Alguns blocaires que escrivim habitualment per la xarxa, aquí i allà, fa temps que “exhibim”, a vegades, un llenguatge que es podria qualificar de agosarat o inclòs “fora de to”, gruixut en excés, maldestre, inapropiat, etc.

Jo mateix he utilitzat d’ençà fa temps, termes com “colonització”, “síndrome d’Estokholm” , “genocidi”, “la llei de l’Impèrium”, “traïdors”, “telepredicadors”, etc, d’altres com l’amic Joan P., per exemple, s’ha referit sovint a la Generalitat com a gestoria de l’administració central de l’Estat a Catalunya.

Tota aquest tipus de terminologia no es correspon amb la terminologia oficial i formal que pretén descriure la nostre realitat sociopolítica.

Així, per exemple, allò que jo en dic “genocidi” és en realitat una transmutació cultural que va en favor de les majories que han vingut treballar a Catalunya i a fer-nos progressar, per què en un estadi de “llibertat democràtica” allò que vol la gent s’acaba imposant.

“La síndrome d’Estokholm” és en realitat el capteniment de gent assenyada i educada, que en l’ús dels seus hàbits folklòrics a ca seva no vol molestar ni ofendre als forasters que habiten casa seva, tot i que ells, els forasters, això sí, es comportin com a cal sogre.

“Els telepredicadors” son en realitat informadors assenyats i responsables que ponderen els fets polítics de manera objectiva, que glosen com es correspon a aquells que defensen Catalunya de la millor manera possible, defensant l’ordre establert, això és defensant España.
“Els telepredicadors” son en realitat opinadors formats i capacitats que fan les “crítiques” ponderades i oportunes, tant de l’establishment polític que te l’alta responsabilitat de menar la gestoria de l’administració central de l’Estat a Catalunya com d’aquells que hi aspiren, a qui han de defensar si s’escau, dels insults barroers de gentola i saltataulells com jo que els qualifica de “traïdors”, fins aquí podríem arribar!. I així seguint.

Així doncs, alguns més que d’altres som objectius fàcils de retrets com “les formes us perden”, “així ningú us pot prendre seriosament”, “amb aquestes formes malmeteu la lluita”, etc. Retrets comprensibles. Valgui a dir que en el meu cas he procurat sovint extrapolar les formes del llenguatge i amb això agafar distància respecte del discurs oficial que també sovint és extremadament curós de “lo políticament correcte”.
He volgut extrapolar el discurs formalment per a bastir uns continguts que fessin de contrapunt al discurs oficialista “políticament correcte”. Algú ho havia de fer!.

Emperò, no escric això per a justificar-me, no en absolut.
A Espanya les crisis solen caure sobre mullat, per què la mullena li és consubstancial, i ara la crisis econòmica i financera no fa res més que remoure les aigües estancades posant a la vista i a l’olfacte la descomposició orgànica putrefacte en estat avançat d’un corpus corruptible.

Ara els FETS es contraposen a les PARAULES, els fets son el relat que posa en rellevància el marc retòric del discurs oficial i oficialista políticament correcte.

Per terra, mar i aire, i sota el pes de la Llei de l’Impèrium, ara els fets ho ratifiquen més que mai, els espanyols posen la directa.
I el nostre establishment polític?, que fa?, a que es dedica?.

Bé, C’s viu de fer de peó de brega, ara està per a denunciar als ajuntaments pel rotllo de la bandera ecspanyola.

El PP a Catalunya fa el discurset en favor de complir la Llei (de l’Impèrium) i la lluita en contra la crisi i bla bla bla, diu que els catalans som bilingües com si ho haguéssim escollit!
El PP a Catalunya ha crescut com a resultat d’impostar un rol d’ordre contraposat al model de “barra lliure” i al que això te a veure amb la immigració.

El PSC, és un fervent defensor de la Espanya constitucional i del model autonòmic de la transició. Per tant, és acrític amb les decisions del Congreso de los Diputados.
Centre el discurs en una retòrica “progre” de defensa dels drets socials com si creixessin en els arbres, i res més. Foten mà i instrumentalitzen tot allò susceptible de ser eina retòrica, mareigen la perdiu amb el terme “catalanisme polític” de manera perversa.

La història dels grups i partits desacomplexadament independentistes és per a llogar-hi cadires.
En Carretero i associats menystenen a en Espot i C.A. per que son quatre arreplegats i ells, Rcat, tenen més d’un miler d’associats. Alguns reagrupats es permeten insultar públicament al senyor Espot a la xarxa.

A la seua vegada SxI tracte com a uns arreplegats a Rcat, es presenten per separat a les eleccions autonòmiques. Rcat zero representants i RxI quatre, dels quals el trànsfuga senyor Laporta, en veure el desastre, els deixa penjats.

