El president Pujol està repetint aquests dies que ell ja no veu malament la independència, que la veu difícil però no que ja no ho contempli com una solució possible. Abans, ell mateix ho reconeix, quan es parlava del tema, sempre hi estava en contra; ara ja no!. Arri poc o molt! Anem guanyant adeptes, malgrat sigui tan poc a poc que potser ja no hi siguem a temps.
Diu també el president Pujol que ara cal que en la societat l’independentisme sigui majoritari i en això hi estem d’acord. Peró també cal dir que si es vol que en la societat cali majoritàriament un sentiment concret potser els líders polítics que el veuen com una necessitat cal que s’arremanguin i es mullin. Ja veiem com es mullen en fer-nos creure a tots que “les retallades” son tan i tan necessàries, que realment no ho serien si fóssim independents, o quant menys no en aquest nivell. Ja està bé, molt bé, que el Molt Honorable Jordi Pujol faci una auto crítica pública de la seva política en aquest tema, però seria molt més convenient que també la fessin els que avui governen, no ja dient-nos que de Madrit no ens en podem refiar que ja ho diuen, només faltaria que diguessin el contrari, sinó que apostessin més fort i que presentessin els números d’un Estat independent a l’opinió pública com ho ha intentat fer SCI sense la repercussió mediatica que tindria si ho fes CiU. No ens calen tant polítics retirats penedits, per molt que la seva sinceritat sigui elogiable, sinó que ens fan més falta polítics valents en actiu, gent que estigui disposada a liderar, o si més no a col·laborar activament en allò que saben fefaentment que li convé al país; gent que no s’amagui darrere les faldilles del poble escudant-se en que en aquest encara no es majoria la idea de la independència, quan saben que les majories en àmbits tant concrets com aquest si no existeixen es creen fent veure la necessitat, i això només s’aconsegueix amb valentia i compromís.
I fins quan sentirem a dir mentides com les que va dir al Congreso de los Diputados el dimarts passat el senyor Rodríquez Zapatero en resposta als diputats senyors Ridao i Duran Lleida assegurant que ells (Espanya) no volen assimilar Catalunya i que aquí només plorem, per que ells donen tant i tant a Catalunya i nosaltres només fem que demanar i demanar? i ho va dir sense que li tremolés la veu ni posar-se vermell doncs sabia que quan es diuen mentides el nas no creix i que això només passa en el conte de Pinotxo; fins quan hem de sentir dir mentides d’aquest calibre i no fer cap gest polític realment efectiu? A Madrit ja s’en foten dels polítics catalans, saben que garlen molt i mai fan res.
Joan,
Molt ben dit, menys polític retirat penedit i més en actiu mullant-se. Si s’és o es pretén ser un lider i guanyar-se el sou, s’ha de saber fer obrir els ulls a la gent de quina és la millor solució, no al inrevés, que ha de ser la gent la que camini cap a la direcció correcta i després posar-se al davant.
Ja l’he compartit company, bon article.
Pau,
Com sempre moltes gràcies home1. Jo em poso un exemple: Quan un ruc s’atura per molt que l’estiris de les regnes no continua caminant, el que cal és una bona plantofada a les seves natges per fer-lo reaccionar, no ho aconseguiràs amb caramels ni paraules dolces i tampoc amb puntades de peu, cal saber el que fa reaccionar al ruc. I als “nostres” polítics que els podria fer reaccionar?.
Una abraçada
…els fa reaccionar poder perdre la “menjadora”. Això és, a unes eleccions… Ep!…però, on hi hagi una alternativa de confiança. Una alternativa que tingui el valor de parar els peus al Regne de España… Que hi coneixeu cap?.
Bé amics, jo tinc certes sensacions, i son bones, és clar però que gat escaldat de l’aigua fuig, vull dir que ens han aixecat la camisa massa vegades i la confiança se’ns fa reticent i fonedissa, al menys a mi.
Amb tot , ara sembla que, com que “la entesa” pel pacte fiscal no serà possible, la confrontació serà inevitable. Els estudis econòmics que avalen la viabilitat d’un estat català son cada dia més freqüents, un 43% del cens està disposat a votar independència, això més del 60% de vots. La confrontació polaritza les posicions i això pot generar respostes massives en favor de la independència com a únic camí viable. En Mas pot fer-ho, més si en Junqueras ajuda, ha declarat que vol treballar amb tots els independentistes, ara per ara és l’única cosa intel•ligent i intel•ligible que he escoltat de part d’ERC. En Junqueras no és rucs com d’altres, al menys no ho sembla.
En fi, digueu-me ingenu, però el meu instint és bastant fiable, tanmateix si la cosa no va per aquí, patirem molt, però CiU ho pagarà car.
Una abraçada companys.
Joan, una mica de confiança, que, tal i com van les coses i amb la propera majoria del PP i els seus actes retrògrades (és a dir, que ens portaran al passat, concretament a meitat del segle passat) els catalans ens afartarem del tot i amb nosaltres els nostres polítics i “maravillas veredes”.
La cosa està més a prop del que pensem, segur.
Josep-Lluís G.
Si, el que els fa mal és la possibilitat de perdre la menjadora i d’aquí plora la criatura, ells saben que si s’hagués de construir un nou estat no podria ser com l’actual Espanya i que, per tant, aquesta menjadora es reduiria molt i molt.
