La setmana passada publicava l’article setmanal amb el títol “Amb un bri d’optimisme” i aquesta setmana llegeixo a n’Alfred Bosch que sota el títol “La unitat” publicat a NacióDigital referma les meves esperances en el procés que du a terme ERC i molt de l’independentisme nacionalista català, digueu-me crèdul si voleu, però si mes no veig quelcom que d’altres vegades no he vist, una manera de fer, no només en ERC sinó també en d’altres forces com Reagrupament, SxI, DC i CA que d’altres cops no havia vist. Em ve una flaire de que quelcom està canviant i finalment es pot imposar un xic de sentit comú, que semblava faltava en el nostre mon polític. Si ho analitzem més profundament potser trobarem algunes dades que ens ho expliquin.

Cap als anys setanta l’independentisme català es movia quasi bé exclusivament dins el mon de l’extrema esquerra, exceptuant Estat Català, el Front Nacional de Catalunya i ERC els dos primers malgrat i declarar-se d’esquerres no ho eren clarament doncs el seu ADN era indubtablement i quasi exclusivament independentista i a ERC podríem catalogar-lo com de centre esquerra i de tarannà, en aquell llavors, més aviat confederalista. Tota la resta de partits i partidets, escissions i re escissions, grups d’amics, companys, saludats i coneguts, des del PSAN passant pel PSAN-P, N’d'E, BEAN, PC-I etcètera, tots de l’esquerra marxista, leninista, stalinista, trotskysta i tots els “istes” que vulgueu i això si, cada un amb la seva estelada diferenciada, amb triangle, groc, vermell, blanc, negre, i amb l’estel vermell, blanc, groc; només hi faltaven el taronja i el salmó. Un gran desig de diferenciar-se, de ser més purs, nacionalment i sobretot socialment. S’ajuntaven amb la seva colla i emetien unes declaracions que els diferenciava dels demés, tant els diferenciava que llavors dins la seva mateixa colla es provocava una escissió i ja no eren vuit sinó cinc i tres, però cada cop més purs, això si!!. Aquest tarannà era el que preponderava en el mon indepe de llavors, i com voleu que això donés sensació de ser un projecte seriós? Ningú els votava i cap país mitjanament seriós i democràtic hagués recolzat un procés d’independència amb aquests vímets.

Per això mateix hem de ser conscients de la gran responsabilitat nacional que va adquirir CDC quan va decantar-se per un nacionalisme tan moderat que es podia homologar amb el regionalisme, sense voler-se adonar que aquest assaig ja s’havia fet dècades enrere amb resultats pèssims. El no donar, per part de CDC, un partit inequívocament democràtic socialment de centre, arrenglerat amb els països de l’entorn i acceptat per les democràcies occidentals, carta de naturalesa a un nacionalisme més radical que encara que no hagués arribat a l’independentisme si estigués més a prop d’aquesta solució, va fer gran mal a l’independentisme que va quedar arraconat, reduït a grups testimonials políticament parlant. Malgrat tot ja érem molts els que no creiem en Espanya ni en la seva regeneració en el sentit d’obrir-se a les diverses realitats nacionals que hi encabia i aquests no trobàvem una opció realista que ens encabís, alguns ens vam decidir per votar, opcionalment aquests partits, més com una actitud testimonial que no pas efectiva, orfes com estàvem d’opció realista.

Tot això, i coses que em salto per no allargar-me massa, ha fet que l’element nacionalista independentista actuï amb un sentit de resistència marcat dins del seu ADN, doncs encara no s’acaba de creure que ja li ha arribat l’hora i es refugia en el purisme del seu grup, ja que això fa que malgrat sap que no guanyarà, al menys es sent segur entre “els seus”. Aquesta actitud és vàlida tant pels actors polítics com per un gran nombre de militants i votants “indepes”.

Cal, per això, fer un gir en la mentalitat nostra i aquest gir ha de venir donat per gent que ens aporti aire nou, gent “no resistent”, gent pro activa que vegi més els avantatges d’unir voluntats i consensos que no pas els inconvenients, que els hi ha, es clar. Els “històrics” no serveixen per aquest pas, podran recolzar-lo, aportar valors intel·lectuals i tècnics, però si els fem servir per que aportin experiència al nou tarannà ja hem begut oli, doncs la seva experiència és negativa, mental i psicològicament negativa i per tant tan sols aportaran asintonia entre els actuants i el que necessitem avui és sintonia. Reflexió gratuïta a ERC del que pot aportar en experiència negativa en Joan Tardà revolucionari fracassat en mil batalles, que va entrar a ERC ja rebotat del PSUC (si no recordo malament era ell qui anava en les llistes d’aquest partit com a independent, que no pas independentista) . No dubto dels coneixements tècnics i fins i tot, potser ,de la seva vàlua personal, ni de la seva “experiència” durant tots aquests anys de actuació política, del que si dubto es de que aquesta “seva experiència” sigui un element positiu, absolutament en desacord en això: La experiència d’una persona que fracassa en el seu projecte personal (ell és independentista per revolucionari) és una experiència negativa, discordant i asintónica, no cal prescindir totalment d’aquesta persona, tècnicament els pot fer bon servei, però és un greu error confiar en que les “seves” experiències ens donin l’enfoc que ara necessitem. No sé si m’explico? Com podem demanar-li a un daltònic que ens descrigui i distingeixi els colors que no percep correctament?.

Hem de començar a fer música i tenim una bona partitura, uns bons instruments, fins i tot alguns bons solistes però ens fan falta molts instrumentistes que pensin el l’orquestra abans que en lluir-se ells personalment, i un bon director. Primer hem de confegir l’orquestra, el director vindrà després.

L’ altre dia llegia, en el diari Avui, un article d’en Miquel Sellarés advertint-nos de la necessitat de bastir mecanismes i eines d’Estat donat que en els temps a venir, entrats ja en el procés de Independència, l’Estat espanyol posarà sens dubte en marxa tots els seus recursos per a tal de impedir la consecució de la nostre fita.

Tot i que aquests advertiments son molt a tenir en compta, s’emplacen en l’optimisme desfermat dels que donen per a fet que el tal procés serà ben aviat un fet, mentre que altres, d’un optimisme més moderat, estem preocupats per tractar d’entendre com superarem els propis entrebancs per avançar cap al procés definitiu de Independència.

Els entrebancs d’ordre exogen, que fan a la persuasió de la voluntat dels no convençuts, depenen de factors diferents, però d’entre tots, potser el més punyent és el de la cohesió, o manca de cohesió dels convençuts, els entrebancs endògens no només obstaculitzen el creixement i la velocitat de la marxa, si no que fins hi tot comprometen l’èxit del projecte de Independència.

Pels espanyols els enfrontaments ideològics entre “derechas” i “izquierdas” no suposen cap perill per al seu mon, La Hispanitat està garantida per a la bastida d’un Estat sota control, més encara, “drechas” i “izquierdas” son dues maneres complementaries d’argumentar justificatívament la realització de l’Estat Hispà.
El nacionalisme hispà no te problemes endògens, no està internament en discussió, es faria fonedís si no fos pels nacionalismes perifèrics que s’oposen a ser fagocitats.

Pels catalans l’entrebanc més gran per a sortir de la ratera son els problemes endògens “domèstics” de tota mena.
Hi ha una moderna malaltia causada potser en part, ja disculpareu la meva ignorància, per a la sobreexposició als productes químics de tota mena, que fa que el sistema immunològic detecti com a una amenaça aliena el propi organisme.

Aquesta malaltia te a Catalunya uns registres polítics quantiosos i constants. Els catalans volem definir i definim Catalunya com a una Nació, però ens comportem com a tribus estepàries. No te cap sentit articular una organització social que postula la priorització de la Independència de Catalunya declarada per a una majoria de representants polítics en el Parlament, i no ser capaç d’aplegar-se amb els altres caps de colla que estan dedicats a la consecució de la mateixa fita. No te cap sentit, a no ser que el que es pretengui sigui justament el fracàs, esmicolar i atomitzar una resposta reeixida que sigui capaç d’augmentar la marxa nacional.

Gairebé, donar suport a una organització com Rcat o SxI, o ERC, o CUPs, es donar suport a una secta que viu d’esmicolar la esperança de tota una nació, Catalunya.
Un dia parlant amb una amiga de les CUP d’una ciutat del Vallès, em va dir que ella mai pactaria amb la dreta catalana encara que aquest pacte signifiqués assolir la Independència de Catalunya.

Tots coneixem allò de: “Es triste pedir, però mas triste es tener que robar”, doncs la incompetència dels que governen aquestes sectes fan bo això de: “És trist haver de confiar i fer costat a CiU, però més trist encara és morir per donar suport a les sectes independentistes que detecten als que volen la llibertat de Catalunya com a enemics a destruir en primera instància”.

Bandositats, clans, sectes, no me’n sé avenir, quan de mal que ens fem nosaltres sols, sense necessitar al veritable enemic per a res.

Com hi ha Déu gloriós que avorriríeu als mateixos ases!!!.

Comentava fa pocs dies la immobilitat de les forces polítiques catalanes, comentava també, que l’aposta decidida de CiU per lliurar la batalla del “pacte fiscal”, suficient o no, significa un veritable gir polític en clau “nacional”.
Avui dilluns n’Oriol Junqueras publica a La Vanguardia “Carta al president Mas”, una carta on ofereix suport al president Mas per a la causa del “pacte fiscal”, i per tot allò que sigui un avenç en el camí de l’assumpció de la Independència de Catalunya.

JA ERA HORA!!!!.

Per fi un xic de seny per a superar aquesta síndrome immunològica que sembla congènita. AL·LEL·UIA!!!!, toquin les campanes!!!!.

Tanmateix els demanaria, ens demanaria, un xic de prudència, no cal ara fer-ne ostentació autocomplaent, cal ara més que mai sentit de la responsabilitat.
Crec que tant en Mas com en Junqueras son persones serioses amb capacitat per a ponderar i fer prioritari, ara que la urgència Nacional ho exigeix, tot allò que uns i altres tenen en comú, que és molt més i més important que allò que els separa. CiU i ERC poden compartir i comparteixen la major part de postulats polítics apriorístics. Drets Nacionals inalienables, justícia social, i igualtat d’oportunitats.

