Navegar sense timó.

La navegació és un art, però si és a la vela, i a la manera tradicional, aleshores és una meravella.

Els catalans en sabíem d’això, i molt, el “patí de vela” és una embarcació que navega sense timó, només fent ús dels elements més bàsics com son “el centre vèlic” i “centre de deriva”, la força del vent i l’emplaçament del pes.

El centre vèlic és el punt al llarg de la eslora d’on surt el vector resultant de la força del vent que motoritza la nau, i el centre de deriva és el punt al llarg de la eslora d’on surt el vector resultant de la resistència que el pes de la nau ofereix a l’aigua.

Si desplaces els pes, i el centre de deriva, cap a proa per davant del centre vèlic la nau tendeix a orsar encarant-se en la direcció d’on ve el vent, si pel contrari, desplaces el centre de deriva cap a popa, la nau tendirà a encara-se en la mateixa direcció cap a on bufa el vent, rabent-lo de popa.

Aquests mateixos principis actuen sempre que es navega a la vela, i l’arjau que mena el timó és només un eina correctora en naus de més gran calat en les quals no es podria desplaçar el pes de la càrrega a tothora.

El que mai ha acabat de funcionar és que tant sols amb el desplaçament del pes i centre de deriva s’hagi corregit el rumb d’una nau governada amb timó.
En el timó se li diu “el govern”, amb raó.

Rebel·lió a bord.

Catalunya és una nau que no acaba de decidir quina estrella segueix, hi ha diferents propostes i interessos, la independència és un estel que brilla amb més força cada dia que passa, tanmateix per més pes que desplacem cap a proa, per més que el vaixell “vulgui” orsar, els que menen l’arjau fan rumb a l’abisme de la extinció com a país diferenciat.

Ara per ara l’arjau està “atado i bien atado” en mans dels qui obeeixen ordres del alt almirallat de la flota imperial.

Quan més diversa és la tripulació i marineria més necessari és el timó, quan més compartit és el destí de la navegació menys necessari és el timó, marineria i tripulació s’emplacen a popa o proa com un sol home segons interessi al rumb, amb tot, qui mena el timó te el poder de fer inútil aquest esforç.

El poble català necessita tenir accés al timó, necessita accedir a la política, ara per ara els que menen l’arjau tenen una prioritat: que l’alt almirallat els tingui en compte, i, sent aquesta la seva prioritat, no poden, no son capaços de fer altre cosa que seguir la flota imperial i les ordres de l’alt almirallat.

L’establishment polític català fa un paper galdós a tothora, gasta les ínfules i maneres d’una Nació però no te ni pretén la “pàtria potestat”, ans hi renuncia, no poden decidir quant s’endeuten, ni com i a on s’esmercen aquells recursos que hauran de pagar en el futur, ni qui conforma la marineria i tripulació ni menys encara el rumb i destí. Treballen per a la flota imperial sota les seves ordres.
Ara que s’acosta la diada Nacional de Catalunya aquests oficials subalterns es manifestaran en uns cerimonials amb pretensions de seriositat, rigor i coherència… tot plegat una bufonada, i gairebé un insult, en els catalans que pretenem cenyir cap a la realització Nacional declarant la nostra independència, als que volem la llibertat del nostre poble ens permeten manifestar-nos d’una manera restringida i gairebé pintoresca, de plaça Urkinaona a l’Arc del triomf (“triomf” inexistent, un altre mostra de com en som de rucs), amb uns copets a l’esquena i una posada en escena mínimament aparent ja ens conformem… vaja diada Nacional … …

Us vull recordar que un servidor sortirà amb una estelada dels “jardins Salvador Espriu”, jardinets de Gràcia de Barcelona, direcció plaça Catalunya-Urkinaona, tres quarts d’hora abans que comenci la manifestació per a la Independència de Catalunya.

Re-Bel a bord.

Heribert Barrera.

Abans que res, el meu condol als familiars, amics i companys del Molt Honorable Heribert Barrera,  un autèntic patriota, que només va cometre el que semblava un gran error en la seva vida. Fer president al Molt Honorable Jordi Pujol. Però després de veure el resultats del trispartit, en queda totalment disculpat. Fins i tot s’hi li hauria d’agrair.

Tal com deia en l’article de la setmana passada, l’excusa la van trobar, en el nom de la competitivitat.

Els estats, segons el seu discurs, ni havien ni podien mantenir aquest tipus d’empreses. Resultaven massa cares, poc operatives i en mans publiques, en forma de monopoli, trencaven les lleis de lliure mercat. Queien massa sovint en la monotonia, per la manca de “COMPETITIVITAT”, per la falta de l’estimul de la competència i en mans de funcionaris, o treballadors d’empreses subarrendades poc motivats.

La venda d’aquestes empreses suposaria que els estats, es podrien desprendre d’un llas, d’unes empreses que no els hi resultaven rendibles (segons ells). La majoria d’elles precisaven del manteniment de costoses xarxes a nivell nacional.

La seva privatització suposaria una major modernitat, una baixada de preus pels consumidors, una reducció en el nombre de funcionaris i de treballadors de l’estat, i una millora en els serveis. La seva venda i conseqüent privatització, donaria peu a uns ingressos molt quantiosos pels estats, que els hi permetrien disminuir dèficits, i com no la sempre famosa “reducció d’impostos”. Tot plegat per reactivar una nova economia, en un món més feliç.

La mentira o la farsa estava servida, i a partir d’ella calia a corre-cuita tenir el govern d’aquests països, no fos que la seva venda caigués en mans equivocades.

En el país veí (al que estem obligatòriament incrustats en el seu estat), la cruesa de la lluita va ser d’allò més especial.

Al socialista Felipe González no el treien ni amb aigua bullent de la presidència. Ni les denúncies de corrupció del seu govern podien amb ell. Llegir-ne més »

Aquesta és la setmana de la constitució espanyola. El president espanyol, atenent “suggeriments” alemanys, ha decidit fer una reforma urgent i enllestir-la abans que acabi la legislatura, o sigui, ja.

El PP i el PSOE han pactat uns mínims que entrarien en vigor al 2020. Uns mínims sense dades que es fixaran per una llei orgànica. Volen que la reforma es faci sense referèndum.

