Fa pocs dies escrivia No vull candidatures unitàries a Madrid. Donava alguns dels meus arguments per validar aquesta afirmació. Avui ja sabem quan seran les eleccions espanyoles. El president espanyol les convocarà al setembre i el dia 20 de novembre tocarà anar a votar.

Ens distraurem amb diverses pel·lícules. Una serà l’habitual de precampanya de tots aquells que vulguin fer-se valer. La segona serà la dels candidats o. Millor, la tria dels candidats. Recordem que només CiU ha triat candidat a ministre, perdó cap de llista per Barcelona i presidenciable (és un dir). Els altres partits tenen noms però vés a saber. ERC està ara en una fase interessant. Serà Ferran Requejo? Serà Albert Bosch? Sembla descartat Joan Ridao. Certament Ferran Requejo és un nom atractiu per a molts sectors de fora ERC. Alfred Bosch, tot i els seus mèrits en la Consulta, és un nom del sistema, encara que ell no vulgui ser-hi adscrit.

La tercera és la dels que no se sap si hi seran o no. El ball de noms i candidatures independentista. Allò ja conegut de “candidatura unitària independentista” amb batalletes a veure qui és més maco. Solidaritat Catalana per la Independència ja ha dit que al setembre faran una assemblea per decidir. La resta ni idea. Tampoc m’interessa gaire tot i que ho seguiré i mai no se sap si m’hi arribaré a interessar malgrat el meu distanciament.

Aquest posicionament o sentiment meu pot canviar si es produeix un fet. Una candidatura tan unitària com sigui possible per obtenir escons i no anar-hi mai a Madrid o sí, si cal fer alguna votació d’aquelles que fan història. Un compromís de seients buits. Jo crec que és una opció coherent amb el nostre concepte de sobirania nacional. Més encara, tinc la certesa que una opció d’aquesta classe tindria èxit. Un lema podria ser: “N’estem farts”. M’atreveixo a suggerir el nom d’una coalició electoral: “Ja us ho fareu”, us agrada? Si quallés jo m’ofereixo per ser el 31 de la llista per Barcelona. A mi em sembla una rucada demanar l’abstenció. No hi crec. Jo aniré a votar. Ja veurem què. Mai no m’abstindré.

Com que la probabilitat d’arribar a alguna cosa com la bilateralitat i un estat de federalisme asimètric o qualsevol cosa que s’assembli tendeix a zero i la d’aconseguir la independència al Parlament espanyol és directament zero, les fórmules han de ser diferents.

Jo crec que el darrer consell de política fiscal ha estat paradigmàtic. Ho resumeix molt bé l’editorial del diari AVUI: El fracàs de l’Estat autonòmic. Explica com algunes comunitats autònomes volen retornar competències a l’administració central. L’editorial acaba: Si encara hi ha una oportunitat per trobar encaix a l’Estat, cosa que ara mateix és més que dubtosa, passa únicament i exclusivament per la bilateralitat i el pacte fiscal. Més que dubtós, probabilitat tendint a zero.

CiU intentarà això, està molt bé però em temo que li voldran donar gat per llebre acompanyada d’una canongia per Duran i Lleida. No sembla bon negoci canviar la independència per un ministeri per Duran i Lleida. No us ho sembla?

Bé. Pensem-hi. Agost és un gran mes per deixar volar la imaginació. A veure si a final de mes hem aconseguit tenir les idees clares. Recordo el mes d’agost de l’any passat. Per deixar catatònic al més sencer. No vull un altre agost com aquell.

Pensem en “Ja us ho fareu”. No he begut res que se m’hagi pujat al cap.

Darrerament vaig cridant l’atenció sobre el fet que en els mitjans de comunicació de masses hi apareixen amb l’assiduïtat de la “gota malaia” els que amb un esforç deliberat escriuen en contra de la Independència de Catalunya.

En les darreres setmanes en A. Sánchez Piñol, afirmant categòricament que el fonament del nacionalisme és l’afirmació de que “nosaltres som millors…”. En vaig fer crítica, i vaig constatar que algú altre amb més predicació que un servidor se’n va fer ressò posteriorment en un mitjà “com Déu mana”. Bé. També vaig alertar de l’articulet d’en Valentí Puig, en un mitjà prou conegut en el que publica habitualment, “Reformes en el catalanisme” es titula, on titlla l’independentisme de maximalista, i on fa afirmacions com “Al final, la disjuntiva és ser una mena de protectorat com Kosovo o, comparativament, tenir a Espanya la força que te en els Estats Units Califòrnia o Massachusetts”.

Doncs divendres li tocà a en Josep Vicent Boira, ep!, també catedràtic, alerta, que no és pas un pocapena com jo, eh?. L’article en qüestió es titula “Sobirà fracàs de l’Estat”, que dius?, home, llegim-ho!.

Vaja desastre!. Primer comença per declamar “el manual”, que si … no serà que el que està en crisi és “el mateix concepte d’Estat, l’organització política clàssica heretada de les revolucions liberals i burgeses del segle XIX, la que estigui en fallida i no el seu deute sobirà?”. Entre parèntesi, l’impuls que va articular els “Estats Nació” és molt anterior a la revolució empirista liberal burgesa del segle XIX. El que sí és cert és que aquesta revolució els va reformar, alguns més i d’altres menys, i ens els va entregar a la contemporaneïtat dels segles XiX i XX. Però no és cert, com es pot donar a entendre pel mer anunciat del “manual”, que el concepte d’Estat Nació fos encunyat per la revolució liberal burgesa filla de la Il•lustració.

Ens diu que la impressió de que l’Estat Nació com a construcció organitzativa està en el seu final és corroborada pel fet que Grècia, Portugal, Irlanda, Bèlgica…, estan en camí d’aparèixer com a estats fallits…, per a continuació, però, dir que Finlàndia, Suècia, Dinamarca i Noruega continuen funcionant, jo hi afegiria Alemanya i potser algun altre, malgrat algunes dificultats.

