a occident va renunciar a la “democràcia de partit únic” i acceptant la “economia de mercat” va esdevenir “socialdemocràcia”.

Aquest “nou ordre”, descansà en una nova formulació del model de Justícia, deixà definitivament un model “utilitarista” per adoptar un nou model “contractualista”.

Dos principis de Justícia. (J. Rawls)
Primer: Cada persona ha de tenir un dret igual al esquema més extens de llibertats bàsiques iguals que sigui compatible amb un esquema semblant de llibertats per als demés.
Segon: Les desigualtats socials i econòmiques hauran de ser conformades de manera tal que alhora: a) s’esperi raonablement que siguin avantatjoses per a tots, b)es vinculin a feines i càrrecs assequibles per a tots.

Del model contractualista en podríem destacar un munt d’aspectes en relació al model utilitarista, tanmateix, basti veure que proposa uns mateixos drets per a tothom, proposa que les avantatges d’uns, per a la raó que sigui, siguin també avantatges per al conjunt, justícia redistributiva, i proposa un estadi social de igualtats d’oportunitats.
Sens dubte aquesta formulació està inspirada tant en les formulacions de la Il•lustració, “l’ésser humà és un fi en si mateix” (Kant), com en formulacions de l’Empirisme, “tots els éssers humans naixen iguals”.
Aquestes idees han triomfat a occident abastament, cap país a occident podria bastir un govern que no respectés aquestes idees com a premissa. Amb tot, els països socialistes amb “democràcies de partit únic” varen acabar per a fer fallida, i les idees de la Il•lustració, fonamentalment liberals, varen ser abraçades sense recança per part de les poblacions d’aquests règims socialistes.

En tot això, en aquest progrés humà sense precedents, i juga un paper fonamental la economia, la economia de mercat i el capitalisme han estat els que han fet possible aquest progrés, i, malgrat les corrupteles, abusos i imperfeccions, no s’explicaria la “societat del benestar” sense el capitalisme i la economia de mercat.
No podrem millorar sinó som capaços de millorar la economia, i no podrem fer-ho, si no millorem les nostres capacitats científiques-tecnològiques i el coneixement. És per això que prometre la realització d’un conte de fades és enganyar a la gent si no es pot encarar una millora en l’ensenyament i en la eficiència econòmica.

Com he dit abans, els polítics a Catalunya ens varen vendre un conte de fades que nodrien dia sí dia també amb màximes minimalistes i demagògiques, dient-nos que si la realització d’aquest nou mon no era possible era per a culpa dels “dolents”, “neocons”, “neoliberals”, “capitalisme salvatge” i “la dictadura dels mercats”, (?) etc.
Aquest discurs és extremadament maleficiós, perquè és fals, però sobre tot perquè mena al ramat a una guerra ideològica inexistent i per tant, que no podrà guanyar mai de la vida, una guerra que només ens durà més incapacitat i misèria, però que amés amaga un problema real com és la necessitat de que les societats, això és, que Les Nacions tinguin representació Sobirana per tal que puguin organitzar-se i encarar el Futur amb garanties de no ser espoliats i amb garanties de poder prendre decisions polítiques, sense les que no poden decidir res substantiu.

Catalunya és hostatge d’un pensament espuri al servei del vassallatge espanyol. A Catalunya hi ha molta gent “indignada” perquè el somni que la classe política els va prometre no s’ha realitzat. A Catalunya hi ha molta gent “indignada” perquè ha estat estafada, però la veritable Tragèdia consisteix en que tota aquesta gent no acaben d’entendre qui son els “estafadors”.

El Futur de Catalunya, i a Catalunya, passa per la Independència política i la revolució del coneixement, però per a encarar això ens cal primer despertar d’aquest somni infantilitzant, i descobrir que estem a l’infern. Un infern on els que atien les flames del foc que ens consumeix s’autoproclamen els benefactors dels dèbils i conciten al ramat a lliurar una guerra ideològica que no va enlloc, i és que quan la ignorància i analfabetisme es fan còmplices el Mal està assegurat.

El dijous passat, després de llevar-me més tard del normal, vaig obrir el Facebook i posar el programa “Els matins”, com faig habitualment. Mentre llegia els comentaris dels meus amics de la xarxa, escoltava de fons a la Rahola i veia a cua d’ull, un grup de robocops uniformats, amb la cara tapada per no ser reconeguts. Repartien hòsties a tort i dret. Estaven maltractant ciutadans de tota mena i condició, els quals mostraven el rostre ple de por i de dolor, o ambdues coses a l’hora. Les imatges em va evocar a principis dels setanta, al record d’un dia a Barcelona, quan de sobte, junt amb la meva mare, ens vam trobar en mig d’unes corredisses. A pocs metres davant nostre, un parell d’homes uniformats de gris, acorralaven a un noi que cridant com un possés, “soy andorrano, soy andorrano” i amb l’ajut del seu avantbraç, intentava aturar als dos cafres, que porra en ma, no mostraven cap bona intenció, i a fe de Déu! Que les dos o tres primeres esbatussades no els hi va perdonar ni el bisbe de la Seu. Per sort, el van deixar anar sense obrir-li el cap. M’abstinc de continuar el relat. No és el lloc i més quan la cosa és va complicar, amb un accident d’un motorista, encastant-se en un autobús. Només diré que aquell dia vaig aprendre dues coses, a no necessitar imaginar que sent en aquestes situacions un noiet de curta edat, per no dir un nen i que ser espanyol no pagava la pena, era millor ser andorrà. Llegir-ne més »

Dijous l’anterior conseller d’Economia, el socialista Antoni Castells, va participar al Cercle d’Economia en un debat sobre la reactivació econòmica de Catalunya inclòs en el seminari internacional “Les petites nacions en un context de crisi. Buscant la sortida”, organitzat per la Fundació Catdem i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Antoni Castells, catedràtic de la UB, s’ha mantingut en silenci durant aquests mesos. Castells no ho va passar gens bé durant el darrer període del seu mandat. Em sembla que comptava amb molt poc suport dins del desgavell que era aquell Govern. Amb més o ments claredat intentava explicar que les coses no anaven bé i que calia adoptar determinades polítiques econòmiques. No va poder fer-hi res. Les directrius eren unes altres. L’herència ja s’ha vist. Jo crec que Castells va intentar comportar-se amb la màxima honradesa.

Tot i que el conec fa molts anys, jo no conec el pensament íntim de Toni Castells, però penso, més enllà del que deia la premsa, que tenia ganes de reforçar el que era i havia estat el PSC. No volia que fos l’apèndix del PSOE en el que s’ha convertit. Volia que s’adoptessin polítiques, sinó bel·ligerants si una mica més contundents amb el govern espanyol en tots els aspectes que tenen a veure amb l’autonomia del partit, el grup parlamentari i, especialment, volia una lleialtat institucional, que mai no va tenir en Rodríguez Zapatero. Castells es va convertir en un element díscol dins del PSC. Malgrat tot, va mantenir una exquisida elegància i no va dir el que imagino que li hauria agradat dir. Cal reconèixer-ho.

Com deia, s’ha mantingut en silenci, ha dit molt poc i ha hagut d’escoltar coses que ha dit Andreu Mas-Colell i que potser li hagués agradat dir o fer. Evidentment Castells no necessàriament comparteix el que fa o diu el Govern, ell pertany al socialisme. Amb tot, socialista, socialdemòcrata o liberal qualsevol persona intel·ligent sap que la situació econòmica és insostenible i que si no es fa alguna cosa la catàstrofe està garantida. Suposo que sabia que els “flower power” que l’acompanyaven al Govern no podien més que arruïnar el país.

Toni Castells ha defensat un ajust dràstic. No necessàriament coincidirà amb Andreu Mas-Colell en el medicament que cal donar al malalt però si amb el diagnòstic de la malaltia. Reconeguem que un bon diagnòstic és el 50% de la solució. No s’ha estat de demanar a la classe política coratge, altura de mires, generositat i complicitat per part de tots.

Interessant destacar com Castells s’ha referit a la posició que tindria, en PIB, Catalunya com a estat independent, tant m’és que digui el 12è com el 4t, és el concepte el que m’interessa destacar. També la demanda a la lleialtat o al compromís de l’Estat. Avís per a navegants.

Més encara, Castells li diu a Rodríguez Zapatero que tingui cura de l’economia de Catalunya, implícitament destaca que és motor de l’Estat. Si això és el PSC, benvingut a Catalunya. O millor,ben retornat. Tant de bo el proper congrés del PSOE de Catalunya es retorni un PSC independent. No són els meus, però això no vol dir que no reclami un parit socialista de Catalunya. Gràcies Toni Castells.

Igual que postulo que cal un Oriol Junqueras per liderar ERC i que Catalunya torni a tenir aquella ERC que ens recordi a l’Aví, ens cal un socialisme genèticament català.

No en volia parlar, però aprofitant l’avinentesa m’hi referiré. Avui hi ha hagut els aldarulls ben coneguts a la Plaça de Catalunya. Mentre anava en cotxe, al vespre, escoltava Catalunya Informació. Se m’ha remogut l’estómac escoltant com el comunicat de la portaveu dels Indignats era en espanyol. És deplorable veure com mig Catalunya s’ha tornat idiota fent un seguidisme de penaa veure si els aplaudeixen a Madrid. Com m’hagués agradat veure tota aquesta gent asseguda a la Plaça de Catalunya demanant la independència. Jo també hi hagués anat. La independència hagués eliminat la crisi.

