Nosaltres tenim un objectiu. Es diu: Un Estat Català en el si de la Unió Europea. Com en qualsevol aspecte de la vida, assolir un objectiu difícil, i aquest ho és, requereix una sèrie de requisits que cal satisfer. Un d’ells, òbviament, és que la nostra acció sigui més eficaç que la dels que s’oposen al nostre objectiu.

A priori, sembla que aquest requisit no l’acomplim, però això no és cert. Va ser Arquimedes qui va dir: “Doneu-me un punt de recolzament i aixecaré el món.” Tothom sap que si tens una palanca prou resistent i saps trobar un punt de recolzament adequat, amb poca força pots aixecar grans pesos.

El punt de suport on hem de recolzar la nostra palanca és el convenciment que ho podem fer, que si ho volem podem ser independents.

Estic segur que aquest és el principal requisit que ens manca, el convenciment, la fe. Altres cops he comentat que possiblement, si féssim la pregunta a una mostra prou significativa sobre “Sí” o “No” a la independència, el “Sí” podria imposar-se, però si la pregunta que féssim és referís a les nostres possibilitats de ser independents les coses serien ben diferents. No en tinc proves però sí la intuïció de què això seria així. Al nostre país existeix el desig de ser Estat però no estem convençuts que ho puguem ser. Aquest és un seriós inconvenient i això explica algunes declaracions polítiques, sovint criticades, sobre el que hem de fer en un futur immediat.

Si jo fos una persona poderosa, en el sentit de tenir un gran capacitat de convicció i molts recursos per organitzar campanyes adreçades als nostres conciutadans, sé què faria. Invertiria temps i diners, cercaria les millors estratègies de màrqueting i faria servir tots els mitjans de seducció, no a convèncer als catalans de la necessitat de la independència, sinó a fer-los veure que si ho volem, ho podem aconseguir.

A mi no m’agraden els moviments basats en la testosterona, cal tenir-ne, és clar, no serveixen més que per generar frustracions i discussions entre els que volem el mateix. A mi m’estimulen els moviments dirigits per la intel·ligència, en el sentit més ampli, i en els que l’estratègia és el centre de gravetat.

Malauradament hi ha una sèrie de tòpics, potser algú en diria paradigmes, que estan instal·lats en l’inconscient de la política, que fan inviable el canvi de paradigma. No fan possible l’acció que faci que la gent cregui.

Quan veig actuar o escolto a determinades persones observo en alguns casos intel·ligència política. Penso, potser sí, però al final dic “no”. Crec que s’ha d’actuar diferent. Hem de canviar les creences dels nostres companys. Fer això, implica actuar menys amb la lògica política habitual i establerta i fer servir la intel·ligència interpersonal. Malauradament, quan veig que alguns polítics ho intenten, pocs ho fan, també veig que immediatament apareixen les típiques reaccions d’aquells que són incapaços d’entendre que per guanyar la batalla cal crear un equip cohesionat, capaç de crear sinergies. Si deu persones, una a una, intenten moure un cotxe, segurament no ho aconseguiran, però juntes segur que sí que ho faran. Els moviments independentistes, de tot tipus, ens comportem com en el primer cas. Llencem les nostres forces. També cal adonar-se que l’acció ha de ser coordinada. Si observem un caiac portat per dues persones veurem que corre més si els moviments estan coordinats. Sovint ens anul·lem.

Jo no puc dir que massa gent m’hagi fet cas en res, segurament em manca la intel·ligència interpersonal necessària. Potser també em passa que quan veig que els meus interlocutors estan instal·lats en un discurs, interessat o no, que no canviaran, dimiteixo, ho deixo per impossible. Amb tot, estic convençut que no estic equivocat.

Fins aquí, les meves certeses. Ara entraré en un terreny relliscós. L’anàlisi del comportament del Govern, concretament del seu president. Aquí, segur, es mescla allò que crec i allò que vull i no sé discernir prou on està la ratlla de separació. Quan dic el president no incorporo tota la federació de CiU, allà hi ha molts blancs i negres. Tinc les meves notòries diferències.

Encara que, com saben els que em coneixen, jo de navegació no entenc un borrall, però la física elemental la conec una mica i agafo aquest símil perquè m’ha vingut sovint al cap arran del discurs de navegant que va fer Artur Mas en prendre possessió.