Deixant de banda el tema competencial, l’oportunitat de la reforma i el que hauria de fer Catalunya, em sembla una reforma estranya, per molt que els alemanys ho hagin fet. La nova normativa, d’aprovar-se, intentaria l’equilibri pressupostari i limitaria el dèficit pressupostari. Cert que parla de deute públic, però diu que l’Estat i les comunitats autònomes hauran d’estar autoritzats per llei per emetre deute públic. Això no té cap incidència per a l’Estat perquè la llei de pressupostos no deixa de ser una llei. Per tant el deute s’aprova amb el pressupost. Una simple disposició resol aquest problema. Diu una obvietat: Els crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute públic de les administracions s’entendran sempre inclosos en l’estat de despeses dels seus pressupostos i el seu pagament gaudirà de prioritat absoluta.

El punt fonamental és: El volum de deute públic del conjunt de les administracions públiques en relació al producte interior brut de l’Estat no podrà superar el valor de referència establert en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea.

Jo això m’ho miro com una empresa o una família. El que ha de controlar-se bàsicament és que l’endeutament mai no pot utilitzar-se per cobrir el pressupost corrent ni per retornar el principal dels deutes previs. El greu problema de les finances públiques és que l’endeutament serveix per pagar el deute. Generar dèficit mentre per fer inversions mentre el deute no ultrapassi un determinat percentatge del PIB i el retorn del capital més interessos pugui ser absorbit pels ingressos corrents. Un exemple clar és la deriva de la Generalitat d’aquest anys. Una part molt important dels ingressos corrents ha de servir per pagar interessos i cal refinançar el deute perquè no es pot retornar amb els ingressos corrents.

Anant a Catalunya, el problema fonamental, oblidant els aspectes nacionals, no és la reforma constitucional, és el que pugui dir la llei orgànica. Sense cap mena de dubte aquesta reforma porta implícita ena pèrdua d’autonomia financera de la Generalitat i un control més estricte per part de l’Estat.

M’amoïna una cosa. Si el pacte respecte a quin dèficit podrà tenir l’Estat i quin les comunitats autònomes és del 0,26% del PIB espanyol l’Estat i el 0,14% les comunitats autònomes sobre un total del 0,4% del PIB espanyol, màxim dèficit de tot el sector públic (entenc que s’inclou tot). Si les comunitats autònomes gestionen un 34% dels pressupostos del sector públic (el govern central un 50%) i només poden tenir un dèficit del 0,14% del PIB espanyol tenen un marge de maniobra menor (govern centra 26 sobre 50 que és 0,52, comunitats autònomes 14 sobre 34 que és 0,41, deixant de banda decimals i PIB; cal dir que encara m’ho esperava pitjor). Si a més és limita l’endeutament i queda sotmès a la llei espanyola i no a les de les comunitats autònomes ja haurem begut oli.

Clar que l’Estat ha de poder fer sempre obres com l’AVE Toledo – Albacete, l’aeroport de Ciudad Real, el de Castelló o el d’Osca, que va tenir quinze viatgers al juliol.

Al meu parer, encara que “no toqui”, etc. Catalunya ha d’aprofitar l’avinentesa per presentar esmenes en les que es reconeguin aspectes llargament reivindicats i procurar forçar el referèndum per aprovar el canvi de la constitució espanyola. Està ben clar que no aconseguirem absolutament res, però no podem deixar passar ni una sola oportunitat per reivindicar els nostres drets com a poble.

Jo no estic en contra de posar algun precepte que tingui a veure amb la sostenibilitat econòmica de l’Estat i que eviti que qualsevol indocumentat, prepotent i incompetent posat al capdavant del govern espanyol ens arruïni mentre esperem la independència, però no combrego amb el que ara proposen. La primera cosa que haurien de fer enlloc de propostes de reforma constitucional és posar ordre a les coses que gestionen directament. Començar per enviar a casa a alguns ministres i eliminar els ministeris inútils. Deixar de malbaratar els diners a lots de Nadal per als empleats de la Fábrica Nacional de la Moneda y Timbre (veure A mi em rebaixen el sou i ells reparteixen lots de Nadal). Estic segur que gratant una mica en l’immensitat dels espais públics trobarien la manera d’estalviar molts diners. No sé si serien prou, però donarien un exemple que ara per ara no estan donant.

Aquesta proposta de reforma és inoportuna, fins i tot per als interessos electorals del PSOE, innecessària en aquest moment, i perillosa per a Catalunya. Un bon avís. Els espanyols, quan els interessa, es posen ràpidament d’acord per collar a Catalunya. Recordo que la llei que autoritza endeutament està a les seves mans.

Personalment crec que cal, aprofitant aquesta proposta de reforma, presentar batalla sobre la bilateralitat i reivindicar els nostres drets. Més encara, el referèndum per expressar el nostre rebuig a aquesta constitució.

Feminisme o Igualtat , sostenibilitat i independència, poden donar lloc a un pensament ric i creatiu que enceti noves vies de reflexió i pràctica política pel que fa referència al paper de dones i homes en la nostra societat, la utilització dels recursos naturals i la critica al pensament econòmic dominant. Cal repensar el discurs independentista des d’una perspectiva més amplia en què l’objectiu de tenir un Estat propi tinguin més a veure amb la vida actual de les persones.

Els diversos corrents dits feministes mantenen reflexions constants sobre els estàndards de vida, més enllà de les necessitats biològiques i socioeconòmiques i incorporen les necessitats emocionals, afectives, creatives i empàtiques, en contextos interrelacionats.

L’independentisme evita qüestionar obertament aspectes del patriarcat, de la distància entre les persones i l’entorn i de les desigualtats socials d’un sistema econòmic que es considera en fallida però inalterable a mig i llarg termini, per tant no incorpora en el seu discurs la pèrdua de centralitat de la vida humana, i dóna lloc a un discurs social i polític masculinitzador basat en un sistema econòmic mancat de l’experiència humana.

Les reflexions i satisfaccions fonamentals sobre les necessitats de les persones canvien amb el temps però podem identificar-ne algunes d’actuals com subsistència, comprensió, afectivitat, cultura, oci, salut, identitat, participació, llibertat de pensament i paraula. Les podríem resumir en ser, fer, tenir i interactuar en un espai socio-simbòlic on el lloc físic, la Nació, el Planeta, el medi, proporcionen recursos dels que cal tenir-ne cura per a mantenir les condicions de vida a les que aspirem.