Tot això i més, només per advertir-nos, als independentistes, de que en demanar un Estat propi potser ens estem equivocant. “Lluny de meu la pretensió de discutir amb els que aspiren a la independència de Catalunya(encara que això significaria, vistos els resultats electorals del 22-M, no només un “adéu a Espanya”, sinó un “adéu al País Valencià”, cosa que si que m’afecta),…”, per a continuar de seguit a proposar-nos que inventem un nou model d’arquitectura política que hauria de conciliar Europa, que salvés lo salvable de l’Estat nació i que fes economia “megaregional” (?), i fins hi tot és realitzés la vella i legítima aspiració anarquista de la preponderància del govern local.
No ho sé, però amb sembla … “megainconsistent”?. A aquests catedràtics de “manual” els caldria estar, potser, més atents als fenòmens que mouen, justament, a aquelles societats que més se n’han en sortit, i pot ser s’adonarien que aquests fenòmens responen a pulsions centrades en les sinèrgies i empaties socials que es deriven d’una societat ben travada en les diferents categoritzacions cultural i identitàries que les apleguen, que son finalment fonamentals per articular els capitals intangibles que fan possible i viable un projecte comú a futur.

Està clar, però, que aquest “no aspirant a la independència de Catalunya” que gasta càtedra, no està gaire atent a allò que es mou més enllà del seu “manual”, com està clar que no li deu interessar gaire.

“Avui, quan les banderes nacionals s’esfilagarsen, encara és recomanable pretendre ingressar en el club als membres del qual comencen a brillar-los les colzeres?”

Amb aquet final tant brillant ens acaba posant la por al cos, no fos cas que ens equivoquéssim i apostéssim a cavall perdedor. Però com a hores d’ara és una obvietat que la pitjor adaptació per a Catalunya és continuar pertanyent a Espanya, ens proposa que inventem, però qualsevol cosa que no sigui un Estat Català Sobirà.

En el moment d’escriure aquestes ratlles he trobat un enllaç que denuncia una mostra més d’aquest reguitzell de postulats que pretenen atenuar la pujança de l’Independentisme a Catalunya, aquesta vegada a càrrec de Laia Bonet del PSC.

Una legió de catalans practiquen l’auto-odi a cor obert, es esfereïdor, volen la nostre autoconfiança desfeta i la nostre renuncia activa. És un assetjament impúdic per què és acusador, els càrrecs que se’ns imputen van des de “somiatruites” a “retrògrads” passant per tot allò de “la divisió de Catalunya”, “la cohesió social” etc.

No se n’acaben de sortir però faria falta una resposta més expeditiva per part dels partits “sobiranistes” del Parlament. Mentre això no arriba continuarem estirant del carro.

Salut i Independència!!!!.

Grècia.

Res, que no hi ha manera. Caparruts amb el tema, han decidit que s’ha de salvar a Grècia i la millor manera que han trobat per apagar el foc és posar-hi més benzina. (A pesar que el nombre d’experts que creuen que millor seria la seva caiguda i sortida de l’euro, va en augment. El poc pes de la seva economia no provocaria el temut efecte dominó),

En un país amb un sistema impositiu baixíssim. Sense cap mena de tradició en aquests assumptes, que s’ha dedicat aquests darrers anys a muntar un estat del benestar, ple de funcionaris, a costa de subvenció i de crear deute i fer trampes amb els números, per entrar en el sistema euro a base de falsejar-los. Vagi com anècdota la que explicava l’altre dia, el professor d’economia de l’UB Anton Costas, quan deia que era admirable la longevitat dels grecs. És creia que era fruit de la dieta mediterrània, coses de l’oli d’oliva, fins que van descobrir que la majoria d’aquest grecs d’edat tant avançada, feia anys que eren morts, però sense certificar, per continuar els seus familiars amb el cobrament de les pensions. No és que els espanyols estiguin en condicions de donar gaires lliçons morals a ningú, però… Llegir-ne més »

Estic impressionat. A un senyor que és president de la Generalitat valenciana li regalen uns vestits uns altres que tenen negocis amb la Generalitat valenciana.

Ell diu que els ha pagat amb els diners familiars. Després diu que no, que els hi han regalat, però que no era en qualitat de president de la Generalitat. El regal era en qualitat de president del PP valencià.

El jutge no ho veu clar i l’imputa suborn impropi passiu per presumptament haver rebut regals per valor de 14.021 euros de la trama Gürtel. Ha de declarar-se culpable i acceptar la pena màxima o anar a judici, decideix anar a judici i atès que la situació és insostenible per a ell dimiteix. Vénen unes eleccions espanyoles i el tema no agrada gens ni mica als que li manen: La direcció del PP espanyol l’ha induït a dimitir.

No sabem que decidirà el jurat el dia que tingui lloc el judici. Podrà dir que és culpable de suborn impropi o que no. Podria ser que fos culpable i que el declaressin innocent o que fos innocent i el declaressin culpable, aquestes coses passen ja que decidir si va rebre uns vestits en qualitat del president de la Generalitat valenciana o de president del PP valencià és complicat. Un només pot creure una cosa o l’altra però difícilment saber-ho certament. No conec les proves, però jo estic convençut que els va rebre com a president de la Generalitat valenciana però jo en un judici podria decidir declarar que em sembla culpable, però davant de la manca de demostració absoluta de culpabilitat, el meu veredicte podria ser no culpable. Tot depèn si els dos càrrec poden o no separar-se des del punt de vista jurídic. No en tinc ni idea.

El que si queda absolutament provat és que va mentir. És prou clar que s’ha passat dos anys dient que no li havien regalat els vestits, que els havia pagat.

En aquestes circumstàncies trobo insòlit que surti el president del Partit Popular, Mariano Rajoy i lloï la “grandesa” del senyor imputat per la “difícil decisió” presa. Pitjor encara, amenaci a tots els ciutadans de l’Estat espanyol dient que el polític valencià, després de tot “el que ha passat”, tindrà “futur a la vida privada i pública, o allà on vulgui tenir-lo”. Imagineu-lo de ministre (els déus no ho permetin). Genial quan Rajoy diu que en la seva opinió, Camps ha “actuat amb grandesa” i ho ha fet “per la seva terra i pel seu partit”. En aquest sentit, ha destacat que ha hagut d’afrontar una situació que ha qualificat de “molt difícil” i ha estat “a l’alçada de les circumstàncies”. “Per a les coses fàcils val qualsevol”, ha remarcat.

Tanmateix, encara és més esperpèntic que el president de les Corts valencianes, Juan Cotino, que té un bloc, compari el que li ha passat al senyor de València amb la injustícia que va cometre l’església amb Galileu. També el compara amb Adolfo Suárez. S’ha deixat de comparar-lo amb Sant Vicent Màrtir, que malgrat que era Vicenç d’Osca va ser martiritzat a València en època de Dioclecià. Posats a fer…

No acabo d’entendre com el sistema avala coses com aquestes. Com és possible que el president d’un partit polític, que vol ser president de l’Estat espanyol, un cop demostrat que el senyor en qüestió, és un mentider, surti i digui coses com les que ha dit. Només es pot entendre si s’accepta que la moral i l’ètica han desaparegut totalment dels valors de la política i que aquests valors es volen substituir amb una èpica amoral. Potser per entendre-ho tot caldria llegir el que Maquiavel deia a i sobre Cèsar Borja. El valor fonamental és: tot s’hi val per aconseguir el poder.

