El president Pujol està repetint aquests dies que ell ja no veu malament la independència, que la veu difícil però no que ja no ho contempli com una solució possible. Abans, ell mateix ho reconeix, quan es parlava del tema, sempre hi estava en contra; ara ja no!. Arri poc o molt! Anem guanyant adeptes, malgrat sigui tan poc a poc que potser ja no hi siguem a temps.

Diu també el president Pujol que ara cal que en la societat l’independentisme sigui majoritari i en això hi estem d’acord. Peró també cal dir que si es vol que en la societat cali majoritàriament un sentiment concret potser els líders polítics que el veuen com una necessitat cal que s’arremanguin i es mullin. Ja veiem com es mullen en fer-nos creure a tots que “les retallades” son tan i tan necessàries, que realment no ho serien si fóssim independents, o quant menys no en aquest nivell. Ja està bé, molt bé, que el Molt Honorable Jordi Pujol faci una auto crítica pública de la seva política en aquest tema, però seria molt més convenient que també la fessin els que avui governen, no ja dient-nos que de Madrit no ens en podem refiar que ja ho diuen, només faltaria que diguessin el contrari, sinó que apostessin més fort i que presentessin els números d’un Estat independent a l’opinió pública com ho ha intentat fer SCI sense la repercussió mediatica que tindria si ho fes CiU. No ens calen tant polítics retirats penedits, per molt que la seva sinceritat sigui elogiable, sinó que ens fan més falta polítics valents en actiu, gent que estigui disposada a liderar, o si més no a col·laborar activament en allò que saben fefaentment que li convé al país; gent que no s’amagui darrere les faldilles del poble escudant-se en que en aquest encara no es majoria la idea de la independència, quan saben que les majories en àmbits tant concrets com aquest si no existeixen es creen fent veure la necessitat, i això només s’aconsegueix amb valentia i compromís.

I fins quan sentirem a dir mentides com les que va dir al Congreso de los Diputados el dimarts passat el senyor Rodríquez Zapatero en resposta als diputats senyors Ridao i Duran Lleida assegurant que ells (Espanya) no volen assimilar Catalunya i que aquí només plorem, per que ells donen tant i tant a Catalunya i nosaltres només fem que demanar i demanar? i ho va dir sense que li tremolés la veu ni posar-se vermell doncs sabia que quan es diuen mentides el nas no creix i que això només passa en el conte de Pinotxo; fins quan hem de sentir dir mentides d’aquest calibre i no fer cap gest polític realment efectiu? A Madrit ja s’en foten dels polítics catalans, saben que garlen molt i mai fan res.

Sembla clar que el contacte amb “l’independentisme” passa molt sovint pel contacte amb els independentistes, és en aquest sentit com es pot comprovar quin pes i arrelament tenen les diferents formulacions “teòriques”.

En un aplec Decideix del meu poble, per exemple, les formulacions que s’acaben imposant son les que postulen la gent més jove que militen en partits d’esquerres. Aquests afirmen que el que hem de fer els independentistes és fer pedagogia, il•lustrar a la resta de població, i afiliar-nos als partits independentistes (?). I finalment, un dia sense data, ens trobarem que en el Parlament la independència de Catalunya caurà com a fruita madura.

Digueu-me el que us sembli més pertinent però jo hi trobo molts problemes i mancances en aquests plantejaments.

Per què haurien de fer res per a la independència els partits, si els votants independentistes els entreguem els vots per què facin polítiques “sensibleres” (dretes-esquerres) renunciant a la Independència?
La situació de submissió Nacional a Esapaña que tenim ara, ja respon a en aquests postulats d’aquesta “gent de partit” que es diuen independentistes. Els catalans estem en una reserva india dedicats a fer polítiques sensibles de dretes o d’esquerres, això fa les delícies dels nostres amos espanyols i això és així per culpa dels nostres partits polítics i dels adlàters que els professen veneració ideològica.

Per Sant Joan varem estar a Sant Joan de l’Erm, va ser deliciós. Per a un dia la gent te permís per a fer foc i la gent s’hi aplega per menjar junts a muntanya en una data senyalada amb unes arrels culturals que antecedeixen l’arització de Catalunya. Sent el nostre paradigma socioeconòmic organitzatiu de “pagès”, és lògic doncs que vivint separats, cadascú a ca seva, les nostres celebracions consisteixin en aplegar-nos, no m’estendré ara en això. A lo que vaig és a fer palès com en aquest aplec s’hi respira “país”. Ja en el ball de tarda a l’esplanada del refugi, la meva noble dama comentava que s’hi concilien la bota de muntanya amb la sandàlia i la xancleta, els grans i els xics, els de “dretes” i els “d’esquerres”. País, sí, però aquest país és dividit i esmicolat políticament en el Parlament. Aquesta fora i és la divisió més o menys normal d’un País normalitzat amb un Estat sobirà, però no en te res de normal en aquest País que està sota un duríssim règim colonitzador.

La Catalanitat que s’expressava en la clandestinitat en altres temps, ara s’expressa en la reserva india, però no en el Parlament de manera política.

En la meva opinió Catalunya no serà independent mentre no hi hagi una part majoritària de La Nació, que concernida per a la necessitat històrica, prioritzi políticament la Independència de Catalunya. Per tant, que en siguem més o menys en la reserva india no serà significatiu mentre la independència de Catalunya no sigui articulada com una fita política a prioritzar per als partits polítics en el Parlament.

Vallfosca des de la reserva india.

La"Spanish Revolution"

Tal com deia la setmana passada, m’agradaria deixar clar d’una vegada quina és la meva posició i la de molts amb els que he pogut anar intercanviant opinions durant aquest dies, sobre el grup dels “indignats”.

Un cop que hom dona una ullada a les queixes dels indignitats, difícilment no es pot estar d’acord amb la majoria d’elles. I el primer impuls o idea que se’t passa pel cap és la d’unir-se a ells a ulls clucs.