La independència s’hauria d’entendre com l’única via que ens permetrà establir les condicions més adequades perquè es desenvolupi la vida de les persones en una societat equitativa, no patriarcal amb convivència amb el medi natural sense modificar-lo més enllà del que és imprescindible; no és pas un esforç massa complex, cal voluntat i reflexió profunda per apostar per un estat modern.

L’ independentisme, en eludir l’anàlisi seriós de rols entre homes i dones i la seva relació amb l’entorn, redueix la il·lusió per assolir l’Estat propi a un conjunt de xifres, greuges i historicismes, convertint el moviment independentista en previsible, controlable i instrumentalitzable i afebleix el seu discurs.

M. Teresa Galceran
Consellera de Deumil

El President Jordi Pujol ha pronosticat que la relació entre Catalunya i l’estat Escanyol farà un gir important en els propers tres o quatre anys per evitar una situació molt greu d’involució i que fins i tot aquest gir podria venir en forma de “xoc de trens”, interpreto en aquesta frase una possibilitat de col·lisió en polítiques econòmiques, culturals i de política general. Bé, potser l’honorable Jordi Pujol tingui raó en vaticinar la possibilitat inclús la necessitat d’aquesta col·lisió , però jo, veient la personalitat dels actors polítics de “primera fila” catalans dubto d’aquest xoc. Ens anunciaran el xoc, això si, ens el definiran fins i tot de com serà, però a ultima hora sempre hi ha un tren que continua la seva marxa sense afluixar ni canviar de via i un altre que entra en una via secundaria per tal d’evitar el xoc i aquests sempre son els mateixos, el que continua el seu dret camí i el que entra constantment en vies secundaries.

La situació cada cop es dibuixa més magre pel “tren poruc” doncs el tren decidit cada dia és mes fort gràcies a la debilitat i porugueria del trenet petit i aquest cada dia és més dèbil en relació al gran, que va fort i decidit a acabar amb aquest incordi que sempre roba al mig de la via fent-li la punyeta.

Ara ens surten el PSOE i el PP amb que faran una modificació de la “Consti! No era això una cosa tan difícil de fer? No ens preocupem pas que per fotre Catalunya de seguida es posaran d’acord i amb l’excusa de complir amb les exigències d’Europa aprofitaran que el Pisuerga passa per Valladolid per endollar-nos una altra de les seves, i nosaltres a “tragar!” com sempre!. El portaveu del govern de la Gestoria de Madrit a Catalunya ha dit que Catalunya s’oposarà amb contundència a aquesta reforma, contundència? Saben el que és això aquests “gestors”? Perquè fan el ridícul d’aquesta manera amenaçant quan saben que no son capaços de complir les seves amenaces? En Duran ja ha sortit defensant “l’esperit de la llei” faltaria més! Està fet un crack aquest! Peró al menys no amenaça amb allò que sap no complirà, ell sempre al costat de la metròpoli!!.

Bé, se’ns acosta una tardor divertida, n’hi hauria per riure si no fes plorar

Algunes de les notícies locals sobrevingudes il•lustren la dinàmica de les coses, la seva marxa i direcció. Sovint quan es parla de segons què, amb anècdotes il•lustratives incloses, la gent es mostra refractaria al tema, sembla com si segons quines qüestions estiguessin fora del nostre abast i només fossin governades per a la força del destí. A vegades em sembla que no estem al segle XXI, renunciem d’entrada a menar i governar moltes de les coses que succeeixen a Catalunya amb un tarannà determinista propi d’altres temps ja passats, “i que s’hi pot fer …”, renunciem de bon antuvi a la “Pàtria i Potestat”, aleshores, que podem esperar del futur?.

Notícia 1.
Hi ha pel Pallars Jussà una empresa constructora, subarrendada o no, que es dedica a rebentar preus, la novetat és que els seus manobres son xinesos que fan torns de feina les 24 hores, “non stop”, viuen amuntegats a Poble de Segur.
Un amic fuster que treballa a Tremp m’explicava com han d’anar a arreglar els habitatges tot just estrenats.
Notícia 2.
A Llesui hi ha unes pistes d’esquí que fa temps, anys, que no funcionen. Llesui no sé a quina alçada està exactament, però tant mateix les cotes més altes del telecadira freguen els 2.400 metres d’altitud, ho sé bé per què aquestes instal•lacions arriben a la serralada dels “Altars”, jo hi he plantat la tenda a 2.464 metres. Ara a l’estiu hi ha aplegades unes 4.000 ovelles i un munt de vaques grises de carn, de procedència Suïssa, les autòctones son les roges, gorriak.
Bé doncs, hi van detenir uns gitanos que estaven llevant-ne el cablejat de coure, quan hi varen intervenir les autoritats ja feia alguns dies que “hi treballaven”.
Si algú es pensava que aquests afers estaven circumscrits a una part del territori s’equivocava, “les novetats” s’estenen com a taca d’oli per tot arreu.

I els nostres polítics?

El País va per a on va i cap a on va, però no d’una manera “fatídica”, no, si no més aviat conduïda per a una classe política que no estima el país. En segons quin país, aquestes “anècdotes” haguessin estat elevades a notícies rellevants, aquí ens dediquem a fer “telenovel•les” que mostren només una cara de la realitat ocultant-ne un altre menys afable i positiva, és a dir ens auto enganyem.
Parlar de defensar la nostre identitat cultural, a Catalunya, és gairebé un pecat de xenofòbia i racisme, la realitat però, no perdona i amb la pèrdua de la nostre cultura perdem un valuós llegat que ens permetria una major cohesió i capacitat de reacció.

Ara “està de moda” el independentisme de butxaca, però hi ha afers que no s’arreglen amb un xic més de diners, la pàtria potestat és un afer de sobirania política.

Els nostres polítics son, en general, extremadament grollers, es nota molt en l’adveniment d’aquestes eleccions. La qüestió que centre la campanya electoral és si serem més o menys influents a Madrid. El señor Duran diu que si ni el PSOE ni el PP obtenen majoria absoluta el “pacte fiscal” és cosa feta.