No s’adonen aquests beneïts que Catalunya està com està per culpa de l’espoli? Què hi fa aquesta gent fent la rosca a moviments espanyols? No cal ser un premi Nobel ni tenir tres carreres per adonar-se que Catalunya pateix una crisi gravíssima per culpa de què som uns rucs que durant anys no hem estat capaços de plantar cara i dir: Senyors, adéu-siau.

Quan veig tantes energies perdudes per una batalla que no és la nostra m’adono que tenim una gran feina per davant. Veure tanta gent lluitadora, tants joves estudiants reivindicant el mateix que els de la “madrilenya plaça del Sol”: una circumscripció única que permeti que el vot s’allunyi del votant i que s’esborri la personalitat de Catalunya és quan dic: Catalunya estàs malalta, els teus fills desvarien.

Quina pena veure que tanta gent ha perdut la dignitat i espera que els problemes els resolguin a Madrid. On és l’esperit català? Si us plau, independència ja. No fem més el ruc.

Ja han passat les eleccions i podem extraure’n algunes conclusions en referencia al que a nosaltres ens interessa que és el mon de l’independentisme.

La primera d’aquestes és que els que tenien interès en que el gir sobiranista de CiU es donés passades aquestes eleccions ja poden començar a pintar-se’l a l’oli. És cert que l’electorat ha dipositat una gran força en aquesta coalició, potser major que la que va arribar a tenir el PSC, que ja era molta. Per tant ara podrà sortir la veritable anima de CiU i veurem, com sempre, que aquesta és la indefinició constant en temes nacionals, no es mullaran, cercant recolzaments del PP o del PSOE-C on faci falta i aniran tirant de “rifeta”. Home! I tant que prefereixo aquest poder en mans de CiU abans que en les del PSOE-C, però és tan sols com a mal menor i no pas com la solució definitiva. Avui els del “pinyol” de CiU estan convençuts de l’encert de la seva política d’indefinició, i jo no els podria portar pas la contraria doncs el cert és que els resultats els donen la raó. En democràcia tan sols hi ha un sistema per saber qui a encertat i qui no: unes eleccions, i CiU ha guanyat de carrer les dues últimes, sense pal·liatius, sense cap tipus d’excusa. Queda per tant tan sols felicitar-los i desitjar que tinguin prou claredat d’idees per saber reconèixer que necessita Catalunya, i que ho posin en practica!.

Ara toca parlar dels “nostres” i podem començar de major a menor en referencia als resultats. Esquerra s’ha fotut una bona “nata”, res estrany, tots ho sabíem menys ells. El que és curiós es sentir les interpretacions que ells mateixos fan de la immensa clatellada que s’han fotut. La mateixa nit de les eleccions l’inefable Ridao deia a TV3 que ara tocava a E el sospesar si continuava pel camí exclusivament independentista i ser un partit minoritari o bé anar a reforçar l’esquerranisme i esdevenir un gran partit d’esquerra i catalanista, i també independentista (això últim ho va dir baixant la veu i amb to que ni ell mateix s’ho creia) i així convertir-se en un gran partit de masses. Ens vol fer creure, senyor Ridao, que E no és ja per sobre de tot un partit d’esquerres per damunt de l’independentisme? Que feien doncs set anys coalitzats amb un partit d’esquerres espanyolista com és el PSOE-C? Aquest camí que vostè apunta ja l’han assajat (era la idea de l’ínclit Carod Rovira i els seus mariatxis bois) i ha sigut un dels motius de la forta davallada que avui estan experimentant; si volen això només els cal fondre’s del tot amb el PSOE-C i ja ho tenen!, els experiments amb gasosa!! i a demés ens deixen als independentistes de veritat tranquils d’una vegada. Fa molts anys en un míting (de N d’E) al senyor Carod Rovira li vaig sentir dir, referint-se al governador civil de Barcelona:”Tregui les grapes de la nostra bandera!” i ara jo els dic a vostès: “Treguin les grapes de sobre d’un partit tan històric com ERC!”, per que ERC avui és un partit segrestat pels cadells d’extrema esquerra dels anys setanta, aquells que encara enyoren el no poder constituir un estat socialista en lloc d’un estat a seques; per aquest motiu volen fer la revolució abans que obtenir la independència. I per això mateix estan perdent la confiança que alguns vam dipositar en ells algun dia pensant que els anys els havien fet madurar i posar senderi en la seva ideologia. Militants d’ERC, vosaltres mateixos!! vosaltres sabreu en que voleu que es converteixi ERC. Malgrat tot E segueix sent el partit que es declara independentista amb millors resultats enguany i potser si entra algú com l’Oriol Junqueras i li feu costat tots encara potser es podrà remuntar aquesta caiguda de credibilitat.  Prefereixo no parlar massa de la imatge que va donar en Jan Laporta en la compareixença parlamentaria de ExB la nit electoral, mes val córrer un “estúpid” vel.

Les CUP són un moviment d’esquerra més o menys extrema, però els esquerranismes catalans son diferents dels bascos aquests primer son bascos, després bascos i finalment bascos i si queda alguna cosa son d’esquerres; els catalans som diferents, som més “internacionals”, més “guais”, més “cosmopolites” que ells i per això som primer d’esquerres, després d’esquerres, finalment d’esquerres i si queda quelcom potser queda espai per ser catalans!. Peró bé, a part de tot això les CUP han aconseguit una gran victòria, i me’n alegro; cent-un regidors d’aquest any contra vint que van aconseguir el 2007. Les CUP son cridades a ser un moviment important dins el panorama “indepe” català depenent del que facin Esquerra i ICV a curt termini, de moment van fent la seva feina poc a poc i ben feta. També tan de bo que tinguin claredat d’idees per fer el millor per Catalunya.

Ara SCI (SI). Bé, he llegit en un diari digital que “Solidaritat es desinfla”, home! Es desinfla! Quaranta-vuit regidors a tot Catalunya sota aquestes sigles (amb les corresponents coalicions), per ser el primer any que es presenten a les municipals han mes que doblat els resultats de les CUP en els anteriors comicis (que també es presentaven per primer cop), no és tan mal resultat; és clar que als que ens urgeix la independència ho valorem diferent, però realment no son tan mals resultats.

A Barcelona ciutat SI, s’han fotut una bona nata, cosa que ja vaig predir (es veia vindre) i malgrat l’apagada informativa que van patir (ells i d’altres minoritaris) això no pot ‘amagar la campanya tan nefasta que van fer. No ho dic criticant el seu alcaldable Santiago Espot que va treballar molt, malgrat també haurà tingut la seva part de culpa, com a cap de llista que és, en l’estratègia de campanya. I que em perdoni per que l’admiro sincerament però va ser dolenta, molt dolenta, d’afeccionats si se’m permet dir-ho. I en això, l’esforç i la bona voluntat (que hi va ser, segur) no hi tenen res a veure; sis mil set-cents noranta-tres vots a tota Barcelona (un 1,94 % quan fa falta un 5% per entrar al repartiment).

Malgrat tot SCI si troba el seu encaix dins l’electorat i no pretén el “mercat” de Esquerra ni el de les CUP podria tenir un bon creixement en un futur, es clar que molta gent del PSAN s’hi trobaran incomodes, però penso que aquests en realitat tenen el seu encaix correcte dins les CUP.

Avui dilluns 23 de Maig és un altre jornada per a emmarcar, la rebregada del moviment independentista en les urnes és de postal, però ja a ningú el sorprèn i tothom ho accepta amb una resignació sovint ascètica. Ara bé acceptar no vol dir necessariament entendre, comprendre, conèixer, no ni de bon tros, només fa falta veure i escoltar les cares i les declaracions que fan amb una estultícia pròpia d’una innocència que fa anys que s’afaita, els líders i militants de les principals formacions dites independentistes, per entendre que acceptar no vol dir comprendre. No entenen res, no ho han entès mai, i fa anys que s’afaiten.

Anem a pams.
A Catalunya els partits d’esquerres, tripartits, a manca de qualsevol altre recurs i coneixement que no fos el d’els “principis primers fonamentals de la FE”, això és “igualtat” i el PODER de sancionar a tothom en nom d’aquest dogma sagrat, van optar per la via més fàcil i que a més els venia com anell al dit, això és, varen buscar un creixement econòmic basat en el creixement de la demanda interna aprofitant els fluxos immigratoris massius, per a fer-ho calia un estímul fiscal, posar en circulació més diners via deute públic. Aquesta recepta econòmica havia funcionat en altres moments històrics, però en l’actualitat, en un mercat global, i per si sola, ha fracassat estrepitosament.

Aquest “programa” ha generat una despesa corrent de subsidi desproporcionada que no s’ha vist compensada per a una productivitat que pugui competir en un mercat globalitzat. Darrerament hem vist episodis de ministres espanyols fent d’agents immobiliaris a la caça de clients europeus, la bombolla immobiliària ens ha deixat unes empreses financeres plenes d’habitatges en els “actius”, actius poc convertibles, etc, amés del deute públic, també privat i descomunal.

Com deia en Joan Capri, “l’amor se’n va però ella es queda”, la productivitat se’n ha anat però el deute i la immigració es queden. Fracàs.

Bé, això ha estat així amb la complicitat d’una oposició que no ha fet cap oposició programàtica, no han badat boca, no han piulat, un silenci còmplice que els fa tant responsables com als autors materials del delicte perpetrat amb nocturnitat, engany i traïdoria. Uns i altres tenien les seves pròpies motivacions per a enganyar al personal, amb tot el cert és que la quantitat de recursos esmerçats en propaganda glorificant l’aportació dels “nouvinguts” ha estat tant monumental com demagògica.