Però quan ja des d’un principi, comences a veure que la majoria de missatges estan en l’idioma del veí. Que quan algú s’adrece en català, se li diu que millor fer-ho en castellà, amb l’excusa de sempre. Quan veus tots els moviments que hi van haver a l’hora de recollir el dret a l’autodeterminació, dret totalment democràtic i que per a res caldria discutir. Quan el moviment deixa clar que és un moviment espanyol (La Spanish Revolution, veure foto), per mi perd moltíssim d’interès, pere no dir tot, perquè no són moltes les diferències a l’hora de reivindicar les mancances democràtiques i la dels nostres representats polítics, però a l’hora dels interessos econòmics aquests són totalment antagònics. Llegir-ne més »

Ara s’acompleix un any de la sentència del Tribunal Constitucional que va fer que l’autonomia de Catalunya sigui ara menor de la que teníem amb l’Estatut de Sau. Cosa que evidencia de forma clara i manifesta dues coses: 1) que els polítics catalans que van impulsar aquesta reforma tenen una capacitat d’observació i percepció de la realitat francament pobre i 2) que la consideració espanyola de com podria ser l’Estat espanyol ha passat de la certa asimetria permesa a finals dels 70 a l’homogeneïtat normativa actual.

Jo crec que la segona era òbvia a finals dels 90 principis dels 2000, per tant no m’explico per què es van entestar en disposar d’un nou estatut sense la seguretat de què s’arribaria a un pacte positiu per a Catalunya.

De totes formes, malgrat els problemes que ocasiona i, més que ocasionarà, la interpretació de l’Estatut feta pel Tribunal espanyol, la cosa positiva és que ja no deu quedar ningú que pensi que es podrà obtenir alguna cosa més quan a poder polític en el marc d’aquest Estatut. Tret, evidentment, d’aquelles coses que la conjuntura faci possible per propiciar o mantenir un govern a Madrid (el peix al cove) com és el cas del traspàs de les competències de trànsit, fetes per Aznar per aconseguir el poder.

La conclusió és que un partit català no té altra opció per millorar l’autonomia de Catalunya que oblidar-se del “principis” i de “l’interès general” i veure que interessa a Catalunya encara que això perjudiqui a altres. És la política que ha desenvolupat sempre el PNB i que ha permès que els bascos tinguin els diners de l’R+D i tantes altres coses.

Aquesta ha de ser la política espanyola dels partits nacionals. Aquesta i cap altra.

Ara bé, dur endavant aquesta política no vol dir renunciar a la política amb majúscules, és a dir aquella que ha de permetre l’estat català.

Ara el CEO ens vol preguntar si preferim un pacte fiscal similar al concert econòmic o si ja ens està bé el que tenim. Una genialitat, no cal ni dir-ho. Què se suposa que direm? Dons que sí. Tindrem aleshores una gran força política per demanar el concert. I el tindrem, ens enviaran a Plàcido Domingo, que sempre és un plaer, i l’Orquestra de la Radio i Televisió Espanyola, pagant el Ministeri de Cultura, que som tots, malauradament.

Ara Jordi Pujol ens diu que hem de ser autosuficients i reorientar-nos per dependre menys d’Espanya. Doncs està molt bé. Allà, a Espanya, estan convençuts que en dues generacions això de la llengua i l’autonomia s’haurà acabat (cita de l’editorial de Jordi Pujol). Penso que els que deien això s’equivoquen. Si no canviem radicalment la nostra forma de fer, no caldrà esperar tant. S’ haurà acabat abans.

El drama de la nostra política és actuar com si tinguéssim temps. I no en tenim. Cada dia donem un pas més pel camí de l’autodestrucció. De ben segur, impulsats per corrents lògics en època de globalització, viurem en una Espanya més descentralitzada o, si voleu, més desconcentrada, decisions delegades, preses a Barcelona o a on sigui, però marcades per una norma espanyola. I cada dia més espanyols. I amb la crisi i la pèrdua dels ajuts europeus, coses que hi coincideixen, cada dia més pobres, per la crisi i perquè haurem d’enviar més diners a Espanya. Com es podrà acabar de completar la xarxa AVE que ha de connectar Badajoz amb Sevilla i Salamanca amb Toledo sense passar per Madrid? Com es podrà fer el corredor dels Pirineus per perjudicar Catalunya? Està ben clar que els nostres diners són necessaris per a aquesta solidaritat. La solidaritat dels ximples.

Podríem assumir que la independència no és urgent, que ja vindrà, però per fer això només hi ha una fórmula, la del PNB. Podrem dir que no són solidaris i queixar-nos que ens deixen sols. Doncs mireu, ells tenen un únic objectiu, el País Basc. La diferència és que fa més de trenta anys que van decidir que calia fer això i en aquests trenta anys Espanya ha passat de no saber on era, a saber-se un estat gran, i pobre, de la Unió Europea.

No sé que en penseu, però em sembla que coincidirem en què no queda gaire temps i que no hi ha alternativa: Bastir un projecte independentista. Ara, impossible, o gairebé, que triomfi si la llei electoral catalana no canvia. Amb llistes obertes haguéssim tingut uns resultats més favorables a la independència, tot i l’esmicolament, a les darreres eleccions nacionals.

Ha començat l’estiu, per a mi més tranquil, políticament, que el de l’any passat, però indubtablement amb menys expectatives nacionalment positives a curt termini. Fa un any tenia esperances d’arribar a bon port pel que fa a tenir una candidatura unitària. Avui això ho veig més lluny, però encara penso que alguns ens podem mobilitzar i guanyar la batalla.

Certs analistes i polítics quan parlen d’aquest fenomen que alguns denominen dels “indignats” o de la “indignació” sembla que li vulguin treure importància minimitzant-lo o minoritzant-lo, d’altres pretenen acusar-lo de totes les culpes fins i tot delictives, des de salvatges fins a colpistes i “fatxes”. Podríem en certs casos estar d’acord sempre i quan parléssim de persones i actuacions concretes, però si parlem del fenomen en general penso que aquestes opinions, son en molts casos interessades i defensores d’un status quo que ja els està bé, i en d’altres casos segurament benintencionades però massa simplistes perquè no fan una anàlisi prou aprofundida del fenomen.

He llegit, des d’opcions properes al “nacionalisme” polític majoritari de CiU, intentant vendre’ns que aquesta emprenyamenta estaria mal dirigida doncs s’hauria d’enfocar cap als veritables culpables de la situació a Catalunya: el govern de Madrid, el qual no aporta tot el que li pertoca a Catalunya. Comparteixo, com no pot ser d’altra forma, la evidencia que el govern d’Espanya sempre ha perjudicat en el seu repartiment econòmic a Catalunya justificant-ho com a “solidaritat” quan no es res mes que un espoli descarat a tot aquell que paga els seus impostos a la C.A.C, tant si és català com si no, i parli en català, castellà, rumanès o swagili, tant li fa; pagues els impostos i reps les prestacions a Catalunya? Si? Doncs tan sols per això ja estàs discriminat en relació a d’altres C.A’s!.