Com és sabut, som esclaus de les nostres proclames i amos dels nostres silencis, el señor Duran amés de ser un bocamoll és un telepredicador que te per a feina el romandre’ns en una letargia mental que ens fa esclaus d’una realitat ideal inexistent. Ramat, les vaques del Tat tenen més dignitat. Però, mentre els independentistes que fem?.Segons tinc entès “els líders” es miren amb bons ulls la possibilitat, potser remota(?), ningú no ho sap, d’anar tots junts en coalició per tal d’acabar amb tanta farsa.

Bé, ho deixo aquí, i que cadascú en tregui l’entrellat que millor vulgui.

Us vull recordar, per als qui no ho heu rebut, que el proper dia 11 de Setembre, diada Nacional de Catalunya, un servidor sortirà des de els jardinets de Gràcia de Barcelona, amb una estelada, direcció plaça Catalunya-Urquinaona, tres quarts d’hora abans que arrenqui la manifestació per a la Independència de Catalunya. Hi esteu tots convidats.
Salut i Independència.

Mapa d'Europa.

Això de la crisi i les retallades, pot semblar un assumpte molt actual i de cert que ho és. De màxima actualitat. Dia si l’altre també, els telenotícies en parlen a l’igual que tots els periòdics del món. Però la cosa ens ve de lluny, més del que alguns es pensen.

L’Europa que va emprendre el camí cap al paradís, a mesura que ho anava aconseguint, s’anava convertint en un autèntic problema per alguns. Aquells que defenen que l’estat s’ha de limitar a la mínima expressió, veien amb mals ulls com el seu discurs cada dia tenia menys cabuda.

Pels lliberals i els ultra-lliberals, la part més dura que conformen els partits de dretes, voldrien que els estats es limitessin a proveir als seus ciutadans només de tres coses bàsiques. Tot el demés deixar-ho en mans de l’empresa privada i de la lliure competència. Per ells l’estat s’ha de limitar, a proporcionar i mantenir un exèrcit, capaç de defensar de l’ambició d’altres països, els seus propis interessos, tant els nacionals com els internacionals. Després i no menys important, una policia que mantingui l’ordre intern. Com no, garant de la propietat privada i per acabar un sistema judicial que castigui a qui hagi alterat l’ordre intern de les coses (inclús en els EE.UU hi ha penitenciaries de caràcter privat o mix). En tot el demés que la gent es busqui la vida. “La llei de la selva”.

Aquest discurs que afavoreix als que més tenen, als més rics, sempre té poc predicament. No per res, simplement perquè els milionaris sempre són molts menys nombrosos que els poc afavorits i això en un sistema democràtic, d’un home un vot, dificulta molt l’accés al poder. A no ser que te’n pesquis alguna o tinguis a una bona part de la ciutadania, ben ensenyats des de petits en aquest tipus de doctrina. Com en els EE.UU, a on es fàcil trobar indigents, en la pura misèria i defensors d’aquesta manera de pensar, en nom de no sé quina llibertat i el famós somni americà. Tot i que ells, més que un somni viuen en un malson quotidià. Llegir-ne més »

A vegades tenim tendència a demanar coses a qui no ens les pot donar i això ens pot conduir a criticar aquell que no ens les dóna quan, per lògica, no reuneix les condicions per donar-nos allò que demanem i a més ha dit que no ens ho donarà.

Si ara aparellem dos gossos pequinesos i esperem que els cadells que hi surtin siguin mastins no anirem gens bé. Seríem bastant ximples si ens indignéssim i féssim pagar als pobres pequinesos aquest fet. Casos de gent que actua així en tenim.

En política tenim el mal costum de fer això. Esperem mutacions ràpides, no va així la cosa. Darwin, fa ja bastants anys, va explicar l’evolució. Avui dia l’epigenètica ens aporta moltes més pistes. El que està clar, però, és que per arribar a l’Homo sapiens sapiens a partir de l’Homo erectus van caldre 1,5 milions d’anys. El procés no va ser ràpid. L’ADN va anar expressant-se de manera diferent i vam anar adquirint capacitats al llarg de centenars de segles.

En política les coses són semblants però, evidentment, l’evolució es produeix més ràpidament. De totes formes la teoria de l’evolució ens ensenya que les espècies que millor s’adapten al medi sobreviuen i les que no ho saben fer desapareixen.

Fa bastants anys llegia una cosa que no estic segur que sigui certa, potser la recordo de manera diferent a la real però com a exemple ja m’està bé. Llegia que abans de la industrialització al boscos d’Anglaterra habitaven uns insectes blancs que parasitaven la fusta. Els seus parents més foscos, que també ho feien, estaven en minoria. Quan va arribar la industrialització les coses varen canviar. El fum i el sutge van ennegrir els arbres i al temps van predominar els insectes negres sobre els blancs. L’explicació és que els insectes de color més clar eren menys visibles que els foscos per als seus predadors, però quan els troncs dels arbres es van enfosquir els insectes blancs van ser més visibles.

En política també passen aquestes coses. Hi ha partits que són ideals per a un determinant moment històric mentre que hi poden desaparèixer en un altre moment perquè el medi canvia, els ciutadans evolucionen.

Fa uns pocs decennis, reivindicar l’autogovern dins de l’Espanya dels pobles estava bé, l’independentisme era una cosa poc comú i la majoria de la gent tenia por de manifestar-se una mica més enllà de la ratlla del pecat. Potser en veu baixa la gent en parlava.

Avui és obvi que les coses no són així. La independència és alguna cosa més que un concepte per ser esmentat en secret en cercles iniciàtics. Molta gent s’ha manifestat d’aquesta forma.

La conseqüència lògica és que els partits independentistes vagin agafant l’espai que abans ocupaven o ocupen els partits autonomistes. Això, però no passa de manera automàtica, existeix un temps de transició, els arbres no es tornen foscos de cop.

En política haurem de parlar de confiança. L’elector independentista es troba davant del dilema de votar a algú que té el seu ADN independentista però que veu amb una estructura feble que es doblega a la primera ventada, sobreviu però famèlic, o bé votar a qui no el té però que demostra solidesa i que resisteix els huracans. El món es conservador per naturalesa, pur esperit de supervivència. La gent no emigra si viu bé. Els aventurers buscadors de fortuna pel plaer de l’aventura són pocs. La gent, l’elector, vol garanties. La meravellosa oferta de duros a quatre pessetes només l’agafen els ximples. Les majories sempre votaran a algú sòlid. Esperar una altra cosa és una ximpleria.