Aquest problema no és exclusiu del PP del País Valencià ja que, amb o sense imputacions, la manca d’ètica l’estem veient cada dia. La regeneració política és urgent. Dir que t’avalen les urnes no s’hi val, no n’hi ha prou.

Com que el govern de la gestoria de Madrit a Catalunya no fa el que caldria fer, com que saben on està el debat a la societat catalana ( en aquesta societat que debat quelcom més que les aventures i desventures de “la princesa de España- Andreita coño comete el pollo” Belén Esteban) i també saben que s’està adonant de la diferencia de tracte d’Espanya vers Catalunya, comparant-lo amb el que reben d’altres comunitats. Com que saben que no tenen els “pebrots” necessaris per fer-hi massa res a banda d’amenaçar i prou, i com que saben també del mal “rotllo” que hi comença a haver en segments importants de la ciutadania vers Espanya i que s’esperava d’ells una actitud seriosa, valenta i decidida vers el govern de Madrit i mentrestant ells “narinan-narinan”; es veu que s’han decidit per l’estratègia de distracció d’anar creant alarma i llançant bajanades alternativament per distraure al personal i així deuen pensar que la gent anirà parlant d’altres coses, al menys fins que comenci la lliga i puguem dirigir la nostra mala bava contra en Mourinho i els seus deixebles.

Se’n en surten prou bé amb la tàctica, i així tothom parla de les famoses retallades en sanitat, però quasi mai es parla de la veritable causa de les “retallades”: l’espoli persistent de l’estat escanyol vers Catalunya que ens va empobrint des de fa dècades i l’altra és que com més se’n parli d’això menys se’n parlarà de la absoluta incompetència del “nostre” govern de la gestoria per exigir i assolir el que li faria falta per lluitar veritablement contra la crisi: els medis econòmics i la capacitat legislativa, de gestió i decisió política. Res d’això es té, ni s’albira que faran per aconseguir-ho, si es que tenen idea de fer alguna cosa. Vegem sinó com estan les “transferències” de la Renfe, aeroports, ports etcètera? En quin punt estan les infraestructures que ens fan falta?: eix mediterrani, estat de la xarxa elèctrica, carreteres i autovies aturades per manca de pressupost el que no ha impedit pas als espanyols fer arribar l’AVE a on els hi ha semblat per que viatgin una mitja de nou passatgers diaris amb un cost de manteniment  en aquesta línia d’uns 12.000 euros diaris. I això només és un exemple.

De tant en tant quan l’interès del públic per les “retallades” decau, per cansament, cal reactivar el debat amb temes col·laterals (com els danys en les guerres) i llavors treuen al portaveu senyor Francesc Homs, al qual li professo un gran respecte personal i polític però em sembla que li ha tocat fer el paper de Fofito en aquesta legislatura i li fan dir quatre bajanades del caire de que “troba a faltar mes CAT’s a les matrícules” i ho diu sense posar-se el nas de tomàquet com fan els bons augustos. Bajanada doble del senyor Homs, o el que es pitjor: ell que es diu nacionalista i independentista no contempla una Catalunya lliure perquè si ho fes seriosament no ens parlaria de CAT sinó de C o de CA que es el que normalment li pertocaria a Catalunya si fos estat independent, doncs aquestes sigles identificatives s’atorguen normalment donant el menor número de lletres, preferiblement una o dues, i fent servir preferentment les primeres consecutives, per tant com que la C encara no està ocupada podria ser aquesta o bé la CA també lliure, aquestes i no d’altres serien les que ens pertocarien en principi i nosaltres hauríem de reivindicar. També es cert que hi han quatre Estats associats que duen tres lletres: Estonia (EST), Irlanda (IRL), Eslovenia (SLO) i Finlandia (FIN) però si observem atentament els Estats més importants tenen una sola lletra amb l’excepció natural, al ser nom compost, del Regne Unit (UK). Els Estats “de veritat” no estan per enganxets de màrqueting a les seves matrícules estan per reivindicar la seva importància dins el concert internacional. El CAT és una “boutade”, potser de bona fe, catalanesca autonomiesca per diferenciar-nos de la resta però sense cap sentit de futur Estat independent, i és lamentable que des de la Generalitat es doni peu a aquesta confusió si com insinuen desitgen per “algun dia” la independència de Catalunya. A nosaltres ens correspondria la C per importància econòmica i d’habitants o en el seu defecte la CA i això és el que caldria reivindicar, si sempre juguem a la tercera divisió com volem que els demès ens respectin?.

La segona bajanada del senyor Homs ja li ha dit el Director General de Transit Pere Navarro el qual ha declarat que és il·legal alterar les matrícules sigui quina sigui la forma de fer-ho, la qual cosa queda perfectament explicitada en el Codi de Circulació i en la Reglament (CE) n° 2411/98 del Consell Europeu, de 3 de novembre de 1998. Rellegeixi les dues normes, senyor Homs, i veurà que per a sortir de l’interior de l’Estat és indispensable la sigla distintiva, dins del propi Estat podria no sancionar-se aquesta mancança però fora d’ell és absolutament indispensable dur-ho per llei Europea. Que vol que els catalans no sortim de Catalunya? O bé que cada cop que ho fem canviem l’enganxet? Perque vostés no estan per que C sigui un Estat europeu oi? I a sobre ens diu que la E no forma part de la matrícula!, que es pensa que a Espanya tenen tan poc sentit nacional com el seu partit? Siusplau senyor Homs! Que s’enfronten a gent que si que tenen molt clar quin és el sentit nacional i estatal que els interessa a ells. En això vostès son uns afeccionats per molt que es diguin nacionalistes! I fa vergonya aliena sentir-los dir coses com aquesta o com el que van dir la setmana passada sobre la insubmissió fiscal i els plans del govern de la Generalitat! Molt sovint els nostres polítics tan sols garlen… no parlen.

