Feminisme o Igualtat , sostenibilitat i independència, poden donar lloc a un pensament ric i creatiu que enceti noves vies de reflexió i pràctica política pel que fa referència al paper de dones i homes en la nostra societat, la utilització dels recursos naturals i la critica al pensament econòmic dominant. Cal repensar el discurs independentista des d’una perspectiva més amplia en què l’objectiu de tenir un Estat propi tinguin més a veure amb la vida actual de les persones.
Els diversos corrents dits feministes mantenen reflexions constants sobre els estàndards de vida, més enllà de les necessitats biològiques i socioeconòmiques i incorporen les necessitats emocionals, afectives, creatives i empàtiques, en contextos interrelacionats.
L’independentisme evita qüestionar obertament aspectes del patriarcat, de la distància entre les persones i l’entorn i de les desigualtats socials d’un sistema econòmic que es considera en fallida però inalterable a mig i llarg termini, per tant no incorpora en el seu discurs la pèrdua de centralitat de la vida humana, i dóna lloc a un discurs social i polític masculinitzador basat en un sistema econòmic mancat de l’experiència humana.
Les reflexions i satisfaccions fonamentals sobre les necessitats de les persones canvien amb el temps però podem identificar-ne algunes d’actuals com subsistència, comprensió, afectivitat, cultura, oci, salut, identitat, participació, llibertat de pensament i paraula. Les podríem resumir en ser, fer, tenir i interactuar en un espai socio-simbòlic on el lloc físic, la Nació, el Planeta, el medi, proporcionen recursos dels que cal tenir-ne cura per a mantenir les condicions de vida a les que aspirem.
La independència s’hauria d’entendre com l’única via que ens permetrà establir les condicions més adequades perquè es desenvolupi la vida de les persones en una societat equitativa, no patriarcal amb convivència amb el medi natural sense modificar-lo més enllà del que és imprescindible; no és pas un esforç massa complex, cal voluntat i reflexió profunda per apostar per un estat modern.
L’ independentisme, en eludir l’anàlisi seriós de rols entre homes i dones i la seva relació amb l’entorn, redueix la il·lusió per assolir l’Estat propi a un conjunt de xifres, greuges i historicismes, convertint el moviment independentista en previsible, controlable i instrumentalitzable i afebleix el seu discurs.
M. Teresa Galceran
Consellera de Deumil
Heu de crear un col·lectiu de dones per la independència. Ja t’ho he dit més d’un cop.
Per un costat, dibuixar un horitzó, com agradaria que sigui la societat, pot causar una il·lusió col·lectiva, la il·lusió de bastir una societat nova i millor.
Però és un debat complex, com voler confluir les visions esquerra-dreta alhora que la lluita independentista. De bon segur els apriorismes, l’immobilisme, el bonisme, etc., el poden esguerrar, i trencar la transversalitat necessària per assolir la independència.
Potser l’objectiu de la independència és prou complicat com per a, a priori, embolicar-ne d’altres. Imagino els independentistes nordamericans redactant la seva constitució. De bon segur tenien moltes ideies prèvies, però fins que no vàrem ser independents no s’hi van posar.
Tot i així, les idees prèvies, obertes, sense voler imposar-se, són material intel·lectual necessari.
Permeteu-me que canvii de tema per a exposar una altra cosa ben diferent.
Fer veure oportunitat als empresaris catalanistes és també una eina independentista. Per això em permeto una reflexió a partir de coneixements de primera mà, tot esperant que en pugui fer servei.
La inflació a la Xina i les noves lleis europees sobre productes químics faran que al llarg del 2012-2013 deixi de ser competitiu importar des de la “fabrica del món” en que s’havia convertit la Xina. Això arriba tard per a centenars d’empresaris que els productes barats xinesos van dur a la fallida, però cal valorar la nova oportunitat que s’apropa.
