La setmana passada publicava l’article setmanal amb el títol “Amb un bri d’optimisme” i aquesta setmana llegeixo a n’Alfred Bosch que sota el títol “La unitat” publicat a NacióDigital referma les meves esperances en el procés que du a terme ERC i molt de l’independentisme nacionalista català, digueu-me crèdul si voleu, però si mes no veig quelcom que d’altres vegades no he vist, una manera de fer, no només en ERC sinó també en d’altres forces com Reagrupament, SxI, DC i CA que d’altres cops no havia vist. Em ve una flaire de que quelcom està canviant i finalment es pot imposar un xic de sentit comú, que semblava faltava en el nostre mon polític. Si ho analitzem més profundament potser trobarem algunes dades que ens ho expliquin.

Cap als anys setanta l’independentisme català es movia quasi bé exclusivament dins el mon de l’extrema esquerra, exceptuant Estat Català, el Front Nacional de Catalunya i ERC els dos primers malgrat i declarar-se d’esquerres no ho eren clarament doncs el seu ADN era indubtablement i quasi exclusivament independentista i a ERC podríem catalogar-lo com de centre esquerra i de tarannà, en aquell llavors, més aviat confederalista. Tota la resta de partits i partidets, escissions i re escissions, grups d’amics, companys, saludats i coneguts, des del PSAN passant pel PSAN-P, N’d'E, BEAN, PC-I etcètera, tots de l’esquerra marxista, leninista, stalinista, trotskysta i tots els “istes” que vulgueu i això si, cada un amb la seva estelada diferenciada, amb triangle, groc, vermell, blanc, negre, i amb l’estel vermell, blanc, groc; només hi faltaven el taronja i el salmó. Un gran desig de diferenciar-se, de ser més purs, nacionalment i sobretot socialment. S’ajuntaven amb la seva colla i emetien unes declaracions que els diferenciava dels demés, tant els diferenciava que llavors dins la seva mateixa colla es provocava una escissió i ja no eren vuit sinó cinc i tres, però cada cop més purs, això si!!. Aquest tarannà era el que preponderava en el mon indepe de llavors, i com voleu que això donés sensació de ser un projecte seriós? Ningú els votava i cap país mitjanament seriós i democràtic hagués recolzat un procés d’independència amb aquests vímets.

Per això mateix hem de ser conscients de la gran responsabilitat nacional que va adquirir CDC quan va decantar-se per un nacionalisme tan moderat que es podia homologar amb el regionalisme, sense voler-se adonar que aquest assaig ja s’havia fet dècades enrere amb resultats pèssims. El no donar, per part de CDC, un partit inequívocament democràtic socialment de centre, arrenglerat amb els països de l’entorn i acceptat per les democràcies occidentals, carta de naturalesa a un nacionalisme més radical que encara que no hagués arribat a l’independentisme si estigués més a prop d’aquesta solució, va fer gran mal a l’independentisme que va quedar arraconat, reduït a grups testimonials políticament parlant. Malgrat tot ja érem molts els que no creiem en Espanya ni en la seva regeneració en el sentit d’obrir-se a les diverses realitats nacionals que hi encabia i aquests no trobàvem una opció realista que ens encabís, alguns ens vam decidir per votar, opcionalment aquests partits, més com una actitud testimonial que no pas efectiva, orfes com estàvem d’opció realista.

Tot això, i coses que em salto per no allargar-me massa, ha fet que l’element nacionalista independentista actuï amb un sentit de resistència marcat dins del seu ADN, doncs encara no s’acaba de creure que ja li ha arribat l’hora i es refugia en el purisme del seu grup, ja que això fa que malgrat sap que no guanyarà, al menys es sent segur entre “els seus”. Aquesta actitud és vàlida tant pels actors polítics com per un gran nombre de militants i votants “indepes”.

Cal, per això, fer un gir en la mentalitat nostra i aquest gir ha de venir donat per gent que ens aporti aire nou, gent “no resistent”, gent pro activa que vegi més els avantatges d’unir voluntats i consensos que no pas els inconvenients, que els hi ha, es clar. Els “històrics” no serveixen per aquest pas, podran recolzar-lo, aportar valors intel·lectuals i tècnics, però si els fem servir per que aportin experiència al nou tarannà ja hem begut oli, doncs la seva experiència és negativa, mental i psicològicament negativa i per tant tan sols aportaran asintonia entre els actuants i el que necessitem avui és sintonia. Reflexió gratuïta a ERC del que pot aportar en experiència negativa en Joan Tardà revolucionari fracassat en mil batalles, que va entrar a ERC ja rebotat del PSUC (si no recordo malament era ell qui anava en les llistes d’aquest partit com a independent, que no pas independentista) . No dubto dels coneixements tècnics i fins i tot, potser ,de la seva vàlua personal, ni de la seva “experiència” durant tots aquests anys de actuació política, del que si dubto es de que aquesta “seva experiència” sigui un element positiu, absolutament en desacord en això: La experiència d’una persona que fracassa en el seu projecte personal (ell és independentista per revolucionari) és una experiència negativa, discordant i asintónica, no cal prescindir totalment d’aquesta persona, tècnicament els pot fer bon servei, però és un greu error confiar en que les “seves” experiències ens donin l’enfoc que ara necessitem. No sé si m’explico? Com podem demanar-li a un daltònic que ens descrigui i distingeixi els colors que no percep correctament?.

Hem de començar a fer música i tenim una bona partitura, uns bons instruments, fins i tot alguns bons solistes però ens fan falta molts instrumentistes que pensin el l’orquestra abans que en lluir-se ells personalment, i un bon director. Primer hem de confegir l’orquestra, el director vindrà després.

  • Facebook
  • Twitter