El “personal” però, a banda del ramat que està adherit als dogmes de la FE, no és pas ruc del tot, i s’adona de que la cosa no va bé, gens bé,i respon amb la immediatesa del vot fàcil i ràpid. No és que la dreta pugi perquè sí, la dreta i les opcions social demòcrates amb tints liberals creixen perquè el “programa” de les esquerres és infumable, amés de hipòcrita, i la gent ho percep més o menys intuïtivament.

Per altre banda com haurien de respondre, si l’independentisme està absolutament desestructurat en mans de uns personatges que es comporten com a grans Kans de les planúries tribals. Aquí, justament, ERC que és el més estructurat, paga el preu d’haver estat actor de l’engany i el fracàs. Bé, si voleu que us ho digui, ERC em semblem més analfabets que no pas malintencionats, no així els PSCs, que son molt més intencionats i menys innocents encara que igual d’analfabets.

Tot i que un servidor no és massa més alfabetitzat, veure com “reflexionen” em provoca vertigen. Uns, ERC, per santa innocència, que lluny d’exculpar-los encara els acusa més per allò de “marcar paquet” si més no, i els PSCs per mala intenció malaltissa, continuen exculpant-se en “la estratègia”, no consideren de cap de les maneres que s’hagin “equivocat” i que siguin els seus programes els que han fet llufa. És lògic que no ho vulguin ni puguin reconèixer-lo, després de tants d’anys clamant i inoculant els dogmes de la FE, com ara que el capitalisme és el gran Satan, durant anys han anat erigint un univers mitològic abusiu, tant és així que en tenen prou en anunciar que ve la “dreta” per a mobilitzar als seus acòlits.

Per si l’estultícia, ignorància, i cabdillisme de l’independentisme no fos suficient, aquesta dicotomia, dreta-esquerra, induïda i peraltada per a benefici propi del sistema regionalista, contribueix a desestructurar l’independentisme en molt, i com a un poder hipnòtic te enganxats a una bona part del ramat, que demana més dosis de vacuna antifeixista com a antídot de salvació. Si bé els PPS i els PxC fan un discurs barroer que insulta la dignitat humana, no és menys cert i veritable, que l’establishment que s’autodenomina “democràtic” fa un us absolutista i demagògic en negar, per exemple, per terra mar i aire, que el fenomen de la immigració massiva sigui un problema socioeconòmic important. Aquests son els mateixos partits “democràtics” que no titllen de xenòfobs i racistes als policies nacionals i guàrdia civils que vexen als catalans que gosen parlar-los en català a Catalunya. On és S.O.S. racisme aleshores?, està clar que les diferents identitats culturals i nacionals no mereixen el mateix respecte si es tracte de identitats de societats considerades riques que si son considerades dèbils, ja se sap que la Igualtat demana “discriminació positiva” en favor del dèbil. Més doctrina de la FE.

Els ”demòcrates” fan demagògia populista, per exemple, quan per a exculpar-se i no reconèixer el fracàs del seu “programa” s’exculpen en la crisi i en el capitalisme salvatge, fan demagògia quan defugen la realitat de la espoliació de l’Estat i el vassallatge polític que reten a la Metròpoli.

Tot aquest reguitzell de pseudoarguments retòrics configuren una teranyina que te atrapada a la nostra ciutadania en un festival d’automedicació i administració de substàncies narcotitzants a gogó, amb tot però, la intuïció encara els funciona i fugen dels tripartits i dels cabdills analfabets com un gos davant una plaga de formigues. Aquí CiU te una gran responsabilitat, que és, més enllà d’evitar la mort sobtada, dir-nos a on anem. Perquè per a fer un rumb reeixit i de Futur em de renunciar a ser vassalls del espanyols, d’emprendre el camí de la Sobirania polític sense retorn,amb determinació, i amb un programa de País reeixit que més enllà de dogmes articuli un model d’eficiència econòmica capaç de suportar el model de Justícia social que tots volem.

Hores d’ara, res ens confirma o ens desmenteix que CiU estigui disposada a creuar el rubicó, per ara ens administra “refer el país”, i mentre ens vengui el “fer país” defugirà el pronunciament i el compromís, però, la economia és tossuda, i això no ho remunta ni superman mentre estiguem espoliats i sense capacitat política per decidir el nostre camí.

El camí de fracàs de CiU pot ser un “via crucis” a partir de no més enllà de any i mig, veurem de quina pasta estan fets, per la nostre banda l’Assemblea Nacional per a la Independència pot ser una oportunitat per a no repetir les mateixes pífies que ens han dut a la desfeta gairebé total, entre d’altres raons per què tothom s’hi ha d’acostar a títol individual sense aglutinar, doncs, doctrines ideològiques. Transversalitat que és consubstancial amb “Assemblea Nacional”.

Visca La Pàtria!!!!

Acampada Pl. Catalunya

Aquest article pot semblar oportú, o oportunista, per tots els successos que han anat passant, però no es així. No és fruit d’aquestes acampades, ni de la necessitat que té la societat espanyola de reformar la que és seva, i fins ara creien que era una democràcia i que ja fa molt temps que molts ens qüestionàvem.

Sóc sincer si dic, que tot aquest moviment en un principi no em va preocupar gaire, ni tant sols per Catalunya. És més, hi havia una part que em molestava, en quan que podia distreure de la meva autèntica motivació, la independència del meu país. Però poc a poc veien la implicació d’amics i companys del Facebook tinc que confessar que el moviment anava despertant les meves simpaties, no sense alguns recels. Han ocupat la plaça Catalunya a la que ja li han volgut canviar el nom, i la majoria de missatges són en castellà. Però després de llegir l’article de l’Enric Canela d’aquest dissabte passat, “Sense l’espoli no hi hauria cap concentració a la pl Catalunya“, ja no sé a on sóc. Però tal com diu al final del seu article, hi ha una serie de missatges que van i venen, que en fan tenir la mosca darrere l’orella i fan que m’agradaria molt més un moviment apart d’aquest, no dels “indignados” sinó del “català emprenyat”, fora de la Spanish Revolution. Que comencés la Catalan Revolution. Llegir-ne més »

No és que tingui les idees absolutament clares ni que hagi pogut formar-me una opinió prou fonamentava. Aviso abans de seguir. Algunes consideracions les faig des dels dubtes més profunds, però crec que en un cas com aquest, ni que sigui des del dubte, vull fer la meva reflexió. Em refereixo, naturalment, a les concentracions que estan tenint lloc en moltes ciutats de l’Estat espanyol i, concretament i especial, a les de Catalunya.

La meva particular certesa és que l’origen d’aquet moviment, a Madrid, no és espontani és polític. Quan dic polític dic de partit perfectament establert en el sistema i té un objectiu bàsic que és recollir els vots del descontentament, de cap manera fomentar l’abstenció. És evident que qui ha provocat això no és un partit que té perspectives d’èxit. Per fer-ho s’han emprat xarxes establertes per altres causes i que l’efecte multiplicador ha permès una extraordinària difusió. Un èxit de la xarxa social. Per a mi existeix un suma: el nucli organitzat descontent amb el sistema i amb connotacions polítiques, i la capacitat de la xarxa de transmetre un missatge genèric amb el que estarà d’acord una gran part de la població. Malgrat tot, la desesperació dels ciutadans no és, ni de lluny, la dels pobles de les dictadures àrabs.

El que ha fet que es pugui obtenir aquet èxit és que el sistema polític no funciona. Els partits polítics no serveixen per a la participació política dels ciutadans, són totalment impermeables a les necessitats de la població. Això és un problema agreujat a l’Estat espanyol per una llei electoral equivocada.

És evident que el que permet una mobilització d’aquestes característiques és la crisi econòmica que demostra que l’oligopoli financer és capaç d’arruïnar les economies estatals. Aquest és un fenomen occidental, però, a més, la gestió que ha fet el govern espanyol de la crisi econòmica és, sent generós, nefasta. Això ha conduït a un nivell d’atur que és molt alt i que afecta especialment als joves. Tenim una generació amb unes característiques noves a la història: viuran, probablement, amb menys esperances de millora que els seus pares. Sumem-li una immigració elevada, poc qualificada, amb la pèrdua dels llocs de treball que la requerien i que tenen poques esperances de trobar feina a mig termini perquè l’administració o la iniciativa privada difícilment podrà invertir en la construcció d’habitatges i infraestructures per la necessitat de reduir dèficit i deute. Més tenint en compte la gran quantitat d’habitatges ja construïts i sense comprador.

El govern espanyol ja va començar a aplicar reduccions pressupostàries i a retallar inversions i salaris, però el Govern català ja ha anat molt més enllà. Ningú no dubte que els deutes i la descapitalització dels ajuntaments i comunitats autònomes la veurem a partir d’uns dies, un cop passin les eleccions locals.

Aquestes raons genèriques, que segurament compartirem ens fan comprendre i tenir simpatia per la gent que es rebel·la contra la situació

Els problemes vénen quan aprofundeixes i escoltes diferents missatges. Més a Madrid que a Catalunya veus com els partits polítics es posicionen per guanyar-se la simpatia, mostrant-se comprensius o tolerants o demostrant una certa complicitat. Es evident que en clau espanyola els que més tenen a perdre són els grans en benefici dels extrems sigui IU o UPyD. Aquest és una atac directe al bipartidisme espanyol. Una prova d’això és la demanda de circumscripció única espanyola que sortia dels “indignats” de Madrid.