Dit això, cal reconèixer que l’únic culpable no és el govern de Madrid, doncs tots sabem que s’hi va molt bé dalt del matxet mentre no t’hi fan baixar!, i els successius governs de la Generalitat de Catalunya, tots i cada un d’ells, han acceptat, malgrat que amb certs escarafalls més de gesticulació que realment de fons, aquest estat de coses i aquesta submissió de Catalunya a la resta d’Espanya absolutament injusta i insolidària, i per tant ells també en son co-responsables d’aquest estat de coses d’avui i no poden fer com aquell amb els qui no va la cosa. El Govern de Catalunya actual ens vol fer creure que ells no son els culpables doncs no han governat els últims set anys, és ben cert, no son culpables de la mala gestió dels últims anys però també és cert que el seu partit ha recolzat al govern de Madrid quan ha calgut, aquest govern que repetidament ens està espoliant, i per tant si son responsables de la situació d’empobriment i poca inversió que actualment patim. El problema rau en que ni CiU, ni PSC, ni ERC, ni ICV s’han vist ni s’han cregut mai com un govern real i si com una gestoria dels diners que ens “enviaven” de Madrid. Fem una bona gestió! No han fet bona gestió! Només sentim repetidament un i altre cop. Senyors polítics: un govern no només és gestió, es moltes coses més a les quals vostès hi renuncien senzillament per seguir formant part d’Espanya.

Tenim una societat contradictòria que es queixa dels polítics, els sindicats i tot el que es belluga i en canvi no es capaç de suportar les incomoditats que ocasiona una vaga general perquè no pot anar a treballar, fent us del seu dret a no seguir la vaga, o a dinar a ca la mama, oblidant que les millores en els beneficis socials es van conquerir amb molt d’esforç, incomoditats, privacions (fins i tot de llibertat o de la pròpia vida) i penúries. Defensar aquells drets no crec que sigui d’extrema esquerra, ni tan sols d’esquerra exclusivament, i d’aquí ve la meva reflexió que malgrat i acceptar que dins el moviment dels “indignats” hi han diversitat de opcions com antisistemes, extremes esquerres, espanyolisme recalcitrant, lerrouxisme en estat pur, “gossos flauta” i d’altres “bitxos rars” el sentiment està imbricat en amples capes de la població, independentistes i nacionalistes catalans inclosos. El cert però és que el missatge d’indignació està calant fons en la societat catalana i s’estén com a taca d’oli. Jo que no em considero d’extrema esquerra, ni espanyolista (per suposat), ni lerrouxista, si que em sento identificat, en certa manera, amb l’emprenyament general en contra dels partits, els polítics i les institucions. I malgrat no combrego en algunes de les formes que s’han emprat i encara s’empren, si que penso que l’abús de confiança que contínuament els polítics han perpetrat contra els seus votants i la connivència amb certs poders econòmics especulatius que estan empobrint grans sectors de la societat han de tenir una resposta, la qual no ha de ser mai violenta, però si contundent i ferma.

De tota manera cal deixar clar que no s’ha de confondre el fet de defensar els drets socials que s’havien conquerit fins abans d’ahir, amb l’abús que hi ha hagut d’aquests tant en la gestió com en l’aplicació, ni la mala gestió econòmica que s’ha donat en els últims anys, doncs precisament d’aquest abús i d’aquesta mala gestió sobrevé un efecte negatiu que pot ajudar a fer desaparèixer aquests drets a mans dels que estan desitjant que ho facin des de fa anys i panys.

Si els polítics i els seus partits no reflexionen seriosament i segueixen identificant aquest rebuig de la societat en vers ells com un sentiment passatger o com una simple anècdota, i no fan les reformes necessàries del sistema polític actual tinc la certesa que s’equivocaran i malgrat en un futur proper potser pugui semblar que desapareix aquest rebuig, quedarà latent en la societat i finalment podria esclatar amb més força. Els polítics i la política han de deixar de ser una casta privilegiada i separada de la societat per imbricar-se en aquesta i no continuar sent un òrgan aïllat i cada cop més llunyà de la realitat que vivim dia a dia el comú dels mortals, com fins ara està passant.

En general, em sembla a mi, que és te una idea esbiaixada del que son els diners.

Normalment es fan elucubracions tipus “amb aquests diners es podrien fer tants hospitals”, o, “amb aquests diners es podria alimentar tot el “tercer mon” durant un any”, però no tenim en compte que els hospitals amés de construir-los s’han de menar dia sí dia també, i hauríem de tenir en compte que els éssers humans no necessitem menjar un any, sinó que ho hem de fer any rere any.

Aquesta consideració pot semblar una …, ruqueria?, però no entendre això significa no entendre en quina realitat ens desenvolupem personalment i socialment.

Els diners venen a ser com “gasolina”, que es crema, si no ets capaç d’esmerçar aquesta energia per a bastir nous i millors artefactes productius de gasolina, energia en forma de recursos(instrumentals, humans i financers), no pots aspirar a tenir una major autonomia del mitjà natural ni a l’assumpció d’una major cota de benestar.

El model de Justícia social que ens auto-atorgat necessita un nivell productiu que no hem assolit encara, i si la nostra aspiració a futur, és augmentar la nostre quota de benestar social, haurem de seguir creixent econòmicament.

Fa temps que sentíem a parlar de la globalització, però és ara, per mor de la crisi que l’acompanya, que en podem copsar alguns dels efectes més punyents.

Això, la crisi, a posat damunt la taula la qüestió del “model de justícia redistributiva”.
Si anem al “catecisme” de les democràcies occidentals, veurem suscintament:
Dos principis de Justícia. (J. Rawls)
Primer: Cada persona ha de tenir un dret igual al esquema més extens de llibertats bàsiques iguals que sigui compatible amb un esquema semblant de llibertats per als demés.
Segon: Les desigualtats socials i econòmiques hauran de ser conformades de manera tal que alhora: a) s’esperi raonablement que siguin avantatjoses per a tots, b)es vinculin a feines i càrrecs assequibles per a tots.

Primer, igualtat de drets i llibertats. Segon, justícia redistributiva i igualtat d’oportunitats.

Aquests son els principis àmpliament recolzats que fonamenten les nostres societats.

