Avui, transcorreguda ja una setmana des de la celebració de la Conferència Nacional per la Independència i un cop publicats els documents definitius, comentaré, breument alguna impressió.

Reprodueixo el que per a mi és l’element clau. El primer acord:

1r. Recuperar la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d’un Estat de dret, democràtic i social.

2n. Accedir a la independència exercint el dret d’autodeterminació nacional reconegut i proclamat pels Pactes internacionals dels drets humans de les Nacions Unides del 1966 i pels altres instruments i la jurisprudència emesos d’aleshores ençà, en el mateix sentit, per les diferents instàncies internacionals i europees.

3r. Formar una majoria al Parlament de Catalunya que encomani al Govern de la Generalitat la convocatòria d’un plebiscit d’autodeterminació nacional sota garanties internacionals, i, si el poble català s’hi pronuncia favorablement, o bé si l’Estat espanyol no permetia el lliure exercici d’aquest dret, que proclami la independència nacional i constitueixi l’Estat català sobirà.

4t. Tractar amb la Unió Europea, un cop s’hagi establert l’Estat català i se n’hagi aprovat la Constitució mitjançant referèndum, la permanència de Catalunya dins la Unió, amb el nou estatus de membre de ple dret i alhora gestionar el reconeixement de Catalunya per les Nacions Unides i per cadascun dels seus estats membres.

i la raó bàsica per la que tots els signants assumim un compromís, provisional, fins la celebració a la tardor de l’Assembla Nacional Catalana (ACN).

Un aspecte substancial de la Declaració Fundacional és que: Pel seu caràcter unitari i aglutinador, l’ANC no participarà, amb candidatura pròpia ni integrant-se en cap candidatura, en eleccions polítiques de qualsevol nivell.

Ahir Pere Pugès, l’ànima o una de les ànimes, del projecte,contestava a una entrevista a Tribuna.cat. En ella explicava els objectius a assolir. Segurament llegir aquesta entrevista és molt aclaridor sobre com s’ha de treballar, qui ho ha de fer i per a què.

El concepte de majoria social és essencial. Aquest concepte és el mateix que utilitza Artur Mas quan parla de la independència, però fa molt més temps que l’està fent servir de forma explícita el Moviment per la Independència. Tots dos parlen d’una majoria social per poder plantejar la pregunta en un referèndum. La diferència rau en que Artur Mas ho diu des de la cúpula de la federació de CiU i parla en nom de CiU, dels seus militants i d’accions a plantejar per la Federació, mentre que Pere Pugès parla d’aconseguir 100.000 adherits per tal d’aconseguir que els partits polítics portin el projecte d’independència o projecte referèndum en els programes. Evidentment, sense creure que això ho faran tots els partits que viuen i treballen a Catalunya (sembla que això els fa catalans encara que no ho siguin). No els cito però ja us podeu imaginar quins són els partits objectiu, és a dir aquells que poden incorporar aquestes propostes al seu programa i els que no. Naturalment convençut que si aquesta majoria social s’aconsegueix, els partits que incorporin aquestes propostes seran majoria en el Parlament de Catalunya.

El plantejament no està gens allunyat del que fa Alex Salmond a Escòcia, que per cert ha assolit la majoria absoluta. La diferència és que allà els, diem, dominants, són anglesos i aquí són castellans o assimilats. L’ADN democràtic d’uns i altres és diferent.

Segurament el plantejament és acadèmicament correcte, és el màxim denominador comú del que la esperada majoria social assumiria si l’objectiu és d’aglutinar masses. No tinc cap dubte que el plantejament “referèndum” té més seguidors en el conjunt de Catalunya que la proposta “independència proclamada des del Parlament”.

Per tant, tot i que no és el meu plantejament, assumeixo que és estratègicament millor per aconseguir majories. L’inconvenient és que en el molt hipotètic cas que l’Estat espanyol autoritzés el referèndum, el poder de l’Estat podria actuar amb totes les seves eines, que en són moltes, per aconseguir que els independentistes perdéssim, cosa que no passaria si el referèndum fos patrocinat per l’ONU després d’una independència declarada pel nostre Parlament.

En tot cas, si el compromís dels partits fos el que marca el punt 3 suara esmentat, la conseqüència seria la de la proclamació de la independència pels nostres diputats, perquè l’Estat denegaria, sens dubte, el referèndum.

Conseqüentment, el plantejament aprovat dissabte ens porta al mateix lloc però pot ser eficaç per aconseguir una majoria social amb més facilitat.

Malgrat haver utilitzat “facilitat”, no se m’escapa que la tasca que tenim per davant és enorme. Segur que tots no estarem d’acord amb el 100% del que diu la Declaració Fundacional o amb el Full de Ruta, però segur que ho estem en una cosa, Catalunya ha d’esdevenir Estat. Si fem la feina ben feta, com a Assemblea Nacional Catalana, donarem un pas de gegant.

Per tot això, no ho dubteu, adheriu-vos i feu per tal que altres s’hi adhereixin. Cal quantitat i qualitat.

Dilluns m’hi poso, poc perquè estic en mala època, molta feina extra, però començarem a fer alguna cosa.

Com he comentat algun altra cop, la nostra feina no és fer independentistes, és aconseguir que els que senten que independents viuríem millor, creguin que la independència és possible. ÉS el repte. Avui mateix podem llegir un exemple significatiu d’això que dic.

Podeu llegir: Sobre la independència, Pujol ha dit que la majoria de l’opinió pública catalana no hi està a favor, “però si que està irritada respecte a Espanya”. El dirigent convergent ha admès que Catalunya “probablement no serà independent, però és molt difícil per Espanya tirar endavant sense ella”.

Jo no sé si la majoria de l’opinió pública catalana està a favor o no, però si estic ben segur que la majoria pensa: “probablement no serà independent”.

Aquesta és la gran tasca. Endavant amics.

  • Twitter
  • Facebook
  • email