Per a la causa de la justícia social i la igualtat d’oportunitats el més garantista és un model que generi riquesa, un model que sigui capaç d’aplegar a la majoria social disposada a un esforç cooperatiu a l’entorn d’un projecte nacional que tothom se’l pugui fer seu. Potser un model de creixement menys ràpid i més sostenible, allunyat del postulats kenesians mal entesos i pitjor aplicats, que a córrer cuita, han estat una pseudo-doctrina auxiliar d’una manca exasperant de idees de veritable progrés humà.

Sigui com sigui, uns i altres tenen feina bona de fer, tenen un marge enorme per a practicar la generositat i posar a funcionar una veritable pinya nacional en benefici de tots, junts podem!.

Els caps de colla i els establishments dels partits polítics catalans han d’entendre el que els catalans esperem d’ells, ja no poden seguir argüint i brandant les xiques diferencies per tal d’estigmatitzar a l’oponent i esgarrapar uns vots que li donin una suficiència política però que alhora és una insuficiència per a donar resposta als reptes nacionals que tenim damunt.

Cada grup polític te el seu perfil, està bé, però això no pot significar la impossibilitat d’avançar nacionalment cap a la sobirania, per què això només ho farem aplegats.

Senyors Mas i Junqueras, posin fil a l’agulla, parlin, veuran com tots hi tenim molt a guanyar. Si ho fan, tots els estarem molt agraïts.

Junts podem!!!!.

Cada dia són menys els arguments que poden esgrimir els unionistes per defensar la necessitat de continuar dins de l’estat espanyol.

En n’hi ha un, que creuen molt sòlid i contundent per perllongar la nostra submissió i guanyar temps. A més pot influir en un sector tant rellevant com l’empresariat català. Inclús, a l’actual president de la Generalitat, li he escoltat un parell de vegades fer referència a ell com un fet de gran importància, a l’hora d’haver de decidir de fer o no un gir a posicions més sobiranistes. Aquest argument és la “dependència del mercat espanyol” que encara té Catalunya. Per tant no és un tema fútil ni brèvol. Llegir-ne més »

Si anem a l’arrel de les coses i no ens quedem amb allò més superficial, afirmarem, sense cap dubte, que el programa de qualsevol partit polític, si vol obtenir uns resultats electorals acceptables, digui que el seu objectiu és millorar la vida del col·lectiu del que aspira aconseguir els vots. Qualsevol proposta que faci ha de tenir, en última instància, aquesta finalitat.

És un fet que diferents partits presenten propostes sovint contradictòries. Una de les diferències rau en el fet del què consideren viure millor. L’altra diferència és del model o dels mecanismes que haurien de permetre una millora de l’estat del benestar o del benestar econòmic personal del desitjat votant.

Posaré un exemple del primer cas. La llengua. La llengua pot inscriure’s en allò que es considera viure millor. És innegable que els que ens sentim plenament catalans, nacionalment catalans, entenem que viuríem millor en un país completament català. Ens ofèn que haguem de veure Harry Potter en 3D en espanyol. Ens molesta que es discuteixi el nostre dret a viure plenament en català. Podríem citar mil exemples però la síntesi és que viuríem millor si poguéssim viure en la nostra llengua i no haguéssim de lluitar contínuament per defensar els nostres drets, els que té qualsevol poble lliure.

Així doncs, les propostes polítiques que defensin la plenitud nacional van en la línia d’intentar aconseguir que els que volem aquesta plenitud tinguem una vida més feliç.

És molt més senzill posar exemples de la segona diferència, la del model. Indubtablement, tots els ciutadans volen viure millor, però els sistemes que proposen uns i altres partits per donar-nos un millor estat del benestar i redistribuir la riquesa són diversos. Tenim exemples clars en el tema dels impostos. Tothom està d’acord amb que qui més té més contribueixi, però alguns trobem determinats impostos negatius per aconseguir més ingressos a mig terminin i altres defensen que aquest mateixos impostos són útils perquè només miren el curt termini. Uns diuen agafa els diners ara i altres pensen que millor permetre que es quedin on són per ser invertits i no marxin a altres llocs on no els hi demanin aquests impostos. Uns defensen l’igualitarisme universitari per se i altres creiem només per a tots aquells que tinguin la capacitat suficient. Uns creuen que el copagament de la sanitat (segons possibilitats econòmiques) és millor que no tot gratuït perquè això provoca una menor despesa i els diners podem millorar les prestacions i altres pensen que això és injust.

Com que no és el meu objectiu entrar en un debat econòmic per defensar les bondats d’un determinat sistema, ho deixo aquí. Senzillament tots tenim una única manera d’entendre el món, la que ens permet el nostre cervell i no podem pensar a través del cervell d’una altra persona. Només canviarem si el nostre cervell canvia a través de l’aprenentatge. Qualsevol programa polític ens ha de proporcionar una sensació positiva que només condueix a una satisfacció personal, a una recompensa cerebral, que ens farà defensar aquest programa i creure-hi.

Per això sempre trobo a faltar en la política la pedagogia de la mesura, allò que expliqui al ciutadà mitjà el perquè d’una determinada opció, independentment del nom del personatge polític que la proposi.

Torno ara al cas de la llengua. Deia que per a nosaltres, els que volem la plenitud nacional, viure en català, en un estat català, ens faria feliços amb independència d’aspectes materials. Altra gent, però, sortosament cada vegada més, veu que el bon domini del català els permet una perfecta integració a Catalunya i això, finalment, una possibilitat més gran de guanyar-se la vida i perden la por a ser discriminats. La majoria dels pares volen això per a llurs fills.

De la mateixa manera, cada vegada més ciutadans, no independentistes emocionals, veuen que una Catalunya lliure els permetria viure millor, treballadors i empresaris. Ciutadans nouvinguts pensen que una Catalunya lliure els ofereix una millor perspectiva per als seus. Cap raó emocional, només més qualitat de vida.

Tanmateix hi ha altres ciutadans, benestants, que emocionalment són espanyols i que creuen que a llurs fills no els cal en absolut cap immersió, alguns coneixen el català perfectament. Aquestes persones és obvi que creuen que no serien més feliços en un país que visqués en català, ans al contrari, pensen que estarien millor si no els atabalessin amb bajanades com ara l’ensenyament en una llengua minoritària que no serveix per anar pel món. No veuen de cap manera que els ajudi a integrar els seus perquè ja ho estan (són rars però integrats). Algú amb dos dits de front pensa que els podem convèncer per tal que canviïn de parer? Què hi guanyarien? És perfectament normal que lluitin pel que els farà més feliços.

No volen els ciutadans alemanys una escola alemanya? Jo recordo com, fa uns quants anys, el cònsol de Xina ens demanava escoles que ensenyessin xinès. Dèiem, hi ha escola alemanya perquè la paguen els alemanys, i preguntàvem nosaltres tot seguit, la pagarà el govern xinès?

Lògic doncs, que molts espanyols vulguin una escola espanyola. Si fóssim independents, ens importaria molt que hi hagués un escola privada espanyola? No ho crec. La llengua pròpia seria el català amb un estat darrere. El problema és que la nostra llengua pròpia no té drets de llengua pròpia. Malgrat totes les immersions que vulguem, considerar el català llengua de primera és un miratge. Només és una llengua de segona davant de l’espanyol. Per molt coneixement que tinguem del català i per molt que cada dia més gent la conegui (llegeixi i escrigui) és una llengua de segona, camí de l’extinció i ells ho saben. És un fet que no evitarem sense un estat català.

Per això qualsevol línia vermella que hi posem no és més que una cosa que fa d’aturador temporal o millor és un reductor de flux. És com una aixeta, la tanquem una mica però no podem fer-ho del tot, està feta malbé, el dipòsit es buida més lentament però es buida. Les nostres línies vermelles que no traspassarem fan que el català es perdi més lentament com a llengua de ple ús, però es perd. Algú de vosaltres té un electrodomèstic que tingui el llibre d’instruccions en català? Això sí deu tenir polonès, romanès, neerlandès, etc. La vida normal és això, el cinema, les instruccions de la nevera, el prospecte del medicament, el “menú del dia” també en català, el cambrer que t’atén, etc. La vida normal ultrapassa la família i l’escola, també és la feina.

Darrerament tots els polítics pedagogs, aquells que sempre estaven pensant en explicar a Espanya qui som, què volem, intentant fer-los entendre que havien d’acceptar la diferència i la bilateralitat estan desapareixent, són espècie en extinció. Els que encara ho fan, d’aquella manera, són espanyols de mena i només defensen les “peculiaritats” i alguna concessió que ens permeti viure amb la il·lusió de què encara som.

Jo penso, però, que els polítics pedagogs són necessaris. Cal urgentment recuperar la pedagogia en la política. Jo em canso de sentir declaracions poc enraonades sobre determinades propostes. Em costa veure propostes argumentades que em facin veure els pros i contres d’una determinada forma de fer. Em costa veure projectes que em projectin la realitat nacional a mig termini.

Encara veig massa política del qui dia passa any empenyi, massa proclames que no resisteixen una bufada. Com que qui té la màxima responsabilitat del país és el Govern, em manca veure com el aquest meu Govern explica als ciutadans el projecte Catalunya. Potser en el Debat de la Nació que ben aviat viurà el Parlament passarà això i si no passa pensaré que és un error. Em cal el discurs il·lusionant que em digui que després de la tempesta sortirà el sol. Qui fa un règim per aprimar-se si no espera amb il·lusió el moment de mirar-se al mirall i veure’s millor, trobar-se més bé? Qui passa la penúria de no menjar o de menjar bledes sense aquesta esperança de recompensa? Ningú.

Els temps són difícils i l’èpica necessària. Pedagogia en dues línies. Una és l’assoliment del país líder a Europa. L’altra que això ho aconseguirem, no sense esforç però aviat, només amb un estat propi.