Una circumscripció única espanyola, proporcional com demanen, permetria l’ascens dels parits esmentats en detriment dels partits “regionals”, com diuen ells. Un atac a la nació catalana. Raonament compartit pels dos grans, encara que no s’hi ha ficat a fons: Per què amb menys vots CiU ha de tenir més diputats al Congrés dels Diputats que Izquierda Unida? Una visió uniformadora de l’Estat, que no creu, en “minories nacionals” condueix amb tota lògica a això. Indubtablement perillosíssima crida: una excusa “nacional espanyola” per tapar-nos la boca. No m’agrada gens. Particularment aquests moviments globals m’amoïnen, des de la meva visió catalana. Tots parlant en espanyol ens entendríem millor i per què no en xinès? Així seríem més.

Aquest moviment pot reeixir o extingir-se dilluns. Resulta que la Junta Electoral Central, amb una intel·ligència similar a la que va tenir l’Advocació de l’Estat, que mai agrairem prou, en el cas de la consulta d’Arenys de Munt, decideix prohibir aquesta mobilització durant la “jornada de reflexió”. Una jornada que serveix per reflexionar com d’estúpid és tenir una jornada de reflexió. Doncs bé, per 5 vots a 4 diuen que no. Fantàstic, una manera de crear un problema on no existeix. El premi a l’oportunitat se’l disputen l’Advocacia de l’Estat i la Junta Electoral Central. Per cert, les impugancions a la decissió les presenta Izquierda Unida.

Avui, però han sortit dos missatges catalans dels que vull donar referència i comentar.

El primer que cito: Bloc Catalan Revolution. Article: Manifest sobre la nació Catalana. Text:

Atesos els esdeveniments dels darrers dies, on milers de persones han sortit al carrer a demanar un gir democràtic poc concret, ens hem vist obligats a redactar un manifest explicant què volem nosaltres. Aquest manifest és TRANSVERSAL i NO ha estat promogut per cap partit. Ens solidaritzem amb els manifestants que reclamen democràcia a Espanya, però nosaltres treballem per la democràcia a Catalunya. Manifestem que:

1. La nació catalana gaudeix del dret inalienable a l’autodeterminació, com recull la Carta de les Nacions Unides.

2. La legitimitat democràtica de la Constitució espanyola és nul·la atès que el poble català no ha pogut expressar lliurement la seva voluntat d’organització política, econòmica, jurídica i social de la seva nació.

3. L’Estat espanyol no està legitimat per amenaçar la nació catalana amb una intervenció militar, atès que això violaria les resolucions de la Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europa que l’Estat espanyol ha signat.

4. La nació catalana no reconeix cap sobirania de la Corona espanyola sobre el seu territori, atès que els Borbons no ostenten cap dret dinàstic sobre el nostre país.

5. Els ciutadans de Catalunya no estan subjectes a la llei espanyola, atès que la Carta de les Nacions Unides reconeix el dret de cada nació a desenvolupar-se social, cultural i estructuralment sense ingerències externes.

6. Els impostos pagats a Catalunya han de romandre a Catalunya, atès que els Pactes Internacionals dels Drets Humans reconeixen el nostre dret al desenvolupament econòmic mitjançant la lliure disposició de les nostres riqueses i recursos.

7. Tot reconeixent la existència i legitimitat de la llengua castellana, la llengua oficial de la nació catalana és el català atès que la llengua pròpia és una característica específica de la nostra identitat nacional.

8. L’organització política de la nació catalana s’ha de basar en un sistema de llistes obertes, atès que l’existència jurídica de la nostra nació es basa en els principis de legitimitat democràtica reconeguts per la Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europa.

9. Tots els partits polítics de la nació catalana hauran de condemnar totes i cadascuna de les dictadures, essent irrellevant el caire ideològic de les mateixes.

10. L’estructura política, econòmica i jurídica de la nació catalana concordarà amb els requisits que marquen els criteris de Copenhaguen.

Signat: Arnau Gomis i Martí i Àngel Daniel Torrelles

Tot i que jo no hauria redactat això exactament en aquests termes, hi coincideixo fonamentalment i el considero adequat a “un moviment global català”

Sincerament, no sé l’origen d’aquet manifest, no sé si és només dels autors, dels que tinc alguna referència, o és d’algun grup.

El segon text és el que em sembla que surt dels portaveus o d’alguns portaveus de la gent concentrada a la Plaça de Catalunya de Barcelona. Tampoc diria que és totalment compartit. Està en molts llocs però la meva font és el Bloc catalanrevolution. Article Manifest #catalan revolution. Text:

QUÈ ÉS #CATALANREVOLUTION?

#catalanrevolution és una resposta social, econòmica, nacional, democràtica, pacífica, prenent els drets humans com a bandera, a problemes comuns que l’actual sistema polític no vol resoldre, i que per acció, aquiescència o omissió, està causant.

#catalanrevolution és un moviment on hi cap tothom, sense sigles de partits ni sindicats, sense pretensió d’apropiar-se’n. No ens sentim plenament representats per cap opció concreta, per tant fem debat polític des de baix sumant veus individuals.

#catalanrevolution lliga i uneix els moviments socials i nacionals de Catalunya. Perquè mai no serem un poble realment lliure si continuem sotmesos a les condicions socials, econòmiques i polítiques actuals, perquè l’expressió democràtica del poble sempre ha de ser respectada ja que la legitimitat està per sobre de la legalitat. El sistema polític actual retalla els nostres drets polítics de la mateixa manera que els socials.

QUÈ DENUNCIA #CATALANREVOLUTION?

#catalanrevolution DENUNCIA el sistema polític actual, que per damunt de dretes o esquerres està sotmès a uns mercats i a un sistema financer que ningú no ha escollit, que imposen un sistema neoliberal on les persones som tractades com a simple mercaderia.

#catalanrevolution DENUNCIA la corrupció del sistema polític actual en tots els seus àmbits, que instigat per empresaris immorals i polítics sense ètica representa un enorme espoli de recursos per a la societat.

#catalanrevolution DENUNCIA les mancances democràtiques de l’esquema polític de la transició, on la separació de poders és una cortina de fum i tot queda sotmès a una partitocràcia bipartidista.

#catalanrevolution DENUNCIA les formacions polítiques que atien l’odi entre els pobles de Catalunya i d’Espanya. Entenem que la democràcia no ha de fer por a ningú i l’autodeterminació és un dret inalienable, d’aquesta manera una democràcia real l’acceptarà amb normalitat.

#catalanrevolution DENUNCIA la manca d’un futur per als joves. Amb més d’un 40% d’atur juvenil, amb sobrada formació, amb la càrrega de missatges polítics contradictoris i contraproduents durant els últims vint anys, els i les joves de Catalunya viuen un dels pitjors períodes de la seva vida amb la convicció que el futur només pot ser pitjor.

QUÈ ÉS IMPRESCINDIBLE PER A #CATALANREVOLUTION?

#catalanrevolution EXIGEIX l’aturada de les retallades pressupostàries als serveis públics, el poble de Catalunya mereix i exigeix que els recursos públics mantinguin un sistema sanitari i educatiu públics i de qualitat com a primera prioritat del país.

#catalanrevolution EXIGEIX la retirada immediata de la reforma laboral, la garantia de les pensions i un sistema de jubilació just.

#catalanrevolution EXIGEIX la sobirania fiscal de Catalunya, doncs entenem que la solidaritat ha de ser proporcional, equitativa i justa, i que la situació de dèficit fiscal és tan insostenible que ofega la capacitat de supervivència del nostre país. L’espoli fiscal de Catalunya és un cas únic a Europa.

#catalanrevolution EXIGEIX transparència als partits polítics, la publicació i limitació del patrimoni, l’expulsió d’imputats per corrupció o qualsevol delicte de les llistes electorals i dels càrrecs de lliure designació que ocupen a l’administració, la responsabilitat econòmica personal i familiar dels seus actes.

#catalanrevolution EXIGEIX el control independent i social de les accions polítiques respecte dels fons públics, el patrimoni de l’administració i l’acció urbanística. Exigim institucions eficaces contra el frau i la corrupció a l’administració.

#catalanrevolution EXIGEIX canvis a les lleis electorals que assegurin la pluralitat, la proporcionalitat, la igualtat i la representació unitària dels catalans i les catalanes. Això implica: la supressió de barreres percentuals, la proporcionalitat directa entre escons i població a les circumscripcions, la substitució de la Llei d’Hondt per una de més proporcional i la representació de Catalunya com circumscripció única en totes les eleccions d’institucions representatives superiors.

#catalanrevolution EXIGEIX el respecte escrupolós a les decisions democràtiques del poble de Catalunya. No pot tornar a passar que allò que el poble català ha votat en referèndum sigui estripat, insistim: la legitimitat democràtica està per sobre de la legalitat.

QUÈ PROPOSA A LA SOCIETAT #CATALANREVOLUTION?

#catalanrevolution PROPOSA que cadascú de nosaltres reflexioni sobre el manifest #NOELSVOTIS on es crida a un boicot electoral organitzat, cívic, conscient i intel·ligent. En definitiva: passar de la queixa a l’acció col·lectiva.

#catalanrevolution PROPOSA a la ciutadania una reflexió general i una presa de consciència. El debat en tots els nostres àmbits (amics, família, feina, institut, universitat, partit, sindicat, associació, penya, club, etc) ha de transcendir els tabús sobre els grans problemes de les persones, cal debatre’ls sense por.

#catalanrevolution PROPOSA que els partits, i també els sindicats, entrin en un debat profund sobre la seva representativitat real, sobre la seva submissió al neoliberalisme, sobre el sistema econòmic, polític i social, sobre qui i com es controla el frau i la corrupció. En definitiva, sobre quin futur ens proposen, si és que de debò ens en proposen cap.

