Objectiu: la independència és possible

Avui, transcorreguda ja una setmana des de la celebració de la Conferència Nacional per la Independència i un cop publicats els documents definitius, comentaré, breument alguna impressió.

Reprodueixo el que per a mi és l’element clau. El primer acord:

1r. Recuperar la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d’un Estat de dret, democràtic i social.

2n. Accedir a la independència exercint el dret d’autodeterminació nacional reconegut i proclamat pels Pactes internacionals dels drets humans de les Nacions Unides del 1966 i pels altres instruments i la jurisprudència emesos d’aleshores ençà, en el mateix sentit, per les diferents instàncies internacionals i europees.

3r. Formar una majoria al Parlament de Catalunya que encomani al Govern de la Generalitat la convocatòria d’un plebiscit d’autodeterminació nacional sota garanties internacionals, i, si el poble català s’hi pronuncia favorablement, o bé si l’Estat espanyol no permetia el lliure exercici d’aquest dret, que proclami la independència nacional i constitueixi l’Estat català sobirà.

4t. Tractar amb la Unió Europea, un cop s’hagi establert l’Estat català i se n’hagi aprovat la Constitució mitjançant referèndum, la permanència de Catalunya dins la Unió, amb el nou estatus de membre de ple dret i alhora gestionar el reconeixement de Catalunya per les Nacions Unides i per cadascun dels seus estats membres.

i la raó bàsica per la que tots els signants assumim un compromís, provisional, fins la celebració a la tardor de l’Assembla Nacional Catalana (ACN).

Un aspecte substancial de la Declaració Fundacional és que: Pel seu caràcter unitari i aglutinador, l’ANC no participarà, amb candidatura pròpia ni integrant-se en cap candidatura, en eleccions polítiques de qualsevol nivell.

Ahir Pere Pugès, l’ànima o una de les ànimes, del projecte,contestava a una entrevista a Tribuna.cat. En ella explicava els objectius a assolir. Segurament llegir aquesta entrevista és molt aclaridor sobre com s’ha de treballar, qui ho ha de fer i per a què.

El concepte de majoria social és essencial. Aquest concepte és el mateix que utilitza Artur Mas quan parla de la independència, però fa molt més temps que l’està fent servir de forma explícita el Moviment per la Independència. Tots dos parlen d’una majoria social per poder plantejar la pregunta en un referèndum. La diferència rau en que Artur Mas ho diu des de la cúpula de la federació de CiU i parla en nom de CiU, dels seus militants i d’accions a plantejar per la Federació, mentre que Pere Pugès parla d’aconseguir 100.000 adherits per tal d’aconseguir que els partits polítics portin el projecte d’independència o projecte referèndum en els programes. Evidentment, sense creure que això ho faran tots els partits que viuen i treballen a Catalunya (sembla que això els fa catalans encara que no ho siguin). No els cito però ja us podeu imaginar quins són els partits objectiu, és a dir aquells que poden incorporar aquestes propostes al seu programa i els que no. Naturalment convençut que si aquesta majoria social s’aconsegueix, els partits que incorporin aquestes propostes seran majoria en el Parlament de Catalunya.

El plantejament no està gens allunyat del que fa Alex Salmond a Escòcia, que per cert ha assolit la majoria absoluta. La diferència és que allà els, diem, dominants, són anglesos i aquí són castellans o assimilats. L’ADN democràtic d’uns i altres és diferent.

Segurament el plantejament és acadèmicament correcte, és el màxim denominador comú del que la esperada majoria social assumiria si l’objectiu és d’aglutinar masses. No tinc cap dubte que el plantejament “referèndum” té més seguidors en el conjunt de Catalunya que la proposta “independència proclamada des del Parlament”.

Per tant, tot i que no és el meu plantejament, assumeixo que és estratègicament millor per aconseguir majories. L’inconvenient és que en el molt hipotètic cas que l’Estat espanyol autoritzés el referèndum, el poder de l’Estat podria actuar amb totes les seves eines, que en són moltes, per aconseguir que els independentistes perdéssim, cosa que no passaria si el referèndum fos patrocinat per l’ONU després d’una independència declarada pel nostre Parlament.

En tot cas, si el compromís dels partits fos el que marca el punt 3 suara esmentat, la conseqüència seria la de la proclamació de la independència pels nostres diputats, perquè l’Estat denegaria, sens dubte, el referèndum.

Conseqüentment, el plantejament aprovat dissabte ens porta al mateix lloc però pot ser eficaç per aconseguir una majoria social amb més facilitat.