Donem una empenteta al Govern, si ells ho volen nosaltres seguirem i si nosaltres hi creiem ells també hi creuran. Ens cal fe i determinació, però també un projecte comú.

Sembla que corren aires nous a ERC amb l’elecció d’en Oriol Junqueras com a President del partit: l’elecció d’Alfred Bosch com a número u de la llista per Madrid deixant de banda en Joan Ridao (home fort de l’antic “aparatischt”) , l’inici de les converses amb SxI per tal de constituir coalició per aquestes eleccions, les converses semblen també iniciades amb Reagrupament, la picada d’ullet a CiU per tal de oferir algun recolzament, encara que de moment sigui puntual, la promesa solemne que ja no es reeditarà la coalició tripartita al senat. Tot això ens marca un desig de refer ponts de diàleg en un sentit que els antics dirigents s’havien encarregat de destruir, fa albirar algunes esperances en el futur de l’independentisme català, doncs una ERC oberta, no sectària, dialogant i forta podria constituir el pal de paller de l’independentisme; fins ara no ho era per la seva prepotència i sectarisme fidel reflex del caràcter i tarannà dels seus dirigents. En Oriol Junqueras home de tarannà obert i dialogant, treballador, intel·lectual, al qual no li fa por el mot “nacionalista”, sense una adscripció social tan marcada que l’impedeixi raonar i enraonar amb la gent i partits nacionalment mes propers i que posa l’èmfasi precisament en clau nacional en comptes de la social, sense renunciar a una anima progressista dins el mateix partit.

Jo hi tinc confiança en l’Oriol Junqueras, confiança en ell i prevenció en la gent que encara roman dins ERC que son proclius a l’anterior “regim” i que de ben segur estan esmolant l’eina. Caldrà veure si en Junqueras té la capacitat política i suficient mà dura per endreçar dins ca seva, per que això amb quasi bé tota seguretat comportarà algunes actuacions que poden desencadenar una crisi doncs l’anterior Secretari general i cap de llista per Madrid Joan Ridao va obtenir el 30% sobrat de vots en les últimes primàries per encapçalar la candidatura, el que li permet, si no fer oposició, si al menys la punyeta, i d’en Joan Ridao tampoc en tinc cap dubte, no tinc cap dubte que intentarà posar-li tots els pals a les rodes d’en Junqueras que pugui, doncs el seu projecte de partit i de país és absolutament contrari al d’en Junqueras i precisament aquest és el problema de l’ADN d’ERC que sempre hi han conviscut dues ànimes, la d’en Macià i la d’en Companys, per fer-ho evident.

Una ERC ben travada dins l’espectre independentista i nacional, centrada socialment (la d’en Macià) , dialogant amb els nacionalment propers i enfrontada amb els nacionalment contraris, o sia ben instaurada dins l’eix nacional, i que sigui fàcilment reconeixible per l’electorat que està al servei del país i no de partits aliens a aquest, pot fer que es torni a dipositar la confiança (de moment no en ERC sinó en un home: Oriol Junqueras) i si s’aconsegueix assolir una major massa crítica d’influència en l’entorn nacionalista/independentista aquest podria virar cap a ERC aconseguint capgirar el procés involutiu en el qual està immersa, i aquesta ERC si que seria una bona eina en el nostre procés d’alliberament nacional.

No cal llançar però les campanes al vol, ni dir blat fins que sigui al sac, ben lligat i sense cap forat, ja ens hem emportat massa desenganys amb els “nostres” partits però una cosa se del cert i és el patriotisme, integritat i bona fe d’un home: Oriol Junqueras, caldrà recolzar-lo.

Una bona actitud ha sigut la de SxI de prendre la decisió que si no es presenta en una coalició amb possibilitats a Madrid (per tant amb ERC) no es presentarà, això facilitarà que els vots no es dispersin i que les converses entre partits per construir una coalició no siguin de malfiança en principi.

El PSCOE ja està fent-se l’”amigatxo” dels catalans, les declaracions dels Montilles, Chacones, Rubalcabes, fan por.

Chacón: “separar-se d’Espanya és dimitir”, dimitir de què senyora Chacón?, de ser els mamporreros dels espanyols?, doncs tant de bo. És clar que ella se sent espanyola i no vol esdevenir catalana, no vol dimitir de la seva espanyolitat?, vol seguir colonitzant Catalunya?.

Diu també que CiU son anticatalans per què pacten amb els PP i això els converteix en còmplices, en fi, la demagògia i cinisme dels PSCOE no te límits. Tots els partits de l’arc parlamentari han pactat amb els espanyolistes, tots, a excepció feta de SxI.

En Rubalcaba diu que ell sempre ha volgut que la gent parli català públicament, al Congreso també?. Diu que no pot ser que el que s’aprova en un parlament sigui sancionat judicialment pel TC, fent referencia al Estatuf, la pregunta seria: i pel parlament espanyol tampoc?. Diu que si una llei que sotmet un parlament al TC s’ha de canviar, doncs que es canvia. Ho diu i es queda tan ample. Ens ha pres per a rucs?, doncs es veu que sí, o algú es creu que els espanyols renunciaran a ser el Subjecte de Dret arreu del “territorio nacional”?!.

El PSCOE, per boca d’en Rubalcaba acusa a Rajoy de donar expectatives prometent coses que no es compromet a realitzar. Doncs talment com el PSCOE!.
En Rajoy ha dit que del pacte fiscal ja en parlarem, que es pot parlar de tot, és a dir, que res de res, el mateix que el PSCOE.

La pregunta que interessa és si el PSc s’arrenglarà o no amb el govern de Catalunya per assolir el “pacte fiscal”.

Hores d’ara que el PSCOE son els apòstols de “la España de las comunidades autónomas”, del “bilingüisme”, de la sisena hora i de la LOFCA, està fora de dubte, o algú es pensa que el PSCOE d’Extremadura, Andalusia o Castella s’avindran a un pacte fiscal entre Catalunya i l’Estat?.

Ara que el PSCOE és veu fora “del gobierno de España”, vol minimitzar la patacada esgarrapant vots de Catalunya, “seguid asing chavales!, que ja son nuestros”.

“Este partido lo vamos a ganar” cantaven els espanyols allà a Gavà en la “fiesta de la rosa”. Ai collons de bilingüisme!

Als espanyols el polaritzar entre dretes i esquerres els dona molt bons rèdits nacionals, però fer el mateix amb els partits catalans a Catalunya és un desastre Nacional per a Catalunya.
Espero i desitjo que tant CiU com ERC, SxI i Rcat, es posin les piles per aplegar al Poble Català i arrenglerar-lo per a saltar el mur, per què de totes totes, el que no podem fer de cap de les maneres és “seguir asing”.

Visca La Pàtria!!!!

Els que ja tenim una certa edat recordem, que uns dels personatges més estimats del circ, que visitaven de tant en tant els nostres pobles, eren la parella de pallassos.

Parella clàssica de pallassos.

El que potser no és tant conegut, perquè això ja ve de més antic, és que al principi, tal com ens explica en Michel Tournier en el seu llibre “El espejo de las ideas”, la parella de pallassos no era tal. En aquells primers circs rurals de pallasso només n’hi havia un. Era el “pallasso blanc”, vestit de seda i les sabates negres de xarol, amb la cara tota polvoritzada de blanc, amb una sola cella pintada més amunt, amb forma arquejada expressant astorament. Era ell, amb la seva intuïció i experiència, qui escollia entre el públic assistent aquell que tenia més pinta de pobletà i fos una mica curt de gambals, per a que sortís a la pista i fer-ne el centre de les seves burles, aconseguint ràpidament la complicitat de la resta del públic, que li reien les bromes, que havia de suportar el pobre elegit.

Però aviat se’n van adonar que enlloc de fer participar algú del públic, seria més convenient introduir entre els assistents un company conxorxat i sota guió. Així naixia un nou personatge conegut com l’August, de nas vermell i sabates grandioses que ensopegava per tot arreu i que amb quatre coses més, ràpidament ens robava el cor i la simpatia a totes les innocents criatures.

El que al principi era un pallasso en solitari, va acabar sent la famosa parella de pallassos que tots coneixem.

Jordi Pujol.

En els temps de la transició, quan van anar apareguen els primers polítics de la “democràcia”, que acabarien sent les principals patums de la política espanyola, per part de la política catalana en va sorgir un de molt peculiar. Era un home petit, no gaire agraciat físicament parlant, però que tenia la qualitat de ser un personatge afable. A mi des de el primer moment em va recordar a l’August de l’entranyable parella dels pallassos de la meva infantesa i és clar així era fàcil introduir-se en els cors de la gent. Era el nostre “campexano”. Però al contrari del Borbó, llest com una guineu. Fins al punt que aquell aparent August, en realitat era el pallasso blanc i l’August que va triar per fer-lo sortir al centre de la pista, érem la resta dels catalans.

Actualment, Un bon hereu de fer aquest tipus de política, el podem trobar en el senyor Duran Lleida, que tot sovint ens fa baixar a la pista de la política espanyola per aconseguir el fàcil aplaudiment del públic espanyol, traint la seva terra en nom d’allò que tant els hi agrada anomenar, “sentit d’estat”. Com de cofoi es sent al sentir el copet a l’espatlla dels amos espanyols i ell interioritza un “gràcies bwana”, “algun dia en seré recompensat”. Llegir-ne més »

Ahir dia 15 estava llegint The Global Competitiveness Report 2011-2012, l’informe que cada any publica el World Economic Forum i que indica la competitivitat de cada estat. Reproduïa en un article al meu bloc (Grans deficiències espanyoles en competitivitat) el que els editors opinen de l’economia espanyola.

El dia 13 publicava, també al meu bloc (Publicat Education at a Glance 2011) un apunt sobre l’informe anual de l’OCDE que tracta de la situació de l’educació.

El 8 d’abril escrivia Ara sí: Higher Education in Regional and City Development. Un fracàs en el que parlava de l’informe del mateix nom (veure el document)

El 7 de desembre vaig publicar el primer dels meus comentaris sobre l’Informe PISA 2009 (Ràpida reflexió sobre els resultats PISA 2009).