#catalanrevolution PROPOSA donar l’esquena a tots els actors i protagonistes de la situació que vivim, perquè en realitat no els preocupem en absolut. Tots junts hem de construir una alternativa capaç de deixar-los al marge, a curt, mig i llarg termini.

Aquest manifest el subscric parcialment perquè té una innegable component ideològica per molt que ho negui inicialment. Amb tot, si tots els que es mobilitzen pensen així i actuen en conseqüència el camí és bo. Discutiria a fons el tema de la representació electoral Hi podríem coincidir, però en funció del concepte de circumscripció electoral a Catalunya. Sóc partidari de les petites circumscripcions amb representació molt propera al ciutadà.

La cosa però se’m fa menys transversal encara quan llegeixo el punt: #catalanrevolution PROPOSA que cadascú de nosaltres reflexioni sobre el manifest #NOELSVOTIS on es crida a un boicot electoral organitzat, cívic, conscient i intel·ligent. En definitiva: passar de la queixa a l’acció col·lectiva.

Reconec que jo no sabia que és el manifest #NOELSVOTIS. L’he buscat:

No els votis

El proper 22 de maig, els ciutadans catalans estan convocats a les urnes per votar els representants públics als ajuntaments. Els representants elegits hauran de gestionar milers de milions d’euros durant un període de quatre anys, raó més que suficient per a extremar les precaucions dels votants: al llarg dels últims anys, el nivell de corrupció a la política espanyola s’ha disparat de manera alarmant a tot l’arc parlamentari.

CiU, PSC i PPC són les tres formacions polítiques que han pactat per ressuscitar la llei Sinde al Senat, una llei que permet censurar Internet per via administrativa, sense una intervenció judicial que garanteixi la tutela efectiva dels ciutadans. El jutge que hagi de validar el tancament no podrà analitzar el fons de l’assumpte, és a dir, comprovar si es vulneren els drets de propietat intel·lectual o si existeix la possibilitat de produir un perjudici patrimonial per part de la pàgina web que es demani clausurar. La llei Sinde crea un “forat lliure de jutges” on la decisió la pren una comissió administrativa nomenada pel govern, per evitar el que passava fins ara: que els jutges no donaven la raó a les reclamacions de la indústria dels continguts.

La llei Sinde és ineficaç. No aborda una reforma integral de la legislació de propietat intel·lectual, l’únic camí per afavorir la retribució justa dels creadors i artistes en el marc d’una societat de cultura digital. Tot i això, i malgrat l’oposició d’una part important de la societat incloent creadors i artistes, CiU, PSC i PPC van votar-hi a favor. Van pesar més les pressions de governs estrangers i de grups minoritaris que l’interès social. Però no tot és culpa dels nostres representants: nosaltres els hem triat, per acció o omissió.

Des de Noelsvotis.com considerem que CiU, PSC i PPC han faltat a la seva principal obligació amb la ciutadania: defensar la Constitució que van jurar o van prometre acatar. La llei Sinde sotmet Internet a una legislació excepcional, amb una gran pèrdua dels drets a la llibertat d’expressió i a la informació i la tutela judicial efectiva, fet que possibilita un major control polític de la xarxa.

La teva decisió el proper 22 de maig és crucial. No et demanem el vot per a cap partit concret, ni que votis en blanc, ni que t’abstinguis, només que t’informis per comprovar que hi ha alternatives contràries a la llei Sinde en tot l’espectre ideològic. Et demanem que defensis la llibertat a la xarxa amb el teu vot, no donant suport a aquells que amb els seus actes s’han fet clarament mereixedors d’un vot de càstig.

El proper 22 de maig, NO ELS VOTIS.

Però això no surt, aparentment de Catalunya. Al peu enllaça amb NOLESVOTES. No reprodueixo tot el text, només: La ley electoral ha sido blindada a medida de los grandes partidos al penalizar desmesuradamente la representación de las minorías. A diferencia de otros países con una democracia saludable, nuestros parlamentos no reflejan la diversidad ideológica de la sociedad española. I us poso el dibuix que hi ha al peu:

Caram! Que transversal. Podeu anar a un wiki que s’enllaça des d’aquest. Un wiki fet per un home d’un poble de Sevilla. Podeu anar seguint el fil. Ja no hi he anat més enllà. Els objectius són ben clars.

Tanmateix, una mica més sí. Un amic m’ha fet arribar aquest enllaç de Twitter. Aneu al començament de tot, al primer missatge i mireu: Diu: #acampadabcn Id con cuidado con los independentistas que no se metan en nuestro movimiento, todos en Pl Catalunya! No hi ha res que no sigui aprofitable de la llista de missatges. Un dels darreres que llegeixo a l’hora d’escriure això: balancelasauce
#acampadabcn eso España unida por la libertad, viva España libre! No al nacionalismo. I un de posterior:
#acampadabcn no no catalán no, queremos escuchar el español, español, para tener podernos entender. Tots són missatges de dijous.

Disculpeu-me, els que hagueu arribat al final, per aquest llarg escrit, inclou molt text que no és meu. Vaig a la conclusió. La veritat: doncs no ho sé. Per una banda tinc claríssim l’origen. És un moviment que entre altres coses pretén que Izquierda Unida tingui molta més presència, per l’altra veig, per TVC i en molts comentaris que la gent honrada, de bona fe, independentista o no, està il·lusionada amb aquesta mobilització. La meva esperança és que a vegades es perden els orígens, vull dir que potser al final, la gent realment transversal, amb ganes de millorar les coses, triï i guanyi i l’opció Catalunya surti vencedora.

Està clar que existeixen moviment financers, neoliberals o el que vulgueu que ens porten a la ruïna, però això també passa a Copenhaguen i allà no estan com a Catalunya. Sense l’espoli espanyol no hi hauria cap concentració a la Plaça de Catalunya.

Que la majoria dels catalans no tenim un sentit patriòtic polític de la nostra nacionalitat per a mi és una cosa diàfana, a tot estirar tenim un sentit patriòtic cultural la qual cosa engloba la llengua com a eix vertebrador i al voltant d’ella trets folklòrics com els castellers, les sardanes, el pa amb tomàquet i la botifarra amb seques i d’altres que s’estan perdent amb la globalització com els pastorets de Folch i Torres, les nadales, el pessebre amb les seves oques i el seu caganer (home, el caganer sembla que sobreviu a la globalització però sempre disfressat de personatge d’actualitat i un xic allunyat de l’origen de la figureta de pessebre clàssica). Sembla doncs que al voltant de la llengua hi ha un acord comú molt ampli (jo diria que pràcticament absolut) que engloba des dels partits més independentistes fins als moderadament catalanistes, però el problema és que només ens preocupa la llengua en abstracte i no pas els que la fan servir, i d’aquí plora la criatura.

Quants cops més haurem de llegir en algun raconet d’algun diari de Catalunya (no m’atreviria pas a dir-ne català) la notícia que algun catalanoparlant ha sigut objecte de la catalanofobia mes abjecta inclús dins del mateix àmbit de parla catalana i a sobre l’administració judicial no l’ha protegit com caldria?. L’últim cas a s’ha donat a Palma de Mallorca, un Guardia Civil que va pegar un noi per que parlava en català (el G.C. diu que va ser per que el va desafiar parlant-li altivament i amb desconsideració) l’agent en qüestió ha estat condemnat a pagar 1.200 euros quantitat que sembla irrisòria si els fets son tal i com ens expliquen al diari. I aquest cas no és l’únic, no fa massa temps una dona a Barcelona, Rosario Palomino,  també dins d’una comissaria de la Policia Nacional la qual per parlar en català amb el seu fill va tenir problemes (Segons la dona, el policia la va tractar amb violència i no la va atendre perquè parlava en català. El policia li va dir que no tenia cap obligació d’entendre el català i la va agafar pel braç amb força. Ell assegurava que no va ser per parlar en català sinó per parlar pel mòbil cosa prohibida dins una comissaria), si no recordo malament el policia va ser condemnat amb la costosa pena de 70 euros malgrat el ministeri fiscal demanava se’l condemnés amb la “elevada” suma de 480 euros.

La meva pregunta és fins quan els catalans no reaccionarem (democràtica i legalment, naturalment) contra aquestes actuacions que podrien ser catalogades com a possibles actuacions xenòfobes. Per que, que jo sàpiga, ni aquests tipus d’actuacions ni les mateixes sentencies han sigut recorregudes per les institucions públiques estrictament catalanes ni s’han presentat com acusació privada i que arribi fins on faci falta, inclús a tribunals internacionals, és el mínim que li podríem demanar al “nostre govern” en aquests casos. Que faria el govern Francés si a Paris una ciutadana fos tractada igual que ho va ser a Barcelona aquesta compatriota nascuda en d’altres contrades? I si ho fos a Madrit? Que faria el govern Espanyol si el mateix cas d’aquest ciutadà mallorquí s’hagués donat en una casa quartel per que aquest ciutadà parlava en castellà? I si hagués passat a Barcelona? Perquè no em negareu que agredir, insultar o vexar algú per que es parla per mòbil o per que l’altre té una postura burlesca no es motiu de fer-ho i menys per un agent de l’autoritat i cal castigar-ho exemplarment. Per tant, que és el que no es castiga prou aquí? El fet de ser catalanoparlant el vexat? No va existir agressió en cap dels cassos? Sembla que van ser acceptades com a mínim un cert grau d’agressions. I aquests no son els únics casos.