Bé és cert que molts que s’agafen a l’opció conservadora esperen la mutació, esperen que l’evolució per atzar porti al canvi i que aquell que era blanc es torni negre o a l’inrevès. La realitat és que sembla improbable que puguem tenir altre cop un “Floquet de Neu” entre nosaltres. Existeix una petita probabilitat de què si jo ara llenço a l’aire les lletres que conté “Els segadors”, en caure a terra surti l’himne escrit. Matemàticament és perfectament possible, però us recomano no perdeu el temps intentant-ho.

Òbviament en el cas de la política la probabilitat del canvi és molt més alta. Potser tenim un 50% de probabilitat de què el partit autonomista esdevingui independentista i un altre 50% de què desaparegui o sigui residual com passa amb els grups independentistes. El temps per tal que passi una cosa o una altra em sembla que serà llarg, malauradament.

Què hi podem fer? De fet, en el món de la teoria podem fer dues coses. Una és crear les condicions necessàries per tal que la mutació s’acceleri. Recordem que hi ha un ADN fundacional. Els partits que van nàixer comunistes segueixen amb teories del mateix caire, adaptades als temps, esclar, encara que la majoria pensi que no estan gaire centrats. Canviar l’ADN no és fàcil. La segona opció és fer que s’enforteixin els independentistes. Clar, enfortir els independentistes no és cosa de volum. L’error és creure que tot depèn del volum. Podeu veure com la història demostra que els països que més poderosos han estat no són els que tenien més gent.

Enfortir l’independentisme no és cosa de volum és cosa d’organització. Una cosa que en el seu dia va enfortit Catalunya va ser la figura de l’hereu. Podreu dir que és una cosa que ara estaria mal vista i que potser és injusta, però des d’un punt de vista pràctic és una fórmula perfecta. La tribu independentista té massa cabdills i això és nefast. Les justes i torneigs de l’Edat Mitjana ja han passat a la història i el cabdill haurà de sortir de forma diferent. Cal el cabdill i l’organització.

Ja sabeu que hem de fer. Cadascú d’acord amb el seu esperit. Uns donar suplements bioactius adquirits en una bona farmàcia als que tenen ADN autonòmic i confiar en el canvi i l’altre és organitzar jocs florals per atorgar el títol de cabdill al millor trobador i regalar al l’elegit un manual d’organització i lideratge.

Els anys ens diran sí els partits autonòmic han mutat o ha desaparegut i si els partits independentistes s’han enfortit i colonitzat la nostra Catalunya o han estat engolits pel nostre dinosaure mutat.

Doncs mireu jo he criticat fort al govern de CiU de la gestoria, però estic bastant d’acord en això del PIRMI, ja anava sent hora que algú agafés el bou per les banyes en alguna cosa i comencés a fer veure a tothom que a banda que la situació econòmica sigui bona, mitjana o dolenta les prestacions socials han de rebre un tracte absolutament escrupolós en el seu atorgament. Ja he dit moltes vegades que si no fos per que ens encaparrem en seguir sent part d’Escanya no ens caldria retallar res, però per a mi, el que s’està fent en el pagament del PIRMI no es una retallada sinó controlar que el reben aquells que compleixen amb les condicions requerides que en principi ( i a qui no m’hi puc posar fort, però si les condicions requerides no son les adequades que es canviïn però un cop decretades s’han de fer complir escrupolosament) son els que més ho haurien de necessitar. Tots sabem que en aquest país hi ha una borsa de frau que fa feredat i cal atacar-la a fons. Sembla ser que hi havia gent cobrant aquesta prestació que ni viu al país, d’altres que s’han mort i alguns amb domicili desconegut per que al ser una prestació que s’ingressava directament en un compte corrent es perdia la possibilitat de control. Tota aquesta disbauxa deixava entendre que un cop adquirit el “dret” ja quedava atorgat per temps indefinit fins a proper control que ves a saber quan podria ser. Amb el recurs d’emetre un talo que s’envia a domicili ja queda més limitat el possible frau. Diuen que com que és una prestació que cobren les classes menys afavorides hi poden haver alguns casos de domicili desconegut que inclús viuen al carrer o allà on poden, avui aquí demà allà i precisament son aquests els que queden arraconats amb aquest sistema de repartiment. Suposo que els ens adequats ja hauran pensat una solució al tema però per si de cas aquí n’apunto una: Qui no tingui domicili conegut que posi com a domicili una oficina a escollir per ell mateix de Benestar Social o Benestar i Família (o com es diguin ara que amb tants canvis de nomenclatura però no de funcionament, em tenen ben marejat) on se’ls entregaria el xec i evidentment així estaria també controlat el possible frau.

Ara bé, dit l’anterior no caldria afegir que si ens aturem aquí no haurem fet massa res, cal anar eixamplant el cercle i cercar el frau no només de les classes mes desfavorides que realment és tan sols a efectes exemplars doncs econòmicament no es massa significatiu, sinó que s’ha de cercar el frau allà on fa malde veritat, si no fos així poca exemplaritat hauríem aconseguit.

Ara que ja sabem que el dia 20 de novembre hi haurà “Elecciones generales en España para la composición de la X Legislatura en el Congreso de los Diputados y en el Senado” proposo un exercici estiuenc, millor dit, un exercici de realisme als lectors independentistes i als que no ho són tant, per tal d’anar recordant totes les propietats que l’Estat espanyol té a Catalunya. És a dir, allò que és a mans encara de la Administración General del Estado i que mai han estat traspassats a la Generalitat de Catalunya o que ho han estat parcialment.

També aprofito per a recordar que els catalans paguem més per finançar la sanitat i, en canvi, la sanitat catalana està menys finançada que d’altres comunitats autònomes de règim comú i no pot oferir les mateixes prestacions que a d’altres ciutadans d’Espanya (com, per exemple, els tractament d’ortodòncia dels infants). Recordem que els catalans paguem 2,4 cèntims d’euro per litre de benzina i tot i que hi altres comunitats que ho fan, només paguen 1 cèntim per litre.

També deixo de banda les atribucions que són competències exclusives de l’Administración General del Estado, com la representació en els organismes internacionals o la fixació dels currículums de l’ensenyament obligatori (aprofito per recordar que els nens catalans són els únics ciutadans de l’Estat espanyol que no tenen gratuïts els ordinadors obligatoris per la seva escolarització, i han de pagar la meitat del cost total de l’aparell), o molts d’altres que trobareu en la recomanació de lectura estiuenca que us faig al final.