Tot plegat un munt de pàgines que deixen a l’Estat espanyol i també a Catalunya en un mal lloc. Els catalans, cofois, ens mirem el melic i donem la culpa als altres de les nostres desgràcies però en allò que podem fer coses no les fem prou bé.

Tenim un mercat de treball que defensem com molt just i ens oposem a qualsevol canvi, però estem fora del món. Diu de l’Estat espanyol el World Economic Forum (recordem que valora 142 estats):

En general, l’avantatge competitiu d’Espanya es veu obstaculitzat pels desequilibris macroeconòmics. El seu dèficit públic molt elevat i creixent (134è), el seu alt nivell de deute públic (108è), i la seva perdurable molt baixa taxa d’estalvi estatal (83è) han causat un gran malestar en els mercats financers i que estan asfixiant l’accés als recursos financers -tant en inversió de capital (85è) com en l’accés als préstecs (99è) – posant així en perill els plans d’inversió futurs. Recuperar l’estabilitat macroeconòmica no només per la disminució del dèficit públic, sinó també mitjançant l’adopció de les reformes necessàries per impulsar el creixement ha de ser una prioritat en el curt termini.

Les rigideses en el mercat de treball (134è), tant en termes de contractació i acomiadament (137è) com en la desconnexió entre la fixació dels salaris i els nivells de productivitat (126è), que tant han erosionat la competitivitat internacional en la dècada passada, són preocupants. Aquestes rigideses no li han permès adaptar-se ràpidament després de la crisi econòmica i l’esclat de la bombolla de la construcció, i han deixat una part important de la població activa sense feina.

Ens agradi o no som còmplices d’aquesta situació. No m’entretindré a parlar d’educació, on el fracàs és evident, però si diré que el cost d’un titulat universitari espanyol és, si no recordo malament, el tercer més elevat de l’OCDE i no només perquè destinem molts diners sinó perquè hem de sumar les repeticions de curs i l’abandó. L’eficàcia dels diners invertits és molt baixa.

Els catalans, dirigits hàbilment pels espanyols, hem aconseguit una fita històrica. L’exemplificaré. Tenim 1.000 euros i només 1.000 euros per repartir i 1.000 persones necessitades. Decidim, objectivament, que donar 1.000 euros a una persona pot ser injust havent tanta gent necessitada, 999 s’empiparien molt i amb raó. Estarem tots d’acord. Aleshores prenem un decisió. Donarem 1 euro a 1.000 persones. Ningú no dubtarà de l’equitat de la solució. M’estalvio discutir l’efectivitat de la mesura. S’imposa la reflexió.

Hem aconseguit crear un sistema insostenible. Efectivament els culpables d’haver fet saltar la banca (mai millor dit) són els bancs i els especuladors de capitals, però com bé sap tothom, el nivell d’atur que tenim no té res a veure amb el d’altres estats que també tenen bancs i especuladors. Dinamarca, els Països Baixos, Noruega, Finlàndia o Suècia (entre d’altres) han hagut de fer ajustos, però no sembla que estiguin en la nostra dramàtica situació en la que més del 43% dels joves estan a l’atur i on a prop del 10% dels titulats universitaris també o estan (són dades del conjunt de l’Estat).

Els catalans, amb la nostra tradicional intel·ligència, hem aconseguit un gran progrés amb el “nou model de finançament”. Veiem que la comunitat autònoma que més es beneficia és la de Madrid. Madrid hauria escalat des de la tretzena posició fins a la tercera, mentre que Catalunya passa de la posició onzena a la vuitena. Quina millora, l’espoli continua ben viu.

Què podem fer per sortir del forat? Certament tenim un problema de diners i un problema de competències. Si ara tinguéssim els diners però no les competències, no podríem fer gaire millores en el mercat de treball ni tampoc canviar el sistema universitari. És cert que amb més diners podríem fer com els bascos, però si mirem la formació dels nostres ciutadans, per raons del creixement massiu, ens adonarem que tenim un problema més greu. Amb els diners milloraríem però les competències són fonamentals. Sense diners però amb competències atrauríem inversions. Això sí, sempre que féssim les coses bé, el bagatge acumulat que portem és feixuc. Ho hem fet molt malament.

Com que els que em coneixeu sabeu que sóc una persona optimista potser us sonarà rar aquest discurs. Són les dades. Nosaltres ens hem de comparar amb els països més desenvolupats i no amb Togo.

Les actituds polítiques estan canviant i Catalunya vol i pot tenir competències, és el meu optimisme, sense no ens en sortirem. Depenem d’Espanya i Espanya té un gravíssim problema. Artur Mas deia avui mateix: “s’ha de ser conscient que avui per avui una part significativa de l’economia catalana depèn del conjunt d’Espanya, agradi més o menys aquesta és la nostra realitat; afortunadament cada vegada això és menys així i Catalunya que és un poble de mentalitat oberta, creativa i emprenedora hem de sortir fora tant com puguem, tant de bo que arribi el moment en què Espanya representi el 5 o el 10% de la nostra economia”. Hem d’aconseguir allunyar-nos d’aquesta dependència, el món és enorme.

També deia, en la mateixa entrevista: “Tot el que ha passat fan veure a molta gent de Catalunya que cal que Catalunya agafi un camí diferent que no pot ser el de l’abraçada constitucional, perquè això ja ho hem fet durant 30 anys; ha donat pel que ha donat de si, no té massa futur tal com s’estan orientant les coses. Hi hauria d’haver un canvi radical a Espanya, un canvi de 180º perquè poguéssim tornar a confiar-hi”. I la cirereta: “No em fa cap por anar cap a l’estat propi“. He escoltat el programa de Canal català sencer. Hi ha programa de govern, decisió i valentia.

Sé que molts direu que això són paraules. Efectivament, ho són, però algú havia sentit dir a Madrid coses com les que va dir Mas a Madrid (“Catalunya comença ara el seu propi camí en solitari“). Llàstima de Duran i Lleida. Fixeu-vos: La Gaceta, diari espanyol amb capçalera a Madrid, també va cobrir l’acte oficial de la Diada Nacional de Catalunya celebrat a Madrid. Espantada la premsa pel que el president de la Generalitat, Artur Mas, anomena la “transició nacional catalana”, van preguntar al seu lloctinent a Madrid Josep Antoni Duran i Lleida sobre la independència de Catalunya. Duran va respondre amb un irònic: “Sí, ara mateix”. Així que ja van tenir el titular després d’escriure a la crònica que “Artur Mas mai no havia arribat tant lluny a Madrid”: “Duran se mofa del ‘proyecto de país’ de Mas“.

Jo crec que les coses van, van endavant, però també reclamo que Mas i Duran deixin de fer de Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Crec que aquest joc acabarà definitivament amb el pacte fiscal, quan el “no” es mostri amb tota claredat, manquen les eleccions, no baixem la guàrdia, és molt poc temps.

Ens en sortirem sí seguim ferms, optimistes, recolzem sense fissures els lents, no pot ser altrament, moviments del president de la Generalitat per assolir l’Estat Català: No li fa cap por anar cap a l’estat propi.

Em ratifico en el que deia últimament a Veles e vents i Si ho creiem, serà! Creiem que anem cap a la independència, creiem que Artur Mas hi vol anar. La força del pensament col·lectiu és immensa, és la força més gran de l’univers.

Si ho creiem, serà!

Quan algú inicia un projecte que té en ment es considera condició indispensable la viabilitat d’aquest, així com la credibilitat dels actors que hi intervindran, altra cosa no seria un projecte sinó un absurd o una enganyifa, depenent si l’enganyat és un mateix o són els demés, quedaria una tercera opció que seria l’auto engany aquest només és possible en estúpids o en situacions psicològiques dependents emocionalment d’altri.

Vet-ho ací que els polítics que fins avui havien cregut, defensat i col·laborat en un projecte que ens deien era el millor i l’únic viable per a Catalunya ara ens diuen que aquest projecte ha fracassat. Ha fracassat? No senyors, no; el projecte no ha fracassat, el projecte mai va existir com a tal doncs no complia les premisses essencials d’un projecte seriós: no era viable per que una part dels actors indispensables a participar no eren de fiar, i no ho eren senzillament perquè ells no hi creien en aquest projecte i no hi han cregut mai, i no és que ens enganyessin, que mai ho van fer, era tan sols que ens entretenien buscant les millors condicions per a ells. I això es fa en les guerres, però també en les negociacions, cada part busca allò que més l’afavoreix en aquestes i posposa, si cal, l’enfrontament al moment més beneficiós per a ell. Per tant no cal que busquin més excuses de ploramiques dient que ens han enganyat o ens han traït, que son dolents, malvats i calculadors; res d’això, senzillament han fet el seu joc, i ara que tenen (o creuen tenir) tots els trumfos a la seva mà, ara ens acollen en la negociació; és el procediment lògic, el que calia esperar d’ells sabent la seva psicologia.

Per tant que no ens parlin de fracàs aquells que han fet tot el possible per que el projecte fracassi, reforçant una espanya castellanista que mai va fer un pas enrere, jo encara recordo les negociacions en l’elaboració de la “sagrada Constitución” i recordo com el malaguanyat Xirinachs s’estavellava una i altra vegada contra la pared Nacional Escanyola, sense rebre l’ajut dels senadors “catalans”, i sabeu o recordeu un dels qui més s’hi oposava? Doncs en Josep Benet, el capitost de “L’Entesa dels catalans” grup senatorial català majoritari. Mai van voler negociar en ell les seves esmenes, mai van voler debatre les seves suggerències, el grup senatorial d’esquerres “Entesa dels catalans” li va fer front, els demès li van fer el buit. És massa radical deien, i potser en alguns aspectes si que ho era pel moment que vivíem, però això no ens pot fer oblidar la tebior dels altres mentre les esmenes d’en Fraga s’anaven aprovant una per una al Congreso de los Diputados. Aquestes actituds catalanes son les que han convençut als espanyols que la guerra política amb els catalans la tenen guanyada, doncs l’altra ja fa anys que la van guanyar.