Si mes no, ja que a partir d’ara ja es poden tenir serioses sospites de que el fet de ser catalanoparlant és motiu de persecució en determinats àmbits i per determinades persones, hauríem d’exigir al nostre govern que en tots aquests casos es presenti com acusació privada, si no pot incidir d’ofici en el ministeri fiscal (español, por supuesto), i si no pot fer-ho directament ja que no som estat sobirà, ni nació, ni res de res pel moment, crei una institució adequada per defensar els nostres drets dins i fora de les fronteres de la nostra nació ja que no tenim poders públics propis que ens defensin nacional i internacionalment en la nostra condició de catalanoparlants.

No s’està omplint aquest govern la boca del “dret a decidir en allò que hi hagi un ample consens dins la societat”? Quin més ample consens dins de la nostra societat que la llengua i el dret a usar-la? Perquè no es fa res per protegir els nostres drets lingüístics tan a Catalunya com a fora? Faria el mateix qualsevol altra nació digna d’aquest nom? I faria el mateix qualsevol altre govern digne d’aquest nom?. No se li diu a això complexe d’inferioritat?. Som una nació o no ho som?

Visca la Pàtria!!

La batalla del fons de competitivitat entre l’Estat i el govern català ha tingut un gran ressò, un ressò que va, encara, més enllà dels 1.450 milions d’euros que hi ha en disputa, perquè per damunt de tot el que està en joc, aquesta vegada més explícitament si a cas, és “qui mana”.
El Partit dels Socialistes de Catalunya, s’han afanyat a explicar-nos el perquè del seu capteniment. És prou clar, em sembla a mi, que els PSCs varen fer mans i mànigues, tot el possible i encara l’impossible, per tal que aquesta moció no s’arribés a presentar mai en el Congreso de los Diputados,i menys abans de les eleccions.
Amb tot, les seves “explicacions” no tenen material de rebuig, els seus arguments son substanciosos perquè son declaracions de principis.
En un article al diari Avui del divendres 13 de maig, titulat “El fons del fons”, en Joaquim Nadal deixa anar algunes idees capitals.
JN deixa entreveure que els de CiU cerquen l’enfrontament a la captura de rèdits electorals, o i tant, i és clar, però això és el seu problema en tot cas, perquè d’haver donat suport i votat la moció, Catalunya tindria 1.450 milions d’euros menys de dèficit, i això, tenint en compte, amés, el nivell desmesurat d’espoliació que patim, hagués estat un bàlsam, i el que és més important, s’hagués mostrat una unitat d’acció política a Catalunya davant un Estat Espanyol que ens te, i amb raó, per a vassalls.
Però les declaracions més punyents son les que tenen un caire de “avís per a navegants”.
1- “Amb la votació perduda de dimarts hi perd tothom”.
2- “El PSC aposta decididament pel catalanisme constructiu”.
D’aquestes declaracions se’n desprenen molt clarament algunes coses.
El PSC no permetrà que perdin els seus, Espanya, abans, si cal, punxarà la pilota, “tots hi perdrem”. La seva prioritat i fidelitat és clara.
“Com que sense nosaltres (PSC)no hi ha, ni hi pot haver majoria, haureu de fer les coses com a nosaltres ens complaguin”, o aquí ningú no farà res.
“Catalanisme constructiu”, d’Espanya, i dels ponts que fan possible l’aparença democràtica de convivència, convivència en que sempre i a tot hora és un dels mons el que rep bastonada i és subjugat per l’altre de manera infame.
Aquests que postulen el “catalanisme constructiu” son els que defensen a foc “La Constitución Española como marco de convivencia i garantias democraticas de todos los españoles” perquè la dita constitució, sent òbviament la “construcció” més gran del catalanisme vassall, és segons aquests apòstols el que ens ha proporcionat el període de progrés més profitós i llarg mai somniat. Sembla que el que ens trobem abocats a un futur de pobresa i ignorància generalitzada i que estiguem en un pendent que ens mena a l’extinció no els preocupa gaire, sobre tot quan ocupar-se’n demana qüestionar-se qui SOM, perquè aquests, per sobre de tot SON espanyols, hi tenen dret, però el que és èticament reprovable és que es diguin “catalanistes”, tant com que els xinesos es diguin “tibetanistes”, és pervers.
Alerta però, per què el que ens venen és que son catalans reformadors de l’Estat, entenent que ser català és una manera diferent de ser espanyol. Però dic alerta perquè això no és pas tan diferent del que diuen els de IVC, l’última proposta dels quals , ja reiterada, és proposar al Congreso de los Diputados una reforma constitucional, i és que certament son espanyols per defecte, ja que per a ells això de les identitats col•lectives en termes de nació son martingales que distreuen al personal de la veritable identitat col•lectiva, que és de classe, doncs, com que no militen en cap identitat col•lectiva que no sigui la de classe oprimida, per defecte son militants espanyolistes, això sí, reformadors.
I alerta encara, per què ara per ara, el camí de CiU és el de la reforma d’Espanya pas a pas, amb enfrontament si cal, però un camí de reforma implícita pas a pas. La qüestió és que en aquest enfrontament no poden comptar amb els PSCs ni tampoc amb els IVCs, per tant estan condemnats a perdre, esdevenint així, que l’única possibilitat de fer via, és encetar el procés de Independència emplaçant-nos fora del marc jurídic espanyol, i tirar pel dret amb una majoria “suficient”.
A la força pengen a la gent.
Catalunya serà un Estat sobirà o esdevindrà una regió espanyola amb un passat un xic singular, com tantes d’altres.
Una majoria suficient és suficient per definició, i no cal apel•lar al trencament social perquè la cohesió social a Catalunya ja està ara seriosament amenaçada i en perill, tant diria jo, que això ja no te un remei negociat entre les “parts”, perquè els catalans estem postrats i rendits en mans dels colonitzadors, i per tant no tenim res amb que negociar.
Espavileu-vos mentre teniu oportunitat, després serà tard. Tenim alguns mesos de coll, foragitem els tripartits de les institucions i apleguem-nos a l’Assemblea Nacional per a la Independència.
Seguem arran.
Visca Catalunya Lliure!!!!

Pensava que ja no seria necessari tornar a palar del tema. Però se’m tornen a escalfar les entranyes després d’escoltar un comentari de l’Alberto Fernández Díaz, candidat del PP a l’alcaldia de Barcelona, quan va dir, “Catalunya, sempre ha sigut una terra d’acollida, en la que “és molt fàcil” sentir-”se català“”. Gràcies home! Primer m’haurà d’explicar què entén per sentir-se català? Perquè com s’aproximi al què jo entenc, permeti’m que li digui, però vostè encara no ho aconseguit.

Deixe’m-nos de papers de fumar i agafem les coses amb fermesa, que no mosseguen i sacsege’m si és necessari fins treuen l’última gota. Perdoneu el símil tan masclista i barroer, però ja són tantes les coses que ens estant prenen! Que hom acaba perdent les bones formes.

Ens treuen inclús el valor d’allò més essencial, el què ens defineix, fins canviar el significat de paraules plenes de sentiments per nosaltres. És hora de parlar clar i català, mai més ben dit. Llegir-ne més »

Una de les coses que més sorprèn és veure com els culpables de la situació econòmica, els que neguen Catalunya i fent jocs malabars voten en contra de rebre els diners que ens deuen, ara vulguin manifestar-se contra les retallades que, inexorablement, ha de fer el Govern. Vagi per endavant que les reduccions pressupostàries poden fer-se de moltes maneres i es poden comunicar, també, de moltes maneres. Sobre el volum de la retallada en diferents àmbits poc puc dir que no hagi dit. Sobre les formes, evidentment, el Govern ha tingut molt poca gràcia i, en part, s’ha posat als peus dels cavalls. Els posaria bona nota en economia i suspens en comunicació.

Quan es parla de culpes respecte a la situació econòmica catalana actual es poden buscar les recents i les antigues. Si ens fixem en el curt termini, les coses són òbvies, el desgavell de l’anterior Govern quant a despesa i la mentida, avalada per la vicepresidenta actual del govern espanyol i encarregada de finances, és ben evident. Podrem discutir si van amagar més o menys, però la magnitud de l’engany o manipulació de la informació era ben palès per a qualsevol que sabés llegir mínimament un pressupost i veiés el nivell d’ingressos i de despeses així com de l’endeutament. Ells són els culpables i qualsevol persona que no sigui fanàtica o incapacitada per processar la informació ho veu. El cinisme, doncs, dels portaveus del desaparegut PSC (avui ja és a tots els efectes la federació del PSOE a Catalunya – que no catalana) no és discutible. Cal dir, però, que no podem posar tothom en el mateix sac i que alguns membres d’aquell partit s’han comportat amb notable honorabilitat, com és, per posar un exemple, el cas de l’exconseller Ernest Maragall, Honorable Ernest Maragall.

Si als orígens i ens remuntem a la transició política no està de més recordar que durant la negociació de l’Estatut de Sau dos partits van defensar el concert econòmic per a Catalunya, foren CDC i ERC. També és bo recordar que la resta de grups d’aleshores, inclosos els socialistes, votaren en contra. Com que els partits catalans només tenien quatre vots respecte als setze dels sucursalistes o espanyols, vam perdre.

Ja a Madrid, en un temps posterior, l’únic polític que va defensar el concert va ser el malaguanyat economista i catedràtic de la UB Trias Fargas.

Els que no hi eren o han perdut la memòria, de forma natural o interessada, poden recórrer a actes i hemeroteques que ho expliquen perfectament. Massa propaganda interessada ha volgut tapar la veritat de la història. Els culpables inicials, doncs, estan perfectament identificats.