Val a dir que aquesta llista traspassos és clarament incompleta, i no he estat capaç de trobar-la ni en el web de la Generalitat de Catalunya ni en la del Parlament de Catalunya. L’he anat elaborant al llarg d’aquest any escoltant i anotant les rodes de premsa que ha anat fent el portaveu del Govern català d’aquesta legislatura, Francesc Homs. És per això que us proposo anar completant-la els dies que queden d’estiu:

Traspassos pendents:
1. Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.
2. Els fons propis de Catalunya situats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (que són el 90% de l’Arxiu).
3. Arxius Històrics Provincials de Girona, Tarragona i Lleida.
4. Arxiu Història Provincial de Barcelona (Una llarga història. El fons està dipositat a Cervera, però és de l’Estat).
5. Biblioteques Provincials de Girona, Lleida i Tarragona. Barcelona és l’única província de l’Estat espanyol que no en té.
6. Beques i ajuts a l’ensenyament no universitari i universitari.
7. Aeroports: llevat del de Lleida, que no hi va ni Cristo, la resta són propietat de l’Estat, El Prat inclòs. De l’aeroport del prat, el que s’aspira és la participació de les institucions catalanes en el futur ens de gestió de l’aeroport .
8. Ports de Barcelona i Tarragona que estan gestionats per sengles Autoridades Portuarias, que depenen al seu torn del control de l’Organismo Público Puertos del Estado del Ministerio de Fomento del Gobierno de España.
9. Els trens d’alta velocitat.
10. Salvament Marítim.
11. Mitjans personals i materials en justícia.
12. Autorització de laboratoris farmacèutics.
13. Protecció de dades de caràcter personal.
14. Protecció Civil.
15. Les funcions i serveis de la Seguretat Social.
16. Les mútues d’accidents de treball i malalties professionals.
17. La gestió del Fons de Garantia Social.
18. Formació sanitària especialitzada.
19. Inspecció d’embarcacions i seguretat marítima.
No estan completament traspassades:
20. Funcions i serveis relatius als òrgans economicoadministratius per a la revisió dels tributs cedits del tot a la Generalitat.
21. Comunicacions electròniques i inspecció de telecomunicacions.
22. Rodalies i Regionals -la titularitat de vies, trens i estacions, perquè el Gran Tripartit només va aconseguir que li traspassessin els bitllets i els horaris (situació surrealista, déu ser l’únic estat del món on això passa).
23. Declaració d’utilitat pública de les associacions i aplicació dels beneficis fiscals a associacions i fundacions.
24. Funcions i serveis en matèria d’immigració.
25. Ordenació i gestió del litoral.
26. Hospital Clínic i Provincial de Barcelona.

L’altra manera de mirar-s’ho és que, després que la legislació vigent ens va tallar pràcticament tota expressió d’identitat que teníem els catalans ara fa un any amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estat d’Autonomia que havíem refrendat, podríem tornar totes les competències directament a l’Administración General del Estado, i així tot plegat seria més clar.

I finalment la recomanació de lectura estiuenca: “La Constitución Española” de 1978. És un llibre que no acaba bé del tot. Aquest és el darrer paràgraf: “Por tanto, mando a todos los españoles, particulares y autoridades, que guarden y hagan guardar esta Constitución como norma fundamental del Estado.” Juan Carlos I.

Com que és estiu -segurament per la calor- us envaeixi una sensació d’ofec llegint l’obra completa. Però aleshores podeu pensar que sempre ens quedarà la possibilitat de foragitar el text de les nostres vides el dia que tinguem la Constitució de l’Estat Català a les mans.

Bon estiu a tothom.

La calma abans de la tempesta…?

La veritat és que estic bastant “desconnectat”, al menys me’n sento.

Vacances, muntanya, un xic de tv i un parell de dies a la setmana un diari.

Els diaris mostren un baix to polític, a banda de notícies econòmiques d’abast internacional i comentaris a l’entorn de les mogudes de violència popular a Anglaterra, poca cosa, futbol…, no ho sé!, procuro mirar els telenotícies, a veure què!, res… calma xi-xa, un oasi, mar plana i sense vent, que dic vent!, ni aire fa.

En un diari d’aquests que miro de tant en tant hi vaig llegir unes declaracions del señor Duran a la COPE, venia a dir que una col•laboració ministerial en el govern d’España per part de CiU resoldria en bona part el “problema catalán”. Quins collons!!!!. Bé, amb tot cap novetat.

La tempesta socioeconòmica que tindrem a la tardor s’albira més enllà de l’horitzó, i serà dura, crua, i sonora per què cap instància podrà apaivagar-ne els efectes escènics i sonors que haurem de viure, però… i la política?, tindrem tempesta?, o, continuarem vivint segrestats en l’oasi “hem de ser importants a Madrid”. Aquesta mentalitat depenent i reduccionista que ens vol fer creure i pensar que tot depèn de Madrid ens és la nostra perdició per què aquest capteniment poc te a veure amb La Política, per què a Madrid no hi tenim res a fer, res de res. Ni “ministerios” ni collonades dels collons, res.

El més greu de tot, és, que allò que ara per ara genera “noticies polítiques” a Catalunya és aquesta mena de mentalitat autista autodestructiva que vol i postula fer el que calgui per a ser “reconeguts i respectats” a Madrid. Jo voldria tenir noticies dels nostres, dels independentistes, m’agradaria veure en diaris i telenotícies com els nostres “líders” fan alguna cosa aplegats, alguna cosa que ens indiqui que volen corregir-se… però res, ara per ara, res!.

Bé, suposadament, entrant setembre tot començarà a moure’s. Falta ara, saber si la tempesta vindrà ben carregada o no, i en quina direcció serà “capitalitzada”, si ho és per a fer-nos respectar a Madrid, malament. Veurem.

El que ara us puc dir, és que jo, el dia 11 de Setembre, sortiré amb una estelada des de els jardinets de Gràcia en direcció a plaça Catalunya-Urquinaona, tres quarts d’hora abans que la manifestació per a la Independència de Catalunya arranqui de plaça Urquinaona.
No sé ara si aquesta calma és la que precedeix la tempesta, però jo estic tip de menjar pinso, i estic disposat a conjurar llamps i trons!!.