Es veu, que el que està en discussió és la raonabilitat del model de redistribució. N’hi ha que atribueixen “la necessitat” de l’endeutament públic al desequilibri pressupostari causat per la manca de solidaritat dels “rics”. És del tot discutible, i més encara en termes de “justícia”. Tanmateix, amés d’alimentar-nos i fer hospitals, haurem de invertir recursos en allò que farà créixer els nostres recursos humans, instrumentals i financers.

Arribats en aquest punt, com és possible que tota aquesta gent “indignada” trobi raonable la espoliació que patim els catalans?, com és possible que trobin raonable que l’Estat incompleixi en un altíssim percentatge les inversions en infraestructures a Catalunya?, com és possible que trobin raonable que no puguem decidir si ens convé l’AVE o un altre cosa, pagant nosaltres!?, com és possible que trobin raonable que ens puguem ocupar dels nostres afers identitàris i culturals sempre i quan els espanyols tinguin dret de “pernada” i puguin menar ells a Catalunya els seus afers com si estiguessin a Espanya?.

El nacionalisme espanyol és una mena de Robin Hood que “somete i espolía a los pueblos ricos para dárselo a los pobres”?. Si Catalunya ha de ser gestionada i governada pels Robin Hood del mon estem ben arreglats, perquè entre altres coses això ens menaria a un model de Justícia utilitarista que sempre administra algú que s’arroga la capacitat i autoritat moral de determinar que és “el bé comú”, negligint i subjugant als actors, siguin rics o no, malmetent el model “contractualista”, que amés de ser-nos propi, és el que mena les democràcies més avançades del mon.

El president arribant en helicòpter.

Reconec que em vaig equivocar. Ja fa temps que vinc dient i més d’un cop, que si juguen amb les coses de menjar, els catalans podríem acabant defensant-nos, foragitant-los del Parlament i del govern ni que sigui a cops de barretina. No ha estat així. Ni era la bèstia ni la forma que calia despertar, tal com deia la setmana passada. Els han foragitat, sí, però no han estat ni catalans ni a cops de barretina. Ho han fet a cops de pell de brau, de barret cordovès “tipical spanish” i de forma tan barroera, covarda i vergonyosa com la que tenen alguns espanyols, escupin a la cara. Ho demostra l’agressió als diputats en l’idioma del país veí (vídeo). Especialment

Agressió al diputat A. López Tena.

significativa, en aquest sentit, és l’agressió rebuda pel diputat Alfons Lòpez Tena (vídeo2). Qui precisament forma part de l’únic grup que ha demanat la retallada de salaris i d’altres incentius. Objectiu reivindicat pels propis indignats. A banda, de ser els únics que s’oposaven a les retallades, no de forma gratuïta o demagògica, com fan d’altres grups, sinó donant la millor i més il·lusionant solució. Presentant uns pressupostos alternatius, tenint en compte les quantitats de les que disposaríem si tinguéssim estat propi. Anant així a l’autèntica arrel del problema.

Molt Honorable tenim un problema. Si no vol que els esdeveniments agafin una deriva violenta, haurà de canviar d’escenari. Sé que en un partit com en el seu, és difícil sortir de la indefinició, però aquesta complica molt qualsevol comprensió. La primera cosa que ha explicar molt bé, és el per què de les retallades.

De moment estem en un estat de falta de liquiditat, però només es qüestió de temps que passem a un estat de fallida. L’Estat espanyol i tot el que el conforme i estigui dins seu, excepte les dos comunitats amb el concert econòmic, hi van de cap a la bancarrota. L’efecte dominó no s’atura. Grècia fa Llegir-ne més »

Avui vaig tard i per no deixar de ser puntual seré molt breu. Dintre d’aquesta brevetat no vull deixar de dir quina és la meva opinió sobre tot aquest dissortat moment que estem vivint a Catalunya. Endevinareu que parlo de la crisi dels Indignats que per a mi a esdevingut, si no ho era ja, en el moviment dels Indignados. Ho diré amb poques paraules.

La majoria dels que van anar a protestar a les places de les ciutats tenen raó. Existeix un profunda crisi democràtica. Alguns, no deixa de ser una minoria, ho ha expressat de forma manifesta amb acampades. Altres ho han compartit des de casa. Tenim una crisi econòmica que deriva d’un model que continuadament pren al que no té per donar al que té. Es pot dir que els governs suposadament d’esquerres o socialdemòcrates han intentat universalitzar l’estat del benestar. La fal·làcia és que ho han fet empobrint el sistema, endeutant-se. Això ho han portat fins al límit. Quan ha arribat al límit ens han portat a haver de rescatar una banca per pagar les seves pensions milionàries.

Els partits polítics no han sabut gestionar la situació i no ha fer res més que alimentar-se a si mateixos. Miren com tenir el poder sense mirar de debò al ciutadà. Consti que no parlo de les persones dels partits, que poden ser excel·lents, parlo de sistema. Aquests partits, no han estar capaços d’acostar la representació a la gent que els vota i han propiciat la desafecció. Han creat sistemes que impedeixen que altres actors hi juguin. Un exemple fàcil és la pràctica impossibilitat d’accedir a la TV pública sense tenir representació prèvia. I ja se sap que qui no surt a la TV no existeix. Barrera infranquejable a noves propostes.

No han estat capaços de donar-nos una llei electoral que ens acostés al nostres representants. Conclusió: “No ens representen”. Cert i fals. Jo voto i em representen, malament però ho fan.

Totes aquestes i més raons com ara manca de feina i de perspectives, problemes d’habitatge, etc. donen raó als que es queixen.

El problema és que els moviments assemblearis no porten enlloc, sempre són manipulats, ningú és responsable, tot es parla però mai no es compleix el que es decideix perquè professionals de l’assemblea, preparats per a això, la manipulen i ho porten tot on volen. I, malauradament, els que estan a dins gairebé ni se n’adonen. Això és més vell que la Internacional Socialista.

Els resultats ja s’han vist. El que podia haver generat alguna cosa positiva en un estat ideal ha anat on havia d’anar, al fracàs. La manipulació ha existit des d’abans de començar. La prova més clara és que aquest moviment té tant de genuïnament català com l’Expo de Xangai. Segur que tots sabeu perquè ho dic, però si en dubteu, aneu a donar un vol per la Plaça de Catalunya de Barcelona. Ahir mateix hi havia uns cartells al Metro sobre uns nens que es tiraven globus i que la policia ho considerava una greu batalla, fent paròdia dels fets de la Ciutadella, naturalment en espanyol. No recordeu allò del dret d’autodeterminació i el seu bloqueig sistemàtic? O els nacionalismes separen per això tot en espanyol…

Manipulació: Filiació política del portaveu. Creixement dels antisistema, okupes, etc.

