Fa pocs dies escrivia No vull candidatures unitàries a Madrid. Donava alguns dels meus arguments per validar aquesta afirmació. Avui ja sabem quan seran les eleccions espanyoles. El president espanyol les convocarà al setembre i el dia 20 de novembre tocarà anar a votar.

Ens distraurem amb diverses pel·lícules. Una serà l’habitual de precampanya de tots aquells que vulguin fer-se valer. La segona serà la dels candidats o. Millor, la tria dels candidats. Recordem que només CiU ha triat candidat a ministre, perdó cap de llista per Barcelona i presidenciable (és un dir). Els altres partits tenen noms però vés a saber. ERC està ara en una fase interessant. Serà Ferran Requejo? Serà Albert Bosch? Sembla descartat Joan Ridao. Certament Ferran Requejo és un nom atractiu per a molts sectors de fora ERC. Alfred Bosch, tot i els seus mèrits en la Consulta, és un nom del sistema, encara que ell no vulgui ser-hi adscrit.

La tercera és la dels que no se sap si hi seran o no. El ball de noms i candidatures independentista. Allò ja conegut de “candidatura unitària independentista” amb batalletes a veure qui és més maco. Solidaritat Catalana per la Independència ja ha dit que al setembre faran una assemblea per decidir. La resta ni idea. Tampoc m’interessa gaire tot i que ho seguiré i mai no se sap si m’hi arribaré a interessar malgrat el meu distanciament.

Aquest posicionament o sentiment meu pot canviar si es produeix un fet. Una candidatura tan unitària com sigui possible per obtenir escons i no anar-hi mai a Madrid o sí, si cal fer alguna votació d’aquelles que fan història. Un compromís de seients buits. Jo crec que és una opció coherent amb el nostre concepte de sobirania nacional. Més encara, tinc la certesa que una opció d’aquesta classe tindria èxit. Un lema podria ser: “N’estem farts”. M’atreveixo a suggerir el nom d’una coalició electoral: “Ja us ho fareu”, us agrada? Si quallés jo m’ofereixo per ser el 31 de la llista per Barcelona. A mi em sembla una rucada demanar l’abstenció. No hi crec. Jo aniré a votar. Ja veurem què. Mai no m’abstindré.

Com que la probabilitat d’arribar a alguna cosa com la bilateralitat i un estat de federalisme asimètric o qualsevol cosa que s’assembli tendeix a zero i la d’aconseguir la independència al Parlament espanyol és directament zero, les fórmules han de ser diferents.

Jo crec que el darrer consell de política fiscal ha estat paradigmàtic. Ho resumeix molt bé l’editorial del diari AVUI: El fracàs de l’Estat autonòmic. Explica com algunes comunitats autònomes volen retornar competències a l’administració central. L’editorial acaba: Si encara hi ha una oportunitat per trobar encaix a l’Estat, cosa que ara mateix és més que dubtosa, passa únicament i exclusivament per la bilateralitat i el pacte fiscal. Més que dubtós, probabilitat tendint a zero.

CiU intentarà això, està molt bé però em temo que li voldran donar gat per llebre acompanyada d’una canongia per Duran i Lleida. No sembla bon negoci canviar la independència per un ministeri per Duran i Lleida. No us ho sembla?

Bé. Pensem-hi. Agost és un gran mes per deixar volar la imaginació. A veure si a final de mes hem aconseguit tenir les idees clares. Recordo el mes d’agost de l’any passat. Per deixar catatònic al més sencer. No vull un altre agost com aquell.

Pensem en “Ja us ho fareu”. No he begut res que se m’hagi pujat al cap.