Quin tipus de credibilitat volen tenir si fan declaracions d’aquesta mena induint a error als ciutadans? I ho fa tot un portaveu del Govern de la Generalitat! Vostès voldrien aconseguir tenir les atribucions d’Estat dins Espanya sense haver d’esforçar-se en sortir-se’n i això és absoluta, total i completament impossible i impensable, que els quedi clar, ben clar: Espanya mai concedirà, mai cedirà, mai afluixarà! Facin el que toca fer i si no volen declarar la independència, cosa a la qual no es van comprometre en el seu programa electoral, quan menys no facin el mec amb declaracions similars, doncs últimament sortim a ridícul setmanal, ja friso per veure quin serà el proper.

Lamento molt haver de ser tan dur amb gent que considero “dels meus” i creguin-m’ho si els dic que valoro molt, tant personalment com ideològicament, al senyor Francesc Homs però sento dir que políticament li toca fer un paper massa galdós per que me’l pugui empassar, suposo que a ell li passarà el mateix i segur que està convençut de fer-li un bon servei al país, el mateix que en Felip Puig, però en això si que difereixo d’ells, lamentablement em penso que no li fan cap bon servei al país col·laborant amb aquest estat de coses; sovint políticament la insubmissió dins el propi partit és un valor poc utilitzat, que potser caldria reivindicar.

Ara resulta que els “nostres” representants polítics volen tancar files a Madrid per a reivindicar els nyaps polítics necessaris per a tal d’esmenar la desfeta de l’Estatut, és a dir que es buscarà posar en marxa mesures polítiques que validin, tant com puguin, les disposicions de l’Estatut que varen ser bandejades pel “alto Tribunal Constitucional”.
També volen reivindicar el cobrament dels 1.450 milions d’euros del fons de compensació, amés de reivindicar el traspàs d’una quarantena de traspassos pendents.

Els que formen la comissió son el bo i millor del nostre Parlament, Oriol Pujol, Joaquim Nadal, Alicia Sánchez, Joan Herrera i Joan Ridao. També hi ha na Ortega en Duran i d’altres encarregats del govern. (Tots catalanistes).
Una representació amb foto inclosa que convé a tots els actors. Els representants catalans representaran la inefable “Unitat” del País, més d’un encara s’empassarà que aquest teatre és la resposta a la manifestació del 10 de Juliol de 2010. “La defensa de l’Estatut”, aquest és el negoci de marxistes, botiflers i patriotes de cap de setmana. Els PSOEs encantats i encantadors, unes bones raspallades i tant amics, passaran pel que calgui mentre faci al PP el policia dolent.
La realitat és que res de res, més humiliació, subjugació i entreguisme. Dels aeroports ja ens han dit que res, bé, que sí, que ja ho veurem, però que ara no toca. Del Prat ni parlar-ne. Dels hospitals ja ens varen dir que sí, tot i que farà falta veure en quines condicions. Ens deuen uns 1.450 milions a pagar el 2.013,mentre la Generalitat els hi ha de tornar uns 700 milions ja. El negoci de les cabres.
El PSOEs pot fer les concessions que vulgui, tenen tots els comodins a les mànigues, “donde dije digo digo Diego”, “las circumstancias han canviado”, ( algú se’n recorda de la promesa del PP de incloure el distintiu autonòmic en les matrícules dels cotxes?)i tanmateix els és ben bé igual per què d’aquí a no gaires mesos estaran a l’oposició. Tot plegat una comèdia per a babaus, una presa de pèl i una pèrdua de temps.
Em sap greu veure a en O. Pujol en aquesta foto, però ell sabrà, per què aquest tancament de files no és en favor de Catalunya, sinó en favor de la classe política que pretén exorcitzar l’independentisme. Aquí estan tots d’acord en contra del País.

Pello Urizar, portaveu de Bildu, ha assegurat a Montblanc que el que uneix catalans i bascos és que tenen un problema comú “que es diu Espanya”. Urizar aposta per treballar conjuntament per solucionar-lo.

No ho sé, a mi em sembla que el meu problema, almenys de moment, no és diu Espanya. No descarto que en un futur ho sigui i gros. Per començar m’hauria d’explicar a que és refereix quan diu Espanya com a problema en comú.

Particularment tinc dos problemes principals. El primer és el sistema fiscal al que està sotmesa la comunitat a on visc. Em sembla que poca cosa comparteix amb la comunitat a on viuen els bascos. És tanta la diferència i tan coneguda, que no paga la pena ni perdre un minut en comentar-la.

El segon problema és nacional o identitari i no sé fins a quin punt pot ser compartit o semblant al dels bascos i si l’arrel del problema està o no en Espanya. Llegir-ne més »

Estic indignat, està de moda, però per raons absolutament diferents de l’aquest moviment que pel que es dedueix de les investigacions del Mossos d’Esquadra, comunicades pel conseller Felip Puig, hi va haver violents entre els integrants del moviment 15-M, cosa que en un primer moment s’havia descartat, ja que el mateix moviment es va desmarcar dels episodis de violència.

El meu motiu d’indignació és pel comportament del Govern en relació a la llengua i els símbols del País. El Govern ha pactat coses amb el PP que no m’agraden. CiU ha pactat, sense cap necessitat, reduir el caràcter polític de les delegacions de la Generalitat a l’exterior i centrar llur gestió a aspectes econòmics i supeditar-se a la representació diplomàtica espanyola. La realitat no sé quina és o, millor, quina serà. Si el que ha fet és dir-li que sí, que molt bé, al PP i per fer després el que vulgui, serà diferent, però tampoc m’agradaria que CiU (o qualsevol altre) no complís la seva paraula.

El Govern està callat, o gairebé, davant de les agressions a la llengua que comet el PP al País Valencià, les Illes i la Franja. Molt prudent, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha reconegut que observa amb “preocupació” la idea del nou govern de l’Aragó d’eliminar el text de la llei de llengües que protegeix el català i l’aragonès com a llengües pròpies d’aquest territori.

El conseller Mascarell tampoc ha reeixit gaire amb el tema del cinema en català. He volgut mirar quants passis de la nova pel·lícula de Harry Potter són en català. Mireu la cartellera i veureu. Una pena. Això sí, grans titulars com si haguéssim fet arribar un coet tripulat a Mart.

Fixeu-vos que cada dia hi ha més anuncis en espanyol a TV3. Em pregunto perquè no s’exigeix que siguin en català? Abans pràcticament no n’havien. Ara en espais de màxima audiència pràcticament són la meitat i alguns a mitges. Una vergonya. No sé si el Govern s’ha plantejat té alguna cosa.

Tot plegat suggereix l’eliminació de la Direcció general de Política Lingüística o la unitat que ha de vetllar per la llengua. Estalviaríem.