En que havia d’acabar tot això. En allò inadmissible. Uns individus portant a milers de persones a fer com Antonio Tejero. I jo no admeto que ningú faci com Tejero amb els diputats que he votat. Qui impedeix que entrin als diputats al Parlament es comporta com un colpista. La política és una altra cosa.

I crec absolutament necessari que tots els que han atemptat contra els diputats i el Parlament siguin portats a judici. Han comés un delicte contra la democràcia. Aquests i no els altres. M’hagués agradat més o menys, però si s’haguessin assegut a terra deixant passar als diputats i després s’haguessin col·locat davant del Parlament, res a dir. La queixa, la manifestació és sempre respectable, la coacció mai no ho és.

Lamentablement els partits no han estat a l’alçada de les circumstàncies. Potser avui sí, però fa vuit dies no. El clam per canviar el model és enorme, però no podem permetre que el model de circumscripció única d’Izquierda Unida sigui una altra llosa sobre Catalunya. Alguns no són capaços de veure que en un parlament amb un nombre relativament petit de diputats, entre 100 i 200, allò de tots els vots valen igual porta a allunyar els diputats de la gent, mentre que la circumscripció petita fa diferent el pes dels vots. Jo em manifesto a favor del vot proper encara que el meu vot barceloní valgui menys que el del ciutadà de la Seu d’Urgell. Prefereixo poder decidir sobre els noms i saber quin diputat em representa que no pas lluitar per un vot equivalent que faria predominar Barcelona i entorn sobre tota la resta del territori.

És la meva opinió, no és fàcil arribar a un acord, segur, però el que ha de predominar sobre totes les coses és la proximitat.

Dues coses que demano: 1) Una llei electoral que aproximi el ciutadà al representant polític, i 2) un sistema que faciliti que qualsevol proposta política pot arribar a la gent, que qualsevol nou partit pugui ser conegut.

Si no fan això no començarem a redreçar algunes coses. Aquests ciutadans, els nostres, que estan asseguts a la Plaça de Catalunya han de poder també tenir els sues representants. Ara, amb aquesta llei, és difícil.

Finalment en Ridao ja ha “destapat” la seva opció política dins Esquerra i amb el noms de les “patums esguerranes” que el recolzen: els ex consellers Jordi Ausàs i Josep Bargalló, l’actual diputat a los Madriles: l’ínclit Joan Tardà, el mascle alpha de l’independentisme de pluja fina i marxa enrere, i el super portaveu Ignasi Llorente. Manoi! Tot un equipàs! El podríem anomenar “mes del mateix per si no en teníem prou” o “si no vols brou aquí te’n porto dues tasses”. En Ridao inassequible al desànim presenta la seva “innovadora” formula per reactivar Esquerra: Una Esquerra lluny de fronts patriòtics unitaris i independentismes minoritaris, la gran CiU de les esquerres catalanetes que deixaria el projecte del “visionari” Carod a l’extremisme nacionalista, comme il faut, segons ell.

En Ridao s’oblida però d’una cosa, que el seu projecte ja te un nom i un partit que l’encarna, i tot s’ha de dir, amb persones prou mes capacitades per desnacionalitzar Catalunya que les que pot aportar el mateix Ridao, aquest partit li’n deien PSC. En Joan Ridao que s’ha cregut les raspallades que li fan a Madriz, les mateixes que han fet a tots els catalans “bizcochables” com diuen allà. En Jordi Pujol, en Roca Junyent, en Duran Lleida son altres catalans “bizcochables” que van tastar les mels de les adulacions espanyoles a Madriz, els quals van experimentar diferents graus d’èxtasi místic a les ensabonades Madrilenyes i aquest èxtasi els va privar de cert grau en la seva capacitat de discerniment, directament proporcional a l’èxtasi experimentat.

En Joan Ridao no enganya ningú, sempre ha dit el mateix: el primer de tot és el front d’esquerres (en això tampoc difereix d’en Carod), o sia: Front nacional no! Front d’esquerres si!. Ja està tot dit: El PSC amb versió estelada però sense cap anima independentista (com el mateix PSC) i ja tindrem dos partits que onejaran banderes d’Estat Català però que no desitgen aquest Estat: CyU i Esguerra. Per aquest viatge no li calen aquestes alforges: fusió amb el PSOE a Catalunya i ja està; encara que posats a escollir jo preferiria la “fissió”, doncs aquesta allibera una gran energia i en canvi no deixa residus. Siguem ecològics.

Deien algunes llegendes que el Cid guanyà batalles després de mort, doncs bé, els independentistes continuem perdent totes les batalles després de morts.

La desfeta del 28 N em va fer pensar que els líders i grupuscles independentistes es corregirien, cercarien la proximitat mútua, la entesa , la sinèrgia, la complicitat, etc, res de res. Si fa uns mesos enrere dir que eres independentista era posar el llistó alt, especialment el de l’autoestima, ara és fer-te mereixedor de compassió, quina gent tant estúpida, incapaços de diferir una resposta determinada per a la voluntat i la intel•ligència.

Valgui a dir que el 28 N vaig votar Rcat., ho vaig fer així com hagués pogut votar SI, tots dos uns cagabandurries contumaços si tenim en compte el mal que varen fer per acabar imposant el seus califats particulars, em vaig decidir per Rcat perquè havia estat manifestament crític amb els seus procediments, que en el meu entendre no s’avenien als seus horitzons, i també, per què després de reclamar una opció independentista política i transversal no era qüestió d’engegar-ho tot a dida a les primeres de canvi, malgrat, repeteixo, que els procediments dels uns i dels altres els desacreditessin per a liderar cap moviment Nacional d’alliberació.

Ara Rcat es dedica a donar suport a ERC, acollonant, ja s’ho faran. SI es dedica a esbatussar a CiU, per què sí, no per què no diguin com conduiran a Catalunya quan el seu pla d’acció política per aconseguir el “pacte fiscal” fracassi, no, en absolut, si no que es dediquen a victimitzar als “indignats” i a fer llenya d’en Felip Puig, collons, gran estratègia independentista!, i una kk!!, Rcat una “k” i SI un altre “K”, quina mania persecutòria pel suïcidi!!!.