Malgrat haver utilitzat “facilitat”, no se m’escapa que la tasca que tenim per davant és enorme. Segur que tots no estarem d’acord amb el 100% del que diu la Declaració Fundacional o amb el Full de Ruta, però segur que ho estem en una cosa, Catalunya ha d’esdevenir Estat. Si fem la feina ben feta, com a Assemblea Nacional Catalana, donarem un pas de gegant.

Per tot això, no ho dubteu, adheriu-vos i feu per tal que altres s’hi adhereixin. Cal quantitat i qualitat.

Dilluns m’hi poso, poc perquè estic en mala època, molta feina extra, però començarem a fer alguna cosa.

Com he comentat algun altra cop, la nostra feina no és fer independentistes, és aconseguir que els que senten que independents viuríem millor, creguin que la independència és possible. ÉS el repte. Avui mateix podem llegir un exemple significatiu d’això que dic.

Podeu llegir: Sobre la independència, Pujol ha dit que la majoria de l’opinió pública catalana no hi està a favor, “però si que està irritada respecte a Espanya”. El dirigent convergent ha admès que Catalunya “probablement no serà independent, però és molt difícil per Espanya tirar endavant sense ella”.

Jo no sé si la majoria de l’opinió pública catalana està a favor o no, però si estic ben segur que la majoria pensa: “probablement no serà independent”.

Aquesta és la gran tasca. Endavant amics.

    16 pensaments a “Objectiu: la independència és possible”

    1. Benvolgut Enric,

      Crec que la equació de dimensions del binomi “referèndum” – “independència proclamada des del Parlament” no lliga. Un referèndum és incert per naturalesa.

      Dir que si no ens deixen fer un referèndum s’anirà automàticament a la proclamació d’independència, em fa l’efecte que és allargar el patiment en un assumpte en el que el termini és fonamental. No estem davant d’un constipat, patim una gangrena.

      Si el treball de base és el mateix per portar a terme qualsevol de les dues opcions, no veig cap raó per triar la més lenta (que no més fàcil). Per fer una avaluació de temps podríem prendre com a referència tot el calvari de l’estatut.

      De totes formes, com en diuen alguns, “bé està el que bé acaba”.

      Que cadascú faci el que pugui i que no prenguem mal.

    2. He dit sempre allà on m’han deixat que calia una Assemblea de Catalunya II més que no pas coalicions i manifestacions. Recordo un missatge privat que vaig enviar-te quan tot just parlavem de possibles coalicions. Et deia precisament això: el que cal és una assemblea d’independents, de gent brillant i no contaminada. Així que, d’entrada, perfecte. Endavant.

      Ara bé, no entenc la necessitat d’un referèndum si una majoria parlamentària amb un programa electoral claríssim pot proclamar unilateralment la independència amb la mateixa legitimitat democràtica que un referendum.

      Tots ens imaginem un referèndum on la pregunta sigui: “vols la independència? SI o NO?” Però res garantitza que la pregunta no sigui quelcom més enganyós com “vols seguir com fins ara, o trobar un sistema millor?” o bé “tria entre autonomia, confederació, federació, estat associat o independència” o bé “t’agradaria (en condicional) que Catalunya anés (quan?) cap a una separació (quina mena de separació?) de l’estat espanyol?”… En fi, ja enteneu per on vaig. Por todo lo cualo, afirmo i aviso que un referèndum significarà l’enèssima enrabiada i l’enèssim endarreriment.

    3. Enric i Agustí,

      Jo també estic en que vull un estat català, per tant a on s’ha de signar i que haig de fer per col·laborar a que altres firmin?

      Però un cop dit això, que per mi no quedarà esteu segurs. Tinc que dir que estic molt d’acord amb el que diu l’Agustí.

      Com a nació o país, som un malalt que sap que el seu mal requereix una intervenció quirúrgica, però té pànic al quiròfan i no para de mirar tot tipus de metges, naturistes, mags i altres medicines alternatives.

      Amb els espanyols no hi ha res a fer, ni negociacions ni res… No volen ni separ-se ni canviar de vida. Per tan a l’igual que en les parelles de la vida real. Quan no vol, a l’altre només li queda la separació unilateral, engegar el procés i que sigui la justícia que li passi el requeriments i les notificacions. Tot el demés és por, molta por. Els únics que no tenen por són els que ara es sumen a la idea de la independència des de la desesperació de no arribar a final de mes i amb l’amenaça de quedar-se sense casa… La majoria dels demés, molt conscienciats del que volem, però amb por. Semblen nens allargant el dia d’anar a visita del dentista.