Abans d’això, però, què transmet Artur Mas? Jo diria que amics i enemics acceptaran que emana fermesa i credibilitat. A vegades vol ser irònic, la qual cosa al meu parer no li escau, el prefereixo lògic i contundent. M’agrada més de president que de candidat. Sovint sembla que reaccioni tard, però quan diu, diu exactament el que vol dir i difícilment se li escapa una paraula que no vulgui dir. Jo no crec que ni amics ni enemics dubtin d’ell quan afirma alguna cosa. Sovint és volgudament ambigu i cal llegir entre línies. En aquest punt és on puc errar, en la lectura entre línies, i és aquí on les discrepàncies amb els meus amics i amb els que volen el mateix que jo poden sortir, de fet hi surten.

Si acceptéssiu que Artur Mas vol portar el vaixell, Catalunya a la independència, què diríeu? que té el vent de popa o de proa? Segur que diríeu que el té totalment en contra. Les forces contràries són enormes. Tot l’Estat espanyol i la “cinquena columna” instal·lada a Catalunya no són gens menyspreables. Un bon navegant té eines per determinar exactament l’angle del vent.

Si algú de vosaltres és navegant em podria corregir si m’equivoco i explicar-m’ho bé, però si no vaig errat, en aquestes condicions, per portar el vaixell a destí cal navegar en ziga-zaga i aprofitar l’impuls del vent per avançar. El trajecte serà molt més llarg que el que es faria en línia recta, però si ens posem contra el vent anirem enrere mentre que en ziga-zaga arribarem a port. Quin és, però, l’efecte que treiem d’observar el moviment en un curt espai de temps? Doncs que veiem que el vaixell no va en la direcció que volem que vagi. Aleshores ens enfadem i comencem a criticar.

Tanmateix, pensem una mica en quina és la força que mou un vaixell de vela? El vent. No hi ha dubte que ens mouríem més ràpid amb el vent a favor, però, amb tot, amb el vent en contra ens mourem cap allà on volem si el capità és un bon pilot. Agraïm doncs a aquells que ens bufen en contra, sense vent, sense enemics, no ens mouríem i Catalunya seguiria instal·lada en un conformisme anihilador. Millor amb el vent en contra que sense vent. Millor pel nostre objectiu que ens ataquin que no que no ens facin ni cas.

Si això és cert i som capaços d’entendre-ho així, està clar que, sense renunciar a les nostres idees polítiques, que cadascú es quedi amb les seves idees liberals, socialdemòcrates, socialistes, hem de donar suport a totes aquelles accions que ens facin avançar cap a la llibertat. Però hem de fer servir la intel·ligència i inhibir les reaccions emocionals que només serveixen per enfortir els que ens volen una regió espanyola amb algunes particularitats.

Abans parlava de convenciment i sinergies. Si som capaços de transmetre que estem units, el nombre de persones que creuran que el nostre objectiu de país és possible es multiplicarà. Tot el suport en aquelles accions que el Govern faci en defensa dels nostres objectius, tot acceptant la nostra feblesa perquè sempre lluitem contra la prepotència d’un gran estat, ens ajudarà a assolir l’objectiu comú. Hem d’entendre que el camí no serà recte, que la ziga-zaga és necessària.

Cap xec en blanc, crítics quan ho haguem de ser, però generosos i junts en la lluita cap a la llibertat.

Ens veiem diumenge a la Plaça Urquinaona. Ara us deixo amb el poema d’Ausiàs March, musicat i cantat per Raimon que m’ha inspirat el títol i que sempre m’ha agradat (escoltar la cançó):

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar;
Xaloc, Llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo Grec e lo Migjorn,
fent humils precs al vent Tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn;
grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets;
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descoberts no seran.
En lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu que ens ha lligats,
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè Amor per mort és anul.lats;
mas io no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Io só gelós de vostre escàs voler,
que, io morint, no meta mi en oblit;
sol est pensar me tol de món delit
—car nós vivint, no creu se pusca fer—:

aprés ma mort, d’amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit,
e, io forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu!, ¿per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell io em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me dol,
tement, fiant de tot l’avenidor.

Io són aquell pus extrem amador,
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puis io són viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor io só dispost,
mas per mon fat Fortuna cas no em porta;
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.

Io desig ço que em porà ser gran cost,
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fér, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els calrà donar fe
al que Amor fora mi obrarà;
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós io en sent més que no en sé,
de què la part pijor me’n romandrà;
e de vos sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

  • Facebook
  • Twitter