ERC ha anat davallant de manera espectacular des de els anys 2.003-2.004.
El 2.003, a les autonòmiques va aconseguir 542.046 vots, una representació del 16’47% que li va donar 23 representants, i a les generals del 2.004 varen aconseguir 635.692 vots!, espectacular.
El 2.010, a les autonòmiques, 218.046 vots, el 7%, 10 representants.

Tots coneixem les causes de la desfeta.
En Puigcercós ho deixa, i comença un procés de “renovació” esperançador. La vella guàrdia, Anna Simó, Ridao, Bonet, Llorente, Minoves, Amorós, etc, prenen posicions per tal de continuar remenant les cireres, decebedor. Amb tot, en Junqueras aconsegueix fer-se amb el lloc de comandament, i promou a un independentista de la “societat civil” per anar de número u a Madrid. En F. Requejo declina la invitació argumentant que potser caldria que ERC tingués la casa i rumb més esclarits. Un nou candidat, en A. Bosch, actor important en el procés de consultes a Barcelona, infla les veles de la esperança.

Ah però!, seguint la tradició més nostrada de imbecilitat pura, diuen que res, que de coalició independentista res de res, que les sigles ERC son d’un valor tan gran que no es poden amagar sota unes altres, això sí, qui vulgui se’ls pot sumar.
Quanta generositat, quant d’amor a La Pàtria, no me’n sé avenir, estic astorat, visca la tradició que tantes victòries ens ha donat!.

Bé, “traïdors”… pot ser no, però imbècils de solemnitat sí, si ells, com tothom, tenen el dret a ser el que vulguin, jo com tothom tinc dret a opinar el que vulgui.
Jo no els votaré ni fart de vi.

El desori del Tripartit i la incapacitat manifesta per part dels independentistes d’articular una resposta política global de País ha procurat un gran èxit a CiU en les darreres eleccions, tant al Parlament com en les municipals.

CiU, sempre s’ha presentat com a un partit d’ordre i rigor, tot i així en l’advent de les darreres eleccions al Parlament ens va vendre “una transició Nacional” de la mà del “dret a decidir” començant per aquelles qüestions en que hi hagués un ampli consens entre la ciutadania de Catalunya, això és un nou “pacte fiscal” homologable amb el concert econòmic que Euskal Herria te amb l’Estat.

Ara, el fets emplacen tot aquest pla d’acció polític directament a les escombraries, i la obsolescència de la nostre classe política i del nostre Parlament és palesa, evidenciada per a la classe política espanyola. Un cop dur, mortal de necessitat, per a tots aquells apòstols del “influir i fer-nos respectar a Madrid”.

En Mas diu que “no ens volen”, ha trigat un xic en entendre el missatge, li han hagut de pintar a l’oli.

“Houston, Houston, tenim un problema, no ens estimen …!, i ara que fem?”, o, i ara quin pinso li donarem al ramat per a sadollar-lo?.

Mentre en Mas s’ho rumia en Duran reivindica “La España constitucional de las comunidades autònomes garantia de libertades”, es declara fidel al “esperit” de consens del 78, (quina collonada!, les batalletes del iaio…) reivindicant així la espanyolitat dels catalans. Més papista que el Papa i més espanyolista que els espanyols.

Pel que fa al conflicte lingüístic, és un conflicte de Justícia, no d’eficiència.
El entossudir-se a demostrar les bondats de l’actual model de immersió no arregla res, la bondat i eficiència de la immersió ja les coneixem, tothom les coneix. NO, no es tracta d’això, sinó de Justícia, i en aquest terreny la Llei de l’impèrium és meridiana i clara.

La Llei dels espanyols beneficia als espanyols…la solució pels catalans la sabem tots, Independència, tot el demés és entregar-se a peus dels cavalls de l’enemic.

Les sentencies es valoren qualitativament i quan son noves generen jurisprudència, tothom ho sap, recórrer la sentencia del TSJC davant el TC és un “qui dia passa any empeny”, no soluciona el problema, com a molt el posposa, allargant així la situació de dependència i inseguretat jurídica.

Mentre els catalans toquem el violí i lladrem a la lluna els espanyols van per feina.
La Espanya de les autonomies és morta, i si no ens espavilem ens enterraran per sempre més.

Game is over.
CiU te que actuar, és el que s’espera del govern d’una Nació, aviat sabrem de quina fusta estan fets.

Personalment, donades les circumstàncies, em sembla que una manifestació per a la Independència de Catalunya de plaça Urkinaona a l’Arc del Triomf és ridícula, més encara en el dia Nacional de Catalunya, només faltaria que ens fiquessin en una gàbia i ens llencessin cacauets. A mi no em satisfà.
Alguns sortirem des de els jardinets de Gràcia tres quarts d’hora abans que arrenqui la manifestació a plaça Urkinaona, passeig de Gràcia avall, per aplegar-nos amb la manifestació a plaça Urkinaona.
Hi esteu tots convidats.

Visca Catalunya Lliure!!!!

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•