      Una abraçada als dos. :-)

    4. Agustí Esparducer Segura,
      El referèndum s’haurà de fer. El problema que aquí és planteja, planteja el document, és si abans o després. Està clar que no és el mateix.
      El que seria normal, és el que faran, espero, els escocesos, és que sigui abans. Nosaltres (tu, jo i molts més) diem, no, primer proclamació i després referèndum. La raó per la que hem arribat a això és pel comportament espanyol.
      Per què diu això el document? Saber-ho del cert no ho sé, però imagino que és el punt de consens entre la gent diversa que conforma el nucli de treball. Jo no sóc dels primers, però sí vaig ser en reunions en les que estava la gent que són els primers. Hi havia dues posicions.
      Respecte al que dius del treball de base, que és el mateix, potser sí, però la conclusió no. L’objectiu és que els partits ho posin en el programa. Els partits objectiu tenen opinions diferents i penso que és més fàcil que posin referèndum (defensant la independència) que no proclamació.
      Com deia, ara m’amoïna més convèncer a la gent de què és possible que no altra cosa. Si arribem a convèncer a la gent d’això, guanyarem.

    5. Ricard Vaqué
      Recordo el que dius. La primera part va per a qui. No sé si tothom és gent “no contaminada” però si la majoria. També ara vindran de contaminats, però anem bé.
      El punt, com li deia a l’Agustí, és que probablement no tindrem una majoria de partits capaços de guanyar amb “proclamació de la independència” al programa.
      Veig factible que CiU porti al programa a les properes eleccions “referèndum” però no “proclamació”. I sóc dels convençuts que és imprescindible que CiU hi jugui.
      Evidentment, referèndum amb “vols la independència?”. És l’objectiu. Altra cosa de cap manera.
      Com deia, jo també estic favor de la proclamació directa, ho he defensat sempre, però si el millor camí és aquest… De totes formes si a les properes eleccions hi haguessin partits amb “proclamació” i altres amb “referèndum” i al final sumessin una bona majoria estaria ben feliç.

    6. Pau Vallejo,
      Coincidim plenament. Fixa’t, però, internacionalment, amb un Parlament que per majoria demana un referèndum i un estat que no ho vol, tindríem molta més força si després es fa la proclamació sense acord de l’estat.
      Consti que penso com tu, via fora, ràpid. Tanmateix, insisteixo, objectiu: que la gent vegi que és possible, majoria social.

    7. Enric,

      Jo diria que la gent ja esta bastant convençuda, les últimes enquestes deien que en cas de referèndum al si ja guanyaria. De totes maneres, si la gent creu que no és possible es podria pensar que es deu a l’actitud dels polítics catalans els quals no aposten per la independència; si ells no ho fan, com podem esperar que la gent cregui que és possible? Un exemple, com he dit en d’altres vegades, és el de l’Estatut, ningú volia reformar l’Estatut fins que els polítics van posar el tema sobre la taula.
      Un altre exemple més recent, durant la votació del projecte de llei per la independència proposat per Solidaritat, l’ Arturo no es va dignar ni assistir-hi, amb accions com aquesta, com podem esperar que la gent cregui que la independència és possible?
      Només espero veure amb què sortirà CyU quan fracassi el pacte fiscal, segur que ho intentarà vendre com un èxit impressionant i és aqui on hem de desmuntar el seu engany per atreure votants de CyU cap al sobiranisme, crec que serà la millor manera d’aconseguir una més amplia majoria social i deixar els unionistes en ridicul. L’actitud dels espanyols i les retallades hi ajudaran.

    8. Hola Enric,crec que es un projecte engrescador i que s’ha d’anar consolidant fent les coses be, i sobretot el que trobo essencial que es no participar en cap elecció política, ni donar suport a cap partit, sinó presionar perquè aquests incorporin al programa l’estat propi. Això ho trobo essencial per no viciar el projecte, com han acabat molts altres, feina seriosa i res d’aprofitar les iniciatives per misèries personals. Jo també crec en la proclamació al Parlament i després referèndum, al contrari ho veig força impossible amb l’estat espanyol a l’altre costat. Espero posar el meu granet de sorra per difondre i arribar a la majoria social de la qual si no la tenim, no hi estem gaire lluny.
      Salutacions
      Albert

    9. Rubèn Riu Gras,
      Sí, respecte al quin vot, situació hipotètica en la que no creuen, però res sobre la possibilitat. Jo dic que si preferirien la independència però que no la creuen possible.
      Els votants de CiU no els traurà ningú amb propostes desunides i esbiaixades. Malgrat que CiU faci el que fa, seguirà tenint un gruix suficient de vots durant molts anys amb alternatives com les que se li presenten als votants. O CiU agafa l’estendard de la independència o hem begut oli.