Encara més, llegia a Som Notícia que CiU no fa complir la llei de política lingüística al·legant que els infractors no existeixen. Sembla increïble que una Agència del Govern digui per escrit una falsedat. Podeu llegir el document que aporta el digital. Ho he volgut comprovar i a través del Google Maps en 3D he pogut veure el local en el lloc que diu la denúncia. El Sr. Jordi Travé i Montseny signa un document que diu que arxiva la denúncia perquè els servei no ha pogut comprovar que hi hagi, obert al públic, cap establiment que coincideixi amb les dades aportades. Devien anar a les cinc de la matinada i potser estava tancat. Si totes les inspeccions les fan igual ja poden plegar. Seria una manera d’estalviar. Mantenir una agència que fa tan bé la feina és totalment inútil. O potser només la fan malament quan es tracta del català. En aquest cas no dic que la culpa sigui del Govern, però el Govern hauria de reaccionar immediatament i fer el que és la seva obligació per al compliment de la normativa lingüística i el bon funcionament de l’Agència Catalana del Consum. Ja sabeu, si voleu entrar en campanya…

Clar que un podia pensar que sí que es defensen el símbols. Francesc Homs, va animar dijous als ciutadans a què posin l’adhesiu “CAT” a les matrícules dels vehicles i que qui ho vulgui el col·loqui sobre la “E” d’Espanya. En declaracions a Catalunya Ràdio, va deixar ben clar que “jurídicament és possible fer-ho”.

Gerro d’aigua freda. A l’endemà els Mossos d’Esquadra van advertir que posar l’adhesiu “CAT”, sobre l’identificatiu “E” de les matrícules dels vehicles és pot sancionar.

Homs també havia manifestat que esperava que haurien estat més els conductors es posarien l’adhesiu “CAT” a les matrícules dels vehicles i fins i tot va ressaltar que trobava a faltar que la gent ho fes.

Jo crec que la cosa s’animaria de seguida d’una manera fàcil El cotxe oficial del president de la Generalitat, el dels consellers i el del mateix Homs podrien posar-se el “CAT” a sobre la lletra “E”. Potser jo ara, ignorant, m’he passat i resulta que ja porten el “CAT” a la paca tapant l’”E”. Després donar instruccions al Mossos d’Esquadra que no multin. Quines coses, recomanar als ciutadans que facin el que ells, que haurien de donar exemple, no fan.

Tanmateix, per si de cas les policies actuen amb zel, CiU podria esmenar els pressupostos i fer una provisió de fons per pagar les multes dels ciutadans denunciats, a Catalunya i fora de Catalunya.

O potser això del “CAT” ha han dit per entretenir-nos mentre els del PP i el PSOE, ara tu, ara jo, ens van donant pel sac. Avui un Tribunal no català es carrega la decisió del tribunal català (cas regidor de Barcelona). També ens han dit que de l’Aeroport d’El Prat ens podem dedicar a ajudar a vigilar si la neteja es fa bé. I que els altres aeroports no els pensen desclassificar encara (o sigui, no trspassar). Mentre, parlem del “CAT”. Això sí, grans declaracions d’indignació.

Conclusió, els catalans fem com aquell que diu als amics: “quan l’enganxi ja veurà qui sóc jo, que es prepari, què s’ha cregut”. Quan es troba amb l’individu de referència, corre a amagar-se sota les faldilles de la mama.

El nostre símbol hauria de ser el caganer, el ruc català no serveix perquè l’animal és massa intel·ligent i no fa aquestes coses.

Aquest dilluns passat Omnium Cultural, en boca de la seva presidenta Muriel Casals, va llançar una proposta dient que en el cas que no s’assolís el pacte fiscal reclamat pel President del govern de la gestoria de Madrit a Catalunya en un termini raonable s’iniciés un procés d’insubmissió fiscal a Catalunya que comencés pels estaments públics disposats a fer-ho com alguns Ajuntaments seguint amb d’altres estaments i entitats privades i així poc a poc anar generalitzant aquest moviment insubmís fiscal amb l’objectiu que fos més difícil actuar-hi legalment des del govern escanyol. Aquesta proposta no seria, però, efectiva individualment fins que s’hagués arribat a un gruix important de persones i entitats disposades a fer-ho. També Muriel Casals comentava que: “És una proposta agosarada, però forma part de la nostra tradició: anar un pas per endavant dels polítics” amb la qual cosa ja deixava prou clar que no hi comptava massa amb els polítics, com a mínim per començar el procés.

No s’ha fet esperar la reacció des del Parlamentet de Catalunya, secció joguineria, prestatgeria articles de la senyoreta Pepis al fons a la dreta, que ja ha contestat el portaveu del govern de la Gestoria de Madrit a Catalunya senyor Francesc Homs el qual ja ens ha deixat a tots ben clar que aquest organisme depenent no està disposat a jugar-se el pa i la coca amb els amos de Madrit i malgrat ha valorat com a: “interessant la reflexió sobre una objecció fiscal en cas que no s’aconsegueixi la independència fiscal en els pròxims quatre anys” també ha assegurat que: “l’executiu no s’ho planteja perquè el seu únic pla és aconseguir el pacte fiscal”. També ha manifestat que: “El Govern té l’obligació de tenir un pla i de dur-lo a la pràctica” i és el que seguiran en el cas que això no funcioni, naturalment no diuen el pla per no donar pistes a l’enemic (això últim ho poso jo de la meva collita): “’sinó l’altra part ens veurà venir d’una hora lluny” ha dit ell.

O sia que si fem cas al que ha sortit publicat aquests dies i que jo he intentat extraure’n dels diaris digitals les declaracions que figuren com a literals entre cometes, resulta que: “El govern te un pla i no el te”: doncs si l’únic pla es l’objectiu fiscal, vol dir que no n’hi ha d’altre, i si aquest fracassa i en tenen un altre; en que quedem? El tenen o no el tenen aquest pla B? L’objectiu fiscal és l’únic pla o no ho és? Vol dir que saben el que diuen? O no serà mes aviat que realment no saben que fer si el govern de Madrit diu que no? ; aquí el condicional ens el podríem estalviar doncs el govern de Madrit dirà que no si vostès plantegen el que realment ens cal i tampoc deuen saber el que faran davant aquest gens hipotètic NO, doncs ja s’han fet “popo” als pantalons i l’únic que resen és per que els diguin que no pocs mesos abans d’unes properes eleccions i així presentar-se de nou amb “un altre pla” el qual saben que també fracassarà igual que aquest, i així anirem fent fins l’infinit.