Bé, resulta que ara un servidor està tant orfe de representació com fa dos, tres, quatre anys, i això ja cansa.

Ara l’Assemblea Nacional Catalana per a la independència ens diu que ens durà a casa, la “terra promesa”, pot ser sí, tanmateix mai tindré el suficient agraïment ni per Rcat ni per SI per haver-me deixat al bell mig del desert, lo greu d’això però, no és que ara sigui al bell mig del desert, sinó que estic pràcticament sol, vull dir, que personalment el desert no em fa cap por ni em torba en absolut, en canvi el que sí és exasperant és el fet de que de res serveix que tots sapiguem on està el nord, i no serveix de res perquè nord o sud és completament irrellevant, perquè el que és determinant i transcendent és que aquesta travessa del desert la hem de fer tots junts o altrament qualsevol esforç és debades.

Els catalans som rucs de solemnitat, o potser hi hem esdevingut, bé una o altre cosa tant hi fa, la qüestió és que estem en mans d’uns incompetents que el millor dels casos, CiU, ens faran recórrer el desert no 40 anys, sinó 400. Pot ser que m’ha arribat el moment de pensar el la “Jerusalem espiritual” per què la “terrenal” no la veuré mai, i la única raó és la nostre pròpia estultícia. Els rucs i ignorants no hi accediran, per a rucs i ignorants.

Adéu siau i bona sort.

El Parlament.

La setmana passada també han passat un munt de coses que podrien ser comentades i fer-n’he debat. Però el que no acaba mai de produir-se, és la pregunta del milió d’euros. Per què ningú posa entre l’espasa i la paret als nostres polítics, començant pel nostre president, preguntant-los-hi, per què no fan res, quan saben que 60 milions d’euros marxen, cada dia, de Catalunya cap a Madrid per no tornar mai més?

Quantes plantes d’hospital es poden obrir, equipades amb els seus metges i infermeres? Quantes escoles amb el seus mestres corresponents? Quantes persones que no poden valer-se rebrien ajut? Quants projectes innovadors de joves emprenedors es podrien recolzar? Quantes empreses podrien disposar dels crèdits que els hi manquen? Quants llocs de treball podrien ser creats? Quantes pensions de misèria, podrien ser més dignes? Quantes infraestructures millorades i posades al dia?

Doncs per què, tota aquesta espera i aquest silenci i només parlar i parlar de retallades i de fons de compensació?

Roda de premsa

Per què no preguntar per quines solucions unilaterals hi caben, lluny de fer anar les tisores, quan està vist que les portes a una solució pactada, estan tancades i blindades? Per què parlar tant de reformes laborals, quan l’única reforma que necessita Catalunya es disposar dels diners que tributa, tal com passa en tots els països del món. No fa tants anys, quan creixíem, aquestes mateixes normes laborals no eren cap impediment per crear llocs de treball. Sent van crear més que en qualsevol lloc en Europa. Llegir-ne més »

Les eleccions normalment marquen uns escenaris optimistes per als partits guanyadors o encara que no tinguin prou majoria a vegades en fan una lectura molt positiva. És el que ha succeït a Catalunya amb l’indiscutible bon resultat de CiU. Tot i els bons resultats les coses no es presenten per a ells tan bé com podien pressuposar.

Aquests darrers dies estem veient dues coses. Una és com CiU aborda l’aprovació del pressupost per al 2011 i l’altra els diferents pactes que fa aquesta mateixa formació després de les eleccions locals.

Aquests dos temes es poden analitzar a partir de múltiples variables però en consideraré unes poques. Consideraré la majoria relativa que té CiU en alguns casos i la dependència, de geometria no variable, d’altres partits a la que està sotmesa aquesta federació. També paga la pena pensar en l’efecte en el joc, ara sí, polièdric, del vot de CiU en aquells llocs, municipis, on CiU no té majoria. La darrera variable que breument consideraré és l’estratègia que té cada partit pensant en les properes eleccions.

No em donaran cap premi a la perspicàcia si dic que PSOE de Catalunya, ERC, ICV, Ciutadans i Solidaritat tenen un clar interès en acorralar a CiU al costat del PP, de cara a llur futur immediat els convé fer-ho Els interessos no són, en absolut, ni Catalunya ni dels seus ciutadans. Pura especulació. No estic acusant específicament a aquests partits, tots ho fan quan són oposició. Són fets que poden vestir com vulguin, però fets incontestables.

El principal argument per oposar-se al pressupost que presenta CiU el tenen en el fet que CiU hagi acomplert un dels seus compromisos electorals, la pràctica eliminació de l’impost de patrimoni. De fet, el cost de la rebaixa és relativament petit, però en un moment en què la crisi obliga a fer tantes retallades és evident que l’efecte és negatiu de cara a l’opinió pública i dóna una excusa perfecta per votar en contra als que volen fer-ho per diferents causes. Les raons per les que CiU ho fa són ben evidents, opina que fer-ho comportarà que menys contribuents fixin el seu domicili fiscal en altres comunitats i considera que això repercutirà encara en més ingressos. És obvi que endarrerir-ho un any no hagués provocat cap desastre ni polític ni econòmic. S’hagués acusat a CiU de manca de compromís però això hagués estat fàcilment rebatible. El problema més greu podria haver estat en l’allunyament del “soci” que es preveia que podria recolzar els pressupostos, el PP.

Ningú no creia que el PSOE de Catalunya acabés donant suport a CiU. El dilema era ERC però estava descartada com a decisiva perquè no compta amb prou disputats. Cert que ara Joan Laporta, en afirmar que votarà a favor del pressupost, atorga a ERC un paper més important però això era imprevisible. CiU,actuant amb lògica de bon jugador, considerava que havia de dependre del PSOE de Catalunya o del PP. Qualsevol podia preveure que en cap cas, una vegada fet el gest inicial per a la investidura, encara sota el xoc de la derrota, el PSOE en faria cap més. Per a mi estava cantat, no els hi convenia electoralment. A CiU ja sabien que els Reis Mags són els pares.

Per altra banda les municipals encara ho condicionaven més. Algú pensa que CiU havia de deixar perdre la presidència de la Diputació de Barcelona o posar en risc el govern de Barcelona o Girona? És evident que no.