O sia que només tenen la culpa del que ens passa els espanyols? Doncs no senyors, mirin, aquí n’hi ha molts de culpables, culpables que ara només somiquen i miren cap una altra banda dient-nos com de dolentots en son aquests espanyols. Potser el senyor Mas no en tingui cap culpa doncs era massa jove i no recordo si en aquell moment ja militava a CDC o no, però el seu partit si que en te molta part de la culpa, molta, i ell n’és hereu d’això. Quan s’accepta una herència es fa amb totes les conseqüències, els bens i els dèbits i no en pots defugir. També en son culpables el partit que s’anomena PSC i llavors era PSC-PSOE (un nom molt més apropiat) i els hereus, també, del PSUC. Tots aquests van col·laborar amb l’estat espanyol a donar-li carta de credibilitat democràtica europea i mundial cosa que sense Catalunya mai hagués assolit. Calia en aquell moment haver marcat el fet diferencial català amb força i rotunditat sense acceptar el “cafè para todos” hereu edulcorat de la LOAPA fracassada. A uns polítics consistents se’ls pot enganyar un cop mai dos, ni molt menys centenars, cada dia.

Per tant, que des d’aquest organisme que en denominen Generalitat i que a la veritable i original Diputació del General de Catalunya li faria caure la cara de vergonya en veure com s’havia adulterat el seu real sentit i poder, que no ens diguin ara que “el projecte ha fracassat”, no senyors, el projecte va ser una miserable pèrdua de temps, energies i il·lusions que vostès han malbaratat tots aquests anys dilatant allò que podria haver sigut viable si no s’haguessin limitat a ser una simple i vergonyant gestoria de Madrit a Catalunya. No els hi caurà pas la cara de vergonya? Quin polític que es preciï prefereix com diuen a València “ser cua de lleó abans que cap de rató” Quina poca ànsia nacional! Quina poca ambició de país!!. No pot fracassar allò que mai va existir!.

Visca la Pàtria

No falta qui ens alerti dels perills de la polarització cultural identitaria a Catalunya entre espanyolistes i catalanistes. Alguns veuen en la desinflada del PSC la desinflada d’un coixí que apaivagava la confrontació dels dos nacionalismes, procurant-nos una sana aparença de normalitat i convivència. En opinió d’altres, aquesta aparença amaga un procés real d’aculturació de Catalunya, “que surjan los efectos sin que se noten los cuidados”, aculturació deliberadament perseguida.

La pretesa “normalitat convivencial” a l’ombra de la jurisprudència espanyola afirma que Catalunya és bilingüe, però el fet és que coneixem poques persones bilingües, lo normal és que els ciutadans, a Catalunya i arreu, tinguem una llengua pròpia, castellana o catalana, que puguem fer ús de més d’una llengua no ens fa bilingües.

La realitat és que el castellà és una imposició normativa espanyola, que te cura dels drets col·lectius dels espanyols a Catalunya, obligant als catalans a parlar l’espanyol per tal de preservar la espanyolitat dels espanyols a Catalunya. És a dir que la Constitució Espanyola garanteix la okupació de Catalunya per part de ciutadans espanyols sense que aquests es vegin torbats pels catalans en cap circumstància.

Ara resulta que els espanyols pretenen posar a proba el sistema jurídic espanyol reclamant a l’Estat el seu dret de parlar espanyol arreu del territori “nacional”, davant de la pujança del Independentisme, l’espanyolisme tensa la corda sense complexos i pretén demostrar que la “llengua común” te un rang superior a les “perifèriques” i “excloents”.

La qüestió és que les lleis del Parlament no poden passar per davant de les de l’Estat, i si ho tinc ben entès, a Espanya l’única llengua que els espanyols tenen la obligació de conèixer és l’espanyol, el TC ha sentenciat varies vegades en el mateix sentit a Euskal Herria i Galicia.

“En directa conexión con el carácter del castellano como lengua oficial común del Estado español en su conjunto, está la obligación que tienen todos los españoles de conocerlo, que lo distingue de las otras lenguas españolas que con él son cooficiales en las respectivas Comunidades autonomas, pero respecto a las cuales no se prescribe constitucionalmente tal obligación. Ello quiere decir que sólo del castellano se establece constitucionalmente un deber individualizado de conocimiento, y con él, la presunción de que todos los españoles lo conocen”.

Comentaris respecta d’aquestes sentencies expliciten la cura de la legislació espanyola respecte de la “igualdad de derechos i deberes entre todos los espanyoles”.

“Se ha puesto el acento, respecto de la eventual inconstitucionalidad de las obligaciones lingüísticas impuestas en la actual redacción del Estatut, en que, en flagrante transgresión de la igualdad de los ciudadanos consagrada en el artículo 14 de la Constitución, aquéllas suponen que los españoles con vecindad catalana tienen más deberes que, a día de hoy, los de vecindad en el resto de España, que sólo la tienen respecto una sola lengua española”.

Com bé es veu, la “catalana” no és una nacionalitat sinó una “vecindad”.

Catalunya no ha estat mai, com a tal, subjecte de cap contracta constitucional. La Constitució Española és un contracta entre individus tots igualment espanyols.
Podeu veure “Urka bidean”, http://blocgran.cat/?p=6607 on s’exposa amb claredat l’estatus jurídic que gaudim.

Al govern de Catalunya se li gira feina, en Antoni Puigverd diu a La Vanguardia en dia 12 de setembre, “…: controlar el dèficit tot reduint els serveis bàsics, bregar amb l’Estat per reduir la solidaritat catalana, desenvolupar models d’excel·lència, reindustrialitzar el país, fomentar les exportacions, encaixar l’atur, lluitar per a les infraestructures (Aena, corredor mediterrani). Ni Hèrcules aconseguiria fer front a tants treballs!”

Catalunya ha anat creixent en llibertat per tal d’encarar totes aquestes feines però no s’ha emancipat jurídicament i per tant és un adolescent, la subjecció econòmica i política inherent a la dependència jurídica de l’Estat espanyol ens inhabilita per fer ús d’aquestes llibertats amb eficàcia, és com si haguéssim de fer una paella per a cinc-quanta persones amb un càmping-gas.

L’apel·lació a una suposada cohesió social, que és en realitat un eufemisme per a descriure una coexistència no confrontativa que permet la il·lusió tant al catalanisme com al espanyolisme de créixer sense límits a Catalunya, si bé és cert que els catalans hem sabut articular la possibilitat de que tothom que ho vulgues es pugues integrar, és un xantatge que branda de forma més o menys subjacent l’amenaça d’una confrontació que ningú vol, però que és una coerció per a tal que res es mogui, just ara que Espanya es vol reestructurar en una nova transició neoespanyolitzadora.

Mentre en Mas tracta d’encoratjar-nos dient-nos que la transició nacional està en marxa, les esquerres a Catalunya toquen el violí.

El PSC diu que no hi pot haver cohesió “nacional” sinó hi ha cohesió “social”, que és tant com dir que només consideren el fet nacional de manera instrumental al servei d’una realització ideològica, com si la cohesió social depengués, només, d’uns drets pretesament garantits (per l’Estat espanyol) igualment a tots els individus.

ERC s’ha afartat de blasmar el nacionalisme, l’ha classificat de “essencialista” i l’ha despullat de qualsevol càrrega ideològica, coincidint amb el PSC tant en la instrumentalització del fet “nacional” com en el model social a construir, “només acceptarem una nació al servei del socialisme”.

La Nació, però, no es defineix per a una adscripció ideològica, ni tampoc tan sols per a una adscripció cultural identitaria tot i que li és imprescindible, La Nació es defineix sobre tot per a la emancipació jurídica.

En les actuals circumstàncies, fer l’aposta per l’eix ideològic menystenint La Nació, és donar ales als espanyolistes colonitzadors, i un molt mal servei a Catalunya.

Si volem continuar vivint com a catalans a Catalunya “ni un pas enrere” no ens és ja suficient, el que ens cal és “caminar endavant”, i per això cal que anem tots aplegats cap endavant.

En un futur pròxim, la pèrdua de batalles com “el pacte fiscal”, posaran en clar, a la vista de tothom a Catalunya, de tothom que ho vulgui veure, que l’adolescència és una edat meravellosa per a somniar, però que per a fer-se un Futur cal la emancipació, sobre tot si has tingut la desgràcia de caure en una família que et vol mal, una mare absent i un pare maltractador que t’explota tant com pot.

Fer-se gran és prendre responsabilitats i a vegades córrer riscos necessaris.

L’única garantia d’emancipació jurídica pels catalans és la Constitució de Catalunya, podem fer això, si anem plegats, o podem seguir tocant el violí cadascú a la seva bola, amb el final conegut de mort de l’artista.

Catalans ara Catalunya!!!!, Lliure!!!!.

Encara.

Em vull disculpar amb els que vàreu anar als jardinets de Gràcia per la diada, jo hi vaig arribar a dos quarts de cinc i no hi vaig trobar ningú, si bé pel camí de baixada una trucada d’en Xess va fer possible que ens apleguéssim un xic més amunt del carrer Aragó.

En l’Arc del Triomf estant, una trucada d’en Morgades amb va alertar de que algunes persones havien estat en els jardinets de Gràcia, ho sento, assumeixo tots els retrets que em vulgueu fer, el cert és que comptava amb que la manifa no començaria al menys fins dos quarts de sis.

Aquesta setmana m’ha tocat publicar l’article just quan acaba la diada de l’onze de setembre. Quan escric això encara no tinc ni idea de com haurà anat el dia. Suposo que l’última parida del TSJC, apart de que CiU, fent-se els ofesos en traurà un bon redit electoral, haurà ajudat a escalfar l’ambient i a que hi hagi més gent indignada al carrer.