Mirin, no ens prenguin més el pel; vostès son un govern de gestoria acorralat per un govern de veritat i ho saben, però no els interessa dir-ho!. A Madrit els han fet escac i no s’atreveixen per no prendre mal a fer el que cal per evitar l’escac i mat en poques jugades, doncs si li fotem la reina al govern de Madrit aquest s’emprenyarà i vostès temen més aquest emprenyament de Madrit que no pas el perdre la partida doncs sempre podran buscar una excusa ja que el public que els aplaudeix ho segueix fent malgrat li permetin al contrincant fer totes les trampes que calgui sense ni tan sols aixecar-se del tauler i abandonar la partida per evidenciar que aquell és un trampós.

I no voldria acabar aquest escrit sense expressar la meva màxima indignació amb el comportament que l’Ajuntament de Barcelona va tenir amb la manifestació del dia 9 negant-los el pa i la sal, malgrat les promeses de l’actual alcalde en període electoral el qual afirmava que finalment Barcelona esdevindria capital de Catalunya. De quina Catalunya senyor Xavier Trias? De la Catalunya espanyola del PP, el seu actual soci? Per aquest viatge potser els seus votants es podrien haver estalviat aquestes alforges! No pensa el mateix, vostè tan nacionalista? Tampoc volen prendre mal amb el PP?

Avui em toca rectificar, i és una alegria haver-ho de fer.

Parlava la setmana passada de la inconveniència de la manifestació de dissabte dia 9 de Juliol. Em vaig equivocar, sortosament la meva desconfiança en el poble català era injustificada.

Dissabte, com ja havia fet en altres manifestacions, em vaig quedar aturat en una cantonada per a veure passar la manifestació de cap a peus. He fet un cop d’ull a la premsa i no he trobat dades, hores d’ara no tinc cap referent de “quants” varem ser a la manifestació, pot ser 20.000?, no ho sé, tanmateix varem ser molta gent.

En la cantonada estant, vaig veure unes quantes coses. Vaig adonar-me de que l’anhel de esdevenir lliures és hores d’ara una inèrcia, un corrent social amb motor propi. Aquest corrent ja no és deutor ni feudatari de cap partit polític ni de cap centre de “creació d’opinió”.

Vaig veure que aquest flux inercial genera un corrent propi que fa innecessari haver de nadar contra corrent. Els independentistes ja no ens hem de justificar davant el mon.

Vaig veure també, que el moviment és intergeneracional i apunta ja a una veritable transversalitat econòmica i social.

Vaig veure també, malauradament, que hi havia una escassetat gairebé absoluta de “nouvinguts”, els vaig comptar amb els dits d’una mà. En veure arribar la paradeta d’ERC vaig desplegar l’altre mà per a completar el compte, però no va servir per a res.

Vaig veure com la gent que vol la llibertat de Catalunya, entén que és una cursa de fons que exigeix una militància permanent, i que entén que només amb una voluntat de ferro assolirem la fita.

Amb tot, fins que tot això no desbordi i inundi la política farem ben poca cosa.

L’ANC hauria de procurar i fer possible que funcionéssim com una orquestra simfònica.

L’assaig de “el pacte fiscal” ens farà perdre temps, però potser ens farà agafar experiència en funcionar com un sol home, o orquestra, tot i que la única partitura que podrem estrenar és Independència.

Ara sabem que el corrent hi és, i creix. L’any passat em demanava per la llera que fos capaç de vehicular-lo, ara, veig que pot ser la llera, a priori, no hi és i pot ser no hi serà mai, i pot ser tampoc no ens faci cap falta, la llera serà just per allà on transiti el corrent. ERC no va poder contenir el corrent i CiU tampoc podrà fer-ho. La travessia del desert del Poble Català ja no pot contemporitzar massa temps en cap oasi, volem la terra promesa que mana llet i mel per què altrament serem sempre esclaus.

Ens cal ser tan agosarats com assenyats, per què alta és la fita, però un premi tan alt no ens hauria de fer por per què l’alternativa és la mort per inanició.

Agosaradament Vallfosca.

La pregunteta.

Enteneu que el independentisme creixi més per la cartera que per la bandera? Aquesta és la pregunta que fa dos setmanes, el dijous dia 30 de juny, feien al programa “Els matins” de TV3.

Aquesta pregunta, que podria semblar la mar d’innocent, divertida i simpàtica, d’això no en té res.

Ara ens volen introduir la paraula “cartera”, la disjuntiva entre motiu “bandera” o sentiment i la “cartera” o econòmic. El missatge no va dirigit als independentistes de sempre, als que ja ho érem i ho som només per la bandera. El missatge va directament, aquella gent, amb sentiment espanyol, o catalano-espanyol, que comencen a veure en la independència l’única sortida possible per superar totes les dificultats econòmiques per les que estan passat o millor dit patint.

Qualsevol individu socialitzar en uns valors, no suporta que la gent cregui que la seva conducta està motivada en contra d’aquests valors. Llegir-ne més »

Hauria de dir que la setmana, divendres, no acaba bé. La setmana ha acumulat notícies poc engrescadores del que és avui la política catalana.

El català està assetjat per totes les bandes, en part, amb la complicitat d’alguns que es consideren catalans:

Al Congrés, dijous de la setmana passada, els 25 representants del PSOE de Catalunya al Congrés dels Diputats van votar contra del reconeixement del català a Europa. Els del PP no és notícia. Podeu condemnar la submissió als objectius anticatalans aquí.

Dimecres la Comunitat europea va dictaminar que en les etiquetes informatives dels productes ha de constar com a mínim una de les llengües oficials de la pròpia comunitat. Com Catalunya no és una nació independent estarem supeditats a la “bona voluntat” de l’Estat espanyol per tal que ho permetin.

Divendres el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha estimat un recurs de Convivencia Cívica Catalana i ha declarat nul l’incís en el reglament intern de l’Ajuntament de Sant Pol de Mar (Maresme) que especifica que tota la documentació municipal serà redactada en català.

“Impulso Ciudadano”, una associació dirigida pel que va ser diputat al Parlament per Ciutadans, José Domingo ha denunciat la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals. “Impulso Ciudadano” ha considerat les declaracions que ha fet aquest matí al programa “Els Matins de TV3″, en les que defensava el model d’immersió lingüística a Catalunya i ha acusat de maltractadors als pares que volen que els seus fills aprenguin només una llengua, com una incitació a l’odi i una discriminació, i és per aquesta raó que interposarà una denúncia davant la Fiscalia Provincial de Barcelona. L’associació denunciant ha afegit a més que les paraules de Casals sobrepassen tots els límits i que també traslladarà aquesta denúncia a l’Agència Europea de Drets Fonamentals.