Igualment per a mi era molt clar que a les ciutats importants de Catalunya CiU havia de complir el seu compromís, el que havia estat defensant durant anys, de permetre que la llista més votada assolís el govern local. A Castelldefels o Badalona no pot ni ha de fer altra cosa que permetre que el PP governi a contracor si voleu, a mi no m’agrada, però els resultats són els resultats. Igualment a Tarragona ha de governar el PSOE. Serà el poble, d’aquí quatre anys qui dirà si aquells governs eren bons o no. Si en algun cas CiU actua diferent, farà mal fet. Seria incoherent amb el que ha predicat tant de temps.

El darrer apunt que hi faig és: Algú creu que el PSOE ajudarà més que el PP als nostres objectius nacionals? Per a mi, francament, són gairebé iguals. Uns, el PP, són uns llops sense màscara, els altres, el PSOE, són llops amb pell d’ovella. Finalment, com es veu a cada moviment, a cada bugada perdem un llençol. De totes formes algunes diferències hi ha. Mentre el PSOE no intenta anul·lar la llengua, el PP n’és enemic. Amb arguments de bilingüisme real, no pretès altra cosa que deixar-la reduïda a un idioma familiar.

El temps ens dirà qui ha encertat i qui no, però la meva conclusió és que CiU està fent l’únic que pot fer. D’aquí el meu enunciat, CiU ha guanyat, però és relativament esclava de les circumstàncies, ni geometries variables ni decisions polièdriques, en les grans decisions haurà de comptar amb el PP. Només espero que la indiscutible intel·ligència d’Artur Mas i de Xavier Trias facin possible un avenç nacional

El problema és que CiU haurà de defensar la nació davant dels que fan bandera de la lluita contra la nació i llengua catalanes.

D’aquí uns mesos, eleccions espanyoles, els resultats determinaran, o ho haurien de fer, quina estratègia desenvolupen els que ara tenen la majoria, relativa però majoria. Saben que sense independència no hi ha país, però potser no saben com gestionar la seva força per conduir-nos a la llibertat.

Per tot arreu on llegeixo i escolto tothom parla de retallar per aquí, retallar per allà. Ens hem cregut que “les retallades” en el nostre benestar son necessàries en aquests moments de recessió, aquest és el primer èxit de l’espanyolisme, ens han colat un gol ajudats pel regionalisme. Si, un regionalisme mental que ens fa pensar a molts catalans que malgrat i desitjar la llibertat nacional aquesta és inassolible, que Espanya és el mal menor, i aquest és el pitjor dels frens, la mentalitat de mans baixades i braços caiguts, de rendició.

Ajudats pels regionalistes de veritat i els espanyolistes disfressats de corder, amb uns mitjans de comunicació de masses completament immersos en l’status quo fins ara imperant de l’autonomisme mesell, quan no al nacionalisme espanyol més descarat, de les llors a “la roja”, a Fernando Alonso i a tot “bitxo vivent” que s’embolcalli amb la rojigualda ens fan creure que no hi altra opció que “les retallades” i continuar amb Espanya, i aquí com que ens ho repeteixen des del “nostre” govern fins a “la nostra” televisió ens ho creiem sense ni tan sols passar-ho pel sedàs de la lògica matemàtica.

Si Catalunya no tingués la rèmora d’Espanya no hauria de passar angoixes econòmiques i actualment seríem un dels pobles punters d’Europa, evidentment que el que jo dic de no retallar no està renyit amb la necessitat d’una bona gestió, i caldria evitar despeses supèrflues i trampes habituals com el “turisme sanitari gratuït” que patim des de fa anys i panys des dels “otros pueblos d’España” i últimament d’arreu del mon. Hi ha d’altres països que ofereixen turisme sanitari però és privat i no com aquí totalment gratuït; bé, gratuït no! Pagant, els catalans com sempre!! .

Sembla que nosaltres haguem de ser més solidaris amb la resta del mon que no pas ells ho han de ser amb nosaltres, sembla que creiem tenir un deute de no se pas què ni amb qui. Serà que els espanyols castellanitzants ens han inculcat l’estigma de ser català?: Pagar més que ningú, rebre menys que ningú i haver de demanar perdó per haver nascut i a demés sentir-nos amb deute amb tots aquells que ens han espoliat, denigrat i menyspreat com a poble des de sempre. Que no patim aquest estigma? I doncs perquè estem disposats a retallar els nostres beneficis socials per poder seguir pagant l’impost abusiu a l’Espanya per tal que la resta de l’estat mantingui els drets que nosaltres perdem i inclús en gaudeixi d’alguns que ni tenim ni hem conegut mai? Perquè no ens plantegem d’una vegada i seriosament el “marxar” i iniciar ja el procés d’independència, no tan sols com una entelèquia desitjable però inassolible sinó com una realitat ben possible? Perquè el “nostre” govern prefereix que pateixi el “seu” poble abans que enfrontar-se amb l’estat espanyol com hauria de ser el seu deure?.

Senyors del govern de la gestoria de Madrit a Catalunya, jo ja els dic des d’avui que no estic disposat a justificar ni acceptar cap retallada a Catalunya per beneficiar Espanya , primer que ens tornin TOT el que és nostre i no només la misèria del fons de compensació que vostès tan llagrimosament reclamen, i després en parlem del tema. Mirin si és greu l’estigma, que vostès “pobrets” gestors de Madrit a Catalunya demanen una misèria en comparació al tall que s’emporta Espanya, i ni aquesta misèria son capaços d’aconseguir!

Espanya és invertebrada per què sent una unitat política, la nomenclatura castellana d’ascendència hispanoromana i gòtica, ària, ha processat una realitat nacional dominadora de les altres nacionalitats d’ascendència iber, d’altres nacionalitats que ha volgut fagocitar, engolir, esborrar, de fet els romanents ibers del centre de la península, ja de per si menors que els costaners i pirinencs, han estat completament aritzats, o si ho preferiu, castellanitzats, encara que aquesta denominació és absolutament acientífica i es presta a confusió, tanmateix la historia que consumim és una informació absolutament esbiaixada i ja no ve d’aquí. Però amb tot, les nacions d’ascendència iber, com som Euskal Herria, Gal•lícia i Catalunya, unes més que d’altres han resistit amb força l’embat colonitzador del centralisme Espanyol, i si han resistit ha estat perquè han estat vertebrades a l’entorn d’una nacionalitat identitaria i cultural ben determinada.

