La classe política a Catalunya, va prometre la realització de un conte de fades, especialment els de esquerres, “no volem xecs”, deien, “volem drets”, “papers per a tothom”, etc, però la realitat és que el programa, per a nomenar-lo d’alguna manera, socioeconòmic que han desenvolupat ha estat una desfeta monumental. Ja ho he comentat suficientment i ara i aquí no hi tornaré, però hem de veure de què i com nodreixen aquest somni.

De l’antic règim aristocràtic determinista a occident no en queda res significatiu més enllà d’alguns estats amb monarquies constitucionals amb tasques de representació.

A cavall del segles XIX i XX, la lluita obrera va lliurar una duríssima batalla per assolir drets de “classe”, descans setmanal, vacances pagades, drets a la salut, drets de sindicació etc. Sens dubte aquesta va estar una gran aportació històrica de “la esquerra”.

Després de la última gran guerra civil de l’Impèrium, anomenada II guerra mundial, des de el Liberalisme es va articular “el nou ordre”, el Socialisme a occident va renunciar a la “democràcia de partit únic” i acceptant la “economia de mercat” va esdevenir “socialdemocràcia”.

Aquest “nou ordre”, descansà en una nova formulació del model de Justícia, deixà definitivament un model “utilitarista” per adoptar un nou model “contractualista”.

Dos principis de Justícia. (J. Rawls)
Primer: Cada persona ha de tenir un dret igual al esquema més extens de llibertats bàsiques iguals que sigui compatible amb un esquema semblant de llibertats per als demés.
Segon: Les desigualtats socials i econòmiques hauran de ser conformades de manera tal que alhora: a) s’esperi raonablement que siguin avantatjoses per a tots, b)es vinculin a feines i càrrecs assequibles per a tots.

Del model contractualista en podríem destacar un munt d’aspectes en relació al model utilitarista, tanmateix, basti veure que proposa uns mateixos drets per a tothom, proposa que les avantatges d’uns, per a la raó que sigui, siguin també avantatges per al conjunt, justícia redistributiva, i proposa un estadi social de igualtats d’oportunitats.
Sens dubte aquesta formulació està inspirada tant en les formulacions de la Il•lustració, “l’ésser humà és un fi en si mateix” (Kant), com en formulacions de l’Empirisme, “tots els éssers humans naixen iguals”.
Aquestes idees han triomfat a occident abastament, cap país a occident podria bastir un govern que no respectés aquestes idees com a premissa. Amb tot, els països socialistes amb “democràcies de partit únic” varen acabar per a fer fallida, i les idees de la Il•lustració, fonamentalment liberals, varen ser abraçades sense recança per part de les poblacions d’aquests règims socialistes.

En tot això, en aquest progrés humà sense precedents, i juga un paper fonamental la economia, la economia de mercat i el capitalisme han estat els que han fet possible aquest progrés, i, malgrat les corrupteles, abusos i imperfeccions, no s’explicaria la “societat del benestar” sense el capitalisme i la economia de mercat.
No podrem millorar sinó som capaços de millorar la economia, i no podrem fer-ho, si no millorem les nostres capacitats científiques-tecnològiques i el coneixement. És per això que prometre la realització d’un conte de fades és enganyar a la gent si no es pot encarar una millora en l’ensenyament i en la eficiència econòmica.

Com he dit abans, els polítics a Catalunya ens varen vendre un conte de fades que nodrien dia sí dia també amb màximes minimalistes i demagògiques, dient-nos que si la realització d’aquest nou mon no era possible era per a culpa dels “dolents”, “neocons”, “neoliberals”, “capitalisme salvatge” i “la dictadura dels mercats”, (?) etc.
Aquest discurs és extremadament maleficiós, perquè és fals, però sobre tot perquè mena al ramat a una guerra ideològica inexistent i per tant, que no podrà guanyar mai de la vida, una guerra que només ens durà més incapacitat i misèria, però que amés amaga un problema real com és la necessitat de que les societats, això és, que Les Nacions tinguin representació Sobirana per tal que puguin organitzar-se i encarar el Futur amb garanties de no ser espoliats i amb garanties de poder prendre decisions polítiques, sense les que no poden decidir res substantiu.

Catalunya és hostatge d’un pensament espuri al servei del vassallatge espanyol. A Catalunya hi ha molta gent “indignada” perquè el somni que la classe política els va prometre no s’ha realitzat. A Catalunya hi ha molta gent “indignada” perquè ha estat estafada, però la veritable Tragèdia consisteix en que tota aquesta gent no acaben d’entendre qui son els “estafadors”.

El Futur de Catalunya, i a Catalunya, passa per la Independència política i la revolució del coneixement, però per a encarar això ens cal primer despertar d’aquest somni infantilitzant, i descobrir que estem a l’infern. Un infern on els que atien les flames del foc que ens consumeix s’autoproclamen els benefactors dels dèbils i conciten al ramat a lliurar una guerra ideològica que no va enlloc, i és que quan la ignorància i analfabetisme es fan còmplices el Mal està assegurat.

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•