Salut i Independència!!!!

Vaja! Quan ja tenia l’article fet i programat per poder veure aquesta nit el partit del Barça, aquesta tarda hi hagut novetats. He tingut un recolzament més i dels que m’importen, la del Joan P, però em diu que per ell la dificultat està en trobar tres “homes justos”. Doncs que no s’escandalitzi molt, perquè jo i sense viure en cap cinturó roig i la majoria dels amics i coneguts són del Barça, he tingut el mateix problema. Només un de nou o deu amics m’ha respost a la proposta i dient que quan tornés de vacances hem parlaríem i és el menys independentista de tots, però almenys es un home clar.

L’altra novetat és que aquesta tarda també, m’he trobat un correu a l’adreça de creadorsdexarxa@yahoo.com d’una persona que té un grup al Facebook, que vol parlar del tema.

Això últim i junt amb la reducció de pretensions, tal com s’explica en l’article d’avui, pot ser que canviï les coses, o no. Després del futbol d’aquesta nit en parlarem… Oh! El futbol es el futbol.

Bé, sigui com sigui ara ja no canvio l’article i el deixo tal com estava i com em sentia fins aquesta tarda:

Per finalitzar amb el tema de els “compromesos per la independència”, haig de dir que passada una setmana, ja hi ha un compromès, que no és un altre que jo mateix. Es pot considerar un fracàs? Home! És evident. El que no tinc tan clar, és si només és meu o de tot l’independentisme que m’envolta i en el que estic immers.

Més que fracassat em sento decebut. No perquè el projecte no hagi anat endavant, sinó per la reacció de la gent més pròxima, que és la que realment més m’importa.

L’única pregunta que se m’acut és, a on sou? Cap d’elles m’ha ajudat, ni a tocar de peus a terra amb les seves crítiques, ni a intentar millorar el projecte amb els seus comentaris, ni ha divulgar el prejecte, tot i haver-ho demanat expressament (excepte la Fina Vidal i el Joan Grané als que els hi estic infinitament agraït, a l’igual que als altres cinc que almenys van dir, Ei! Som aquí amb un “m’agrada”), res, només silenci i abandonament. Llegir-ne més »

Ahir pensant en Catalunya em venia al cap el funcionament de la bomba atòmica i les centrals nuclears. Recordava quan estudiava la radioactivitat, l’urani, els elements transurànids, la fissió nuclear, etc.

El funcionament de la bomba atòmica és, de fet, elemental. Només cal tenir, per exemple, l’isòtop d’urani. L’urani està a la naturalesa en forma de tres isòtops: U₉₂²³⁸, U₉₂²³⁵ i U₉₂²³⁴, abreujadament: U²³⁸, U²³⁵ i U²³⁴. El més abundant, més del 99%, és el primer i és estable, el segon en importància està en una proporció inferior a l’1%, és l’isòtop U²³⁵. Es tracta d’un element inestable que quan absorbeix un neutró es transforma en bari (Ba) i criptó (Kr) (deixo de banda la descomposició espontània), dos elements més petits. El trencament provoca un enorme alliberament d’energia i emet tres neutrons. Sí cada neutró produït impacta amb un altre àtom d’ U²³⁵ l’efecte el multipliquem exponencialment. Si no es perd cap neutró i tots impacten amb aquests isòtops d’urani tenim una reacció en cadena, una gran explosió, la bomba atòmica.

Com que als minerals de la natura, com ara la plechbenda, hi ha molt poc U²³⁵, la majoria és U²³⁸ que no pateix aquesta fissió, si tenim urani natural no hi ha cap explosió. El que es fa és enriquir l’urani, es concentra en U²³⁵. Una bomba té més del 80% d’U²³⁵. Pràcticament no hi ha pèrdua de neutrons i tenim l’explosió nuclear.

Un reactor nuclear funciona de manera diferent, l’urani no està tan enriquit (mai no pot explotar com una bomba atòmica), normalment entre el 2% i el 4%, i per evitar que es produeixi massa energia s’introdueixen “filtres” que absorbeixen neutrons (les barres de control, per exemple cadmi (Cd)). D’aquesta forma només un neutró queda lliure per la fissió d’un nou àtom d’ U²³⁵. Quan més o menys filtrem, més o menys energia obtindrem (cal dir que això no només es fa amb urani, per exemple el Plutoni és ben conegut). També per a què els neutrons vagin a la velocitat adequada hi els moderadors, que alenteixen els neutrons (per exemple, aigua). Fer anar els neutrons a la velocitat més lenta garanteix el xoc.

Bé i ara, si heu arribat fins aquí, hem direu: i què té a veure això amb Catalunya? Doncs mireu, m’imagino que els catalans som l’urani i que els independentistes som l’ U²³⁵, l’isòtop que genera tanta energia. Fa uns anys, l’urani estava poc enriquit, hi havia molt pocs catalans capaços d’emetre tres neutrons i fer que algun altre català s’activés i emetés energia. Aquest català existia, però no hi havia gaire probabilitat de què l’impacte contra un altre català independentista es produís. Amb els anys ens hem anant enriquint (no en diners, esclar). Ara ja tenim la concentració necessària per esdevenir un reactor nuclear a plena potència. Som molts, propers, que emetem neutrons, senyals, que arriben a un altre català de les mateixes característiques. Així, com el reactor, tenim la càrrega suficient per generar tota l’energia que requereix el nostre alliberament nacional. No en tingueu cap dubte.

Aleshores la pregunta és: per què no ens en sortim? La resposta és fàcil. Com el reactor nuclear tenim col·locades les barres de cadmi que frenen els nostres neutrons, alguns voldrien intercalar totes les barres i aturar el reactor. La solució, doncs, és aixecar les barres de control, en llenguatge nuclear, és a dir treure del sistema els polítics que frenen l’energia que emetem els independentistes. Alguns d’aquest polítics són les barres que permeten el pas d’alguns neutrons i el reactor funciona, altres són d’aquelles barres que intenten absorbir-los tots. També tenim aquells, “els moderadors”, que volen donar la velocitat correcta al procésper generar la màxima energia.