Reconec, que si pogués també hi vindria aquests actes, però més que a reivindicar quelcom, com una bona excusa per reunir-me amb molts de vosaltres, per passar un bon dia i intercanviar opinions. Personalment, si sóc sincer, cada dia m’afecten menys tots aquest afers. Si els espanyols em volen tocar algun ressort, em sembla que cada dia ho tenen més difícil. Perquè cada dia passo més d’ells, dels seus tribunals, de les seves lleis, de la seva catalanofòbia, del que pensin o vulguin fer, del fals esperit democràtic, del “atado y bien atado”, del “campechano”, hereu de qui ens va privar del nostres drets, en definitiva del seu imperi capós i decadent. Cada dia que passa veig més clar el futur més enllà d’Espanya, el nostre esdevindre esta lluny d’ells. Ja fa temps que he aprés que no hi ha res a fer. És més, no crec que tinguem cap dret a continuar intentant canviar-los i que ells tenen dret a ser com són.

M’ho miro com en la faula de la granota i l’escorpí. Suposo coneguda per tots, però per si algun despistat ara no la recorda, la resumeixo. Llegir-ne més »

Nosaltres tenim un objectiu. Es diu: Un Estat Català en el si de la Unió Europea. Com en qualsevol aspecte de la vida, assolir un objectiu difícil, i aquest ho és, requereix una sèrie de requisits que cal satisfer. Un d’ells, òbviament, és que la nostra acció sigui més eficaç que la dels que s’oposen al nostre objectiu.

A priori, sembla que aquest requisit no l’acomplim, però això no és cert. Va ser Arquimedes qui va dir: “Doneu-me un punt de recolzament i aixecaré el món.” Tothom sap que si tens una palanca prou resistent i saps trobar un punt de recolzament adequat, amb poca força pots aixecar grans pesos.

El punt de suport on hem de recolzar la nostra palanca és el convenciment que ho podem fer, que si ho volem podem ser independents.

Estic segur que aquest és el principal requisit que ens manca, el convenciment, la fe. Altres cops he comentat que possiblement, si féssim la pregunta a una mostra prou significativa sobre “Sí” o “No” a la independència, el “Sí” podria imposar-se, però si la pregunta que féssim és referís a les nostres possibilitats de ser independents les coses serien ben diferents. No en tinc proves però sí la intuïció de què això seria així. Al nostre país existeix el desig de ser Estat però no estem convençuts que ho puguem ser. Aquest és un seriós inconvenient i això explica algunes declaracions polítiques, sovint criticades, sobre el que hem de fer en un futur immediat.

Si jo fos una persona poderosa, en el sentit de tenir un gran capacitat de convicció i molts recursos per organitzar campanyes adreçades als nostres conciutadans, sé què faria. Invertiria temps i diners, cercaria les millors estratègies de màrqueting i faria servir tots els mitjans de seducció, no a convèncer als catalans de la necessitat de la independència, sinó a fer-los veure que si ho volem, ho podem aconseguir.

A mi no m’agraden els moviments basats en la testosterona, cal tenir-ne, és clar, no serveixen més que per generar frustracions i discussions entre els que volem el mateix. A mi m’estimulen els moviments dirigits per la intel·ligència, en el sentit més ampli, i en els que l’estratègia és el centre de gravetat.

Malauradament hi ha una sèrie de tòpics, potser algú en diria paradigmes, que estan instal·lats en l’inconscient de la política, que fan inviable el canvi de paradigma. No fan possible l’acció que faci que la gent cregui.

Quan veig actuar o escolto a determinades persones observo en alguns casos intel·ligència política. Penso, potser sí, però al final dic “no”. Crec que s’ha d’actuar diferent. Hem de canviar les creences dels nostres companys. Fer això, implica actuar menys amb la lògica política habitual i establerta i fer servir la intel·ligència interpersonal. Malauradament, quan veig que alguns polítics ho intenten, pocs ho fan, també veig que immediatament apareixen les típiques reaccions d’aquells que són incapaços d’entendre que per guanyar la batalla cal crear un equip cohesionat, capaç de crear sinergies. Si deu persones, una a una, intenten moure un cotxe, segurament no ho aconseguiran, però juntes segur que sí que ho faran. Els moviments independentistes, de tot tipus, ens comportem com en el primer cas. Llencem les nostres forces. També cal adonar-se que l’acció ha de ser coordinada. Si observem un caiac portat per dues persones veurem que corre més si els moviments estan coordinats. Sovint ens anul·lem.

Jo no puc dir que massa gent m’hagi fet cas en res, segurament em manca la intel·ligència interpersonal necessària. Potser també em passa que quan veig que els meus interlocutors estan instal·lats en un discurs, interessat o no, que no canviaran, dimiteixo, ho deixo per impossible. Amb tot, estic convençut que no estic equivocat.

Fins aquí, les meves certeses. Ara entraré en un terreny relliscós. L’anàlisi del comportament del Govern, concretament del seu president. Aquí, segur, es mescla allò que crec i allò que vull i no sé discernir prou on està la ratlla de separació. Quan dic el president no incorporo tota la federació de CiU, allà hi ha molts blancs i negres. Tinc les meves notòries diferències.

Encara que, com saben els que em coneixen, jo de navegació no entenc un borrall, però la física elemental la conec una mica i agafo aquest símil perquè m’ha vingut sovint al cap arran del discurs de navegant que va fer Artur Mas en prendre possessió.

Abans d’això, però, què transmet Artur Mas? Jo diria que amics i enemics acceptaran que emana fermesa i credibilitat. A vegades vol ser irònic, la qual cosa al meu parer no li escau, el prefereixo lògic i contundent. M’agrada més de president que de candidat. Sovint sembla que reaccioni tard, però quan diu, diu exactament el que vol dir i difícilment se li escapa una paraula que no vulgui dir. Jo no crec que ni amics ni enemics dubtin d’ell quan afirma alguna cosa. Sovint és volgudament ambigu i cal llegir entre línies. En aquest punt és on puc errar, en la lectura entre línies, i és aquí on les discrepàncies amb els meus amics i amb els que volen el mateix que jo poden sortir, de fet hi surten.

Si acceptéssiu que Artur Mas vol portar el vaixell, Catalunya a la independència, què diríeu? que té el vent de popa o de proa? Segur que diríeu que el té totalment en contra. Les forces contràries són enormes. Tot l’Estat espanyol i la “cinquena columna” instal·lada a Catalunya no són gens menyspreables. Un bon navegant té eines per determinar exactament l’angle del vent.

Si algú de vosaltres és navegant em podria corregir si m’equivoco i explicar-m’ho bé, però si no vaig errat, en aquestes condicions, per portar el vaixell a destí cal navegar en ziga-zaga i aprofitar l’impuls del vent per avançar. El trajecte serà molt més llarg que el que es faria en línia recta, però si ens posem contra el vent anirem enrere mentre que en ziga-zaga arribarem a port. Quin és, però, l’efecte que treiem d’observar el moviment en un curt espai de temps? Doncs que veiem que el vaixell no va en la direcció que volem que vagi. Aleshores ens enfadem i comencem a criticar.

Tanmateix, pensem una mica en quina és la força que mou un vaixell de vela? El vent. No hi ha dubte que ens mouríem més ràpid amb el vent a favor, però, amb tot, amb el vent en contra ens mourem cap allà on volem si el capità és un bon pilot. Agraïm doncs a aquells que ens bufen en contra, sense vent, sense enemics, no ens mouríem i Catalunya seguiria instal·lada en un conformisme anihilador. Millor amb el vent en contra que sense vent. Millor pel nostre objectiu que ens ataquin que no que no ens facin ni cas.

Si això és cert i som capaços d’entendre-ho així, està clar que, sense renunciar a les nostres idees polítiques, que cadascú es quedi amb les seves idees liberals, socialdemòcrates, socialistes, hem de donar suport a totes aquelles accions que ens facin avançar cap a la llibertat. Però hem de fer servir la intel·ligència i inhibir les reaccions emocionals que només serveixen per enfortir els que ens volen una regió espanyola amb algunes particularitats.

Abans parlava de convenciment i sinergies. Si som capaços de transmetre que estem units, el nombre de persones que creuran que el nostre objectiu de país és possible es multiplicarà. Tot el suport en aquelles accions que el Govern faci en defensa dels nostres objectius, tot acceptant la nostra feblesa perquè sempre lluitem contra la prepotència d’un gran estat, ens ajudarà a assolir l’objectiu comú. Hem d’entendre que el camí no serà recte, que la ziga-zaga és necessària.

Cap xec en blanc, crítics quan ho haguem de ser, però generosos i junts en la lluita cap a la llibertat.

Ens veiem diumenge a la Plaça Urquinaona. Ara us deixo amb el poema d’Ausiàs March, musicat i cantat per Raimon que m’ha inspirat el títol i que sempre m’ha agradat (escoltar la cançó):

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar;
Xaloc, Llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo Grec e lo Migjorn,
fent humils precs al vent Tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn;
grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets;
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descoberts no seran.
En lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu que ens ha lligats,
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè Amor per mort és anul.lats;
mas io no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Io só gelós de vostre escàs voler,
que, io morint, no meta mi en oblit;
sol est pensar me tol de món delit
—car nós vivint, no creu se pusca fer—:

aprés ma mort, d’amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit,
e, io forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu!, ¿per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell io em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me dol,
tement, fiant de tot l’avenidor.

Io són aquell pus extrem amador,
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puis io són viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor io só dispost,
mas per mon fat Fortuna cas no em porta;
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.

Io desig ço que em porà ser gran cost,
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fér, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els calrà donar fe
al que Amor fora mi obrarà;
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós io en sent més que no en sé,
de què la part pijor me’n romandrà;
e de vos sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Alguns blocaires que escrivim habitualment per la xarxa, aquí i allà, fa temps que “exhibim”, a vegades, un llenguatge que es podria qualificar de agosarat o inclòs “fora de to”, gruixut en excés, maldestre, inapropiat, etc.

Jo mateix he utilitzat d’ençà fa temps, termes com “colonització”, “síndrome d’Estokholm” , “genocidi”, “la llei de l’Impèrium”, “traïdors”, “telepredicadors”, etc, d’altres com l’amic Joan P., per exemple, s’ha referit sovint a la Generalitat com a gestoria de l’administració central de l’Estat a Catalunya.