Cert és que més tard les culpes estan relativament compartides. La tebiesa en les negociacions catalanes del finançament són de CiU. No va ser capaç de plantar-se de forma contundent i va acceptat engrunes, això sí, sense cap col·laboració dels altres partits de l’espectre català. Posteriorment la federació de Catalunya del PSOE tampoc es va lluir. Tot plegat no ha permès solucionar un greuge que bé d’antuvi.

La culpa de la situació és, doncs:

1. de l’espoli continuat, i
2. de, un cop assumit l’espoli, estirar més el braç que la màniga.

Discutir que per tenir un estat del benestar com cal és absolutament necessari que l’administració públics tingui ingressos és absurd. Ningú no ho fa. Ja el guru de Tony Blair, el sociòleg Anthony Giddens, explicava fa bastants anys com havien d’evolucionar les coses pel que fa a l’estat del benestar. Voler donar més del que reps no millora l’estat del benestar, només un miratge a curt termini, però gana per l’endemà. Altra cosa és la inversió si les condicions de retorn del principal i els interessos es pot pagar adequadament.

Quan sistemàticament s’augmenten les despeses sense que creixin els ingressos, quin estat del benestar es pot esperar?

Alguns il·luminats parlen d’apujar impostos als “rics” entenent per rics els que tenen nòmines brutes de 100.000 euros. Ni triplicant els impostos a aquests “privilegiats” es pot compensar aquest dèficit. Per altra banda, els autèntics rics estan exempts d’impostos perquè si els poses impostos treuen els capitals del país. La majoria dels països han d’optar per aquesta mesura. La discussió sobre la redistribució de la riquesa està en quin percentatge han de representar els impostos directes i quin els indirectes i que és més just. De fórmules i anàlisis, n’hi ha moltes. Per exemple la progessivitat de l’IVA en funció de quan “sumptuós” o necessari és un determinat bé, complex però potser just. L’única fórmula infalible és ser competitiu, crear empreses i generar feina. En conseqüència només amb una iniciativa provada, ben estimulada pel sector públic, sense traves i amb diners circulant es pot fer créixer el benestar social.

En tot cas, ni en sóc especialista ni tinc cap fórmula màgica, però si una mínima lògica. L’únic ben cert és que només adequant ingrés a despesa es pot sobreviure. Generar deute per invertir pot ser sovint adient però mai no serà si el deute es contrau per pagar despesa corrent, és de manual. El que va fer el darrer Govern és això, generar deute per pagar despesa corrent i això porta indefectiblement a la fallida. No és un problema de dretes o esquerres. La Terra gira governi l’esquerra o governi la dreta.

Tot això fa ben evident que els objectius d’alguns no era, en el darrer període, ni és ara afavorir Catalunya, no és el benestar dels catalans, és un menyspreable egoisme. Un intent de salvar mobles i cadires, les seves. Incitar a una manifestació contra les retallades és d’un gran desvergonyiment que espero els catalans ho sàpiguen veure. Dit això, res, pur soroll electoral que no els portarà enlloc i no ens ajudarà.

El problema real que tenim és que pensa fer el Govern o, millor, la majoria que li dóna suport. Espera un gran arreglo financer amb el proper govern espanyol si guanya el PP les eleccions? Segur que alguna cosa s’obtindria, però la situació que patim és comparable a la d’aquell malalt que requereix un transplantament de fetge i després d’una llarga llista d’espera li toca el torn i li diuen: té una aspirina i torna d’aquí quatre anys. Resultat? La mort segura.

La nació catalana, si no hi ha una reacció contundent, va cap a la mort. Mort per inanició. Si un es troba en una cruïlla en la que ha de triar entre la mort segura, si va per un camí, o el risc de morir, si va per l’altre, no hi ha dubte, cal optar per la segona opció.

Jo crec que el Govern estarà d’acord en això, però el seu error és que creuen que poden evitar la mort pel primer camí. La història demostra que no, per molts esforços i molta fe que hi posem no ensenyarem a bordar a les gallines.

Penso, i potser m’equivoco, que l’independentisme polític està tornant a perdre una ocasió d’or per fer-se mes evident en el panorama polític català i barceloní en particular. Entenc les dificultats de fer-se sentir en un panorama comunicatiu de masses tan hostil a Catalunya amb aquestes opcions polítiques i anem a matisar abans de tot quina o quines son les que considero de “independentismes polític” al nostre país:

Quan una opció que ja és política en si la definim, a demés, amb l’adjectiu “política” es que vols expressar quelcom més que el senzill fet que pertany a una ideologia genèrica o d’un o altre partit, volem expressar la certesa que aquesta tindrà una repercussió immediata, notable i sensible en l’actuació ens vers el medi de la seva influencia (vegi’s el mot “catalanisme polític” que va encunyar CyU ja fa anys davant el mot ja reconegut de “catalanisme” a seques, aplicable a d’altres opcions menys “actives”). Dit això, potser caldria precisar que queda clar que en el panorama polític actual de l’independentisme tan sols hi han dos partits o coalicions que compleixin amb aquests requisits dels que es presenten a les properes eleccions municipals a la ciutat de Barcelona i aquests són SCI i la CUPS, doncs tant Reagrupament com Democràcia Catalana perden, si més no a Barcelona, aquesta qualitat en tant i quan ho fan coalitzats amb l’independentisme de marxa lenta, pluja fina o retòric (com preferiu) d’Esquerra. Esquerra, un partit que ha aprofitat els set anys que ha estat en el govern de la Generalitat per fer poca cosa més que retòrica independentista i prou, motiu aquest pel qual es va escindir, si no estic mal fixat, Reagrupament, el mateix que avui torna a anar conjunt amb esquerra en ares d’una “unitat” que veient que a Esquerra res no ha canviat (ni tan sols els noms principals) potser m’haurien d’explicar els senyors de Reagrupament que els va fer separar-se llavors i rejuntar-se ara, i si per aquest viatge calien aquelles alforges.

Permeteu-me que de la CUPS no en parli doncs penso que malgrat ser una opció netament independentista queda massa escorada a l’esquerra i al perdre la centralitat política segurament no podrà ser el “pal de paller” de l’independentisme malgrat tindrà un paper molt important si ICV-EUA no abandona aviat el federalisme. Doncs bé, penso que SCI ha perdut, o està perdent, una oportunitat d’or per fer allò que cal amb la finalitat de guanyar adhesions. Me’n adono de les dificultats que te per fer arribar el seu missatge a amples capes de població, doncs aquest és absolutament silenciat pels medis de comunicació de masses (diaris, ràdios i televisions subvencionadíssimes) i tan sols surt (i no massa tampoc en els medis d’Internet), però això no ens pot fer perdre de vista l’error que la campanya, si mes no a Barcelona, és tristíssima. He entrat a la pagina de SCI i no he sabut trobar el programa per a la Capital de Catalunya, tan sols un programa-marc genèric per tot Catalunya carregat de bones intencions i altament ideologitzat, i així no s’encaren unes municipals! És que a Barcelona no hi han coses a arreglar? Tant bé ho han fet el govern d’aquests anys que no hi sabem trobar res a criticar tan sols que (sent molt important) a Barcelona no és fàcil viure-hi en català? Els senyors de SCI viatgen en metro? I amb Bus? I no sabem veure res més a arreglar? El senyor Espot només sap dir que no vol reeditar el tripartit? Creu que així li arrabassarà ni un sol vot a CyU? Perquè CyU tampoc vol reeditar el tripartit!.

Quan ens adonarem que l’independentisme polític és cosa del poble català? de gent de dretes, d’esquerres, de centre i alguns també sense cap ideologia de partit, però gent del poble, de la ciutadania i no és cosa de l’anomenada “societat catalana” aquesta de les grans festes i congressos i que es troben menjant el “botillo” anual i compartint cubert amb en Luís del Olmo, ni son proclamats jurat de la “nit de santa Llúcia”, ni ens acostumen a premiar amb “l’ondes”, ni guanyen el Planeta, no son el director general de “La Caixa”, ni del Grup Godó, ni els fan presidents de la Fira de Barcelona, ni res de tot això. Son gent normal, del carrer, obrers, empresaris, autònoms de tota filiació social, cultural i fins i tot nacional d’origen (conec molts immigrants que es declaren catalans i independentistes), que veuen en la independència la única solució per que les coses canviïn, i ells i els seus fills puguin viure millor tant econòmica com socialment. I aquesta persona que pensa així i que li costa tant que li arribi un missatge dels “seus” resulta que el missatge que li arriba és absolutament polític i generalista, no li diuen que faran de pràctic a la seva ciutat o poble per millorar, no li arriba un missatge creïble. Senyor Espot, per exemple, vagi al metro i al Bus a veure que fa falta canviar d’aquests vagons horrorosos amb barres centrals que impedeixen el còmode transit dels viatgers, pensats tan sols per encambre-hi més gent en hores punta. Com és que la Zona Franca on hi treballa tanta gent hi ha tan mala comunicació de transport públic?. Com es pot fer un “bonus cultural” per tot ciutadà de Barcelona que ho desitgi, on per una mòdica quantitat segons ingressos (avui encara no es podria fer gratuïtament) les persones i les famílies podessin gaudir dels bens culturals i d’oci que ells col·laboren a pagar amb els seus impostos? Com pensa fer transparent el sistema d’adjudicació de beques de menjadors i d’altres on s’asseguri que aquestes son per les persones mes necessitades realment? Senzillament son exemples de coses que trobo a faltar perquè el ciutadà de Barcelona pugui adoptar l’independentisme polític com “la seva opció” i esdevenir realment ciutadà barceloní i català. Està molt bé que ens prometi una Barcelona catalana, oficialitzar el 10A, i no fer alcalde a cap opció espanyolista ni encaixista, ja ho volem tot això!! Però no creuen que hi falta quelcom per donar-nos una mica més de trempera?.