El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha defensat aquest divendres el pacte arribat amb els distribuïdors i productors nord-americans per doblar pel·lícules en català. Poca cosa. Diu que cal un marge d’entre cinc i set anys per poder aplicar-la del tot. Després, però, ha puntualitzat: “La llei s’aplicarà i si no es pot aplicar no l’aparcarem. la canviarem”. Greu renúncia. Joan Puigcercós, ha acusat el conseller de Cultura, Ferran Mascarell i el Govern d’estar desmuntant la Llei del cinema ‘peça a peça’.

CiU i PP han signat un acord i pel que diu Alícia Sánchez-Camacho, no he llegit aquest acord ni CiU ha desmentit les paraules de la dirigent del PP, l’acord a què han arribat les dues parts consta de vuit punts, a més d’una addenda sanitària. En un d’ells, el Govern es compromet a reduir un 10% de les entitats i 20% de les aportacions pressupostàries durant el 2011. Alícia Sánchez-Camacho s’ha vanagloriat d’haver aconseguit acabar amb l’etapa de deliri de la política exterior de Carod. Ha dit que ara les prioritats seran la internacionalització de les empreses catalanes. A més la presidenta del PP, vanagloriant-se d’haver reduït de contingut polític la matèria. Les delegacions catalanes, a més, aniran de bracet amb les espanyoles, ja que hauran de coordinar-se amb les institucions de l’Estat. Podria ser que en desapareguessin algunes. Sánchez Camacho ha avançat que el compromís del Govern amb el PP es reflectirà en l’aprovació aquest any d’un Pla de reestructuració del nombre d’oficines d’acció exterior de la Generalitat. Brillant la líder del PP: Finalitza l’etapa de les ambaixades de Josep Lluís Carod-Rovira, d’aquest deliri, i comença l’etapa del sentit comú.

Sembla que en les seves declaracions, Sánchez-Camacho ha dit : Creiem que, a partir d’ara, l’única orientació que ha de tenir la política exterior del Govern és la que va dirigida a la internacionalització de les nostres empreses, a la comercialització a l’estranger dels nostres productes ia la captació d’inversions per empreses a Catalunya.

Pel que he llegit, l’única cosa que ha dit Artur Mas és que l’acord de pressupostos amb el PP no és una reedició del pacte del Majestic perquè es produeix en altres circumstàncies i en una altra època amb altres actors. Cert, el Pacte del Majestic, malgrat que tothom en parli malament, va permetre substancials millores, entre elles les transferències de trànsit. Es va fer amb un president espanyol que necessitava els vots de CiU. Ara és ben diferent, està fet amb una persona que no té cap mena d’influència a l’Estat espanyol, és CiU la que necessita al PP i no hi guanyem res, només hi perdem.

Si es confirma, em semblarà aquest acord digne de la més profunda reprovació. El que de cap manera pot fer CiU és renunciar al contingut polític de la representació catalana a l’exterior.

Com m’ha dit un amic comentarista de La Mosca Vironera en el meu post A la gola del llop, en el que feia referència dijous al probable pacte entre CiU i el PP:

The Québec Government Office in New York (DGQNY) is Québec’s primary representation in the United States. The Office promotes the interests of Québec in the following sectors: business, investment, government institutions, education, culture and public affairs.

Inaugurated in 1940, the Office serves the Mid Atlantic region, which includes 8 states and the District of Columbia. The Québec Government Office in Washington was opened in 1978 and is an extension of the DGQNY.

És una qüestió de dignitat nacional, el Govern té tota la legitimitat per millorar l’eficàcia de la representació catalana a l’exterior, però no en té cap per admetre que la internacionalització de Catalunya sigui un “deliri”. El Govern, i CiU, si no desmenteix que renuncia al paper polític de les delegacions catalanes a l’exterior i reivindica llur paper de representació diplomàtica, encara que limitada, haurà perdut qualsevol legitimitat davant dels que considerem que Catalunya és una nació que ha de convertir-se en estat. Acceptem, amb més o menys resignació, que calgui graduar els ritmes per aconseguir una majoria social, que al parer de molts ja tenim, que calgui esperar a que ens diguin que no al “pacte fiscal semblant al concert econòmic”, però el que no acceptem és la claudicació i gairebé l’insult davant d’aquells que ens volen fer desaparèixer com a nació, ni acceptem que ho siguem.

Espero que tot plegat quedi en no res i que els deliris siguin d’Alícia Sánchez-Camacho, però si és cert, el Govern no pot aprovar el pressupost sense aquesta renúncia, que convoqui eleccions abans de sotmetre’s a aquesta indignitat.

Quan estava plantejant aquest escrit tenia en ment un títol, el qual he decidit conservar en part, per a mi estava clar que una de les notícies més rellevants dels últims dies era el fet que els vint-i-cinc diputats del PSC a Madrit de nou van fer honor a la única pàtria a la que son fidels: Castella i al seu idioma i per tant el títol en el que pensava era: “els vint-i-cinc de la vergonya”: Ja s’havia parlant abastament en aquest i en d’altres fors catalans de la net d’aquest fet, tant en aquestes planes com en d’altres, però jo hi pensava dir la meva. És evident, per a mi, que aquests diputats no son ni renegats ni infidels, son absolutament fidels als seus principis i absolutament coherents: fidels als socialisme de la espanya castellana i per tant coherents amb el que aquesta pàtria els reclama, la fidelitat als seus principis i al seu idioma, cosa que sempre que ha sigut necessària han fet els d’aquest partit a banda dels noms que en aquell moment en fossin protagonistes. I per tant; per que de la vergonya? quan és evident que aquests diputats no han de sentir-ne per haver-se comportat en coherència als seus sentiments o interessos que son els mateixos que els de la nació castellano-española? Doncs la vergonya és per aquells que considerant-se nacionals catalans en el seu dia van votar aquest partit tenint en compte i sabent que ja havien repetit fins la sacietat “episodios nacionales” tan galdosos com aquests. És evident també, per a mi, que el PSC mai ha existit com a partit nacional català i a qui em digui el contrari invocant “l’esperit d’en Pallach” li contestaré que aquest patriota mai va formar part del PSC-C que és el partit que en part va donar origen al que avui es coneix com PSC a seques i abans li’n deien PSC-PSOE, ben al contrari n’era un dels seus principals opositors. El PSC-PSOE ha sigut sempre un partit regionalista espanyolista pur (disfressat, això si, de federalista) el qual defensa la llengua catalana com a llengua interior del territori i la castellana com a llengua espanyola comuna a tot l’estat i pels afers internacionals, atorgant-li per tant no legalment però si efectivament un caràcter de subsidiarietat de la llengua catalana a la castellana, inclús dins el propi territori; o sia, que es regionalista política i culturalment, sense cap matís, res de federalista. Mascares avall!.