Tota aquest tipus de terminologia no es correspon amb la terminologia oficial i formal que pretén descriure la nostre realitat sociopolítica.

Així, per exemple, allò que jo en dic “genocidi” és en realitat una transmutació cultural que va en favor de les majories que han vingut treballar a Catalunya i a fer-nos progressar, per què en un estadi de “llibertat democràtica” allò que vol la gent s’acaba imposant.

“La síndrome d’Estokholm” és en realitat el capteniment de gent assenyada i educada, que en l’ús dels seus hàbits folklòrics a ca seva no vol molestar ni ofendre als forasters que habiten casa seva, tot i que ells, els forasters, això sí, es comportin com a cal sogre.

“Els telepredicadors” son en realitat informadors assenyats i responsables que ponderen els fets polítics de manera objectiva, que glosen com es correspon a aquells que defensen Catalunya de la millor manera possible, defensant l’ordre establert, això és defensant España.
“Els telepredicadors” son en realitat opinadors formats i capacitats que fan les “crítiques” ponderades i oportunes, tant de l’establishment polític que te l’alta responsabilitat de menar la gestoria de l’administració central de l’Estat a Catalunya com d’aquells que hi aspiren, a qui han de defensar si s’escau, dels insults barroers de gentola i saltataulells com jo que els qualifica de “traïdors”, fins aquí podríem arribar!. I així seguint.

Així doncs, alguns més que d’altres som objectius fàcils de retrets com “les formes us perden”, “així ningú us pot prendre seriosament”, “amb aquestes formes malmeteu la lluita”, etc. Retrets comprensibles. Valgui a dir que en el meu cas he procurat sovint extrapolar les formes del llenguatge i amb això agafar distància respecte del discurs oficial que també sovint és extremadament curós de “lo políticament correcte”.
He volgut extrapolar el discurs formalment per a bastir uns continguts que fessin de contrapunt al discurs oficialista “políticament correcte”. Algú ho havia de fer!.

Emperò, no escric això per a justificar-me, no en absolut.
A Espanya les crisis solen caure sobre mullat, per què la mullena li és consubstancial, i ara la crisis econòmica i financera no fa res més que remoure les aigües estancades posant a la vista i a l’olfacte la descomposició orgànica putrefacte en estat avançat d’un corpus corruptible.

Ara els FETS es contraposen a les PARAULES, els fets son el relat que posa en rellevància el marc retòric del discurs oficial i oficialista políticament correcte.

Per terra, mar i aire, i sota el pes de la Llei de l’Impèrium, ara els fets ho ratifiquen més que mai, els espanyols posen la directa.
I el nostre establishment polític?, que fa?, a que es dedica?.

Bé, C’s viu de fer de peó de brega, ara està per a denunciar als ajuntaments pel rotllo de la bandera ecspanyola.

El PP a Catalunya fa el discurset en favor de complir la Llei (de l’Impèrium) i la lluita en contra la crisi i bla bla bla, diu que els catalans som bilingües com si ho haguéssim escollit!
El PP a Catalunya ha crescut com a resultat d’impostar un rol d’ordre contraposat al model de “barra lliure” i al que això te a veure amb la immigració.

El PSC, és un fervent defensor de la Espanya constitucional i del model autonòmic de la transició. Per tant, és acrític amb les decisions del Congreso de los Diputados.
Centre el discurs en una retòrica “progre” de defensa dels drets socials com si creixessin en els arbres, i res més. Foten mà i instrumentalitzen tot allò susceptible de ser eina retòrica, mareigen la perdiu amb el terme “catalanisme polític” de manera perversa.

La història dels grups i partits desacomplexadament independentistes és per a llogar-hi cadires.
En Carretero i associats menystenen a en Espot i C.A. per que son quatre arreplegats i ells, Rcat, tenen més d’un miler d’associats. Alguns reagrupats es permeten insultar públicament al senyor Espot a la xarxa.

A la seua vegada SxI tracte com a uns arreplegats a Rcat, es presenten per separat a les eleccions autonòmiques. Rcat zero representants i RxI quatre, dels quals el trànsfuga senyor Laporta, en veure el desastre, els deixa penjats.

ERC ha anat davallant de manera espectacular des de els anys 2.003-2.004.
El 2.003, a les autonòmiques va aconseguir 542.046 vots, una representació del 16’47% que li va donar 23 representants, i a les generals del 2.004 varen aconseguir 635.692 vots!, espectacular.
El 2.010, a les autonòmiques, 218.046 vots, el 7%, 10 representants.

Tots coneixem les causes de la desfeta.
En Puigcercós ho deixa, i comença un procés de “renovació” esperançador. La vella guàrdia, Anna Simó, Ridao, Bonet, Llorente, Minoves, Amorós, etc, prenen posicions per tal de continuar remenant les cireres, decebedor. Amb tot, en Junqueras aconsegueix fer-se amb el lloc de comandament, i promou a un independentista de la “societat civil” per anar de número u a Madrid. En F. Requejo declina la invitació argumentant que potser caldria que ERC tingués la casa i rumb més esclarits. Un nou candidat, en A. Bosch, actor important en el procés de consultes a Barcelona, infla les veles de la esperança.

Ah però!, seguint la tradició més nostrada de imbecilitat pura, diuen que res, que de coalició independentista res de res, que les sigles ERC son d’un valor tan gran que no es poden amagar sota unes altres, això sí, qui vulgui se’ls pot sumar.
Quanta generositat, quant d’amor a La Pàtria, no me’n sé avenir, estic astorat, visca la tradició que tantes victòries ens ha donat!.

Bé, “traïdors”… pot ser no, però imbècils de solemnitat sí, si ells, com tothom, tenen el dret a ser el que vulguin, jo com tothom tinc dret a opinar el que vulgui.
Jo no els votaré ni fart de vi.

El desori del Tripartit i la incapacitat manifesta per part dels independentistes d’articular una resposta política global de País ha procurat un gran èxit a CiU en les darreres eleccions, tant al Parlament com en les municipals.

CiU, sempre s’ha presentat com a un partit d’ordre i rigor, tot i així en l’advent de les darreres eleccions al Parlament ens va vendre “una transició Nacional” de la mà del “dret a decidir” començant per aquelles qüestions en que hi hagués un ampli consens entre la ciutadania de Catalunya, això és un nou “pacte fiscal” homologable amb el concert econòmic que Euskal Herria te amb l’Estat.

Ara, el fets emplacen tot aquest pla d’acció polític directament a les escombraries, i la obsolescència de la nostre classe política i del nostre Parlament és palesa, evidenciada per a la classe política espanyola. Un cop dur, mortal de necessitat, per a tots aquells apòstols del “influir i fer-nos respectar a Madrid”.

En Mas diu que “no ens volen”, ha trigat un xic en entendre el missatge, li han hagut de pintar a l’oli.

“Houston, Houston, tenim un problema, no ens estimen …!, i ara que fem?”, o, i ara quin pinso li donarem al ramat per a sadollar-lo?.

Mentre en Mas s’ho rumia en Duran reivindica “La España constitucional de las comunidades autònomes garantia de libertades”, es declara fidel al “esperit” de consens del 78, (quina collonada!, les batalletes del iaio…) reivindicant així la espanyolitat dels catalans. Més papista que el Papa i més espanyolista que els espanyols.

Pel que fa al conflicte lingüístic, és un conflicte de Justícia, no d’eficiència.
El entossudir-se a demostrar les bondats de l’actual model de immersió no arregla res, la bondat i eficiència de la immersió ja les coneixem, tothom les coneix. NO, no es tracta d’això, sinó de Justícia, i en aquest terreny la Llei de l’impèrium és meridiana i clara.

La Llei dels espanyols beneficia als espanyols…la solució pels catalans la sabem tots, Independència, tot el demés és entregar-se a peus dels cavalls de l’enemic.

Les sentencies es valoren qualitativament i quan son noves generen jurisprudència, tothom ho sap, recórrer la sentencia del TSJC davant el TC és un “qui dia passa any empeny”, no soluciona el problema, com a molt el posposa, allargant així la situació de dependència i inseguretat jurídica.

Mentre els catalans toquem el violí i lladrem a la lluna els espanyols van per feina.
La Espanya de les autonomies és morta, i si no ens espavilem ens enterraran per sempre més.

Game is over.
CiU te que actuar, és el que s’espera del govern d’una Nació, aviat sabrem de quina fusta estan fets.

Personalment, donades les circumstàncies, em sembla que una manifestació per a la Independència de Catalunya de plaça Urkinaona a l’Arc del Triomf és ridícula, més encara en el dia Nacional de Catalunya, només faltaria que ens fiquessin en una gàbia i ens llencessin cacauets. A mi no em satisfà.
Alguns sortirem des de els jardinets de Gràcia tres quarts d’hora abans que arrenqui la manifestació a plaça Urkinaona, passeig de Gràcia avall, per aplegar-nos amb la manifestació a plaça Urkinaona.
Hi esteu tots convidats.

Visca Catalunya Lliure!!!!

La nova cara del socialisme.

Sobre la tornada dels socialistes millor passar-hi de puntentes. Recordar només, com n’era de ben consolidada la nostra economia, que passava per davant de la italiana, i aviat estaria a l’altura de la francesa. La pretensió d’entrar al G8. Les nostres entitats bancaries tenien que ser un exemple pel món. Tot parides mentals, semblants a les que va dir la Pajin amb motiu de l’encontre de l’Obama i en ZP, quan aquest ocupava la presidència de la UE (per mi que cobra tant aquesta noia per no fer res , que per justificar el sou, acaba per excedir-se). El nyap o bunyol de la “llei de la dependència” ràpidament traspassada a les CCAA, sense un finançament clar. L’”Aprovaré l’estatut que sortirà del Parlament”. La compra de vots a 400 euros el vot. El “Plan E”. I la famosa negació de la crisi. Són suficients fets per avergonyir a qualsevol.

El que si vull senyalar, pel que fa principalment a Catalunya, és que tant se val que manin els uns (PSOE) o que manin els altres (PP) i no em satisfà que em recordin l’augment de finançament i el nombre de traspassos de competències a la Generalitat en la primera legislatura del PP. Perquè tal com deia en l’article anterior, tot va ser per pur interès i més que se’ls hi hagués pogut treure.