Salut i Visca la Pàtria!

Com diu Umberto Eco (“El segon diari mínim”, Edicions Destino 1994) la gent a qui li agrada apassionadament el futbol, tenen una estranya característica, no comprenen que a tu no t’interessi i insisteixen a parlar-te com si t’interesses.
Eco posa un exemple amb el que em sento identificada.
Imagineu-vos que jo toco la flauta dolça, suposem que ara em trobi al tren, avió… i per entrar en conversa deixi anar:
“-Ha sentit el darrer CD de Frans Brüggen?
- Com? Que diu?
- Dic la Pavane Lachryme. En la meva opinió massa lent al començament.
- Perdoni no..
- Ja ho entenc vostè toca en F i no en C, suposo que fa servir la digitació alemanya
- De fet jo vaig a Parma”
I així seguint, com parlar amb la paret.
Estareu d’acord que el “meu dissortat” interlocutor em prengui per boja.
Diu Eco: “no és que a ells no els importi gens que a mi no m’importi gens el futbol, és que no arriben a concebre que algú no l’importi gens, no ho comprendrien ni tant sols si jo tingues 3 ulls i dues antenes a les escates verdes de l’occípit”.

Quan dic no tinc res contra el futbol dic veritat, però deixo d’escoltar a tota persona que parli o exemplifiqui qualsevol qüestió amb una analogia futbolística, desconnecto, ho faig automàticament, sense adonar-me’n.
Els qui defensen la independència del meu País sovint tenen (o tenim) la mateixa actitud que els apassionats del futbol, insistim a parlar com si interesses a tothom i allunyem a moltes persones que tot i no tenir res contra la independència no ens escolten gens i per tant ni tant sols contemplaran la seva viabilitat.

Vivim en una societat d’incerteses, complexa i canviant, accedim a grans quantitats de dades, opcions i mitjans. Ja no hi ha veritats úniques.
Als independentistes ens cal escoltar la gent, construir converses coherents que generin interès i confiança i dissenyar noves idees en què emocions i sentiments positius hi tinguin cabuda, desafiant tòpics i reivindicant el passat com a fonament de construcció del nou edifici del futur.

M. Teresa Galceran
Consellera de 10mil

Creure en el País és una proclama obligada per a tot aquell que es postula per a governar-lo. Tots diuen estimar-lo, però en quin País creuen?, aquesta és la qüestió.
Les polítiques demogràfiques han estat sempre, de bon antuvi, utilitzades, pels aspirants a exercir el Poder, amb la màxima profusió que han estat capaços, perquè sovint son irreversibles, fets consumats.
En l’àmbit de la teoria política, tot i que s’han fet esforços per conciliar els drets de les majories amb els de les minories, els col•lectius amb els individuals, hi ha factors ètics del camp de la jurisprudència que no estan prou solucionats.
En l’àmbit jurídic referit als individus, quan una persona A pateix una mancança de tipus motriu, o de qualsevol altre mena, com a conseqüència d’un accident causat per a la negligència i/o la imprudència d’un altre persona B, aquesta, ha de respondre davant “la justícia” per tal que la persona A, considerada “la víctima”, es pugui rescabalar en justícia.
Això no succeeix en l’àmbit jurídic referit als nínxols humans col•lectius. El plantejament que dona per bo el fet que els qui poden prendre decisions polítiques son els Estats, sense valorar com aquestes unitats polítiques han estat configurades, te una legitimitat escassa i dubtosa. Sovint els Estats han estat configurats amb l’exercici violent de la força saltant-se qualsevol consideració ètica de legitimitat.
Aquí a Catalunya, com en altres llocs, hem sofert diverses onades migratòries en l’últim mig segle, per més que diguin, com mai abans. El mal, però, no es deriva del fet en si, si no que es deriva del fet que els migrats espanyols en el seu conjunt arribaven a casa nostre sense reconèixer-nos la nostre realitat com a Nació, actuant de manera induïda, i sovint inconscient, com a actors colonitzadors al servei d’una realitat nacional espanyola, aquesta sí, com a construcció política d’antuvi.
Tots coneixem la història i les vicissituds que com a Poble i Nació hem agut de passar.
Amb l’adveniment de “la democràcia”, pensàvem que podríem recuperar terreny, com a Nació a casa nostre, però per contra, tot i que en principi varem recuperar la llengua amb les polítiques de “normalització lingüística”, en el terreny polític i econòmic hem seguit perdent terreny en favor de la Nació espanyola.
Mig colonitzats i fortament espoliats, cada dia més conscients de la realitat en que vivim com a Nació, un imaginari col•lectiu de renuncia s’ha anat imposant de la mà dels que ja els va bé la dinàmica homogeneïtzadora de la ciutadania. La batalla de model econòmic ha ocupat l’escenari, l’espai de representació, donant per acabat el debat dels referents culturals identitaris Nacionals. La doctrina que preval en aquest àmbit, perquè tot l’arc parlamentari segueix, és la que ens diu més o menys subliminalment, que la identitat col•lectiva és un esclavatge, una càrrega onerosa que ens impedeix adaptar-nos als nous temps.
En Mascarell ho ha proclamat sense aturador i en Carod, per exemple, ho ha anat escampant per tot arreu tant com ha pogut, “Hem de construir una nova identitat nacional,…” etc. De fet, els catalans hem esdevingut els actors anticatalans més actius.
Després del triomf de la socialdemocràcia, en el món occidental, posant en valor la igualtat de oportunitats, i postulats com el que ens diu que les avantatges que les classes més ben estants puguin obtenir, no poden actuar en contra del interès del comú, ans al contrari, son acceptables quan aquestes avantatges signifiquen també unes avantatges pel comú, després, deia, de que aquests postulats han estat acceptats per a tots, en el mon occidental, ara, a manca d’un altra discurs, han trobat en el desballestament de les indentitats culturals de les “nacions riques” un discurs que, tot i que sembla falsari i recorrent, ha anat calant en una societat que cada dia més és un ramat entregat al “bonisme redemptor”.
En quin País creuen els nostres polítics?, en una Catalunya NO catalana?, hem de demanar perdó per ser catalans?, ens hem de redimir del nostre pecat, i hem de renunciar a la nostre hegemonia identitaria a Catalunya, per tal que les noves minories no hagin de fer un esforç afegit al que se suposa que han de fer una gent menys afavorida econòmicament?.
Creuen en una Catalunya NO catalana, com una regió d’Espanya?. Creuen en una Catalunya amb una administració excel•lent al servei de la homogeneïtzació espanyolista?. Creuen en una Catalunya que renuncia a la seva identitat, com a referent social, i que renuncia a governar els seus afers amb total independència?.
Doncs jo diria que sí, si atenem al capteniment dels mitjans de comunicació, tant públics com privats, jo diria que és aquesta, tenint en compta que segresten els debats que els semblen problemàtics i tenint en compta com filtren la informació, jo diria que el País en el que creuen és exactament el descrit.
Per contra jo proclamo que no hem de construir de nou cap Nació, perquè ja en som de Nació, proclamem que el que hem de fer és posar-nos dempeus i decidir prendre la responsabilitat de la nostra sobirania Nacional, això, aquesta formulació tant simple, s’oposa diametralment a la formulació dels telepredicadors a sou al servei del botiflerisme i quintacolumnisme.
La sobirania econòmica no és possible sense sobirania política i la sobirania política no és possible, a Catalunya, sense una regeneració Nacional, sense una renaixença dels òrgans que ens constitueixen en tant que catalans.
Visca La Pàtria!!!!

Sincerament cada dia ho entenc menys. No m’agradaria fer-me pesat, però em satisfaria molt que TV3 donés una explicació del per què d’aquests silencis informatius.

Equip:"Aturem l'independentisme", l'onze titular.

El dissabte passat dia 30 d’abril, hi va haver un fet molt important en els esdeveniments d’aquest país. La CNxI però sembla que a “la nostra” no li interessa. Al final s’hauran de definir, si volen ser la nostra, o la dels amics d’en Cuní. No és lògic que havent programes dedicats a la literatura, amb la que ens està caient, tingui mitja hora del programa “Els matins”, la escriptora Maruja Torres, per parlar un altre cop del Líban i del seu enamorament pel exòtic país alhora que per publicitar nou llibre, mentre restava en silenci un fet de rabiosa actualitat, que segons com vagin les coses pot esdevindre històric. D’aquí dos-cents anys, molt probablement el llibres d’història parlaran de la Conferència Nacional per la Independència. Dubto molt que parlin, ni del programa Els matins, ni d’en Cuní i si m’apureu molt ni de la Maruja Torres, que la posaran millor en altres apartats més literaris. Si d’ençà a pocs anys, Catalunya esdevé un estat sobirà, a on coi s’amagaran personatges com en Cuní? Que es consideren professionals de la informació. Com explicaran aquest silencis? Possiblement l’explicació de tant ceguera, ens la doni l’article de l’enllaç de la foto, anomenat “La conspiració dels onze: Artur Mas participa en una reunió estratègica per aturar l’independentisme”. Suposo que per lliurar-se’n de donar explicacions i estalviar-se la vergonya, demanarà com a compensació pels serveis prestats, un plàcid retirament com a corresponsal a Washington, capital del país d’un dels seus amors. Amb amics com aquest de la foto, no haurà de patir mai gana, arribi o no la independència al nostre país. Llegir-ne més »