De fracassos i credibilitats

Quan algú inicia un projecte que té en ment es considera condició indispensable la viabilitat d’aquest, així com la credibilitat dels actors que hi intervindran, altra cosa no seria un projecte sinó un absurd o una enganyifa, depenent si l’enganyat és un mateix o són els demés, quedaria una tercera opció que seria l’auto engany aquest només és possible en estúpids o en situacions psicològiques dependents emocionalment d’altri.

Vet-ho ací que els polítics que fins avui havien cregut, defensat i col·laborat en un projecte que ens deien era el millor i l’únic viable per a Catalunya ara ens diuen que aquest projecte ha fracassat. Ha fracassat? No senyors, no; el projecte no ha fracassat, el projecte mai va existir com a tal doncs no complia les premisses essencials d’un projecte seriós: no era viable per que una part dels actors indispensables a participar no eren de fiar, i no ho eren senzillament perquè ells no hi creien en aquest projecte i no hi han cregut mai, i no és que ens enganyessin, que mai ho van fer, era tan sols que ens entretenien buscant les millors condicions per a ells. I això es fa en les guerres, però també en les negociacions, cada part busca allò que més l’afavoreix en aquestes i posposa, si cal, l’enfrontament al moment més beneficiós per a ell. Per tant no cal que busquin més excuses de ploramiques dient que ens han enganyat o ens han traït, que son dolents, malvats i calculadors; res d’això, senzillament han fet el seu joc, i ara que tenen (o creuen tenir) tots els trumfos a la seva mà, ara ens acollen en la negociació; és el procediment lògic, el que calia esperar d’ells sabent la seva psicologia.

Per tant que no ens parlin de fracàs aquells que han fet tot el possible per que el projecte fracassi, reforçant una espanya castellanista que mai va fer un pas enrere, jo encara recordo les negociacions en l’elaboració de la “sagrada Constitución” i recordo com el malaguanyat Xirinachs s’estavellava una i altra vegada contra la pared Nacional Escanyola, sense rebre l’ajut dels senadors “catalans”, i sabeu o recordeu un dels qui més s’hi oposava? Doncs en Josep Benet, el capitost de “L’Entesa dels catalans” grup senatorial català majoritari. Mai van voler negociar en ell les seves esmenes, mai van voler debatre les seves suggerències, el grup senatorial d’esquerres “Entesa dels catalans” li va fer front, els demès li van fer el buit. És massa radical deien, i potser en alguns aspectes si que ho era pel moment que vivíem, però això no ens pot fer oblidar la tebior dels altres mentre les esmenes d’en Fraga s’anaven aprovant una per una al Congreso de los Diputados. Aquestes actituds catalanes son les que han convençut als espanyols que la guerra política amb els catalans la tenen guanyada, doncs l’altra ja fa anys que la van guanyar.

O sia que només tenen la culpa del que ens passa els espanyols? Doncs no senyors, mirin, aquí n’hi ha molts de culpables, culpables que ara només somiquen i miren cap una altra banda dient-nos com de dolentots en son aquests espanyols. Potser el senyor Mas no en tingui cap culpa doncs era massa jove i no recordo si en aquell moment ja militava a CDC o no, però el seu partit si que en te molta part de la culpa, molta, i ell n’és hereu d’això. Quan s’accepta una herència es fa amb totes les conseqüències, els bens i els dèbits i no en pots defugir. També en son culpables el partit que s’anomena PSC i llavors era PSC-PSOE (un nom molt més apropiat) i els hereus, també, del PSUC. Tots aquests van col·laborar amb l’estat espanyol a donar-li carta de credibilitat democràtica europea i mundial cosa que sense Catalunya mai hagués assolit. Calia en aquell moment haver marcat el fet diferencial català amb força i rotunditat sense acceptar el “cafè para todos” hereu edulcorat de la LOAPA fracassada. A uns polítics consistents se’ls pot enganyar un cop mai dos, ni molt menys centenars, cada dia.

Per tant, que des d’aquest organisme que en denominen Generalitat i que a la veritable i original Diputació del General de Catalunya li faria caure la cara de vergonya en veure com s’havia adulterat el seu real sentit i poder, que no ens diguin ara que “el projecte ha fracassat”, no senyors, el projecte va ser una miserable pèrdua de temps, energies i il·lusions que vostès han malbaratat tots aquests anys dilatant allò que podria haver sigut viable si no s’haguessin limitat a ser una simple i vergonyant gestoria de Madrit a Catalunya. No els hi caurà pas la cara de vergonya? Quin polític que es preciï prefereix com diuen a València “ser cua de lleó abans que cap de rató” Quina poca ànsia nacional! Quina poca ambició de país!!. No pot fracassar allò que mai va existir!.

Visca la Pàtria

    10 pensaments a “De fracassos i credibilitats”

    1. Amic Joan, Espanya ha estat, és i serà monolítica, amb constituciong o sense… vull dir que l’únic projecte possible amb els espanyols és España.

      Salut i Independència.