La cosa està molt clara, l’energia potencial la tenim, suficient, no dic que en sobri, però suficient. Si enriquim l’urani, som més els independentistes, gràcies a la nostra acció i a la dels espanyols, millor que millor, però no ens enganyem, tenim l’energia potencial suficient. No ens hem de creure aquells que diuen que no hi ha prou energia. Aquesta energia hi és, el que sobren són moltes barres de control.

Què ens manca, doncs? És senzill, un equip directiu de la central nuclear que aixequi les barres de control que sobren. Tenim una gran tasca per davant, trobar els enginyers i seleccionar el millor.

Si el reactor continua funcionant a tant baixa potència no tindrem energia ni per mantenir en funcionament els nostres frigorífics. Potser subsistirem, però mai tindrem la Catalunya que volem.

Així doncs, siguem optimistes, som prou i prou forts. Traiem-nos de sobre els que ens frenen.

L’agost ens ve farcit de “notícietes gracioses”: “La Guàrdia Urbana de Barcelona (alcalde Xavier Trias de CiU), ha multat un veí per portar el CAT a la matrícula del seu cotxe tapant la E.“, el mateix veí multat declara indignat que fa anys que porta el CAT tapant la E ni no l’havien multat mai fins avui la qual cosa l’atribueix a les declaracions d’en Homs. Jo complemento la seva opinió afegint que el govern municipal de CiU es veu més desacomplexat per “permetre” sancionar actituds identitaries catalanistes precisament pel seu pretés nacionalisme català. I no penseu que sigui un contrasentit doncs precisament un govern del PSOE-C a Barcelona (o a Catalunya) pretenia no ferir massa les susceptibilitats identitaries d’uns votants que podien anar a una banda o altra depenent de les situacions.

Felip Puig, conseller d’interior del govern de la gestoria de Madrit a Catalunya declara que: “si hi ha algun guàrdia civil fora de Catalunya que vol fer complir la llei estarà en el seu dret” referint-se a les sancions per portar el CAT a les matrícules tapant la E, i assegura que : “els Mossos d’Esquadra i la Divisió de Trànsit no tenen cap instrucció ni forma part de les seves prioritats perseguir el CAT” Home gràcies per l’aclariment!! per alliberar-nos d’aquest dubte essencial. Gràcies per aclarir-nos que un govern “nacionalista català”, com s’auto proclamen, no pretén perseguir actituds catalanistes d’una part molt important dels seus votants, militants i simpatitzants, inclús no es persegueix a ell mateix doncs assegura portar el CAT en el seu cotxe i moto particulars, és tota una tranquil·litat sentir-ho de la seva veu i saber que en el seu govern no arriben a aquest grau d’esquizofrènia política i identitaria; quedo molt tranquil de saber-ho.

I una altra del CAT: el PPC està disposat a “pactar” amb el govern de la gestoria “un nou model de matrícules que sigui mixt i que a banda de l’actual E d’Espanya, inclogui també el CAT de Catalunya”. Fantàstic!! jo li’n diria el “model convivencial”. Sembla ser que amb posterioritat el portaveu Popular, com no podria ser d’altra manera, el senyor Enric“hasta aquí podriamos llegar”Millo ha desmentit aquesta notícia i ha negat que proposessin incloure el CAT a les matrícules malgrat s’ha mostrat favorable a que “les comunitats autònomes puguin distingir-se a les matricules“. En aquest punt jo els faria un suggeriment a uns i d’altres per evitar possibles problemes posteriors: podrien substituir el CAT per CAST doncs tan sols seria afegir-hi una lletra més (ja no en ve d’una), llavors seria molt mes assumible per a tota Espanya i finalment així els catalanents podríem gaudir de nou de les delícies de les pràctiques amorós-polítiques que practiquen històricament a Espanya amb nosaltres cada dos per tres, doncs es veu que alguns encara en tenen ganes de més, i total ja no ve d’una renuncia . No en teniu mai prou, oi punyeters?.

Una altra de bona, de molt bona, la diu el conseller Mas Colell el qual admet que no és “un expert en l’art de negociar amb Madrid“ malgrat tot diu compensar-ho amb l’empatia doncs “Entenc la posició de Madrid, perquè entenc la d’Europa i conec els seus condicionaments “. Fantàstic! Estupend! Aquest home és inefable, és com si ens digués : “tinc una cama més curta, però per compensar-ho també l’altra és més llarga” O sia que Madrit ens fot pels quatre costats i pels descosits i nosaltres encara hem de tenir empatia en ells? entendre’ls!! O hi tant!! faltaria mes! Visca Nostramo!!. Jo pensava que aquest era el “govern dels millors” i resulta que és el “govern dels comprensius”. En fotrem un bon tros a l’olla!

Senyor, senyor… quin país!!

A l’hora d’escriure això estic de vacances, lluny del soroll, bé, en el bar “Pirineu” hi tenen la ràdio bastant alta, massa, però al marge d’això la meva atenció vital està dirigida en aquests dies al gaudi de la natura amb els meus, i a atendre a afers personals que només en aquestes dates puc atendre.

Amb tot, l’estiu és època de “fer repàs”, sobre tot el curs no ha anat prou bé. Ara no faré un balanç de com estem en el procés de Independència que ens ocupa, però sí que vull dir-vos el que en penso a tall de síntesi i de resum.

L’independentisme com a força política no és solvent, la proba és que cada vegada que s’atansen unes eleccions el mar de indefinició que ens tenalla és absolut. Ara per ara les opcions polítiques a Catalunya son les regionalistes espanyolistes i les regionalistes autonomistes. Els votants de Catalunya que desitgen una o altre opció saben que votar, però els independentistes NO.

A l’hora de fer repàs veig que tot i que l’independentisme ha crescut i guanya influència en organitzacions civils no ha assolit cap representació política solvent, solvent en el doble sentit de 1-prioritzar la realització de l’Estat Català, i 2- que sigui capaç d’aglutinar, o millor si es vol, sumar a tots el grups i grupuscles.

Aquestes eleccions, no em mouen ni poc ni molt, per a mi son una possibilitat d’avançar internament en el sentit de veure si ERC, Rcat, SI i altres son capaços de posar-se d’acord encara que sigui mínimament de cara al futur que indefectiblement és a tocar.

Si no hi ha una entesa o coalició independentista per anar al Congreso votaré Bildu que sí que ha fet els deures. SI no fan els deures no hi ha vot.

Bon estiu.