No falta qui ens alerti dels perills de la polarització cultural identitaria a Catalunya entre espanyolistes i catalanistes. Alguns veuen en la desinflada del PSC la desinflada d’un coixí que apaivagava la confrontació dels dos nacionalismes, procurant-nos una sana aparença de normalitat i convivència. En opinió d’altres, aquesta aparença amaga un procés real d’aculturació de Catalunya, “que surjan los efectos sin que se noten los cuidados”, aculturació deliberadament perseguida.

La pretesa “normalitat convivencial” a l’ombra de la jurisprudència espanyola afirma que Catalunya és bilingüe, però el fet és que coneixem poques persones bilingües, lo normal és que els ciutadans, a Catalunya i arreu, tinguem una llengua pròpia, castellana o catalana, que puguem fer ús de més d’una llengua no ens fa bilingües.

La realitat és que el castellà és una imposició normativa espanyola, que te cura dels drets col·lectius dels espanyols a Catalunya, obligant als catalans a parlar l’espanyol per tal de preservar la espanyolitat dels espanyols a Catalunya. És a dir que la Constitució Espanyola garanteix la okupació de Catalunya per part de ciutadans espanyols sense que aquests es vegin torbats pels catalans en cap circumstància.

Ara resulta que els espanyols pretenen posar a proba el sistema jurídic espanyol reclamant a l’Estat el seu dret de parlar espanyol arreu del territori “nacional”, davant de la pujança del Independentisme, l’espanyolisme tensa la corda sense complexos i pretén demostrar que la “llengua común” te un rang superior a les “perifèriques” i “excloents”.

La qüestió és que les lleis del Parlament no poden passar per davant de les de l’Estat, i si ho tinc ben entès, a Espanya l’única llengua que els espanyols tenen la obligació de conèixer és l’espanyol, el TC ha sentenciat varies vegades en el mateix sentit a Euskal Herria i Galicia.

“En directa conexión con el carácter del castellano como lengua oficial común del Estado español en su conjunto, está la obligación que tienen todos los españoles de conocerlo, que lo distingue de las otras lenguas españolas que con él son cooficiales en las respectivas Comunidades autonomas, pero respecto a las cuales no se prescribe constitucionalmente tal obligación. Ello quiere decir que sólo del castellano se establece constitucionalmente un deber individualizado de conocimiento, y con él, la presunción de que todos los españoles lo conocen”.

Comentaris respecta d’aquestes sentencies expliciten la cura de la legislació espanyola respecte de la “igualdad de derechos i deberes entre todos los espanyoles”.

“Se ha puesto el acento, respecto de la eventual inconstitucionalidad de las obligaciones lingüísticas impuestas en la actual redacción del Estatut, en que, en flagrante transgresión de la igualdad de los ciudadanos consagrada en el artículo 14 de la Constitución, aquéllas suponen que los españoles con vecindad catalana tienen más deberes que, a día de hoy, los de vecindad en el resto de España, que sólo la tienen respecto una sola lengua española”.

Com bé es veu, la “catalana” no és una nacionalitat sinó una “vecindad”.

Catalunya no ha estat mai, com a tal, subjecte de cap contracta constitucional. La Constitució Española és un contracta entre individus tots igualment espanyols.
Podeu veure “Urka bidean”, http://blocgran.cat/?p=6607 on s’exposa amb claredat l’estatus jurídic que gaudim.

Al govern de Catalunya se li gira feina, en Antoni Puigverd diu a La Vanguardia en dia 12 de setembre, “…: controlar el dèficit tot reduint els serveis bàsics, bregar amb l’Estat per reduir la solidaritat catalana, desenvolupar models d’excel·lència, reindustrialitzar el país, fomentar les exportacions, encaixar l’atur, lluitar per a les infraestructures (Aena, corredor mediterrani). Ni Hèrcules aconseguiria fer front a tants treballs!”

Catalunya ha anat creixent en llibertat per tal d’encarar totes aquestes feines però no s’ha emancipat jurídicament i per tant és un adolescent, la subjecció econòmica i política inherent a la dependència jurídica de l’Estat espanyol ens inhabilita per fer ús d’aquestes llibertats amb eficàcia, és com si haguéssim de fer una paella per a cinc-quanta persones amb un càmping-gas.

L’apel·lació a una suposada cohesió social, que és en realitat un eufemisme per a descriure una coexistència no confrontativa que permet la il·lusió tant al catalanisme com al espanyolisme de créixer sense límits a Catalunya, si bé és cert que els catalans hem sabut articular la possibilitat de que tothom que ho vulgues es pugues integrar, és un xantatge que branda de forma més o menys subjacent l’amenaça d’una confrontació que ningú vol, però que és una coerció per a tal que res es mogui, just ara que Espanya es vol reestructurar en una nova transició neoespanyolitzadora.

Mentre en Mas tracta d’encoratjar-nos dient-nos que la transició nacional està en marxa, les esquerres a Catalunya toquen el violí.

El PSC diu que no hi pot haver cohesió “nacional” sinó hi ha cohesió “social”, que és tant com dir que només consideren el fet nacional de manera instrumental al servei d’una realització ideològica, com si la cohesió social depengués, només, d’uns drets pretesament garantits (per l’Estat espanyol) igualment a tots els individus.

ERC s’ha afartat de blasmar el nacionalisme, l’ha classificat de “essencialista” i l’ha despullat de qualsevol càrrega ideològica, coincidint amb el PSC tant en la instrumentalització del fet “nacional” com en el model social a construir, “només acceptarem una nació al servei del socialisme”.

La Nació, però, no es defineix per a una adscripció ideològica, ni tampoc tan sols per a una adscripció cultural identitaria tot i que li és imprescindible, La Nació es defineix sobre tot per a la emancipació jurídica.

En les actuals circumstàncies, fer l’aposta per l’eix ideològic menystenint La Nació, és donar ales als espanyolistes colonitzadors, i un molt mal servei a Catalunya.

Si volem continuar vivint com a catalans a Catalunya “ni un pas enrere” no ens és ja suficient, el que ens cal és “caminar endavant”, i per això cal que anem tots aplegats cap endavant.

En un futur pròxim, la pèrdua de batalles com “el pacte fiscal”, posaran en clar, a la vista de tothom a Catalunya, de tothom que ho vulgui veure, que l’adolescència és una edat meravellosa per a somniar, però que per a fer-se un Futur cal la emancipació, sobre tot si has tingut la desgràcia de caure en una família que et vol mal, una mare absent i un pare maltractador que t’explota tant com pot.

Fer-se gran és prendre responsabilitats i a vegades córrer riscos necessaris.

L’única garantia d’emancipació jurídica pels catalans és la Constitució de Catalunya, podem fer això, si anem plegats, o podem seguir tocant el violí cadascú a la seva bola, amb el final conegut de mort de l’artista.

Catalans ara Catalunya!!!!, Lliure!!!!.

Encara.

Em vull disculpar amb els que vàreu anar als jardinets de Gràcia per la diada, jo hi vaig arribar a dos quarts de cinc i no hi vaig trobar ningú, si bé pel camí de baixada una trucada d’en Xess va fer possible que ens apleguéssim un xic més amunt del carrer Aragó.

En l’Arc del Triomf estant, una trucada d’en Morgades amb va alertar de que algunes persones havien estat en els jardinets de Gràcia, ho sento, assumeixo tots els retrets que em vulgueu fer, el cert és que comptava amb que la manifa no començaria al menys fins dos quarts de sis.

  • Facebook
  • Twitter