    2. Xavier,

      Amic, és evident el que dius, el que jo volia exposar era que aquesta evidencia que tu fas palesa els polítics que son més intel·ligents que cap de nosaltres, oi? per això son polítics ;) i dirigeixen els nostres organismes de govern, ells ja ho deurien d’haver vist, comptar en això i preparar la sortida per quan fos possible doncs segurament els primers anys (del 75 al 85 aprox.) no ho era en la seva totalitat. El que si era i jo aquí ho he deixat apuntat era no col·laborar a donar carta de naturalesa democràtica a un estat del qual s’havia de desconfiar des del principi (jo en aquell llavors era molt jove i ja ho veia això i no soc cap lluminària, doncs ells amb molta més raó i informació a les seves mans). Peró el problema és que a Catalunya sempre ha faltat patriotisme en els nostres polítics, s’omplen la boca, això si, però de fets cap ni un. Amb uns partits units en les exigències nacionals a Catalunya en aquell llavors no haguessin pogut fer marxa enrere avui. I quan em parlen dels tancs i del “cop d’estat” del 82 jo em foto un fart de riure doncs algú es creu que va fracassar gràcies al cap d’estat? Si EEUU hagués volgut que triomfés segur que ho feia, però com que no li convenia va fracassar, digués el cap d’estat el que digués i pensés el que pensés, per tant si Catalunya hagués collat un xic més tampoc hagués passat res, això si sempre que els partits independentistes de llavors (d’extrema esquerra la majoria) no haguessin participat en el “contuberni” ;) , per això mateix dic que CiU te tanta i tanta responsabilitat per haver deixat en mans de l’extrema esquerra l’independentisme de l’època, ells podien haver donat carta de naturalesa a un nacionalisme més radical sense perill.

      Visca la Pàtria!!

    3. Ah Vallfosca que me’n descuidava,

      L’únic projecte que pot tenir un pres es sortir de la presó i l’únic projecte que pot tenir un país subjugat és ser lliure, el demès son trons, oi?. A això també em referia jo!!

      Salut i Pàtria

    4. Joan,

      Si publico l’article que tinc preparat i quasi acabat pel pròxim dilluns, amb el teu permís faré un enllaç a aquests. És que va del Molt Honorable Jordi Pujol i aquí justifiques molt bé el per què parlo d’ell de la manera que ho faig. M’agradaria que la gent ho entengués bé, perquè en n’hi ha que s’ofenen molt ràpidament i em sembla que li tenen massa veneració.

      Ja em diràs quelcom. De moment dir-te que m’ha agradat moltíssim, que està en consonància en l’emprenyament que mostrava la setmana passada amb la granota i que ja va sent hora que deixem a l’escorpí en la seva condició d’escorpí, però ben lluny, que el pobre no en té cap culpa.

      Una abraçada i comparteixo! ;-)

    5. Gracies per l´article, comparteixo del tot, m estic ofegan entre tant de ploricó i tan poc d´assumir les culpes de la deixadesa, covardia irresponsabilitat i cara dura dels politics “nostrats” que ens han arrastrat amb les seves miseries al pou on estem ficats. Peró compte que els ciutadants tambe ens hem refiat i apalancat convenientment a veure-les passar! Hem pagat ben cara la novatada de la democracia, ens hem cregut que anant a votar ja compliem i no!….hem de saber com controlar als que manen i no deixar-nos manipular!! Uff m´acabaré deprimint si continuu…….una salutació. Visca la Terra i la seva gent !!

    6. Pau,

      Company i amic, tens tot el meu permís per linkar aquest article al teu, l’espero amb ansia; Mira noi, en aquest país quan parlem de temes nacionals hi ha gent que te la pell molt prima, massa, si tenim en compte la quantitat de renuncies nacionals que hem acceptat i acatat dels “nostres” dirigents, aquest poble te tendencia a crear “patums” i a mi les patums em fan venir basques. Respectant les persones sempre es poden criticar els seus actes o millor les seves renuncies. Jo, com a votant, mai he donat permís a cap partit per que renunciï a cap dret nacional i en canvi ho han fet sense demanar-me-ho, per tant, quant menys podrem criticar-los, oi?.

      Gràcies per la teva valoració de l’article com sempre ets molt benèvol amb mi!.

      Una abraçada

    7. Marta Carbonell,

      Gràcies pel teu comentari, i si, el poble català també es va apalancar malgrat molts en aquell llavors ho avisàvem, cada u dins les nostres possibilitats, perquè a mi, posem per cas, no m’hagués convidat mai Tv3 a fer el “meeting” encara que els ho hagués demanat ;) i en aquell llavors Internet no era accessible al comú dels mortals. Els polítics ens van arrabassar les eines i tots plegats van posar-se d’acord en desmobilitzar al poble (a tots els convenia); les associacions van convertir-se en domesticades per les subvencions i malgrat encara es queixaven i reclamaven, tot era dins la més estricta “correcció política” i dins l’status quo mes “centrat”, és allò del “seni catalan” oi?. La sort que hem tingut és que els espanyols no han parat de fer-nos la punyeta, és el seu ADN no hi poden fer més, i això a anat fent que el poble es vagi conscienciant de la necessitat de fotre el camp, és per això que som on som malgrat els nostres polítics tan “bizcochables” com diuen a Madrit.

      Visca la Pàtria, Visca la terra!!

    8. Gràcies amic Joan.

      No, no esperis gran cosa aquest dilluns, al final l’estic deixant molt “light”, almenys al meu gust.

      Però és una mica d’autocensura, no per res, però em sembla que des d’aquesta casa tampoc puc dir les coses tal com em surten del cor i sense cap tipus de filtre.

      Jo tampoc no he pogut mai amb les patum i els seus “palmeros”, que a tot diuen amén.

      I de benèvol res de res, al Cèsar el que és del Cèsar.

      Una abraçada amic Joan! ;-)

    9. Pau,

      Amic meu, els teus articles sempre son interessants, i home, no t’autocensuris massa doncs tu ets persona educada i respectuosa i amb això ja n’hi ha prou. Es pot ser molt dur i alhora respectuós i això tu saps fer-ho estupendament, altra cosa es que aquí molta gent no accepta de bon grat les crítiques i els polítics han de saber que aquestes van incloses en el seu sou, per petit o gran que aquest sigui. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era!!.

      Una abraçada company

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

    Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>