Peró resulta que a banda del comentat més amunt i després de veure els esgarips i esquinçament de vestidures a can CyU, i sobre tot al teocràtic UDC, al qual ja hi regna un Déu i per tant no els en fa falta cap d’altre. Després d’escoltar les “sentides paraules” del senyor Duran Lleida, el qual llança als inferns als vint-i-cinc de la vergonya, a pesar d’haver-se enllitat, políticament això si, mil i un cops amb el PSOE i ara ja està fent bugada dels llençols per enllitar-se properament amb el PP.

Veig amb preocupació una nova notícia que ens demostra el comportament dels “altres” representants a Madrit, dels que no son els “vint-i-cinc de la vergonya”, els quals critiquen molt les posicions del PSC però no ens diuen que fan en referencia a la situació del català al País Valencià o a les Balears, perquè no em negareu que no surten notícies preocupants en relació a aquests temes, però res, aquí muts i a la gàbia, no podem fer-hi res, és assumpte d’ells, no ens hi podem ficar.

I quan l’assumpte també és nostre com en llei europea de l’etiquetatge surt el portaveu del govern de la gestoria de l’estat espanyol a Catalunya senyor Francesc Homs i diu molt seriosament que: “la determinació del Govern és que es pugui continuar etiquetant en català” i que ” Si una llei espanyola reconeix que a Catalunya, la llengua pròpia és el català, hem d’exigir que això pugui ser d’aquesta manera més enllà del que digui la UE”. No em faci riure senyor Homs, i com pensen fer-ho? Siguem seriosos, ni saben que fer ni com fer-ho, cada dia estan més arraconats, el nacionalisme d’estat espanyol castellanista està collant més i més al nacionalisme cultural identitari català i aquest al no disposar d’eines polítiques potents a l’abast i centrar la seva estratègia en la continua amenaça de fer quelcom que no es te intenció de fer i cada dia menys possibilitats legals de fer-ho, han estat descoberts pel nacionalisme espanyol de caire i tarannà netament castellanista i ja no tenen cap capacitat ni tan sols d’impressionar l’estat que el representa i frenar la seva agressivitat contra la identitat catalana. Escac i i mat senyors de CyU, ja no val enrocar-se altre cop… Que faran a partir d’ara?

Si abans d’ahir a Madrit ja hi teníem “els vint-i-cinc de la vergonya”, ara ens estem adonant que a aquests se’ls hi poden sumar, si algú no hi posa remei molt aviat, “els deu de la por”.

La manifestació del 9-J és una crida a l’autoimmolació. Tant de bo m’equivoqui. Que no tenim cites en el calendari que concerneixin a la Nació?.

Tenim seriosos problemes per a donar resposta a la manifestació del 11 de Setembre i ens posem més obligacions?.

La diada Nacional del 11 de Setembre sí que és una cita per avançar junts, i tanmateix no ho aconseguim, al menys a mi m’ho sembla. De plaça Urquinaona a l’Arc del Triomf?, això no val per a res. Testimonial, residual. Cansa molt aquesta mena de auto flagel•lació.

Penso que el que ens caldria fora una manifestació el 11 de Setembre que ocupés la ciutat de Barcelona, al cinc d’oros, a la Diagonal passeig de Gracia. Una manifestació que fos convocada per a Òmnium, partits parlamentaris compromesos amb la Sobirania i dret a decidir, i entitats cívic-polítiques independentistes.

Estic tip de tirar-me als lleons, sobre tot, per què aquest acte no mobilitza la Nació. Aquests moviments compulsius no connecten amb el pols que mou una gran part de la Nació, que és el que necessitem, concernir a La Nació en una pulsió clara i que sumi.

Acudiré el dia 9-J a la manifa, però pegar garrotades en el no res és una despesa d’energia poc rendible, i que ningú s’enfadi. El que m’emprenya és la desconnexió de les parts, dels diferents escamots, tant difícil és poder-nos reunir i xerrar?, que potser som autistes?.

Una altre batalla perduda abans de començar.

Ara per ara no som cap Front, som un discontinu d’escamots que s’acontenten en protagonitzar alguns episodis.

De derrota en derrota directament a l’alliberació Nacional !!*!!

Manifestació 9J.

Quan en un país, comunitat, nació o regió, es destapa que pateix un espoli anual entre el nou o deu per cent del seu PIB, és fa molt difícil d’entendre, que després de cinc anys del seu descobriment, no s’hi hagi posat remei. Quan ni polítics, ni sindicats, ni mitjans de comunicació, ni empresaris, ni treballadors, ni associacions, ni intel·lectuals, ni ciutadans en general… etc, no són capaços d’unir-se, plantar-se i dir prou? Al meu parer, es fa necessari preguntar-se per què?

Aquest país com la gran majoria d’estructures socials està conformada en forma piramidal. Des de la cúpula formada per uns centenars de grans propietaris, de tota mena de nacionalitats, fins a la base conformada per milions de ciutadans “normals”, també de tot índole de nacionalitats. (insisteixo en això de les nacionalitats, perquè pot ser un dels paranys amb què se’ns vol distraure). Tota aquesta estructura quan entra en funcionament no deixa de ser un macabre “subsistema”,  amb una sèrie de peculiaritats, com l’espoli, l’economia, la llengua o la cultura, que el fa diferenciable, dins d’un sistema més ample que l’integra i poc a poc el va fagocitant.

Per què el subsistema permet aquest furt o robatori, mira cap un altre costat i continua la seva vida capficant-se en problemes que són menors, qualificats de quotidians? De qui és la culpa? La culpa com deia la meva mare, és una cosa molt negra i ningú la vol. Dir com fan molts, que la culpa és del propi sistema, i quedar-me només aquí, a mi no em val. Si ho acceptéssim, caldria preguntar-nos, qui o què fa possible que aquest no caigui o canviï? Analitze’m-ho. Llegir-ne més »