Sembla clar que el contacte amb “l’independentisme” passa molt sovint pel contacte amb els independentistes, és en aquest sentit com es pot comprovar quin pes i arrelament tenen les diferents formulacions “teòriques”.

En un aplec Decideix del meu poble, per exemple, les formulacions que s’acaben imposant son les que postulen la gent més jove que militen en partits d’esquerres. Aquests afirmen que el que hem de fer els independentistes és fer pedagogia, il•lustrar a la resta de població, i afiliar-nos als partits independentistes (?). I finalment, un dia sense data, ens trobarem que en el Parlament la independència de Catalunya caurà com a fruita madura.

Digueu-me el que us sembli més pertinent però jo hi trobo molts problemes i mancances en aquests plantejaments.

Per què haurien de fer res per a la independència els partits, si els votants independentistes els entreguem els vots per què facin polítiques “sensibleres” (dretes-esquerres) renunciant a la Independència?
La situació de submissió Nacional a Esapaña que tenim ara, ja respon a en aquests postulats d’aquesta “gent de partit” que es diuen independentistes. Els catalans estem en una reserva india dedicats a fer polítiques sensibles de dretes o d’esquerres, això fa les delícies dels nostres amos espanyols i això és així per culpa dels nostres partits polítics i dels adlàters que els professen veneració ideològica.

Per Sant Joan varem estar a Sant Joan de l’Erm, va ser deliciós. Per a un dia la gent te permís per a fer foc i la gent s’hi aplega per menjar junts a muntanya en una data senyalada amb unes arrels culturals que antecedeixen l’arització de Catalunya. Sent el nostre paradigma socioeconòmic organitzatiu de “pagès”, és lògic doncs que vivint separats, cadascú a ca seva, les nostres celebracions consisteixin en aplegar-nos, no m’estendré ara en això. A lo que vaig és a fer palès com en aquest aplec s’hi respira “país”. Ja en el ball de tarda a l’esplanada del refugi, la meva noble dama comentava que s’hi concilien la bota de muntanya amb la sandàlia i la xancleta, els grans i els xics, els de “dretes” i els “d’esquerres”. País, sí, però aquest país és dividit i esmicolat políticament en el Parlament. Aquesta fora i és la divisió més o menys normal d’un País normalitzat amb un Estat sobirà, però no en te res de normal en aquest País que està sota un duríssim règim colonitzador.

La Catalanitat que s’expressava en la clandestinitat en altres temps, ara s’expressa en la reserva india, però no en el Parlament de manera política.

En la meva opinió Catalunya no serà independent mentre no hi hagi una part majoritària de La Nació, que concernida per a la necessitat històrica, prioritzi políticament la Independència de Catalunya. Per tant, que en siguem més o menys en la reserva india no serà significatiu mentre la independència de Catalunya no sigui articulada com una fita política a prioritzar per als partits polítics en el Parlament.

Vallfosca des de la reserva india.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•