    10. ALBERT CORTÉS MONSERRAT,
      És la clau, però alguns dels ara signants estan en llistes municipals i quan arribin les espanyoles alguns hi seran i a les nacionals també. Aquí és on veig un problema. No dic que sobri ningú però això té un punt d’incompatibilitat amb la declaració.

    11. Bona tarda Enric,
      Per a poder fer front al “No és possible”, caldria dibuixar-ne primer el seu mapa.
      Amb aquesta intenció, podríem fer una classificació entre :
      – Els qui ho diuen perquè realment ho pensen.
      – Els qui no ho pensen hi ho diuen només per que els convé dir-ho.
      En aquest segon grup trobaríem :
      – Els que desitgen que Catalunya continuu essent part d’Espanya per convenciment ideològic.
      – Els qui ho desitgen perquè es senten nacionalment espanyols.
      – Els qui hi tenen un interès econòmic personal.
      – Els qui, tot i que ja els estaria bé que Catalunya fos independent, els interessa dir que no és possible, per a tenir una excusa auto-exculpatòria, per a no sentir-se obligats a fer rés per tal d’aconsegir-ho. ” Ja m’agradaria, ja; però és una utopia, i no paga la pena d’esmerçar-hi cap esforç”.
      En el primer grup, el dels qui realment creuen que no és possible, podríem distingir entre :
      – Els que pensen que la reacció d’Espanya seria de tal nivell que ens ho impediria féssim el que féssim.
      – Els que pensen que els catalans som totalment incapaços d’aconseguir-ho.
      Si féssim una gràfica estadística del “No és possible”, en format de cercle, jo posaria consecutius el grup 4rt i el 6é, ( els mandrosos i els escèptics ) perquè són dues actituds que s’alimenten mútuament.
      I és que l’escepticisme en front de la separació d’Espanya, n’ amaga, al meu parer, un altre de més profund i estructural dels catalans : l’escepticisme envers la nostra capacitat per a construir un estat i una comunitat nacional que funcioni i que pagui la pena. Amaga, de forma més genèrica, una malfiança, secular, envers nosaltres mateixos.
      Una malfiança que es manifesta de dues formes :
      – Amb la frase aquella que diu : ” Si ens manessin els d’aquí ens robarien igual ” ( escepticisme envers el poder ).
      – Amb la negativa a assumir que un estat català independent pogués estructurar-se sobre uns valors i principis polítics que no fossin justament els meus. ( ” Catalunya serà xxxxxx o no serà ).
      I, al meu parer, aquesta actitud nacionalment patològica només es podria començar a trencar mitjançant iniciatives civils totalment transversals ( com la del MxI ) i mitjançant un gran acord polític entre els partits que defensen la sobirania nacional, formant una Majoria Parlamentària Nacional, que generés una dinàmica de co-responsabilitat solidària, per tal de conduir el país, conjuntament, cap a la seva plena llibertat nacional.

    12. Crec que la ACN pot ser l’eina que ens aglutini a tots els sobiranistes, fins ara esgarriats rere sigles partidistes. No calen mes paraules repetides, no mes ens ho tenim que creure i escampar el missatge com una gran taca d’oli…
      Espero que organitzacions que fins ara tenien aquest objectiu transversal i aglutinador es posin a disposició de la ACN. TOTS JUNTS PODEM.
      Penso el mateix que altres companys que ho han manifestat en comentaris anteriors: Primer proclamació unilateral al parlament, desprès referèndum.

    13. Eduard m.a.,
      Excel•lent i acurada classificació. No hi puc estar més d’acord. Ara la gran incògnita és veure si entre tots serem capaços de no dir: ”Catalunya serà xxxxxx o no serà. O altres coses semblants. No m’agrada que alguns estiguin lligats a llistes o possibles llistes.

    14. Joan de Vilafranca,
      La coincidència amb l’ordre està clara. Jo igual. Ara l’acord de mínims entre tots fou aquests. Algunes “línies” incorporades van per aquí. De totes formes creure un referèndum amb l’acord espanyol és com pensar que El senyor dels anells era un joier.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

    Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>