La concepció que tenen de l’Espanya moderna a crear i de l’encaix de Catalunya en aquesta, és exactament igual. Alguna mínima variació en la forma o el talant, però al fons la mateixa idea. Llegir-ne més »

Espanya és un invent modern, gairebé contemporani, data del segle XVIII i és el resultat d’una guerra. Abans això que en diuen Espanya era una confederació, desequilibrada això sí, els castellans mai no han entès el significat d’aquestes coses. Hi havia Les Espanyes. Nascudes quans els reis catòlics van decidir governar junts i acaben quan entren els Borbons. Comença l’Espanya absoluta i la nació catalana, que estava bastant menystinguda, passa a ser pràcticament una colònia, l’Espanya assimilada, com mostren els mapes d’aleshores. Des de Felip II la confederació i el regne absolut van anar decaient, poc a poc en alguns moments, acceleradament en altres. L’Espanya decadent va arribar a creure recentment que podia ser algú, quan el millor governant de la història, José Luís Rodríguez Zapatero, va atrevir-se a dona lliçons d’economia als alemanys. Li va durar poc la prepotència, ara és una ridícula marioneta en mans de la Sra. Merckel descavalcada de qualsevol decisió real.

La geopolítica fa que aquest estat decrèpit estigui entre els països desenvolupats, però mai no ha estat capaç de fer les coses que calien. Les seves misèries, supèrbia, enveja, han fet passar sempre per davant l’esperit de fastiguejar als altres encara que això impliqui un perjudici. Així ha anat tot. Malauradament el “seny” català li ha anat donant oxigen amb el “lloable” objectiu de salvar Espanya de la ruïna.

Aquests darrers anys l’Espanya de sempre ha decidit “assimilar” definitivament Catalunya i fer que aquesta Catalunya espanyola no destaqués gaire entre la mediocritat espanyola. Només Madrid i les seves delegacions sempre subsidiàries. Estatut avortat, guerra al català, reforma exprés de la Constitució menystenint a tots els que no eren espanyols de pro, etc.

Avui hem tingut dues mostres d’aquest feranticatalà. Una és la notificació del TSJC que dóna dos mesos a la Generalitat perquè el castellà sigui llengua vehicular a l’escola. El seu incompliment, adverteix el TSJC, pot comportar multes de fins a 1.500 euros pels funcionaris o autoritats que no compleixin aquesta interlocutòria i la sentència del Suprem, com havia demanat Convivència Cívica Catalana, que va donar suport als pares.

També avui el Congrés dels Diputats ha aprovat la reforma de la Constitució amb els vots favorables de PSOE, PP i UPN, mentre CiU i PNB no han votat i ERC, EU-ICV, BNG i Nafarroa Bai han abandonat el Congrés en senyal de protesta abans de la votació. Un triomf del saber fer espanyol. L’Espanya homogènia.

Ahir el president de la Generalitat, Artur Mas, ja va avisar el PP i el PSOE que Catalunya i Espanya estaran cada cop més lluny i més separades si no atenen les esmenes catalanes a la reforma constitucional. Els convé escoltar-les i fer cas d’aquestes esmenes, deia Mas, perquè si no ho fan, cada vegada la distància de tot tipus, també la distància emocional entre Catalunya i Espanya anirà creixent. També va garantir que el govern combatrà per tots els mitjans totes aquelles imposicions d’òptica centralista que limitin l’autogovern de Catalunya. I va afegir que PSOE i PP passen de Catalunya. Tot això ho deia avabs de la dissortada interlocució del TSJC.

Per la seva banda, Josep Antoni Duran i Lleida va dir que José Luís Rodríguez Zapatero és un irresponsable. Va assenyalar que la línia vermella en les negociacions que manté amb PSOE i PP per oferir el seu suport a la reforma de la Constitució és que no es limiti la capacitat financera de Catalunya. Òbviament els espanyols no li han fet ni cas i han passat de tot el que no sigui la joseantoniana “Espanya: Una, Grande y Libre”. Fa molt de temps que els espanyols passen de Catalunya i, tranquils, ja han creuat totes les línies vermelles, per “responsabilitat” espanyola, per salvar Espanya de la catàstrofe sense adonar-se’n que donen el cop de mort a l’Espanya dels darrers tres segles.

Ahir el diari El Punt AVUI ens obsequiava amb l’editorial: Espanya es refunda, i Catalunya? Al final l’editorial ens diu: Arran d’aquesta situació els partits catalans que encara no s’han lliurat als designis de Madrid tenen l’opció de plantar cara en una batalla perduda, com és la del respecte a les altres realitats nacionals, o bé començar un procés de desconnexió tan mesurat com es vulgui però inequívoc. En aquest model d’estat espanyol, una Catalunya amb personalitat pròpia no hi cabria encara que volgués.

Han plantat cara? Sí. De dues maneres diferents, amb un cop de porta uns i asseguts impassibles els altres, els partits catalans no han votat aquest despropòsit hispànic. M’hagués agradat més que tots ells haguessin marxat, però els de CiU, amb el PNB, no han volgut barrejar-se en un cocktail que no els agrada. Resultat, el mateix.

Fa quatre dies Catalunya tenia habitants inequívocament espanyols, aquells que eren independentistes declarats i els “sí però no”. La prepotència espanyola mou a la velocitat de la llum als “sí però no” a posicions independentistes. Als “sí però no” els deixen sense arguments. El lloat seny català, fre de la nostra llibertat, ha de deixar pas a l’acció, tan prudent com es vulgui, però acció. El moment en què a Madrid vegin que “hem perdut el seny” es rebel·laran i haurem guanyat la llibertat. En el moment que deixin de creure que som gossos que bordem i no mosseguem canviaran l’estratègia. L’enfromntament polític estarà servit.

Fins i tot el confederal Josep Antoni Duran i Lleida va dir que la reforma de la Constitució era la ruptura del procés constituent, un procés en el qual el seu partit havia participat d’una manera decisiva, i que si la reforma tirava endavant podia haver-hi un xoc de trens de conseqüències imprevisibles. El polític més valorat, el sum sacerdot de l’oracle dels déus al que consulten tots els polítics va entonar el Cant de la Sibil·la i va profetitzar la fi del món que s’havia construït al 1978.

Ara ve l’Onze de Setembre i el portaveu del Govern, Francesc Homs, ha constatat que la Diada arriba aquest any en un clima preocupant per la reforma constitucional, similar al de l’any passat amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. En roda de premsa ha opinat que aquest Onze de Setembre tornarà a ser una fita important per fer sentir la veu del país davant d’esdeveniments com la modificació de la Constitució, que el Govern veu amb molta preocupació. Dubto que el país faci massa, és l’hora dels polítics i és el que han de veure ja d’una vegada. O potser sí, tant de bo. Alguns segur que hi serem,

Jo crec que d’alguna manera el Govern no acatarà la sentència del Tribunal Suprem i no farà l’espanyol llengua vehicular. No sé molt bé preveure com reaccionarà el president Mas, però insistentment li estan donant totes les eines per plantejar la independència. Imagino que està traient foc pels queixals. Artur Mas té un full de ruta, no tinc el més mínim dubte, i no el mouran, és dur. Evidentment no sé quin és, però vistos els seus moviments i declaracions crec que donarà a més d’un alguna sorpresa. Potser està cansat de veure com els jutges espanyols anul·len les decisions del poble. Potser és “constitucional” però no és allò que entenem per democràtic. Com diu Oriol Junqueras: La voluntat democràtica dels ciutadans no pot estar sotmesa a una sentència d’una derivada d’una institució espanyola. Si això és desobediència civil, doncs és desobediència civil.

De moment la Generalitat presentarà recursos i tothom, menys els anticatalans de sempre, PP i Ciutadans, s’ha manifestat en contra de la interlocució. Òmnium i altres entitats clamen per la insubmissió. És el resulta de la sentència del Tribunal Constitucional, dels onze magistrats que ens van negar el pa i l’aigua. Recordo que un parell de dies després, a la Plaça de Sant Jaume, sobre una tarima, davant d’un centenars de persones deia que calia agrair a aquells onze pares de la pàtria una sentència que ens obria el pas a la independència. És així. Els resultats d’allò els vivim ara contra el català. Han creuat la línia vermella dels catalans.

L’odi que en tots els diaris digitals espanyols ens demostren, articulistes i amb més virulència comentaristes, és cada dia més gran. No podem viure junts és impossible seguir així. El gran estadista, José Luís Rodríguez Zapatero, auxiliat per Mariano Rajoy, que va veure amb claredat que l’odi a Catalunya era un font de vots, han estat els nostres aliats, ells són els que han donat el cop de destral al coll d’Espanya. Ara el socialistes intentaran dir que això no va amb ells, s’equivoquen. De nen m’ensenyaven que la mentida també pot ser per omissió. Quan un es rendeix i calla és també culpable. O és el que no denuncia un crim.

Tinc la certesa que Espanya agonitza, que l’Espanya dels tres cents anys potser no els arribarà a complir perquè tornarà a renàixer Catalunya. Naixerà una nova Espanya a la que desitjo el millor i unes bones relacions amb Catalunya, bàsicament perquè el pare de Duran i Lleida viurà en un altre país, no voldria amargar-li la vida en aquest moment transcendent en què no ha pogut donar suport al govern espanyol. Potser si l’ofenen una mica més acabarà sent un aliat de la nostra causa.

En tot cas, preparem-nos, queda poc, el temps serà complex, el que resta d’aquest any i el proper seran molt difícils, els polítics ho passaran malament, potser els haurem d’ajudar una mica amb el nostre suport. Ha arribat l’hora en la que el “dret a decidir en tots els àmbits” es converteixi en l’hora de decidir la independència. No critiquem als aliats, ajudem-nos, tots units per un objectiu comú: Catalunya un estat de la Unió Europea. No ens ho posaran fàcil, però el 2013 començarem de forma evident el procés de separació.

Visca Catalunya lliure!