Sobre lo de les alternatives de confiança jo crec que a les últimes eleccions se’n van presentar com a mínim dues, segurament no com jo i d’altres hauríem volgut però en el sentit independentista la confiança crec que es dona. El que va fer mes mal es que s’esbatussessin entre elles de mala manera per comptes d’atacar l’enemic comú i això ja vam ser molts que ho vam avisar però no ens van fer cas, a les dues opcions els arbres els van impedir veure el bosc.
Salutacions cordials
vallfosca,
Hi ha dies que em sembla que si i d’altres que no. Els senyals que ens arriben no son del tot concrets i mes aviat semblen deguts a tensions internes dels mateixos partits. No veig gens clar que, posem per cas, en Duran i Lleida sigui el super-conseller que ha de portar les relacions amb Espanya i en canvi més clar que en Oriol Pujol comenci a agafar la responsabilitat de les relacions amb la CEE. Més aviat em sembla un “laissez faire laissez passer” molt en la línia CyUista i a veure que succeeix: si la gent ens soluciona el problema nosaltres ens pugem al carro i si no ho fa aquí quiets, a seguir plorant i explotant el filó del “malrotllisme” espanyol i anar demanant “força a Madrit per defensar Catalunya” elecció rere elecció fins a la fi dels temps.
Voldria confiar en els “nostres” polítics, però la veritat es que per molt que m’hi esforço ja no puc, m’han acabat els “quartos” ja fa anys.
Una abraçada company
Jesús (Xess),
Voldria ser tan optimista com tu, creu-me, però no puc. Et sembla bon senyal que CyU no s’afegeixi a la “mani” del 9-J?, es un exemple només! aquests garlen i garlen i quan arriba l’hora d’actuar sempre fan el pas enrere! sempre!.
Una abraçada amic meu.
vallfosca,
Que me’n descuidava, amb en Junqueras jo també hi tinc confiança,c rec en ell i la seva bona intenció, veure-m si a esquerda el deixaran fer el que desitja i quants llits li fan només la primera setmana, espera les següents. Si no es defenestren Ridaos i companya seguirà sent “Esquerda” el mal a ERC és genètic i s’arrossega des de la seva constitució, un partit i dues animes irreconciliables i això es va reforçar amb l’entrada dels cadells marxites-leninistes-trotskystes i demés istes del MDT i TLL i alguns de Nd’E i PSAN. S’ha de reconèixer que va significar, per una banda, un gran avenç per l’independentisme català al treure’l del mon utòpic de l’alineació amb els països de l’est i retornar-lo al mon occidental que, ens agradi o no, és on estem situats. Va ser un bé per una banda i en general, si, però un gran mal per ERC i per a l’independentisme doncs per l’altra banda no vam saber construir el gran partit independentista de centre com alternativa a CDC. Amb aquests elements dins d’ERC aquesta mai podrà esdevenir un partit de masses i no te res a veure, com ens volen fer creure ells mateixos, en l’adopció d’una o altra estratègia, senzillament son ells els elements distorsionadors de la sintonia amb la societat catalana majoritària.
Una cordial salutació
Avui he estat sopant amb vuit persones, que feia uns dos o tres anys que no ens veiem. Hi havia una que era nascuda fora de Catalunya, casada amb un català, tres catalans de pares catalans i dels altres quatre, dos eren nascuts aquí però de pare i mare de fora i els altres dos de mare catalana i pare espanyol.
Dos o tres anys enrere, jo era el friki independentista de la taula, l’únic i al que normalment li feien alguna “gracieta”, algun comentari de poc gust. Aquesta nit, ni tant sols he tret jo el tema. Ha estat un altre company qui ha preguntat, què votarien en un referèndum per la independència, SÍ o NO? Ràpidament cinc han dit que SÍ, i tres han callat. El que havia fet la pregunta s’ha dirigit a un dels que no ha contestat, i ha insistit, què votaries? La primera resposta, que ell passava de política, i que no es definia, al que ràpidament casi de manera unànime hem dit, està clar que votaria que NO, i llavors els altres dos que havien callat, s’han atrevit a dir que votarien NO, però se’ls hi notava una certa vergonya al fer-ho.
Les tres persones que s’han decantat pel NO, han estat incapaces de donar ni una sola raó. Només una ha fet el comentari de dir, per a què? Per acabar com a Grècia? A la qual cosa el que havia fet la pregunta del referèndum li ha contestat ràpidament, no com Suïssa i un altre com el quart país més ric d’Europa, i un altre que seria Espanya qui aniria de cap a ser com Gràcia. Ràpidament les raons positives per la independència, s’anaven acumulant. En contra ni una.
Així estan les coses. Són gent de fora del cercle.
Una abraçada a tots, espero que no us hagi avorrit molt el meu relat totalment verídic.
Pau,
Gràcies pel teu interessant relat. És una cosa que jo també he tingut ocasió de copsar en diverses ocasions, per això sempre dic que hi ha esperança, però no pas pels polítics que ens envolten sinó per la societat que està canviant, la informació avui està a l’abast, la gent viatja i se’n adona de les coses i això no te aturador per que la realitat és molt tossuda malgrat i els esforços de molts dels “nostres” polítics per que les coses canviïn el menys possible.
Una abraçada company i gràcies per compartir aquesta experiència teva.