Espanya no s’ha pogut vertebrar com a Nació, ni tant sols políticament, tanmateix per supremacia demogràfica, jurídica i política ha anat empenyent la història de la pell de brau.

Espanya ha anat empenyent la història a base de dictadures i “pronunciamientos”, i ara, amb la Constitución del 78 s’havien pensat que la vertebració seria, per fi, possible, però s’ha demostrat, i més es demostrarà, que aquesta Constitución no ve a ésser altre cosa més que aquella vella Lex romana que justificà la dominació, espoliació, colonització i aculturació de les nacions ibers a mans del vell Impèrium configurat per als hispanoromans, i cosins i hereus gòtics, de l’aristocràcia castellana dels “grandes”.

Els Estats occidentals estan configurats, políticament, a l’entorn dels fets nacionals, entesos com a unitats de resposta cultural identitaria. Estats Units d’America, tot i haver estat configurat políticament, el corpus cultural identitari que el va articular i fer possible te rang de unitat cultural identitari, sense cap mena de dubte.

Catalunya va (re)nàixer en un recó de l’Impèrium a l’ombra d’una identitat cultural de profundíssimes arrels, però els Hispans i Francs, les dues nacionalitats més refractàries a les reformes internes que s’havien anat produint en el si de les diferents nacions àries valedores de l’Impèrium, va activar novament del projecte imperial colonialista, i els aris Hispanoromans i gòtics, i Francs, amb el contuberni de Calp i el tractat dels Pirineus varen preparar el camí de la derrota del 11 de Setembre de 1.714.

Catalunya, ha estat sempre vertebrada, quan en Mas diu: “hi ha País!”, està dient implícitament això, però molts pensem que per a ser realistes, hauríem de dir: “ENCARA hi ha País!”.

Catalunya en temps de la dictadura de Franco estava vertebrada, la nació era ben viva malgrat romandre solapada en multitud d’organitzacions de caràcter civil. Quan va arribar “la democràcia”, de la mà d’en Jordi Pujol es va aconseguir aquesta societat civil, de la mà del nou Poder Polític, s’expandís més enllà dels propis límits, “la normalització lingüística” ha esta l’eina més resolutiva. Però els models s’esgoten, sobre tot perquè les contingències majors, en el nostre cas, globalització i fluxos immigratoris massius, situen els límits més enllà. En aquesta conjuntura, si el que es pretén és seguir tenint una Nació vertebrada cal més Poder Polític, cal Poder ser veritablement una Nació i exercir com a tal, o altrament, la Nació es desvertebra.

Els Tripartits però, per contra d’actuar en aquesta direcció, han fet una política dirigida a vertebrar la “població” de Catalunya en un nou paradigma, en un model que te com referents un catàleg de “drets socials” en un multiculturalisme que voldrien militant, és una obvietat que aquesta formulació estat configurada en l’intent de minoritzar, menystenir, negligir i desballestar la Nació identitaria cultural com a referent aglutinador i vertebrador de la “població” al entorn del fet Nacional. Catalunya comença ha estar desvertebrada gracies en gran mesura a la política feta per les esquerres.

Això és en si mateix gravíssim, però tot i així no podem deixar de veure que el programa socioeconòmic que han implementat per a realitzar el model que postulen ha estat un fracàs absolut. Ara tenim dos problemes importantíssims derivats de l’acció política de les esquerres, per una banda tenim una configuració demogràfica tendent a la desvertebració Nacional, i per l’altre, una economia en estat de xoc, destroçada, i pot ser fins i tot “acabada”, vull dir que la bonança que hem viscut en les dècades precedents, ara per ara, no es repetirà.

Això te conseqüències terribles, per què en un model en que la “cohesió social” ja de per si és una entelèquia, amb el fracàs de la economia ha quedat hipotecada per a anys i panys.

Sent la única via de Futur la Independència, no la podrem assolir si no som de veritat una Nació vertebrada, i ara per ara cada dia ho som menys. CiU ha fet de pal de paller, però vertebrar la nació per a renunciar a la Independència és quasi tan inútil com el reclamar la independència desvertebrant alhora la nació.

No en debades s’ha parlat de transversalitat, per què en la vertebració Nacional hi cal la concurrència de les diferents ideologies, i per això els que han pretès vertebrar la nació sota una ideologia han fracassat, ens han fracassat a tots, a la Nació, i per això haurien d’entendre que per fer-se perdonar haurien d’acceptar, de bon grat, que son part de La Nació i com a tal aplegar-se en aquesta vertebració Nacional prèvia necessària a la alliberació.

Potser és molt demanar, però en les actuals circumstàncies qualsevol altre demanda és insuficient i demagògica.

Visca La Pàtria!!!!

Carall amb la setmana! Per a que després diguin alguns que les autonòmiques i municipals no tenen res a veure amb la política nacional i no influeixen en ella. Doncs aquest cop no ha estat pas així, perquè han passat un munt de coses.

La setmana passada, els dos candidats a les eleccions generals dels partits majoritaris han començat a moure fitxa. Com sempre passa en aquestes ocasions, ràpidament han mirat cap a Catalunya, perquè és aquí a on normalment la balança es decanta cap un cantó o cap l’altre.

Com que tampoc és qüestió de perdre vots en la resta de l’estat, en donen una de freda i una de calenta.

Mariano Rajoy.

En Rajoy, diu que no està tancat al diàleg, està disposat a escoltar, i que de tot se’n pot parlar. Però que Catalunya ja recapta el 50% del IVA i del IRPF i el 58% dels impostos especials. Afegeix que el problema de Catalunya no és el dèficit fiscal, sinó que han disminuït els ingressos a causa del poc dinamisme econòmic (hehe, genial! Que ens donin els 22.000 milions i fem ballar el twist dinàmic econòmic català durant tot l’any). La veritat és que ja cansa que en prenguin per rucs, que tots sabem que això és un peix que és mossega la cua, una espiral diabòlica, a on cada u posa en primer terme allò que vol fer evident com la causa. Jo dic, com menys diners a disposar, menys dinamisme econòmic, com menys dinamisme econòmic, menys diners a recaptar i dels que disposar. Ergo, espanyolets s’acabat la festa i us poseu a treballar. En Rajoy en canvi diu, com menys dinamisme econòmic, menys diners a recaptar, com menys diners recaptats menys dinamisme econòmic. Ergo catalanets treballeu més i no toqueu tant la “cassarenya”. De calaix, no? Llegir-ne més »