Per aquest fet cal tornar a obrir línies tancades per fabricar plàstics, joguines, tèxtil, químics, etc., etc. Els ajuntaments i la Generalitat han de donar facilitats de tota mena per omplir els polígons industrials deserts al llarg i ample de Catalunya. Es precís abançar-se i planificar, prendre davantera en la cursa per a fabricar de nou allò que deixarem d’importar.
També cal incentivar la fusió sinèrgica d’empreses familiars, crear grups capaços de competir, en inferioritat, però competir, amb les potentíssimes indústries centre-europees, que de bon segur també beslluquen l’oportunitat que s’apropa, i de fet són les principals promotores de la legislació Reach, per a fer-se amb el mercat químic europeu.
Confio que el que comento sigui d’utilitat per a avançar, puix tindre la visió del que ha d’esdevenir és una de les eines dels grans emprenedors.
Teresa, estic d’acord en gairebé tot el què proposes, però, sense ànim de ser pessimista ni molt menys, veig tan feixuc el camí cap a l’independència que se’m fa difícil poder pensar en més enllà. Tanmateix, si que em sembla important i necessari què hi hagi debat d’idees respecte al futur que volem.
S´ha de començar la casa per els fonaments oi? Doncs si no hi ha primer una Independencia política i económica, ja podem fer volar coloms blancs de justicia social, que de ben poc servirà. Entenc que molta gent trobi a faltar un dircurs social paralel a la reclamació d´Independencia, peró primer hem de uníficar forces perqué la tasca ja es prou difícil. Després, com qualsevol Estat normalitzat i lliure, decidirem la Catalunya que volem.
Re-construir un estat modern, entès com una unitat de resposta configurat en el model de democràcia liberal amb una jurisprudència contractualista amb les garanties de justícia social que anunciades per en John Rawls que han adoptat els països amb major progrés social, exigeix com a mínim:
1- Una demos instruïda en uns mínims d’habilitats socials, culturals i científic tecnològiques.
2- Una sinergia social que faci que una majoria accepti amb convenciment el compliment de les lleis i un esforç cooperatiu.
Aquests fets, i d’altres, configuren els anomenats “capitals intangibles” que alhora articulen i determinen “el factor humà”, fet que explica que unes societats se’n surtin més que d’altres.
Els nostres antecedents cultural-identitaris inserits en el paradigma iber de pagès, on s’hi poden identificar “la democràcia” i “el matriarcalisme”, entre d’altres trets soci organitzatius, tot i que per a raons d’aculturació colonial estiguin ja molt desdibuixats, ens podrien ajudar bastant. Ningú no pot tenir en valor i apreciar allò que no coneix, i el desconeixement dels nostres antecedents culturals identitaris profunds és generalitzat.
El que més cohesiona i confereix sinergia social és un mateix model cultural identitari, similar o compatible.
Cordialment.
Gràcies Vallfosca, es així i d’això es tracte de configurar “el capital d’intangibles” d’avui -homes i dones plegats Savalls- perquè ens en sortim bé quan disposem d’Estat propi
Marisol i Marta la cultura, conductes i actituds d’igualtat, equitat, respecte per l’entorn, no depenen d’un resultat polític, son una fet cultural, una manera d’entendre, de dirigir, de viure… que implica des de la mentalitat personal, l’empresarial fins a la dels partits.
Comparteixo Rigor mortis comunicar il.lussió i possibilisme a l’empresariat es imprescindible també per assolir l’Estat pròpi.
Totalment d´acord amb el que exposeu, per mi es una evidencia inequivoca, pero tal com ens van desdibuixan a marxes forçades! Mirem les escoles com funcionen i a quin nivell estem…l´educacio aqui es la mare del ous i ens l´han boicotejat de mala manera…la nostre cultura i ls nostra manera de fer, desde dins se l´han venut, ara reconpondre tot aixo sera llarg i dificil. Continuo dient que si no surt gent honesta i preparada per liderar tot aixo, sempre estarem parlan i parlan de com haurien de sr les coses, i poden passar 300 anys mes. Una encaixada a tots!